finestral

Reflexions i documents

Saturday, January 10, 2009

EL BARQUER DELS DÉUS

2

EL temple graciat

El dia disset del mes d'Hatur, el novembre dels romans, de l'any 450, primer de l'emperador Marcià, les aigües del Nil llepaven mansoies els primers graons de l'escalinata del portitxol del temple d'Isis de Tkou, a la riba oriental. Faltaven encara tres mesos perquè l'esglaonada quedés del tot a sec, però el nivell del riu anava baixant dia per dia, i deixava al descobert els camps impregnats de terra rogenca i fèrtil. Cada esglaó del moll estava flanquejat per dos norais, de manera que les embarcacions hi podien amarrar a qualsevol època de l'any. El darrer esglaó enllaçava amb la rampa graonada que pujava fins a la naia del temple; la rampa s'anava obrint generosament a mesura que s'apropava als pilons de l'entrada fins a abastar tota la amplada del mur occidental de l'edifici.
El temple era una construcció típicament ptolemaica, realitzada sobre el model del temple d'Edfú, encara que més petit. Amb tot, el santuari interior presentava signes d'una major antiguitat, discernible en els materials: pedra a la part més antiga, contra el gres de la part més recent. Després dels pilons de l'entrada s'estenia un gran pati tancat, amb murs sense columnes. Es passava a la sala hipòstila per una porta molt alta amb llinda de marbre gris. La sala hipòstila desplegava divuit columnes de gres que sostenien un sostre del mateix material. Diversos basaments arran dels murs feien sospitar que la sala havia acollit moltes estàtues. Les parets eren nues, amb excepció de la que donava al santuari, que apareixia decorada de dalt a baix amb inscripcions jeroglífiques en color de finíssima textura.
Al santuari interior s'hi accedia per una porta notablement petita. El recinte, tot ell de pedra rogenca, estava compost per una capella exenta amb portal d'aram, voltada per un peristil d'un sol ordre de columnes. El sostre estava esplèndidament embigat amb fusta de melis de Creta. El santuari, com era habitual en els temples egipcis, no tenia cap obertura, llevat de la porta.

Dempeus sobre l'esglaó més baix del portitxol, Pinedjem deixava que les aigües del riu llepessin els seus peus calçats amb sandàlies d'espart. Era l'hora baixa; el sol anava a la posta al darrere de la muralla muntanyosa que tancava l'horitzó pel cantó del desert líbic. Els espadats de la riba oriental, tocats per la darrera llum, es reflectien confusament en les aigües quasi immòbils. No bufava ni un bri de vent; una quietud de cristall surava sobre les riberes del Nil al seu pas per Tkou, l'Anteòpolis dels grecs. Molt de tant en tant, de la vila propera, allargassada sobre la mateixa riba oriental del riu, arribava el crit d'un bover o la dringadissa dels ferros martellejats sobre l'enclusa.
Pinedjem era el darrer plançó d'una antiga família sacerdotal de Licòpolis. El seu pare havia estat sacerdot estolista del temple d'Anubis de Raquerreret, i transmeté al seu fill el coneixement de l'escriptura jeroglífica, que des de sempre havia estat cultivada a la seva família. Pinedjem cursà després estudis hel.lènics, d'antuvi a Panòpolis, amb els rètors grecs de la ciutat, i després a Alexandria, on tingué per professora la matemàtica i filòsofa Hipàtia. Quan, de retorn a la Vall del Nil, morí la seva esposa, Pinedjem s'instal.là al temple encara obert d'Isis de Tkou i obtingué de l'emperador Teodosi II un rescripte que l'autoritzava a fundar-hi un scriptòrium, amb obligació de conservar en bon estat els edificis de l'antic recinte, i amb la prohibició expressa de practicar-hi el culte públic i l'ensenyament.
Pinedjem era conscient que, a hores d'ara, ell era l'únic coneixedor de la llengua dels faraons en tot el país d'Egipte. A File, el vell sacerdot Inební pretenia saber el demòtic, encara que Pinedjem sospitava que l'única cosa que sabia fer era copiar les antigues inscripcions per fer-ne de noves. Els fills de Pinedjem, convençuts de la irremeiable decadència de la religió antiga, no havien volgut saber-ne res i s'havien hel.lenitzat completament; ara ensenyaven retòrica a les ciutats del Delta. Pinedjem era sabedor que la llengua de l'antic Egipte s'extingiria amb ell, i sabia també que no podia fer-hi res: el rescripte imperial li prohibia expressament l'ensenyament a Tkou.
El sacerdot d'Isis era un home d'esperit tranquil i assossegat. A Tkou menava un mode de vida sobri però agradable. No volia per res del món ser confós amb un monjo cristià, amb les seves irracionals i necis rigorismes. A la Casa de Vida del Temple d'Isis de Tkou s'hi vivia amb comoditat; els hostes hi eren acollits fins i tot amb esplendidesa. Tkou era un dels pocs llocs d'Egipte on encara es bevia cervesa, mòlta i posada en bocois als cellers de la Casa de Vida.
Els recursos no provenien tots de l’escriptori; l'empresa anava bé, però no hauria pogut subvenir a tanta despesa. El pressupost ordinari s'arrodonia amb ajuts provinents del temple de Tot d'Hermòpolis, que gestionava un pròsper negoci de teixits. Les despeses extraordinàries es cobrien d'una manera també extraordinària. Cent anys enrere, el tresor del temple d'Isis de Tkou havia estat secretament transferit al desert, al país dels blemis, que eren fidels de l'antiga religió. Quan convenia, Pinedjem trametia un missatger al temple de Mandulis de Talmis, una de les ciutats blèmies i nubianes de la Vall Superior del Nil, amb ordre de vendre alguna de les peces del tresor que els sacerdots blemis havien custodiat amb tota fidelitat.
A Pinedjem l'apassionava la lectura, a la qual dedicava totes les hores del dia i moltes de la nit. Disposava d'una bona biblioteca, però la tenia llegida i rellegida. Amb això, depenia dels llibres que volenterosament li prestaven els mestres de les escoles de Panòpolis; el transport corria a càrrec de Turi el barquer, que era l'enllaç de les comunitats d'antics creients a la vall del Nil.
Al sacerdot de Tkou li agradava de fer llargues passejades pel desert acompanyat de Nup, el seu gos negre. Visitava les antigues necròpolis i en copiava les inscripcions, que després utilitzava per completar o rectificar el text dels antics Llibres del Més Enllà. Quan tenia prou pàgines de text esmenat per fer-ne un còdex, el feia relligar i enquadernar al seu taller i el trametia per mitjà de Turi al temple d'Isis de Filé per garantir-ne la custòdia.
Pinedjem era vell, molt vell, però el seu cos, alt i abrinat, irradiava una serena energia. Tenia la pell blanca dels escribes que s'han passat la vida enclaustrats a l'escriptori. Els cabells, grisos i abundosos, li baixaven fins a les espatlles. Aquella tarda duia una túnica de lli blanc fins a mig turmell, agafada a la cintura amb un cinyell de cuiro. Al seu costat, el gos negre jeia sobre les lloses de l'escalinata amb posat tranquil i afectuós. Home i bèstia llançaven freqüents llambregades riu amunt com si esperessin alguna cosa per aquella banda.
Tot d'una, a l'entrada del temple ressonà un crit:
-Ja arriben!
Un home alt i cepat, vestit amb gramalla curta de color verd fosc, aparegué al cap de la rampa d'accés i baixà amb grans gambades.
Efectivament, pel cantó de migdia es perfilava sobre l'aigua el contorn d'un vaixell de dos pals amb les dues veles hissades, navegant, però, a rem, car l'albaïna era absoluta en aquella hora del capvespre. Quan arribà als esglaons del portitxol, un dels tripulants, un home de barba negra vestit amb un simple culot i descalç, saltà a terra amb un calabrot, estirà la barca fins a la ribera i lligà el llibant a un dels norais. Pinedjem, amb els peus a l'aigua, ajudà els passatgers a saltar a terra. Quan tots hagueren trepitjat les primeres llambordes de la rampa d'accés, el vell sacerdot els abraçà i els besà un per un, i tot seguit els precedí pel suau pendent vers l'entrada del temple.
Els nouvinguts eren cinc, comptant-hi el barquer; la tripulació romangué al vaixell. Fent costat a Pinedjem pujava Nimlot, sacerdot estolista del temple de Thot de Terra Endins, a Hermòpolis, vestit amb un sac de viatge i calçat amb xancletes de cuiro. El seguia la seva muller Menat-Neter, sacerdotessa del mateix temple, amb la mateixa indumentària, i, més endarrere, conversant animadament, caminaven Isidor de Panòpolis, gramàtic d'aquesta ciutat i Djedi, sacerdot pur del temple d'Abidos. Turi, el barquer, i el servidor del temple, que era el qui havia albirat el vaixell quan s'acostava, bastaixaven entre tots dos una gran panera de fruita fresca: pomes, peres, melons, raïm i figues.
Molts vells creients de la vall del Nil havien canviat els seus noms grecs o kèmics per noms de l'onomàstica egípcia antiga. D'aquesta manera els semblava estar més pròxims a l'Egipte que estimaven i enyoraven, quan el país era lliure i adorava els seus déus.
Quan la comitiva assolí el replà davant dels pilons de l'entrada, Pinedjem s'avançà i obrí els alts batents de la porta. Aparegué el pati descobert, sumit en la penombra del dia declinant. Al mig de l'atri havien parat una taula amb unes tovalles de cotó blanquíssim. Dos canalobres de plata il.luminaven tènuement el recinte. Sobre la taula hi havia un gibrell i una bacina d'aram. Un noi i una noia, abillats amb túniques litúrgiques, vetllaven drets arran de la taula, i quan vegeren entrar el grup prengueren el gibrell i la bacina i avançaren per abocar aigua sobre les mans dels hostes. Acabat el ritual d'acolliment, la comitiva, sempre encapçalada per Pinedjem, travessà el pati i entrà a la sala hipòstila. El barquer i el servidor deixaren la panera de fruita davant de la porta del santuari, tancada amb forrellat. Tot seguit, Pinedjem i el servidor acompanyaren els hostes a les cambres on s'havien d'allotjar a la Casa de Vida, unida al temple per un corredor cobert amb entrada directa des de la sala hipòstila.
Una hora més tard s'assegueren a una gran taula quadrada a la sala de la Casa de Vida, profusament il.luminada amb candeles de cera d'abella. A un dels costats seia Pinedjem, amb Nimlot a una banda i Menat-Neter a l'altra. El servidor del temple i els dos vailets posaren davant de cada comensal una olleta de terrissa plena d'estofat de xai amb cebes i figues. Després abocaren cervesa en copes de vidre. El pa era de blat, molt cuit. Per postres oferiren llet quallada amb ametlles.
Conversaven en veu baixa, cadascú amb el que tenia més a la vora, obviant una conversa general. Parlaven en egipci comú, malgrat pertànyer a diferents zones dialectals. Cap al final de l'àpat, Isidor de Panòpolis i Turi el barquer, que seien plegats, enardits per succesives gerres de cervesa, començaren de fer enrenou. Els altres callaren i els escoltaren somrients. Turi, que dels molls del Nil en sabia de tots colors, contava embrolles dels oficials bizantins de la guarnició de Tebes, que no sabien ni un borrall d'egipci i s'havien d'entendre amb els mercenaris nubians i etíops que parlaven la seva llengua i l'egipci, peró no el grec. Isidor hi ficava cullerada contant anècdotes de la vida ciutadana de Panòpolis. Al capdavall, tanmateix, callaren i el sopar acabà en silenci.
Un cop buidades les darreres copes, els jovencells despararen taula i portaren gerros d'aigua fresca, mentre el servidor del temple es posava de sentinellaºººººº al capdamunt de la rampa d'accés. Aleshores Pinedjem prengué la paraula per exposar els motius d'aquella reunió.
_Tots sabeu que al mes de Tout, ara fa dos mesos, els monjos pacomians van intentar enderrocar el temple d'Osiris de Tene. És un temple clausurat, però té un curador, Climent, sacerdot estolista amb residència a Akoris, que el manté en bon estat i l'obre per als visitants. Climent va ser advertit del que es preparava, i va ser a temps d'avisar Alquinos, un centurió d'Heracleòpolis devot dels déus, que havia estat un heroi a la batalla d'Utus l'any 447, quan els romans van ser derrotats per Àtila. Alquinos va acudir amb les ensenyes imperials i les va arborar a l'entrada del temple quan van arribar els enderrocadors. Amb això es va aconseguir que desistissin, però estem segurs que ho tornaran a intentar. És per aquest motiu que us he demanat que vinguessiu a Tkou, a fi que tots plegats examinem la situació i vegem què podem fer per defensar el poc que ens queda.
Nimlot intervingué:
-El temple de Tene ja es pot donar per perdut. Qualsevol nit hi pujaran i hi calaran foc. Climent ho sap, i ja es prepara per abandonar Akoris per traslladar-se a Filé.
-El governador d'Antinòpolis no ho podria impedir?- demanà Isidor-. A Panòpolis ja fa molts anys que els magistrats van posar fi als estralls dels monjos de Senuti, i ara els temples estan tancats, però protegits.
-Exposeu-nos quina és la situació a Panòpolis, Isidor- digué Pinedjem- i potser també la d'Egipte en general. Els de Panòpolis esteu molt ben informats.
Isidor era egipci de nissaga, però pertanyia a una família hel.lenitzada des dels temps dels darrers Ptolemeus. Dominava el grec i l'egipci, tant el dialecte de Panòpolis com la llengua vehicular comuna. Mantenia oberta una florent escola de retòrica a Panòpolis, freqüentada per alumnes d'ambdues religions.
La situació al Baix Egipte, resumí, no havia variat gaire des dels temps d'Hipàtia. Un bon nombre de famílies patrícies d'Alexandria s'havia mantingut fidel a la tradició, encara que havien desistit totalment de mantenir el culte. L'ensenyament superior seguia estant en mans dels fidels de l'antiga religió. La població egípcia autòctona era ja majorment cristiana, encara que quedaven alguns reductes d'adoradors. L'únic temple obert era el de Narmutis, prop del desert de ponent, molt freqüentat, això sí, per uns i altres.
A Panòpolis, la Shmin dels egipcis, les relacions entre cristians cultes i adoradors era fluides i normals, perquè la cultura clàssica grega era conreuada i apreciada pels estaments més alts de la ciutat. Els adoradors ocupaven sovint càrrecs municipals i eren respectats per les autoritats imperials. Les prohibicions del culte no els havien afectat gaire, perquè practicaven una religiositat de caire filosòfic i molt poc donada a les celebracions litúrgiques. A la vila no hi havia cap temple obert. A la comarca els adoradors eren encara nombrosos i persistien en mantenir alguns llocs de culte. Anys enrere havien estat objecte d'una aferrissada persecució per part dels monjos senutians, que havien gosat destruir fins i tot alguns altars domèstics. Recentment, amb l'arribada de Dionisi, la situació havia millorat.
-Quina una n'ha fet Dionisi, el poeta?- demanà Pinedjem.
-La seva darrera campanada ha estat de declarar-se cristià sense que ningú no li ho demanés- explicà Isidor amb un somriure-. I és que està vacant la seu episcopal...
-Què dius ara? Penses que vol ser elegit bisbe de Panòpolis?
-Podeu donar-ho per fet.
Pinedjem regracià Isidor i tot seguit parlà del temple d'Isis de Tkou:
-L'estatut oficial d'aquest temple d'Isis de Tkou és el d'un obrador d'escribes. Fa trenta anys, quan vaig succeir el sacerdot Mereruka, vaig fer arribar a mans de la princesa Pulquèria, germana de l'emperador Teodosi, per mitjà de Cirus de Panòpolis, un preciós còdex de textos jeroglífics antics copiats per mi i traduïts al grec. L'emperador, al cap d'un any, va trametre al prefecte d'Egipte un rescripte en el qual m'autoritzava a mantenir el meu taller d'escriptura al temple d'Isis d'Anteòpolis, amb l'obligació de conservar l'edifici en bon estat i amb la prohibició expressa de dedicar-lo al culte i de fer-hi ensenyament. Aquest privilegi és estrictament personal, de manera que al moment de la meva desaparició l'edifici passarà a mans de l'església cristiana. Em consta, però, que els cristians no volen ocupar aquest temple, car creuen que és un lloc habitat pel dimoni, i el que faran és enviar-hi els monjos enderrocadors per destruir-lo. A hores d'ara mantinc aquí un escriptori amb cinc copistes i cinc enquadernadors que treballen en les arts del llibre. Copiem i relliguem còdex en grec, en egipci i, de tant en tant, algun de jeroglífic. Els copistes saben dibuixar els signes, encara que no els entenen. Sembla que els únics que coneixem l'antiga llengua dels faraons a Egipte som el sacerdot escriba del temple d'Isis de Filé, que sap el demòtic, i jo, que conec el jeroglífic. Tots dos som, tanmateix, molt vells, i em temo que, una volta nosaltres haguem passat avall, cosa que no trigarà gaire a succeir, el coneixement de la llengua sagrada s'extingirà per sempre més a Egipte.
Un desolat silenci acollí les paraules de Pinedjem. Al cap d'uns moments, Nimlot digué:
-No podríeu ensenyar la llengua a algú? Als escribes, a aquests joves servidors, als fills d'alguns devots de la contrada?
Pinedjem respongué pesarós:
-Els escribes no hi tenen cap interès. A més, gairebé tots són cristians. El noi i la noia són esclaus nubians i amb prou feines parlen l'egipci. El que és més greu, però, és que el governador, atiat pels monjos, m'ha prohibit expressament obrir escola. No puc ensenyar, només puc escriure i copiar.
Nimlot reflexionà una mica, consultà Menat-Neter i afegí:
-Nosaltres, com saps, tenim dos fills, un noi de tretze anys i una noia de dotze. Podrien venir a servir en aquest temple i els ensenyaries la llengua antiga. Són molt espavilats, tant l'un com l'altra. Parlen el grec i l'egipci.
Pinedjem somrigué tristament.
-Entre els meus treballadors hi ha més d'un espia dels monjos i del governador. Aviat ho sabrien, i amb l'excusa d'haver transgredit el decret imperial em foragitarien i destruirien el temple. No, Nimlot, no hi ha res a fer, la llengua dels nostres avantpassats morirà amb mi.
Turi, el barquer, donà un cop de puny sobre la taula que retrunyí per tota la sala. Tots el guaitaren astorats.
-Per les granotes del Nil!! Us arronseu per no-res! Hi ha un mestre, no? Hi ha dos deixebles, oi? Què fa un mestre amb els deixebles? Donar-los lliçons, em sembla. Què cal perquè les lliçons del mestre arribin als deixebles? Algú que les porti, per exemple, un barquer. Nimlot, Menat-Neter: jo navego amunt i avall del Nil sense parar. Puc portar al vostre temple de Tot de Terra Endins els fulls de les lliçons de Pinedjem, i retornar a Tkou els exercicis dels vostres fills. Riu avall són tres dies, riu amunt en són quatre. Puc arranjar-ho perfectament amb la meva feina, i ningú no hi podrà ficar el nas.
Les paraules de Turi foren acollides amb murmuris per tota l'assemblea. Pinedjem, Nimlot i Menat-Neter escatiren l'oferta del barquer, i al capdavall feren saber a tots que l'acceptaven. Un unànime crit de joia ressonà per la sala. Isidor de Panòpolis s'aixecà per abraçar Turi, exclamant:
-Transportaràs la darrera saviesa d'Egipte sobre les aigües del Nil!
Menat-Neter aixecà els braços i digué:
-Seràs els barquer dels déus.
Quan l'aldarull s'hagué apaivagat, Djedi, el sacerdot d'Abidos, s'aixecà i digué en to solemnial:
-Aquesta decisió és massa important per a celebrar-la només amb aigua. Pinedjem, com estem de vi?
El sacerdot, somrient, respongué:
-El tenim molt bo, de les vinyes dels nostres amics d'Assiut. Ara el faig anar a cercar.
Al cap de pocs minuts, els vailets nubians omplien les copes amb un vi blanc de color d'oli d'oliva, fresc i transparent. Tothom begué a la salut de la futura escola ambulant, o, rectificà Turi, navegant. Passada l'estona d'esbarjo, Pinedjem demanà a Nimlot que expliqués com anaven les coses a Hermòpolis.
Nimlot féu saber que l'estatut del temple de Thot de Terra Endins a Hermòpolis seguia invariable. Oficialment, era una propietat imperial arrendada per un particular com a magatzem de teixits. Els afers comercials eren pròspers, car Nimlot era el proveïdor exclusiu de teixits egipcis per a les poblacions més amunt de la primera cascada, inclosa Filé. La riquesa feia que la família resident al temple de Thot fos molt respectada a tota la província i àdhuc a tota la Vall del Nil. Amb això, el temple estava obert i ben entretingut, i rebia molts visitants. S'hi feia un culte discret i cenyit a les consignes de l'emperador Teodosi I: "pregàries pures"
Després arribà el torn de Djedi, el sacerdot uab, és a dir, pur, del temple d'Abidos. Djedi exposà amb tot detall la situació a la zona d'influència del temple de Bes d'Abidos. La fermesa dels fidels de la població havia fet que el Dux, que residia a Ptolemaida, tolerés l'existència del temple amb els seus dotze sacerdots, sense permetre, però, que s'hi exercís culte públic. Es limitaven, per tant, a acollir els visitants, que eren molts, i a celebrar "pregàries pures" i rituals privats.
-Així, doncs, queden cinc temples oberts- resumí Isidor-: Filé, amb culte complet; Abidos i Narmutis, amb culte tolerat, Tkou i Hermòpolis, amb estatut ambigu.
-Aquesta és la trista realitat- sospirà Pinedjem. Tot seguit s'adreçà a Turi: -Em sembla, de tota manera, que el qui sap més bé com van les coses a l'Alt Egipte és aquest home que no para de recórrer el Nil amunt i avall amb el seu vaixell.
-Prou teniu raó- digué el barquer-. Es pot ben dir que visc damunt del Nil. Tragino de tot, homes, bèsties i mercaderies. Parlo amb tothom i tothom parla amb mi. Més d'una vegada m'han requisat per al cursus publicus i he hagut de dur missatges als palaus dels magistrats. Parlo tots els dialectes egipcis, el grec i el nubià. Observo, escolto... i callo.
Turi era un home de quaranta anys, alt i cepat, de cabells negres i pell colrada per les soleiades del Nil. Duia una espessa barba negra que enllaçava amb una cabellera fosca i embullada. Vestia roba senzilla però de molt bona qualitat, i era dels que havien adoptat la nova moda dels pantalons cenyits, que ell, però, atemperava amb una túnica curta oberta per davant. Anava calçat amb botes de cuiro.
Turi pertanyia a una família egípcia de barquers establerts a Assiut, la Licòpolis dels grecs, des de temps remots. Havia començat a navegar amb el seu pare, sortint fins i tot a mar oberta. Bo i jove s'havia casat amb una cosina seva, teixidora i herbeiera. La noia morí de part al cap de deu mesos, i va endur-se el fill. Turi, per fugir de la seva ciutat i de la tristesa, s'enrolà en una galera imperial i recorregué tota la Mediterrània. Al cap de cinc anys tornà a Licòpolis amb un bon bossot. Contractà els millors mestres d'aixa del port i es féu bastir un vaixell, del tipus "polícopon", amb les fustes més preuades i amb tots els avenços tècnics. Quan el tingué llest li posà per nom Rois, que vol dir alerta, i l'emmenà a Hermòpolis, on Nimlot acabava d'arrendar el temple de Thot de Terra Endins. Feren tractes, i Turi esdevingué el transportista de l'empresa de teixits de Nimlot, la més important de la província. Nimlot era subministrador exclusiu de Filé i dels nubians més amunt de la primera cascada, i a més, de tots els devots de la vall del Nil. Turi transportava sobretot fil i llana en floca, però també teixits. Navegava continuament des del Faium fins a Coptos, i quatre cops a l'any feia el periple de Syene, on desembarcava les mercaderies per Filé i Núbia. De tant en tant acudia a la seva casa de Licòpolis, per descansar i posar al dia la comptabilitat. Hi vivia sol, car des de la mort de la seva companya havia decidit no tornar a posar-se a tret de la tragèdia
Turi havia estat educat en la més estricta fidelitat a l'antiga religió. A la seva família hi havia diversos sacerdots de rang inferior o pastòfors, que l'havien iniciat en la litúrgia ancestral. La seva efímera companya l'havia instruït en màgia i farmacopea. Sabia llegir i escriure en grec i en egipci comú, i en els vaixells imperials havia arribat a entendre el llatí. No havia fet gaires estudis, però li agradava molt de llegir, i any rere any s'havia fet una respectable cultura, sobretot en les coses d'Egipte. A diferència dels altres barquers del Nil, que eren gent ruda i grollera, Turi tenia el tarannà d'un ciutadà, malgrat que, quan calia, sabia treure el geni i amollar reguitzells de paraules gruixudes en mitja dotzena d'idiomes i dialectes. Amb els seus propers era molt afectuós, i de fet tenia amics, i fins i tot alguna amiga, a tots els ports del Nil. Ara, la nineta dels seus ulls eren el noi i la noia fills del temple de Thot de Terra Endins..
Incitat per Pinedjem, Turi s'esplaià contant episodis i facècies de les ciutats de l'Alt Egipte. Coneixia els entrellats de l'administració imperial, les picabaralles dels magistrats, les batusses dels blaus i dels verds, les estrafolles dels recaptadors d'impostos, els conflictes dels cristians patriarcals amb els cristians melecians, la brega dels bisbes amb els monjos... En l'àmbit més seriós, podia escatir el grau de perilll en la que es trobava cada comunitat d'antics creients enfront dels poders civils, de la població cristiana i dels monjos. I tot això ho guarnia amb anècdotes i referències de primera mà. Els altres comensals l'escoltaven embadalits. Les gerres de vi quedaren eixutes.

Al cap de molta estona, Turi deixà de parlar i es féu un gran silenci. Era ja mitjanit. Pinedjem s'alçà, medità uns moments amb la cara entre les mans, i pronuncià el discurs que havia preparat:
-Estimats germans, estimades germanes, estimats fills i filles: a aquesta generació ha pertocat el trist privilegi de ser testimoni de l'acompliment de la profecia del deixeble de Thot: Egipte serà abandonat pels seus déus. Ja ho heu sentit: som les restes d'un immens naufragi espiritual. Res no ens pot salvar. Amb nosaltres, o, a tot estirar, amb els nostres fills, desapareixerà l'antiga religió dels egipcis, el culte diví que durant més de cinc mil anys ha fet que els homes i les dones de les riberes del Nil alcessin els ulls al cel i esperessin dels Senyors de l'Univers el do de la vida en el Regne del Més Enllà. No erréssim, però, en el judici sobre el que esta succeint. Els grans profetes del temps antic ens ensenyaren que la divinitat és eterna, incorruptible i inaccessible. No són els déus, doncs, els qui han estat foragitats d'Egipte: a ells no els pot assolir cap malvestat de part dels homes. Som nosaltres els qui hem deixat perdre els tresors del culte amb el qual preteníem comunicar-nos amb ells. Ens hem quedat sense mirada, sense veu i sense gest. Paraules i gestos forans han estat imposats a aquest poble d'Egipte per invasors estrangers que han destruït els nostres temples i han prohibit el nostre culte. No hi ha esperança per a nosaltres. Acomplirem els nostres deures, tanmateix, amb la divinitat exiliada. No pretenguem, però, que els déus ens escoltin, perquè ja no hi són. Ho farem per a nosaltres, perquè amb l'acompliment de les antigues prescripcions salvem la nostra dignitat espiritual, ja que no podem salvar res més. Que el record d'Osiris ens acompanyi.

La reunió es dissolgué en mig d'un silenci apesarat. Tots es retiraren a les cel.les que els havien estat destinades. Tothom estava citat a l'hora de la sortida del sol per procedir al solemne ritual del desvetllament del déu.
El ritual del culte diari o del desvetllament conjuminava antiquíssimes tradicions solars amb litúrgies osiríaques. La divinitat venerada, fos la que fos, s'identificava amb Ra, el sol, en el seu cicle quotidià: sortida, migjorn i posta. El cerimonial de la sortida era el més complex.
Quan tot just clarejava, es trobaren tots al davant de la porta de la sala hipòstila. Els vaixellers havien estat convocats, com també alguns fidels de la rodalia. Els participants anaven revestits amb túniques blanques de lli finíssim. Pinedjem duia, a més, un collaret d'or i pedres precioses que li queia sobre el pit en forma de tres signes d'ankh, el jeroglífic de forma de clau o de creu nansada.
Al costat dret de la porta hi havia una taula preparada amb els aliments que havien de ser oferts a la divinitat: llet, vi, cervesa i la fruita portada el dia anterior pels visitants. L'ofrena de carn d'animals feia segles que havia caigut en desús.
Pinedjem encapçalà la processó que penetrà en la sala hipòstila, encara a les fosques. Al seu darrere, un dels participants portava un braser de bronze amb brases enceses. El seguia Nimlot, que exercia de lector, recitant les fórmules del ritual osiríac en la llengua sagrada. Altres participants sostenien safates amb els aliments i les begudes que havien recollit de la taula. Venien després el noi i la noia nubians, que duien l'encenser i la naveta amb els grans d'encens. La resta dels devots seguien al darrere de dos en dos. Arribats al davant de la porta del santuari, Pinedjem, mentre el lector seguia recitant les fórmules apropiades, procedí a la ruptura del primer segell, i a continuació obrí la porta de bat a bat. La processó penetrà en el santuari, il.luminat només pel foc de les brases. A cada banda de la petita porta de la capella hi havia una taula amb estovalles blanques, sobre les quals els portants dipositaren les ofrenes. Seguidament tots s'enretiraren i deixaren sols Pinedjem i el lector, que no cessava de recitar les fórmules sagrades destinades a que els celebrants fossin reconeguts pel déu al moment d'obrir la porta del santuari interior.
Pinedjem trencà el segon segell mentre murmurava l'antiga fórmula de reconeixement:
"Vinc cap a tu, la meva puresa està en els meus braços, sóc profeta i fill de profeta; no retrocediré, sóc profeta, vinc a realitzar el ritual".
Aleshores obrí els batents de la porta, dient:
"Les dues parts del cel s'obren, les dues parts de la terra estan tancades".
Pinedjem entrà tot sol a la capella, il.luminada per una llàntia d'oli, i es postrà a terra davant del déu, mentre a fora els altres participants entonaven les estrofes de l'himne d'Osiris. Acabat l'himne, el celebrant, en silenci, s'aixecà, avançà vers la petita estàtua d'Osiris i l'abraçà, tot recitant:
"Vine a mi, Osiris-Ra, reb aquesta abraçada per mitjà de la qual sorgeixes en aquest nou dia i et manifestes com a rei".
Aleshores, retornant a l'aula del santuari, Pinedjem prengué el pa i la llet i els diposità en una tauleta al peu de l'estàtua. Després omplí amb oli nou la llàntia i es retirà caminant endarrere. Tancà la porta de la capella i la segellà amb el segell d'argila. La processó s'encaminà vers la sortida; cadascú duia a la mà un dels fruits ofrenats al déu, que consumiren quan arribaren al cap de la rampa, amarats per la llum del sol que envermellia les pedres del temple d'Isis de Tkou.

2 Comments:

Anonymous Anonymous said...

Making money on the internet is easy in the undercover world of [URL=http://www.www.blackhatmoneymaker.com]blackhat forums[/URL], You are far from alone if you don't know what blackhat is. Blackhat marketing uses little-known or little-understood methods to build an income online.

3:42 PM  
Anonymous Anonymous said...

[url=http://www.realcazinoz.com]online casino[/url], also known as accepted casinos or Internet casinos, are online versions of rare ("chunk and mortar") casinos. Online casinos allot gamblers to dissemble and wager on casino games altogether the Internet.
Online casinos habitually entreat odds and payback percentages that are comparable to land-based casinos. Some online casinos hold on higher payback percentages as a physic with a prospect downheartedness gismo games, and some bruit circa payout sherd audits on their websites. Assuming that the online casino is using an correctly programmed unspecific compress up generator, proffer games like blackjack petition an established check edge. The payout prominence in preference to of these games are established erstwhile the rules of the game.
Assorted online casinos induct gone from or obtaining their software from companies like Microgaming, Realtime Gaming, Playtech, Intercontinental Bump into rendezvous with with Technology and CryptoLogic Inc.

5:55 AM  

Post a Comment

<< Home