L'INEXISTENT ENSENYANT UNIVERSITARI
Fa temps que ordeixo temes universitaris, però no goso abocar-m'hi per falta d'informació. Les coses s'han anat complicant, fins i tot més enllà del necessari. Tanmateix m'hauré de decidir a posar-m'hi, renunciant a la completud i a la precisió i acomodant-me a aquest nou estil del blog.
Discutir si la universitat és principalment una institució d'ensenyament o un organisme de recerca és com la murga de l'ou i de la gallina. La universitat és essencialment totes dues coses, i prou. Ara bé, és evident que en els darrers anys l'allau mediàtic ha privilegiat de bon troç l'aspecte investigador, a vegades embolcallat sota una paraula de moda, la "innovació". Els governants d'aquest petit país nostre, que no tenen temps de llegir els clàssics perquè estan pendents de la premsa, han arribat a l'extrem, inèdit en la història de la ineptitud, de subsumir la universitat sota l'àmbit polític i administratiu de la indústria i de la innovació tecnològica." Qué piensen ellos": nosaltres inventarem i innovarem. Qui vulgui pensar que vagi a Oxford.
L'ensenyament universitari respon a una vocació humana específica, diferent de l'impuls de la recerca. És una tasca abassegadora, capaç d'omplir per complet la vida d'una persona. És una tasca complexíssima. L'ensenyant universitari competent ha de dominar absolutament la seva matèria; ha d'estar atent a les novetats; ha de conèixer diverses llengües, fins i tot antigues si s'escau; ha d'estar al corrent de la bibliografia; ha de millorar continuament els procediments didàctics; ha de mantenir viva una pàgina web com a complement de la classe presencial; ha d'atendre curosament els seus alumnes, aconsellant-los i dirigint els seus treballs. La dedicació a aquesta tasca no deixa temps per res més. El bon ensenyant universitari no pot ser alhora un bon investigador. La universitat és les dues coses, els seus servidors no. El bon investigador perd el temps quan ensenya, i sol fer-ho de mala gana. És fals que el millor ensenyant sigui l'investigador. El millor ensenyant és el qui es dedica cos i ànima a la tasca difícil d'instruir els estudiants
La carrera universitària ha de contemplar i diferenciar aquestes dues vessants, la de l'ensenyant i la de l'investigador. Els concursos de provisió de places haurien de ser diferenciats: concursos per investigadors, concursos per ensenyants. Un investigador universitari hauria de poder dedicar-se plenament a la recerca, prou complexa en l'actualitat. Ben pocs ho poden fer; la majoria han de dedicar moltes hores a l'ensenyament. Un docent universitari hauria de poder dedicar-se plenament i únicament a l'ensenyament sense que la institució el persegueixi continuament exigint-li mostres, gairebé sempre fictícies, de recerca.
Els criteris d'adjudicació de places, tant en els concursos universitaris com a les ominoses "agències d'avaluació i qualitat" , haurien de diferenciar les dues activitats. Actualment no ho fan. Tots els professors universitaris són avaluats en funció de la seva activitat investigadora, encara que en molts casos no es tracti d'altra cosa que d'articlets de "cut and paste". Una competència en docència no serveix per assolir una plaça, ni del més ínfim nivell. Hi ha en tot això una contradicció flagrant: es contracta per ensenyar i s'avalua per investigar.
Penso que l'educació i la docència són les tasques més important de la societat en aquests moments de canvi i de crisi. La universitat sembla que les faci de mala gana. Crec que s'imposa una important i enèrgica rectificació.
Discutir si la universitat és principalment una institució d'ensenyament o un organisme de recerca és com la murga de l'ou i de la gallina. La universitat és essencialment totes dues coses, i prou. Ara bé, és evident que en els darrers anys l'allau mediàtic ha privilegiat de bon troç l'aspecte investigador, a vegades embolcallat sota una paraula de moda, la "innovació". Els governants d'aquest petit país nostre, que no tenen temps de llegir els clàssics perquè estan pendents de la premsa, han arribat a l'extrem, inèdit en la història de la ineptitud, de subsumir la universitat sota l'àmbit polític i administratiu de la indústria i de la innovació tecnològica." Qué piensen ellos": nosaltres inventarem i innovarem. Qui vulgui pensar que vagi a Oxford.
L'ensenyament universitari respon a una vocació humana específica, diferent de l'impuls de la recerca. És una tasca abassegadora, capaç d'omplir per complet la vida d'una persona. És una tasca complexíssima. L'ensenyant universitari competent ha de dominar absolutament la seva matèria; ha d'estar atent a les novetats; ha de conèixer diverses llengües, fins i tot antigues si s'escau; ha d'estar al corrent de la bibliografia; ha de millorar continuament els procediments didàctics; ha de mantenir viva una pàgina web com a complement de la classe presencial; ha d'atendre curosament els seus alumnes, aconsellant-los i dirigint els seus treballs. La dedicació a aquesta tasca no deixa temps per res més. El bon ensenyant universitari no pot ser alhora un bon investigador. La universitat és les dues coses, els seus servidors no. El bon investigador perd el temps quan ensenya, i sol fer-ho de mala gana. És fals que el millor ensenyant sigui l'investigador. El millor ensenyant és el qui es dedica cos i ànima a la tasca difícil d'instruir els estudiants
La carrera universitària ha de contemplar i diferenciar aquestes dues vessants, la de l'ensenyant i la de l'investigador. Els concursos de provisió de places haurien de ser diferenciats: concursos per investigadors, concursos per ensenyants. Un investigador universitari hauria de poder dedicar-se plenament a la recerca, prou complexa en l'actualitat. Ben pocs ho poden fer; la majoria han de dedicar moltes hores a l'ensenyament. Un docent universitari hauria de poder dedicar-se plenament i únicament a l'ensenyament sense que la institució el persegueixi continuament exigint-li mostres, gairebé sempre fictícies, de recerca.
Els criteris d'adjudicació de places, tant en els concursos universitaris com a les ominoses "agències d'avaluació i qualitat" , haurien de diferenciar les dues activitats. Actualment no ho fan. Tots els professors universitaris són avaluats en funció de la seva activitat investigadora, encara que en molts casos no es tracti d'altra cosa que d'articlets de "cut and paste". Una competència en docència no serveix per assolir una plaça, ni del més ínfim nivell. Hi ha en tot això una contradicció flagrant: es contracta per ensenyar i s'avalua per investigar.
Penso que l'educació i la docència són les tasques més important de la societat en aquests moments de canvi i de crisi. La universitat sembla que les faci de mala gana. Crec que s'imposa una important i enèrgica rectificació.
posted by J. Montserrat Torrents | 7:54 AM
1 Comments:
El professor Montserrat ressalta al seu escrit “Reflexions sobre la universitat” la importància cabdal del títol de doctor. Sembla pensar, però, que el títol de doctor, a més de ser necessari per optar a una plaça docent a una universitat és, de forma general, suficient per optar a aquest tipus de plaça. No pas a multitud de sistemes universitaris d’arreu del món, entre ells els més prestigiosos. A la actualitat està molt generalizat el requeriment que el candidat hagi passat un periode postdoctoral dedicat a la investigació. Les universitats dels EEUU, Regne Unit, Holanda, Països Escandinaus, etc. no fan un contracte docent mínimament amb “cara i ulls” a una persona que no acrediti recerca postdoctoral. En particular un que sigui “tenure track”, el més semblant al de professor lector. I a Alemania és molt conegut que per tenir la “venia docendi” tradicionalment es requeria l’habilitació (en el sentit alemany, no en el molt peculiar sentit que a l’estat espanyol se li va donar els últims anys). Les molt recents modificacions no van precissament en la direcció que el títol de doctor sigui suficient (algunes universitats alemanyes no requereixen ara l’habilitació si el candidat pot acreditar un nombre alt de publicacions de qualitat).
El supòsit que el títol de doctor és suficient és una premissa bàsica en l’argumentació de Montserrat. En fallar aquest, el gruix de la seva posició queda sense base.
Les avaluacions del currículum de persones per part d’agències com ara l’AQU o l’ANECA haurien de servir per evitar o disminuir els pitjors efectes de la “endogàmia universitària”, molt generalitzada en les universitats espanyoles i, en especial, en les catalanes. És discutible, és clar, si assoleixen aquest objectiu millor o pitjor, i si no tenen algun efecte pervers. En tot cas dic “disminuir o evitar els pitjors efectes” de l’endogàmia, no l’endogàmia mateixa. Moltes universitats del món eviten aquests efectes amb disposicions que fan més difícil l’endogàmia mateixa. Així, de forma general a les universitats més prestigioses està simplement prohibit contractar als doctors de la mateixa universitat si aquests no han passat abans per altres universitats, com a mínim en periodes postdoctorals. És el que de forma pionera intenta la Universitat Autònoma de Barcelona a partir de la introducció de les disposicions per fer una carrera docent a aquesta universitat. Veurem si se’n sortirà.
Hi ha d’altres qüestions que el professor Montserrat tracta al seu escrit “Reflexions sobre la universitat”. Una de molt important és la, segons ell, incompatibilitat entre ser un bon ensenyant i ser un bon investigador. Notis bé, no es tractaria de dificultat, sinó d’impossibilitat. Diu, en efecte: “El bon ensenyant universitari no pot ser alhora un bon investigador”. És estrany que sigui ell precisament qui digui això. Molts a la UAB (i no només a la UAB) dirien que ell n’és un clar contraexemple.
Daniel Quesada, UAB.
Post a Comment
<< Home