EL CATALÀ A L'EXTERIOR

QÜESTIONS ACTUALS
EL CATALÀ A L'EXTERIOR
Em sorprèn, un dia si i l'altre també, la indiferència i el desinterés de les persones cultes del món occidental per les llengües de la humanitat.
A França hi ha gent que es basqueja per la desaparició d'una de les vint mil espècies de papellones del Brasil, i en canvi observa amb la més absoluta indiferència l'extinció de la llengua occitana al seu propi país. Els francesos segueixen adherits a la consigna de l'abbé Grégoire, l'admirable fundador dels Arts et Métiers, que volia eliminar tots els "patois" del país. Al barri del Marais un llibreter va preguntar en quina llengua parlàvem la Jèssica i jo, i en dir-li que era el català ens va amollar solemnement:"Així comencen les guerres".
Estic llegint "Charles V", de Jean Babelon; vaig per la meitat i no hi ha manera d'esbrinar quina llengua parlava aquell personatge (flamenc?; francès?); el biògraf no s'hi interessa.
En una inserció anterior en aquest blog vaig narrar l'escàndol d'un llibreter venecià quan li vaig demanar una gramàtica del dialecte de Venècia: "Questi catalani…".
Els occidentals cultes mostren amb això que no ho són prou. Pensen que la situació actual, caracterizada pel domini absolut d'una sola llengua "nacional", ha estat sempre la mateixa. Pretenen ignorar que l'italià actual és un invent de mitjan segle XIX cuinat sobre base toscana, romana i piamontesa. Que els alemanys, al segle XIX, s'entenien difícilment entre ells; en la seva novel.la "Els Buddenbrook", Thomas Mann presenta uns habitants del Nord que no s'entenen amb un bavarès. El cert és, tanmateix, que a Europa dominen i prosperen les llengües "nacionals" i "oficials", mentre totes les altres vegeten o decauen.
En aquest context, penso que és una tasca inútil i desesperada intentar fer acceptar el català com a llengua d'ús a les institucions de l'exterior, tant les de la resta d'Espanya com les europees. No s'aconseguirà res de profit i encara ens guanyarem la fama de borinots insuportables. Recordo amb angoixa les gestions que el ministre d'afers exteriors espanyol, Moratinos, va emprendre a Brussel.les per introduir l'ús del català a l'Unió Europea. El pobre home s'hi va veure obligat per l'aritmètica dels vots al Congrès dels Diputats, però estic segur que, mentre amb la seva boqueta pronunciava el missatge que havia de dir, encreuava els dits per tal que el seu interlocutor entengués que allò no anava de debò. No ens fem il.lusions: els europeus no tenen el més mínim interès per la nostra llengua viva (altra cosa és, evidentment, la literatura catalana, que ocupa el lloc que li pertoca sense reticències).
Penso que hauríem de dedicar tots els esforços a l'afermament, la promoció, el cultiu i el millorament de la nostra llengua entre nosaltres, en tots els àmbits en els que es parla. Més ateneus de llengua, més biblioteques, més llibreries, llibres més baratos, més teatre, més cine, més divulgació científica, més conservatoris de música, més contactes entre València, Balears, Catalunya i Rosselló. I oblidem-nos de treure el caparró allà on no ens volen, tant si és el Congreso de los Diputados com el Parlament Europeu. No se'ns hi ha perdut res.