finestral

Reflexions i documents

Saturday, July 15, 2006

MEMORABILIA

MEMORABILIA

NOTA PRÈVIA. Aquest escrit és del'any 2000, si no m'erro. El vaig presentar a Giménez Frontín, aleshores director de l'Obra Social de Caixa de Catalunya. El va trobar molt interessant, però excessivament car per als pressupostos de la institució. L'estiu del 2002 en vaig trametre un resum al que aleshores era director en funcions del projecte de Fòrum Universal de les Cultures, sr. Ferran Mascarell. No en vaig rebre resposta. Ara llegeixo que s'impulsa el projecte de la Casa de les Llengües. Poso aquest textal meu blog a tall de memòria personal.



LA CIUTAT DE LES LLENGÜES
Universus linguarum


Autor del Projecte: Josep Montserrat i Torrents
Catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona
Director de l'Escola d'Egiptologia de la Fundació Arqueològica Clos.


INTRODUCCIÓ
A la Terra es parlen unes sis mil llengües, pertanyents a centenars de famílies lingüístiques. Hi ha llengües parlades per centenars de milions de persones; hi ha llengües parlades per una dotzena d'éssers humans. Hi ha llengües agonitzants, d'altres acabades de morir. Hi ha llengües resuscitades, recreades, progressives. Hi ha llengües artificials.
A la Terra s'utilitzen dues dotzenes de sistemes d'escriptura. Amb aquests signes es poden escriure els trescents milions de paraules que contenen totes les llengües parlades.
Les llengües antigues mortes només ens són accesibles si posseïen un sistema d'escriptura que hem pogut desxifrar. Coneixem dues dotzenes de sistemes d'escriptura antics. Una altra dotzena no han estat desxifrats.

Hi ha dos mètodes diferents d'aproximació al fenomen de les llengües:
a) Anàlisi interna, estructural, gramatical; la llengua és assumida com una entitat independent.
b) Descripció externa, comparativa, geogràfica, sociològica; la llengua és assumida com formant part d'un tot significatiu més general.

Les llengües estan en estricta dependència de la civilització, de la cultura, de la religió i de la vida comunitària de les societats. En moltes ocasions la llengua revesteix una dimensió política.

Les llenguës són processos vius. Neixen, creixen, envelleixen, moren. Totes les llengües experimenten processos de degradació fonètica. Les més febles socialment empobreixen el seu lèxic en favor de les més fortes. El futur linguïstic de la humanitat s'orienta vers el predomini d'una dotzena de grans llengües i la dialectització de les altres, pas previ a la seva desaparició.

Les llengües són un gran tresor del gènere humà. La seva preservació, el seu cultiu i el seu coneixement són necessitats indefugibles.

Un Centre d'Exposicions de les Llengües del Món com el que es proposa en aquest Projecte no existeix enlloc. Catalunya, i la seva capital, Barcelona, tan sensibles al fet lingüístic, esdevenen el lloc més adient per aquesta institució de vocació universal.






SINTESI DEL PROJECTE DE LA CIUTAT DE LES LLENGUES / Universus linguarum.
L'Exposició ofereix informació gràfica, intuitiva i viva de l'univers lingüístic de la humanitat en totes les seves formes i manifestacions. La informació abasta, en diferents graus, totes les llengües, agrupades en famílies i subfamílies. Encara que només sigui amb una simple referència, totes les llengües del món hi han de ser mencionades.
Els criteris d'assignació de volum museogràfic a cada llengua o família són polítics, culturals i pràctics.'
Els procediments expositius i museogràfics són bàsicament visuals i sonors, en estreta combinació. Cal tenir present que una llengua és un fet fonamentalment sonor, i només secundàriament escrit.
Les llenguës vehiculars o mitjanceres de l'Exposició són el català, el castellà, el francès i l'anglès. Es poden preveure itineraris en altres llengües.
Els apropaments són geogràfics, històrics, filològics, sociològics, artístics, quotidians.
L'Exposició ofereix un Ambit Permanent i Ambits Temporals.
El públic al qual s'adreça l'Exposició és un grau més ample que el que freqüenta el Museu de la Ciència; efectivament, la matèria subjacent és de comprensió més simple i més universal. Una part considerable dels visitants seran escolars, provinents de tota Catalunya, de les franges properes d'Espanya i del Migdia de França. Hi ha previstos, amb tot, itineraris turístics breus i espectaculars, així com espais especialitzats.






N.B. En tots els capítols que segueixen s'entén que el tractament dels temes és sempre des del punt de vista del llenguatge i no dels continguts.

CAPITOL I. MUSEOLOGIA, ICONOGRAFIA, SEMIOTICA, ESCENOGRAFIA.
El mètode és el de la descripció externa, comparativa, geogràfica, sociològica; la llengua és assumida com formant part d'un tot significatiu més general.
Materials: panells, murals, mòbils, pantalles, terminals d'ordinador, videos, altaveus, escenaris, maquetes, lletres de materials diversos, objectes reals (llibres, pergamins, papirs, tipus d'impremta, tinters, plomes, maquinària de reproducció de la veu i de l'escriptura, etc.).
Itinerari standard: geografia, història, fonètica, gramàtica, escriptura, literatura, civilització, quotidianitat, mitjans de reproducció, interaccions.
Paraula primordial: "mà". Oferta en tots els idiomes. Representa l'homo faber, i alhora l'escriba.
Lèxic standard: una vintena de mots bàsics (parts del cos, aliments, sol, aigua, nen, mare...).
Mitja dotzena de frase bàsiques.
Una frase bàsica-slogan.
Tècnica bàsica: objecte - focus sobre l'objecte - pronunciació del nom de l'objecte - aparició del nom escrit.
Escenografies selectives. Reproduir àmbits humans d'interès comú: cos humà, llar, cuina, escola, ciutat, transport.... Procediments sempre externs i comparatius.
L'ús d'instruments sonors imposa la separació acústica dels espais.

CAPITOL II. GEOGRAFIA DE LES LLENGUES.
Principal element intuitiu: un gran mapamundi. Les grans famílies lingüístiques (sínica, indoeuropea, dravídica, afroasiàtica, semítica, varietats africanes, amerindianes...) són indicades amb colors. Les famílies secundàries són indicades amb altres procediments. El mapamundi està voltat d'un gran panell amb els noms de totes les llengües del món (uns quaranta folis). Fotografies de parlants prototípics.
Gran mural descriptiu de les llengües de les grans civilitzacions, antigues i modernes.
Gran mural amb les famílies, subfamílies i dialectes de les llengües indoeuropees i de les llengües semítiques.
Ambits especials: dialectologia catalana, occitana i italiana.
Ambits especialitzats: metalurgia, medicina, arquitectura, navegació...

CAPITOL III. HISTORIA DE LES LLENGUES.
Grans grups originaris. Seguiment de l'evolució mitjançant els mots-clau. Esquemes històrico-geogràfics. Dialectologia. Les llengües mortes. Espais especials per les llengües indoeuropees i semítiques.
Llengües i civilitzacions. Creació literària. Religió i llengua: les llengües sagrades, els llibres sagrats. Espais especials per Bíblia, Nou Testament i Alcorà.
Espais especials: l'origen de les escriptures fonètiques: la llengua egípcia; les llengües de la Ruta de la Seda; la formació del català; les llengües franques: sànscrit, grec, arameu, anglès...







CAPITOL IV. L'ESCRIPTURA.
Sistemes d'escriptura actuals. Principis semiòtics i fonètics.
Història de l'escriptura. Sistemes desapareguts. Escriptures no desxifrades.
Cal.ligrafies. L'art dels escribes. La transmissió dels textos.
Les tècniques de reproducció. Impremta. Altres.
Secció especial: intents de desxiframent de l'escriptura ibèrica.

CAPITOL V. LES ARTS DEL LLENGUATGE.
La prosòdia. La poesia. El cant. La música. El teatre. La litúrgia. La màgia. La càbala.
El llenguatge i les emocions.

CAPITOL V. SOCIOLOGIA DEL LLENGUATGE.
Situacions lingüístiques: bilingüismes, disglòssies...
Llenguatge i política.
Diferenciació social i llenguatge; academicisme, argots,

CAPITOL VI. TIPOLOGIA DEL PUBLIC DE LA CIUTAT DE LES LLENGUES.
Públic culte en general. Visitants dels grans museus (MNAC, Picasso, Miró, MACBA..). En especial: visitants del Museu de la Ciència, encara que amb un grau menys de preparació (la ciència és un artifici complex, el llenguatge és en part natural i en part artificial).
Turistes: destinataris d'un itinerari generalitzant i espectacular.
Escoles: disposen d'itineraris planificats d'un dia sencer. Especial atenció a les escoles del Migdia de França.
Visitants d'Exposicions Ocasionals.

CAPITOL VII. ESTRUCTURA DE LA CIUTAT DE LES LLENGUES .
a) Edilicia. Grans espais. Ideal: fàbrica desafectada al Poble Nou.
Tres tipus d'espai: 1. Molt ample, per visions de conjunt. 2. Mòduls reduïts i acústicament aillats. 3. Espais mitjans per exposicions ocasionals.
b) Institucional. La institució és Universus linguarum . El lloc és La ciutat de les llengües .
c) Marginalia: Centre d'Estudis (no d'ensenyament); Biblioteca; Biblioteca-museu: una obra en cadascuna de les llengües del món; laboratoris de fonètica i fonologia.
d) Activitats al marge de la visita a l'Exposició: cicles de conferències; cicles de música, teatre, cine (sempre sota l'angle lingüístic); trobades de parlants de diverses llengües; commemoració de la desaparició d'una llengua;
e) Convenis: amb UNESCO; amb Unió Europea; amb Universitats: amb estats; amb Acadèmies de la Llengua.

Wednesday, July 12, 2006

IMPROMPTU

IMPROMPTU

La professora Karen Armstrong, en el seu llibre "Mahoma" (Tusquets, 2005), parangona la intolerància dels musulmans contemporanis i la intolerància dels cristians medievals, i posa com a exemple la barroeria del rei Lluís IX de França. Penso que aquesta mena d'acostaments són falaços i no ajuden gens ni mica a la comprensió del que està passant. La moderna societat occidental ha trencat violentament amb el seu passat medieval, i ni l'accepta ni s'hi emmiralla. La Revolució Francesa va guillotinar un descendent de Sant Lluís, un senyor que gastava un terç dels ingressos totals de l'Estat en el seu castell de Versalles (Chateaubriand dixit). Nosaltres no som parents espirituals del descendent de Sant Lluís, sinó dels qui el van guillotinar. No és que aprovem aquesta manera de tractar a les persones, ni que siguin reis, però aquest no és el nucli de la qüestió. La moderna societat occidental ha rebutjat de fet i de dret la intolerància religiosa, i s'ha fonamentat en la llibertat de pensament. Al raonament de la professora Armstrong li falta una pota. Es pot comparar la intolerància musulmana medieval amb la intolerància cristiana medieval. Però la intolerància musulmana actual no té cap correspondència en la societat occidental. I a la inversa: la tolerància occidental no té correspondència en el món islàmic. Els pobles islàmics no han fet encara la seva "revolució francesa"; els seus esquemes socials són encara els de l'Edat Mitjana. Els musulmans tolerants, que n'hi ha, són una minoria ínfima i no representativa ni representada.
Seguiré llegint el llibre d'Armstrong. Crec fonamental tenir una idea clara de qui era el fundador de l'islam. La tasca no és gens fàcil, perquè les fonts, com passa també amb les del cristianisme i el budisme, són majorment llegendàries.

EPHEMERIDES (Dietari)

IMPROMPTU

La professora Karen Armstrong, en el seu llibre "Mahoma" (Tusquets, 2005), parangona la intolerància dels musulmans contemporanis i la intolerància dels cristians medievals, i posa com a exemple la barroeria del rei Lluís IX de França. Penso que aquesta mena d'acostaments són falaços i no ajuden gens ni mica a la comprensió del que està passant. La moderna societat occidental ha trencat violentament amb el seu passat medieval, i ni l'accepta ni s'hi emmiralla. La Revolució Francesa va guillotinar un descendent de Sant Lluís, un senyor que gastava un terç dels ingressos totals de l'Estat en el seu castell de Versalles (Chateaubriand dixit). Nosaltres no som parents espirituals del descendent de Sant Lluís, sinó dels qui el van guillotinar. No és que aprovem aquesta manera de tractar a les persones, ni que siguin reis, però aquest no és el nucli de la qüestió. La moderna societat occidental ha rebutjat de fet i de dret la intolerància religiosa, i s'ha fonamentat en la llibertat de pensament. Al raonament de la professora Armstrong li falta una pota. Es pot comparar la intolerància musulmana medieval amb la intolerància cristiana medieval. Però la intolerància musulmana actual no té cap correspondència en la societat occidental. I a la inversa: la tolerància occidental no té correspondència en el món islàmic. Els pobles islàmics no han fet encara la seva "revolució francesa"; els seus esquemes socials són encara els de l'Edat Mitjana. Els musulmans tolerants, que n'hi ha, són una minoria ínfima i no representativa ni representada.
Seguiré llegint el llibre d'Armstrong. Crec fonamental tenir una idea clara de qui era el fundador de l'islam. La tasca no és gens fàcil, perquè les fonts, com passa també amb les del cristianisme i el budisme, són majorment llegendàries.




EPHEMERIDES

Passem per El Voló, al Rosselló. Les obres de la sortida del túnel del TGV avancen. Potser s'acabaran abans que les de Barcelona… Aquí el més calent és a l'aigüera. Tot enfilant cap a Cotlliure enfilem algunes reflexions.
Gran desesperació al sud dels Pirineus per l'anunci que França no farà la via del TGV entre Perpinyà i Montpeller fins el 2030. Desconsol sense motiu. El que interessa vertaderament és enllaçar amb l'ample de via europeu. Quan el TGV arribi a Perpinyà, hi haurà un enllaç europeu des de Sevilla… La velocitat dels diferents trams amb els que s'enllaçarà és un aspecte secundari. Entre Perpinyà i Montpellier, els trens van per la via convencional a 150 kms/h. Amb el TGV seran vint minuts menys… No n'hi ha per estirar-se els cabells. De Barcelona a París, el retràs serà amb prou feines de un 10%. Insisteixo: l'important és trencar la maledicció de l'amplada de via.
Gran sorpresa, dèiem. És clar, els nostres governants, embardissats en àrdues disquisicions de metafísica política, no han tingut temps d'ocupar-se de les coses que vertaderament interessen el país. Tot està aturat, esperant vejam què passarà. En el cas del pas del TGV per Barcelona, l'afer demanava extenses i fatigoses consultes i converses amb tots els agents. No hi ha hagut temps per fer-les, aquestes converses. Els consellers han estat ocupadíssims discutint sobre el sexe dels àngels. El cert és que, mentre s'esveren per la decisió francesa, no han estat capaços de decidir ni tan sols per on passarà el tren per sota de Barcelona. Proposo que quan es dissolgui aquest govern, els consellers siguin obsequiats amb un viatge organitzat per l'INSERSO a París amb l'exprés de nit, canviant de tren a Cervera. Excursió educativa, proclamo.

Monday, July 10, 2006

HODIERNA (QUESTIONS ACTUALS)

HODIERNA (QÜESTIONS ACTUALS)

NI LLEIS NI PARLAMENTS

Constato que l'ordenació política d'un país presenta la següent estructura descendent: Constitució, Llei Orgànica, Llei, Decret, Reglament.
Les Corts espanyoles promulguen lleis vàlides per a tot el país. Després, el Govern espanyol publica decrets, que són també vàlids per a tot el país. A partir d'aquest complex legislatiu, el Parlament de Catalunya crea i promulga les seves lleis. Ara bé, d'acord amb l'esquema inicial, aquestes "lleis" autonòmiques ocupen el lloc dels "reglaments". Són vertaderes lleis o són, en realitat, reglaments disfressats de llei?
Proposo aplicar a aquesta qüestió l'exercici filosòfic de l'anàlisi fenomenològica. Es tracta d'eliminar tots els prejudicis, les idees establertes, les denominacions comuns, les tradicions, les conveniències. Es demana mirar la realitat fit a fit, i expressar en termes clars el que hom hi veu, peti qui peti. Doncs bé, observant amb absoluta objectivitat fenomenològica aquest objecte jurídic i social anomenat "Llei del Parlament de Catalunya", el que hi veig és un reglament. Les lleis, en aquest país, les fa l'Estat. El que roman per fer a les instàncies autonòmiques és l'ordenació de la gestió. Això és el que fan el "governs" autonòmics: gestionar llurs territoris d'acord amb les normes generals contingudes en les lleis de l'Estat i en els decrets ministerials. Els Parlaments regionals creen i publiquen els reglaments per a dur a terme aquella legislació general. D'aquests artefactes jurídics en diuen "lleis"; però fenomenològicament parlant no ho són.
Algunes vegades, poques, el legislador general s'absté de precisar algun aspecte per tal que els òrgans regionals es facin la il.lusió de legislar de debò i diferenciar-se alguns dels altres; és a dir, dóna peixet. Els redactors de les "lleis" locals també es gauben en aquest joc i publiquen adesiara textos carregats de principis ideològics que pretenen expressar la singularitat del seu territori. Vana presumpció: les úniques instàncies que en aquest país poden fer i aplicar una filosofia política són les Corts i el Govern espanyol. Les "autonomies" no poden tenir una política: la gestió no dóna per tant. Moltes vegades tinc la impressió que els nostres administradors catalans són com infants que juguen a fireta, i prenen per una cassola de debò el que no és més que una joguina.
Posaré un exemple d'un complex legislatiu al que m'he enfilat recentment. Es tracta de la Ley de Ordenación Universitaria i dels decrets complementaris d'aplicació. Són instruments legals detalladíssims i que, consegüentment, determinen una total i absoluta uniformitat a la universitat espanyola. Un d'aquests decrets, que versa sobre la introducció de l'anomenat "procés de Bolonya", arriba a precisar el mes de l'any en el que s'han de lliurar uns determinats documents: el mes de febrer. A l'orgullós Parlament de Catalunya, i a la seva flamant llei universitària no els queda res més que alguna cosa com aquesta: "els documents es lliuraran en paper de barba i amb lletra Times New Roman". S'ha volgut, però, jugar a fireta i tenim la nostra pròpia, autonòmica i catalana Llei d'Universitats. Que no és altra cosa que un reglament d'aplicació de la llei estatal, amb alguna propineta distintiva, com és la creació d'un cos propi de professors universitaris, iniciativa inútil i, ara per ara, escadussera i anèmica.
Ara bé, la gestió genera molt poder, sobre tot poder econòmic. La Generalitat catalana gestiona un immens bossot. Quod erat demonstandum. Tenim autonomia perquè gestionem amb autonomia una enorme quantitat de diners. Tenim una nombrosa nomenklatura amb facultats de posar mà al calaix. Amb alternància, ara uns i ara altres, paciència que a tots us tocarà un dia o altre. Nou estatut, més transferències, més gestió, més diners que passaran per les seves mans, les d'ells, vull dir.
Seguim amb la fenomenologia. Digue'm cada cosa pel seu nom. El nom de "Generalitat" s'aplicava a una entitat sobirana que feia i promulgava vertaderes lleis. Hàbils polítics van tenir l'astúcia de rescatar el nom, que no la cosa, i convertir-lo en l'os per rosegar llançat a la societat catalana de la transició. I tots hi caigueren de quatre grapes. Els polítics catalans de l'època haguessin hagut de tenir la dignitat de no acceptar el mal ús d'aquesta noble paraula. La "Generalitat" l'havíem de guardar a un calaix, ben desada per si algun dia l'havíem de menester. I decidir-se, amb realisme i sobrietat, a donar a l'edifici del Parc de la Ciutadella el nom que fenomenològicament i objectivament li escau: "Assemblea Regional de Catalunya".

Thursday, July 06, 2006

EPHEMERIDES (Dietari)

EPHEMERIDES (DIETARI).

Andreu Avel.lí Artís, que tothom coneixia com "Sempronio", ha traspassat. Els anys 1965 i 1966 vaig tenir tractes molt sovintejats amb ell, arran de la meva col.laboració al "Tele/exprés". Un article meu sense firma, a tall d'editorial, va causar la seva fulminant destitució, dictada des de les més altes instàncies del Règim. Les darreres paraules d'ell que recordo, en aquella ocasió, van ser: "Montserrat, ha trontollat tota la casa". Escriuré un "Memorabilia" sobre aquest tema quan hagi aplegat tot el material. De moment escric aquest recordatori com a homenatge a una persona a qui la dictadura franquista va impedir de rendir tot el que podia, que era molt.