DENUNCIAR EL CONCORDAT

El profund arrelament del catolicisme en les persones i en les institucions d'aquest país fan necessari un acord al més alt nivell entre l'església catòlica i l'estat espanyol. Per si algú no ho té prou clar, li recordaré, per exemple, que el dret canònic té la categoria de dret supletori en els drets forals de la Corona d'Aragó. Ara bé, aquest acord global, que hauria d'evitar la desacreditada paraula de "concordat", s'ha d'efectuar entre l'església espanyola i l'estat espanyol. La intromissió d'una potència estrangera com és el Vaticà és totalment contrària als usos internacionals. Els catòlics espanyols poden tenir el tipus de relació que vulguin amb el Vaticà; tanmateix, l' estricta dependència que professen és una doctrina de base dogmàtica, fonamentada en una determinada interpretació dels Evangelis i de la tradició. Però un estat laic no té cap motiu per refrendar aquesta creència. Políticament, el Vaticà representa per a l'estat espanyol el mateix que la República de l'Uzbekistan: un estat estranger. És aleshores absurd que els afers que afecten a certs tipus de relació entre espanyols siguin negociats amb un país estranger. Per aquest camí, els acords amb les comunitats islàmiques hauran de ser negociats amb el Príncep dels Creients, el rei del Marroc. Consegüenment, la primera mesura que haurà de prendre un nou govern espanyol és la denúncia del concordat existent, no a causa del seu contingut, gran part del qual haurà de ser reconduït, sinó per la seva forma: és una renúncia a la sobirania que cap instància política no ha autoritzat.
Molts cristians del segle XXI es sentirien alleugerits si els estats moderns comencessin de prendre distàncies amb els Estats Pontificis, aquest engendre político- religiós surgit per depredació durant l'Edat Mitjana. El poder temporal del bisbe de Roma és la més refinada i hipòcrita negació dels ideals cristians (i la corona britànica que es comenci de posar en remull).