EL BARQUER DELS DÉUS. 14 i 15

14

EL DARRER PONENT


Isidor de Licòpolis tornà a omplir les copes dels homes i de les dones que romanien drets i silenciosos entorn de la gran taula del menjador del seu casal, atapeïda d'or i de pedres precioses. La meitat del parament desapareixia sota una espessa catifa de monedes d'or, curosament arrenglerades en munts de deu peces. L'altra meitat estava coberta d'estoigs de fusta i de cuiro plens a vessar de pedres precioses: maragdes, safirs, turqueses, perles. A terra, arran de la taula, hi havia tres caixes de fusta curulles de vaixella de cristall, de plata i de vidre pintat.
Aquells tresors representaven la resta de la fortuna dels estadants del Temple de Thot de Terra Endins. Durant els dos darrers mesos, Nimlot havia procedit a la liquidació de tot el seu fons comercial i de tots els seus altres béns arreu d'Egipte, i ho havia convertit tot en moneda i pedres precioses. Una part important del capital havia estat dipositada a Sidó, confiada al corresponsal de Nimlot a Fenícia, el qual es faria càrrec de fer-lo arribar en trameses successives i segures a Carre, on residien Totmès i Tírsit des de feia dos mesos. La resta havia anat estant transportada d'amagat a la hisenda d'Isidor de Licòpolis, on ara es trobaven reunits per fer-ne la distribució definitiva.
El temple de Thot es tancava. El governador d'Antinòpolis, irat per la fugida dels dos escribes diabòlics i atiat pels monjos pacomians, havia urgit la comparecència de Nimlot i Menat-Neter davant del seu tribunal en el termini d'una setmana. Les acusacions eren greus: transgressió del rescripte que autoritzava l'ús del temple de Thot de Terra Endins exclusivament com a magatzem comercial; els acusats hi havien restablert el culte pagà; desobediència de l'ordre de lliurar els seus fills al tribunal; frau fiscal, en no declarar les grans partides de teixits lliurades als nubians. La condemna previsible era confiscació de tots els béns i exili al Gran Oasi.
Durant unes setmanes havien alimentat encara la il.lusió d'anar-se a reunir amb els seus fills a Carre. Però la situació s'havia degradat ràpidament. Nimlot i Menat-Neter sabien que ara estaven permanentment vigilats; dues persones de la seva notorietat no tenien cap possibilitat d'emprendre la fugida sense ser ràpidament detectats i detinguts. No els quedava altra opció que agafar voluntàriament el camí del desert per reunir-se amb els seus avantpassats al País de Ponent.
-Repetim-ho perquè quedi ben entès -digué Isidor-. No constarà en cap document, ho heu de guardar a la memòria. Tota aquesta porció -i Isidor estengué un cinyell de cuiro per separar tot un rectangle de peces d'or- està destinada al pagament de les taxes cadastrals dels fidels de l'antiga religió que conreuen les seves terres a l'Alta Tebaida. Se'ls anirà pagant cada any fins a la propera indicció; segons els nostres càlculs, els diners han de bastar. Au, ja podeu començar d'ensacar-los.
Els homes i les dones anaren enfarcellant les peces d'or, de deu en deu, en escarselles de llana, i quan estigueren totes embolicades les ficaren dins d'una sàrria de cuiro.
-Aquestes altres -Isidor indicà la resta de les peces d'or- seran esmerçades en pagar els estudis dels fills dels adoradors a l'Alta Tebaida durant els propers deu anys. Ja les podeu ensacar.
Les enfarcellaren de la mateixa manera que les altres i les dipositaren dins d'una altra sàrria.
-Les pedres precioses les guardeu escampades per les vostres cases i les poseu a disposició de Turi; ell les anirà venent per tenir cura de les necessitats de l'antiga religió a la vall del Nil. Ja les podeu recollir.
Tancaren els estoigs un per un i els anaren enquibint en una tercera sàrria.
-Les caixes de vaixella, ben tancades i segellades, les lliurareu a Turi per a que les faci arribar al temple d'Isis de Filé, com un homenatge del temple de Thot. I ara, bevem en honor dels déus i per les nostres vides.
Tots aixecaren les copes i begueren en silenci. Tot seguit, els homes i les dones prengueren les sàrries i les caixes, les baixaren al pati i les carregaren a les alforges de tres rucs que esperaven pacientment lligats a les anelles del mur. Aleshores emprengueren el camí del moll, on els esperava Turi amb la seva barca.

Les sales del temple de Thot havien estat completament buidades; el darrer fardell de llana havia estat retirat feia quinze dies. El mobiliari del temple i de la Casa de Vida havia estat estellat i distribuït en pires estratègicament amuntegades al voltant dels basaments de les columnes centrals de cada estança. Menat-Neter escampà draps i parracs al peu de cada fogaina i els anà ruixant amb oli. Nimlot, mentrestant, retornà a la Casa de Vida i amb una destral estellà la gran taula del menjador fins a reduir-la a un munt de buscalls que disposà en forma de pira al centre de l'estança, apropant-hi la resta de materials combustibles.
Vesprejava. El sacerdot i la sacerdotessa es revestiren amb els ornaments sagrats i es disposaren a celebrar per darrera vegada el ritual vespertí al temple de Thot de Terra Endins. Pararen l'altar d'Osiris al peu de l'escalinata d'accés; estovalles de lli finíssim, canalobres de plata, gerros d'alabastre amb flors fresques. Sobre un petit pedestal, l'estatueta d'Osiris. A entrada de fosc encengueren els ciris i recitaren les pregàries introductòries. Després alçaren l'altar i pujaren a pas processional vers l'entrada del temple. Allí s'aturaren i cremaren encens en dos encensers d'aram que havien deixat preparats. Recitant passatges de les "Lamentacions d'Isis i de Neftis" tornaren a aixecar l'altar i el portaren lentament a través del pati i de la sala hipòstila fins al santuari. Dipositaren l'altar al fons de la cel.la i aleshores, alternant-se en la recitació, llegiren els passatges de l'"Asclepios" sobre l'extinció de la religió d'Egipte:

"Un temps vindrà quan semblarà que els egipcis han estat servint la divinitat debades, quan el seu culte diví serà menyspreat. Perquè tota la divinitat fugirà d'Egipte i pujarà al cel; aleshores Egipte quedarà com una vídua, abandonat pels déus.
Egipte!
"Als egipcis se'ls prohibirà retre culte a Déu, i fins i tot, aquells qui seran trobats honorant i venerant Déu seran condemnats a la pena capital. En aquell dia, aquest poble, el més piadós de tots els pobles, esdevindrà irreligiós. Ja no vessarà de temples, sinó de cadàvers."

Acabada la lectura, drets i amb els braços alçats recitaren pregàries i himnes hores i més hores, fins que les candeles començaren de parpellejar. Aleshores, Nimlot i Menat-Neter prengueren la petita estàtua d'Osiris, l'abraçaren, l'embolicaren amb una ampla peça de lli i la depositaren sobre la pira de llenya del centre del santuari. Després s'ajaçaren per descansar sobre uns pallots al racó de la sala hipòstila on els petits escribes solien estudiar.
A punta de dia Nimlot i Menat-Neter prepararen dos sarrons amb queviures per tres dies i ompliren dues carabasses d'aigua. Nimlot encengué un niu de foc covat de dues hores de coll arran de cadascuna de les pires del temple i de la Casa de Vida. Tot seguit es revestiren amb els ornaments sacerdotals de les grans solemnitats; Nimlot una túnica de lli blanquíssim entreteixida amb fils d'or, una estola de seda blava creuada sobre el pit, una diadema de topazis al cap i un pectoral de plata amb una figura d'Horus de cap de falcó feta amb tessel.les de turquesa. A la cintura es cenyí una espasa amb el puny en forma de creu nansada. Menat-Neter es posà una túnica de lli de blanc enlluernador amb un cinyell de seda blava, una diadema de maragdes al cap i un collaret de perles enfilades en or. Ambdós anaven calçats amb botes altes de les que s'utilitzaven per la travessa del desert. Lligades als sarrons duien capes de llana bruna amb caputxó per a les ventades de sorra.
Baixaren en silenci l'escalinata del temple i al capdavall, deixant a l'esquerra el camí ferrat d'Hermòpolis, prengueren el carrerany dels caçadors que s'endinsava per la frau que en lenta ascensió pujava fins a la primera carena de les muntanyes líbiques, ja en ple desert. Arribats a la llera del còrrec, es giraren per albirar per darrera vegada l'imposant edifici del temple de Thot de Terra Endins. Menat-Neter no pogué retenir les llàgrimes i es repenjà apesarada sobre l'espatlla del seu marit. Nimlot li prengué la mà i la conduí sender amunt, sempre arran del xaragall travat de bardisses i romagueres.
Era el desè dia del mes de Tobe, el gener dels romans, de l’any 454. Feia un temps net i clar. El cel era d'un blau brunyit, no encara esblanqueït per les calors diurnes. El sol acabava de deseixir-se de les muntanyes aràbigues i, vermellós encara, es disposava a emprendre la seva cursa ardorosa. Bufava un oreig del Nil que arrencava sospirs a les branques dels garrics que maldaven per sobreviure a la llera del torrent, que revenia un o dos cops a l'any.
Després de dues hores de pujada suau pels sacosteis de gresa assoliren el trenc d'aigües i, deixant el còrrec, escalaren a mà dreta un còdol granític que s'alçava com una torre de muralla damunt del cingle, des del qual s'albiraven les últimes estribacions de les munyanyes líbiques que baixaven fins a les comes properes del riu. Allí, drets i immòbils, esguardaren en la direcció del temple de Thot de Terra Endins que, redossat al peu d'un cingle, no era visible des de la carena. Al cap d'uns minuts, tallà l'aire un paorós espetec, i una densa columna de fum negre s'aixecà de l'indret del temple. El vent havia amainat, i la fumera s'enlairava dreta i cilíndrica com el pilar d'un temple. Una altra explosió precedí una tremenda flamerada que escampà brolladors d'espurnes per tota la vall fins a Hermòpolis i el Nil. Altres espetecs, cada vegada més fluixos, s'anaren succeint per espai d'una hora. A la fi, la fumerola minvà i esdevingué un núvol blanquinós que s'arrapava als cingles, en alguns dels quals s'havien arborat focs de matolls.
Menat-Neter i Nimlot baixaren del greny en silenci i emprengueren la ruta del desert. Caminaren tres hores per un altiplà pedregós clapat d'argelagues i garrigots. Al peu d'un penyalar de llécols que guspirejaven sota el cop de sol trobaren el primer pou de la ruta, arran del qual un bosquet de sicòmors oferia una ombra escarransida i precària. Menjaren una mica, ompliren les carabasses amb l'aigua del pou i reemprengueren el camí. El ras s'acabava abruptament amb una cinglera que dominava des de llevant l'immens desert de sorra que s'estenia vers ponent a pèrdua de vista. Un grau vertiginós baixava fins a la planura erma i blanquinosa, travessada per l'esblaimada ratlla de la ruta. No tenien ganes de parlar. L'espectacle de l'incendi del temple de Thot de Terra Endins els havia deixat esmaperduts. Caminaren tota la tarda, sota un sol abrusador. A entrada de fosc cercaren l'aixopluc d'una de les cofurnes utilitzades pels caravaners, que al menys els oferia refugi contra les feres del desert. No és que en quedessin gaires, de feres; per tota aquella contrada havien estat delmades pels militars de la guarnició d'Hermòpolis, molts dels quals provenien de la Mauritània i solien combatre el seu avorriment fent batudes de caça pel desert. Menjaren un mos, begueren un glop d'aigua (el proper pou quedava a un dia de camí), s'embolicaren en llurs capes i es disposaren a dormir l'un arran de l'altre. Seguien mantenint un silenci consirós, cercant confort en l'escalfor del contacte corporal.
El fred els desvetllà abans no clarejà. Encengueren una petita fogata amb encenalls i brosta que trobaren al refugi i esperaren que la primera llum de l'alba fés visible el viarany del desert. Aleshores, encara embolcallats en les capes, reemprengueren la ruta vers ponent, amb la idea de caminar sense aturar-se fins el segon pou.
El sol transpuntà, un disc roent que s'arrencava penosament de les serralades aràbigues, grises i blavoses. Els errants plegaren les capes, es posaren els capells de travessa, revisaren els mitjons de cotó, indispensables protectors dels peus i prosseguiren la marxa pel viarany ja aviat arroentat. Arribaren al pou a mitja tarda, esgotats, assedegats i febrosos. Per sort, no hi havia ningú. Era una gran plaça de llosanes de granit que convergien en pendent vers el brocal del pou, protegit per una teulada de pissarra d'amples ràfecs sostinguda per quatre pilastres de granit. Arran de les negociacions de pau amb els blemis i les altres tribus del desert, els pous de les rutes caravaneres s'havien anat restaurant i netejant. Aquest era un dels acabats d'enllestir. Tot hi era nou i llampant. L'aigua del pou era abundosa i fresca. El rodal era rocallós, amb una minsa vegetació de garrics eixarreïts.
Arraulits a l'ombra de la teulada, els errants feren recompte de les seves provisions i comprovaren que els arribarien tot just fins al dia següent. L'aigua la tenien assegurada, car la ruta oferia gairebé sempre un pou per jornada.
La nit caigué sobtada, com sol succeir al desert. El fred era sec i tallant com un ganivet. Menat-Neter i Nimlot s'embolcallaren en llurs capes a recer d'un greny arran del camí i romangueren llarga estona contemplant el cel estrellat i bevent llargues glopades d'aigua. Aquell vespre conversaren. La fatiga del camí i la roentor del sol del desert havien endebolit en llurs esperits el record de la desaparició del temple de Thot de Terra Endins. Els semblava que era un esdeveniment de temps enrera, un record dolorós però no ja fiblant. El passat se'ls enfonsava en una broma indiferenciada aturada sobre la vall del Nil, desert enllà. A l'altra banda, vers ponent, el desert seguia, un desert buit, sense futur. Ara només existien ells dos, els sacerdots del temple de Thot de Terra Endins, estintolats arran d'una roca, l'un al costat de l'altre, sota la llum de les estrelles que parpellejaven en la profunda blavor d'un cel que encara era el cel d'Egipte.
-On són els nostres déus, Nimlot- mormolà Menat-Neter amb un fil de veu. I com si hagues sentit la seva pregunta, un llop udolà esferedorament des de les pregoneses del desert. La dona proseguí:
-Estem voltats de silenci i de solitud. Debades els cercaríem en els sorrals del desert o en les afraus de les muntanyes. I a la vall del Nil? Si en algun temps hi han estat, n'han fugit abans que nosaltres. On són, doncs? A les estrelles?
Nimlot respongué amb veu serena, com si recités una pregaria ceremonial:
- Aquesta volta esplendorosa d'estels i de planetes és un pur mecanisme mort i glaçat. No hi cerquis vida ni divinitat. Ni tan sols harmonies musicals. Tot això són il.lusions que hem nodrit per provar de donar un sentit a les nostres vides i a les vides dels altres. L'univers és una màquina que no té altra vida que la que nosaltres li donem quan el reflexem en les nostres ments. Els déus no són al cel estrellat, ni a la vall del Nil, ni al desert de ponent. La divinitat es troba més enllà i més endins.
- Parla'm de la divinitat més enllà.
- La divinitat és un poder únic sobre del qual no hi ha res. Ell és el vertader Déu i pare de tot, el que es troba en una pura llum que cap mirada no pot fitar. Essent l'esperit invisible, no convé de pensar-lo com un déu, perquè ell és més que un déu, i no hi ha ningú per damunt d'ell, perquè ningú no el domina. És indefinible, perquè ningú no el precedeix per poder-lo definir; és inescrutable, perquè ningú no el precedeix per poder-lo escrutar; és invisible, perquè ningú no el pot veure; és inexpressable, perquè ningu no el pot abastar per poder-lo expressar. Aquesta és la llum incommensurable, simple, santa i pura. No és res del que existeix; essent més enllà de l'ésser, és un No-Existent. Com et podria parlar d'ell?
- Parla'm de la divinitat més endins.
- Mai no podràs conèixer el vident de la vista; mai no podràs conèixer el coneixedor del coneixement. Per una part hi ha tot allò que existeix, per una altra part hi ha allò que coneix tot allò que existeix. El coneixedor és No-Existent. Com et podria parlar d'ell?
- Aquest No-Existent més endins i aquell No-Existent més enllà, són el mateix?
- Sí, són el mateix. Units a ell, quan els nostres cossos i els nostres sentits siguin absorbits pel desert, serem dissolts en la infinitud de la No-Existència.
Nimlot callà. Menat-Neter romangué en silenci. El llop no havia tornat a udolar. Els estels seguien la seva cursa vers ponent, mantenint-se fidelment en les òrbites que els vivents de la Terra els havien assignat.
A punta de dia, quan ja la cinta blanquinosa de la ruta era albiradora, els errants ompliren les carabasses i es tornaren a posar en camí vers ponent. El terreny era un seguit de comes pedregoses trencades per còrrecs eixuts, sense altra vegetació que escadussers matolls d'argelagues i ginebrons. No havien assolit encara el paorós desert de sorra, en el que tots els camins es perden. Al cap d'una hora de caminar vegeren a la vora del camí un munt de rocs de forma allargassada; d'aquella manera els caravaners i els soldats enterraven els caminants que trobaven morts sobre la ruta, per a que no els devoressin les feres del desert.
A migdia, a redós d'un penyal pissarrós, consumiren les seves darreres provisions, estalviant l'aigua per a que els durés fins al proper pou. Hi arribaren a entrada de fosc. Era un indret agradós, una mena de petit oasi amb palmeroles i sicòmors al voltant d'un bassal protegit amb carreus de gres i llécol. El pou es trobava dins d'un cobert arranat a un greny. Hi havia munts de palla, encenall i buscalls. Encengueren un braser en un fogall apariat a redós del cobert i, ben embolicats amb les capes, s'hi arrauliren per passar la nit. Ja no havien tornat a parlar més.
Abans de l'alba es llevà un oratge que aixecava núvols de polsim en el desert. Esperaren. A mig matí havia esdevingut un botorn que encegava. Decidiren romandre a recer del pou. Ja no tenien queviures, però al menys podien abeurar-se d'aigua fresca.
Al cap de tres dies el vent amainà i el cel tornà a aparèixer blau i fred com un immens tendal de festa. Els errants, defallents però encara no esvaïts, ompliren les carabasses i s'endinsaren novament pel camí de ponent. Menat-Neter caminava fatigosament, recolzada en el braç de Nimlot, que s'esforçava per mantenir un pas ferm i compassat. L'hora baixa els sorprengué lluny encara del rodal del següent pou. Sortosament, la llum esblaimada de la lluna en creixent bastava per rescatar la ruta. Arribaren al pou a mitja nit, i amb prou feines tingueren esma per pouar aigua. Era un lloc inhòspit, sense cap mena d'abrigall. Estintolats per terra, reposaren sense arribar a dormir, i a trenc d'alba, esperonats pel fred, reemprengueren la ruta vers ponent. El següent pou quedava a dues jornades de camí, però no s'hi capficaren gaire. Sabien ja que abans d'arribar-hi els sortiria a l'encontre el Ponent vertader, el que havien sortit a cercar, el Ponent sense Alba.

15

LA FI D’UNA CIVILITZACIÓ


Turi mirà fixament Pinedjem i demanà amb força, encara que ja sabia la resposta:
- Haig de tornar, Pinedjem?
- No, Turi, no has de tornar.
- Adeu, sacerdot escriba del temple d'Isis.
- Salut, barquer dels déus.
La barca avarà lentament amb les veles desplegades per aprofitar el ventijol de llevant, i començà de remuntar el corrent. Dempeus a la riba, Pinedjem vegé com s’allunyava, fins que es perdé de vista en un revolt del riu. Aleshores baixà cap el camí de sirga del petit canal que vorejava el temple pel cantó de migdia. Els camps de l'altra banda, fins feia poc curosament cultivats, eren ja erms i plens de cugula. El canal estava pràcticament embussat, car l'any anterior no havia estat dragat després de la crescuda. A l'altra banda del temple, l'antiga Casa de Vida, que havia estat el taller de producció de manuscrits, estava tancada i barrada. Els horts eren una selva d'herbots i matorrals, freqüentada de nits per la selvatgina del desert. Pinedjem pujà al temple i s'adreçà a una de les capelles del santuari, que des de feia tres mesos, quan havia tancat totes les altres dependències, li servia d'allotjament, i deslligà Nup, el seu gos fidel i vigilant, el seu únic company en aquells dies de la darrera desolació. Nup, un esplèndid exemplar de gos del Faium, li posà les potes sobre el pit i li llepà les mans amb esgarips de joia. Pinedjem el deixà fer, i després s'assegué sobre una gruixuda catifa de llana i begué aigua d'un càntir que tenia en fresc dins d'una fornícula al costat d'un cistell de dàtils. Nup s'ajegué al seu costat rosegant una costella de porc més pelada que un bloc d'alabastre, llançant esguards cobejosos al sac de galetes de peix que Turi li havia dut, penjat a la paret fora del seu abast. No, el gos no havia de passar gana, havien acordat Turi i Pinedjem. Es tractava ara, simplement, d'una questió de disciplina horària.
Pinedjem clogué els ulls, fatigat. Se sentia ja molt feble. Feia una setmana que no menjava res, només bevia aigua. Repassà mentalment els preparatius. A la Casa de Vida no hi quedava absolutament res; havia regalat als operaris, en despedir-los, tot el mobiliari, els instruments, els blocs de papir i les tintes. El temple estava completament desafectat; el santuari buit, amb les portes obertes de bat a bat. Les inscripcions i les pintures de l'atri i de la sala hipòstila havien estat curosament gratades i esborrades fins a alçada d'home. Fins i tot havien desaparegut els grans batents de la porta que separava la sala hipòstila de la nau interior; els havia donat al pagès que li havia menat les terres fins l'any passat. El temple era ja només una carcassa de pedra i fusta buida i desolada.
I el gos? Què se'n faria, del gos? Sabria retornar tot sol al seu país verd i florit? No el matarien, creient-lo endemoniat? Ara no hi havia manera de foragitar-lo: tornaria de seguida prop del seu amo estimat. Pinedjem formulà una plegaria a Anubis, el déu que es manifestava en forma de gos, a fi que protegís aquella bestiola que tan fidelment l'acompanyava en els seus darrers moments. I així, mentre tot el que restava de la glòria de l'antic Egipte s'anava extingint en la fràgil persona del sacerdot escriba del temple d'Isis, ell s'entristia i s'encaparrava pel destí del seu gos.
A la vila d’Anteòpolis, els darrers esdeveniments del temple d'Isis eren esbrinats i escatits amb tota cura dia per dia. Els monjos del convent de Sant Daniel havien establert un lloc de guaita permanent a l'altra banda del riu, a migdia de la població. Els barquers de la confraria cristiana de pescadors es repartien la tasca d'espiar el que succeïa en el grandiós edifici del temple, clarament visible des del riu. No passava una hora que una barca o un esquif no s'aturés al peu de l'escalinata d'accés, provocant sovint els lladrucs de Nup. Se sabia ja, des de feia temps, que el sacerdot havia deixat de cultivar les terres del temple, i que havia tancat el taller d'escriptura. Els seus servidors nubians havien retornat a Filé, en un vaixell sospitosament sobrecarregat. Pinedjem estava sol amb el seu gos. Se’l veia passejar amb pas vacil.lant per davant dels pilons de l'atri i, més sovint encara, ajagut a ple sol sobre l'escalinata. Era, conclogueren els observadors, qüestió de dies.
Els enderrocadors foren avisats. Arribaren amb tres barques curulles d'estris: malls, aixades, pics, pales, tacons, barres de ferro, betum de Judea i encenall. Atracaren aigües avall de la vila, a la riba líbica, des d'on s'albirava, lluny vers migdia, la grandiosa fàbrica del temple emmarcada pels rocallosos espadats. Els monjos vivien a les seves barques. Durant els tres dies que estigueren atracats a la vora del poble no s'acostaren ni una sola vegada a l'església parroquial. Els clergues del lloc, per la seva banda, feien com si ignoressin la seva presència; enderrocar temples egipcis no formava part de la seva tasca pastoral. No se’ls amagava que els seus fidels egipcis, que ho eren gaire bé tots, estaven orgullosos d'aquell magnífic monument del seu passat esplendorós. No entenien perquè no se’l conservava per convertir-lo en un temple dedicat a Santa Maria Verge i Mare. Tan diferents eren Isis i Maria?
El dia 18 del mes d’Epep de 454, el nilòmetre de Licòpolis registrà la primera pujada del nivell de les aigües; començava la inundació, el procés vital de la Terra Negra, la fecundació del desert, la marca inalterable del temps. El món i Egipte havien nascut alhora, engendrats per les aigües primordials. El treball dels camps s'aturà, i tothom es reclogué en els pobles i en les viles de les terres altes, esperant el miracle que es produïa any rere any.
Al temple d'Isis de Tkou les aigües començaren de llepar el segon graò del portitxol que duia a l'escalinata. Al tercer dia, la crescuda s'accelerà; el riu pujava amb onades que xarbotaven sobre les dalles de pedra. A migdia, al primer pòrtic del temple aparegué la fràgil figura de Pinedjem, vestit amb una blanquíssima túnica de lli i duent al pit les seves insígnies sacerdotals. Recolzat en un gaiato, baixà lentament els graons de la gran escalinata, seguit pel seu gos. Quan arribà arran de corrent, s'ajagué sobre la darrera dalla, amb els peus nusos a frec d'aigua.
Des del centre del riu, dos mariners de la confraria de pescadors, immòbils damunt la seva barca, l'observaven en silenci. Aigües avall, els monjos enderrocadors, embolcallats en els seus hàbits negres, esperaven silenciosos asseguts en les seves barques sobrecarregades.
El sol de migdia abrusava les lloses de l'escalinata, arrancant-los llampades platejades. No bufava ni un bri d'aire. El silenci era absolut, trencat només pel glopeig de l'aigua que lliscava cap el Nord. Ajegut sobre la pedra, amb el gos al costat, Pinedjem sentí com les càlides aigues del Nil besaven els seus peus descalços: ja no podia, ni volia moure's. El seu cos, definitivament endebolit, es lliurava a les aigües del riu d'Egipte. El seu esperit, però, amb una volada de potència abassegadora, remuntà el flux de la història i es trobà, fora del temps, immers en la glòria de l'Egipte immarcesible. Davant dels seus ulls esbatanats desfilaven com éssers vivents les figures de l'escriptura jeroglífica amb les quals havia entreteixit la seva ànima. Era una processó amarada de la llum del sol que neix quan es pon per occident, del sol que guiava la barca d'Osiris en mig de la mort i del caos. Gronxat per les aigües primordials, Pinedjem es recollia en la família divina, portant en la seva ment tot el que restava de la grandesa de l'Antic Egipte per lliurar-ho intacte al Lloc més enllà dels llocs, al Temps més enllà dels temps, escriba fidel que havia sabut conservar inviolat el tresor que li havia estat confiat.
Vesprejava quan, amb un esforç suprem, Pinedjem relliscà sobre els graons i es deixà cobrir per les aigües constants i acollidores. Només el seu cap, amb els ulls closos, sortia sobre el corrent que, infatigable, l'anava cobrint amb glopades maternals. Un graó més amunt el gos gemegava, immòbil sobre les pedres escaldades.
A l'altra banda del riu, centenars d'ulls enfebrits es mantenien fixos en l'escalinata del temple.
Sobtadament, un udol agut i inacabable ressonà sobre la Vall del Nil, rebotant contra els espadats de les muntanyes líbiques, flotant sobre les aigües del riu i penetrant en el desert a través dels congostos pedregosos i eixuts. Els esparvers interromperen el seu vol i baixaren a posar-se sobre els murs del temple; els xacals sortiren dels seus cataus per flairar el vent que venia de la vall, i àdhuc els lleons es regiraren sorpresos en la ruta del desert. I l'udol del gos de Pinedjem seguia llarg, desesperat, inextinguible.
A l'altra banda del riu, les barques dels monjos enderrocadors es posaren en moviment vers el temple d'Isis, amb les orles a frec d'aigua, mig enfonsades sota el pes dels instruments de l'evangelització.



HISTÒRIA I FICCIÓ


La narració d'aquest llibre és fictícia. El context és, tanmateix, rigorosament històric.
Egipte era una diòcesi de l’Imperi Romà d’Orient. Al segle V estava dividit en sis províncies. La vall de l’Alt Nil comprenia dues d’aquestes províncies, anomenades les Dues Tebaides. La capital administrativa era Antinòpolis, a la riba aràbiga. El centre militar era Ptolemaida, a la riba líbica.
De 450 a 457 va ser emperador d’Orient Marcià, casat amb Pulquèria, germana de l’emperador Teodosi II.
L’església cristiana d’Egipte era una sola demarcació, amb capital a Alexandria. Hi havia bisbes a totes les ciutats. Milers de monjos en centenars de monestirs s’escampaven per tot el país. Hi havia una església disident, els melecians, amb bisbats i monestirs. L’any 451 el concili de Calcedònia dividí els cristians orientals. La majoria dels cristians egipcis seguí el corrent anticalcedonià, anomenat monofisitisme, fins el dia d’avui.
El cristianisme, a mitjan segle V, era ja la religió majoritària. Successius decrets dels emperadors, sobretot de Teodosi I i Teodosi II, des de mitjan segle IV, havien anat arraconant la religió antiga, prohibint el culte, el sacerdoci i l’ensenyament. A mitjan segle V la religió antiga era ja residual a Egipte, a Síria, a Grècia i a Roma. Amb tot, les creences personals foren respectades fins a l’emperador Justinià, que al segle VI prohibí totalment la religió ancestral i suprimí la llibertat de consciència.
La darrera inscripció jeoglífica trobada és del 394, a Filé. Les dues darreres inscripcions demòtiques trobades són del 453, també a Filé.
Personatges històrics, en la novel.la, són els emperadors esmentats, Hipàtia, el dux Maximí, el prefecte augustal Probus, Cir de Panòpolis, Horapol.lò el Jove, el monjo Seniti i el sacerdot escriba de Filé (el vertader nom del qual desconeixem).
Hi ha dos personatges transposats. Hermodor de Tebes és una transposició d'Olimpiodor de Tebes, diplomàtic i escriptor que l'any 421 visità els blemis i escriví "La guerra dels blemis" . L'altre és Dionisi de Panòpolis, que és una transposició de Nonnos de Panòpolis, autor de les famoses "Dionisíaques" i d'un "Comentari de l'Evangeli de Joan" .
Els altres personatges són ficticis, però responen a tipus documentats en els papirs.
Els temples descrits en el capítol "Un viatge pel Nil" són tots reals.
El temple d'Osiris d'Akoris (capítol 1) és fictici. El nilòmetre és real. Allò que hi ha al cim del turó d'Akoris és una necròpolis.
El temple d'Isis de Tkou, arran del Nil (capítol 2), és real, però es trobava a l'interior de la vila d'Anteòpolis. La ficció separa el temple i la vila.
El temple de Thot de Terra Endins és mig fictici. A la necròpolis d'Hermòpolis (actual Tuna el -Gebel) hi havia un temple de Thot.
La descripció de la ciutat d'Alexandria (capítol 4) té en compte els resultats de les darrreres excavacions.

La capella d'Isis del capítol 5 és fictícia, però respon a un context real.
El temple de Sobek del capítol 6 és fictici.
La descripció dels monuments de l'illa de Filé respon al seu estat arqueològic actual.
El camí de Ptolemeu Filadelf de Coptos a Berenice és real. La descripció té en compte les ressenyes dels viatgers antics.
La descripció del país dels blemis és fictícia; no n'hi ha ressenyes contemporànies. El context històric és real.
El temple d'Hator d'Ankirónpolis (capítol 6 ) és fictici. El procediment de l'enderrocament es basa en descripcions antigues, en particular de l'historiador Teodoret de Cir.
Els sacerdots estaven dividits en multitud d'ordres, no sempre ben identificats. En aquesta obra adopto una classificació plausible en cinc grups: 1. Sacerdots profetes, amb el cap dels profetes; 2. Sacerdots escribes; 3. Sacerdots estolistes; 4. Sacerdots uab o pastòfors; 5. Sacerdots ocasionals o del cinquè orde. A l'època romana els estaments es van cofondre i tothom feia de tot. Hi havia sacerdotesses uab.
Un polícopon era un vaixell de dos pals i quatre o sis rems, que podia transportar uns quatre-cents sacs de cereals.
La unitat monetària era la moneda d'or denominada "solidus" (d'on ve el mot "sou"). Amb un solidus es podia comprar un bon vestit.
Per llengua "egípcia" s'entén la llengua egípcia tardana, denominada actualment "copte". Tenia molts dialectes. Al segle V la llengua vehicular era el dialecte sahídic.
La llengua blèmia no ha estat interpretada.

EL BARQUER DELS DÉUS. 11

(Nou error: publico aquí el capítol 11, després dels 12 i 13)
11

EL POBLE DEL DESERT


-Decidit, Nimlot?
-Els déus han decidit per nosaltres, Hermodor. Si tot s'esdevé com tu i el dux Maximí heu previst, se'n podran derivar grans beneficis per a la nostra gent. Tal com estan les coses, amb els monjos altra vegada esvalotats, un servei d'aquesta mena a l'Imperi ens pot donar un respir.
-Ja ens l'està donant. Turi diu que mai no havia estat tan ben tractat pels magistrats dels ports com aquestes darreres setmanes. Mai no han ignorat, ni de bon tros, que la barca de Turi és el vaixell d'Isis, i que treballa pels fidels de l'antiga religió, però sempre han fet els ulls grossos. Ara, tanmateix, poc se n'hi falta perquè li ofereixin l'oli de les llànties. D'altra banda, he sabut de bona font que Maximí ha demanat a Dionisi de Panòpolis que ordeni als monestirs de tenir tancats els escamots d'enderrocadors.
-Durarà gaire aquesta bonança?
-Fa de mal dir. Maximí està molt primparat. Només el sosté l'afany d'arranjar definitivament el problema dels blemis. Els darrers anys només ha viscut per a això. Però en qualsevol moment pot passar avall. I aleshores...
-Digues-me, estic encuriosit per saber com s'ho ha fet el dux per estar tan ben assabentat de les nostres coses. Dius que ho sabia tot de Pinedjem i els meus fills...
-Crec que m'hauria pogut assenyalar per quin punt de la gramàtica passaven.
-És extraordinari!
Hermodor somrigué.
-Jo sóc la persona menys indicada per estranyar-me'n. Com a ambaixador, he tingut dotzenes d'agentes in rebus, és a dir, espies, al meu servei; ho sabia tot. Maximí té agents escampats per tota la vall del Nil. Estic segur que sap la quantitat exacta de fardells de llana que tens als teus dipòsits.
-I Pinedjem que confiava que ningú no sabria que ensenyava la llengua sagrada als meus fills...
-Pinedjem és un esperit innocent, i sort en tenim. Nosaltres no ens podem permetre el luxe de ser candorosos. Hem d'actuar per raons polítiques. I en aquests moments les raons polítiques exigeixen que tu i els teus fills aneu a visitar els blemis al seu desert més profund per temptejar el seu estat d'esperit amb vista a signar un tractat amb l'Imperi Romà.
-Pel que fa a mi, encara ho entenc, sóc un sacerdot conegut a la vall del Nil; però Totmès i Tirsit...
-És una cosa que jo ignorava i que Maximí em féu saber. Entre els blemis, els teus fills són tinguts com una mena d'encarnació de les divinitats de la saviesa egípcia: Thot, Anubis, Maat... Vaig poder-ho verificar a Filé: tothom ens demanava per ells. Maximí ho ha vist clar: una gestió teva en presència dels teus fills pot inclinar els blemis a considerar la conveniència de signar un tractat.
-Més que l'amenaça de l'exèrcit?
-No el temen, l'exèrcit romà. Saben que al desert són invulnerables. La desfeta de febrer passat fou un episodi al qual han donat molta més impórtància els romans que els blemis. De fet, va ser el resultat, una vegada més, d'una acurada informació.
-Molt bé, m'has captat per al teu ofici, ambaixador...En fi, de més verdes en maduren. Quan caldria partir?
-Tobe, és a dir, gener, és un bon mes per anar pel desert.
-Quan durarà l'expedició?
-Entre anar i tornar, menys d'un mes.
-Bé, ens queda un mes per preparar-nos. Quin serà l'itinerari?
-Primer passareu per Tkou per veure Pinedjem.
-Als joves els plaurà d'allò més. Podran aprofitar per fer un bon repàs de gramàtica amb el mestre.
-Després anireu a Coptos. Allí trobareu Razès, el petit blemi de qui t'he parlat. A Coptos un home de Turi haurà reclutat una petita quadrilla per la travessa del desert. De primer prendreu l'antiga ruta de Ptolemeu Filadelf de Coptos a Berenice, molt passadora. Després us internareu pel desert cap al sud; a partir d'aquest moment us haureu d'espavilar: els guies de Coptos ja no us acompanyaran.
-On trobarem els cabdills dels blemis?
-Em penso que al voltant de les muntanyes Maragdines. Razès us hi sabrà conduir.
-Més cervesa, ambaixador?
-Més cervesa, ambaixador.

Bufava un vent del nord fred i humit. El sol, clavat a les boires de les muntanyes aràbigues, difonia una llum grisosa sense gota d'escalf. Dreta al darrer graó de l'escalinata del moll, Menat-Neter alçava els braços per acomiadar i beneir els expedicionaris. Ella havia fixat la data de la partença: dos dies després del final del període de Tírsit. Turi cridà l'ordre d'amollar les amarres. El Rois, amb totes les veles hissades, s'esmunyí rabent canal avall a la recerca del corredor del riu. A popa, Nimlot, Tirsit i Totmès agitaven els braços en senyal de comiat. El vaixell, voltejant el bòrees, s'endinsà aviat en el corrent central del riu, d'aigües baixes en aquella època de l'any.
Turi havia llogat una tripulació suplementària. Féu avinent a tothom que anaven per feina i que navegarien dia i nit, a vela o a rem, per tal d'arribar el més aviat possible a Tkou.
D'antuvi creuaren el Nil per anar a dipositar Hermodor a Antinòpolis. L'ambaixador donava per finalitzat el seu periple nilòtic i romandria a la ciutat fins que una galera imperial el retornés a Constantinoble. Turi l'acomiadà amb indissimulada recança; el polític i el barquer s'havien fet molt amics. L'un i l'altre sabien que ja no es veurien mai més.

Empesos pel vent de Xipre, que no amainava, passaren llestament pel davant d'Akhetaton i feren cap a Licòpolis, on arribaren després d'un dia i mig de navegar sense parar. A Licòpolis feren una escala ràpida per mercadejar provisions i prosseguiren el viatje. Entre vents favorables i remades enèrgiques, atemperades pels esforços culinaris d'Orsíesi, amarraren al portitxol del temple d'Isis de Tkou tres dies escassos després de sortir de Shmun.

Pinedjem volgué rebre els visitants al peu de l'escalinata del port, amb el seu fidel gos ajagut als peus. El retrobament del sacerdot amb els seus joves deixebles fou emotiu i melancòlic. Els tres únics dipositaris de la saviesa egípcia es tornaven a reunir en circumstàncies difícils i davant d'un esdevenidor incert. Tirsit i Totmès s'inclinaren profundament davant de Pinedjem i li besaren la mà. El vell escriba els abraçà llargament sense dir un mot. Després saludà tots els altres i aleshores, adreçant-se al noi i a la noia, recità en llengua antiga una frase de l'Aretalogia Solemne d'Isis: ells la continuaren sense vacil.lació. I tots s'encaminaren a la Casa de Vida, deixant només dos vaixellers per guardar el Rois.
Pinedjem havia envellit. Els seus cabells, completament blancs, li queien sobre l'espatlla com un vel sacerdotal. Ja no es movia del recinte del temple. L' escriptori estava gairebé tancat; només un parell de vells copistes es dedicaven a reproduir i arxivar els documents de la biblioteca, que eren tramesos regularment a Filé a fi de dipositar-los en lloc segur. Els prestatges de la Casa de Vida estaven ja gairebé bé buits. aqui
Malgrat la urgència de la missió que els duia al desert oriental, els expedicionaris havien decidit romandre tres dies a Tkou per tal que Pinedjem pogués escatir el grau de coneixement de la llengua sagrada dels seus deixebles. A la tornada pensaven esmerçar-hi una setmana sencera.
Asseguts a una llarga taula de l’escriptori, el mestre i els dos aprenents treballaven la gramàtica i els textos des de la sortida del sol fins a la posta, frisosos, com si el món s'hagués d'acabar, conscients uns i altres que alguna cosa certament s'acabava.
Als vespres celebraven el culte osiríac amb tot l'esplendor dels vells temps, amb càntics, recitacions i ofrenes que els vaixellers, entusiasmats, anaven a cercar cada dia als pobles veïns. Després de la celebració sopaven tots plegats a la Casa de Vida amb la llarguesa habitual del temple d'Isis de Tkou. Foren per tothom tres dies de goigs sobrehumans.
Passats els tres dies, Pinedjem es declarà ampliament satisfet dels progressos dels dos estudiants; d'ara endavant ja podrien treballar sols, tant sobre els textos dels regnes antics com sobre els de les darreres dinasties. Certament, no dominaven l'art de la composició; tanmateix, raonà Pinedjem, la llengua de l'antic Egipte no necessitava ara redactors, car no hi havia res per redactar, sinó intèrprets que preservessin de l'extinció els tresors de l'antiga saviesa.

El dia segon del mes de Tobe de 453, de bon matí, el Rois salpava del port del temple d'Isis de Tkou. Pinedjem, els dos vells escribes, dos servidors i el gos acomiadaren els expedicionaris al peu de l'escalinata. S'havia entaulat un gregalet que permetia al vaixell remuntar el riu a bona anadura.
-Si tot va bé, serem a Coptos en tres dies- comentà Turi satisfet.
Amb algun interval de vogada, i aprofitant la darrera lluna minvant per navegar de nits, el Rois atracava al port de Coptos el dia 4 de Tobe a entrada de fosc. Nimlot, Tírsit i Totmès desembarcaren i, acompanyats d'Orsíesi, s'adreçaren apressadament a l'indret on havien de trobar Razès, segons havia estat convingut. Es tractava de la casa d'un devot que era el representant dels interessos de Turi a la vila. Quan arribaren a la porta del magatzem, Razès, abillat amb els seus guarniments de ciutadà benestant, ja els esperava. Els dos escribes del temple de Thot i el músic blemi s'esguardaren en silenci. Orsíesi baladrejava per fer les presentacions, mentre Nimlot sotjava sorprès aquell inesperat exemplar de les tribus del desert. A la fi, Razès aixecà els braços amb els palmells de les mans cap amunt i digué en el més pur egipci:
-Razès de les Maragdines us saluda i us dóna la benvinguda a les portes del desert.
-Tírsit i Totmès del temple de Thot de Terra Endins saluden el seu amic Razès i demanen als déus prosperitat per a la noble nació dels blemis- respongué Totmès en el mateix to solemne.
Tírsit s'afanyà a treure del seu sarrò el present que portaven preparat: un pectoral d'or i topazis que representava Isis alletant Horus sobre un fons d'altes muntanyes. Razès el prengué embadalit, el mirà i el remirà i provà de posar-se'l sobre el pit. Tírsit i Totmès l'ajudaren a subjectar-lo amb corretjes que es lligaven per darrere. Acabada l'operació, Razès abraçà els dos germans, besà la mà de Nimlot i es llançà als braços d'Orsíesi, que l'esperava somrient. I des d'aquest moment els tres adolescents establiren la més ferma amistat.
El corresponsal de Turi a Coptos acollí els expedicionaris amb gran hospitalitat. Havia rebut precises instruccions de Filé i s'havia escarrassat per preparar el viatge al desert en les millors condicions possibles. Tot sopant els exposà el pla de la travessia.
-Anireu tots a cavall, amb dos guies i dues mules per a la impedimenta. Prendreu el vell camí de Ptolemeu Filadelf de Coptos a Berenice. És més llarg que la ruta d'Edfú a les muntanyes Maragdines, però està més ben conservat i vigilat. Sortireu de Coptos pel camí de la Vall de Rehenu, que és el camí de les caravanes que venen de Leucos Limen. Al primer pou els camins es separen; el vostre segueix cap al sud. En quatre jornades arribareu a Afrodito, a la cruïlla del camí d'Edfú a Leucos Limen. En aquests primers dies trobareu aigua i pastures abundoses. A Afrodito canviareu els cavalls per camells, deixareu el camí i us endinsareu pel desert. Els meus guies ja no us acompanyaran; el vostre guia serà aleshores Razès, o la seva gent. Entre Afrodito i les muntanyes Maragdines trobareu alguns dels campaments més importants dels blemis. No us puc dir res més.
-I la tornada?- demanà Nimlot.
-Tornareu probablement pel camí d'Edfú. Els blemis el coneixen bé i us podran guiar fins a les vores del Nil. Turi us recollirà un cop sabrà on sou.
-Anem amb una noia de tretze anys molt poc acostumada a aquesta mena de travesses- observà Nimlot-. Creus que podrà resisitir la duresa del viatge?
-Aquesta duresa és una imaginació dels egipcis- intervingué Razès emfàticament-. Els blemis anem pel desert com vosaltres sobre el vostre riu. A més, Tirsit és forta, ho resistirà perfectament, encara que d’aspecte és un xic neula… .
-Vaja qui parla- rondinà Tírsit, ofesa-; tots els músics blemis són secallons com tu?
-Vinga, no us baralleu abans de començar el viatge- tallà Totmès-. Ja us vagarà quan ens extraviem pels sorrals del desert.
-No ens extraviarem- digué Razès-. A més, no hi ha sorrals: tot són pedres.

Els dos dies següents els esmerçaren en mercadejar els equips necessaris per la travessa. Els tres joves anirien vestits de la mateixa manera: camisa d'estamenya, calces de llana amb culot de pell i botes. Ningú no s'adonaria que Tírsit era una noia. Nimlot conservaria la seva vestimenta sacerdotal, de fil, però, més gruixut i resistent. L'equipatge, fins a Afrodito, seria l'ordinari dels caravaners. No els calien tendes, perquè hi havia hostatges cada quatre o cinc estadis. Per les etapes dels desert ja proveirien al seu moment seguint les instruccions de Razès.
-I aquesta mena de barra embolicada, què és?- demanà Totmès.- Una llança?
-Ja ho veuràs quan arribem al desert- respongué Razès, displicent.
El dia setè del mes de Tobe, a trenc d'alba, l'expedició sortia de Coptos pel camí de la vall de Rehenu, perfectament enllosat en els dos primers estadis. Els guies locals anaven l'un al davant i l'altre al darrere. Nimlot sospitava que, més que guies, eren militars disfressats de guia, però no digué res. Després del capdavanter anava Razès cavalcant un nerviós corser castany. El seguien Nimlot, Tírsit i Totmès, que muntaven pacífics cavalls negres. Després venien els dos mulaters, que anaven a peu al costat de les mules. Tancava la marxa el segon guia.
Feia un temps cobert, més aviat frescal. La ruta discorria per una vall ampla i amena, amb freqüents bancals de vegetació on els guies deixaven pasturar els cavalls una estona. De tant en tant travessaven còrrecs amb un fil d'aigua que es perdia entre el pedruscall; els guies no deixaren que se n'abeuressin ni les persones ni les bèsties.
-Són salebroses – explicaren, -ja trobarem pous.
L'etapa del primer dia, fins al trencall de Leucos Limen, transcorregué sense incidents. A migdia, havent escampat el temps, arribaren al primer pou. Hi trobaren una nombrosa caravana que venia de Leucos Limen. Hi havia un grup de marxants etíops que portaven espècies i teixits de llana fina de coloraines. Atès que al matí Tírsit s'havia queixat d'una mica de fred, Nimlot mercadejà per a ella un xal de llana de colors vivíssims, que la noia s'entestà a portar de seguida, malgrat que la calor del migdia covava ja en aquelles fraus eixutes. Menjaren i begueren, abeuraren les cavalleries i prosseguiren la ruta amb pas descansat i sostingut. A mitja tarda arribaren al poblat caravaner que havia sorgit a la cruïlla dels camins de Berenice i de Leucos Limen, un indret amè amb pous i una arbreda de sicòmors. Hi havia un hostal força ben agençat, en una ampla cambra del qual s'allotjaren Nimlot i els tres joves. Dalt d'un penyal proper s'albiraven els murs encalcinats d'una estació militar.
Al vespre, mentre sopaven asseguts sobre gruixudes catifes nubianes, entraren al pati on es trobaven dos oficials desarmats que saludaren els hostes escampats sota els porxos i els demanaren noves de la ruta. Tot vaguerejant s'aproparen a la colla dels expedicionaris i demanaren als guies, en llengua grega, on anaven i si tenien alguna dificultat. Nimlot, que escoltava la conversa amb un somriure irònic, els convidà a beure, cosa que acceptaren de bon grat. Mentre bevien, els nouvinguts no treien els ulls de sobre Tírsit i Totmès. A la fi, els més jove de tots dos, un xicotàs ros amb una cara d'italià que no s'aguantava, deixà caure amb displicència una pregunta:
-Què, jovenalla, una excursioneta pel desert?
Tírsit li clavà els ulls a la cara i li amollà:
-Apa, romà, no dissimulis, que saps perfectament qui som.
Nimlot esclafí en una sonora riallada, mentre l'oficial s'enrojolava. El seu company acabà afegint-se a l'enriolament general i explicà:
-De cap manera no us volem destorbar, però tenim consigna de protegir-vos mentre us trobeu sobre la ruta dels ports del Mar Roig.
-No ens destorbeu, oficial- respongué Nimlot afablement.-Esteu fent la vostra feina. Encara que, ateses les circumstàncies, us podríeu trobar que fóssiu vosaltres els qui necessitéssiu la nostra protecció.
-Ja ho podeu ben dir- reconegué l'altre.- No estem gaire ben assabentats del que passa amb la gent del desert. Els mesos després de la batalla han estat de calma absoluta, però la situació es pot capgirar en un cluc d'ulls.
-No hi haurà cap capgirada.
Era Razès qui havia parlat. L'oficial el mirà sorprès; per l'accent havia reconegut un blemi en aquell noi correctament vestit a l'egípcia. Al capdavall, comentà:
-Ja veig que aneu ben acomboiats. Espero que tot us vagi bé.
Els militars s'aixecaren per anar-se'n tot regraciant Nimlot per la invitació. - -Fins a Afrodito- anunciaren, -anireu trobant alguns destacaments de la guarnició. No us estigueu de demanar-los qualsevol cosa que hagueu de menester.

Abans de la sortida del sol ja tornaven a estar sobre la ruta. Feia fred. Tírsit anava embolcallada a la regalada amb el seu xal de llana, mentre els altres es defensaven com podien.
A migdia, ja en plena calor, arribaren a una clotada en la que confluien dues pregones fraus per les que baixaven dos torrentols d'aiguës clares que formaven un toll a la vora del camí.
-És aigua neta- anunciaren el guies.
-Ens podem banyar?- demanà Totmès engrescat.
Nimlot consultà els guies i aquests digueren que no hi havia cap perill. En un tres i no res els adolescents s'havien tret la roba i xipollejaven en les clares aigües del gorc amb crits i rialles. Els adults es contentaren amb un pediluvi. Al cap d'una estona, ben refrescats i ben beguts, reemprengueren la ruta, que començava de pujar pels costers de les muntanyes del Mar Roig. A mesura que anaven ascendint s'enriquia la vegetació. Apareixien bosquets de sicòmors i clapes de matorrals; de tant en tant travessaven un rierol d'aigua clara. Es trobaven, digueren el guies, a l'indret més feraç de tota la ruta, que es mantenia així fins abans d’Afrodito, a tres dies de camí. A l'estiu, però, era tota una altra cosa; no hi havia aigua, i la vegetació es neulia quasi completament. Per això, de juny a setembre no hi passava gairebé ningú.
Pernoctaren a l'estació de Fonikon, molt concorreguda i amb bones instal.lacions.
L'endemà, quan travessaven un coll rocós i esventegat, trobaren un destacament de soldats que tornaven de Compasi. La ruta estava tranquil.la, digueren. Trobarien una gran caravana que venia de Berenice, car feia deu dies hi havia descarregat un vaixell que provenia de l'Aràbia i que duia de tot.
S'encontraren amb la caravana quan encara baixaven del coll cap a una plana verdosenca. Atàs que el camí era poca cosa més que un còrrec, s'apartaren a un esquei per deixar pas a aquella inacabable corrua de doscents camells acomboiats per una gernació guarnida amb tota mena de robes. No hi faltaven timbalers que acompassaven el ritme de la marxa. Els caravaners anaven a peu, calmosos i satisfets. Saludaven els joves amb sorpresa i bonhomia. Més d'un aturà el seu camell i els féu un obsequi. Quan la caravana hagué acabat de passar, Tírsit, Totmès i Razès trobaren als seus peus una pila d'objectes dispars: collarets, corretges, caputxes, sandàlies i petites fioles de perfum.
-I ara què en fem de tot això?-, exclamà Tírsit.
Guardem-ho per als amics que trobarem al país dels blemis- suggerí Totmès-. Portàvem obsequis per als grans, però no havíem pensat en els petits. Què te'n sembla, Razès?
-Ho trobo molt bé- respongué Razès-. Aquestes coses, a les nostres terres són raríssimes i fora de l'abast dels joves. N'estaran contentíssims.
Ho entaforaren tot a les alforges de les mules i seguiren la marxa fins el Pou de les Figueres, a la plana. L'hostal de l'estació disposava només d'un porxo per menjar. Els viatgers dormien sota les figueres, embolcallats en gruixuts mantells de llana que llogaven els hostalers. L'aixopluc era auster, però el menjar en compensava la migradesa; el Pou de les Figueres era famós per la bona cuina que s'hi oferia. Cuina dels desert, amb guisats de cabrit, de cèrvol, de conill, de guatlla i de llargandaix, copiosament especiats. Els hostes menjaven en una llarga taula sota el porxo, servits per mossos nubians.
-Ni als hostals de Berenice ets tan ben tractat- comentava un marxant de Shmun.
-Hem fet el que hem pogut- digué l'hostaler-. La caravana que va arribar ahir vespre ens ha deixat ben escurats.
-Qui us subministra?- demanà Nimlot, sobtadament interessat.
-Els blemis, naturalment- respongué l'hostaler-. Cada setmana passen per aquí a vendre caça, llegums i oli de palmera.
-Això vol dir que no són gaire lluny- observà Nimlot.
-Hi ha campaments a tres hores de camí anant cap el sud. Bé, això de camí és un dir...
Aleshores Razès se li adreçà en llengua blèmia. L'home se'l mirà sorprès, però respongué en la mateixa llengua. Sostingueren una llarga conversa. Després, Razès n'assabentà els seus acompanyants: els blemis que baixaven al Pou de les Figueres eren gent de la tribu de Jibal, veïna de la tribu de Sirit a la que pertanyia Razès. No havien fet mai la guerra contra l'Imperi, perquè vivien del comerç amb els poblats de les rutes dels ports.
-Sabeu quan tornaran?- demanà Nimlot a l'hostaler.
-Demà o demà passat. Els he tramès avís que portessin de tot, car en hem quedat a l'escapça.
Després de sopar, Nimlot reuní Razès i els dos guies i els consultà si convenia romandre al Pou de les Figueres per esperar els blemis. Els guies opinaren que no s'hi perdria res, encara que aquells blemis estaven molt egipcianitzats i mantenien escasses relacions amb les altres tribus. Razès estigué d'acord; de fet, freturava per trobar-se amb la seva gent.
L'endemà transcorregué amb una calma absoluta. Els blemis no comparegueren. L'hostaler, encantat amb aquells hostes que no comerciaven en res, els proposà una excursió a les runes d'un santuari del déu Mandulis al cim d'una de les muntanyes de la cadena del Mar Roig. Els joves acolliren la proposta amb entusiasme; Nimlot preferí romandre al pou per si arribaven els blemis.
L'excusió no era llarga, tres hores entre anar i tornar. El santuari, més aviat ermita, de Mandulis era una construcció de tipus tebà, amb un porxo, mig aterrat, de columnes amb capitells papiriformes i un naos amb volta de pedra molt més recent. A l'interior, arran del mur oriental del naos, trobaren un significatiu pomell d'herbes aromàtiques. Totmès tragué el pissarrí que sempre duia a sobre i escrigué en un dels murs: "Tírsit i Totmès del temple de Thot de Terra Endins i Razès de les Maragdines s'encomanen a Mandulis-Ra". L'hostaler ho observava tot sense dir res, convençut a hores d'ara que aquells hostes no eren uns excursionistes qualssevol.
L'endemà, onze del mes de Tobe, el dia s'aixecà radiant. Quan Nimlot, encara badallant, s'acostava a l'hostal per encarregar l'esmorzar, vegé dos camells sense alforges pasturant els matorrals arran del camí. A sota els porxos trobà l'hostaler acompanyat de quatre homes d'aspecte feréstec, vestits amb bruses de llana gruixuda i calces de pell. Nimlot els esguardà un moment en silenci i a la fi els saludà solemnialment:
-Nimlot, sacerdot del temple de Thot de Terra Endins, saluda els seus amics blemis i demana per a ells la benedicció de la Gran Mare Isis.
Els blemis, que òbviament l'esperaven, s'inclinaren profundament i el saludaren en correcte egipci. Després d'una primera conversa de compliment, el que semblava el cap de l'escamot demanà:
-Podrem veure els petits escribes?
Nimlot rigué cofoi; Hermodor tenia raó, l'anomenada dels seus fills s'havia estès fins i tot pels deserts.
-Es clar que sí. I també Razès, un noi dels vostres, de les muntanyes Maragdines. Ara els vaig a cridar.
Al cap d'uns minuts Nimlot tornà acompanyat dels joves. Els blemis s'inclinaren davant de Tírsit i Totmès i els besaren les vores de les bruses. Després es giraren vers Razès, l'esguardaren uns moments i se li adreçaren en la seva llengua. Quan el noi els respongué, l'abraçaren alegrement. El cap de la colla digué a Nimlot:
-Gràcies per tornar aquest fill del desert a la terra dels seus pares.
-Les gràcies les haureu de donar a Hermodor de Tebes, que és qui el va rescatar- respongué Nimlot.
L'hostaler anuncià que convidava tothom a esmorzar. Durant l'àpat, Nimlot i els guies, flanquejats per Razès, recaptaren dels blemis tota mena d'informacions sobre l'estat d'ànim de les tribus del Migdia, que eren les que havien menat les darreres escaramusses amb els imperials. Els blemis, refiats de la condició sacerdotal de Nimlot, feren una exposició acurada de l'estat de les coses en el món dels nòmades. A tall de comerciants, rebien informacions de tots cantons, cosa indispensable, reconegueren, per assegurar la seva pròpia subsistència com a grup mitjancer entre blemis i egipcis. A la fi, Nimlot proposà que dos d'ells l'acompanyessin en la seva expedició vers els deserts de Migdia. Els blemis digueren que li donarien una resposta abans de fer-se fosc.
A l'hora de l'àpat de migdia els blemis havien desaparegut.
-Tornaran?- demanà Nimlot a l'hostaler.
-En podeu estar segur. Han anat a consultar els seus caps.
-Quina trotada!
-No en tenen per res. Poden caminar vint hores seguides pel desert sense menjar ni beure, i arriben tan frescos.
A mitja tarda s'havia aixecat una mica de vent de mar; pel cantó de migdia s'albirà una gran polseguera.
-Els blemis que tornen- anuncià l'hostaler-. Però ara venen a cavall i són bastants més.
Efectivament, un escamot d'una dotzena de genets del desert es precipità vers la clotada del pou. Descavalcaren, lligaren els cavalls a les figueres i, sense dir res, s'aplegaren en cercle a cent passes de l'hostal.
-Us esperen- digué l'hostaler.
Nimlot, acompanyat de Razès, s'hi adreçà amb calma. Quan arribà prop del grup, els homes s'aixecaren i el saludaren amb una profunda inclinació. L'únic d'ells que anava armat amb un punyal al cinturó s'adreçà a Nimlot en llengua egípcia:
-Nimlot, sacerdot del temple de Thot de Terra Endins, la família dels Jibal et saluda i et dóna la benvinguda al país dels blemis.
-Que Isis, Osiris i Mandulis-Ra us beneeixin- respongué Nimlot.
-Hem estat assabentats de la teva petició que alguns dels nostres homes us condueixein al que vosaltres anomeneu desert de Migdia, que per nosaltres és el desert del Nord, per tal de trobar els caps de la nació blèmia. No sabem quines són les teves intencions en aquesta expedició, però et fem confiança perquè ets sacerdot de la nostra religió. A l'estació d'Afrodito trobaràs gent dels nostres que us guiaran pels camins del desert.
-Us ho agraaeixo moltíssim. Els meus guies egipcis només ens acompanyen fins a Afrodito. Per la resta del camí ens havíem de refiar dels records insegurs del nostre afillat Razès.
-Expliqueu-nos, per favor, qui és aquest noi blemi i perquè és amb vosaltres.
Nimlot narrà amb tot detall l'encontre d'Hermodor amb Razès a Etbó, com Hermodor l'havia redimit i com l'havia dotat amb una forta pensió per viure i instruir-se a File. El blemi l'escoltà atentament i després es girà vers els seus i endegaren una viva discussió. Al capdavall feren senyal a Razès que s'acostés. El noi es posà al mig d'ells i anà responent a les seves preguntes. A un moment donat, Nimlot observà amb preocupació que la veu de Razès esdevenia tantost airada, tantost suplicant. A la fi, el cap dels blemis tornà prop de Nimlot i digué:
-Aquest noi pertany al poble blemi i ha de tornar amb nosaltres, que el lliurarem a la seva tribu.
Nimlot no es manifestà gens afectat.
-El que dius és just. La intenció d'Hermodor en emancipar-lo no era altre que la de retornar-lo als seus. Llàstima, tanmateix, del capital dipositat per a ell a Filé. Els sacerdots no el voldran lliurar a ningú més que a ell, segons consigna d'Hermodor.
-Quant puja aquest capital?
-Dues-centes peces d'or.
El blemi tingué un ensurt i es quedà mirant Nimlot esmaperdut.
-Dues-centes...?
-Si, dues-centes.
L'home retornà enmig dels seus i endegaren una viva discussió en la que Razès participava cada vegada més enèrgicament. Quan semblà que s'havien posat d'acord, el cap dels blemis, acompanyat de Razès, s'acostà a Nimlot i li digué:
-Nimlot, et confiem Razès, de la família de Sirit, perquè t'acompanyi prop de la seva gent a les muntanyes Maragdines i perquè, si els seus ho decideixen, el confiïs als sacerdots de Filé a fi que sigui mantingut i educat i que pugui retornar al seu país portant la resta del seu capital.
-Aquesta era la voluntat d'Hermodor i aquesta serà la meva- respongué Nimlot.
-Que els déus et recompensin- conclogué el blemi.
L'hostaler, que rondava pel figuerar, quan comprovà que les negociacions havien acabat, s'apropà per oferir a tothom un refrigeri sota els porxos. El blemis digueren que els apressava de partir a fi que no els caigués a sobre la nit en el camí de retorn. Abeuraren les bèsties, begueren un glop d'aigua i, muntats en els seus corsers, es llançaren al trot vers el desert en mig d'una gran polseguera.
Totmès i Tírsit, que s'ho havien mirat tot dels porxos estant, s'acostaren adelerats. Razès els amollà un "uf" tan estrepitós que els féu esclafir de riure. S'abraçaren saltironejant.
-Per més blemi que sigui, no em vull separar de vosaltres- exclamà Razès-. Sou els meus amics.
-Ets el nostre germà- rectificà Totmès.
Aquell vespre, a l'hostal del Pou de les Figueres es serví un sopar de festa per commemorar el segon alliberament de Razès de les Maragdines.
L'etapa fins a Afrodito era curta i el camí molt passador. L'expedició sortí a hora primera, sense presses. La ruta discorria pel desert entre muntanyes rocalloses. De tant en tant travessaven fraus feréstegues que propiciaven una esquàlida vegetació d'argelagues i senets arran dels seus còrrecs eixuts. Ja no hi havia aigua enlloc. Trobaren, però, uns pastors amb un ramat de cabres esprimatxades.
-No entenc com s'ho fan per abeurar-les.- comentà Nimlot.
-Ells saben on trobar l'aigua- explicà Razès, -n'hi ha més de la que us penseu.
A mitja tarda arribaren a l'estació d'Afrodito, a la cruïlla de la ruta d'Edfú a Leucos Limen. Era un poblat amb algunes cases de pedra i una vintena de tendes de pell de camell. Al mig de la població s'alçava l'estructura abovedada del pou, l'aigua del qual era accesible en una piscina de pedra molt ben agençada. Palmeres datileres, sicòmors i senets creixien arreu, conferint a l'indret un aspecte fresc i agradós. A mig estadi, arran d'un altre pou, s'albiraven els murs d'un petit fortí.
Baixaren a l'hostal, que era gran i un xic esgavellat. No sabien quan temps s'hi haurien d'estar, perquè havien d'esperar l'arribada dels guies blemis per començar la vertadera travessa del desert.
-El que hem fet fins ara és un passeig, -sentencià Razès.
S'enquibiren tots a una petita estança del primer pis, menys bruta del que temien, i anaren a rodar pel poblat fins a l'hora de sopar.
L'endemà, els guies de Coptos emprengueren el camí de retorn amb totes les cavalleries. Els quatre expedicionaris romangueren a Afrodito, atents als viaranys que des del sud confluien al pou, per on havien d'arribar els seus nous guies. Però aquell dia no arribà ningú a Afrodito, ni del nord ni del sud.
El dia següent, a trenc d'alba, els desvetllà el renill d'un cavall.
-Són ells, -cridà Razès, engrescat. I mig nu, arreplegant la seva roba, es precipità a l'exterior. Els altres tres el seguiren, un xic més ben adobats.
Al davant de la portalada de l'hostal trobaren una dona i dos homes amb sis camells i un cavall, negre i brau, que s'abeuraven al cóm. La dona ja estava parlant amb Razès, que la presentà als altres com a capdavantera; era ella la qui muntava el cavall. Era alta i esprimatxada, amb el rostre colrat del sol i un cabell negrós i abundant, recollit en una trena. Duia una túnica d'estamenya fosca fins a mitja cuixa i calces de pell llargues En bon egipci saludà els expedicionaris i els féu avinent que al cap d'una hora emprendrien la ruta del desert.
-Què hem de dur?- demanà Nimlot.
-Tot el que càpiga a les alforges dels vostres camells. Per queviures i aigua no cal que us amoineu, ja en tenim cura nosaltres.
El expedicionaris retornaren a la seva estança i començaren la tria de la impedimenta. Calia no oblidar, advertí Nimlot, els vestits de mudar i els regals. Tota la resta romandria a Afrodito i seria encaminat a Coptos per mitjà d'alguna caravana. Al cap de mitja hora ja es trobaven al davant de la porta amb els seu abillament de travessa, que meresqué l'aprovació de la capdavantera. Nimlot passà comptes amb l'hostaler i declarà que ja estaven a punt de partir. Els dos blemis ajudaren els egipcis a muntar a la sella dels camells - Razès s'ho manegà tot sol- i d'un bot pujaren a les seves montures. La capdavantera repassà el capteniment de tothom, muntà al seu cavall, ensellat amb una pell de xai, i donà la senyal de partença.
La dona anava al davant. La seguia un dels blemis a camell. Després venien els expedicionaris, en un ordre incert, i tancava la marxa l'altre blemi.
Deixant a l'esquerra el camí enllosat, prengueren un corriol gairebé imperceptible que s'endinsava per una frau a ple sud. La ruta anava enlairant-se lentament, fins a travessar una collada per sobre dels penyalars que tancaven el fondal. Aleshores baixaren abruptament i marxaren per un altre congost, més feréstec que l'anterior, fins a assolir una altra collada. Així, pujant i baixant colls pedregosos i carenejant per les crestalleres, pasaren tota la jornada. Marxaven pausadament, deixant que les bèsties marquessin el ritme. El sol brillava en un cel sense ni un núvol, però no feia gaire calor.
A posta de sol arribaren a una clotada enjoliuada per clapes de matorrals inesperadament verdosencs. S'hi respirava àdhuc una agradosa humitat que no se sabia d'on venia, perquè el carrerany estava completament sec. La capdavantera donà ordre de descavalcar, i es prepararen per passar la nit al ras, arran d'uns senets que oferien un cert aixopluc. Els dos blemis prengueren odres buits i s'endinsaren per un esvoranc rocós, seguits per Totmès i Razès, encuriosits. Els homes es ficaren dins d'una balma amb els nois al darrere. Arran de la paret rocosa hi havia un estanyol d'aigües transparents i fredes. Amb tota cura, per no enterbolir l'aigua, els blemis ompliren els odres i, ajudats pels nois, els portaren al campament, on donaren beure a tothom i abeuraren els animals. La capdavantera, assistida per Tírsit, havia encès una foguera de branquillons i coïa rostes de cansalada.


Tot sopant, la capdavantera, que es deia Laonara, i els altres dos blemis explicaren d'on venien, quines eren les seves tribus i quina mena de servei els havien demanat els caps de les muntanyes Maragdines. Els expedicionaris contaren tambés les seves peripècies i expressaren les seves esperances. El temor del present i l'angoixa del futur agermanaven egipcis i blemis en aquell racó perdut del desert del mar Roig. Quan el foc s'apagà del tot, cadascú s'embolcallà en el seu mantell i es disposà a passar la nit sota les estrelles. Feia fred.
A la matinada, després d'abeurar novament els animals i de menjar un mos, tornaren a emprendre la ruta. A l'esquerra del seu itinerari s'anava dibuixant el contorn blavós d' unes muntanyes altes i escarpades. La capdavantera explicà que el cami ral de Coptos a Berenice passava per l'altra banda de la serralada, mentre ells es mantenien a la contrada que pujava lentament, de coll en coll, fins a la vessant occidental de les muntanyes Maragdines, al peu de les quals es trobava la capital dels blemis del nord. Si tot anava bé, hi arrivarien en cinc dies.
La ruta s'anava enlairant. Les pujades als colls eren cada vegada més llargues, les baixades cada vegada més curtes. El país era rocallós, eixut i erm, però els guies sabien on trobar l'aigua quan calia. De tant en tant, un ramat de cabres o de camells palesava que en aquella aparent desolació també era possible la vida; de fet, així havia estat des de feia mil.lennis.
Nimlot i els dos germans resistien bé les incomoditats de la travessa. Razès estava com un peix a l'aigua, recordant els seus temps de pastoret a les vessants de les muntanyes Maragdines, un xic més galdoses, digué, que les àrides calmes que recorrien. La capdavantera, conscient de guiar gent de les riberes del Nil, mesurava les etapes i aconseguia fins i tot de fer-les agradables.
Al capvespre arribaren a una pleta abandonada i s'hi pogueren arrecerar per passar la nit. Hi havia establada seca i els guies apariaren una gran foguera que els alegrà les hores de la vetlla. Els queviures que duien eren sobris però gustosos, i Laonara els administrava amb generositat. Aquell vespre oferí formatges, olives i raïssos de pa de sègol torrat.
El tercer dia, a mig matí, travessaren l'antiga ruta d'Edfú a Aristonis, una instal.lació mig abandonada. Es tractava d'un itinerari ja molt poc transitat; els pous estaven mal entretinguts i en ells no hi havia cap mena d'acolliment ni vigilància. L'utilitzaven a vegades les tribus del desert per anar a comerciejar a la ribera del Nil.

Muntada cama ací cama allà dalt del seu camell, mansoi i ja amistós, Tírsit deixava vagar l'esguard per l'aspre paisatge del desert. Des que havien sortit del temple de Thot de Terra Endins vivia en un món irreal en el que el passat s'havia sobreposat al present fins a convertir el present en episodis destravats i esblaimats. Aquest procés d'esvaniment de la realitat quotidiana s'havia ja iniciat dos anys enrere, quan ella i el seu germà començaren d'estudiar la llengua de l'Egipte faraònic. La percepció de l'entorn monumental i familiar del temple de Thot havia anat deixant lloc a un univers imaginari en el que la història de l'antic Egipte i dels seus monuments literaris constituïa l'entrellat de la consciència. El present que copsava o endevinava en les converses de la Casa de Vida l'esporuguia i l'impulsava a refugiar-se en els braços del seu germà i a immergir-se en les representacions del passat que inundaven el seu pensament. Aquest periple pel Nil i aquesta travessa del desert eren per a ella un nou encontre amb l'únic Egipte que estimava i que l'interessava. El seu pare havia dit que en aquest viatge participaven en uns esdeveniments que formarien part de la història d'Egipte. Tírsit havia acollit aquesta observació amb la més gran naturalitat: ella ja feia temps que només es movia entre els grans moments de la història d'Egipte. Ésser-ne ara protagonista l'omplia d'emoció, però no de sorpresa. Que potser no eren ella i el seu germà els darrers posseïdors de la saviesa de l'antic Egipte? L'Egipte etern viatjava ara amb ells pels sorrals del país dels blemis. Sensa minva de la seva simplicitat i de la seva candidesa encara infantils, Tírsit es sentia posseïda per l'esperit del déu Thot, el forjador de la saviesa i de les arts. La noia acceptava sense afectacio les mostres de veneració que li manifestaven els devots egipcis i ara també els blemis. Tírsit, somrient, enjogassada i somniadora es sentia, més enllà de tot, una mica divina.

Totmès cavalcava al costat de Tírsit, pensatiu i serè, alternant les mirades distretes als penyals grisosos amb esguards amatents a la seva germana. Totmès fruïa de les experiències d'aquella cavalcada emocionant i insòlita. Es trobava recorrent el seu país estimat tal com era. El passat d'Egipte l'interessava, ben cert, i s'havia lliurat enardidament a l'estudi de la llengua antiga. Però el seu pensament anava cap a l'Egipte d'ara, i, angoixosament, cap el futur d'Egipte. Totmès havia escoltat amb atenció i havia atresorat les converses dels seus pares amb els visitants del temple de Thot de Terra Endins, i n'havia tret l'entristidora impressió que la decadència i fins i tot l'extinció de l'Egipte que ell representava era indefugible. Aleshores rumiava on treia cap tot el seu esforç i el de la seva germana per preservar un bri de la saviesa antiga. Potser no feien altra cosa que perllongar l'agonia d'aquell cos esgotat. Ara bé, si això l'anguniejava, el que el neguitejava d'allò més era pensar en el destí de la seva germana, lligat obviament al seu propi destí. Sabria ella mantenir l'enteresa del seu esperit a través de les incerteses de l'esdevenidor? Totmès es sentia fort i enardit per fer front a les dificultats que preveia, i alhora constatava que Tírsit refusava de mirar la realitat cara a cara i maldava per refugiar-se en les creacions de la seva ment, d'aquella intel.ligència poderosa que ell tant admirava i que tant l'esfereïa. El gran amor de Totmès, allò que constituïa la finalitat de la seva vida, no era la preservació de l'antiga saviesa, tot i que li dedicava la major part del seu temps; Totmès estimava la seva germana, i aquest amor era el seu més profund impuls vital. El seu enamorament era complet, abassegador; només vivia per veure-la, per sentir-la, per tocar-la. Només estava bé en la seva companyia, i val a dir que sempre estava bé, perquè els dos germans no es separaven ni de nit ni de dia. Quan Tírsit s'adormia als seus braços, com tenia per costum des de la infantesa, Totmès es sentia el més feliç dels homes i regraciava els déus per haver-li concedit aquella companya tan bella i tan intel.ligent. Totmès no es sentia de cap manera vexat per l'evident superioritat inte.lectual de Tírsit; ben al contrari, aquella ment poderosa que sempre trobava la resposta adequada l'omplia d'admiració i d'embadaliment. Totmès també pensava que aquella noia tenia trets divins, i aleshores s'imaginava a ell mateix com a sacerdot oficiant d'aquella divinitat. Ara, la deessa i ell cavalcaven pel desert i no sabien ben bé on anaven. Ho sabien els altres déus?

A migdia, caminant sempre cap al sud, arribaren a un poblat de blemis, el primer que es trobava venint del nord. Es tractava d'un grup de cases de pedra petites i baixes, voltades de tendes de pel de camell. Una murada de rocs i fang, molt esberlada, la voltava sense acabar-la de tancar. L'indret era sorprenentment verdejant, amb abundància de palmeres datileres, acàcies i sicòmors, entre els que es veien guspirejar bassals d'aigua. Ramats de cabres i de camells pasturaven pels voltants.
La capdavantera blèmia anà de dret cap a una tenda més gran que les altres desplegada sota un bosquet de palmeres. Descavalcà i féu senyal als altres que posessin peu a terra. Aleshores sortí de la tenda un home alt, de cabells blancs, vestit amb una gramalla de llana de colors. En veure'l, Razès llançà un crit i corregué a abraçar-lo. L'home, sense manifestar cap sorpresa, l'estrenyé en els seus braços mentre li amoixava la tofa dels cabells. A la fi, duent Razès agafat per la mà, avançà vers els nouvinguts i els saludà:
-Benvinguts a Rehur; sou al país dels blemis.
Nimlot respongué:
-Us saludem i demanem per a vosaltres les benediccions d'Isis, d'Osiris i de Mandulis-Ra. Aquest noi és de la vostra família?
-La família de Razès va ser exterminada pels romans. Jo sóc el mestre-profeta de la seva tribu i em vaig ocupar de la seva educació. Us dono las gràcies per haver-lo tornat a la seva pàtria. Ara, si us plau, entreu a la tenda dels hostes, reposeu i després conversarem.
Nimlot, Tírsit i Totmès entraren a la tenda, ampla i guarnida amb catifes i tapissos de llana de molts colors, i foren rebuts per dues dones joves que els invitaren a seure i els oferiren dàtils, galetes i llet fresca. Razès, mentrestenat, triscava pel poblet acompanyat d'un estol de nois i noies embadocats al davant d'aquell blemi amb patxoca de romà.
A mitja tarda, el mestre-profeta comparegué a la tenda i tingué una llarga assentada amb Nimlot i els dos germans; Razès, al capdevall, suat i panteixant, també s'hi afegí.
El blemi, que duia a terme una missió palesament planificada, els féu una exposició completa i detallada del país dels Blemis del Nord, de les seves muntanyes, de les seves valls, dels recursos hídrics, de les comunicacions, del poblament i de les variants lingüístiques. No encetà, tanmateix, cap aspecte de la història, ni antiga ni recent. "Això, digué, ho escatireu amb els prínceps que aneu a trobar al peu de les muntanyes Maragdines".
Nimlot i Totmès feren moltes preguntes, que foren contestades amb tota precisió. Tírsit, per la seva banda, s'interessà per certs aspectes de la llengua: Com feien el subjuntiu? Tenien conjugació prefixa? Tenien noms pels peixos? El blemi quedà garratibat:
-Però... on has après la llengua blèmia?
- Razès me l'ha anat ensenyant tot fent camí- respongué la noia sense donar-hi cap importància.
Al capvespre tota la població s'aplegà en una era central que feia de plaça i rostiren dos cabrits que compartiren amb els hostes. Després hi hagué cants, dances, rondalles i com a colofó, Razès desembolicà la llarga vara que tant havia intrigat a Tírsit, aparellà el seu instrument i cantà dues cançons blèmies. Al final tothom es posà dempeus i Nimlot oficià un ritual nocturn en el transcurs del qual Tírsit i Totmès recitaren himnes en la llengua sagrada dels egipcis, que els blemis escoltaren amb els braços alçats vers la lluna en creixent.
Un vel de misteri cobria aquella nit les comes blèmies de Rehur.

El dia es llevà fred i lluminós. L'expedició sortí de bon matí. Tot el poble acudí a despedir els viatgers. Laonara hagué d'imposar un límit als presents que la gent els oferia, al.legant que la ruta que els esperava era costeruda, sense pous, i que els camells havien de transportar aigua per tres dies.
El camí deixava els senders de les fraus i s'enfilava pels carreranys abruptes de les serralades que baixaven dels tossals de les muntanyes Maragdines cap a la vall del Nil.
Tírsit i Razès cavalcaven de costat; el noi la instruïa pacientment en la llengua blèmia, en la que l'escriba feia grans progressos. No paraven de parlar, aprofitant qualsevol incident del camí per fer frases i escatir problemes gramaticals. Tírsit era una alumna molt exigent i volia que se li donés raó de tot; el pobre Razès es veia negre per satisfer la seva curiositat, però al capdavall, pouant en les lliçons d'egipci i de grec rebudes a File, se'n sortí amb dignitat.
-Cap romà no ha trepitjat mai aquesta terra- comentà Laonara quan, arribats a una collada, albiraven lluny, vers ponent, la calima de la vall del Nil-. I d'egipcis, ben pocs.
Escalant cingles, travessant colls i aprofitant els còrrecs de les clotades angostes i eixutes, els expedicionaris arribaren a entrada de fosc a una pleta abandonada on feren nit, acompanyats pels udols dels xacals i pel brunzit del vent en els còdols del cingle.

A la matinada següent el temps seguia fred i serè. La ruta que emprenia la capdavantera era un carrerany molt poc fressat que, coll darrere coll, anava guanyant altitud. A migdia, després de travessar una cinglera de roques granítiques, baixaren a un calm que s'extenia vers el sudest fins a perdre's de vista. Havien d'estar a molta alçada, car a ple dia l'aire era encara fresc.
Cavalcaren per aquell desert desolat fins al vespre. Quan ja fosquejava, albiraren al damunt d'una comella un foc, i al costat dues tendes de nòmades. La capdavantera féu avançar un dels homes de l'escorta, que parlà amb els acampats i tornà anunciant que els nòmades oferien el seu foc. Tothom s'arraulí al voltant d'una minsa foguera d'arrels de matorrals. Els nouvinguts compartiren els seus queviures amb els nòmades, que no tenien altre passament que dàtils i un formatge dur com una pedra. No posseïen bestiar propi, i havien acudit a aquells cingles a caçar serps verinoses per als bruixots de Klina, que quedava, digueren, a sis hores de camí, al peu de les muntanyes Maragdines.
-Allà ens adrecem- digué la capdavantera-. Comptem arribar-hi demà al migdia.
-Heu caçat serps?- demanà Totmès, encuriosit.
-Només quatre- respongué un dels nòmades-. Vam arribar ahir nit i tot just aquest matí hem plaçat els paranys.
-On les teniu?
-En un cistell, ben colgades de terra, al darrere d'aquella roca. Si t'hi acostes no les veuràs, però sentiràs com xiulen.
Tírsit i Totmès s'aproparen al cistell de les serps. Razès digué que ja n'havia vistes prou. Les feres feien un esbufec continu, que esdevingué un brunzit quan els germans s'hi acostaren.
-Anem, anem- exclamà Tírsit espaordida-, arrapant-se al braç del seu germà.- A Shmun ja no n'hi ha de feres així.
-No, els caçadors han d'anar molt desert endins per trobar-ne.
-Tu hi veus alguna cosa de sagrat en aquests animals, Totmès?
-No, jo no, i tu?
- Jo tampoc.
I se'n anaren a jeure al costat de Razès, que ja dormia embolcallat amb la seva capa.


Els nòmades indicaren a la capdavantera la ruta més faedora per arribar a Klina. Es tractava de seguir per la carena, que feia de més bon passar que les fraus, i, arribats als cingles que volten el poblat, baixar a pic per un grau marcat amb pedrons.
La jornada fou tranquil.la, gairebé descansada. Els camells i els cavalls s'havien pogut abeurar en un toll que formava l'aigua que regalimava de les roques granítiques dins d'una profunda espluga. Feia sol, però l'aire fresc en moderava l'escalfor. A migdia, quan ja estigueren segurs d'arribar a Klina aquell mateix dia, es concediren un àpat extraordinari per esgotar les darrreres provisions; n'hi hagué també per als animals.
A mitja tarda assoliren la vora de la carena i s'abocaren als espadats que voltaven la plana, fèrtil i esponerosa, on s'estenia el poblat de Klina, quasi una ciutat de tendes de campanya amb una ciutadella al centre voltada d'una muralla. La capdavantera trobà de seguida el grau indicat pels nòmades, i manà que tothom descavalqués per baixar-lo a peu, car el pendent era molt fort.
Quan eren a mitja baixada, a una cornisa pissarrosa, la capdavantera invità els expedicionaris a treure's la roba de travessa i posar-se els vestits de mudar. A tots estranyà una mica, perquè encara mancava un bon tros pel poblat, però ningú no digué res i en un cluc d'ulls es canviaren. Quan prosseguiren la baixada, el seguici semblava una processó, Nimlot amb la seva túnica de lli blanc immaculat, els dos escribes amb les seves gramalles de fil blanc i Razès amb els seus guarniments de ciutadà romà.
Quan arribaren al peu de l'espadat vegeren un escamot d'homes a cavall que els sortia a l'encontre al galop amb les espases desembeinades. Arribats on els expedicionaris els esperaven immòbils, es dividiren en dues ales i els envoltaren completament. Nimlot llançà un esguard interrogatiu a la capdavantera, però aquesta li somrigué movent el cap assossegadament. Els armats descavalcaren i embeinaren les espases. El que els menava avançà unes passes, s'aturà al davant del grup i els esguardà amb atenció. Al capdavall, alçà un braç i exclamà amb veu estentòria en llengua blèmia:
-En nom del príncep dels blemis del nord, benvinguts a la vila de Klina de les Maragdines.
Aleshores, abans que ningú no la pogués aturar, Tírsit avançà i, alçant els braços, pronuncià en pura llengua blèmia:
-Que la nostra Mare Isis beneeixi la terra dels blemis i tots els seus habitants!
El cap de l'escamot quedà tan esbalaït que no encertà a respondre. Els seus homes esclataren en crits de joia i de benvinguda i, trencant totes les formalitats, es precipitaren vers Totmès i Tírsit i els besaren els baixos de les túniques, mentre Razès, enardit, cridava:
-Germans, teniu amb vosaltres els escribes del temple de Thot de Terra Endins!
Quan l'aldarull s'encalmà, Nimlot demanà a Laonara de reemprendre la marxa cap al poblat, del que els separava encara mitja hora de camí. Una part de l'escamot armat muntà a cavall i galopà camí endavant, mentre els altres romangueren per escortar els expedicionaris.
Quan assoliren les primeres tendes de l'aglomeració trobaren tota una gernació que els esperava amb la mainada al davant. Dues dones joves amb els cabells negres i llargs deixats anar els oferiren aigua en gots de terrissa. Els nois i les noies s'acostaren a Tírsit i a Totmès per abraçar-los i besar-los. Els dos escribes entraren a la vila dels blemis amb un petit blemi a cada mà.
El cap de l'escamot, sense impacientar-se, els anà guiant vila endins a través dels carrers que s'obrien entre les tendes, engravats i polits. Quan travessaren les portes de la ciutadella, els vilatans els deixaren i es trobaren isolats en una ampla via enllosada que pujava vers un edifici emmerletat. Anaven Nimlot, els tres joves i la capdavantera, guiats pel cap de l'escamot. L'escorta de blemis que els havia acompanyat pel desert havia desaparegut. Quan arribaren al peu de l'escalinata que pujava cap a la porta del castell els sortí a l'encontre un home amb arreus de guerra lluents i fastuosos. El militar parlà amb el cap de l'escamot i amb la capdavantera i tot seguit s'adreçà a Nimlot i el saludà respectuosament en llengua egípcia; després saludà els dos escribes i, posant les mans sobre les espatlles de Razès, li parlà afectuosament en llengua blèmia. Aleshores els invità a entrar a la fortalesa.
Aquesta era un edifici de modestes dimensions, bastit a l'entorn d'un pati central porticat. L'introductor els conduí a una ala del claustre en la que s'obrien diverses portes baixes i els assignà una renglera de cambres, indicant-los que l'endemà matí serien rebuts pel príncep dels blemis del nord, i que mentrestant es podien moure lliurement per tota la vila. Els àpats els serien servits en un refectori al costat de les cambres, on trobarien altres hostes.
Els viatgers, fatigats de tants dies de camí pel desert, renunciaren a la passejada vilatana i romangueren al castell, on alternaren amb altres forasters hostatjats a la casa.

L' endemà matí, Nimlot i els dos escribes foren rebuts sense cerimònies pel príncep dels blemis del nord. Era un home de mitja edat, alt, cepat, amb uns cabells negríssims que li arribaven a frec d'espatlla. Anava vestit amb gramalla de llana grisa amb cinyell de cuiro i calçava sandàlies també de cuiro. Al coll, penjada amb una gruixuda cadena de plata, duia una imposant maragda.
Després de les salutacions rituals en llengua egípcia, el príncep els interrogà sobre la travessa i les seves incidències. Tot seguit s'interessà per l'art dels dos escribes, i escoltà encisat les explicacions que n'hi feia Tírsit en blemi.
-Si tots els egipcis fossin com vosaltres!- exclamà a la fi-. Quanta sang i quan sofriment ens haguéssim estalviat.
-Lamentablement- digué Nimlot- blemis i egipcis han estat sempre molt mals veïns. I no és pas perquè ens faltin terres...
-Nosaltres sempre hem estat gent del desert i mai no hem pretès invadir les contrades de la vall. Però tenim necessitat de l'aigua del Nil, de les fonts i dels pous, i els egipcis ens en han impedit l'accés. Per això hem hagut de guerrejar.
-Malgrat aquestes desavinences, egipcis i blemis sempre ens hem relacionat. Al capdevall, els blemis veneren els mateixos déus que els egipcis, començant per la Gran Mare.
-Que el seu nom sigui beneït. Si, és cert que la professió de la mateixa religió ens ha apropat als egipcis. Els reis grecs d'Egipte, que no tenien envers nosaltres la rancúnia dels antics pobladors de la vall, s'avingueren a fer tractats. Obriren rutes a través del desert, ben proveïdes de pous. Això ha facilitat els contactes i el comerç, i ens ha afavorit. Els romans, al començament, seguiren la mateixa política. Hi hagué guerres, certament, però en la majoria de casos era perquè un bàndol de l'imperi ens llogava per guerrejar contra l'altre bàndol. D'això en deien la guerra civil.
-Ben mirat- observà Nimlot-, amb els grecs i els romans els blemis han estat més lliures que els mateixos egipcis. Nosaltres som un poble sotmès des de fa quasi vuitcents anys.
-Aquesta llibertat ens l'hem guanyada, i ens ha costat ben cara. Tota la vall del Nil està plena d'esclaus blemis captivats per les tropes imperials i fins i tot per simples caçadors d'esclaus. No tots tenen la sort que ha tingut Razès de trobar-vos a vosaltres.
-Razès, tu, príncep, i nosaltres estem units per la pertinença a la mateixa família d'adoradors dels déus d'aquesta terra. El nostre enemic comú és ara l'imperi cristià.
-Si, però vosaltres ara veniu a negociar en nom d'aquest imperi...
-No és ben bé així- exclamà Nimlot amb vehemència-. Les negociacions les haureu de fer amb els enviats del dux a l'indret que assenyalareu. Si nosaltres hem acceptat de venir al país dels blemis és per fer-vos avinent que un acord de pau entre els blemis i l'imperi romà pot reportar avantatges a la causa de l'antiga religió a Egipte.
-El dux Maximí també sap això. No ha volgut exposar-se a un fracàs i us ha enviat per sondejar les nostres intencions.
-El dux Maximí és un home respectuós amb l'antiga religió dels grecs, que a Egipte s'assimila a la nostra i a la vostra.
-Què ha fet Maximí en favor de la religió dels egipcis?
-No ha estat nomenat per això. El govern d'Egipte el duu el prefecte augustal d' Alexandria . Maximí ha estat enviat exclusivament per negociar la pau amb els blemis.
-Com es menja això de la pau amb els blemis?
-Ells, en la seva llengua bàrbara d'Itàlia, en diuen "pax perpetua", és a dir, pau per sempre més.
-Això no té solta ni volta. Nosaltres no podem prendre compromisos en nom dels nostres fills i dels nostres néts.
-És una manera de dir...
-La meva manera de dir és ben clara. Nosaltres tenim confiança amb el dux Maximí, però no sabem si podrem confiar en el seu successor, que probablement serà un cristià intolerant. Aleshores, podem prendre un compromís que serà ferm mentre Maximí sigui dux de les Dues Tebaides. Després, caldrà negociar un nou tractat amb el seu successor.
-Tot això depassa els límits de la meva missió, príncep. Jo vinc de la part de Maximí, no del rei dels romans.
-Ja ho entenc, Nimlot, i te n'estic molt agraït en nom del meu poble.
-El teu poble, príncep, s'estén fins al país dels blemis del sud?
El príncep somrigué.
-La pregunta és un xic capciosa, Nimlot. Mira, jo sé que soc el príncep de tots els blemis, però a condició que no m'ho preguntin. Ja saps que els problemes dels blemis del sud no són els mateixos que els dels blemis del nord. Nosaltres ens enfrontem amb l'Imperi Romà i ells s'enfronten amb els nubians. I ara, l'Imperi ajuda als nubians. Saps perquè?
-Doncs, no...
-Perquè la religió cristiana avança fortament entre els nubians. El bisbe de Syene i els monjos de l'Alta Tebaida envien missió rere missió a les ciutats nubianes del Nil, i estant convertint pobles sencers. Amb això, els nubians deixaran de ser una amenaça militar per a l'Imperi Romà, i només quedarem els blemis.
-Motiu de més per entrar pel camí de la pau pactada, príncep...
-Tornem a aquesta pau. N'has parlat personalment amb el dux Maximí?
-No. El qui hi ha parlat és Hermodor de Tebes, que ja deus conèixer.
-Hermodor! És un gran amic dels blemis.
-I un dels puntals de la nostra religió a l'imperi.
-I de què han parlat Hermodor i Maximí?
-Primer de tot, dels camins. Amb la pau, totes les rutes del desert entre la vall del Nil i el mar Roig estaran obertes als blemis.
-Escolta: els qui tenen problemes per transitar per aquestes rutes són els romans, no els blemis.
-Bé, però les podreu utilitzar per al comerç, i això us afavorirà sense cap mena de dubte.
-Potser téns raó. Què més?
-L'aigua. Els blemis tindran accés al Nil i a tots els corrents d'aigua per abeurar els ramats.
-Fa milennis que demanem això. El Nil és de tots, però primer els egipcis, després els grecs i ara els romans ens n'han impedit l'ús.
-Al Nil hi ha aigua per a tots, i encara n'arribarà molta a la mar.
-Camins i aigua. Molt bé. Però tu, Nimlot, no t'has basquejat a travessar el desert per parlar-me de rutes i de rius.
-Ja ho has comprès. El capítol principal del tractat faria referència a la llibertat dels blemis per practicar la seva religió tant en els seus territoris com a les ciutats de la vora del Nil que l'Imperi considera que es troben dins de les seves fronteres, i en particular Filé.
-Hi haurà garanties absolutes per al culte de l'antiga religió a Filé?
-Absolutes. Filé i el seu rodal seran un domini dels sacerdots d'Isis.
-Bé; ara escolta'm amb atenció. Saps que cada any, des de temps immemorial, al mes de Paope, els blemis i els nubians de l'alta vall del Nil baixen a Filé, recullen l'estàtua de la deessa i la porten processionalment a les ciutats del sud. Al cap d'un mes la tornen a Filé. El tractat haurà de donar garanties per a la preservació d'aquest costum amb tots els seus rituals.
-D'això n'han parlat expressament Maximí i Hermodor; aquest ha assistit al darrer linatep a Filé i ha escatit l'afer amb els sacerdots de l'illa.
El príncep es féu enrere i suspirà. Després d'un llarg silenci, digué:
-Tu ets sacerdot de l'antiga religió, Nimlot, i has demostrat ser amic del poble blemi. Digues-me sincerament: que en penses de tot això?
Nimlot medità uns moments i a la fi digué:
-Hermodor pensa, i jo estic amb ell, que el punt cabdal de tot aquest afer es Filé. Si els imperials respecten sense reserves ni subterfugis l'excercici de la nostra religió a Filé, permetent-ne l'accés tant als egipcis com als blemis i als nubians, donaran proves de la seva bona fe i els altres problemes, que com tu molt bé dius, ho són més per als romans que per als blemis, s'aplanaran per ells mateixos. Els blemis deixaran d'atacar els romans, i si els blemis deposen les armes, la població de les riberes del Nil no posarà obstacle al vostre accés a l'aigua. Filé esdevindrà la pedra de toc.
-El que dius és molt assenyat. Ho tindré en compte quan reuneixi el consell dels ancians per prendre la decisió de trametre ambaixadors a Maximí.
Tírsit, Totmès i Razès havien estat escoltant la conversa amb la més absoluta immobilitat. Eren conscients d'assistir a un esdeveniment històric, i per res del món haguessin interromput el diàles dels dos homes. El príncep, després de les seves darreres paraules, es girà afablement als joves i digué en llengua blèmia:
-Aquesta noia parla perfectament la nostra llengua...
Tírsit s'afanyà a respondre en blemi:
-Qué més voldria que parlar-la bé! És una llengua molt bella, i estic fent tot el que puc per aprendre-la.
-Queda't una temporada amb nosaltres i l'aprendràs perfectament. Seràs gran hoste del Principat, i podràs ensenyar la llengua sagrada a alguns dels nostres escribes.
-De debò que m'agradaria, però el meu germà i jo encara estem estudiant la llengua antiga sota la direcció de Pinedjem; hem de tornar a Hermòpolis per continuar el treball.
-Ho entenc, ho entenc, però promet-me que, més endavant, si hi ha ocasió, ens tornareu a visitar i ens instruireu en la saviesa dels antics egipcis.
-T'ho prometo, príncep, de tot cor.
Razès no pogué estar-se'n i exclamà:
-Príncep, jo vull anar amb ells a Hermòpolis per aprendre la llengua egìpcia antiga.
El príncep l'esguardà i respongué amb fingida severitat:
-Tu, el que faràs es tornar de seguida a Filé a aprendre bé el grec i l'egipci. Després, arribat el moment, aniràs a Alexandria a estudiar retòrica i filosofia. La nostra nació necessita homes cultes per dialogar amb els romans, i tu seràs un d'aquests homes.
Razès, esmaperdut, es refugià al darrere de Totmès i Tírsit, que es manifestaren completament d'acord amb els projectes del príncep. Aquest donà l'audiència per acabada i invità els hostes a un àpat amb els seus consellers i la seva família.

L'estada dels hostes a Klina de les Maragdines es perllongà una setmana, durant la qual prengueren contacte amb tots els estaments de la vila. Tothom volia conèixer els dos escribes del temple de Thot de Terra Endins, la llegenda dels quals corria ja per tots els pobles i tots els campaments dels blemis. Cada dia Nimlot oficiava el culte matinal i vespertí a la gran tenda que servia de temple, magníficament decorada i presididda per una estàtua d'Isis negra alletant Horus. Un dia sencer fou esmerçat en visitar la mina de maragdes més propera, a quatre hores de camí. Tírsit esgotava un frenètic programa d'aprenentatge del blemi, instruïda per un escriba que dominava el grec i l'egipci i del que no es separava en totes les hores del dia. Una turba de nois i noies es disputaven Totmès i Razès per iniciar-los en els diferents aspectes de la vida dels desert. I mentrestant, la idea de la pau s'anava obrint camí.

Al cap d'una setmana, ja a finals del mes de Tobe, el quatre expedicionaris emprengueren el camí de retorn cap a la vall del Nil. Els guià altra vegada Laonara, que era una de les millors coneixedores de les rutes del desert. Anaren a trobar el camí d'Aristonis a Edfú, poc fressat però molt ben conegut pels blemis. En quatre dies, sense incidents, arribaren a Edfú. Turi, advertit pels blemis, els esperava amb el Rois aparellat. Nimlot, Totmès i Tírsit embarcaren cap el nord, amb idea de fer parada a Ptolemais per parlar amb el dux Maximí, i després seguir cap a Tkou. Razès, a contracor però resignat, s'embarcà en un vaixell que feia la singlada de Syene, des d'on arribaria per terra a Filé.

EL BARQUER DELS DÉUS. 12 i 13

12


EL NUVIATGE



Totmès i Tírsit, enllaçats per les mans, tornaven del moll d’Hermòpolis, on havien anat a despedir Turi, que emprenia el viatge cap al temple d'Isis de Tkou per lliurar a Pinedjem els exercicis gramaticals dels dos aprenents d'escriba. Al mes de Paone, el juny dels romans, el riu anava molt baix i el canal del temple de Thot, mal entretingut, no era navegable. Era primera hora de la tarda. Feia una calor xafogosa sota un sol estabornidor, i el vent del Nil encara no s’havia entaulat. Arribats a l'entrada del congost dels Xacals decidiren desviar-se cap el pou dels Pastors per reposar una mica sota l'ombra precària dels sicòmors que creixien a redós d'un còdol alt com un temple. Al pou hi trobaren una caravana de libis que acabava d'arribar del Petit Oasi, transportant sal i blocs d'alabastre. Conversaren amb ells. Els plaïa d'escoltar l’aspre llengua dels habitants del desert, en la qual discernien una remota familiaritat amb la llengua dels faraons més antics. Els caravaners, assabentats de qui eren, els regalaren un saquet de sal i una barreta d'alabastre, i els instruïren en com l'havien d'esculpir.
Amb tot això havia començat de bufar el vent del Nil, i els dos germans decidiren de tornar al temple de Thot pels Turons Brillants -dits així per l'abundància de mica en les seves roques granitiques- en lloc d'anar pel camí ral, que voltava pel peu dels cingles. Era un sender tortuós i perdedor que vorejava els cingles de les muntanyes líbiques que avançaven vers la vall del Nil. L'havien recorregut moltes vegades per anar a cercar herbes per a Menat-Neter, que n'era molt coneixedora. El sender s'enfilava pel cingle rocós per un grau amb prou feines perceptible, i, assolit un planell, es desplomava sobre la vall encaixonada a la sortida de la qual es trobava el temple de Thot. Arribats al replà des d'on el camí començava de baixar entre gatosars eixarreïts, s'assegueren sobre un greny que sobresortia com una cornisa sobre la vall del Nil, que poc tros més avall començava de verdejar i de reflectir l'aigua dels canals i dels regatons. Adoptaven espontàniament la posició dels escribes, que els havia arribat a ser tan còmoda com seure sobre un coixí de plomes. Asseguts l'un enfront de l'altre, amb els genolls a tocar, begueren aigua del barralet que havien omplert al pou, i contemplaren en silenci el paisatge que s'estenia als seus peus.
Depassats els congostos d’Antinòpolis, el Nil, a les envistes d'Hermòpolis, s'eixamplava i es dispersava per multitud de petites valls, vora de les quals es dreçaven poblets i desembarcadors. A l'època de la inundació, tota la contrada era un immens llac de color fangós, que besava els molls dels pobles assenyadament bastits sobre els braços rocosos de les muntanyes líbiques, que baixaven fins arran d'aigua. Després del reflux de les aigües, la vall esdevenia un jardí esponerós . Arran dels corrents d'aigua, les hortes teixien una ampla terrassa de verd espès i fosc. Després venien els camps de blat i de civada, que s'endinsaven agosaradament per les valls del desert. Al capdamunt, a frec de les sorres, rengles de fruiters, fora de l’abast de la crescuda, esgarrapaven a les roques un darrer tribut de fertilitat. En alguns pujols tocats pels vents de la ribera lluïen les fulles platejades de les oliveres, mai regades i sempre verdes.
Tírsit i Totmès contemplaven en silenci aquell petit mon rialler que havia estat la seva llar des de la infantesa. Estimaven el Nil, aquell riu assossegat i generós, que sense mai defallir nodria la gent del seu país, aquell Egipte que, tot i ésser seu, veien cada vegada més foraster, lliurat a forces alienes i destructores.
-Avui hem enviat a Pinedjem els darrers exercicis - comentà Tírsit. -És que s'ha acabat la gramàtica?
- Em penso que sí -respongue Totmès. - Els pseudoparticipis eren la darrera cosa que havíem d'estudiar. Ara tot serà repassar i llegir textos.
-Repassarem i llegirem molts textos, Totmès. Fins i tot n'escriurem de nous. I després, què?
Totmès apartà la vista de l'espectacle lluminós que tenia als seus peus i esguardà la seva germana amb posat inquiet.
- Què vols dir, Tírsit, amb "després"?
- Sí, després, què?
Totmès romangué taciturn. Deixà de mirar la vall florida i girà la vista vers l'altre Egipte, el de les muntanyes abruptes i feréstegues. Havia arribat l'inevitable. Els pensaments que el corsecaven en les llargues nits plenes d'angoixa i d'insomni s'havien obert pas implacablement en l'esperit de la seva germana. Ja no sofriria sol, i, nogensmenys, sofriria més. Lentament, com si els mots fossin carreus arrencats de la pedrera, murmurà:
- Per a nosaltres no hi ha després, Tírsit. Som els darrers.
- Si, això ja ho sé, Totmès. Ho hem sentit dir moltes vegades. Quan Pinedjem mori, tu i jo serem els darrers escribes de la llengua sagrada dels egipcis. Es gairebé segur que no podrem ensenyar-la a ningu més. Vivim aillats, desterrats al cor del nostre propi país. No tenim amics ni amigues de la nostra edat. Tots els qui ens envolten són gent gran, i un dia desapareixeran sobre la barca d'Osiris.
- No has de témer per això, Tírsit. El pare ens ha dit moltes vegades que no ens faltaran mai els mitjans de vida.
- No és això el que m’inquieta, germà. Sempre ens quedaria el refugi del temple de Filé. És la teva vida i la meva la que em fa pensar. Ja no som uns infants, encara que ens agradi jugar a ser-ho. Què ens espera després de les properes crescudes del Nil?
- El temple, els nostres pares, els nostres amics de l'antiga religió.
- Tot això anirà avall quan nosaltres encara serem joves, ho saps bé prou. Però, i tu, Totmès? No hauràs de deixar la teva vella família per fundar-ne una de nova, com tots els nois?
Totmès agafà un còdol i el llençà violentament espadat avall. La pedra baixà rodolant i s'aturà als primers solcs d'un camp de civada. Després, amb el cap cot, murmurà:
- Res no serà prou fort per deixar el temple i per separar-me de tu.
- Però t'hauràs de casar, Totmès. Es un deure que ens imposa la nostra religió: casar-se, tenir fills i educar-los en l'amor dels déus.
- I amb qui vols que em casi? Vivim com a feres assetjades en el nostre temple sempre amenaçat, que és la nostra presó. No conec cap noia, i encara que la conegués, com es voldria casar amb un idòlatra foragitat de la companyia de la gent normal?. I a més, perquè parles només de mi? Segons els costums del nostre país, tu també t'hauràs de casar aviat.
Tírsit somrigué. Havia recobrat la seva tranquil.litat habitual. Esguardà fixament el seu germà que, encaparrat, s'entestava a fer un sot a terra amb un roc esmussat. Li posà la mà al cap i li esbullà els cabells, mentre deia, com si recités un text sagrat:
- Jo no podria estimar cap home, Totmès; només t'estimo a tu.
Totmès aixecà el cap d'una revolada i digué lentament:
-Jo no podria estimat cap dona, Tírsit; només t'estimo a tu.
Es miraren als ulls llargament, sense descobrir res de nou, veient en el fons de llurs mirades el que sempre hi havien vist. Tírsit reprengué:
- Els primers records de la meva vida estan lligats a tu. Em veig als teus braços, protegida i estimada.
- Eres la petita cosa que jo havia de protegir i estimar.
- No podria soportar apartar-me de tu. No me n'he apartat mai.
- Sense tu al meu costat jo no seria el mateix. Val a dir que no sé el que seria, perquè mai m'he trobat sense tu al meu costat, mai, ni un sol dia.
- Mai no podria adormir-me sense sentir la teva mà en la meva.
- Mai no m’adormiria sense veure't adormida al meu costat, tranquil.la i confiada.
- T'estimo, germà meu.
- T'estimo, germana.
- Tu ets per a mi Osiris.
- Tu ets per a mi Isis.
Tírsit prengué les mans de Totmès i les premé entre les seves, mentre deia amb veu segura i decidida:
-Isis i Osiris eren germans i esposos.
Totmès respongué en to ferm:
- Sigues tu la meva esposa, Tírsit. Des d'ara i per sempre.
- Sigues tu el meu espòs, Totmès. Des d'ara i per sempre.
Asseguts com dos escribes l'un davant de l'altre, els dos germans s'esguardaren fit a fit amb les mans enllaçades. Poc a poc, inclinant els caps, uniren els seus llavis en una suavíssima besada.
El sol, que havia estat inundant amb la seva llum enlluernadora l’ampla vall d'Hermòpolis, començà de declinar. Les llices de les hortes retornaren a la intensitat del seu verd fèrtil; els blats i les civades es deixaren gronxar per les glopades de vent que pujava del Nil; a les feixes de la terra rescatada al desert, els fruiters i les oliveres es preparaven per a la mutació vespertina dels colors. A l’altra banda del Nil, les llunyanes muntanyes de la serralada aràbiga s'anaven submergint en la blavor d'un capvespre allargassat. Al peu de les balustrades rocalloses dels cingles líbics començaven d'aparèixer acollidors nius d'ombra.
Quan el sol deixà sobtadament de banyar-los en la seva llum i la seva escalfor, Tírsit i Totmès separaren els seus llavis i, sense dir res, s'aixecaren i emprengueren, amb les mans enllaçades, el camí de baixada cap a la fondalada del temple de Tot.


Menat-Neter i Nimlot seien damunt d'una catifa a una de les capelles que voltaven la nau del santuari, il.luminada per la llum esmortëïda de les llànties d'oli del ritual nocturn que acabaven de celebrar. Tírsit i Totmès s'estaven drets al davant d'ells, embolcallats en els seus mantells de cerimònia. Menat-Neter respirava pausadament, fent esforços per ocultar la seva emoció. Nimlot, silenciós, esguardava els seus fills, que romanien immòbils en la penombra del temple desert. A la fi, el sacerdot digué amb veu solemne, com si recités un vers del ritual:
-Aquest és un gran dia pel temple de Thot d'Hermòpolis. Totmès i Tírsit, germans de pare i mare, han trucat a les portes del santuari per fer saber que, d'acord amb els antics costums de la gent egípcia, han decidit ser espòs i esposa sense deixar de ser germà i germana. Com a sacerdot del temple de Thot accepto i legitimo els esponsals. Menat-Neter i jo, com a mare i pare, sentim una joia i un consol profunds per la vostra decisió. Moltes vegades havíem pregat a Isis i Osiris, els germans esposos, que inspiressin en els vostres cors els sentiments que porten a la unió sagrada de l'home i de la dona. Sereu espòs i esposa, com heu estat germà i germana.
Menat-Neter, dominant la seva emoció, afegí:
-Mentrestant seguiu essent Totmès i Tírsit, germà i germana. La vostra vida seguirà sent la de sempre fins que el sacerdot i escriba Pinedjem, al seu temple d'Isis, us proclami espòs i esposa al davant de la comunitat dels adoradors.

La nova del nuviatge de Tírsit i Totmès desvetllà poca sorpresa i molta satisfacció entre la cada vegada més reduïda societat dels devots de l'antiga religió de la vall del Nil. Els dos germans eren uns dels darrers plançons de les famílies de soca egipcia fidels a les antigues tradicions. La quasi totalitat dels devots havien acabat per batejar els seus fills per estalviar-los l'exclusió social que comportava la professió de la religió egípcia. Tothom reconeixia que Totmès i Tírsit no haurien pogut trobar parella adequada entre la gent de la seva estirp a la vall del Nil, i que, aleshores, el recurs a les pràctiques de l'antic dret faraònic, que permetien el matrimoni entre germans, estava plenament justificat.
El matrimoni s'hagué de mantenir, però, en la clandestinitat. El dret romà dels temps del Principat havia tolerat les noces entre germans, però el dret cristià l'havia exclòs radicalment.

Tírsit i Totmès es casaren al temple d'Isis amb una cerimònia esplèndida però íntima. No es tractava d'un ritual de noces, que mai no havia existit en la religió egípcia, car el matrimoni tenia una dimensió purament civil. Però els adoradors volgueren aprofitar l'ocasió de la festa de noces per aplegar-se al temple d'Isis i celebrar una vetlla nocturna amb tota la solemnitat dels temps antics. Pinedjem anuncià, a més, que en el transcurs de l’acte investiria Tírsit i Totmès dels seus atributs d'escribes, car havien finalitzat amb èxit els seus estudis de llengua egípcia antiga.
El viatge d'Hermòpolis a Tkou fou una festa per obra de l'entusiasme de Turi, que transformà el Rois en una autèntica barca d'Isis, plena de flors, de garlandes de fruita i de llums que cremaven totes les nits de navegació. Als ports on li preguntaven a què es devia aquell esclat, responia amb vehemència si és que no sabien que l’emperador Marcià complia el seu cinquantè aniversari, i si no pensaven celebrar-ho. Tothom deia que sí, que volien celebrar-ho, i li portaven fruita fresca per penjar als pals i oli per les llànties. A popa del vaixell, Turi havia dreçat una tenda de pel de camell per allotjar la família del temple de Thot. Al fons de la coberta, sota el pont, en el racó on el barquer mantenia amagada la seva petita capella d'Isis, havia guarnit una reduïda però luxosa cambra nupcial que Tírsit i Totmès havien d'ocupar en tornar de la cerimònia al temple d'Isis.
A mesura que s'anaven acostant a Tkou se’ls anaven agregant barques d'amics i coneguts; no faltaren els remers que havien acudit en auxili dels dos germans a Teodosiòpolis. Turi proveí tothom de llànties d'oli, de manera que, la darrera nit, quan s'apropaven al moll del temple d'Isis, el seguici de vaixells era un devessall de llum sobre el riu d'aigües negroses.
Al temple d'Isis només romangueren la família de Nimlot, Turi amb els seus remers i alguns devots de la propera vila d’Anteòpolis. Els temps no eren propicis per a celebracions multitudinàries.
Els nouvinguts reposaren tota la nit a les cambres de la Casa de Vida del temple.
L’endemà a l'entrada de fosc començà la cerimònia de la recepció dels nous escribes i de la pregària pels esposos. Al mig de la sala hipòstila, guarnida amb domasos vermells i profusament il.luminada, s'havia parat una llarga taula a l'estil antic, arran de terra i amb coixins a tot el voltant. Sobre les blanques estovalles de llana fina lluien els vius colors de les fruites fresques, dels pastissos de farina de blat i de les gerres de vi i cervesa, menges i begudes, totes, rituals. Un citarista i un flautista interpretaven sense atur les monòtones tonades de les celebracions isíaques.
Pinedjem s'assegué al cap de taula, amb Tírsit a un costat i Totmès a l'altre. Menjaren i begueren amb distensió, fruint del plaer d'una companyonia que tots temien que no fos la darrera. El vi i la cervesa aconseguiren d’alegrar els rostres. Els comentaris giraven al voltant de l'esplendidesa de la barca de Turi i dels seus acompanyants. S'havia pogut organitzar una vertadera processó fluvial d'Isis sense que ningú no se’n adonés. Dels nous esposos i del seu futur no s'en parlava gaire, car tots eren conscients de l'incertesa de l'esdevenidor. Sí que es comentava en canvi, amb orgull, el domini de la llengua sagrada que havien assolit els dos germans. De tant en tant, els comensals callaven i escoltaven respectuosament els tres escribes que parlaven entre ells la llengua dels faraons.
Acabat l’àpat ritual s'inicià la processó cap al santuari. Anaven al davant dos remers amb torxes, seguits de les dues serventes etíopes que duien cistells amb fruita i pastissos. Venien després Totmès, al braç de la seva mare, i Tírsit, al braç del seu pare. Seguia Pinedjem, amb vestit de lli blanc de gran festa i llarg mantell que s'arrossegava per terra. Tancaven el seguici Turi amb els altres remers i la resta dels convidats, alguns amb torxes.
Arribats al davant de la porta tancada de la capella interior, Pinedjem llegí el decret en virtut del qual, substituint-se a l'autoritat civil, registrava el matrimoni de Totmès i Tírsit, fills de Nimlot i Menat-Neter, sotmetent-lo al règim patrimonial dels germans de sang. El decret seria dipositat a l'arxiu del temple d'Isis, i una còpia en seria tramesa al temple de Filé. Alhora els admetia a l'ordre dels escribes i els lliurava les insígnies de la seva professió, la ploma i el tinter. Un unànim crit de joia ressonà sota les naus del santuari; tothom es llançà a abraçar els nous esposos i escribes. Turi els engrapà tots dos amb una sola abraçada i l'hagueren d'estirar car hagués acabat esquerdant-los les costelles. Tothom cridava o plorava, menys Tírsit i Totmès que, serens en mig de l'enrenou, eren el unics de saber que entre ells no havia canviat res i res no canviaria.
Apaigavat l’aldarull, Pinedjem despenjà la clau que duia al coll i obrí la porta del santuari. A dins cremava encara la tènue flama de la llàntia de presència. Pinedjem, Nimlot i Menat-Neter entraren a la capella portant a les mans fruits i pastissos que dipositaren als peus de l'altar. Aleshores es giraren vers la porta, des de la qual Tírsit i Totmès (que en no ser sacerdots no podien entrar al santuari) alternaren la recitació de vàries estrofes del Llibre de l'Hades. Acabades les recitacions, els sacerdots abraçaren la petitua estàtua d'Isis, ompliren d'oli la llàntia i sortiren caminant d'esquena, tancant la porta del santuari. Aleshores tornaren tots a la sala hipòstila, on mentrestant s'havia preparat un ressopó sense restriccions rituals, que els mantingué alegres i feliços fins a la matinada.

13

LA FUGIDA



Un vespre del mes de Tout, el setembre dels romans, de 453, poques setmanes després de la festa al temple d'Isis, Turi sopava amb la família del temple de Thot. Havien retirat ja la vaixella i bevien cervesa mentre trencaven avellanes, uns amb les dents, altres amb un tros de sílex. Turi havia estat més silenciós que altres vegades, i se’l veia capficat. Tothom ho va notar, però ningu no digué res pensant que per un cantó o altre li sortirien les cabòries, perquè el barquer no era home de tancar els maldecaps al tupí. Al capdavall ho amollà tot:
-Ja sabeu que el dux Maximí va morir fa un parell de mesos. Mentre ell va viure, els blemis van respectar el pacte que havien signat amb l’Imperi per la vostra mediació. Però ara, algunes tribus blèmies del nord han reprès les hostilitats. Diuen que el tractat tenia validesa només en vida de Maximí, i que no es refiaven ni del seu successor ni del prefecte d’Egipte. Han atacat un destacament al camí de Leucos Limen i un monestir prop de Panòpolis.
-Els monjos senutians de Panòpolis han tornat a emprendre la destrucció dels temples antics- observà Nimlot-; si el nou dux no els atura, tornarem a la situació anterior. Els blemis se senten enganyats. No sé, per altra banda, que deu passar a Filé. En saps alguna cosa, Turi?
-A Filé torna a haver-hi guarnició romana, i estan refent les muralles. Hi ha rumors que el bisbe Daniel de Syene vol edificar una església cristiana a l’illa. De moment, però, no hi ha hagut cap interferència en el culte del temple. És a la vall del Nil on hi ha els conflictes. Els blemis insisteixen que ells només van fer un pacte amb Maximí, no amb l’Imperi Romà, i, d’altra banda, les incursions dels monjos contra els nostres temples ha tret de polleguera les tribus més bel.licoses, que són les del desert aràbic.
-Creus que aquesta nova crisi ens pot afectar aquí, a Hermòpolis?
-Em temo que sí. Els marxants de roba de Licòpolis i de Panòpolis estan atiant els monjos de Senuti contra aquest temple de Thot. Diuen que, sota pretext d'emmagatzemar teixits, es manté un lloc de culte.
-Mitja rao sí que la tenen -observà Nimlot plàcidament.
-Sí, però aquest no és el cas. Als marxants tant se’ls en dóna del diable i dels àngels. El que els escou és que el temple de Thot té el monopoli del comerç amb els nubians, que és una bona queixalada.
-Potser n'hem fet un gra massa-, intervingué Menat-Neter. -En els darrers anys hem venut més nosaltres que totes les cases més fortes de la vall plegades. Ells tenen la competència dels teixits del Delta, que son més barats. Nosaltres, amb Núbia, no tenim cap competència.
-Ho sé bé prou, estimada sacerdotessa, -respongué Nimlot-. Però saps també que ens convenia arraconar capital de cara a un futur que vèiem i veiem cada vegada més negre. Passi el que passi, ara tenim garantits els mitjans de vida per a nosaltres, per als nostres fills, per a les minyones etíopes i fins i tot per a Turi. Tenim or dipositat a Panòpolis, a Filé, a Alexandria i a Sidó de Fenícia. Serem perseguits, però no serem pobres. I si som rics serem, den certa manera, respectats.
-Sí, sí, -remugà Turi.- Però no us refieu dels monjos pacomians. La brillantor de l'or els impressiona poc. I els marxants no paren d'atiar-los.
- En tot cas, - reblà Menat-Neter - caldrà extremar la vigilància.
- La millor vigilància és la informaciò -observà Nimlot. -Tu, Turi, tens bones relacions amb el pare Gregorios del monestir melecià de Santa Maria de les Vinyes. Podries mirar d'esbrinar el que està passant.
- Els melecians no tenen gaire bones relacions amb el catòlics, - objectà Turi. - Els melecians no aixecarien un dit contra nosaltres. I menys encara des dels incidents amb els estudiants, -afegi somrient. -Crec que si poguessin adorar més d'un deu adorarien Tírsit i Totmès. No paren de parlar d'ells.
- Aprofitem-ho -insistí Nimlot. -Mira que el pare Gregorios s'informi de les intencions dels monjos pacomians. Poc o molt es veuen.
- Faré el que pugui - conclegué Turi, no gaire convençut.

Tírsit i Totmès, asseguts en els seus llits amb els coixins a l'esquena, amb les mans enllaçades com solien, miraven el cel estelat a través de la finestra de la seva cambra. El son els havia fugit del ulls. Ara ja no era solament Totmès qui vetllava capficat. Amdós germans compartien la preocupació pel futur de la seva família i pel d'ells mateixos. Eren escribes dels déus, eren esposos i germans, però, fora d’això, no sabien quin era el seu lloc en el món. Tot al voltant d'ells els fugia. Al capdevall, ells haurien de fugir també. Però, on? La perspectiva de compartir la resta de la seva existència amb els nubians semi-bàrbars de Filé no els feia cap goig. Alexandria? La ciutat, tot i ser una de les grans seus del cristianisme, oferia als adoradors el refugi de l'anonimat, però ells no eren grecs, eren egipcis de soca-rel; saltarien del foc a les brases. Al temple de Thot eren feliços, molt feliços. Però allò s'acabava, malgrat l'optimisme artificiós del seu pare.
A l'alba s'adormiren, amb les mans fortament enllaçades.

Pinedjem llegí amb calma la carta de Nimlot que Turi li havia lliurat. Després, dipositant-la sobre les lloses de la sala hipòstila, on ara vivia pràcticament reclòs, digué:
-La setmana passada vaig rebre un missatge del bisbe Dionisi de Panòpolis, que em prevenia d’una imminent acció del prefecte contra el temple de Thot de Terra Endins. Sembla que s’ha endegat una enquesta sobre els dos escribes, acusats de practicar la màgia diabòlica. Si fós així, Totmès i Tírsit estarien en greu perill. Podrien ser arrabassats del temple, jutjats i reclosos en un hospici de Panòpolis, d’on no en sortirien fins que es convertissin al cristianisme.
-I si els portéssim a Filé?
-No és un lloc definitivament segur. A més, els sacerdots de Filé no volen més conflictes. Amb els blemis i els nubians ja en tenen prou.
-I Alexandria?
-Haurien de viure mig d’amagat. El conflicte dogmàtic que va esclatar al concili de Calcedònia, el 451, ha dividit els cristians egipcis en dos bàndols irreconciliables, els imperials i els monofisites. Alexandria i totes les ciutats d’Egipte estan plenes d’informadors de l’emperador. Encara que vagin per un altre afer, els espies no deixarien de detectar la presència de dos fugitius de la justícia.
-Doncs, què?
-Només hi ha un lloc segur a l’Imperi per a dos escribes de la llengua sagrada dels egipcis: Carre, a Mesopotàmia. Allí podran estudiar retòrica i filosofia i podran cultivar l’egipci amb tota llibertat.
– Però, Carre no és una ciutat de l’Imperi?
– Sí, però es troba molt aprop de la frontera persa. Carre és la única ciutat de l’Imperi on no ha penetrat el cristianisme. Tota la població es fidel de l’antiga religió.
-I l’emperador ho tolera?
-Sï, perquè tem que, en cas de guerra, els carrians es posin de part dels perses, com ja ha succeït en temps passat. Carre ha esdevingut el refugi de molts mestres fidels de l’antiga religió foragitats pels cristians de les seves càtedres. És un centre de cultura molt important, una cruïlla de tres llengües: el grec, el siríac i el persa, sota la protecció de Ietzgerd II, rei dels perses.
-I ara, l’egipci!
-Potser sí, si tenim sort.
-I Nimlot i Menat-Neter, els podran seguir a Carre?
-Segurament que sí, però els caldrà esperar una mica per no desvetllar sospites. Aquesta família sencera seria ràpidament detectada pels informadors imperials.
-Tenim amics a Carre per acollir els dos germans?
-Sí. Alexandros, un rètor de Carre, va visitar-me ara farà dos anys i em va oferir d’acollir exiliats dels nostres. Tinc la referència d’un col.lega seu a Sidó de Fenícia. Podries posar-t’hi en contacte?
-No és gens difícil. Nimlot té un corresponsal a Sidó. En quinze dies pot estar advertit.
-Que aquest agent s’encarregui d’enviar un missatge a Alexandros a Carre, per tal que ell mateix baixi a Sidó a recollir els dos germans. Però tot això costarà molts diners…
-No us hi encaparreu. Nimlot ho tenia tot previst. A Sidó hi té dipositada una part important del seu capital.
-Això aplana el camí. Mira, aquí t’escric els noms i les adreces dels nostres amics de Carre. Quan et sembla que haurien de partir els nostres escribes?
Turi medità i a la fi respongué:
- Ara hi ha molts vaixells cap a Síria, però els hem d'acomboiar amb un de ben segur. A mitjans d’octubre salparà d'Alexandria un galió que acceptarà passatge per Cesarea i Sidó. Conec un dels contramestres. Reservaré per a Tírsit i Totmès un recambro sota el castell de popa. Viatjaran amb dos estibadors meus.
- Així, caldrà que surtin aviat cap a Alexandria.
- Sí, a tot estirar d'aquí a quinze dies.
-A Alexandria es podran allotjar a la casa d'Eudoros, el meu antic company d'estudis. El seu fill els acollirà amb molt de goig. És un dels estudiosos més significats de la nova escola filosòfica d'Alexandria.
Pinedjem i Turi seguiren bevent en silenci la saborosa cervesa del temple d’ Isis. Era, digué el sacerdot, l'ultim barril. Els camps de civada se'n havien anat en orris.

Tírsit i Totmès contemplaven embadalits el corprenent espectacle de la ciutat d'Alexandria des de l'entrada del port de Mareotis. Les torres i els campanars de la ciutat resplendien sota el sol de la tarda, i sobresortien per damunt d'una muntanya de cases que s'agombolaven al darrere d'unes muralles mal entretingudes, amb les torres mig enderrocades i els merlets escapçats. Era, els explicà Turi, que des de feia molt de temps Alexandria no havia estat amenaçada per cap cantó, de tal manera que les muralles els feien nosa i les utilitzaven com a pedreres per construir palaus i esglésies. La gran enemiga d'Alexandria, segui explicant Turi, era Constantinoble, amb els seus comerciants, els seus politics i els seus bisbes. En aquella lluita sense espases ni llances, Alexandria havia trobat la inesperada aliança de Roma, ella també preocupada per la puixança dels bizantins.
Turi atracà el Rois al port fluvial i en confià la vigilància a dos descarregadors tebans que coneixia.
- Preneu els sarrons i anem, -digué Turi. - Ja no tornarem a la barca.
Els bagatges de Tírsit i Totmès eren més aviat escarransits. "A Sidó us proveiran de tot el que calgui per arribar a la frontera de Pèrsia", havia dit Nimlot. A més d'una mica de roba, duien, embolicats amb sacs de llana, els seus atuells d'escribes i una escollida col.lecció de manuscrits. "Res que faci mal d'ull als burots o al agentes in rebus que vagaregen pels ports", haviat aconsellat Turi. Entre una cosa i l’altra, doncs, ho havien hagut de deixar gairebé tot. Eren fugitius, i en els seus minsos sarrons, i sobre tot en els seus caps, transportaven els darrers tresors de l'Egipte antic. N'eren sabedors, amb una lucidesa que aclaparava la seva feble personalitat d'adolescents criats a les vores del desert.
Mai no havien vist una ciutat tan gran i tan atrafegada. Seguiren Turi, que els guiava sense vacil.lacio pels atapeïts carrers d'Alexandria. Les amples avingudes eren ben empedrades; algunes tenien porxos a banda i banda. Hi havia places amb arbres i jardins. Prengueren un dels grans carrers transversals que arrenquen del port de Mareotis, vorejaren un hipòdrom i aleshores Turi els mostrà a la seva esquerra les runes del serapèum. Arribats al palau d'Adrià, giraren a la dreta per un dels carrers longitudinals, passaren a frec del Museu i la Biblioteca i, per un altre carrer transversal anaren a sortir a la plaça del Cesareum, prop de la qual, vora mar, vivia Eudoros.
-Aqui van matar Hipàtia, -digue Turi senzillament.
Així, atuïts i emocionats, arribaren a la casa d'Eudoros, un edifici elegant i espaiós, tot ell de pedra, a les envistes del Portus Magnus. Hi eren esperats. Un majordom atent i silenciós els acompanyà immediatament a les estances que els havien estat reservades, a la segona planta, sobre el pati interior porticat. Malgrat la sobrietat de la decoració, Turi i els dos germans les trobaren luxoses. Hi havien de passar una setmana, el temps que tardaria a aparellar el vaixell de Síria.
A entrada de fosc baixaren a sopar amb Eudoros i la seva família, que els acolliren amb extraordinàries mostres d'afecte. Estaven commocionats per allò que s'esdevenia. Sabien sobrerament que aquell parell de minyons transportaven en les seves fràgils persones els darrers residus vivents de la saviesa de l'antic Egipte, aquella saviesa que ells, grecs d'Alexandria, havien sempre menystingut i que ara, que estava a punt de desaparèixer, descobrien en tota la seva dimensió humana. Quan el galió salpés del port d'Alexandria cap a Síria, enduent-se els dos escribes, la cultura de l'antic Egipte passaria a ser mera arqueologia. Els grecs d'Egipte, per la seva banda, feien mans i mànigues per preservar la tradició científica de Grècia, amenaçada per l'oscurantisme dels sectors dominants del cristianisme.
En aquestes circumstàncies, les vetllades al palau d'Eudoros foren amables i esplèndides, però amarades de tristor i melancolia. Planava sobre tots el record amarg de la trista fi d'Hipàtia i l'angoixa d'un esdevenidor insegur i tenebrós.
Turi i Eudoros feren tot el que pogueren per entretenir els dos escribes i oferir-los una estada agradable i profitosa a Alexandria, mirant de no deixar-los reposar a fi que no pensessin massa que eren els seus darrers dies a la terra d'Egipte. Els matins assistien a les lliçons de l'escola de filosofia que tenia la seva seu a la casa d'Eudoros. Els participants, adoradors i cristians cultes, els acolliren amb afecte i admiració, i els aclapararen de preguntes sobre l'escriptura jeroglífica, que Tírsit i Totmès, lligats per la disciplina de l'arcà, no sabien ben bé com respondre. Dos germans joves, Asclepíades i Heraiskos, fills d’Horapol.ló de Fenebitis, no els deixaven de petja. Tenien nocions, més aviat extravagants, d'escriptura faraònica. Curiosament, rebutjaren amb displicència la idea que els jeroglífics poguessin ser signes fonètics, adherits fermament a la concepció, corrent entre els grecs, que els considerava representacions simbòliques. Tírsit i Totmès, amatents i divertits, els seguiren el corrent i deixaren que es coguessin en la seva pròpia pertinàcia. Ningú no els havia enviat a instruir els alexandrins.
A la tarda recorrien els monuments de la ciutat acompanyats de Turi i d’alguns estudiants de l'escola d'Eudoros.
Un vespre, mentre sopaven a casa d'Eudoros, comparegué un mariner que, amb fort accent xipriota, anuncià que el galió per Sidó sortiria l'endemà a mitja tarda. Eudoros, la seva dona i els seus fills, un noi i una noia, s’escarrasaren per distreure Tírsit i Totmès en la seva darrera vesprada a la terra d'Egipte. Avisaren alguns estudiants de l'escola, feren venir músics i pararen una vetllada solemne i alhora entretinguda en el pati porticat de la seva esplèndida residència. Res, però, no va poder evitar que els ulls de Tírsit esdevinguessin un fontanal de llàgrimes tot el vespre, i que Totmès romangués silenciós, arrapat a la mà de la seva germana. Turi, per la seva banda, intentà ofegar el seu dolor amb excursions sovintejades al crater de vi barrejat dreçat al mig del claustre.
L'endemà, Tírsit i Totmès aplegaren les seves pertinences, les ficaren en el sarrons i sortiren de l'acollidora casa d'Eudoros cap al port nou d'Alexandria, acompanyats de Turi. Malgrat que la familia d'Eudoros els volia omplir de regals, no es pogueren endur gairebé res; la consigna de seguretat era, en aquest sentit, estricta. A Sidó els proveirien de tot.
El vaixell que els havia de dur a Síria era un galió grec de tres pals, alt i feixuc, però molt segur, segons asseverà Turi. Els destinaren una petita cambra sota el pont, amoblada amb una catifa, quatre coixins i dues pells d'ós del Taurus, luxe sirià que sorprengué els austers escribes de la vall del Nil. Dos estibadors de la colla de Turi s'instal.laren també en el vaixell per acompanyar-los fins a Sidó. Turi, fent el cor fort, abraçà els dos germans sense llàgrimes i els deixà a coberta del vaixell embolcallats amb els seus gruixuts capots de llana del Faium.
El sol es ponia pel cantó de Líbia quan el vaixell, aprofitant el vent de la vall, sortia del port d'Alexandria en direccio a Xipre. Clavat al moll, Turi vegé com el bastiment voltejava el far i sortia a mar oberta, amb totes les veles desplegades. Amb un sospir, el barquer dels déus prengué el gran carrer transversal vers el port de Mareotis on l'esperava la seva barca, que ja mai més no transportaria els seus adorats escribes ni tampoc més papirs d'escriptura jeroglífica.

EL BARQUER DELS DÉUS. 10

10


L’ILLA D’ISIS



Tot just clarejava quan la corrua d'homes i bèsties sortia de Syene per la Porta de Migdia i enfilava la calçada de Filé, ampla i ben enllosada fins a les primeres penyes. Més enllà el camí s'estrenyia i esdevenia un sender rocallós aspre però molt fressat. El carrerany feia giragonses entre les roques, pujant sempre cap els erms del desert superior. A les fraus es veien encara matolls d'argelagues i garrics, en mig dels quals pasturaven escadussers ramats de cabres. Més amunt la sorra ho anava envaint tot, bo i esborrant el camí. Al cap de dues hores de ronsejar assoliren els primers planells del desert de Núbia, més blanc i més sorrenc que els deserts familiars de les vores del Nil d'Egipte. El sol regnava en un cel d'un blau metàl.lic i profund que mai no coneixia els núvols.
La baixada cap el riu era força més suau. El vial debolit s'anava eixamplant fins a convertir-se altre cop en una calçada de llambordes irregulars però molt ben ajustades. En tombar un roquissar aparegué la gran esplanada aquàtica que s'estén al sud de la primera cascada, un mar d'aigües blaves sembrat d'illes rocoses. L'illa de Filé, la més propera a la riba, resplendia sota el sol ardorós amb la magnificència dels seus edificis intactes i acolorits. A la banda de migdia, un turó de roques granítiques vermelloses oferia un feréstec contrast amb l'harmonia de la resta de l'illa. A l'altre extrem s'endevinava un petit poblat de casetes blanques i atapeïdes. Tota la part central estava ocupada per les majestuoses edificacions del temple d'Isis. Més enllà, l'illa de Biga mostrava la melancòlica ossada dels seus temples en ruïnes.
A la riba oriental del Nil, enfront de l'illa, s'havia anat formant un veïnat, amb el seu petit mercat i el portitxol de les barques que transportaven els visitants fins a l'embarcador de Filé. Quan hi arribaren els expedicionaris no hi havia cap embarcació. Un dels guies nubians féu un prolongat xiulet i anuncià que en cosa de mitja hora un parell de bots vindrien a recollir-los. Mentrestant feren una volta pel mercadal mirant de trobar alguna beguda per apagar la set. Allí només es parlava nubià i blemi, de manera que Razès es convertí en peça indispensable de l'excursió. Ara, per més que s'hi escarrassà, no aconseguí altra cosa que una gerra d'aiguamel. El vi no sabien ni el que era.
-Em sembla que la ballarem magra- comentà Orsíesi.
-No t'esveris, amic- digué Turi-; a Filé és tota una altra cosa. Hi ha molts egipcis, i el mode de vida és idèntic al dels antics temples d'Egipte. No et faltarà ni la cervesa.
Dos bots amb dos remers cadascun s'havien apropat al moll. El guies nubians parlaren amb els barquers i ajustaren el preu del transport. Els expedicionaris s'acomodaren a les banquetes de les barques; la impedimenta romangué provisionalment a la riba, custodiada per un dels mariners. Salparen fent cap al port de l'illa de Filé, petit però ben agençat, amb graons per atracar a qualsevol època de l'any. Al capdamunt de l'escalinata els esperava un sacerdot vestit amb túnica verda, acompanyat de dos guardes armats. Turi era força conegut a l'illa, perquè els subministrava tots els teixits. S'avançà i saludà el sacerdot, que, quan l'hagué reconegut, l'acollí amb gestos d'alegria. Després baixà fins al peu de l'embarcador i, amb els braços estesos, donà la benvinguda als visitants, en llengua egípcia, en nom de la comunitat sacerdotal del temple d'Isis.
L'escalinata del port enllaçava amb una ampla via que travessava el poblat dels servidors del temple, on hi havia també, féu saber el sacerdot, residències per a visitants. Turi, instruït per Hermodor, precisà que ells serien tots hostes de pagament. El sacerdot, visiblement satisfet, aclarí que aleshores serien allotjats a la residència annexa a la Casa de Vida.
Fora del poblat, a la vora de l'aigua, un bosquet de palmeres acollia algunes tendes de pell de cabra al voltant de les quals s'hi veia vida.
-Són blemis!- cridà Razès en la seva llengua, i es precipità cap al campament.
El sacerdot s'aturà, sorprès, i demanà qui era aquell minyó vestit a la romana que parlava blemi. Turi i Hermodor li explicaren el que feia el cas; el sacerdot digué que calia posar l'afer en coneixement del cap de l'orde profètic. De moment els explicà que a la residència de la Casa de Vida conviurien amb els estudiants i amb els sacerdots del cinquè orde. Tot seguit manà a un dels guardians que enviés una barca de servei a cercar la impedimenta dels nouvinguts. Mentrestant, Razès, corrent de tenda en tenda, abraçava i besava la seva gent, demanant d'on venien. Cap d'ells no era de les Maragdines, però coneixien els topants i alguns d'ells havien tingut tractes amb la família del noi. Al capdavall, dos homes més mudats que els altres l'acompanyaren a retrobar el grup dels egipcis. Hermodor volgué saber qui eren i d'on venien, i després de conversar afablement amb ells per mutjà de Razès -car no sabien ni un borrall d'egipci- , els va citar per una entrevista a l'endemà. "L'ambaixador va per feina", pensà Turi.
El port i el raval estaven separats de la zona monumental per un empriu ben cultivat, amb bosquets de palmeres sota les quals s'aixoplugava tota una gernació de visitants guarnits amb robes de tots els colors. La quietud, però, era absoluta, talment que se sentia el xiuxiueg del vent a les palmeres i el brunzit de les abelles al voltant dels matolls d'espígol florit. El temple, per la banda de terra, estava voltat d'un mur de maons vermells de l'alçada de dos homes. La murada abraçava també el temple d'Hathor, que incidia perpendicularment sobre el temple d'Isis, de manera que la via havia de fer una volta fins a tocar la riba oposada. Allí, al peu de l'airós pavelló de Trajà, hi havia un altre desembarcador destinat al servei del temple. Passsat el pavelló, la calçada seguia vorejant el mur, i, passant arran del temples d'Imotep, de Mandulis i d'Aresnufis, assolia l'entrada principal.
Els visitants, sempre acompanyats pel sacerdot (els guàrdies armats havien desaparegut) entraren al recinte, que no tenia porta ni cap mena de vigilància. Grups de pelegrins entraven i sortien silenciosament. Davant d'ells, pel cantó de ponent, començava un llarguíssim pòrtic de trenta-dues columnes de gres, decorades i pintades; els capitells, tots diferents, presentaven figuracions vegetals, també variadament pintades de blau, de verd i de groc. A l'altra banda s'aixecava el temple d'Aresnufis, d'una sola nau rectangular; del mur d'aquest temple arrencava un altre pòrtic del mateix estil que el de ponent. El petit temple de Mandulis, el déu dels blemis, s'arrapava al mur d'aquest pòrtic, però no hi tenia entrada; s'hi entrava directament des de l'exterior. Entre el temple de Mandulis i el d'Imhotep, una renglera d'edificacions baixes acollien les instal.lacions de la Casa de Vida. El sacerdot invità els seus acompanyants a passar per una de les nombroses portes que donaven al pòrtic i entrà en un llarg corredor il.luminat per targes altes al cantó de ponent. A banda i banda del corredor s'obrien una sèrie de cel.les baixes aillades del corredor per una simple cortina.
-Aquesta és l'hostatgeria de la Casa de Vida- explicà-. Preneu una cel.la cadascú. Al fons hi ha el refectori. S'hi serveix un àpat al dia, a posta de sol. A la dreta hi ha la residència dels estudiants. Arran del temple de Mandulis hi ha un pati amb fonts i piscina. Podeu circular lliurement per aquest sector i podeu entrar al primer pati del temple, però només els sacerdots poden entrar al santuari
-Podrem disposar d'un guia?- demanà Hermdor.
-Els sacerdots del cinquè orde i els estudiants s'ofereixen de bon grat a fer de guies dels visitants. A l'hora de sopar els trobareu.
-A quina hora comença la processó?
-Una hora després de la posta de sol. Us donaran una estola negra per a que pogueu participar-hi amb els servidors del temple.
I amb una lleu inclinació, el sacerdot s'allunyà pel passadís vers la Casa de Vida.
-Un àpat al dia!- exclamà Orsíesi-. Ja us ho deia que la ballaríem magra!
-No rondinis, Orsíesi- digué Turi-; al cap i a la fi ja no hauràs de cuinar. A més, res no ens impedirà d'anar a dinar al raval. Em penso que ja hi compten.
-Au, prou complantes i aposentem-nos- tallà Hermodor-. Abans de sopar vull anar a veure el temple. Turi, estigues a l'aguait i quan arribi la impedimenta prepara l'ofrena que portem per la Gran Mare. Vull lliurar-la abans de la processó; m'agradaria que ja la lluís aquest mateix vespre.
Al cap de mitja hora es retrobaren sota els porxos tots onze (el mariner que custodiava la impedimenta encara no havia arribat). Turi havia fet tractes amb un estudiant de Licòpolis d'aspecte espavilat per a que els fes de guia.
D'antuvi anaren a veure el nilòmetre, que s'obria en el paviment pel cantó de dins del pòrtic; l'aigua del riu hi arribava per un canal. Hermodor i el guia baixaren les escales i comprovaren que el nivell del riu era ja el propi de l'estació de la sembra.
El dromos emmarcat pels dos pòrtics s'anava eixamplant a mesura que s'apropava a l'entrada del temple. Aquesta disposició venia exigida per la configuració de l'illa, però, fos com fos, feia un gran efecte. Al final de l'avinguda es dreçava un corpulent piló de dos cossos, molt lleugerament atalussat, farcit de baix relleus de Ptolemeu XII en totes les actituds imaginables. Una curta escalinata flanquejada per dos lleons de granit menava a l'entrada del temple.
El pati interior estava també de biaix, seguint la corba de la ribera. Al cantó est tenia un pòrtic amb deu columnes enlluernadorament pintades. Des del pòrtic s'accedia a cinc capelles o gabinets que eren els laboratoris per a la litúrgia del temple. A l'altra banda s'aixecava el mammisi, el temple de la naixença, precedit d'un pòrtic de set columnes. Un altre piló de doble cos donava pas al santuari. Els visitants només pogueren donar una llambregada a la sala hipòstila des de la porta, perquèl'entrada estava estrictament reservada als sacerdots.
-Ja us ho explicaré- digué el guia-. A la residència tenim uns dibuixos molt ben fets que reprodueixen tot el santuari. Ara el que podem fer és sortir i donar la volta al temple per l'exterior.
Així ho feren, visitant de passada els pavellons d'Adrià, de Psamètic I i altres edificacions que s'havien anat afegint a la mola primitiva del temple.
Capvesprejava. Els visitants retornaren a la Casa de Vida per sopar i preparar-se per a la vetlla nocturna. El dromos estava ja ple de peregrins, la majoria nubians acoloridament vestits, que prenien posicions per participar a la processó.
La impedimenta havia arribat. Cadascú arreplegà el seu farcell i s'aillà a la seva cambra per guarnir-se amb les robes bones que duien preparades.
-Em poso el vestit de lluïment amb la capa?- demanà Razès a Turi.
-És clar que sí, minyó. Has de fer quedar bé els teus compatriotes.
Abillats com prínceps s'aplegaren tots al refectori, on trobaren sobre una llarga taula una discreta varietat de menges, amb predomini dels llegums. No hi mancava, però, la cervesa. Turi recomanà moderació, no fos que a mitja processó algú hagués de fer-se escàpol per motius no declarables.
Aquell vespre, els visitants provinents d'Egipte tindrien el privilegi de presenciar no una simple processó de la lluna minvant, sinó la cerimònia anual del linatep , paraula nubiana amb la que es designava el lliurament de l'estàtua d'Isis de Filé al nubians perquè fos adorada a llurs ciutats i en el territori dels blemis. L'acte tenia lloc el primer dia del minvant del mes de Paope.
El sol acabava tot just d'enfonsar-se al darrere de les llunyanes muntanyes líbiques, deixant un cel de blau fosc i cristal.lí. Les colles de les confraries isíaques invadiren els vials exteriors del temple, omplint-los de llur cridòria jovial i esbojarrada. Tothom mostrava a tothom la seva disfressa nova o renovada, però en tot cas lluent i polida. Un estol de nois vestits amb túniques negres arboraven torxes de teia encara apagades. Poc a poc, sense que ningú no hagués de cridar instruccions de cap mena, la polícroma gernació s'anà distribuint per estaments i confraries entre el temple d'Aresnufis i el pavelló de Trajà.
Els uns anaven disfressats de soldats faraònics, imitant la indumentària militar dels antics baix relleus. Altres, amb una clàmide ajustada, sandàlies i un feix de venables, evocaven un escamot de caçadors. Hi havia homes disfressats de dona, amb sabates daurades, vestidures de seda, carregats de bijuteria i amb perruques empolsinades. Aquell altre, drapat de púrpura de dalt a baix, prenia aires de magistrat. Un grup de joves feien gresca abillats de filòsofs, amb capa, bàcul i borseguins, i amb barbes de boc postisses. La major part dels concurrents anaven, però, simplement mudats i amb profusió de guarniments: collarets, braçalets, diademes, cinturons, sovint d'or i de pedres precioses.
Tot d'una ressonà per tota la illa un toc de trompeta agut i allargassat. A l'exterior del temple es féu el silenci, i els teiers encengueren les seves torxes; cadascun d'ells anava acompanyat d'un vailet que duia torxes de reserva.
Per l'ampla portalada del temple aparegué el cap de la processó: quatre gonfanoners que portaven els estendards de Filé, de Meroé, de Talmis i de Roma. Els seguien un estol de dones embolcallades en mantells d'un blanc enlluernador que duien cistells plens de pètals de moltes menes de flors, que escampaven per terra amb gestos rítmics i majestuosos.
Venia després una altra formació de dones vestides amb túniques blaves, que duien a les mans pintes de vori, i que, amb la gesticulació dels braços i la manera de bellugar els dits, feien semblant de pentinar els cabells de la Reina del Cel Estrellat.
Un tercer estol de dones vestides amb túniques negres duien flacons d'alabastre dels quals treien perfums que escampaven per l'aire amb branquillons d'olivera.
Quan s'encengueren les teies, les colles que ocupaven l'àrea exterior del temple es posaren en moviment vers l'embarcador. Als voltants del vial no hi havia espectadors, perquè tothom anava a la processó.
Després dels tres seguicis de dones féu la seva aparició l'orquestra, amb caramulls, flabiols, flautes, sistres i timbals. Els quatre trompeters no desfilaven amb els altres músics, ans romanien enfilats en els primers pilons del santuari per assenyalar la sortida i l'arribada de la processó. Arran de l'orquestra desfilava la capella de música, composta de nois i noies guarnits amb gramalles blanques, coronats de llorer i descalços. Razès, guarnit amb la seva sumptuosa capa, marxava en mig del grup. L'orquestra i la capella s'alternaven. El cor cantava himnes isíacs en egipci i en nubià; Razès féu un solo en llengua blèmia.
Unes quantes passes al darrere dels músics començava el seguici dels iniciats o, simplement, dels devots, homes i dones, tots drapats amb blanquíssimes vestidures de lli amb una estola negra travessada sobre el pit. Hermodor, Turi i Orsíesi lluien els seus propis vestits; els homes de la tripulació del Rois duien les túniques que els havien estat proporcionades a la Casa de Vida. Uns i altres, però, amb l'estola negra. Alguns dels iniciats duien sistres de plata que feien dringar de tant en tant.
Quan el seguici dels iniciats hagué traspassat les portes del temple ressonaren les trompetes, assenyalant el moment que la comitiva sacerdotal sortia del temple vers el pati porticat portant la capella amb l'estàtua d'Isis. Obria el pas l'estament dels estolistes, vestits amb túniques blanques i portant als braços les insígnies del culte de la Gran Mare. Seguia l'orde dels sacerdots i de les sacerdotesses uab o pastòfors, amb túniques i mantells blancs de lli puríssim. Els precedia una sacerdotessa amb una llàntia d'or que feia una flama esplendorosa. Entre el grup sacerdotal n'hi havia que duien a les mans els símbols de la providència socorredora de la deessa, que rebien el nom grec d'alkteria . D'altres duien palmes de fulls d'or. En mig de tots marxava una sacerdotessa que duia com abraçada l'estatueta de la deessa Maat, la dispensadora de justícia. Tancaven el grup quatre sacerdots que duien anaps d'or en forma de mamella plena de llet.
El grup següent era el dels sacerdots lectors o escribes, vestits de blanc amb una estola blava travessada sobre el pit. Els seguien quatre sacerdots profetes , que sostenien als braços les efígies de les quatre divinitats no isido-osirianes venerades a l'illa: Hathor, Aresnufis, Mandulis i Imhotep. Quatre altres sacerdots profetes portaven el baiard de fusta de cedre sobre el que es dreçava la capella de la deessa, recoberta per un finíssim vel de seda que deixava veure la imatge de la Mare dels Déus, negra i amb el seu fill als braços, il.luminada per quatre ciris.
La processó avançava amb lentitud i solemnitat a través de l'illa, tènuement il.luminada per la lluna en minvant i per les torxes que arboraven els teiers distribuïts per tota la llargada del recorregut.
Al port esperava la barca isíaca, carenada de fustes precioses i clavetejada d'or, plena de llànties d'oli que dibuixaven el contorn del seu casc, amb una sola vela de fil blau hissada. A coberta, quatre sacerdots nubians i quatre del poble blemi, armats amb espases, estaven a punt de rebre l' estàtua de la Mare dels Déus.
Quan la capella d'Isis arribà al moll ressonaren les trompetes del temple, i tot seguit es produí un llarg silenci. Els sacerdots de Filé i els de la barca isíaca s'esguardaven immóbils. A la fi, el cap dels profetes avançà fins el primer graó de l'escalinata i recità en l'antiga llengua sagrada l'Aretalogia Breu d'Isis de Filé. Després exclamà en llengua egípcia:
-Què voleu, homes del desert?
El cap dels sacerdots nubians, designat arbatenkeri, avançà fins a la passarel.la i respongué ritualment:
-Volem la imatge vivent de la Gran Mare.
-Per què la voleu?
-Per adorar-la com l'adoraren els nostres pares des del principi del temps.
-Prometeu retornar-la al proper minvant?
-Ho prometem, i que Thot ens en sigui testimoni.
Aleshores els quatre sacerdots nubians baixaren al moll, reemplaçaren els quatre sacerdots profetes en les vares del baiard i portaren la capella a bord, instal.lant-la en un altar sota el castell de popa.
Les trompetes del temple tornaren a ressonar, i la processó emprengué el camí de retorn, excepte les colles de fidels i els músics, que romangueren a l'esplanada del moll per a una vetlla nocturna que havia de durar fins a la sortida del sol, quan la barca isíaca emprendria el viatge riu amunt fins a Talmis.

L'endemà, Hermodor demanà de visitar l'escriba Inební, l'únic de tot Egipte que encara coneixia l'escriptura demòtica. Sense dilació fou conduït a l'escriptori de l'illa. Era una sala amplíssima que ocupava tot el segon pis d'una de les residències sacerdotals. Grans finestrals orientats al nord li conferien una lluminositat límpida i tamisada, sense enfalegament de fulgors meridianes. A tot el llarg dels murs, sota els finestrals, hi havia postades plenes a vessar de rotlles de papir i de còdex. Al centre, en dues llargues taules paral.leles, treballaven una dotzena d'escribes, "en grec i en egipci", precisà Inební quan, assegut al davant d'una taula plena de papirs antics, acollí Hermodor.
-Així, és cert que ja ningú més no coneix les llengües sagrades a Filé?- demanà Hermodor després dels compliments de presentació.
-És tristament cert- respongué el vell sacerdot-. Pinedjem a Tkou i jo a Filé som els darrers posseïdors de la saviesa de l'antic Egipte. I tots dos som molt vells...Amb la nostra mort s'extingirà una de les cultures més antigues i més riques del món.
-I no s'hi pot fer res? Pinedjem ha ensenyat la llengua jeroglífica als fills de Nimlot. No podríeu ensenyar el demòtic a algun dels estudiants aquí a Filé?
-Ja ho he provat, però no me n'he sortit. D'antuvi, cal reconèixer que jo mateix no sóc un bon mestre. Llegeixo el demòtic, però l'escric amb dificultat i no en domino la gramàtica. Pinedjem és un filòleg, jo sóc un simple sacerdot lector. D'altra banda, aquí, a Filé, ningú no hi té interès. De fet, hi quedem molts pocs egipcis. A l'illa ja hi ha un bon garbuix de llengües: egipci, grec, nubià i blemi.
-Vos sou egipci, pel que em sembla...
- Efectivament, provinc d'una família sacerdotal de Syene. El meu pare sí que era un excel.lent demotista; ell em va iniciar en les llengües sagrades, però només he conservat el demòtic, en part per encàrrec oficial.
-Com s'entén, això d’encàrrec oficial?
-En els arxius dels nomos i de les prefectures s'hi serven molts documents en demòtic del temps dels Ptolemeus. A vegades convé interpretar-los per resoldre certs litigis, sobretot de propietat. Ara això succeeix rarament, però fa cinquanta anys encara se'n donaven bastants casos.
-Treballeu ara en algun text demòtic?
-Estic preparant una inscripció per commemorar el tercer aniversari de l'adveniment de l'emperador Marcià. Mireu, aquí en teniu l'esborrany-. I Inební mostrà a Hermodor un full de papir amb tres línies de caràcters demòtics gruixuts i bellament afiligranats.
Hermodor prengué el full i l'observà amb detenció.
-Dieu que només és un esborrany?
-Sí.
-Us el compro per un solidus.
Inební somrigué.
-Preneu-lo. La nostra religió us deu molt, Hermodor. Endueu-vos aquest petit record del vell escriba de Filé, que ja es prepara per pujar al carro d'Osiris.

Hermodor no es torbava. A la tarda del mateix dia demanà una entrevista amb el cap dels sacerdots profetes de Filé. Aquest el rebé a la seva residència a l'interior del temple; la clausura feia molt temps que no s'observava.
Conversaren llargament sobre la situació religiosa, política i militar d'Egipte, i en particular sobre els darrers esdeveniments amb els blemis.
-Hi ha molts sacerdots blemis a Filé?- demanà Hermodor.
-L'especial situació de Filé, amb un peu a l'Imperi Romà i un peu a fora, aconsella mantenir un cert equilibri entre blemis, egipcis i nubians. Els càrrecs principals, amb tot, els exercim els egipcis, per tradició.
-S'entenen bé blemis i nubians?
-En aquestes vores del Nil s'han hagut d'entendre bé. No els sortia a compte de guerrejar entre ells quan tenien enfront l'enemic comú, l'Imperi Romà. Ara conviuen a totes les ciutat del Dodecasquè és a dir, més amunt de la primera cascada.
-Tenen conflictes religiosos?
-No n'han tingut mai.
-Però l'estàtua d'Isis, un cop a l'any, la venen a prendre els nubians...
-Si, el linatep per tradició l'executen els nubians, però després lliuren l'estàtua a les tribus blèmies del desert, que se la van passant de l'una a l'altra fins que arriba l'hora de retornar-la a Filé, al cap d'un mes. Sempre ho han fet així.
-He sentit dir que el cristianisme s'està obrint camí entre els nubians.
-Efectivament, els cristians han fet molts esforços en aquert sentit, ajudats pels oficials de l'Imperi, i actualment hi ha esglésies cristianes a totes les ciutats del Dodecasquè; àdhuc s'han fundat alguns monestirs.
-Com veieu la situació política amb els blemis?
El sacerdot encreuà els dits i medità una estona. A la fi digué:
-Els estrategues de l'Imperi erren quan persisteixen a pensar que els problemes dels blemis en aquests moments són territorials i polítics. El problema dels blemis és, actualment, religiós. Des que els romans han desistit de dominar militarment la Vall del Nil més amunt de la primera cascada, els problemes territorials amb els blemis s'han acabat. Però els blemis són, com saps perfectament, fidels de l'antiga religió egípcia i no toleren la repressió contra els seus correligionaris al país d' Egipte. Cada vegada que els monjos enderroquen un temple, els blemis ataquen un monestir, i val a dir que ho fan a la seva manera, amb una brutalitat que arriba fins a l'homicidi. Ho repeteixo: és un problema religiós, i, a hores d'ara, centrat precisament aquí, a Filé. Si l'Imperi s'avé a garantir la integritat de la religió egípcia al temple d'Isis de Filé, els blemis acceptaran un tractat de pau.
-Maximí també ho veu així.
-Maximí simpatitza amb nosaltres, i per això comprèn la situació. Però els altres representants imperials, començant pel prefecte Probus, pretenen l'extermini de l'antiga religió, i sabem que ordeixen una conxorxa per tancar el temple de Filé i bastir-hi una església cristiana. Per això els blemis es malfien de les propostes de tractat de pau. Diuen que amb Maximí s'hi podrien entendre, però no amb els altres.
-Temeu de debò per Filé?
-Per ara, no. Actualment, la sobirania de l'Imperi a Filé és purament simbòlica. Ja haureu vist que arborem les insígnies del Senatus Populusque Romanus al costat de les blèmies i de les nubianes. Però ara per ara no hi ha guarnició romana. Més endavant, ja es veurà. Sempre serà possible el cop de mà d'algun governant eixalebrat, i això és el que temen els blemis.
-Profeta d'Isis, com veieu la situació de l'antiga religió a Egipte?
-En dues generacions haurà desaparegut. Només quedarà Filé, si els déus la protegeixen.
Hermodor i el sacerdot profeta parlaren després de l'estada de Razès al temple. Quedà convingut que residiria amb cambra pròpia a la Casa de Vida i que seguiria el currículum de la paideia grega i egípcia per una durada de tres anys. A l'ensems, perfeccionaria els seus coneixements musicals, amb l'aprenentatge de la cítara i de la flauta. Passats els tres anys, retornaria prop dels seus. El sacerdot profeta seria l'administrador del capital que Hermodor dipositava al temple sota la forma de lletres contra un canvista d'Alexandria. Passat el període educatiu, el remanent del capital havia de ser lliurat al mateix beneficiari en monedes d'or. Turi seria l'encarregat de traslladar el noi a Coptos i confiar-lo a una caravana que viatgés per la via de Ptolemeu Filadelf vers les muntanyes Maragdines.

Els viatgers romangueren a Filé encara tres dies, gaudint de la cordial hospitalitat de la comunitat sacerdotal del temple d'Isis. Razès s'instal.là a la seva cambra a l'edifici dels estudiants i començà immediatament a assistir a les lliçons de grec i d'egipci. Passats els tres dies, el grup dels egipcis emprengué el retorn aprofitant un dels rars vaixells que gosaven baixar pels ràpids de la primera cascada.
-Serà emocionant -augurà Turi.
-Això si no hem d'arribar a Syene nedant -reblà Orsíesi, sempre tan càustic.
Quan, de bon matí, navegaven a veles desplegades per sota del pavelló de Trajà, albiraren entre dues columnes la fràgil figura del noi blemi que el feia adéu amb els braços alçats. Per tota l'illa ressonaven les trompetes que anunciaven el començ del festival de Mandulis Ra. Filé vivia, pletòrica, encara.

EL BARQUER DELS DÉUS 9

(Última part del capítol 9)

Dissabte 20 de PAOPE
La propera etapa era Keptos, deu estadis riu amunt. Amb vent favorable podrien fer-ho en una singlada, però per als cinc primers estadis no calia pas comptar-hi, perquè el riu s'entestava encara a anar de trascantó. Amb tot, a trenc d'alba es llevà un ventim del nordest que els permeté d'orsejar cap a llevant amb totes les veles trempades. A mesura que anaven avançant, el riu s'anava redreçant i el Rois guanyava través i velocitat. A migdia el bòrees, llarguer, els venia ja francament de popa. Turi féu posar el quillat al centre del corrent per no haver d'estar continuament esquivant les barques que costejaven. Quan per la banda de ponent començà d'aparèixer una alta serralada, el vaixell corria ja francament cap el sud. A posta de sol amarraven, satisfets i descansats, a un dels molls del port de Keptos, en mig dels vaixells de càrrega.
Keptos, la Coptos dels grecs, havia estat un centre comercial de gran importància als temps dels faraons. Tres rutes a través del desert l'unien amb els ports del mar Roig. La ciutat era encara important a l'època ptolemaica. Tenia un santuari famós i enorme, on es venerava el déu ictifàl.lic Min. Arran d'una insurrecció en temps de Dioclecià, la ciutat fou gairebé abandonada, i ara era un nucli més aviat petit patèticament instal.lat al mig d'un gran camp de ruïnes. El fet de ser el punt de partença i d’arribada de les rutes del mar Roig li permetia de mantenir un mercat bastant actiu.
Atès que tenien de tot, i que la vila no oferia cap atractiu, els navegants es limitaren a renovar la provisió d'aigua i es disposaren a pasar la vesprada i la nit al vaixell.

Diumenge 21 de PAOPE
Abans de clarejar, el vigilant de torn desvetllà Turi per anunciar-li que el vent batia fort del nord. Turi donà ordre d'hissar totes les veles i salpar, així com de posar dos fanals ben espavilats a proa. El riu era molt ample en aquell indret i podrien navegar pel mig del corrent a les fosques sense cap perill. La lluna ja s'havia post. El cel era d'un blau negre puríssim i la llum de les estrelles bastava per albirar les riberes. Turi prengué l'arjau, posà un home a popa i un altre a proa i manà que tots els altres tornessin a descansar, perquè si volien arribar a Tebes el vespre següent potser els tocaria vogar de valent.
A l'hora del desdejuni, Turi i Hermodor escatiren el programa de la visita de Tebes i el seu entorn.
Tebes era la pàtria d'Hermodor. Així era com se’l coneixia en el món literari: Hermodor de Tebes. Però hi havia viscut només fins a la joventut. Quan tenia dinou anys, el seu pare l'envià a Alexandria per estudiar lletres i matemàtiques, i ja no havia tornat mai més. De la seva infància tebana en recordava les llargues excursions amb els seus companys d'escola a través dels immensos restos monumentals dels temps antics, tant els de vora la ciutat com els de la banda occidental. Ja no l'hi quedaven parents ni amics.
Tot garbellat, resolgueren passar a Tebes un parell de dies i després seguir riu amunt. Hermodor tenia una certa pressa per arribar a Filé i plantejar als sacerdots blemis la qüestió suscitada pel dux Maximí.
El vent del nord s'anà mantenint, com solia passar al mes de Paope, i amb una plàcida navegació el Rois s'empassà els deu estadis fins a Tebes en poc més de deu hores. A mitja tarda fondejaven al port de la ciutat.
Els antics egipcis li deien Uaset, els grecs Tebes i Diòspolis Magna. En llengua egípcia el nom de la ciutat, Pape, evocava el del segon mes de l'any, Paope. Aquesta paraula significava de fet "l'harem", i es referia al temple de Luxor com a "harem d'Amon". "Cap a l'harem, doncs", cridà Turi enriolat. I tothom desembarcà per anar a treure el ventre de pena a les tasques i fins i tot als bordells de Tebes.
La que havia estat la gran capital de l'Egipte faraònic, la ciutat de les cent portes, era ara una vileta provinciana que vivia a expenses de la guarnició de l'exèrcit imperial aquarterat des de finals del segle III al recinte de l'antic temple d'Amon.
El port era encara llarg i ben arranjat, perquèhavia d'acollir les naus de l'exèrcit. La població s'estenia al llarg de la ribera, interrompuda per les muralles de la fortalesa militar, que queien a plom sobre el riu. Més enllà s'estenien els immensos recintes dels temples de Karnak, als que la seva mateixa grandiositat havia preservat de la total destrucció.
Turi establí torns de vigilància pels propers dos dies. La resta del temps era de llicència per a la tripulació. Orsíesi decretà cuina oberta, de manera que cadascú fes l'horari que més li abellís.
Hermodor i Turi sortiren a fer un tomb pels carrers de la ciutat, força animats a aquella hora del vespre. La majoria de vianants eren soldats de la guarnició, que no tancava les portes fins una hora després de la posta de sol. Hermodor volgué comprovar si encara existia l'hostal del Falcó, on solia anar a beure cervesa amb el seu pare. Rodejaren els murs del pati de Nectanebo, giraren la cantonada per anar a trobar la porta de llevant i entraren en el recinte. El pati havia estat ocupat per tota una població de casetes bastides amb la sòlida pedra dels monuments faraònics.
-La taverna del Falcó era al mig del pati, que aleshores era totalment erm -ressenyà Hermodor.
Avançaren vers el centre del recinte per un carrer estret i tortuós. El viarany desembocava en una plaça al mig de la qual es dreçaven els murs d'una gran església cristiana. Hermodor restà immòbil i silenciós contemplant aquella mola de pedra enfosquida, tènuement il.luminada per la llum del capvespre. Al capdevall es girà i digué amb un deix de melancolia:
-Anem al moll a beure un got de vi.
El carrer que vorejava el Nil, ample i ben empedrat, estava ple de botigues i d'establiments de begudes. Entraren a un local més ben arranjat que els altres, amb una gran parra al porxo. S'assegueren a la part de fora i demanaren una gerra de vi blanc. Mentre bevien observant el moviment del carrer, cada vegada menys dens, se'ls apropà un oficial amb túnica curta i mantell. L'home s'adreçà a Turi i el saludà tot enriolat. Turi s'aixecà i li estrenyé les mans fervorosament. Després es girà vers Hermodor i presentà el nouvingut:
- Kauit, decurió de la caserna de Tebes; us en he parlat alguna vegada.
Hermodor, sense aixecar-se, saludà afablement el soldat i l'invità a seure amb ells i beure un got de vi.
-Ho faré, però a corre-cuita, perquè estan a punt de tancar les portes de la caserna -digué Kauit-. Sou molts dies encara a Tebes?
-Fins demà passat -respongué Turi-. Ens podem trobar demà si et sembla.
-Molt bé. Puc demanar dispensa de servei tot el dia. Us plauria una excursió a les tombes de ponent?
-Prou. Hermodor les coneix més bé que nosaltres, però penso que li agradarà tornar-les a recòrrer.
Hermodor assentí, i es citaren per l'endemà a l'hora primera. El soldat es féu escàpols amb una munió d'altres homes que corrien adelerats cap a la caserna. Hermodor i Turi romangueren encara una estona contemplant la llum del crepuscle que es fonia sobre les muntanyes líbiques. Quan ja era ben fosc emprengueren moll avall per anar a trobar el vaixell, que es gronxava suaument sobre les aigues negres del Nil.

Dilluns 22 de PAOPE
L'endemà el dia es llevà brúfol, amb núvols baixos que passaven a frec de les muntanyes líbiques.
-Millor, així no passsarem calor al desert -sentencià Turi.
Poc després que el cornetí de la fortalesa anunciés l'apertura de les portes, comparegué Kauit acompanyat de dos auxiliars carregats amb sengles alforges.
-A l'altra banda llogarem un parell de rucs i aquests homes els menaran amb la res frumentaria -explicà tot xiroi-. Farem una expedició amb totes les de la llei. Proposo que anem a visitar el temple de Hatsepsut.
Tots hi estigueren d'acord, sobretot Hermodor, que contà que hi anaven sovint amb els seus companys d'escola. Els militars pujaren al vaixell i amb quatre cops de rem el Rois travessà el riu fins al desembarcador de Tebes occidental. Al mateix port llogaren un parell de someres ja habituades a trescar per aquelles garrotxes, segons feren saber els mulaters:
-Només cal clavar-los una fuetada a l'anca i l'enfilen cap a la Vall dels Reis.
-Venen molts visitants?- inquirí Hermodor encuriosit.
-Bastants. D'això vivim.
Hermodor, Turi, Orsíesi, Kauit i els dos auxiliars prengueren l'ample viarany que a través dels conreus, vermellosos i humits de la inundació, duia de dret cap a les muntanyes líbiques, que s'aixecaven alteroses i esquerpes al davant seu. Després de mitja hora de camí recte i planer arrivaren a un camp a la vora del qual es dreçaven dues altes estàtues que malgrat el seu desfaiçonament manifestaven clarament que representaven el mateix personatge, no se sabia quin. Després dels colossos el camí s'estrenyia i començava a enfilar-se pels erms rocallosos del desert. Passats dos turons sorrencs aparegué a la dreta la mola del temple de Ramsès II, amb les seves altes columnates encara íntactes. A l'esquerra, ja en ple desert, s'albiraven els murs de maons d'un monestir cristià, dins del recinte del qual creixia un bosc de palmeres.
-Als meus temps hi havia dos monestirs a aquesta banda -observà Hermodor-. Quants n'hi ha ara?
-Ben bé mitja dotzena -informà Kauit-. Aprofiten el antics murs tot el que poden. El que no necessiten no ho enderroquen, ho deixen tal com està. Es limiten a gratar les pintures i els relleus de la part de baix. Les parts de dalt solen quedar intactes.
-No han invadit encara el temple de Hatsepsut?
-Encara no. Potser el troben massa gran i massa feréstec. A més, a sota del temple, a mig miler de passes, ja hi ha el monestir de sant Epifani. No solen instal.lar-se tan a la vora els uns dels altres.
Passat el temple de Ramsès II el camí començava d'endinsar-se per les afraus de les muntanyes líbiques. Al voltant la contrada era purament mineral, sense la més mínima vegetació. Hermodor assenyalà els espadats al darrere dels quals s'obria la Vall dels Reis, nomès accesible des del nord. Sempre pujant arribaren a les envistes del gran temple sense identificar que mig tapava pel cantó de migdia el santuari de Hatsepsut. Era una construcció enorme i molt enderrocada. Voltant per sota d'aquest temple desembocaren a l'ampla vall al capdemunt de la qual estava bastit el temple de la reina.
Deixant els rucs i els auxiliars a una clotada de minsos sicòmors, els expedicionaris entraren al temple per la portalada de la primera terrassa, els murs de la qual estaven encara intactes. Per una rampa que deixava a sota un pòrtic amb un doble rengle de columnes pujaren a la segona terrassa, porticada pels quatre cantons. A l'angle esquerra d'aquesta terrassa, sota el pòrtic que sostenia la tercera, Hermodor els féu admirar els baix relleus que figuren l'expedició tramesa per la reina al país de Punt. La tercera terrassa, excavada a la roca, era una sala hipòstila, a l'esquerra de la qual hi havia la capella dedicada a la reina. Al fons, el santuari era una vertadera espelunca que s'endinsava a la roca, cada vegada més estreta. Pel cantó de llevant, la terrassa s'obria com una gran balconada des de la qual s'albirava el grandiós panorama del desert, els conreus, la vall del Nil i les llunyanes muntanyes aràbigues.
-Aquesta reina va demanar al seu arquitecte que convertís en pedra la seva ànsia de poder- comentà Hermodor-. Mireu-ho bé: això no és un temple, és un monument a la supèrbia del qui se sent per damunt de la resta dels mortals. Un temple és un seguit d'espais que convergeixen vers l'interior, vers l'indret amagat on té lloc el culte. Aquesta construcció està abocada a l'exterior, és una talaia per contemplar el món als peus del poderós. A més, és indestructible. L'arquitecte entaforà les seves terrasses a la roca, i qui pot destruir un forat? Es podran enderrocar les columnes, però sempre romandrà aquesta gegantina concavitat, aquesta badadura a la roca que només un faraó d'Egipte podia concebre. Hatsepsut va voler demostrar que un faraó egipci és molt més que un home o una dona, que la força del poder supera la del seu portador.
L'expansió d'Hermodor fou acollida en silenci. Els expedicionaris recorregueren sense pressa tots els racons del temple, entretenint-se en els nombrosos baix relleus i en les extenses inscripcions, trobant a faltar la presència dels petits escribes que els podrien fer entenedor aquell devessall de paraules ignotes.
Orsíesi, mentrestant, havia baixat fins a la primera murada, on esperaven els auxiliars amb els rucs, i havia parat taula sota els sicòmors, posant al centre, sobre un bloc de pissarra, els queviures preparats per Kauit. No hi faltava la cervesa, que encara batien alguns taverners de Tebes. Els expedicionaris anaren baixant i a mesura que arribaven, Orsíesi els feia beure un glop de cervesa per remuntar l'esperit. Amb aquest eficaç tractament, la melangia que els havia deixat el recorregut per aquella meravella condemnada a l'enrunament s'anà esvaint i el dinar transcorregué amb jovialitat i fins i tot amb un punt de xirinola. Els dos soldats auxiliars eren del Faium, joves i agradosos, i feren cargolar tothom de riure amb acudits contats en el seu dialecte, que trabucava les erres per les eles. Per arrodonir la festa, el dia s'anà aixecant, i quan emprengueren el retorn cap a Tebes, el cel oferia un prodigiós espectacle de núvols negrosos acolorits de biaix per un sol que glatia ja pel repòs de les munyanyes d'occident.
Arribats al Rois, que els esperava al port de Tebes occidental, tingueren l'agradable sorpresa de comprovar que els homes de Turi no havien perdut el temps, i havien passat el dia trescant pels poblets de la ribera fent còpia de provisions fresques. Travessaren el riu i, al punt de desembarcar, Kauit oferí als seus visitants, tripulació inclosa, una visita a la fortalesa imperial. Deixaren els dos auxiliars a la custòdia del vaixell i emprengueren moll avall cap a la caserna.
L'entrada al gran recinte emmurallat era a l'ampla plaça arran d'aigua que tancava el mur del pati de Nectanebo. Els edificis centrals de l'adminstració militar ocupaven el que havia estat el pati de Ramsès II, les columnes del qual eren perfectament visibles en els murs. Tota la resta era construcció nova fora del recinte del temple. La caserna acollia permanentment una guarnició de dos mil soldats, dotats de carros i cavalleria per intervencions ràpides al desert. Es tractava d'una vertadera ciutat, molt més gran i més activa que les minses romanalles de l'antiga Tebes.
Kauit era un oficial de baixa graduació, però la seva competència en les coses del desert li havien fet guanyar el respecte dels superiors i de la tropa. S'hi afegia el fet que a la caserna hi havia un cos format íntegrament per nubians, i aquests pertanyien tots a l'antiga religió. Posat que Kauit era l'únic oficial no cristià, la seva posició en la vida interna de la guarnició era la d'un enllaç indispensable.
Kauit conduí els seus visitants a la secció nubiana. Els soldats disposaven d'una gran sala de lleure, amb una cantina i espais de jocs. En aquell moment hi havia una trentena d'homes, alguns asseguts en bancs al voltant de llargues taules de fusta i altres practicant el tir al blanc amb dards. Kauit presentà els seus visitants; els nubians els acolliren afablement i els invitaren a beure un got de vi amb canela. Després els acompanyaren a un extrem de l'estança, on una porta de marc pintat donava pas a un recambró fosc i silenciós. Quan tots hagueren entrat i els seus ulls s'hagueren habituat a la foscor, vegeren al fons una ara sobre la qual es dreçava una magnífica estàtua d'Isis alletant Horus, il.luminada per una llàntia d'oli. Després d'un llarg i commogut silenci, un dels nubians recità en la seva llengua una pregària ritmada . Acabada la recitació, Hermodor avançà i, traient una peça d'or de l'escarsella, la deposità sobre l'altar. Aleshores tots es retiraren.

Aquell vespre, al Rois es sopà depressa i corrents. Tothom freturava per aillar-se i rememorar les emocions d'aquella densa jornada tebana. Mig ajaguts a coberta o recolzats a les orles, els viatgers contemplaven els contorns de les muntanyes líbiques, il.luminades per la llum oliosa de la lluna plena.

Dimarts 23 de PAOPE
Les matinades ja eren frescoses. Solia bufar vent del nord, ni que fos una ramiola de res, que poc o molt movia les arts sempre hissades del vaixell. Era l'època preferida pels qui volien remuntar el Nil. El riu, tot i que baixava de nivell dia per dia, duia encara prou cabal per assegurar una navegació sense riscos. El Rois, a trenc d'alba, ja lliscava riu amunt arran de la ribera esquerra. Els homes encara dormien. Només Turi a l'arjau i un altre mariner a proa, albirant la ruta, estaven dempeus.
Hermodor havia manifestat una mica de fretura per arribar a Filé. La distància, des de Tebes, era de cinquanta estadis. De cap de les maneres, digué, volia forçar la velocitat del creuer; sí que, però, renunciava a entretenir-se visitant els monuments escampats al llarg de l'itinerari. Els més propers, fins a Edfú, ja els havia conegut a la seva jovenesa. Dels altres se'n passaria prou bé. Decidiren, doncs, aprofitar els vents, tant de dia com de nit, i esmerçar les albaines en batudes d'aprovisionament. Només en cas de necessitat navegarien a rem.
A hora terça passaren per davant d'Hermontis, Ermont en llengua egípcia, la "Iunu-Montu" dels antics. En temps faraònics havia estat una vileta de no-res, atapeïda al voltant del temple de Montu, però ara s'havia eixirivit i havia passat per davant de Tebes; era capital de nomos i tenia bisbe cristià.
El ventim boreal, oscil.lant entre el gregal i el mistral, s'anà mantenint tot el dia, permetent una navegació pausada però contínua. La zona per la que discorria el riu no era gaire habitada. Sovintejaven els palmerars i els guarets embardissats. Els cultius eren escassos i reduïts als emprius dels llogarrets que s'arrapaven als turons de les serralades que queien sobre el Nil.
A entrada de fosc amarraven el vaixell al port d'Esna, Esne en egipci, a la riba occidental. Era una població grandassa escampada al voltant de les restes monumentals del temple de Knum, un edifici bastant ben conservat, voltat d'un pòrtic d'una bellesa desafiant, més grega que egípcia. Hermodor i Turi l'anaren a visitar per estirar les cames. Quan hi arribaren pogueren constatar que just al davant del temple s'estava edificant una església cristiana que aprofitava els materials del primer pati del temple, força enderrocat.
-Aquestes esglésies cristianes- comentà Hermodor- semblen escoles o sales d'administració de justícia; un temple és una altra cosa, està pensat per als déus, no per als homes.
Al port els recomanren de no navegar de nit, perquè se sabia que baixava de Syene una flota imperial i aquella gent no eren gaire primmirats amb les altres embarcacions. Resolgueren, doncs, pernoctar al port d'Esna. A l'hora de sopar els esperava una agradable sorpresa. Orsíesi no havia perdut el temps, i s'havia firat dues dotzenes de perques (latès), el peix que abundava a les aigües d'Esna, que per això alguns en deien Latòpolis. Ben guisat amb un sofregit de ceba i alls, i ben assaonat amb herbes del desert, el peixàs resultava gustós i de bon passar. Bon sopar, bon vi i una fresca agradosa els retornaren als millors moments de l'expedició.
A la segona vetlla nocturna passà la flota imperial que baixava de Syene. Ostentaven una lluminària com si es tractés d'embarcacions de la processó del Nil.
-Es veu que duen pressa- comentà Turi, desvetllat pel seu sentinel.la. I sense pensar-s'hi gens ni mica cridà dos homes, desplegà totes les veles i posà el vaixell als tres quarts del corrent. El Rois, mandrós, com si es llevés d'una digestió massa pesada, lliscà riu amunt en la més absoluta quietud. La lluna plena il.luminava les aigües com si fos de dia.

Dimecres 24 de PAOPE
El bòrees es mantingué constant, de manera que quan el sol, gras i vermellós, es mostrà pel damunt de les muntanyes aràbigues, el Rois ja passava entre Nekheb i Nechen. Aquestes dues poblacions havien estat centres de primera importància en els moments més reculats de la història egípcia. Ara, però, eren petits centres administratius sense categoria. Nekhen, la Hierakònpolis dels grecs, s'arraulia a l'entorn del seu portitxol; la vila antiga, gairebé enrunada, estava terra endins.
En aquests indrets les muntanyes aràbigues s'apropaven al riu, desplomant-se en forma d'espadats rocallosos. La faixa de cultius era estreta o simplement inexistent. A l'altra banda, la cadena líbica s'obria en valls amples i generoses.
Com aquell qui res, a mitja tarda amarraven el Rois al moll d'Edfú, Etbo en llengua egípcia, l'Apol.linòpolis Magna dels grecs. La vila s'aixecava sobre un esperó rocós, i estava tota voltada d'una muralla de construcció recent.
Hermodor, Turi i Orsíesi baixaren per anar a visitar el gran temple d'Horus, que s'aixecava al bell mig de la població. Les cases havien invadit el pati descobert, però havien respectat totalment la resta de l'estructura antiga. A mà esquerra de l'entrada, una capella cristiana havia estat bastida al vestíbul del mammisi, sense invadir-ne, però, les estances interiors.
El temple estava obert, perquè servia de dipòsit de materials diversos als veïns que n'ocupaven l'esplanada. Es tractava d'un edifici del final de l'època ptolemaica, informà Orsíesi, sorprenentment ben conservat. Molts relleus mostraven encara l'esplendor de les seves coloraines. Al damunt de la porta de la primera sala hipòstila pogueren admirar una gran estàtua del falcó d'Horus. Com de costum, els cristians s'havien limitat a repicar les imatges dels primers nivells, sense amoinar-se gaire a fer desaparèixer les que es trobaven a alçades poc accesibles, per significatives que fossin. El temple estava completament recobert d'inscripcions jeroglífiques. Un taverner que regia un establiment al pati els féu saber que el seu pare havia vist encara grups de sacerdots del temple de Dendera que venien a copiar les inscripcions, enfilats dalt d'escales que la gent els llogava.
-Aneu a saber on ha anat a parar tot aquest material- comentà Hermodor.
-De ben segur que tot està recollit a Filé- observà Turi-. Pinedjem en servava un bon arxiu, però jo mateix he transportat caixes de documents de Tkou a Filé.
-Els déus facin que encara ho poguem salvar- sospirà Hermodor.
El taverner, havent entrellucat la qualitat d'aquells tranquils visitants, els oferí d'apariar-los un sopar amb les més afamades menges locals: peix fregit i civet de cérvol de les muntanyes líbiques. Els interpel.lats s'hi avingueren de bon grat i foren invitats a asseure's a un llarg banc de pedra al davant de la taverna, sota una parra brunzent d'abelles que libaben els abundosos gotims que el taverner els havia deixat, explicà, perquè en treien la mel més excelsa de les Dues Tebaides.
-Ja me'n podeu preparar una gerra- que digué, ràpid, Orsíesi.
Des del banc albiraven la fastuosa columnata del pòrtic del temple, il.luminada de biaix pels raigs del sol ponent. Bufava un ventijol del Nil que refrescava l'ambient enxubat del pati del temple.
El taverner tragué una gerra de vi dolç del Gran Oasi, el millor, assegurà, del desert de darrere les muntanyes.
Al cap d'una estona acudiren uns quants veïns, enfangats fins el genolls.
-Tornen dels camps- justificà el taverner; -les aigües baixen i cal afanyar-se per la primera sembra.
Els camperols saludaren els forasters i s'asssegueren al banc de pedra. El taverner els portà una odrina de vi, que s'anaven passant de mà en mà llançant esguards cobejosos a la galana gerra que jeia a terra al davant dels forasters.
Tot d'una aparegué a la porta de la taverna un noiet mig nu, de cabells negres i llarguíssims recollits en una trena. Duia a la mà esquera una vara d'ametller de la qual penjaven padellassos de diferents mides, lligats per una punta amb cordills d'espart. Amb una vergueta que agafava amb l'altra mà percudia els óstraka, produint una sonoritat arpegiada nítida i corprenedora. Després d'uns quants arpegis llançà un esgarip agudíssim com de falcó a l'atac, enllaçant amb una estranya melodia que oscil.lava en quarts de to en un registre vocal altíssim. La línia melòdica era tan contínua que semblava que el cantaire no respirava. Els mots del seu recitat eren clarament pronunciats, però en una llengua inintel.ligible.
-En quina llengua canta?- demanà Hermodor.
- En la llengua dels blemis- respongué Turi, que escoltava embadalit.
El noiet cantà llarga estona, sense fatiga aparent, sense baixar de to, acompanyant-se amb percussions irregulars dels seu primitiu instrument. A la fi s'interrompé al mig d'un llarguíssim pinyol i romangué immòbil arrepenjat al llindar de la taverna. Un dels camperols li llançà una moneda que el noi arreplegà hàbilment al vol.
Hermodor obrí la seva escarcella i féu senyal al minyó que s'acostés. Quan s'apropava vegeren que anava una mica coix.
-Parles egipci?- li preguntà Hermodor mentre li allargava una moneda de plata.
-Sí, senyor- respongué el noi mentre prenia la moneda amb posat incrèdul.
-D'on ets?
-De les muntanyes Maragdines.
-Ets blemi?
-Si, senyor.
-Com te dius?
-Razès.
-Ets cristià?
El noi se'l mirà estemordit i acotà el cap sense respondre.
-Escolta- prosseguí Hermodor abaixant la veu- nosaltres som adoradors d'Isis. No has de témer res.
-Mare dels déus!- exclamà el noiet, i els ulls se li ompliren de llàgrimes.
El taverner, encuriosit, s'havia acostat i agafà el minyó pel braç, tot remugant:
-Apa, ves, no importunis aquests senyors.
-D'on l'heu tret?- demanà Hermodor.
-El vaig comprar al mercat de Coptos, els venen a bon preu. Aquest ja era coix, i me'l van deixar per quatre rals. Té una cama un xic més curta que l'altre, veieu? Però canta molt bé, i vaig pensar que seria una bona atracció per a la meva taverna.
-Quants anys té?
-Diu que en té dotze, encara que sembla que en tingui menys.
-Quant en voleu?
El taverner, flairant un bon afer, féu l'orni.
-No me'l venc pas. A més de cantar, m'ajuda a la cuina, em cuida el bestiar, neteja...És molt dòcil. No, no, no està a la venda.
Hermodor i Turi intercanviaren una mirada d'intel.ligència. El noi, mentrestant, s'havia retirat a l'interior de la casa. Tot seguit tragué el cap per anunciar que el sopar estava a punt a la sala interior.
Soparen esplèndidament. El taverner servia els plats, mentre el petit blemi abocava el vi amb un doll impecable. Hermodor insistí que l'hostaler begués amb ells. Mentre bevien, ja un xic enterbolits, Turi comentà, com aquell qui no vol la cosa:
-Aquest vi és encara més bo que el que ens va regalar el Dux Maximí.
El taverner obrí uns ulls com unes taronges, però no digué res. Els altres seguiren menjant i bevent assossegadament.
S'havia fet completament fosc. Hermodor demanà el compte. El taverner, sense cap vacil.lació, digué una quantitat exorbitant. Turi, arborat, l'anava a agafar pel clatell, quan l'home, sense immutar-se, afegí:
-El noiet està inclòs.
Hermodor esclafí en una gran riallada, i, obrint l'escarcella, posà cinc monedes d'or en mans del taverner. Aquest les prengué amb una reverència, i adreçant-se al petit blemi, digué:
-Arreplega les teves coses i ves-te'n amb aquests senyors.
-I no oblidis l'instrument de música!- afegí Turi.
El petit blemi desaparegué i en un cluc d'ulls tornà amb un farcellet de roba i la vara dels óstraka, que feia servir de crossa. Sense dubtar-ho ni un moment es posà al costat d'Hermodor. Aquest li passà la mà pels cabells tot dient-li:
-Posa't una esclavina, que a fora fa fresca.
I tots quatre, acompanyats per un dels camperols que duia una torxa, s'encaminaren al moll. Al vaixell Turi aparià un habitacle sota l'escala del castell de popa, davant per davant de la cambra d'Hermodor. El noi hi deposità el seu farcellet i la vara dels òstraca i demanà què havia de fer.
-Espera- digué Turi-. De seguida començaràs a treballar.
Turi féu acudir tota la tripulació, encengué la llàntia al davant de l'altaret d'Isis i demanà al petit blemi que recités una pregària en la seva llengua. I quan tots esperaven una seqüència d'espinguets estridents, el noi, amb els braços enlairats, entonà amb veu profunda i vellutada un salmeig melancòlic i allargassat que s'escampà sobre les aigües del Nil platejades per la lluna plena. Quan acabà, romangueren tots en silenci, commoguts, sense saber que fer. Orsíesi, amb tota naturalitat, s'acostà al minyó i digué:
-Isis demana que prenguem cura del seu fill. Apa, minyó, a dormir.
I agafant-lo per un braç l'acompanyà al seu cambró, el féu ajaçar i provà de tapar-lo amb la roba que duia al farcellet; però era tan esquifida que no el cobria del tot. Aleshores Hermodor portà la seva capa i l'embolcallà de cap a peus. Al voltant tothom ronsejava i ningú no feia acció de retirar-se fins que en la quietud de la nit fluvial la respiració compassada del petit blemi els féu avinent que Horus ja es trobava amb el seu pare Osiris sobre la ruta dels estels invisibles navegant vers la Porta de Llevant.

Dijous 25 de PAOPE
Despuntava el dia quan Turi, sigilosament, desvetllà quatre homes i els manà d'agafar els rems. Una estranya albaïna planava sobre la vall del Nil. El riu estava quiet com una bassa d'oli.
-Es congria una tamborinada- argumentà.- De moment, aquesta calma pot durar algunes hores, i el nostre amic comença de frisar-se per arribar a Filé. Haurem de vogar.
Els homes començaren de vogar mentre Turi s'instal.lava a l'arjau i mantenia el Rois el més a prop possible de la ribera. Al cap d'una estona s'endormiscà, i tot d'una sentí que li estiraven la túnica i vegé al seu costat el petit blemi que li demanava:
-Què haig de fer?
-No has de fer res, Razès. Torna-te'n al jaç i no et llevis fins que et vingui a cridar.
El noiet no es mogué.
-Que no em sents?- remugà Turi.
-És que m'agradaria quedar-me aquí al teu costat mirant el riu -murmurà Razès.-Em plau sentir xarbotar l'aigua.
-Bé, doncs, embolica´t amb la capa i seu al damunt d'aquestes cordes. I si et ve la dèria de cantar, no te'n estiguis.
Però el minyó no cantà, i al cap de poca estona s'havia tornat a adormir amb el cap sobre els peus de Turi.
-Aquest vaixell aviat semblarà una escola flotant - mormolà el barquer, gens ni mica consirós.
Quan el sol començà d'incendiar de nuvolades rogenques les muntanyes aràbigues, Hermodor comparegué a coberta. Esguardà en silencia els remers i s'apropà a Turi, que feia l'orni mirant cap a la riba de llevant.
-Quan em toca?- digué senzillament Hermodor.
-A hora terça. Aneu a esmorzar i després, si us abelleix, veniu a agafar l'arjau. I endueu-vos aquest dormilega, que Orsíesi el faci menjar, vejam si l'engreixem una mica.
Razès s'havia desvetllat i, arrapat als peus de Turi, fitava Hermodor amb rostre expectant.
-Anem, Razès- digué Hermodor agafant-lo d'una mà-. Em sembla que Orsíesi ens ha preparat uns bunyols de mel que ens en lleparem els dits.
A hora terça, amb el sol ja alt i amb un temps cada vegada més brúfol, Hermodor ocupà el seu banc de remer. A la primera embranzida començà de singlotar amb espetecs de fuet. Els altres remers deixaren anar els rems i es cargolaren de riure sobre els bancs. El mariner que estava a l'arjau els escridassà:
-A vogar, trinxeraires! Si ens ho prenem així no arribarem a Syene ni per la propera inundació!
-Han estat els bunyols de l'Orsíesi- explicà Hermodor impertèrrit-. Tot garbellat, eren més de vent que de mel.
A hora sexta, quan s'anava a rellevar el torn de remers, esclatà la torbonada que s'havia anat congriant tot el matí. Passat el primer ruixat, Turi decidí solinejar el vent, que venia del desert líbic, i féu caçar tota la vela. El Rois, gemegant i fent capcines, tallà l'aigua riu amunt pel mig del corrent.
A mitja tarda, quan la tempesta hagué amainat i el Rois navegava amb vent del noroest, Hermodor convocà Turi i Orsíesi al davant de l'altar d'Isis i demanà que anessin a cercar Razès que, coix i tot, s'enfilava pels aparells com un esquirol i repassava el cordam. Quan estigueren tots aplegats a la petita estança, Hermodor desenrotllà un full de pergamí i llegí l'escrit que havia redactat en llengua grega:
"Jo, Hermodor de Tebes, ciutadà romà, resident a Constantinoble, atorgo a Razès de les Maragdines la manumissió completa i incondicional, i el poso sota la custòdia del sacerdot major del santuari d'Isis de Filé, amb una dotació de dos-cents solidi que s'hauran d'esmerçar en la seva manutenció i en la seva educació. Signen amb mi com a testimonis Turi de Licòpolis i Orsíesi el Vaixeller. Sobre el Nil, el dia 25 de Paope de l'any tercer de l'emperador Marcià."
Hermodor deposità el pergamí sobre l'ara d'Isis i el signà amb una ploma curta que tragué de la seva escarcella; després signaren Turi i Orsíesi. Aleshores Hermodor enrotllà el pergamí i el posà a les mans de Razès, que s'ho mirava tot sense entendre de què anava, i li digué:
-Ara ets un home lliure, Razès; pots anar allà on vulguis.
El noi prengué el rotllo, se'l mirà amb incredulitat i a la fi s'adreçà a Turi:
-Vol dir que ja no soc un esclau i que podré tornar amb la meva gent?
-Així és- respongué Turi-. Però el senyor ambaixador t'ha dotat amb dos-cents solidi per a que puguis educar-te a Filé. Aprendràs a escriure grec i egipci i perfeccionaràs la teva art musical. Et convé d'acceptar-ho. De tornar a les teves muntanyes sempre hi seràs a temps.
Razès quedà una mica pensatiu; al capdevall s'acostà a Hermodor, li agafà la mà i li digué senzillament:
-Gràcies, romà.
Després s'adreçà a Turi:
-Sí, em quedaré a Filé amb els sacerdots blemis, però aniré al meu país així que pugui. I ara què en faig, d'això?
Turi suggerí:
-Pots confiar-ho a algun de nosaltres fins que arribem a Filé.
-Molt bé, m'ho pots guardar tu, oncle Turi?
Tothom esclafà a riure.
-Només faltava això! - exclamà Turi- Ara col.leccionaré nebots al llarg del Nil. Dona'm, dona'm, sí que t'ho guardaré. Ara, escampa la boira.
Quan foren a coberta, Orsíesi s'inclinà cerimoniosament davant de Razès i li amollà:
-El senyor ciutadà blemi es dignarà d'ajudar-me a pelar cebes pel sofregit?

Riu amunt, les muntanyes aràbigues s'anaven apropant a la vall fluvial formant feréstecs espadats que es reflexaven a les aigües calmoses del Nil. De tant en tant, la cadena rocosa es trencava per deixar pas a fondals pedregosos i a fraus amb còrrecs eixuts que propiciaven una minsa vegetació de matorrals d'un verd alatrencat. No s'hi veia ni un sol habitatge. La riba occidental era un xic més galdosa; les muntanyes la cenyien de lluny i a les planes la inundació havia deixat una sobrefaç de llim vermellós que el sol encara no havia assecat. Damunt dels turons s'albiraven alguns llogarrets d'aspecte miserable.
A entrada de fosc Turi féu amarrar el Rois a unes estaques de fusta encaixades a una roca de la riba dreta. A terra no hi havia res per anar a veure, de manera que, després d'un sopar lleuger, tothom se´n anà a dormir per si a l'endemà calia matinejar. A mitjanit la lluna plena s'obrí pas entre dues crestes dels cingles aràbics i inundà la vall del riu d'una lluminositat suau i lletosa. Al vaixell tots dormien, i ningú no se n'adonà. La lluna, tanmateix, seguí el seu curs deixant riells de plata sobre les aigües del riu d'Egipte.

Divendres 26 de PAOPE
A hora primera es desvetllà un ventijol del nord que fou ràpidament aprofitat per hissar tota la vela i navegar riu amunt arran de la ribera oriental, menys exposada a ensorraments. El que d'antuvi semblava una ramiola escadussera s'anà afermant i esdevingué un vent llarguer que xiulava a les drisses amb gran gaubança de la tripulació. Com que res, ni a una banda ni a l'altra, invitava a aturar-se, el Rois navegà sense parar fins al congost d'Horemheb. Orsíesi entretingué la gent amb àpats imaginatius i, posat que ja s'apropaven a Syene, on podrien fer provisió de tot, Hermodor declarà que, al seu parer, seria vergonyós arribar a la fi del viatge amb el celler encara reblert. I com que tothom hi estigué d'acord, s'afanyaren de fer tot el possible per a que la dignitat de l'expedició no quedés compromesa. El cas és que, al capvespre, quan travessaven el congost d'Horemheb, els dos penya-segats que estrenyen el riu s'enviaven de l'un a l'altre les estentòries cançons marineres dels tripulants del Rois acompanyades pels óstraka de Razès, provocant un temperi com si un exèrcit s'estés enardint per entrar en combat. Feia lluna plena, i hagués estat possible navegar de nit, però, escatides les condicions de la tripulació, Turi considerà més prudent fondejar al portitxol de la pedrera i esperar la sortida del sol.

Dissabte 27 de PAOPE
El ventet del nord, sense ser res de l'altre món, no aflacava. Turi féu apariar tota la vela i, abans de la sortida del sol, el Rois ja navegava decidit riu amunt. A mig matí ja tapava Embo. Hermodor volgué fer-hi una breu parada per donar un cop d'ull al temple ptolemaic de Sobek, mentre Orsíesi aprofitava per comprar fruita i peix fresc. Hermodor s'endugué el petit blemi per començar d'instruir-lo en les coses hel.lèniques. Arribats al pati del temple, vegeren que s'hi havia instal.lat un gran mercat, bigarrat i sorollós. En passar pel davant d'una parada de roba, Hermodor s'aturà, examinà algunes peces i tot seguit manà al botiguer que emprovés a Razès dos vestits, un de cada dia i un de mudar, el primer amb capotell i el segon amb capa. Razès sortí de l'emprovador guarnit amb una galana túnica curta de llana a la moda romana, cenyida a la cintura amb una corretja de cuiro amb escarsella. La resta de la roba els fou lliurada en un cabàs de vímets.
-Ara anem a comprar calçat, si et sembla- digué Hermodor.
-Sou molt generós amb mi, ambaixador. Com us ho podré pagar?
-Que t'empatolles, minyó? Tot aquest eixovar te'l pagues amb els teus diners, que en tens prous. D'aquí endavant no hauràs de donar gràcies a ningú
Abans d'arribar a la parada del sabater, Hermodor posà a les mans de Razès una moneda d'or, ("de les teves", reblà) tot aviant-lo:
-Arranja't tu sol, i ves que no t'enredin.
Razès, caminant amb calma de terratinent, s'acostà a la botiga. El sabater el repassà de cap a peus i, convençut, li mostrà un parell de sandàlies amb sola de cuiro i unes botes de mitja canya apropiades, explicà, per anar per camins fangosos, com ho eren gairebé tots en aquella època de l'any. Razès s'emprovà els calçats i demanà el preu. Aleshores Hermodor, que s'ho mirava tot de la cantonada estant, fou testimoni d'una feta que mai no s'hagués pogut imaginar. Razès, amb el puny davant del nas del sabater, l'escridassava amb les expressions més enèrgiques de la llengua egípcia, tractant-lo de lladre, aprofitat i explotador de forasters. L'home, atabalat, veient que la gent començava d'aturar-se per veure que passava, prengué el minyó per un braç i el féu entrar a la botiga. Al cap d'una estona Razès en sortia tot cofoi amb els dos parells de sabates lligades amb una tira de pell. Es reuní amb Hermodor i explicà amb tota naturalitat.
-Me'n demanava quatre didracmes i n'hi he donat dos.
Hermodor murmurà tustant-li l'esquena;
-Em sembla que t'hauré de nomenar administrador dels meus negocis. On has après de mercadejar d'aquesta manera?
El noi no respongué de seguida. A la fi, aixecà la vista vers Hermodor i contestà senzillament:
-He estat mercaderia abans que mercader.
I no en parlaren més.
Després d'una ràpida visita al temple de Sobek, força ben conservat, retornaren al vaixell per proseguir riu amunt. El vent seguia favorable. Navegaren tota la tarda i a entrada de fosc arranaren el Rois a un palmerar de la riba oriental. Feia una nit de lluna d'una tebior màgica. Després de sopar, Razès, sense que ningú no li ho demanés, portà el seu instrument i amenitzà la vetllada amb corrandes de pastors en to agut, acabant amb un himne isíac en to greu.

Diumenge 28 de PAOPE.
No tot eren flors i violes sobre el Nil. A la matinada, mentre el sol naixent empolsava de llum blava les aigües del riu, una albaïna moixa s'havia instal.lat a la vall. No valia la pena d'hissar les veles. Turi consultà la tripulació i tothom estigué d'acord que calia fer un esforç per arribar a Syene aquell mateix vespre. Es farien torns de rem de dues hores; tothom hi passaria, excepte Orsíesi i Razès. Orsíesi havia fet bona provisió de queviures i assegurà que els àpats que els anava a preparar passarien a les cròniques d'Egipte. De vi sortien a mitja odrina per cap.
Vuit estadis abans de Souan, la Syene dels grecs, la vall del Nil s'estrenyia considerablement. El riu discorria entre espadats a banda i banda. De tant en tant apareixia una petita plana atapeïda de palmeres. Ni rastre de població. L'estretor del curs feia que el corrent fos força ràpid. Els vaixells que seguien riu avall passaven rabents i xirois. El Rois, minsament dotat per a la navegació a rem, avançava penosament, fins que a un cert moment no avançà gens, i tot l'esforç dels remers només servia per evitar que llisqués corrent avall. Turi decidí amarrar a un illot rocallós i esperar que s'aixequés una mica de vent, cosa que en aquella època de l'any era força probable.
De mig matí a mitja tarda, el Rois romangué amarrat a un esperó de l'illot. Poc després de l'hora nona es llevà un petit vent del desert líbic. Turi decidí voltejar-lo; coneixia bé el seu vaixell i sabia que ho podria fer. Caçaren tota la vela i avararen cap al mig del corrent; vora la riba no hi podien passar perquè la fusta escorava i perillava de topar amb el marge. Turi, auxiliat per un dels tripulants, agafà l'arjau, mentre la resta dels homes s'escampaven per l'aparell a punt de carregar o descarregar d'acord am les ràpides instruccions del capità. D'aquesta manera, poc a poc però seguidet, el Rois anà remuntant el Nil. Passades dues hores, la vall s'aixamplà, el corrent no era tan fort i es podia navegar més arran de la ribera. El vent, persistint en el seu quadrant, era cada vegada més llarguer, i el Rois, disciplinadament, tallava l'aigua com a trot de cavall.
La fosca els caigué al damunt quan encara es trobaven a dos estadis de Syene. A tothom recava d'aturar-se per passar una altra nit en aquella solitud quan tan aprop tenien les amenitats de la vila. D'altra banda, lluïa una lluna plena esplendorosa i no hi havia cap perill de navegar de nits. Seguiren, doncs, prenent la precaució de posar guaitadors a proa i a popa i d'encendre tots els fanals; a hores d'ara Orsíesi ja no mirava prim amb la despesa d'oli. Abans d'acabar la primera vetlla nocturna amarraven el Rois al port de Syene. Malgrat les fatigues del dia, els tripulants volgueren sortir a voltar, i Turi els donà tota llibertat fins a l'endemà. Hermodor, Turi, Orsíesi i Razès romangueren al vaixell, sopant amb tranquil.litat, bevent les darreres escorrialles del celler i fent projectes per l'estada a Filé.

Dilluns 29 de PAOPE
S'havia acabat, ara per ara, de basquejar-se per aprofitar la més petita ramiola de vent. El Rois romandria amarrat al moll de Syene una colla de dies, no sabien quants, encaixat entre les enormes gavarres que transportaven la sienita, el famós granit roig de la contrada.
De bon matí hi hagué escampall de personal. Els mariners establiren torns de vigilància, i els qui tenien lleure es dispersaren per la ciutat, sobre tot pel mercat. Turi anà a visitar els seus clients per emparaular carregaments per a la tornada. Orsíesi i Razès sortiren a furetejar per la vila. Hermodor anà a visitar el tribú del destacament militar per obtenir les darreres informacions sobre els moviments dels blemis.
Souan, la Syene dels grecs, era la darrera població egípcia abans de la primera cascada. La vila s'estenia entre el riu i els roquissars de les muntanyes nubianes. En temps faraònics, la capital del nomos era a Elefantina, l'illa que hi ha davant per davant; Souan era merament un port, un mercat i un barri d'obrers. Els romans havien fortificat la ciutat, molt exposada als atacs dels blemis, i ara era una vertadera ciutadella, els murs de la qual s'enfilaven pels turons del voltant. L'activitat principal de la població era l'explotació de les pedreres de granit roig, amb el qual havien estat bastits moltíssims monuments de l'època faraònica. En els períodes de pau, el mercat era un centre d'intercanvis comercials amb les tribus del desert, nubians i blemis.
Hermodor esbaldí en un tres i no res la seva visita de compliment i s'instal.là a la porta d'una taverna amb un got de vi a la mà, segur de veure passar els seus companys un darrere l'altre. Els primers que comparegueren foren Orsíesi i Razès. El noi s'havia firat una magnifica daga d'acer amb una beina de cuiro, i la duia penjada al cinyell amb un posat tan poc marcial que feia morir de riure. Orsíesi s'havia limitat a mercadejar quatre queviures per a la vesprada, encara que havia començat de mirar preus per l'aprovisionament del retorn. Tot d'una arribà Turi, suat i esverat, cridant:
-Demà és festa grossa a File. Hi ha la processó nocturna del minvant. No ens ho podem perdre.
-Oi tant que no- reblà Hermodor-. Arranjem de seguida l'expedició. Què cal fer?
-El més urgent és emparaular montures i un parell de guies nubians. Tot seguit m'hi poso.
Al cap de mitja hora l'eficient navegant ja havia organitzat l'expedició. Quatre mules, que cavalcarien per torns, dos rucs per a la impedimenta i dos guies especialitzats en l'aconboiament de visitants a Filé. Com que estava segur que tots els tripulants s'unirien al grup, encomanà a un dels seus clients la vigilància del Rois durant la seva absència. La sortida quedà fixada per l'endemà a trenc d'alba. Comptaven d'arribar a File a mig matí.

EL BARQUER DELS DÉUS. 9

(Quarta part)

Divendres 12 de PAOPE
A punta de dia s'alçà efectivament un bòrees prim. Turi féu guindar tota la vela i el Rois navegà riu amunt arran de ribera per desempallegar-se de la força del corrent. Durant tot el dia el vent anà ratxejant entre el primer i el quart quadrant, de manera que a entrada de fosc pogueren fondejar al moll de Schmin, la Panòpolis dels grecs.
Malgrat les precaucions que havia pres Hermodor per preservar el caràcter privat del seu viatge, el governador de Panòpolis n'havia estat assabentat. Tot just havien amarrat al moll principal de la vila, al davant dels pòrtics de Trajà, un oficial es presentà a saludar Hermodor i a trametre-li una invitació del governador per l'endemà al vespre. L'ambaixador de Bizanci hagué d'acceptar, ben a contracor. Decidiren, doncs, dedicar tot el dia següent a visitar la ciutat. Mentrestant, Orsíesi acudiria a la residència episcopal per concertar una entrevista amb el bisbe Dionisi.
Panòpolis era una vila gran i pròspera, cap d'una província. Antigament havia estat un centre de culte del déu Min, identificat pel grecs amb Pan. L'estàtua ictifàl.lica del déu era famosa per l'allargada del seu fal.lus ("set dits", diu un cronista). S'hi adorava també Horus en la seva figuració d'Haroeris, i Isis. Havia tingut temples aixecats per Tuthmosis III, Ramsès II i Ptolemeu XIV, arranjats per Domicià i Trajà. La ciutat era en l'actualitat el centre cultural més important de la vall del Nil. La població era majoritàriament grega. Els egipcis vivien en un barri que s'estenia riu avall i es dedicaven a la fabricació de teixits de lli, que eren apreciats a tot l'Imperi. Els adeptes de l'antiga religió eren més nombrosos a Panòpolis que arreu d'Egipte. Les famílies patrícies de la ciutat s'havien mantingut fidels a les tradicions ancestrals. Nogensmenys, havien renunciat al culte extern i es limitaven a conrear la cultura grega clàssica. Hi havia nombroses i excel.lents escoles, que acollien alumnes, àdhuc cristians, de tota la vall del Nil. Prosperaven les acadèmies filosòfiques i filològiques, i els tallers dels escribes produïen llibres en llengües grega i egípcia.
La regió de Panòpolis havia estat, en el decennis passats, l'escenari de les facècies de l'abat pacomià Senuti, que, al capdavant dels seus escamots de monjos enderrocadors i apallissadors, recorria tota la comarca depredant llocs de culte i demolint temples, fins al punt que no poques vegades s'havia hagut d'enfrontar amb l'autoritat civil a causa de la il.legalitat i a la violència dels seus mètodes. Tal fou el cas del temple de Pneuit: Senuti irrompé en l'edifici amb els seus monjos i s'endugué el mobiliari sagrat. Els sacerdots el denunciaren al tribunal del prefecte d'Antinòpolis, però al capdavall les autoritats civils hi llençaren terra a sobre i no passà res. Ara Senuti tenia més de cent anys i ja no es movia del seu monestir d'Atribis, prop de Panòpolis, però els seus deixebles enderrocadors seguien fent de les seves per tota la regió. Amb tot, l'accesió de Dionisi a la seu episcopal de Panòpólis havia moderat els conflictes entre els cristians i el fidels de l'antiga religió. Els temples, deia Dionisi, ja cauran sols; no cal arranar-hi parelles de bous.

Dissabte 13 de PAOPE

El bisbe invità els expedicionaris a mig matí del dia següent. Acudiren a la cita Hermodor, Turi i Orsíesi. Dionisi els rebé amb estudiada simplicitat, com si fós un ciutadà qualsevol. No vestia hàbits monacals, com la majoria de bisbes, sinó que duia la túnica curta i l'esclavina dels mestres de retòrica, i així es presentà: un mestre de retòrica a qui les circumstàncies havien obligat a assumir la feixuga càrrega de l'episcopat.
- Com anys fa Sinesi de Cirene, precisà.
La conversa, distesa des del primer moment, tingué lloc en un porxo hipòstil que donava al jardí de la residència episcopal; tots seien en bancs de fusta i vímet al voltant d'una taula parada amb fruita i hidromel (aquest és l'unic punt que després criticà Turi, el de l'hidromel). Dionisi els mostrà alguns còdex valuosos de la biblioteca de l'escola cristiana i alguns ushebtis trobats a les ruïnes del temples i de les mastabes dels voltants. Parlaren una mica de tot. Dionisi i Hermodor tenien molts amics comuns, i els anaren repassant un per un.
-Què sabeu del meu compatriota Cir? -preguntà Dionisi.
-Ara està retirat. Va assolir el càrrec de prefecte del palau arran de la seva conversió al cristianisme...
-El pobre Cir es va cansar de la malvolença dels cortesans a causa de la seva fidelitat a l'antiga religió. En una cort dominada pel fanatisme de la princesa Pulquèria això no era gens fàcil. Cir va claudicar.
-Ja és prou estrany que un bisbe cristià parli d'aquesta manera...
Dionisi somrigué, i proseguí calmosament:
-La meva història corre per totes les boques; de mi n'haureu sentit dir de tots colors. Tanmateix, Hermodor, és ben senzilla, i us la diré en quatre mots sincers. Conec per pròpia experiència el que és viure a contra corrent. El meu llibre de poemes classicistes em donà fama arreu de l'Imperi, però la meva adhesió als déus antics em tancava totes les portes. A la fi em vaig decidir a llegir els llibres cristians; no els productes grofolluts dels monestirs, sinó els grans mestres, els evangelis, Pau, Valentí, Orígenes, Gregori de Nissa... Vaig arribar a la conclusió que la concepció cristiana de la divinitat, del món i de l'home no era molt diversa de la dels nostres savis egipcis, sobre tot dels de la tradició hermètica, que era la que em sentia més pròxima. D'altra banda, veia que la religió ancestral havia entrat ja en la seva última fase, i que anava directa a l'extinció. No tinc vocació d'heroi. Vaig començar d'escriure un comentari de l'evangeli de Joan. M'hi trobava bé. En acabar el primer capítol ja era cristià, a la meva manera, és clar. Mai ningú no m'ha demanat una professió de fe. Jo, com Sinesi, tinc la meva pròpia religió, i deixo que el poble cregui el que els monjos li posen al davant: sants, miracles, àngels, cels i inferns.
-Seguiu treballant en aquest comentari?
-Si, sempre que puc. Les tasques administratives m'aclaparen. Un bisbe, avui, no és res més que un funcionari qualificat de l'Imperi. Així que pugui me'n deslliuraré i em consagraré de ple a les tasques literàries...
-Potser aleshores tornareu als déus dels vostres pares...
-No penso haver-los deixat mai. Les vostres divinitats i les divinitats cristianes són les mateixes amb diversos noms.
Turi interrompé amb vehemència:
-Això mateix declarà Hermodor fa poques nits, quan ens parlava del faraó Akhenaton! Em sembla que vosaltres dos esteu a la mateixa banda.
Dionisi respongué citant un passatge d'Orígenes: "A vegades el que sembla que està fora és a dins, i el que sembla que és a dins està fora".
-Al capdavall -resumí Hermodor amb melancolia- ens llevaran àdhuc el dret a la puresa de la consciència.
Dionisios romangué en silenci, com apesarat. A la fi, posà amistosament la mà sobre l'espatlla d'Hermodor tot dient:
-Quan arribeu al temple d'Isis de Filé tingueu-me present en les vostres pregàries.
Dionisios s'entestà després en acompanyar-los fins al vaixell per saludar la tripulació i oferir-los un odre de vi dolç de les vinyes del bisbat, el mateix, observà, que es feia servir per dir missa.


Diumenge 14 de PAOPE

A mig matí del dia següent el vent del nord s'entaulà francament, i Turi decidí d'aprofitar-lo per navegar fins a Psoi (Ptolemaida), a cinc estadis riu amunt. A primera hora de la tarda atracaren al moll de viatgers de la ciutat, al costat de la galera del dux, que arborava les tres banderes de l'Imperi. Hermodor saltà de seguida a terra portant el seu sarró, i anuncià que passaria la nit a un hostal de la vila i que tornaria al matí del dia següent. Turi i la tripulació es limitaren a vagarejar pel moll sense perdre de vista el vaixell; a la fi s'arrepetellaren als bancs d'una taverna que obria portes prop de l'aigua i passaren la vesprada bevent vi i menjant figues seques.
Ptolemaida Hermiou, Psoi en llengua egípcia, a la riba occidental del Nil, era aleshores la ciutat més gran d'Egipte després d'Alexandria; el dux de les Dues Tebaides havia decidit fixar-hi la seva residència principal. El poblament de Ptolemaida va coincidir amb el despoblament d'Abidos i de Diòspolis Parva, riu amunt. La ciutat era grega de cap a peus. Havia tingut temples dedicats a Zeus, a Dionís, als Dioscurs, a Asclepi i a l'Isis hel.lènica. La tradició local pretenia que Psoi ocupava el lloc de la llegendària ciutat de Tinis, bressol de les primeres dinasties de l'Egipte unificat.
L'any 430, la ciutat havia estat atacada pels blemis arran de la darrera guerra oberta de l'Imperi contra aquells feréstecs pobladors del desert. Des d'aleshores se l'havia fortificat i havia esdevingut el centre d'operacions de les campanyes contra els nòmades d'ambdós deserts. L'habitaven, consegüentment, molts militars amb les seves famílies.
Hermodor pujà a pas lleuger per l'escalinata que duia del moll a l'Àgora de l'Aigua, amplíssima plaça porticada oberta sobre el Nil. A mitja plaça, un cop fora de la vista dels seus companys, aturà un vailet per demanar-li en llengua grega:
-Coneixes la casa de viatgers de Timoteu?
-Si senyor, la conec -respongué el minyó, i es quedà plantat amb una cara d'esmolet que no deixava dubtes sobre el carès que havia de prendre la conversa.
-Au, doncs, acompanya-m'hi -digué Hermodor somrient mentre li posava a la mà una peça de plata. -I encara em faràs un altre servei.
-El que volgueu, senyor -murmurà el noi amb tota naturalitat, sense amoinar-se gens ni mica per esbrinar de quina mena de servei es tractava. I emprengué vila amunt. Sortiren de la plaça per una arcada que donava a la via principal, ampla i ben enllosada. Arribats a una placeta on un antic temple d'Asclepi havia estat matusserament convertit en església cristiana, giraren a l'esquerra i s'endinsaren per un carreró empedrat amb palets, al final del qual, sobre una petita elevació, s'aixecava un decent edifici de maons i pedra, voltat d'un petit jardí de xiprers i llorers.
-Aquest és l'hostal de Timoteu -assenyalà el minyó.
-Molt bé -digué Hermodor. -Vine, entra amb mi i espera'm; et donaré un missatge perquè el portis de seguida.
Hermodor entrà a l'hostal i s'adreçà a un servent que li sortí a l'encontre:
-Vull una cambra amb sala i alcova, amb eixida al porxo.
El servent l'invità a passar i s'afanyà a anar a advertir l'hostaler. Aquest acudí amb catxassa nilòtica, però així que vegé Hermodor s'afanyà de presentar-se amb grans escarafalls de respecte.
-Senyor ambaixador, quin honor per a aquesta casa! En què puc servir-vos?
-De què em coneixeu? -digué Hermodor, sorprès.
-Jo era mestre de sala de l'Hostal dels Mirts, a Antioquia, quan esperàveu la sortida de la caravana que anava a l'Índia. Us vaig servir molts dies, perquè l'expedició es va endarrerir degut a la fugida de dos guies del desert.
-Ara us recordo. Vejam, doncs, si em serviu tan bé a Ptolemaida com en vau servir a Antioquia. De moment vull banyar-me i adobar-me, i al capvespre em tindreu preparat el sopar.
Hermodor demana un test i un càlam i escriví un missatge que ficà en una escarcella que li facilità l'hostaler. Féu cridar el vailet, que s'esperava a la porta, i li encarregà de dur el missatge immediatament al palau del dux, dient que esperava resposta. El noi, esperonat per l'hostaler, sortí a correcuita.
Hermodor es banyà a la piscina de l'hostal, reposà una mica i es posà la túnica de personatge àulic que duia ben plegada al sarró. Tot just havia enllestit aquestes operacions que arribava el vailet acompanyat d'un decurió de les tropes imperials, el qual saludà respectuosament el senyor ambaixador i li féu saber que el dux l'esperava aquella mateixa tarda a la seva residència oficial. Hermodor despatxà l'oficial anunciant que dintre d'una hora acudiria a la cita. Tot seguit manà que donessin berenar al vailet, i mentre el noi s'afartava de bunyols de mel, Hermodor el sotmeté a una cenyida enquesta sobre la gent de Ptolemaida i la vida del carrer, matèries en las que el qüestionat es mostrà summament expert. La població de la ciutat, explicava amb la boca plena, era majorment grega, i els egipcis que hi vivien estaven totalment hel.lenitzats; ell mateix era d'origen egipci, però parlava poc la llengua del país, perquè no sortia mai de la ciutat. A la vila hi havia un bisbe i una catedral, però cap monestir. De fet, els monjos tenien prohibit d'entrar a la ciutat, encara que hi venien disfressats de camperols o de capellans de poble. Corria molt diner, perquè, després de l'atac dels blemis de vint anys abans, la ciutat s'havia reconstruït i engrandit i havia esdevingut la residència del dux de les Dues Tebaides.
L'un ben banyat i l'altre ben berenat, Hermodor i el vailet, a mitja tarda, s'encaminaren al palau del Dux.
La residència ducal era una vertadera ciutadella, bastida a l'extrem noroest de la vila, de cara al desert. S'hi accedia per un pont llevadís, davant del qual hi havia la torre del cos de guàrdia. Hermodor acomiadà el vailet i fou acompanyat per un oficial a l'interior de la fortalesa. Travessaren el pati d'armes, pujaren per una escalinata de graons molt planers, entraren al cos de l'edifici i, sense dilació, l'ambaixador fou introduït a la presència de Maximí, Dux de les Dues Tebaides.
Maximí rebé Hermodor amb una afectuosa abraçada. S'havien conegut a la cort de Constantinoble en temps de l'emperador Teodosi II. El Dux havia estat advertit del viatge d'Hermodor a la vall del Nil, i l'esperava per consultar-lo sobre un afer de summa importància, sense parar esment al caracter privat del periple de l'ambaixador. Els dos dignataris s'assegueren l'un a cada costat d'una gran taula de fusta sobre la que hi havia estès un mapa de l'Alt Nil, de Núbia i dels oàsis. Un servidor s'acostà amb una gerra de vi, però Hermodor anuncià que només beuria hidromel.
Conferenciaren tota la tarda, fins a entrada de fosc. Un taquígraf prenia nota de tot allò que li indicava el dux. Feien correr petites fitxes de colors amunt i avall del mapa. Examinaren plecs de documents. Consultaren un oficial del cos d'exploradors. A la fi, Maximí s'alçà i, posant la mà sobre l'espatlla d'Hermodor, que bebia la seva quarta copa d'hidromel, digué amb un to de veu que traspuava emoció:
-L'Imperi i els habitants de la vall del Nil us estaran agraïts de la difícil tasca que us heu compromès de dur a terme. Per la meva part, ja sabeu que sempre he estat un admirador de la vostra doble faceta de diplomàtic i d'escriptor. No cal dir que us ofereixo el meu recolzament en tot allò que volgueu emprendre. Malauradament, pel que fa al futur de la vostra antiga religió, els beneficis del nostre agraïment seran forçosament limitats degut a l'aferrissada oposició dels estaments cristians.
- Ho sé prou bé, Maximí -respongué calmosament Hermodor-. Obrarem pel bé del poble egipci, del qual formem part. La nostra religió està a les acaballes i res no la podrà salvar. Filé, si tot va bé, esdevindrà una bombolla de l'Antic Egipte escapada del temps.
Els dos homes s'acomiadaren afectuosament. Maximí acompanyà el seu visitant fins al pati d'armes, oferint-li una escolta fins al seu allotjament. Hermodor refusà l'oferiment al.legant el caràcter privat de la seva visita, travessà el pont llevadís i s'afanyà a recòrrer els carrers ben empedrats de Ptolemaida per arribar al seu hostal abans que no es fes fosc del tot. Estava mort de fam.
L'hostaler, assabentat pel noi de la visita d'Hermodor a la residència del dux, l'esperava un xic inquiet. Anuncià que el sopar seria servit de seguida a la sala de l' apartament, i se'n ocupà ell mateix. De primer pujà un pastís de porros i cebes adobat amb fonolls. Després oferí dues guatlles farcides amb pinyons, la menja típica, explicà, de Ptolemaida. El plat fort fou un civet de llebre amb peres. El vi, blanc del Faium. Per postres, formatge de llet d'euga i un cistell amb una gran varietat de fruites. Hermodor menjà de bona gana, begué moderadament i, havent despedit el servei, sortí a la balconada i s'assegué a un banc encoixinat per prendre la fresca i contemplar la lluna creixent. Allí s'estigué llargues hores meditant sobre la conversa que havia tingut amb el dux Maximiní i sobre el que convindria explicar a Turi i als altres acompanyants del vaixell. A la matinada, bo i enfredorit, es retirà a l'alcova per descansar.

Dilluns 15 de PAOPE
L'endemà matí, no gaire d'hora, Hermodor es presentà a la passarel.la del Rois. El sorprengué trobar una munió de tafaners al moll, arran dels norais als que s'amarrava el vaixell. Els seus homes estaven xirois i riallers.
-Us veig molt esverats- que els clavà.
-N'hi ha per això i per molt més, Hermodor- respongué Orsíesi, que estava tot atrefegat a l'entorn d'uns coves-. Veureu; a punta de dia han abordat el vaixell un escamot de soldats i han deixat a coberta dotze coves reblerts de queviures dels més fins: carns confitades, formatges, embotits, oli d'oliva, fruits secs, fruita fresca i dos bocois de vi, un de blanc i un de negre. I encara olives negres del Faium, panses del Delta, pastissets de Coptos, alls d'Assiut, pebre i una odrina de vi dolç de Xipre. I han filat sense dir ni ase ni bèstia. Suposem que hi teniu alguna cosa a veure...
-Una mica, potser sí -murmurà Hermodor-. És un obsequi del dux Maximí. Ja us en faré cinc cèntims de tot el que hem parlat. Ara, si tot està llest, salpem.
-Tot està a punt menys el vent -rondinà Turi-. El poc que fa bufa del sud.
-Per aquesta vegada pararem els rems -suggerí Hermodor-. Hem de marxar; hi ha massa xafarders al moll que fiquen el nas en el que estem fent.
-Apa, doncs. Au, homes, armeu els rems!
Els mariners tragueren els rems de les estibes i començaren d'instal.lar-los en els corresponents escàlems. Aleshores succeí quelcom que els deixà tots garratibats, un esdeveniment que els donà tema de conversa per tota la resta del viatge.
El Rois havia amarrat a poca distància de la galera imperial, que estava permanentement aparellada per salpar. Un oficial de la galera es presentà a la passarel.la del vaixell i demanà pel patró. Turi acudí ràpidament amb cara de pomes agres, tot remugant "què volen aquests, ara". Baixà al moll i es disposà a escoltar l'oficial. Aquest demanà amablement:
-Què voleu fer amb aquests sis rems?
-Vogar riu amunt, fins que giri el vent.
-Aneu molt lluny?
-Voldríem arribar a Abidos aquest vespre.
-No hi arribareu pas. El corrent és molt fort en aquest sector del riu.
-Si no hi arribem avui hi arribarem demà. No tenim cap pressa.
-El comandant diu que us podríem remolcar dos estadis fins a un indret on el riu s'eixampla i podreu navegar arran de la ribera, on no hi ha tant corrent.
Turi quedà tan esbalaït que no poguè articular ni un mot. Des de la coberta del vaixell, la tripulació observava encuriosida. Hermodor s'havia retirat al castell de popa i seguia els esdeveniments més divertit que sorprès.
L'oficial continuà imperturbablement:
-Us passarem un calabrot, traveu-lo bé. Aneu-vos posant de proa enfora.
I amb la mateixa catxassa que duia en venir es retirà cap a la galera. Un cop hagué pujat a bord, ressonà un reguitzell d'ordres i de renecs, i la galera s'omplí d'una activitat frenètica. Una vintena de soldats desembarcaren i s'adreçaren fent xerinola a una taverna que hi havia al començ dels pòrtics. La passarel.la fou llevada. Dos soldats amollaren les amarres. El primer ordre de rems començà de bellugar-se, d'antuvi amb un desgavell total, però aviat de manera ritmada, sense tocar aigua encara.
Un tripulant de la galera llançà un llibant amb un ruixò sobre la coberta del Rois. Els homes de Turi s'afanyaren a agafar-lo i a lligar-lo a l'armella de sirga. Altres saltaren a terra, amollaren l'amarra i, tornats al vaixell, retiraren la passarel.la.
Al moll, una gernació expectant seguia les maniobres.
La galera, a cops de rem lentíssims, es posà en moviment. El calabrot es tibà, el Rois féu un bot i es separà de la riba amb una estrebada.
-Tot va bé?- cridaren des de la galera.
-Tot va bé- respongué Turi.
La galera eixí del port majestuosament, seguida del Rois, que al seu darrere semblava un gosset perseguint un elefant. La gentada que s'ho mirava des de la riba esclatà en crits i visques. Els mariners de la galera saludaven enriolats com si sortissin de campanya. Els del Rois encara no s'havien recuperat de la seva sorpresa i prou feina tenien de mirar que el vaixell no fés tentines amb les onades que aixecava la galera, que tot i així navegava amb un sol ordre de rems.
Amb tot aquest trasbals s'havia fet migdia, i Orsíesi serví un àpat fred preparat amb una selecció de les viandes enviades pel dux.
-Aquest Maximinus! -comentà Turi tot xarrupant un tall de meló- Tan amics éreu, Hermodor?
L'interpel.lat féu un gest evasiu i es concentrà en la pera d'aigua que estava mossegant. Però quan el refrigeri hagué estat enllestit i els vaixellers s'hagueren escampat pel bastiment, Hermodor féu signe a Turi i a Orsíesi i tots tres s'aplegaren al castell de popa amb un got de vi a la mà.
-Érem coneguts -reprengué Hermodor-, encara que no es pot dir que fóssim amics. A la cort imperial no s'hi fan amistats; enemistats sí, tantes com vulgueu. Ell empaitava un càrrec al consell imperial, i l'emperador m'empaitava a mi perquè li fes les feines brutes... Bé, anem als nostres afers. És el cas que Maximí ha rebut l'encàrrec de negociar una pau definitiva amb els blemis, quelcom més que les treves que fins ara s'han anat acordant i que no han durat més enllà d'una inundació.
-Un dels pitjors atacs dels blemis va tenir lloc aquí precisament, a Ptolemaida, ara fa uns vint anys -contà Orsíesi-; aleshores la ciutat encara no estava fortificada. Els assaltants, sobrevinguts per sorpresa a l'empar d'una tempesta de sorra, anaven sobretot a la recerca de botí, però així i tot va haver-hi bastants morts i alguns incendis. Jo vaig acudir-hi perquè tenia un germà que s'ocupava de les fonts de la vila.
-Doncs bé -proseguí Hermodor- , és arran d'aquest estrall que Ptolemaida fou fortificada i ha esdevingut la residència del Dux. Maximí acarona un projecte de pau i d'aliança que pot interessar als blemis, però abans d'endegar converses oficials voldria sondejar les intencions dels principals cabdills d'aquest poble. Atès que els blemis són tots fidels de l'antiga religió egípcia, Maximí pensa que la nostra mediació podria desbrossar el camí de les futures negociacions.
-Vaja -exclamà Turi-, que us ha propsat una ambaixada prop dels genets del desert.
-No ben bé -proseguí Hermodor-. Maximí pensa que la persona més indicada fóra Pinedjem, però sap que la seva ancianitat és un impediment per arriscar-se a un penós viatge a través del desert. Aleshores ha pensat en Nimlot, que gaudeix de molta autoritat entre els devots de la vall del Nil.
-Maximí sembla molt ben informat de les nostres coses...
-No te'n podries fer cabal. Ho sap tot...En fi, no té res d'estrany. És la seva feina.
-Què penseu fer?
-A Filé parlaré amb els sacerdots blemis que hi viuen. Després, al retorn, m'aturaré altre cop a Tkou per escatir l'afer amb Pinedjem. Si hi està d'acord, anirem a fer la proposta al temple de Thot de Terra Endins.
-On caldrà anar a trobar els blemis?
-A les muntanyes Maragdines. Allí resideix el que és reconegut com a príncep dels blemis del nord. El mes de Tobe, el gener, seria l'època més adequada per fer l'expedició.
-Jo en sé dos que voldran afegir-s'hi...
-Vols dir els petits escribes? És massa ardu...
-Em consta que ja són coneguts entre els sacerdots blemis com a escribes de la llengua sagrada. La seva presència podria esdevenir molt eficaç.
-Potser sí, però no crec que Nimlot hi consenteixi. De totes maneres, n'hi parlarem.
El Rois, remolcat per la galera imperial, solcava l'aigua amb una rapidesa esglaiadora. Els homes estaven alegrois i, sense descurar la vigilància, intercanviaven plagasitats i crits amb els tripulants de la galera que, vagorosos, s'havien agombolat a popa per mofar-se de les guimbades d'aquell nan que empaitava un gegant.
Aigües amunt de Ptolemaida les muntanyes es desplomaven sobre el Nil formant espadats rocallosos en les angostes afraus dels quals s'albiraven nombroses tombes d'espelunca.
-Cosa grega -observà Orsíesi displicentment.
Passada l'illa dels Gripaus, el Nil s'eixamplava i era possible costejar fora del corrent central. La galera s'aturà i el contramestre cridà que amollessin el calabrot de sirga. Els del Rois s'afanyaren a fer-ho, i a l'ensems hissaren les veles del trinquet per posar-se al paire mentre armaven els rems. La galera desplegà tota la vela, i, virant cap el mig del corrent, lliscà plàcidament riu avall aprofitant una ramiola de vent del sud. Dret al castell de popa, el capità alçà els braços per saludar els del Rois.
-Vinga, a vogar, i en un parell d'hores serem a Ebot -esgaripà Turi més content que un gínjol.
La remunta els costà gruar més del que esperaven, perquè sovint s'havien de situar al mig del corrent per esquivar els sorrals de les riberes. Amb tot, a primera hora de la tarda llançaren l'àncora al davant de l'antic canal d'Abidos, a la riba occidental del Nil, ja impracticable per a qualsevol embarcació. Turi proposà fer nit al vaixell, perquèEbot, l’Abidos dels grecs, es trobava a dues bones hores de mal camí terra endins. Mentre Orsíesi preparava un festí faraònic amb els queviures oferts pel dux, Turi i un altre vaixeller arriaren el bot i vogaren fins a la ribera per anar a un llogarret que s'endevinava entre el palmerar per tal d'emparaular tres muntures per cavalcar fins a Abidos l'endemà al matí.
A hora foscant s'aplegaren tots a coberta al voltant de la taula que Orsíesi havia parat. El sopar durà tres hores llargues, atesa la calma solemnial que els egipcis solien posar en aquesta mena d'afers. Com que de dia encara feia calor, Orsíesi va oferir al consum els productes més peribles, tot arrosat amb espessos vins negres del Faium. El pa, de froment, era del que només es veia a les taules dels terratinents.
Aquella nit, al Rois tothom dormí profundament. Com que estaven ancorats lluny de la ribera, no calgué establir torns de guàrdia. La lluna creixent vetllava per tots.

Dimarts 16 de PAOPE
Els desvetllaren els xiulets dels mulaters, que ja tenien a punt els cavalls per anar a Abidos. Hermodor, Turi i Orsíesi s'afanyaren a desembarcar, sense temps ni de rentar-se la cara. Muntaren en tres cavalls de sella, forts i mansois, que els mulaters duien agafats per les morralles. En hora i mitja arribaren a Ebot, poble gran d'aspecte deixat i miseriós.
Ebot, l'Abidos dels grecs, havia estat la gran necròpolis de les primeres dinasties egípcies. Però el seu esclat li vingué de la tradició segons la qual amagava una tomba en la que es conservava el cap d'Osiris. Abidos esdevingué un indret de peregrinatge osiríac. Molts devots, entre ells diversos faraons, s'hi feren bastir monuments votius, des de temples grandiosos fins a senzilles esteles de pedra. La ciutat, que havia estat gran i pròspera, era ara una població grandassa allargassada a les vores d'un canal obstruït des de feia qui- sap-lo, sota la perpètua amenaça de les sorres del desert, contra les quals s'havia construït un mur de defensa.
A l'època ptolemaica el culte d'Osiris anà essent gradualment substituït a Abidos pel culte de Serapis. Més endavant, el gran temple de Seti I, denominat el Memnonion, esdevingué el centre d'un cèlebre oracle del déu Bes, oficialment clos l'any 359 però molt freqüentat encara. De fet, el santuari de Bes era a hores d'ara un dels temples oberts més importants de la vall del Nil, amb una dotzena de sacerdots com a residents ordinaris.
Els expedicionaris deixaren les cavalcadures a una guingueta amb aspecte d'hostal de peregrins i concertaren el retorn per a primera hora de la tarda. Tot seguit Orsíesi, que coneixia els topants, els guià vers l'entrada principal del temple de Seti I.
El grandiós edifici estava gairebé intacte. Només a un angle de la muralla s'hi havien bastit algunes cases aprofitant l'enderroc d'antigues capelles. Pujaren per la rampa i passant entre els dos pilons, sense porta, entraren al primer pati, en el qual creixien alguns sicòmors amb aspecte de ben regats. Passat el segon pati entraren a una primera sala hipòstila, i després a una segona sala; al fons d'aquesta s'obrien set capelles, sense cap estàtua, però netes i polides. Al davant de la capella del mig hi havia un home d'aspecte camperol revestit amb una túnica sacerdotal de lli amb una estola blava encreuada sobre el pit. Estava assegut a terra en posició d'escriba. El sacerdot fità els nouvinguts sense sorpresa. Orsíesi se li atançà i li parlà a cau d'orella. L'home s'alçà i avançà somrient vers els visitants, tot dient:
-Benvinguts al temple d'Osiris i de Bes. Que els déus us donguin pau i prosperitat.
-Que ells us protegeixin -respongué Hermodor-. Sou el sacerdot d'aquest temple?
-Un d'ells.
-Quans sou, si es pot saber?
-Ara com ara, residim aquí dotze sacerdots, i sis més van i venen per tota la contrada.
-I ningú no us destorba?
-Estem ben protegits per la població dels voltants, tota fidel a l'antiga religió.
-Però els monjos no han provat de foragitar-vos?
El sacerdot somrigué.
-No s'acosten per aquí, malgrat que tenen permís per transformar el temple de Nectanebo en monestir. Temen el déu Bes.
-Si el temen és que hi creuen.
-A vegades penso que hi creuen més que nosaltres... Per a ells els déus egipcis són diables, ben reals, però.
El sacerdot, havent comprovat que no hi havia cap més peregrí, s'oferí per ensenyar-los el temple.
Al segon pati els féu admirar els baix relleus de Ramsès II amb la seva extensa inscripció jeroglífica.
-Llegiu els jeroglífics?
El sacerdot inclinà el cap i respongué, mirant a terra:
-Malauradament, cap de nosaltres coneix la llengua sagrada. El darrer escriba que la coneixia va morir fa més de trenta anys. Els sacerdots d'aquest temple som tots fills de la contrada. Pertanyem a la quarta classe sacerdotal; no tenim ni tan sols un estolista, encara que ens guarnim amb els arreus de les classes superiors... La disciplina s'ha relaxat, fem el que podem.. o el que volem.
-Però no heu trobat ningú per ensenyar-vos?
-Qui hauria pogut fer-ho? Sabeu prou bé que no queden altres escribes que Pinedjem a Tkou i algun vell sacerdot a File. A més, nosaltres som masa rústecs per aprendre una cosa tan difícil. Amb penes i treballs hem après el grec.
Passaren a la segona sala hipòstila, on el guia féu observar la qualitat de la decoració de l'època de Seti I. Les set capelles estaven adornades amb magnífics relleus, extraordinàriament ben conservats.
-Tot això està molt ben entretingut -comentà Hermodor en to elogiós.
-En obra d'art hi entenem una mica més. Tenim cura dels monuments i àdhuc els restaurem. El nostre taller ha estat autoritzat pel dux.
Sortiren del temple i, voltant la muralla, passaren pel davant d'un edifici llarg i baix, amb multitud de portes; era la residència dels sacerdots. Cadascun tenia la seva cel.la, com una petita casa, amb un pati a la part del darrere, explicà l'acompanyant. Tot seguit entraren al llarg corredor que duia a l'osireion, és a dir, a la tomba d'Osiris, que havia estat en realitat el cenotafi de Seti I. Després del corredor venien dos vestíbuls profusament decorats amb textos del Llibre dels Morts. La sala gran representava una illa voltada per un canal, sense cap pont d'accés, símbol, explicà el sacerdot, del turó primordial de la creació del món. Al fons de tot s'obria una altra sala el sostre de la qual estava decorada amb representacions astronòmiques que suscitaren en Hermodor un interès vivíssim.
-M'esbalaeix la qualitat d'aquestes pintures i el seu bon estat de conservació -reblà.
-Des de temps antics sempre hi ha hagut sacerdots en aquest temple. Això, i el clima, fa que tot estigui intacte.
Quan tornaren al davant del temple de Seti I trobaren un home i una dona que duien un cistell tapat amb fulles de palmera. Parlaren amb el sacerdot i aquest, tot seguit, s'acomiadà dels visitants i entrà al temple amb els nouvinguts.
-Què van a fer?- tafanejà Hermodor.
-Van a consultar l'oracle de Bes- informà Orsìesi.
-I què és el que consulten?
-Qüestions familiars i de salut .
-I com respon l'oracle?
-Per mediació del sacerdot, evidentment. Els lliurarà un test o un pergamí amb la resposta, en grec o en egipci. A canvi, els devots fan una ofrena pel manteniment dels sacerdots.
-No acabo de veure com amb els productes d'aquest cistellet que he vist es pot mantenir tota aquesta fàbrica i una comunitat tan nombrosa.
-Això heu de preguntar-ho al vostre amic Nimlot -conclegué Orsíesi, sorneguer.
Mentre recorrien la resta dels monuments d'Abidos, no tant ben conservats, ni de bon tros, com el temple de Seti I, Hermodor anava capficat. A la fi, mentre passejaven per les sales desertes del temple de Ramsès II, amollà sense cap llei de pena:
-Si tot el que ens queda són unes dotzenes de sacerdots ignorants escrivint fórmules màgiques, ja s'ho poden ben endur riu avall.
Acabaren el matí visitant el temple d'Osiris, força enrunat, i les pintoresques tombes dels gossos i dels ibis a la propera necròpoli, que arrencaren d'Hermodor noves expressions de disgust. Després, passant per l'interior de la població, de carrers mal empedrats i plens de brutícia, feren cap a la guingueta, on demanaren de preparar-los un mengim abans de retornar al Rois. Hi arribaren a entrada de fosc, sense cap entrebanc.

Dimecres 17 de PAOPE
De matinada, abans de sortir el sol, s'entaulà un franc bòrees, fred i eixut. Turi desvetllà la tripulació i féu hissar tota la vela; després deixà dos homes de vigilància i manà que tohom tornés a dormir fins que fos de dia. El Rois, tibat pel vent, arrencà riu amunt amb gosadia, il.luminant esblaimadament les aigües amb un fanalet d'oli penjat a proa.
Tres estadis més amunt d'Abidos el riu dibuixava un colze cap a l'est. El vaixell tingué dificultats per fer la bordada, ja que el vent es donava punter del nord. Turi féu amollar la vela de proa i s'aferrà al governall, aconseguint que la fusta navegués mig de bolina. Un estadi més enllà, el riu es redreçà, lliscant correctament de xaloc a mestral. El vaixell féu bona via, i a primera hora de la tarda fondejava al davant de Diòspolis Parva, a la riba occidental del Nil. La ciutat, tot i ser la capital de la província diospolitana, era una població insignificant, un xic apartada del riu, per acabar-ho d'adobar. Oferia un temple d'època ptolemaica mig enrunat, i un gran monestir pacomià a tocar de les muralles. Al vaixell ningú no volgué baixar, llevat de dos homes per fer provisió d'aigua de boca.
Després de Diòspolis, el riu feia mitja volta descarada i es posava a lliscar cap el nord com aquell qui res. Calgué arriar tota la vela, armar els rems i navegar penosament riu amunt amb el vent xiulant a les drisses. Encara sort que Orsíesi seguia produint meravelles culinàries amb els subministres ducals, de manera que els remers vogaren volenterosament amb la perspectiva d'un excel.lent sopar amb vins a dojo.
Hermodor passà tot el dia assegut a una estora prop del castell de popa, mirant el paisatge, escrivint i bebent aigua.
Un estadi més amunt, el riu gira cap a l'est. El vent havia amainat. Hermodor demanà que es desessin els rems i que s'esperessin vents més favorables. Turi féu llançar l'àncora a cinquanta colzes de la ribera i fondejà a la roda. Era hora foscant. La lluna creixent, groguenca i polida, s'aixecava de les muntanyes aràbigues. Orsíesi féu un repic de cassoles i serví el seu sopar ducal. Abans d'anar a dormir, Turi disposà que es fessin torns de guàrdia per vetllar el vent. Mancaven encara deu estadis per arribar a Dendera; el barquer sabia que aquest recorregut era un dels pitjors de la vall del Nil,perquè el riu prenia la direcció d'est a oest, rarament afavorida pels vents.

Dijous 18 de PAOPE
A punta de dia, un ventim del nord els tragué a tots les lleganyes dels ulls més d`hora del que pensaven. Turi decidí aprofitar-lo encara que només fos per un parell d'estadis. El riu, en el seu curs capriciós, es girava ara lleugerament cap el sudest. Amb tota la vela caçada i l'arjau ben aferrat, el vaixell navegava fatigosament riu amunt.
-No us féu il.lusions, -advertia Turi des del timó, -aquest taral.lirot de riu girarà cap el nord-est i ens farà una bona botifarra.
El barquer dels déus el coneixia bé, el seu riu, i prou que se'l estimava, tot i que es permetia amollar-li alguna plagasitat. Efectivament, el sol, que els venia de cara, se'ls va anar posant cap a la dreta, i poc a poc el drap anà quedant flàccid fins que el vaixell s'aturà.
-Arrieu veles i armeu els rems! -cridà Turi mirant de reüll Hermodor. Però aquest, capficat amb els seus papers, no digué res, o potser es féu l'orni. El cas és que al cap de pocs minuts sis remers vogaven riu amunt mentre Turi mantenia la fusta el més a la vora possible de la ribera. Orsíesi de tant en tant treia el cap per l'escotilla i confortava els remers amb pregustacions verbals del dinar que preparava.
El Nil relliscava en calma sòpita per entremig d'una plana ampla i feraç. El conreus, a banda i banda, arrencaven de les mateixes riberes i s'estenien fins a les serralades, que emergien blavoses de l'horitzó. El Rois creuava amb freqüència petits bots de rems i alguna barca de mitjana, tot de caire local. Feia xafogor. Els homes s'anaven alternant als rems, fins i tot Hermodor, que insistí en esgotar el seu torn. A migdia, Turi sospirà i decidí fondejar i deixar-ho córrer fins a mitja tarda; tot garbellat, no anaven per feina, sinó que eren excursionistes, i això tenia els seus privilegis. Tothom hi estigué d'acord. Desaren els rems i s'instal.laren sobre les estores arran del castell de popa, delejant l'àpat que Orsíesi havia proclamat. El cuiner-guia no els defraudà, tot i que els queviures frescos del lliurament del dux ja s'havien acabat. Pogué oferir, nogensmnenys, peix fresc que havia comprat a un falutx que se'ls havia apropat.
A mitja tarda, Turi, que no deixava d'atalaiar l'horitzó, entrellucà per la banda de ponent, sobre el desert, una mena de brufada lluminosa.
-Hi ha tempesta de sorra al desert, -anuncià-; en un tres i no res tindrem el vent de ponent aquí. Au, hisseu les veles, hem d'aprofitar-lo.
D'antuvi fou una ramiola esgarriada en l'albaïna de la vall; després la superfície de l'aigua començà d'arrisar-se, i tot d'una la vela es tibà i el Rois començà de lliscar riu amunt com si l'empaitessin. Els homes saltaven i ballaven sobre coberta llançant crits en honor d'Isis de Filé, que els havia afavorit amb aquella ponentada perquè sabia que peregrinaven al seu santuari.
-Si no amaina, a entrada de fosc amarrarem al moll de Tentore -anuncià Turi tot cofoi.
Però el vent es donà cada vegada més punter, fins que esdevingué un grop que descarregà un ruixat impetuós i refrescant. Turi féu amollar la vela de proa per a que el quillat no reguimbés, s'aferrà al governall i menà la fusta volant sobre l'aigua fins al portixol de Dendera. Fondejaren al mig del moll, amarraren per popa fortament a dos norais i es disposaren a passar la nit. A hora fosquejant, el vent minvà fins a amainar del tot, i una lluna en creixent féu la seva esplendorosa aparició sobre les muntanyes aràbigues. Orsíesi dictaminà que fóra imperdonable no regraciar Isis com calia. Aleshores tregué a coberta la imatge de la deessa que Turi duia permanentment al fons del castell de popa, li posà un pebeter al davant i cremà encens mentre salmodiava una de les antigues aretalogies d'Isis en la llengua sagrada, que no entenia però que sabia recitar. Quan hagué acabat, de la foscor del moll sortí un crit vibrant:
-Glòria a la Mare!
-Glòria! -respongué un cor nodrit d'homes i dones.
Els vaixellers miraren astorats cap a la fosca, i a l'esblaimada llum del fanal pogueren percebre una munió de gent que els contemplava en silenci del moll estant. Un home abillat amb una gramalla blanca, avançà i cridà:
-Espereu-vos un moment, adoradors.
I desaparegué moll enllà. Al cap de poca estona tornà amb un cistell carregat de fruita i amb una odrina d'oli, lliurant-ho tot als navegants. Orsíesi els regracià en nom dels seus companys i prometé que, arribats a Filé, pregarien pel benestar dels fidels de l'antiga religió de Tentore. La gent es retirà en silenci i els del vaixell es disposaren a sopar i a gaudir de les peres, els melons, els dàtils i les nous dels inesperats fidels adoradors de Dendera.

Divendres 19 de PAOPE
Clarejava quan Hermodor, Turi i Orsíesi emprengueren la caminada de dues hores per la via ferrada que duia al recinte antic de Dendera, al confí dels conreus, ara, de fet, en ple desert.
El nom egipci de la vila, Nitentore, o simplement Tentore, preservava el nom antic: Oni de la Deessa. Aquesta deessa era Hathor, a la qual estava dedicat el temple principal, bastit a l'època ptolemaica i romana.
Els pobladors de la contrada s'escampaven per tota la vall, sobretot al voltant del vial que unia l'antiga vila amb el seu port fluvial. L'actual Tentore era poca cosa més que un llogarret aclaparat per la immensa fàbrica del temple.
Tot caminant, els excursionistes encalçaren dues carretes de bous menades per dos bovers. Orsíesi entaulà conversa i els féu explicar on anaven i quina càrrega duien. Els homes digueren que transportaven materials per a la nova església cristiana de Tentore: eines, escales de fusta, totxanes i ciment.
-Ara se’ls ha ocorregut de bastir una església a Tentore -comentà Turi sarcàsticament-, on només hi viuen quatre gats.
-Ben segur que pretenen impedir i asfixiar la devoció antiga -suggerí Hermodor.
-A Tentore ja fa temps que no hi ha culte antic. No és com Abidos. Tentore és un lloc abandonat que només visiten els tafaners. Ja veurem on dimonis basteixen aquesta església.
Després d'un estadi i mig començaren de caminar entre els muntells del desert. Tentore es distingia a ponent com un oasi de verdor. Quan si aproparen, el sol, ja deseixit de les bromes de les muntanyes aràbigues, il.luminava de biaix la immensa mole del temple d'Hathor. Sobtadament Hermodor s'aturà i exclamà:
-Què és això, Turi? Aquest temple està tot pintat de blau i de groc!
Turi somrigué, tot dient:
-Així és, Hermodor, no us ho he dit per donar-vos una sorpresa. El temple de Tentore és un dels pocs temples egipcis que conserven la seva pintura. Ja deveu saber que en temps antic els temples estaven pintats.
-Si, és clar, els temples grecs també ho estaven. Però a Egipte encara no n'havia vist cap de tan lluminosament pintat com aquest. Quin blau més intens!
El poble de Tentore era petit però net i ben agençat, allargassat sobre la via romana. Es veia que les cases havien estat construïdes aprofitant els excel.lents materials dels temples. Els voltants estaven curosament cultivats. Tot plegat, s'hi veia la mà d'una autoritat que havia actuat en temps recents. Els visitants demanaren per l'hostal i un parell de noiets que semblava que els esperessin els acompanyaren a un casa més alta que les altres, edificada al voltant d'un pati central a hores d'ara ple de gent atrafegada. Turi encarregà un esmorzar i mentre esperaven que els servissin s'assegueren a un banc de pedra al porxo, observant els anants i vinents dels paletes i dels manobres que treballaven a les obres de la nova església.
Mentre esmorzaven -rostes de cansalada amb pa acabat de desenfornar i vi de les vinyes de Tentore- l'hostaler se'ls apropà per tafanejar una mica i esbrinar qui eren aquells visitants tan ben guarnits que encarregaven menjar sense demanar els preus. Al cap d'una estona de conversejar semblà que s'havia fet una idea del tarannà dels seus hostes i suggerí com aquell qui no vol la cosa:
-Si us interessés, us puc oferir un guia especial per visitar el temple.
Els tres excursionistes intercanviaren mirades malicioses i al capdevall Turi demanà:
-Què té d'especial el guia que ens oferiu?
L'hostaler agità les mans amb expressió de vaguetat i afegí:
-Bé, es tracta d'una dona que va fer aprenentatge d'aquestes cose antigues a la Casa de Vida d'Abidos, abans que la tanquessin, ara fa vint anys. És molt entesa, els visitants en queden molt contents.
-Molt bé, ja la podeu fer venir. La contractem per tot el dia.
Al cap d'una estona es presentà davant d'ells una dona de mitja edat vestida amb una túnica blanca cenyida al cos per un cíngul de llana blava, amb una cinta blanca al cap que recollia els seus cabells negres i abundosos. Duia penjat a l'espatlla un sarró del que sobresortien tres teies de reïna. Els esguardà un per un en silenci i al capdevall murmurà:
-Em dic Serena. Benvinguts en nom d'Osiris que cavalca sobre el sol ixent.
Els tres visitants s'aixecaren i la saludaren amb una profunda inclinació. A hores d'ara ja sabien que es trobaven davant d'una sacerdotessa. La dona els féu signe que la seguissin i s'encaminà decididament cap el recinte dels temples.
Travessaren la gran portalada del mur exterior, que en alguns trams tenia vuit metres d'alçada, i es trobaren a l'interior de l'indret sagrat. La primera cosa que vegeren fou una colla d'obrers ocupats a enderrocar la part posterior d'un airós edifici antic parcialment porticat.
-És, o era, el mammisi d'August -informà la guia-. El bisbe dels cristians ha rebut permís d'aprofitar-ne els materials per bastir una nova església, que és aquella construcció que veieu acoplada a un angle del temple d'Hathor. També pot usar els enderrocs del mammisi de Nectanebo, a l'altra banda.
-I perquè no utilitzen les pedres del temple d'Hathor?- remugà Turi displicentment- ; són de granit gris, molt més bones que aquestes, que són de gres.
-El temple d'Hator és de propietat imperial i no es pot tocar. Les ordres són de conservar-lo tal com està. Com podreu veure, està en perfecte estat. Ve molta gent a visitar-lo, i això dóna vida al poble.
-I havien de fer la seva església precisament aquí, dins del recinte sagrat? A fora tenen tant espai com volen...
La sacerdotessa abaixà la vista i respongué calmosament:
-El temple d'Hathor i d'Osiris rep molts visitants que vénen per alguna cosa més que per curiositat històrica. Les sales interiors, malgrat haver estat despullades de les imatges dels déus, conserven, amb la seva grandiositat, el recolliment dels misteris, i són una invitació a la pregària. Nosaltres mateixos, quan serem a dins, tancarem les portes i, en la foscor del santuari, pregarem els nostres déus. Els cristians saben que molts devots de l'antiga religió acudeixen a aquest temple, un dels més ben conservats d'Egipte, per fer pregàries pures i per oferir libacions a Osiris en la seva capella del terrat. Però el que més els treu de polleguera és que també molts cristians venen per sentit l'emoció de la grandiositat religiosa i pregar el seu déu sota aquestes naus. Venen també moltes dones amb ofrenes votives pel déu Bes en ocasió del part. És per això que els principals del cristianisme a la província han decidit bastir una gran església al costat mateix de l'entrada del temple per desviar el corrent de la religiositat tradicional i portar-lo cap els seus rituals.
-I se'n sortiran, penseu?
-Crec que sí. Quan els monjos cantin els seus himnes en llengua egípcia sota les amples naus del nou temple, el nostre grandiós monument de pedra apareixerà com una simple deixalla d'un passat ja mort.
Passades les obres de l'església entraren al pati del temple, nu i sense decoració, però pintat de verd intens. A la sala hipòstila, tènuement il.luminada per lluernes intercolumnars, la guia els féu admirar la decoració del sostre, que representava el cel nocturn i el cel diürn. Les columnes d'aquesta sala estaven també pintades de blau, de verd i de groc. Desprès passaren al naos. Allí l'obscuritat era total, i la guia encengué una de les teies que duia al sarró. L'espai era d'una rara complexitat arquitectònica, reblert de capelles i de criptes. Aquesta era la part més antiga del conjunt, del temps dels reis grecs, mig precisà la guia. Enlloc no hi havia cap estàtua, com era d'esperar, però els murs estaven coberts de relleus i d'inscripcions perfectament conservats. Al davant del santuari, la sacerdotessa, alçant els braços, recità en l'antiga llengua sagrada un himne del ritual osiríac. Tot seguit, des de la capella "uabit", "la pura", pujaren a la terrassa, on hi havia una altre temple sobreposat, dedicat a Osiris. En una de les capelles d'aquest temple hi havia representat un zodíac circular, que cridà moltíssim l'atenció d'Hermodor. A la capella principal, la sacerdotessa vessà un raig de vi sobre una roca que sobreeixia del paviment, tota ella amarada del color fosc de les libacions.
Passaren tot el dia visitant el temple i els monuments que l'envoltaven: el llac sagrat, el sanatòrium , el temple d'Isis i el mammisi de Nectanebo. La sacerdotessa manifestà posseir amples coneixements històrics i arqueològics sobre la contrada. Hermodor no es cansava de fer-li preguntes, que ella responia amb seguretat. Ara, fora del que feia referència a l'indret sagrat de Dendera, la dona no sabia res de res.
A mitja tarda retornaren tots a l'hostal on prengueren un refrigeri. Mentre buidaven una gerra del generós vi blanc de Dendera, la sacerdotessa contà la seva història. El seu avi havia estat sacerdot estolista del temple d'Abidos quan el culte encara hi era obert i esplendorós; sabia una mica de llengua sagrada i podia desxifrar les principals inscripcions dels murs del temple. El seu fill, pare de Serena, s'havia iniciat com a sacerdot uab o "pastòfor", però es féu cristià per poder accedir a la plaça de recaptador d'impostos de la comarca. Arran de la mort de la seva mare, Serena fou lliurada a la custòdia del seu avi al temple. Fou així com cresqué i s'educà en el si de l'antiga religió a la Casa de Vida del temple d'Abidos. Ara feia vint anys morí el darrer servidor del temple d'Hathor i Osiris de Dendera, i Serena fou enviada a substituir-lo sota la denominació, tolerada pel governador, de guia dels monuments antics. Com tots els sacerdots del seu temps, Serena practicava una religiositat molt lligada amb la màgia, que era el servei que els reclamava el poble, tant el tradicional com el cristià. Havia visitat Pinedjem a Tkou i sabia molt bé qui era Nimlot: cada cinc anys, un equip de paletes enviats per ell acudia a restaurar el temple.
El sol declinava. Els visitants es despediren afectuosament de la sacerdotessa i emprengueren el camí de retorn al portitxol de Dendera. El seu ulls estaven enlluernats encara pels colors vivíssims del temple d'Hathor, mentre el seu esperit es submergia en la melancolia del doble capvespre, el que a l'entorn d'ells difuminava els relleus de les muntanyes líbiques i el que en el seu esperit sentia l' ineluctable anorreament de l'Egipte que tots estimaven.

EL BARQUER DELS DÉUS 9 (1 i 2 parts)

(PER DISTRACCIÓ he insertat la tercera part del capítol 9 abans de la primera i la segona (es tracta d'un capítol molt llarg). Poso aquí les dues primeres parts.)




Un viatge pel Nil


Dimecres 3 de Paope, l'octubre dels romans, de l’any 452 de l’era cristiana.

-Un oficial de l'Imperi? I dius que és un dels nostres? - digué l'estibador mentre desgranava goludament el carràs de raïm que Turi li havia regalat.
- No se'n amaga pas. Demaneu-ho a Pinedjem: és gràcies a ell que la princesa Pulquèria li va concedir el privilegi de conservar el temple d'Isis de Tkou. Hermodor és un ambaixador volant de l'emperador, una mena d'apagafocs. Allà on hi ha un conflicte, allà corre Hermodor.
-I com s'ho fa?
- D'entrada hi aboca calé, del seu i dels altres. Però si veu que no se'n surt, etziba un parell de coces de mostra, peti qui peti, només perquè vegin com pot anar. A la seva darrera ambaixada en va deixar quatre d'estesos, i eren peixos grossos.
- I què ha vingut a embullar a Antinòpolis?
- No ve en viatge oficial. Vol visitar el país, riu amunt, des d'Antinòpolis fins a Filé.
-Carall, això demana molt de temps!
- En té prou. M'ha llogat per un mes, per dur-lo fins a la primera cascada, veient-ho tot pel camí.
-Tot què vol dir?
- Ja t'ho imagines, no facis l'orni: els temples de la nostra religió i les tombes dels faraons.
-Quina sort que tens, Turi. Faràs el badoc, i a sobre guanyaràs uns centimets. Mira, mira! Ja arriben!
Efectivament, pel centre del riu avançava a favor del vent de Líbia una magnífica galera romana amb totes les veles desplegades, blaves, vermelles i negres. Al capdamunt del pal major onejaven les tres banderes imperials. A banda i banda de la proa lluïen sis grossos escuts d'aram. La figura del mascaró, una sirena de pits punxeguts, tallava la calitja vespertina amb tota la potència del bastiment militar. Els rems romanien immòbils i plegats arran de l'amura.
Amb lliscament majestuós, la nau s'acostà a la rada del port i maniobrà hàbilment per atracar al fondejador principal, que havia estat completament desembarassat. Quan el buc tocà el moll, les veles foren arriades en un batre d'ulls, i l'ancora anà a fons . Dos mariners saltaren a terra i amarraren un calabrot al norai. Després tornaren a bord i desaparegueren per les escotilles. La coberta quedà buida i silenciosa.
El moll estava ple de badocs que murmuraven encuriosits. Una llarga catifa arrencava del centre de l'andana fins al primer graó del replà de l'arc de triomf. Allí, sota l'arcada principal, esperaven el governador, el cap del destacament militar i el president de l'assemblea de la ciutat, voltats d'altres curials.
El sol, en el seu curs cap al desert líbic, projectava sobre les lloses de l'esplanada del port les ombres allargassades dels tres arbres de la nau. La coberta de la galera seguia solitària. La gentada, arran d'aigua, callava i esperava.
A la fi, després de nerviosos xiuxiueigs, els dignataris de terra avançaren lentament cap al vaixell ancorat, procurant no trepitjar fora de la catifa. Quan arribaren davant del portaló, quatre mariners sortiren d'una escotilla com empesos per un ressort, posaren la passarel.la i desaparegueren tot seguit pel forat d'on havien sortit. Tot tornà a quedar solitari i silenciós.
Al cap d'una estona, un militar amb les insígnies de comandant, amb clàmide i plomalls al casc, sortí per la porta del castell de popa i avançà fins a la passarel.la. Des d'allí féu un senyal al comandant de la plaça i, sense esperar resposta, girà cua i s'entornà per on havia vingut. El comandant pujà a coberta, el seguí i entrà al castell de popa.
Passats uns minuts sortí del castell de popa un home rabassut, de cabells grisos i atapeïts, guarnit amb túnica i mantell de senador. Amb pas decidit anà cap a la passarel.la, seguit pel comandant i l'altre militar, desembarcà i, amb tota senzillesa, abraçà i besà tots i cadascun dels qui l'havien vingut a rebre. Després, mirant tots de no trepitjar fora de l'estora, s'adreçaren amb calma cap a la ciutat, passant per sota de l'arc triomfal. La gentada esperà per veure si desembarcaven fato, però en comprovar que no desembarcaven res, i que la coberta del vaixell seguia deserta, s'anaren disgregant més aviat decebuts de la poca patxoca d'aquell oficial de l'imperi.
Turi i el seu company s'havien fet un fart de riure presenciant la subtil picabaralla protocol.lària dels dignataris; estaven molt satisfets del capteniment del seu correligionari, que no s'havia mostrat fins que els magistrats no havien avançat fins al vaixell. Tot seguit feren cap a la taverna del moll dels teixidors, on solien trobar els seus companys, i passaren la vesprada comentant els fets i bevent vi dolç de Xipre.

Dijous 4 de Paope

L'endemà a trenc d'alba, Turi i un dels seus estibadors es presentaren davant del portaló de la galera.
- Què voleu? -els escopí el sentinel.la, amb care de pomes agres.
- Aviseu Hermodor que estem a punt de salpar - respongué Turi sense ni mirar-se'l.
- Sa Dignitat l'Ambaixador es llevarà quan li roti, i vosaltres, morts de gana, vejam si en parleu amb més respecte.
- Doncs ja li podeu dir amb tot el respecte que si no surt tot seguit ens haurà d'empaitar pel camí de sirga. Nosaltres no podem esperar més.
- Egipcis desvergonyits! És així com tracteu un oficial de l'Imperi? Ja podeu fotre el camp o cridaré el cos de guàrdia que baixin a atonyinar-vos com us mereixeu.
- Baixa tu, mastegafigues, i veuràs quin pa hi donen als molls del Nil!
El sentinel.la féu gest d'anar cap a l'escotilla de popa, però abans que hi arribés en sortí el capità del vaixell, amb el cap descobert i amb la clàmide mig ajustada.
-Què passa, sentinel.la? Què és aquest temperi? -exclamà amb veu enrogallada.
- Aquests egipcis, que diuen que venen a buscar el senyor ambaixador.
L'oficial s'acostà al portaló i demanà amb bonhomia:
- Sou els barquers que heu d'acomboiar l'ambaixador?
- Si, senyor -respongué Turi. - Havíem quedat amb Hermodor que salparíem a punta de dia, i mireu el sol com ja pica l'ullet per sobre l'arc de triomf.
- Hermodor se'n va anar a dormir molt tard i deu estar molt cansat. Torneu d'ací a un parell d'hores.
- No podem esperar. Duem fruita a l'altra banda del Nil, i si esperem gaire se'ns neularà a coberta. El sol pica més aquí que al Pont Euxí, oficial. A més, Hermodor va dir que ens ajudaria a carregar els cistells, i ja veieu, el més calent és a l'aigüera. Au, desvetlleu el vostre ambaixador, i som-hi.
- Agrestis et dyscolus -observà somrient el capità, que era de Tortosa, a la Tarraconensis.
- Sé una mica de llatí, senyor -respongué Turi calmosament - i a més, això de dyscolus ho entenc molt bé, que és un mot grec. No, no sóc rebel. Sóc un egipci lliure i tinc la meva barca, amb la que mercadejo amunt i avall del Nil.
-Què transportes?
- De tot, però sobre tot teixits. Per cert, no me'n comprarieu un parell de peces? Dueu les ensenyes imperials molt esparracades.
L'oficial esclatà en una gran riallada, i adreçant-se al sentinel.la, manà:
- Poseu la pasarel.la. Tu, barquer, puja i ves tu mateix a desvetllar el teu senyor descarregador; ja veurem quina cara hi posa.
Turi saltà a la coberta del vaixell i s'adreçà decididament cap al castell de popa, però abans que hi arribés, la porta s'obrí i Hermodor n'eixí d'una revolada. Anava guarnit amb brusa negra d'estibador i amb calces ajustades a la cama i lligades al turmell. Calçava mitges botes de pell de cabra i duia penjat a l'espatlla un sarró de llana gruixuda.
El capità se'l mirà garratibat i exclamà:
- Per Pòl.lux! Doncs si que sembleu un descarregador de moll!
-No ho semblo, que ho sóc, caríssim Paulí -respongué Hermodor de bona jeia-. Apa, adeu, i bon retorn a mar oberta. Jo me'n vaig amb la meva gent.
- Espero que tot us vagi bé, Hermodor. Aneu a un país perillós. Els blemis encara estan mig revoltats.
- Vosaltres teniu prou motius per malfiar-vos dels blemis, nosaltres no: venerem els mateixos déus.
-Amb la més delicada pietat us poden esberlar el cap per robar-vos. No us en refieu. Advertiu els destacaments imperials dels vostres plans de viatge.
-De cap manera, Paulinus. És una expedició privada, com d'altres n'he fet, ja ho saps prou. A més, no m'embarco amb un barquer qualsevol, sinó amb el barquer dels déus. Quina protecció més alta voldria?
-Per si cas, Hermodor, us encomanaré al meu déu, que en els darrers temps s'ha mostrat més eficaç que els vostres...
- Apa, que és tard i vol ploure! Salve, capità. Salut, soldats!
Hermodor i Turi saltaren a terra i, seguits per l'estibador, s'adreçaren al moll de les mercaderies, on els esperava la barca aparellada per salpar.
La barca de Turi era un sòlid bastiment del tipus denominat polícopon, amb tres rems per banda. Havia estat construïda a les dressanes de Coptos sota la direcció del mateix Turi. Les quadernes eren de fusta de roure portada expressament de Xipre. La quilla era d'un sol tirat, esmolada com un ganivet. Els folres eren de fusta de pi del Faium. Però allà on Turi havia tirat la casa per la finestra era en l'orla i la coberta, totes elles de cedre de Fenícia, com si en lloc de transportar blats i llanes hagués de transportar princeses síries. El cas és que el fustam de la coberta de la barca de Turi no es ratllava ni que hi arrosseguessin una arada d'artigar. Més d'un massa ben calçat s'hi havia clavat una solemne resquitllada. El Rois arborava un aparell de dos pals amb guaires i ales per aprofitar els ventims del Nil. L'esperó representava un cap de brau. El castell de popa era molt historiat, amb columnes papiriformes. Entre la sentina i la coberta podia transportar setcentes àrtabes (uns quatrecents sacs) de blat. Ara la barca estava acabada de repintar amb coloraines vermelles, blaves i morades. A banda i banda de la proa lluia el seu nom: Rois , l'Alerta.
Corria la brama que aquell joiell de barca havia estat finançat amb diners dels tresors ocults dels temples. Els que sabien de què anava, tanmateix, insinuaven que la factura l'havien pagada els sacerdots de Filé. Fós com fós, Turi tenia una barca magnífica i velejadora com ella sola.
La tripulació consistia en vuit estibadors remers, dos vailets i un cuiner que era alhora pesador, remeier i músic. En aquell periple la barca duia ordi i fruita fresca amb destinació a Hermòpolis, just a l'altra banda del riu. Al temple de Thot, més enllà d'Hermòpolis canals amunt, havia de carregar teixits confeccionats i llana en floca destinada als nubians del Dodecasquè, més amunt de la primera cascada.
Hermodor fou presentat a la tripulació, que l'acollí amb simplicitat. Tots eren devots de l'antiga religió i sabien prou bé tot el que aquell home vestit amb l'aspra estamenya dels estibadors havia significat per a la preservació del culte ancestral a les terres d'Egipte. Hermodor ajudà a carregar els darrers sacs d'ordi, i un cop enllestida la tasca, tothom embarcà i el Rois salpà, posant cap a l'entrada del canal d'Hermòpolis, a l'altra banda del riu, amb tot el drap guindat per aprofitar una ramiola de gregal que amb prou feines arrissava les aigües calmoses del gran riu.
Quan foren al mig del corrent, el cuiner músic, que tambè se les donava de sacerdot, entonà una pregària a Isis, que fou respectuosament seguida per tots els navegants amb els braços alçats i els palmells de les mans enlaire.
Al cap de poca estona, quan havien assolit la riba de ponent, s'endinsaren pel canal de Shmun, que encara era navegable a primers d'octubre. El ventet del nordest havia amainat, de manera que el patró ordenà tombar la vela i armar els rems. Quan els estibadors s'hi posaven, Hermodor insistí a agafar un rem i hagueren de deixar-lo fer.
El Rois atracà al moll d'Hermòpolis, desert en aquella hora, tret de dues xalanes de pesca. El port era una instal.lació arcaica i esgalabrada, amb signes evidents de deixadesa. La ciutat d'Hermòpolis havia estat una de les més importants de l'Egipte faraònic, però havia anat decaient amb el pas del temps, a causa, en primer lloc, del desplaçament de la llera del riu, que havia deixat el seu canal intransitable la major part de l'any, però sobretot per la competència d'Antinòpolis, a la riba aràbiga, que havia esdevingut la capital administrativa de les Dues Tebaides.
Turi desembarcà tot seguit, acompanyat d'un estibador, per anar a trobar l'assentador de fruita i de cereals per al qual duia el carregament. Hermodor es disposà a visitar la ciutat sota el guiatge d'Orsíesi, el cuiner-músic, que es vantava de conèixer el país pam a pam.
Mentre pujaven a la vila per l'antiga via de Serapis, codolada a trossos, Orsíesi anà explicant l'origen del lloc. El nom egipci de la ciutat era Shmun, derivat de l'antic egipci Hemenú, mot que significava "l'octava", amb referència a les quatre parelles de divinitats primordials que flanquejaven el déu Thot, l'Hermes dels grecs. El panteó d' Hemenú feia la competència al d'Heliòpolis, però al capdavall els déus es van entendre i cada regió va seguir la seva llei.
La població s'escampava entorn de les ruïnes dels temples antics. Els murs del recinte sagrat estaven mig enderrocats i les cases dels veïns havien envaït el clos. Al bell mig s'aixecaven encara intactes les monumentals columnes del pòrtic del temple de Thot, de l'època de Ramsès II. Eren tan gruixudes, explicà Orsíesi, que els cristians no les havien pogut enderrocar com la resta de l'edifici; el que havia estat la sala hipòstila i el santuari era ara una pedrera on es trituraven els carreus del temple per fer-ne morter.
Tocant a la muralla hi havia la fàbrica d'un temple de Seti II, habitat ara per algunes famílies. Als pilons s'hi veien encara uns meravellosos relleus. Al costat, un altre temple més petit servia de cort de porcs.
Fora murs s'aixecava una imponent església cristiana, que era la seu episcopal. Havia estat edificada sobre un temple dels temps dels Ptolemeus, aprofitant-ne molts elements; manifestava encara tota la grandesa dels antics temples egipcis. Tenia un transsepte amb els braços acabats en petxina. Estava voltada de pòrtics i de dos propileus profusament decorats. Poc més enllà s'aixecaven una capella i un baptisteri. Tot plegat formava un esplèndid recinte religiós que recordava els antics santuaris faraònics.
Al nord-oest de la ciutat, en direcció al desert, hi havia dos monestirs, un de monjos pacomians i un de melecians.
De retorn al vaixell, Hermodor ajudà a la descàrrega dels cistells de fruita i dels sacs d'ordi. Després dinaren tots plegats a l'ombra d'un tendal estès davant del castell de popa, asseguts sobre gruixudes estores d'espart. Orsíesi es volgué lluir i oferí un estofat de xai amb cebes i prunes, amb pa de blat desenfornat aquell mateix matí a Antinòpolis.
Després d'un breu descans, els remers es tornaren a posar als bancs i el Rois remuntà feixugament el canal de Shmun per anar a trobar el ramal que duia a la necròpolis i al temple de Thot de Terra Endins.
A mitja tarda, quan l'oreig del Nil havia començat de bufar, el vaixell atracà al portitxol del temple de Thot de Terra Endins. A dalt de la graderia del moll esperaven impacients, des de feia hores, Tírsit i Totmès, que sostenien a les mans una bacina i un gerro d'aigua perfumada amb espígol per a les ablucions de benvinguda.
El primer que saltà a terra, abans i tot que posessin la passarel.la, fou Turi, que pujà els graons corrent com una llebre per anar a abraçar els dos germans, sense curar-se ni poc ni molt dels esquitxos d'aigua espigolada que li amaraven els vestits.
Hermodor el seguí lentament, i arribat davant dels escribes, els saludà amb una profunda inclinació, procedint tot seguit a les ablucions rituals. Sabia perfectament qui eren, i venerava en ells la presència i la permanència de la saviesa de l'antic Egipte que ell havia maldat per preservar de la completa extinció. Després, depassada la fredor del cerimonial, començaren de conversar animadament, i gairebé no pararen durant tot el temps que el viatjer sojornà al temple de Thot. Hermodor estava ullprès de la puresa de la llengua egípcia que parlaven aquell noi i aquella noia, lluny de les malformacions dialectals de la gent del comú. Semblaven, comentà més tard, llibres parlants.
Deixant dos vigilants al vaixell, tota l'expedició emprengué la ruta del desert vers la necròpolis i el temple de Thot, que quedava a mig estadi del portitxol per un camí força ben enllosat. Els dos germans i els dos vailets del Rois, que eren amics des de la infància, corregueren coma amunt per advertir la gent del temple de l'arribada dels visitants. Així, quan aquests començaren de trepitjar les llambordes de l'avinguda d'accés, Nimlot i Menat-Neter ja sortien de la porta del primer pati per anar-los a rebre. Fetes les primeres salutacions, tot el seguici es traslladà a la Casa de Vida, uns per descansar i altres per preparar la vetllada.
A l'entrada de fosc s'aplegaren a la sala hipòstila, il.luminada amb llànties als quatre cantons. Anaven tots, petits i grans, revestits de túniques de lli blanques llargues fins als peus.
- Aquest vespre sou tots sacerdots-, glossà Nimlot.
Aleshores s'encaminaren processionalment vers el santuari per celebrar el ritual ossiríac de l'hora vespertina. Nimlot desclogué el forrellat amb una clau d'argent i obrí les portes de bat a bat. El braser posat davant de l'altar guspirejava com encès de nou. Nimlot i Menat-Neter entraren, mentre els altres romanien a la part de fora. Nimlot, murmurant les antigues pregàries rituals, s'apropà a l'estàtua del déu, no més alta que una nina, i passà pels seus llavis els amulets. Mentrestant tots entonaren l'Himne Nocturn d'Osiris en llengua egípcia antiga. Quan Nimlot sortí de la capella, Hermodor li lliurà un cinyell de seda amb entramats d'or per lligar la clau d'argent.

Dos hermopolitans que baixaven de posar paranys al desert per atrapar serps verinoses, quan passaven per sota del temple de Thot sentiren els càntics.
-Ja hi tornem a ser - digué un d'ells.
- Això acabarà malament -reblà l'altre.
I seguiren endavant en silenci per les còmodes lloses del camí d'accés del temple de Thot de Terra Endins.

Acabada la celebració, tots recuperaren els seus hàbits ordinaris i s'assegueren en coixins entorn de la taula baixa de la cuina-menjador de la Casa de Vida. Les serventes etíops havien preparat una abundosa selecció de carns de porc al caliu amb herbes del desert. Begueren cervesa del maltatge de la casa.
-Feia anys que no bevia aquest nèctar divinal -exclamà Hermodor. -Els imperials no saben beure altra cosa que vi.
-De cervesa només se'n beu ja als temples -explicà Turi. -La millor de totes, apart d'aquesta, és la del temple d'Isis de Tkou. Ja us vagarà de tastar-la.
A l’hora dels postres hi hagué uns misteriosos anants i vinents dels visitants, i al capdavall posaren sobre la taula els presents que duien per Tírsit i Totmès. Els de la gent del riu eren els habituals, però no per això menys cobejats pels dos escribes: aquesta vegada els barquers havien arreplegat un codi egipci amb un tractat hermètic, un rotlle grec amb el text de "Les bacants" d'Eurípides i un feix de papirs d'escriptura hieràtica. Tírsit i Totmès no s'hi veien d'alegria.
Hermodor desembolicà una caixeta de fusta envernissada, l'obrí i en tregué dos collarets de granets de faiença enfilats amb or, amb medallons que eren grosses maragdes de verd intens i transparent. Tírsit i Totmès miraven els joiells bocabadats, i retingueren la respiració quan l'oficial de l'imperi els els posà al coll.
Menat-Neter no es pogué estar de dir:
- Heu estat massa generós, noble Hermodor. Al cap i a la fi, són dos estudiants que fan la seva feina.
- Són l'esperança d'un Egipte que agonitza, senyora. Si encara fóssim als bons temps, no un parell de collarets, un temple els dedicaríem. És que són molt diferents de Thot, el déu escriba?
-No -reblà Turi, - Thot, Tírsit i Totmès són una sola cosa.
-Apa, Turi - exclamà una de les minyones etíops que desparava taula -el que tu pretens és que al costat del temple dels Escribes de Shmun, pel mateix preu facin la capella del Barquer dels Déus.
Tothom rigué l'acudit i la vetllada proseguí amb familiaritat i bonhomia.
Tot d'una, Totmès llançà al seu pare una mirada de complicitat i etzibà la pregunta que li coïa a la llengua des de feia estona.
-Hermodor, és cert que heu estat a l'Índia?
- Si, és cert -respongué l'interpel.lat.
- Féu-nos-en cinc cèntims, si us plau.
Menat-Neter intervingué amatent:
- Totu, el noble Hermodor està cansat de carregar i descarregar saques d'ordi; no l'empudeguis amb les teves tafaneries.
- Estava cansat, senyora - digué Hermodor, tot enriolat, -però la vostra cervesa m'ha deixat més eixerit que un gínjol. Vejam, què vols saber de l'Índia?
Totmès féu posat de persona important i amollà la pregunta que tenia preparada:
- He llegit en un llibre de Filó d'Alexandria...
Hermodor l'interrompè sorprès:
- Has llegit Filó el Jueu?
-Veureu, Hermodor -intervingué Nimlot, -aquí llegim el que podem, no el que volem. El cas és que va passar pel magatzem un jueu de Síria que, a canvi de tres vestits de llana, ens va donar una obra de Filó titulada "Saviesa i bondat". És molt bella, i l'hem llegida moltes vegades.
Hermodor assentí amb el cap, i Totmès continuà:
-Filó parla d'uns savis de l'India que dediquen els seus esforços a les ciències físiques i a la filosofia i que practiquen la virtut més exigent.
-I diu que van nus del tot -afegí Tírsit, i tot seguit s'enrojolà com una magrana.
-Vejam -enllaçà Hermodor -jo us diré el que he vist, no el que he llegit. Vaig anar a l'India amb una caravana de marxants de Síria que anaven a cercar sedes i safrà. Vam seguir el camí del desert, travessant d'una punta a l'altra tot l'imperi dels perses. Hi ha una altra ruta, més al nord, per les muntanyes. És més llarga, encara que més passadora. El nostre viatge va ser llarg i tranquil. Els perses tenen soldats i destacaments de guarda escampats per tot el país, de manera que es viatja amb tota seguretat.
-Duieu el lloro? -demanà Turi fent-se l'innocent.
-No -respongué Hermodor sense immutar-se. -La pobra bèstia no hagués resistit la duresa d'una travessa com aquella. Bé, el cas és que al cap d'un mes de marxa pel desert vam arribar a la vall del Sind, que nosaltres en diem Indus. La caravana s'aturava a la ciutat de Geb, que és un port del mar d'Aràbia a la desembocadura del Sind. Jo vaig llogar guies i cavalls, que n'hi ha de magnífics, i vaig seguir riu amunt. Duia una carta de recomanació per al cap de l'església dels maniqueus instal.lada en aquella comarca, un sirià d'Edessa. Em varen acollir fraternalment i em van introduir en les comunitats dels savis i dels escribes de la religió vèdica. Val a dir que gairebé tots anaven vestits com l'altra gent del país, però si que en vaig veure algun de mig despullat i fins i tot un que anava a pèl. Gràcies als maniqueus, que em feien d'intèrprets, em vaig poder informar dels seus costums i de les seves creences. En aquell país, una cosa és la religió del poble, que professa un politeisme ric i desgavellat, i una altra les creences i les idees dels savis, que s'assemblen molt a les dels filòsofs de les nostres escoles platòniques. Uns i altres conviuen amb harmonia. Em van llegir passatges d'un llibre que en deien "El llibre secret del gran bosc", d'un pensament molt elevat i expressat amb un llenguatge més filosòfic que religiós . Vaig demanar si me'n podia endur una còpia, però s'hi negaren rodonament. De totes maneres, vaig prendre moltes notes, i potser algun dia ho posaré tot per escrit.
-Durant el viatge pel Nil tindreu prou lleure per escriure -observà Turi.
-Sobre tot si no us entesteu a agafar els rems -reblà un dels estibadors. La seva observació fou acollida amb una gran riallada, i Nimlot aprofità l'ocasió per acomiadar la vesprada.

Divendres 5 de Paope

Bufava un ventim de Cirenaica, una ramiola de no res. Turi féu guindar tot el velam, però aixís i tot el Rois avançava a pas d'home.
-Amb aquesta albaïna tardarem tres dies en arribar a Asiut -sentencià. -Au, armeu els rems.
-De cap manera -exclamà Hermodor autoritàriament. -Només vogarem en cas de necessitat. Jo no tinc cap pressa, i ja he deixat ben clar que totes les despeses, comprès el temps perdut, van a compte meu. Tu, Turi, el que has de procurar és que no falti res, ni bon passament ni bona beguda.
-Per això no heu de patir, Hermodor -respongué Turi enriolat. -Els meus homes són molt feinejadors, però de menjar i beure sempre hi són a punt; a més, en aquest vaixell això no s'ha estalviat mai.
-Entesos. Me'n faig un punt d'honor. Arribarem a Akhetaton aquest vespre?
-Si el vent no amaina, sí. Però no sé pas que voleu veure a Akhetaton, Hermodor. És un camp de ruïnes colgades de sorra.
-Tan malmès està?
-I més. És un lloc maleït. La gent el defuig. Amb prou feines si hi trobareu un parell de veïnats miserables a la vora del riu, i alguns monjos a les muntanyes.
-I les tombes?
-Totes saquejades.
-Malgrat tot, m'agradaria visitar-ne alguna.
-Fet. Demà de bon matí us hi acompanyarem.
A mitja tarda, el vent de Síria es donà més punter, i el Rois avançà riu amunt com a trot de cavall. Al capvespre amollaren l'àncora al davant de tres casetes de pescadors arrapades als carreus de l'antic port d'Akhetaton. Orsíesi baixà i mercadejà una panera de molls de fang, faves seques i prunes confitades. Amb aquests ingredients i les cebes i alls de la seva reserva permanent guisà una olla de peix que els àngels hi cantaven en cos de camisa. Soparen tots a coberta, a la llum esblaimada d'una lluna marinera. El vi corregué en abundància. A les postres -dàtils i figues seques de Xipre- la conversa girà amb naturalitat vers la corprenedora aventura religiosa d'Akhenaton.
-Què en sabeu? -demanà Hermodor.
-El que els petits escribes d'Hermòpolis ens han contat -respongué un dels remers-. És un dels seus temes preferits.
-L'afer Akhenaton no és cosa de petits escribes egipcis -continuà somrient Hermodor. -Jo penso que són els historiadors grecs els qui n'han donat la ressenya més ajustada.
-Som tot orelles, ambaixador -digué Orsíesi. -Però potser nosaltres, els fills de la Terra Negra, sabem coses que vosaltres, els grecs d'Egipte, heu ignorat perquè les heu volgut ignorar. Al capdavall ho podrem escatir.
-He vingut a aprendre, mestre Orsíesi, no a ensenyar -respongué Hermodor afablement. -Preneu-ho, doncs, com una conversa a la llum de la lluna. I bé, els meus historiadors filòsofs diuen que Amenofis IV no féu altra cosa que reconèixer obertament allò que la més pura tradició dels savis egipcis havia professat ocultament des dels temps de les grans revelacions profètiques d'Heliòpolis i d'Hermòpolis: que l'univers dels déus és una monarquia en la qual el poder s'expandeix en forma vertical. La divinitat més pròxima a nosaltres és la potència creadora, manifestada en Ra, el sol donador de vida. Però per damunt del sol hi ha els principis suprems que només els savis coneixen i que no són objecte de veneració religiosa, ans de contemplació intel.lectual.
-Carall de grecs! -mormolà el remer major, -de tot en féu filosofia.
-Poc a poc, home del Nil -respongué Hermodor. -El que acabo de dir es troba a les inscripcions de les tombes dels més antics faraons. Els petits escribes us en donaran raó.
-Aleshores -demanà Turi -quin paper hi fan en tot això els nostres déus en figura d'animals, Horus, Hator, Sobek i tots els altres?
-Eren romanalles dels temps més reculats, d'abans de l'escriptura i de la civilització.
-I com és que es van mantenir?
-Per raons sobretot polítiques. Els faraons, enfrontats amb l'àrdua tasca de mantenir la unitat d'un imperi allargassat per les riberes del Nil, pensaren que el manteniment de les antigues divinitats locals contribuiria a la concòrdia i a la fidelitat envers el poder. I no s'erraren. El panteó egipci, amb la seva frondosa diversitat, va contribuir decisivament a la unitat de l'imperi.
-I Amenofis IV?
-Amenofis IV, és a dir, Akhenaton, va viure un dels rars períodes de pau de l'història d'Egipte. El seu pare, Amenofis III, pensava que l'imperi egipci era una cosa ja definitivament consolidada, i no emprengué cap guerra contra els enemics del nord. El jove Amenofis no sabia res d'exèrcits ni de batalles. Era un home d'estudis, i quan li va tocar de regnar, va fer més de savi que de rei, i pretengué eliminar de cop i volta les supersticions religioses del seu poble, substituint-les per la racionalitat de les antigues cosmogonies d'Heliòpolis i d'Hermòpolis.
-I va fracassar.
-No podia ser d'altra manera. El clergat d'Amon de Tebes, que representava les creences populars ancestrals, ho va tenir fàcil. Akhenaton va ser una flamarada fora d'hora. I ara, dos mil anys després, una potència estrangera ha imposat a Egipte l'esperit de la religió d'Akhenaton.
-Què us empatolleu! -exclamà Turi alarmat. -Voleu dir que el cristianisme és un retorn a la religió d'Akhenaton?
-Calma, amic meu. El cristianisme, més enllà dels seus mites, tan pintorescos i estrafolaris com els dels egipcis, professa la creença en una divinitat única i en un poder còsmic d'estructura vertical, tal com creia el faraó reformador.
-De tant fregar-vos amb els bizantins us heu tornat mig cristià.
-I ells s'han tornat mig pagans. Recordeu Hipàtia: a la seva escola hi acudien tan pagans com cristians. El cert és que quan parlem dels principis suprems emprem un llenguatge comú.
-I com acabarà tot això?
-Ja ho endevineu prou. La nostra tradició religiosa desapareixerà en un parell de generacions, absorbida pel cristianisme. Però haurem depositat en el nucli més íntim de llurs creences un besllum de les nostres tradicions més profundes.
Hermodor callà. Un silenci pesarós acollí les seves darrreres paraules. La lluna banyava de groc oliós les riberes del Nil i l'aspra vegetació del camp de ruïnes d'Akhetaton. L'un darrere l'altre, els homes s'aixecaren i, després de beure un glop d'aigua, anaren a ajaçar-se a les seves màrfagues a la bodega de proa. El riu s'escolava cap el nord, indiferent.