LA REGLA
LA REGLA, MENSTRUACIÓ, PERÍODE O ORDINÀRIA.
No en parlen mai. Es queixen dels maldecaps, de les varius, de les erupcions cutànies… De la regla no en parlen mai, com si no existís. A la vida social passa el mateix. Es dirà que una dona és absent per una febrada, per una faringitis… mai per aquesta cosa que li sobrevé cada quatre setmanes. A la literatura fins el segle XX, aquesta afecció no existeix. A la societat, grans reivindicacions per la maternitat i el puerperi; res de res per la regla.
Fa uns anys es va fer a la Universitat Autònoma de Barcelona una enquesta sobre aquest tema. Va quedar palès que un terç de les enquestades tenia una regla dolorosa o molt molesta. És a dir, un terç de les nostres alumnes sofria una neta disminució de les seves capacitats durant una quarta part del seu temps. Vaig fer un senzill càlcul amb referència a la meva classe de cent alumnes, la meitat dones: a qualsevol moment, era probable que entre tres i cinc alumnes estiguessin suportant una regla dolorosa o molt molesta, amb la consegüent disminució de llur rendiment.
No ens omplíem la boca proclamant la igualtat d'oportunitats? Dons bé, si una noia participava en un examen, prova o concurs en situació de regla dolorosa, les seves oportunitats quedaven netament disminuïdes. Una professora em va explicar com era exactament això el que li havia succeït en un concurs que va perdre. Aleshores vaig decidir prendre les meves pròpies mesures.
Quan es tractava d'examens decisius, oferia sempre dues dates; la data extraordinària era sempre una setmana anterior a la oficial. Tot alumne, dona o home, podia acollir-se a la data extraordinària (no era cas que les noies portessin un certificat de menstruació…). Es cosa sabuda que als alumnes no els plau anticipar els exàmens; els que ho feien era per necessitat. La cosa va funcionar durant anys sense cap problema.
Certament, hi ha circumstàncies en la que aquesta solució no es pot aplicar: concursos públic, selectivitat… Si s'hi posés atenció, però, potser es podrien excogitar procediments pal.liatius. El cas és que ningú no hi pensa, ni les mateixes interessades.
Proposo, finalment, que la societat prengui consciència que en el seu si existeix un sector de la població que sofreix disminució física i psíquica d'una manera periòdica i previsible. Aquesta constatació hauria de tenir conseqüències a tots els nivells. Per exemple, totes les treballadores (seria improcedent distingir edats) haurien de disposar d'un dia al mes d'absència sense justificació, només amb pre-avís.
La natura ha estat inclement amb les dones en la flor de la seva vida. La societat hauria d'esmerçar-se en alleugerir d'aquest fardell.
No en parlen mai. Es queixen dels maldecaps, de les varius, de les erupcions cutànies… De la regla no en parlen mai, com si no existís. A la vida social passa el mateix. Es dirà que una dona és absent per una febrada, per una faringitis… mai per aquesta cosa que li sobrevé cada quatre setmanes. A la literatura fins el segle XX, aquesta afecció no existeix. A la societat, grans reivindicacions per la maternitat i el puerperi; res de res per la regla.
Fa uns anys es va fer a la Universitat Autònoma de Barcelona una enquesta sobre aquest tema. Va quedar palès que un terç de les enquestades tenia una regla dolorosa o molt molesta. És a dir, un terç de les nostres alumnes sofria una neta disminució de les seves capacitats durant una quarta part del seu temps. Vaig fer un senzill càlcul amb referència a la meva classe de cent alumnes, la meitat dones: a qualsevol moment, era probable que entre tres i cinc alumnes estiguessin suportant una regla dolorosa o molt molesta, amb la consegüent disminució de llur rendiment.
No ens omplíem la boca proclamant la igualtat d'oportunitats? Dons bé, si una noia participava en un examen, prova o concurs en situació de regla dolorosa, les seves oportunitats quedaven netament disminuïdes. Una professora em va explicar com era exactament això el que li havia succeït en un concurs que va perdre. Aleshores vaig decidir prendre les meves pròpies mesures.
Quan es tractava d'examens decisius, oferia sempre dues dates; la data extraordinària era sempre una setmana anterior a la oficial. Tot alumne, dona o home, podia acollir-se a la data extraordinària (no era cas que les noies portessin un certificat de menstruació…). Es cosa sabuda que als alumnes no els plau anticipar els exàmens; els que ho feien era per necessitat. La cosa va funcionar durant anys sense cap problema.
Certament, hi ha circumstàncies en la que aquesta solució no es pot aplicar: concursos públic, selectivitat… Si s'hi posés atenció, però, potser es podrien excogitar procediments pal.liatius. El cas és que ningú no hi pensa, ni les mateixes interessades.
Proposo, finalment, que la societat prengui consciència que en el seu si existeix un sector de la població que sofreix disminució física i psíquica d'una manera periòdica i previsible. Aquesta constatació hauria de tenir conseqüències a tots els nivells. Per exemple, totes les treballadores (seria improcedent distingir edats) haurien de disposar d'un dia al mes d'absència sense justificació, només amb pre-avís.
La natura ha estat inclement amb les dones en la flor de la seva vida. La societat hauria d'esmerçar-se en alleugerir d'aquest fardell.
1 Comments:
Estimando Montserrat, en estos precisos instantes - es curioso que el instante se pueda vivir en plural- me voy a cambiar el tampax. Siga con salud.
Post a Comment
<< Home