HEGEL

HEGEL 1808 - 2008
Al cafè "El divino" de Caldes de Montbui
REUNITS: Josep Montserrat Torrents i Joan Rovira Sallés, col.legues professors de la Universitat Autònoma de Barcelona;
CONSTATEN que a l'any 2008 es commemorarà el segon centenari de la publicació de la "Fenomenologia de l'esperit" de G.W.F. Hegel;
RECONEIXEN que la filosofia té el mal costum d'aixecar el vol al capvespre, com les òlibes, fet observat i blasmat pel mateix Hegel;
DECIDEIXEN d'anticipar-se als esdeveniments per una vegada i produir una reflexió de tipus impromptu sobre l'obra hegeliana commemorada.
Materials disposats:
a) "Fenomenologia de l'esperit", traducció de Joan Leita, Textos Filosòfics, 1985.
b) Dues copes de cognac Hennessy.
c) Dos Toscanelli.

1. Introducció, paràgraf primer. L'autor manifesta un inesperat menyspreu per la ressenya històrica de les idees que es proposa desenvolupar. Curiosa presa de posició en una obra que pot ser legítimament considerada una filosofia de la história de la filosofia.

2. Paràgraf 2. L'autor lluita contra molins de vent. Fa la caricatura d'un tipus de reflexió sobre la història de les idees que, segons ell, només pren en compte "la contradicció en la diversitat" i no presta atenció al "desenvolupament progressiu de la veritat". Ara bé, tota la història del pensament occidental és un teixit de reflexions sobre l'evolució dels conceptes, normalment sota la forma de polèmica. És el "s'ha dit i jo dic". A les tesis dels escolàstics no faltava mai l'esment dels "adversarii". No sabríem dir quin filósof occidental es manifesta indiferent al procés de desenvolupament de les idees que escateix, encara que a la pràctica no hi dediqui molt espai. El sol fet de proclamar-se membre d'una escola (estoica, agustiniana, suareziana…) és ja un reconeixement de la complexitat i de la "naturalesa fluïda" de les idees. Sembla que el jove Hegel (que a hores d'ara ja té quaranta anys) es prepara, des del centre d'Alemanya, a descobrir el Mediterrani.

3. Paràgraf 5: "La veritable figura en la que existeix la veritat només pot ser el sistema científic d'aquesta veritat". Aquesta concepció es van escarrassar per establir-la Plató, Aristòtil, els estoics, i sobre tot Euclides. Una vegada més hem de constatar l'encert d'aquella boutade de Whitehead, que la filosofia occidental no és res més que un enfilall de notes a peu de pàgina de Plató. És una mica rònec, i com a filòsofs estipendiats ens reca haver-ho de reconèixer, però la frase conté una bona dosi de realitat. Potser el que se'ns demana no és altra cosa que fer de bons pedagogs i abandonar la pretensió de ser originals. Tot el contrari del que fa Hegel en aquest escrit: embolica que fa fort per dissimular que diu el que sempre s'ha dit.

4. Paràgraf 7. Comença de fer-se present l'estil de la "segona redacció" de la "Fenomenologia de l'esperit", destinada, segons el biògraf Kaufmann, a complicar el llenguatge i a enterbolir les expressions, segons la moda del romanticisme. A l'ensems es palesen aquí les orientacions "irracionalistes" que entusiasmaven als filòsofs romàntics i que obriren el pas a la irrupció de les savieses orientals (Schopenhauer). "No es tracta del concepte, sinó de l'èxtasi". Però, què té a veure la filosofia amb l'èxtasi, Aristòtil amb Joan de la Creu?

5. Paràgraf 17: "Tot depèn del fet de copsar i d'expressar allò que és veritable no solament com a substància sinó també en la mateixa mesura com a subjecte".
"La substància és essencialment subjecte".
La reflexió sobre el coneixement com a mediat pel subjecte coneixedor és legítima i necessària, però no esgota la reflexió filosòfica. La pura objectivitat, element universal, segueix tenint el seu àmbit propi. I en aquest àmbit (que Hegel no aboleix) allò rellevant no és la introducció del subjecte, sinó la concepció de la realitat coneguda, no com a substància, sinó com a relació. Aquesta precisió forneix la clau de la interpretació del "Parmènides" de Plató, i és el tema fonamental de "Substància i funció" de Casssirer.
""Aquesta igualtat (de la substància) amb si mateixa és igualment negativitat".
Aquesta mena de reflexions omplen el "Sofista" de Plató i els "Tòpics" d'Aristòtil. Hegel les amaneix simplement amb els desenvolupaments retòrics adequats a la moda del seu temps, marcat ja per l'esplendidesa literària de Goethe i de Schiller, en reacció contra la sequedat escolàstica de Kant.
Afectació, brillantesa. La simfonia Heroica de Beethoven contraposada a la simfonia Haffner de Mozart. Dos models de bellesa, no incompatibles, però si diferents, Kant i Mozart, Hegel i Beethoven.

Caldes de Montbui, novembre de 2007.