MEMORABILIA

MEMORABILIA (MEMÒRIES PERSONALS)

Caixes, cistells, bosses, arxivadors…: una immensa i aclaparadora paperassa omple els espais intercalars de casa nostra, lluitant per un espai congru entre els llibres (una altra terregada), els llençols, la vaixella i totes les domesticitats. “Algun dia hi posaré ordre”, em dic sovint. “Aleshores, amb tota la documentació sistemàticament classificada, podré començar a donar a conèixer els meus records personals de l’època franquista, de la transició i de la universitat.” Però el moment de posar ordre no arriba, i el temps passa. M’he decidit, doncs, d’arrapar-me al terme “memòria” i oferir, a tongades irregulars i abocant-ho pel broc gros, allò que efectivament tinc a la memòria, amb alguna ajuda documental casual i escadussera. El blog és, sembla, un instrument de comunicació informal i personal. A més, és interactiu (mot màgic). Aleshores, allà on no arribi o flaquegi la meva memòria hi arribarà la dels meus amables lectors, i el resultat serà una revisió, sempre oberta, d’aquestes pàgines de memorabilia.

1. EL PARTIT SOCIALISTA DE CATALUNYA A LA UNIVERSITAT AUTONOMA DE BARCELONA.
La meva col.laboració amb el Moviment Socialista de Catalunya va començar els primers anys seixanta. No vaig entrar com a militant, car a l’època jo era eclesiàstic i no era costum. Mantenia contacte directe amb Joan Reventós, amic, veí i antic company de l’Institut Tècnic Eulàlia. L’any 1963 vaig representar personalment Joan Reventós a un congrés del Partito Socialista Italiano a Roma. Un germà meu i jo, també, erem “passadors”, és a dir, passàvem fugitius pels Pirineus. Jo, valent-me dels meus hàbits, passava gent fins i tot pels nassos dels policies a la frontera de Puigcerdà; tenia unes tècniques molt refinades. El meu germà va passar Dionisio Ridruejo, que anava al “contubernio de Munich”.
Arran de la ascensió als cels de Carrero Blanco, a finals del 1973, vaig decidir formalitzar la meva militància al MSC. Calia una mena d’examen de marxisme, però com que aquell mateix any jo explicava Marx a la UAB, me’n van dispensar. Crec que en aquell mateix moment Miquel Roca va “suspendre” de marxisme, i no el van admetre.
La meva “cel.lula” era la de Sarrià-Sant Gervasi. Hi havia Joan Reventós i Francesc “Quico” Vila-Abadal, entre d’altres. Ens reuniem gairebé sempre al consultori de Vila-Abadal, aprofitant per fer revisió mèdica.
El 2 de març de 1974 va ser executat a “garrote vil” Salvador Pui Antich. Pocs mesos abans havia estat amb ell i les seves germanes a una festa d’aniversari al seu pis de darrere l’ajuntament de Barcelona. El fet ens va commocionar profundament, però s’ha de dir que el moviment d’oposició antifranquista de Catalunya es va moure insuficientment per evitar l’execució. Un membre de la nostra cel-lula, impressor, va abandonar el partit per aquesta causa.
Tot garbellat, era ja clar que el règim franquista estava a les acaballes, i que urgia preparar la ruptura (de transició encara no se’n parlava). Els moviments d’oposició minoritaris van començar maniobres de reagrupació. Es tendia a integrar-se a formacions amb historial i presència internacional. El Moviment Socialista de Catalunya, malgrat el seu escarransiment, tenia aquestes qualitats.
A primers del 1974 el MSC es va transformar en Convergència Socialista de Catalunya. Jo n’era l’únic professor militant a la Universitat Autònoma de Barcelona. Un dia, no recordo la data, em va venir a trobar un professor de Dret, Jesús Salvador, per dir-me que uns quants professors estaven interessats que convoqués una reunió. Vaig convocar la reunió. Dels que hi van acudir recordo, a més de Jesús Salvador, Narcís Serra, Diana Garrigosa, Isidre Molas, Joan Prats i Juli Busquets. Potser també, o en tot cas molt poc després, Josep M. Vegara i Eugeni Giralt. Pasqual Maragall devia ser a Minnesota, però es va agregar de seguida al grup, car recordo alguna reunió a casa seva. Aixi va quedar constituït l’agrupament de Convergència Socialista de Catalunya a la UAB.
Josep Calsamiglia simpatitzava peró no va fer adhesió formal. Joaquim Nadal de moment no s’hi va interessar. Magí Cadevall va entrar més tard.
Malgrat que em va tocar el paper de “pal de paller” d’aquell primer grup socialista, en cap moment vaig pretendre’n la direcció. No em sentia amb vocació política. Els meus companys eren advocats i economistes, i, en tot cas, havien estat militants de moviments molt actius de l’oposició (FLP, BOC, etc.). A ells pertocava dirigir l’agrupament. Només una vegada, al començament, em vaig permetre de recòrrer a la meva condició de “primus inter pares” per fer avinent als companys que érem un partit que defensava els interessos de la classe obrera, no un partit nacionalista català. Em semblava que en els debats prenia massa importància la qüestió catalana.
Aviat l’agrupament es va dividir en dues seccions. L’una s’ocuparia dels afers universitaris. L’altra dels afers polítics generals. Diana Garrigosa, jo i algú més que no recordo vem formar part del primer grup. Els altres es van dedicar a la política, amb l’èxit i els resultats que tots sabem. (Barcelona, 3 d’abril de 2006).