VELS ISLÀMICS

Arran dels conflictes suscitats pel vel islàmic en els darrers anys, no han faltat observadors pretesament ben informats que ens han exhortat a no atorgar massa importància a un costum que, tot plegat -diuen- roman en un àmbit secundari en l'esperit dels mateixos musulmans. Hi ha afers, tant religiosos com polítics- segueixen dient- molt més rellevants que aquesta incidència vestimentària.
Durant la meva estada a París la primavera passada vaig llegir dues obres força interessants. La primera és "La longue marche", de Bernard Ollivier, volum primer: "Traverser l'Anatolie". És la ressenya detallada d'una travessa a peu pel nord de Turquia, fins a la frontera d'Iran. Ollivier és un individu del meu ram, visita els països a peu. El caminant ressegueix l'antiga Ruta de la Seda, itinerari que el porta per indrets molt reculats del país. Doncs bé, el vel de les dones és una realitat omnipresent, no només com un fet universal, sinó com una actitud conscient de refús de la laicitat imposada per l'Estat turc. Dia per dia i poble per poble.
L'altra llibre és una novel.la de l'escriptor turc Pamuk, "Neu". Se sitúa també a una ciutat del nord de Turquia, i vol ser una crònica social de la Turquia contemporània. Tot l'argument gira a l'entorn del vel d'una noia jove i culta, si se'l treurà o no se'l treurà. L'afer provoca sang i fetge.
Ahir els diaris portaven la notícia d'una adolescent turca renunciant a recollir un premi escolar perquè les autoritats civils del seu poble li van exigir de treure's el vel
No ens erréssim en jutjar les idees i els sentiments dels nostres nous conciutadans del món islàmic. Són poc o gens reductibles a les nostres concepcions i a les nostres emocions, però són una realitat i una presència. Mirem, de moment, de coexistir-hi, amb l'esperança d'arribar a conviure-hi un dia o altre. Si hi som a temps.

CENTRALISTES EMPRENYATS

Anys i anys hem abominat del centralisme, amb bèstia negra situada en els secarrals mesetaris. Tanmateix, tot just hem disposat d'uns parracs de poder ens hem afanyat a reproduir i calcar els motllos centralistes. Barcelona, cap-i-casal i xucladora de la vitalitat catalana. Els media les hi aboquen pel broc gros. N'hi ha prou que un barri de Barcelona pudeixi per concloure que tot Catalunya fa pudor. Aquest estiu una part de la ciutat es va quedar sense electricitat uns quants dies, i recentment uns quants milers de ciutadans dels rodals de Barcelona han tingut problemes de transport. N'hi ha hagut prou per proclamar que "els catalans estan emprenyats". Doncs bé, els que sentim amb les comarques estem garratibats de tanta prepotència. Catalans de Borges Blanques, del Pallars Sobirà, del Lluçanès, del Montsià: esteu realment emprenyats pels problemes de l'AVE al Baix Llobregat?

LA UNIVERSITAT HUMILIADA

En temps ja extingits, la població europea estava orgullosa de les seves universitats. Els universitaris generaven productes en tots els àmbits del coneixement, tant en els d'interès general com en els més especializtats. Se'ls deixava fer, i ningu no s'atrevia a interferir-se en els seus programes i en els seus mètodes. La gent era conscient que la creació científica i humanística exigia llibertat. Es va consagrar la categoria de la "llibertat de càtedra". Països petits i fins i tot pobres creaven i dotaven ensenyaments altament especialitzats i totalment privats d'utilitat immediata. Als anys trenta del segle passat, Irlanda, un país empobrit per les guerres civils i un excés de població, va contractar el físic teòric Erwin Schrödinger per a que desenvolupés el seu nou model de mecànica quàntica, una cosa que no servia per res i que no va portar cap mos de pa a les taules dels afamats irlandesos. I els exemples es podrien multiplicar indefinidament.
Ara, a la primera dècada del segle XXI, la Universitat ha estat relegada a rerabotiga de l'economia i de la producció. La Universitat ha de produir els coneixements necessaris per a la indústria i l'expansió comercial. Digueu-me, si no, què significa que en l'organigrama de l'administració catalana la universitat estigui lligada al departament d'indústria. Només es parla de rendiments computables i d'associacions amb les empreses de producció.
No és que s'hagi prohibit el treball en el àmbits no relacionats amb la producció i l'economia, És, simplements, que no se'n parla, no entren en les perspectives. La física teòrica, les llengües clàssiques, l'arqueologia… podran seguir vegetant, simplement tolerades. Però si una de les seves titulacions no arriba al nombre d'alumnes considerat económicament viable, serà suprimida o arrenglerada amb altres matèries pàries. Al Departament d'Indústria no els interessen. Que se'n cuidin a Oxford. "Que piensen ellos". Aquí, sr. Unamuno, ara ja inventem: patents i articles a les revistes d'impacte. Això si que ho pagarem; per a les supercordes i pel sànscrit no tenim diners.
Una vegada vaig preguntar a un egiptòleg alemany, em sembla que de Heidelberg, quans alumnes tenia a la classe d'egipci jeroglífic. "Un", em va contestar, "no en necessitem més". D'això aquí en dirien llençar els diners. Però la cultura europea s'ha fet així: llençant els diners.
La Universitat dirigida pels industrials i pels comerciants. El seu professorat controlat pels organismes de l'administració. Lleis universitàries cada vegada més interferidores i detallistes. El dret a estudiar equiparat al dret a tenir un pis i un llit a l'hospital. "Garantizo a cada familia española una plaza en la universidad para sus hijos", va dir una ministra socialista: la Universitat, per a aquella senyora, era simplement un bé de consum familiar, com les patates i els iogurts.
La població ja no està orgullosa de les seves Universitats. Observa perplexa la disbauxa que ja s'ha encetat i la que veu venir. La Universitat està humiliada.

DRET A DECIDIR I ANTI-SISTEMA

Fins fa molt poc hi havia un cantó suís on les dones no podien votar. Arran d'un referèndum, han obtingut el dret de vot. Les dones d'aquest cantó suís tenen ja dret a decidir.
El dret a decidir dels ciutadans té una història llarga, complicada i discontínua al món occidental, amb un arc que va des del segle VII aC a Grècia fins als nostres dies. El dret dels ciutadans a decidir ha acabat vehiculant-se en la forma del sufragi universal. El subjecte primari del dret a decidir és el ciutadà.
Ara per ara, al nostre país, el sufragi universal no satisfà les aspiracions dels corrents nacionalistes. Sembla, aleshores, que els polítics nacionalistes han resolt inclinar-se vers altres opcions. Les opcions diferents del sufragi universal són bàsicament les següents: dictadura personal, dictadura de partit, oligarquia, plutocràcia, corporativisme, feixisme. Els polítics d'Espanya democràticament elegits que reclamen un "dret a decidir" com si no existís haurien de explicar clarament per quina d'aquestes opcions s'inclinen.
Aquets polítics, són ignorants o inconscients? Ni una cosa ni l'altra. Són, senzillament, anti-sistema.

VIOLÈNCIA MASCULINA

Les agències d'informació no paren d'amollar notícies sobres actes de violència protagonitzats per joves mascles del món occidental. A Roma, l'assassinat d'una dona per un romanès. A Madrid, suara, l'assassinat d'un jove per un nazi. A Itàlia, abans d'ahir, violències dels tifosi (supporters, hinchas) del fútbol. Un malson de mai acabar. S'extingirà alguna vegada aquesta allau de malvestats?. Crec que no. L'agressivitat masculina és un atavisme profundament arrelat a l'espècie humana. En temps reculats va ser un capteniment indispensable per a la supervivència dels petits grups humans dispersos i enfrontats els uns als altres. Els mascles feien la guerra i les femelles parien i alletaven. Un grup d'humans pacífic no hagués pogut sobreviure, com no fos en condicions excepcionals; Cristobal Colón va trobar gent d'aquesta mena en desembarcar a l'illa de La Española. Així ho narra al menys fray Bartolomé de las Casas. Tenim agressivitat i violència masculines garantides per segles i segles. Només cal presenciar la sortida d'una escola: els nens no paren de clavar-se cops i empentes, d'empaitar-se o d'escridassar-se. Els espectacles esportius competitius són també el domini dels mascles, i manifesten clarament l'impuls agressiu. El mateix es pot dir dels jocs de cònsola. Tot garbellat, la societat moderna ha assimilat aquesta característica de la part masculina de l'espècie, per la senzilla raó que els que manen són mascles, i no menyspreen la violéncia, ans, subreptíciament, l'admiren. A les dones no els tocarà altre remei que tancar-se a casa amb clau i forrellad, no sortir soles de nit i dur el telèfon mòbil amb el 112 sempre a punt.
Desideràtum: un món dirigit, governat i controlat pel gènere femení de l'espècie humana. Ja m'hi podeu apuntar.
Als inicis d'aquest blog vaig publicar una inserció sobre aquest tema. La podeu trobar a l'arxiu, però per més comoditat la reprodueixo aquí.
. Violència juvenil masculina.
Entre l’excessiu assortiment de violències que ens inquieten, darrerament estem especialment preocupats per l’agressivitat dels joves, manifestada en actes de violéncia tant individual com col.lectiva, tant sistemàtica com episòdica, tant motivada com gratuïta. Així ho diem i ho escrivim: violència juvenil, sense adonar-nos de la inexactitud i, sobretot, de l’extrema injustícia que comporta aquesta expressió. Perquè la violència que ens preocupa i que deteriora considerablement la convivència a la nostra societat és la violència dels joves mascles, no la de les noies joves. No vol dir que adesiara no saltin a la llum pública accions violentes protagonitzades per dones joves. Però el que compta és que l’escadussera violència juvenil femenina no és un problema social, y la sovintejada violència dels joves mascles si que ho és, i greu.
Els delictes majors tenen sempre autors masculins, molt sovint joves: atracaments, robatoris, violacions, imprudències temeràries... Els responsables de les conductes delictives menors i dels actes incívics són, en la seva immensa majoria, joves mascles: agressions, baralles, destrucció de mobiliari urbà i escolar, conducció temerària, motos sorolloses... Recordem l’ensulsiada del mes de novembre proppassat a França: milers d’automòbils cremats. Quants dels incendiaris (delicte menor, somme toute) eren noies? Que jo sàpiga, cap. Malgrat tot, els mitjans de comunicació ens van estar aclaparant amb notícies i comentaris sobre la “violència juvenil”.
Un dels espais on aquest tipus de violència s’ha agreujat és l’escola. No parem de rebre informacions sobre actes de violència perpetrats per adolescents en els locals escolars. Gairebé sempre es tracta, una vegada més, de mascles. Les víctimes són molt sovint les noies, i a vegades els ensenyants. Aquest estat de coses està tenint una conseqüència inesperada: moltes famílies preferirien una escola exclusivament femenina per a les seves filles. Aquest moviment és ja vigorós a Anglaterra, on les escoles semi-públiques no estan subjectes a reglamentacions estatals. Els teòrics de l’educació s’ho miren consirosos: després de tants esforços per implantar la coeducació, ara toca de tornar enrere.
“Violència juvenil”: expressió equívoca, injusta i ofensiva. És que les noies no són joves? O és que el món és, per defecte, un món de mascles? Deixeu-m’ho dir amb energia masculina: prou d’insultar a la meitat del gènere humà. Que cada “gènere” carregui amb el seu fardell. Un món governat per dones potser tindria altres defectes, però ens estalviaria l’horror de la violència desfermada que provoca l’agressivitat dels mascles. Tinguem el valor i la honestedat de dir les coses pel seu nom. I, en aquest cas, el nom és aquest: violència juvenil masculina.

HEGEL

HEGEL 1808 - 2008
Al cafè "El divino" de Caldes de Montbui
REUNITS: Josep Montserrat Torrents i Joan Rovira Sallés, col.legues professors de la Universitat Autònoma de Barcelona;
CONSTATEN que a l'any 2008 es commemorarà el segon centenari de la publicació de la "Fenomenologia de l'esperit" de G.W.F. Hegel;
RECONEIXEN que la filosofia té el mal costum d'aixecar el vol al capvespre, com les òlibes, fet observat i blasmat pel mateix Hegel;
DECIDEIXEN d'anticipar-se als esdeveniments per una vegada i produir una reflexió de tipus impromptu sobre l'obra hegeliana commemorada.
Materials disposats:
a) "Fenomenologia de l'esperit", traducció de Joan Leita, Textos Filosòfics, 1985.
b) Dues copes de cognac Hennessy.
c) Dos Toscanelli.

1. Introducció, paràgraf primer. L'autor manifesta un inesperat menyspreu per la ressenya històrica de les idees que es proposa desenvolupar. Curiosa presa de posició en una obra que pot ser legítimament considerada una filosofia de la história de la filosofia.

2. Paràgraf 2. L'autor lluita contra molins de vent. Fa la caricatura d'un tipus de reflexió sobre la història de les idees que, segons ell, només pren en compte "la contradicció en la diversitat" i no presta atenció al "desenvolupament progressiu de la veritat". Ara bé, tota la història del pensament occidental és un teixit de reflexions sobre l'evolució dels conceptes, normalment sota la forma de polèmica. És el "s'ha dit i jo dic". A les tesis dels escolàstics no faltava mai l'esment dels "adversarii". No sabríem dir quin filósof occidental es manifesta indiferent al procés de desenvolupament de les idees que escateix, encara que a la pràctica no hi dediqui molt espai. El sol fet de proclamar-se membre d'una escola (estoica, agustiniana, suareziana…) és ja un reconeixement de la complexitat i de la "naturalesa fluïda" de les idees. Sembla que el jove Hegel (que a hores d'ara ja té quaranta anys) es prepara, des del centre d'Alemanya, a descobrir el Mediterrani.

3. Paràgraf 5: "La veritable figura en la que existeix la veritat només pot ser el sistema científic d'aquesta veritat". Aquesta concepció es van escarrassar per establir-la Plató, Aristòtil, els estoics, i sobre tot Euclides. Una vegada més hem de constatar l'encert d'aquella boutade de Whitehead, que la filosofia occidental no és res més que un enfilall de notes a peu de pàgina de Plató. És una mica rònec, i com a filòsofs estipendiats ens reca haver-ho de reconèixer, però la frase conté una bona dosi de realitat. Potser el que se'ns demana no és altra cosa que fer de bons pedagogs i abandonar la pretensió de ser originals. Tot el contrari del que fa Hegel en aquest escrit: embolica que fa fort per dissimular que diu el que sempre s'ha dit.

4. Paràgraf 7. Comença de fer-se present l'estil de la "segona redacció" de la "Fenomenologia de l'esperit", destinada, segons el biògraf Kaufmann, a complicar el llenguatge i a enterbolir les expressions, segons la moda del romanticisme. A l'ensems es palesen aquí les orientacions "irracionalistes" que entusiasmaven als filòsofs romàntics i que obriren el pas a la irrupció de les savieses orientals (Schopenhauer). "No es tracta del concepte, sinó de l'èxtasi". Però, què té a veure la filosofia amb l'èxtasi, Aristòtil amb Joan de la Creu?

5. Paràgraf 17: "Tot depèn del fet de copsar i d'expressar allò que és veritable no solament com a substància sinó també en la mateixa mesura com a subjecte".
"La substància és essencialment subjecte".
La reflexió sobre el coneixement com a mediat pel subjecte coneixedor és legítima i necessària, però no esgota la reflexió filosòfica. La pura objectivitat, element universal, segueix tenint el seu àmbit propi. I en aquest àmbit (que Hegel no aboleix) allò rellevant no és la introducció del subjecte, sinó la concepció de la realitat coneguda, no com a substància, sinó com a relació. Aquesta precisió forneix la clau de la interpretació del "Parmènides" de Plató, i és el tema fonamental de "Substància i funció" de Casssirer.
""Aquesta igualtat (de la substància) amb si mateixa és igualment negativitat".
Aquesta mena de reflexions omplen el "Sofista" de Plató i els "Tòpics" d'Aristòtil. Hegel les amaneix simplement amb els desenvolupaments retòrics adequats a la moda del seu temps, marcat ja per l'esplendidesa literària de Goethe i de Schiller, en reacció contra la sequedat escolàstica de Kant.
Afectació, brillantesa. La simfonia Heroica de Beethoven contraposada a la simfonia Haffner de Mozart. Dos models de bellesa, no incompatibles, però si diferents, Kant i Mozart, Hegel i Beethoven.

Caldes de Montbui, novembre de 2007.

CLÍTORIS PERDUTS

IMPROMPTU

La policia del Txad ha descobert un abominable projecte de rapte i expatriació de nens (es suposa que també de nenes) del Txad vers França. Les policies dels règims dictatorials han estat sempre molt eficaces, aquí ho sabem prou. Aquests nens (i nenes) seran degudament reintegrats a les seves famílies. D'aquí a pocs anys, dotzenes d'aquestes nenes pagaran aquesta reintegració amb el seu clítoris.

LA REGLA

LA REGLA, MENSTRUACIÓ, PERÍODE O ORDINÀRIA.
No en parlen mai. Es queixen dels maldecaps, de les varius, de les erupcions cutànies… De la regla no en parlen mai, com si no existís. A la vida social passa el mateix. Es dirà que una dona és absent per una febrada, per una faringitis… mai per aquesta cosa que li sobrevé cada quatre setmanes. A la literatura fins el segle XX, aquesta afecció no existeix. A la societat, grans reivindicacions per la maternitat i el puerperi; res de res per la regla.
Fa uns anys es va fer a la Universitat Autònoma de Barcelona una enquesta sobre aquest tema. Va quedar palès que un terç de les enquestades tenia una regla dolorosa o molt molesta. És a dir, un terç de les nostres alumnes sofria una neta disminució de les seves capacitats durant una quarta part del seu temps. Vaig fer un senzill càlcul amb referència a la meva classe de cent alumnes, la meitat dones: a qualsevol moment, era probable que entre tres i cinc alumnes estiguessin suportant una regla dolorosa o molt molesta, amb la consegüent disminució de llur rendiment.
No ens omplíem la boca proclamant la igualtat d'oportunitats? Dons bé, si una noia participava en un examen, prova o concurs en situació de regla dolorosa, les seves oportunitats quedaven netament disminuïdes. Una professora em va explicar com era exactament això el que li havia succeït en un concurs que va perdre. Aleshores vaig decidir prendre les meves pròpies mesures.
Quan es tractava d'examens decisius, oferia sempre dues dates; la data extraordinària era sempre una setmana anterior a la oficial. Tot alumne, dona o home, podia acollir-se a la data extraordinària (no era cas que les noies portessin un certificat de menstruació…). Es cosa sabuda que als alumnes no els plau anticipar els exàmens; els que ho feien era per necessitat. La cosa va funcionar durant anys sense cap problema.
Certament, hi ha circumstàncies en la que aquesta solució no es pot aplicar: concursos públic, selectivitat… Si s'hi posés atenció, però, potser es podrien excogitar procediments pal.liatius. El cas és que ningú no hi pensa, ni les mateixes interessades.
Proposo, finalment, que la societat prengui consciència que en el seu si existeix un sector de la població que sofreix disminució física i psíquica d'una manera periòdica i previsible. Aquesta constatació hauria de tenir conseqüències a tots els nivells. Per exemple, totes les treballadores (seria improcedent distingir edats) haurien de disposar d'un dia al mes d'absència sense justificació, només amb pre-avís.
La natura ha estat inclement amb les dones en la flor de la seva vida. La societat hauria d'esmerçar-se en alleugerir d'aquest fardell.

ONGs

ONGs
Un mos de pa donat a un infant afamat justifica totes les ONGs del món.
Un cop establert aquest axioma, vejam si podem posar ordre al galliner. Perquè si que ho és, un galliner, o can seixanta, o une foire d'empoigne.
La proliferació d'ONGs al món occidental és una manifestació més de la seva principal característica negativa: l'excés. Hi ha massa de tot. L'economia lliberal, que sens dubte ha creat l'extraordinària prosperitat d'aquesta part de la terra, té aquesta contrapartida: no té límits. En el camp dels organismes de solidaritat s'ha produït el mateix fenomen: n´hi ha massa. I no existeix cap instància de control efectiu, ni de quantitat ni de qualitat.
Les institucions, totes, es corrompen a la segona generació. Actualment hi ha moltíssimes ONGs que estan en l'estadi de la segona generació. I les corrupcions comencen a aflorar, i més n'aflorarien si hi hagués controls efectius.
Una de les principals figures d'aquesta corrupció és el pes cada vegada més gran de les despeses administratives. Els locals, el personal, i els viatges s'enduen gran part del pressupost. Això passsa fins i tot amb organismes governatius perfectament controlats: la FAO gasta un 30% del seu pressupost a la seu de Roma. Fa una colla d'anys vaig ser invitat a visitar-la en companyia de Pierre Mendès-France, Josué de Castro i l'abbé Pierre; al final de la visita vem fer saber que estàvem escandalitzats del nivell de les despeses supèrflues de l'organització.
Tinc un amic professor de llengües clàssiques que va ser invitat per una ONG a un viatge d'inspecció d'uns telers a una petita república africana. Els telers eren vells, i havien estat donats per una fàbrica del Llobregat que havia renovat tota la maquinària. El meu amic va objectar que ell de telers no n'entenia ni un borrall, però li van dir que no es preocupés, que seria un viatge molt divertit i molt instructiu.
Jo vaig pertànyer a una de les primeres ONG que va tenir estatut de tal a les Nacions Unides: el Moviment de la Pau, amb seu a Helsinki. A primers dels anys setanta, en època franquista, l'agrupació de Catalunya va recol.lectar diners per financiar un hospital de campanya al Vietnam. Aleshores es va convocar a Roma un congrés internacional sobre la guerra del Vietnam. Hi havia d'anar algú de Barcelona, i vaig ser designat. "Amb quins diners?", jo que pregunto. "Amb part dels diners de l'hospital", que em respongueren amb tota naturalitat. Encara veig la cara d'incredulitat del jove que guardava la col.lecta quan li vaig transmetre la decisió dels companys. I vaig anar a Roma amb els diners que la gent havia donat per l'hospital.
Blasmarem totes les ONGs pel notori desordre d'algunes d'elles? Deumosengor. El savi de l'evangeli va fer observar que el blat i la cogula ("la cizaña") creixen junts, i no pots arrencar l'un sense arrencar l'altre. No ens hi fiquem gaire, que encara ho espatllariem. Deixem que la joventut d'occident faci turisme solidari; mentrestant s'eduquen d'alguna manera. Ara bé, deixeu-nos també exercir el nostre sentit crític i declarar que no donarem ni cinc cèntims a organitzacions que no estiguin controlades per les institucions públiques.