ITINERA (CARNET DE VIATGE)

1. A una calle entre Campo San Bartolomeo i Ponte di Rialto, normalment infectada de turistes, hi ha una vella llibreria de vell. El llibreter, tanmateix, no és vell del tot, malgrat que malda per semblar-ho. Seu a una taula atapeïda de llibres polsosos i mig esquarterats. Quan entra un client, aixeca la vista i se’l mira amb incredulitat. Aleshores fa un gest de generositat controlada que abraça tot l’espai llibresc, espera que l’intrús s’endinsi entre les prestatgeries i es torna capficar en la seva tasca restauradora.
Li he comprat peces de poc preu, però molt interessants. De Giambattista Vico, La scienza nuova seconda , en dos volums del 1942. Algun clàssic de la Biblioteca Universale Rizzoli (Silvio Pellico, Le mie prigioni). Arran d’un Goldoni que li vaig comprar se’m desvetlla l’interès pel dialecte venecià i li demano si en té una gramàtica de la llengua veneciana. El llibreter es treu les ulleres, em fita amb severitat i em clava:
- Questi catalani!
La relació dels italians amb els seus centenars de dialectes (molts dels quals són vertaderes llengües) és complexa i difícil d’esbrinar. Itàlia, d’una punta a l’altra, d’Agrigento a Trieste, professa un patriotisme monolític de caire jacobí i garibaldià. Es comprèn, d’altra banda. La unitat se la van haver de gruar, i rebutgen airadament tot allò que amenaci d’esquinçar-la. Un dels instruments d’aquesta unitat va ser sens dubte la llengua italiana, un notable invent filològic del segle XIX, agençat amb ingredients toscans i piemontesos. Des d’aleshores, els italians parlen, escriuen i llegeixen això. Ara bé, les llengües o dialectes locals són extraordinàriament vives, mantingudes, però, en l’àmbit purament domèstic i comarcal. No tenen dret a l’expressió escrita, ni accés als mitjans de comunicació. Per no tenir, no tenen ni gramàtica, deumosengor, perillaria la unitat nacional, tan àrduament assolida. Es toleren, nogensmenys, la poesia, el teatre i la canço. A Venècia, per exemple, són molt apreciades les representacions de Goldoni en dialecte venecià (una mica arregladet, tot cal dir-ho). Corren també els versos llibertins del Baffo, com aquest mig italià mig venecià:
Io non parlo ne di Dio ne dil re;
Io parlo sol di cose buone:
Culi, cazzi, tete e mone.
Al capdavall, el llibreter em ven, aquesta vegada a preu fort, un lèxic italià-venecià.
El vaig ben amortitzar, purtroppo. A Venècia, si entreu a un cafè i demaneu “a glass of wine”, us en cobraran ben bé cinc euros. Si ho demaneu en italià, “un bicchiere di vino”, us en podeu sortir amb tres euros. Però si el demaneu en venecià, “un goto di vin”, en pagareu seixanta-cinc cèntims. Atesa la meva propensió a les voluptuositats bàquiques, al cap de tres mesos em vaig rescabalar del preu, més ben dit, de la multa del meu estimat llibreter del Ponte di Rialto. (Barcelona, 12 de març de 2006).