L'INEXISTENT ENSENYANT UNIVERSITARI
Fa temps que ordeixo temes universitaris, però no goso abocar-m'hi per falta d'informació. Les coses s'han anat complicant, fins i tot més enllà del necessari. Tanmateix m'hauré de decidir a posar-m'hi, renunciant a la completud i a la precisió i acomodant-me a aquest nou estil del blog.
Discutir si la universitat és principalment una institució d'ensenyament o un organisme de recerca és com la murga de l'ou i de la gallina. La universitat és essencialment totes dues coses, i prou. Ara bé, és evident que en els darrers anys l'allau mediàtic ha privilegiat de bon troç l'aspecte investigador, a vegades embolcallat sota una paraula de moda, la "innovació". Els governants d'aquest petit país nostre, que no tenen temps de llegir els clàssics perquè estan pendents de la premsa, han arribat a l'extrem, inèdit en la història de la ineptitud, de subsumir la universitat sota l'àmbit polític i administratiu de la indústria i de la innovació tecnològica." Qué piensen ellos": nosaltres inventarem i innovarem. Qui vulgui pensar que vagi a Oxford.
L'ensenyament universitari respon a una vocació humana específica, diferent de l'impuls de la recerca. És una tasca abassegadora, capaç d'omplir per complet la vida d'una persona. És una tasca complexíssima. L'ensenyant universitari competent ha de dominar absolutament la seva matèria; ha d'estar atent a les novetats; ha de conèixer diverses llengües, fins i tot antigues si s'escau; ha d'estar al corrent de la bibliografia; ha de millorar continuament els procediments didàctics; ha de mantenir viva una pàgina web com a complement de la classe presencial; ha d'atendre curosament els seus alumnes, aconsellant-los i dirigint els seus treballs. La dedicació a aquesta tasca no deixa temps per res més. El bon ensenyant universitari no pot ser alhora un bon investigador. La universitat és les dues coses, els seus servidors no. El bon investigador perd el temps quan ensenya, i sol fer-ho de mala gana. És fals que el millor ensenyant sigui l'investigador. El millor ensenyant és el qui es dedica cos i ànima a la tasca difícil d'instruir els estudiants
La carrera universitària ha de contemplar i diferenciar aquestes dues vessants, la de l'ensenyant i la de l'investigador. Els concursos de provisió de places haurien de ser diferenciats: concursos per investigadors, concursos per ensenyants. Un investigador universitari hauria de poder dedicar-se plenament a la recerca, prou complexa en l'actualitat. Ben pocs ho poden fer; la majoria han de dedicar moltes hores a l'ensenyament. Un docent universitari hauria de poder dedicar-se plenament i únicament a l'ensenyament sense que la institució el persegueixi continuament exigint-li mostres, gairebé sempre fictícies, de recerca.
Els criteris d'adjudicació de places, tant en els concursos universitaris com a les ominoses "agències d'avaluació i qualitat" , haurien de diferenciar les dues activitats. Actualment no ho fan. Tots els professors universitaris són avaluats en funció de la seva activitat investigadora, encara que en molts casos no es tracti d'altra cosa que d'articlets de "cut and paste". Una competència en docència no serveix per assolir una plaça, ni del més ínfim nivell. Hi ha en tot això una contradicció flagrant: es contracta per ensenyar i s'avalua per investigar.
Penso que l'educació i la docència són les tasques més important de la societat en aquests moments de canvi i de crisi. La universitat sembla que les faci de mala gana. Crec que s'imposa una important i enèrgica rectificació.
Discutir si la universitat és principalment una institució d'ensenyament o un organisme de recerca és com la murga de l'ou i de la gallina. La universitat és essencialment totes dues coses, i prou. Ara bé, és evident que en els darrers anys l'allau mediàtic ha privilegiat de bon troç l'aspecte investigador, a vegades embolcallat sota una paraula de moda, la "innovació". Els governants d'aquest petit país nostre, que no tenen temps de llegir els clàssics perquè estan pendents de la premsa, han arribat a l'extrem, inèdit en la història de la ineptitud, de subsumir la universitat sota l'àmbit polític i administratiu de la indústria i de la innovació tecnològica." Qué piensen ellos": nosaltres inventarem i innovarem. Qui vulgui pensar que vagi a Oxford.
L'ensenyament universitari respon a una vocació humana específica, diferent de l'impuls de la recerca. És una tasca abassegadora, capaç d'omplir per complet la vida d'una persona. És una tasca complexíssima. L'ensenyant universitari competent ha de dominar absolutament la seva matèria; ha d'estar atent a les novetats; ha de conèixer diverses llengües, fins i tot antigues si s'escau; ha d'estar al corrent de la bibliografia; ha de millorar continuament els procediments didàctics; ha de mantenir viva una pàgina web com a complement de la classe presencial; ha d'atendre curosament els seus alumnes, aconsellant-los i dirigint els seus treballs. La dedicació a aquesta tasca no deixa temps per res més. El bon ensenyant universitari no pot ser alhora un bon investigador. La universitat és les dues coses, els seus servidors no. El bon investigador perd el temps quan ensenya, i sol fer-ho de mala gana. És fals que el millor ensenyant sigui l'investigador. El millor ensenyant és el qui es dedica cos i ànima a la tasca difícil d'instruir els estudiants
La carrera universitària ha de contemplar i diferenciar aquestes dues vessants, la de l'ensenyant i la de l'investigador. Els concursos de provisió de places haurien de ser diferenciats: concursos per investigadors, concursos per ensenyants. Un investigador universitari hauria de poder dedicar-se plenament a la recerca, prou complexa en l'actualitat. Ben pocs ho poden fer; la majoria han de dedicar moltes hores a l'ensenyament. Un docent universitari hauria de poder dedicar-se plenament i únicament a l'ensenyament sense que la institució el persegueixi continuament exigint-li mostres, gairebé sempre fictícies, de recerca.
Els criteris d'adjudicació de places, tant en els concursos universitaris com a les ominoses "agències d'avaluació i qualitat" , haurien de diferenciar les dues activitats. Actualment no ho fan. Tots els professors universitaris són avaluats en funció de la seva activitat investigadora, encara que en molts casos no es tracti d'altra cosa que d'articlets de "cut and paste". Una competència en docència no serveix per assolir una plaça, ni del més ínfim nivell. Hi ha en tot això una contradicció flagrant: es contracta per ensenyar i s'avalua per investigar.
Penso que l'educació i la docència són les tasques més important de la societat en aquests moments de canvi i de crisi. La universitat sembla que les faci de mala gana. Crec que s'imposa una important i enèrgica rectificació.