LLENGUA PROPIA

QÚESTIONS ACTUALS
LLENGUA PRÒPIA
Un cop l'any faig el camí d'Angostrina a La Bullosa,a la Cerdanya.
Pels senders muntanyencs de la part d'Espanya no trobo mai ningú, si de cas algun holandès. En aquesta part de la ratlla, en canvi, les rutes són fressades, gent gran i petita, excursionistes, simples passejants. Saluden amb un "bon jour". Els responc amb un contundent "bon dia". Em miren sorpresos i divertits. Després xiuxiuegen entre ells. Un de més entès els deu explicar que allò és el català, l'antiga llengua del país.
Em demano: Qui és el foraster en aquests topants? Ells o jo?
Emparat en principis incombustibles, pretenc que sóc jo el qui és a casa seva, i ells els sobrevinguts. Jo he emprat la llengua pròpia del país, ells una llengua forastera. Jo vaig d'Angostrina a La Bullosa passant per Sant Martí, ells van d'Angoustrine a Les Boullouses passant per Saint Martin. Vinc de Dorres, on els noms dels carrers són tots en català. La fonda on m'hostatjo duu el nom d'Hotel Marty, Martí segons una inscripció del 1797 que llueix a l'entrada. Els avis de l'Hostal Marti parlen català entre ells. Les seves gentilíssimes filles parlen en francès i s'expressen en català sense cap dificultat. Els néts només parlen francès.
Quina és, doncs, la llengua pròpia d'aquesta part d'una Cerdanya malauradament partida pel mig pel Tractat dels Pirineus (tractat que, tot sigui dit, els indígenes del país ens passem pels dellonses)?
Si la llengua la dicten la toponímia, la omomàstica i la història, la llengua d'aquest país és el català. Però si la llengua pròpia d'un país és la que parlen els seus habitants, la llengua d'aquesta topants és el francès, i així és com ells ho senten. La realitat la dicten els néts, no els avis. El meu "bon dia" del camí de Sant Martí ha esdevingut folklòric, històric, irreal. Els avis de l'Hostal Martí i jo hem esdevingut peces de museu.
Caldrà seguir pensant-ho, Segre avall.