finestral

Reflexions i documents

Monday, May 10, 2010

La vivència de la mort

Ponència presentada a les jornades sobre el tema de la mort convocades per la Fundació La Caixa a Tarragona (5 de maig de 2009).

LA VIVÈNCIA DE LA MORT

El més enllà

Josep Montserrrat
Universitat Autònoma de Barcelona

Les expressions abstractes guanyen en precisió quan són correlatives. "El més enllà" és una expressió correlativa; el seu correlat és "el més ençà". En terminologia filosòfica, "el més ençà" representa el terminus a quo, i "el més enllà" representa el terminus ad quem. Entre el dos termes es produeix el fenomen del moviment, el canvi. Aplicat al temps humà, "el més ençà" designa l'estat d'aquesta vida, "el més enllà" designa l'estat d'un altre mode d'existència després d'aquesta vida. Entre els dos estats es produeix un moviment, un canvi, que s'expressa amb el verb defectiu "morir". Quan el canvi és radical, quan els dos estats són essencialment diferents, s'estableix entre tots dos l'imatge d'una frontera, que en el cas del temps humà rep el nom de "mort". La mort és el moment fronterer en el que es produeix el canvi de l'estat del "més ençà" a l'estat del "més enllà".
La creença cristiana concep el "més enllà" com una vertadera vida en continuïtat amb la vida del "més ençà". Pels cristians, doncs, el concepte de vida és un gènere que té dues espècies: la vida incorporada, és a dir, en un cos, i la vida separada del cos. Aquesta darrera existeix en dos modes, tots dos eterns: en presència del principi creador (vita beata) i en absència del principi creador (damnatio). Atesa la radical diferència dels dos estats, la incorporació i la no incorporació, el pas de l'un a l'altre, la mort, és concebut com una frontera real, que per això rep el nom de "traspàs". La fe cristiana concep aquest pas com un alliberament, com una millora.

Molts éssers humans, entre els quals em compto, no professen la idea o la creència d'una ànima immortal i consegüentment de l'existència d'un "més enllà". Per a aquesta manera de veure, doncs, el problema es planteja d'una manera totalment diferent. Si no hi ha terminus ad quem, no hi ha tampoc terminus a quo, perquè es tracta de termes correlatius. És a dir, si refusem el "més enllà", no té sentit parlar d'aquesta vida com un "més ençà". Si no hi ha dos estats, no hi ha pas de l'un a l'altre, és a dir, no hi ha traspàs. La mort deixa de ser una frontera i passa a ser un límit, un final. L'individu humà no experimenta una modificació, sinó que simplement s'extingeix.

La trobada d'avui es configura sota l'epígraf general de "la vivència de la mort". Aquesta expressió és una suggestiva paradoxa. Aplega en una mateixa idea el concepte de vida i el concepte de mort. Epicur, per allunyar del nostre esperit la por de la mort, ens recordava unes veritats de pota de banc: mentre ets viu, no ets mort; quan ets mort, no ets viu. Volia dir, simplement, que no hi ha subjecte que pugui lamentar-se de "estic mort". Per tant, si per mort entenem l'acte de morir, no hi ha vivència de la mort, perquè aquesta pretesa vivència mancaria de subjecte: el qui té una vivència està viu, per definició, i el que està viu no està mort. Ara bé, com que el llenguatge és omnímodament lliure i no té cap obligació de subjectar-se a la realitat, si que podríem restablir la noció de "vivència de la mort" com un pur joc lingüístic. Es tractaria de concebre la mort com un límit entre dos estats, l'estat de vida i l'estat de mort. Un límit, per definició, no s'assoleix mai, només pot rebre aproximacions. L'aproximació per la banda de la vida rebria el nom de "vivència de la mort", mentre que per a l'aproximació per la banda de la mort hauríem d'inventar un terme. Inventem-lo sobre el model del terme "vivència". "Vivència" és la substantivació del participi present llatí "vivens": "vivens--- "vivència". Partim doncs del participi llatí "moriens" i creem "moriència" com a correlatiu de "vivència". L'expressió "vivència de la mort" tindria com a correlat l'expressió "moriència de la vida". Entre totes dues, el moment de la mort. Moment infinitessimal, susceptible, consegüentment, de ser expressat per mitjà d'una equació diferencial.

Baixem ara de les nebuloses metafísiques i toquem de peus a terra. L'expressió "vivència de la mort" que ens convoca aquí vol connotar l'actitud de l'individu humà davant la idea de la mort, davant la constatació de la seva finitud. Cóm vivim, els vius, la perspectiva de la mort?
Per als creients cristians la mort és una alliberament, representa l'accés a una vida més alta. El "més enllà" supera el "més ençà". L'angoixa es limita a les circumstàncies prèvies a la mort: l'envelliment, el sofriment, l'agonia. Per als qui no professen la realitat d'un més enllà, la mort és una pura extinció, un anorreament total de l'individu. L'angoixa afecta aleshores no només a les circumstàncies, sino al mateix fet. La vivència de la mort esdevé angoixosa.
Per combatre l'angoixa de la mort, tant la dels creients com la dels no creients, els mestres de l'esperit han desenvolupat diferents procediments.
Plató, la tradició cristiana i, en els temps moderns, Heidegger i els seus sequaços, han proposat de mirar la mort cara a cara i de definir l'esser humà com un "esser per a la mort". La "meditatio mortis" és el programa moral d'aquesta escola. Alguns dels seus seguidors actuals arriben a aconsellar als educadors que duguin els nens a visitar els cementiris per injectar en el seu ànim la idea de la finitud i de la mort.
Una altra tradició, encapçalada pels estoics i continuada a l'època moderna per Montaigne i la il.lustració, refusa la presència de la idea de la mort i proposa una simple acceptació. Cal resignar-se a la mort, acceptar-la, perquè és indefugible, però no s'ha de pensar en ella.
Ara bé, el concepte d'"acceptació de la mort", fora de l'àmbit de la creença, amaga una contradicció: com pot l'ésser acceptar el no-res? Podem acceptar qualsevol cosa menys la pròpia extinció. Observem el que passa en l'àmbit de la justícia. Un jutge de proximitat proposa a l'acusat l'acceptació d'una pena lleugera. Però cap jutge no proposa a un acusat l'acceptació de la pena de mort: aquesta proposta no té sentit.
Contemplem una de les escenes més fressades de l'imaginari occidental: l'expulsió d'Eva i Adam del Paradís. Yavè els condemna: "Sofrireu i morireu". L'opció resignada presenta als nostres primers pares acotant el cap i acceptant la condemna. Però hi ha una altra opció. Eva i Adam no responen, giren l'esquena al seu inmisericordiós creador i es disposen a utilitzar els fruits de l'arbre del coneixement per lluitar contra la mort i contra el sofriment. Saben que moriran, però no ho accepten.
Aquesta és la filosofia de la mort que vull proposar en l'absència de la perspectiva d'un més enllà. És ben cert que l'adopció d'aquesta actitud no altera en el més mìnim els termes del problema: la mort humana és ineluctable. Però el coneixement, la ciència i la tecnologia propicien el recurs de l'oblit. Aquest és el terme clau: ni acatament, ni resignació, ni acceptació: oblit. Tot el contrari de la misèria platònica: no pensar en la mort.
Aquest capteniment es projecta sobre dos moments de la vida humana ben diferenciats: el de la valetudo, hermós terme llatí per l'estat general de salut, i el de la decrepitud.
En l'estat de valetudo, l'oblit de la mort ve ofert i impulsat per la mateixa naturalesa: en la persona sana la vida s'imposa i omple l'ànim. Només cal deixar-se portar. Carpe diem, diu el clàssic. I un savi jueu: "Deixeu que els morts enterrin els seus morts". La plenitud de la vida expulsa la presència de la mort.
En l'estat de decrepitud, envelliment o enfermetat prematura, el recurs a la força vital no permeteria l'exercici de l'oblit de la mort. La natura dimiteix i deixa al vivent humà en mans de l'artifici, que és, en el fons, la vertadera natura de l'home. En aquest moment, la ciència, la tecnologia, la medicina i la farmacopea ocupen el lloc de la natura. En una primera etapa, la medicina eliminarà un dels grans temors de l'esperit humà, el dolor. Ajudat per la medicació, el subjecte podrà seguir oblidant la condemna de la mort. Per a l'etapa terminal, quan tots els indicis apunten inexorablement vers l'extinció, la ciència i l'ètica contemporànies han creat les figures universals de les cures pal.liatives i de l'eutanàsia passiva, i les pràctiques menys generals de l'eutanàsia activa. Però el que la ciència hauria de crear, per completar la seva harmoniosa substitució de la natura, és la droga de l'oblit. Immers en la nebulosa de la indiferenciació, l'home terminal passaria amb suavitat de l'oblit al no-res. Aleshores si que podríem donar resposta a l'angoixada pregunta de Pau: Ubi est mors stimulus tuus? On és ,mort, el teu esperó?

6 Comments:

Anonymous Anonymous said...

No deixi que la seva edat li influenci els seus escrits!

9:00 AM  
Anonymous Anonymous said...

You are certainly right. In it something is also I think, what is it excellent thought.

6:36 AM  
Anonymous Anonymous said...

I join. I agree with told all above. Let's discuss this question. Here or in PM.

11:15 PM  
Anonymous Anonymous said...

The intelligible answer

1:59 AM  
Anonymous Anonymous said...

Totalmet d'acord Josep. La clau és no tenir-li por! Una abraçada!Lluís Vidal, Mataró Ràdio. www.culturetes.tk

4:43 AM  
Blogger Sinyol said...

No ho he entès bé, ara tampoc els teòlegs creuen en el més enllà?

10:28 AM  

Post a Comment

<< Home