NO DEIXEM MORIR EL "LLUR"
Quan vells i venerables (no sempre és el mateix) escriptors catalans es decidiren de repristinar els seus vells i venerables (no sempre és el mateix) escrits, d'antuvi (sorry) anunciaren, amb covarda senilitat, que es plegarien al diktat neogeneracional d'emprar una llengua més simple i més adaptada a la parla de la població, és a dir, acceptaren d'empobrir la llengua per mitjà de la qual temps ha s'havien prestigiat. Recordo, per exemple, dos pròlegs, un d'Espriu i l'altre de Juan Arbó, que anunciaven impúdicament que en les noves edicions de la seva narrativa prescindirien del pretèrit simple i eliminarien implacablement tots els "llurs", els "ensems" i els "àdhuc", fent fonedissos, de passada, algun "malgrat" i algun "nogensmenys".
Deixant de banda la gran qüestió de l'existència paral.lela d'una llengua culta i d'una llengua popular (cadascuna amb la seva riquesa específica), vull sortir en defensa de l'adjectiu possessiu "llur", condemnat, bandejat i ridiculitzat per les noves generacions catalano-castellanoparlants.
La riquesa d'una llengua no és només un signe de bellesa; és també un instrument d'eficàcia i d'expressivitat. Hi ha llengües africanes que només compten fins a tres; no deuen ser gaire eficaces a l'hora de comprar i de vendre més enllà de la pròpia clariana. L'expressivitat d'una llengua no depèn del seu lèxic (les paraules útils poden ser manllevades d'una altra llengua) sinó de les seves funcions gramaticals (que no poden ser manllevades). Una de les funcions gramaticals més importants és la dels possessius. I si un possessiu és equívoc, el llenguatge esdevé enutjosament inexpressiu. Què volem dir quan diem: "el seu gos és d'atura"? El gos d'ell o el gos d'ells? El francès i l'italià mantenen viva una forma que evita l'ambigüitat: "leur", "loro". El castellà no en disposa. El català la té: "llur gos". Però l'ànsia de modernització, el temor de veure el català confinat en un arcaisme esclerotitzador han impulsat els escriptors (ja no diguem els parlants) a bandejar els utilíssims "llur" i "llurs" i a resignar-se als equívocs consegüents.
Examinem el següent passatge de la "Crítica de la facultat de jutjar" de E. Kant, traduït per Jèssica Jaques (Edicions 62):
"Aquest principi no ha de ser derivat de conceptes a priori, perquè aquests pertanyen a l'enteniment, mentre que la facultat de jutjar s'ocupa només de llur aplicació".
Si en lloc de "llur" (alemnay "ihre) la traductora hagués posat "el seu", no sabríem si Kant, en la frase final, es referia al "principi" o als "conceptes". Ara sabem que es referia als conceptes.
Per què ens entestem en empobrir la llengua?
Deixant de banda la gran qüestió de l'existència paral.lela d'una llengua culta i d'una llengua popular (cadascuna amb la seva riquesa específica), vull sortir en defensa de l'adjectiu possessiu "llur", condemnat, bandejat i ridiculitzat per les noves generacions catalano-castellanoparlants.
La riquesa d'una llengua no és només un signe de bellesa; és també un instrument d'eficàcia i d'expressivitat. Hi ha llengües africanes que només compten fins a tres; no deuen ser gaire eficaces a l'hora de comprar i de vendre més enllà de la pròpia clariana. L'expressivitat d'una llengua no depèn del seu lèxic (les paraules útils poden ser manllevades d'una altra llengua) sinó de les seves funcions gramaticals (que no poden ser manllevades). Una de les funcions gramaticals més importants és la dels possessius. I si un possessiu és equívoc, el llenguatge esdevé enutjosament inexpressiu. Què volem dir quan diem: "el seu gos és d'atura"? El gos d'ell o el gos d'ells? El francès i l'italià mantenen viva una forma que evita l'ambigüitat: "leur", "loro". El castellà no en disposa. El català la té: "llur gos". Però l'ànsia de modernització, el temor de veure el català confinat en un arcaisme esclerotitzador han impulsat els escriptors (ja no diguem els parlants) a bandejar els utilíssims "llur" i "llurs" i a resignar-se als equívocs consegüents.
Examinem el següent passatge de la "Crítica de la facultat de jutjar" de E. Kant, traduït per Jèssica Jaques (Edicions 62):
"Aquest principi no ha de ser derivat de conceptes a priori, perquè aquests pertanyen a l'enteniment, mentre que la facultat de jutjar s'ocupa només de llur aplicació".
Si en lloc de "llur" (alemnay "ihre) la traductora hagués posat "el seu", no sabríem si Kant, en la frase final, es referia al "principi" o als "conceptes". Ara sabem que es referia als conceptes.
Per què ens entestem en empobrir la llengua?
posted by J. Montserrat Torrents | 6:38 AM
3 Comments:
Molt d'acord amb tu. Voldria però, fer-hi un apunt.
El "llur" com a determinant possessiu és un arcaïsme que només s'ha mantigut en texts cultes. Ara bé, com a adjectiu encara existeix dialectalment (ho diu el diccionari català-valencià-balear i una simple cerca de "el llur" "la llur", etc. al Google serveix per a comprovar-ho). La norma però crec que només el contempla com a determinant, cosa que presenta 3 problemes.
1- És totalment arcaic, tal com ho és "nostre" a la frase "aquest és nostre cotxe".
2- És incoherent amb el sistema català actual dels possessius: si diem "el nostre cotxe" per què hem de dir "llur cotxe" i no "el llur cotxe"?
3- No soluciona la confusió de què parlaves quan necessitem un adjectiu. Per exemple, podem dir "el nostre cotxe és nostre" però diem "llur cotxe és SEU". No seria millor dir "EL llur cotxe és LLUR"?
De cara a recuperar el "llur", trobo que seria molt adient canviar la norma per fer-la coherent amb el sistema dels possessius catalans moderns i amb el sistema que, de fet, existeix dialectalment, cosa que no passa amb la forma normativa.
Exemples d'això que proposo que poden existir dialectalment (entre parèntesi la forma normativa):
-A quin et refereixes?
-Al llur.
(-Al seu.- pot portar confusió)
-Aquests són meus i aquests altres són llurs.
(-Aquests són meus i aquests altres són seus.- Pot portar confusió)
La forma normativa em sembla perfectament vàlida i desitjable en certs casos (poesia per exemple). És a dir: si diem "mon cor estima un arbre" també hauríem de dir "llur cor estima un arbre". Però jo crec que caldria restringir el seu ús només en aqueixos casos.
Bé, no res més. Si voleu dir-me res, podeu fer-ho a l'adreça "jovasch" de la xarxa gmail punt com.
Moltes gràcies! Estava buscant el significat i l'ús de "llur" i ara m'ha quedat molt clar, tant amb el teu post com amb el comentari d'Anònim.
Gràcies per endavant i bona sort! :)
Post a Comment
<< Home