finestral

Reflexions i documents

Sunday, May 10, 2009

EL BARQUER DELS DÉUS. 12 i 13

12


EL NUVIATGE



Totmès i Tírsit, enllaçats per les mans, tornaven del moll d’Hermòpolis, on havien anat a despedir Turi, que emprenia el viatge cap al temple d'Isis de Tkou per lliurar a Pinedjem els exercicis gramaticals dels dos aprenents d'escriba. Al mes de Paone, el juny dels romans, el riu anava molt baix i el canal del temple de Thot, mal entretingut, no era navegable. Era primera hora de la tarda. Feia una calor xafogosa sota un sol estabornidor, i el vent del Nil encara no s’havia entaulat. Arribats a l'entrada del congost dels Xacals decidiren desviar-se cap el pou dels Pastors per reposar una mica sota l'ombra precària dels sicòmors que creixien a redós d'un còdol alt com un temple. Al pou hi trobaren una caravana de libis que acabava d'arribar del Petit Oasi, transportant sal i blocs d'alabastre. Conversaren amb ells. Els plaïa d'escoltar l’aspre llengua dels habitants del desert, en la qual discernien una remota familiaritat amb la llengua dels faraons més antics. Els caravaners, assabentats de qui eren, els regalaren un saquet de sal i una barreta d'alabastre, i els instruïren en com l'havien d'esculpir.
Amb tot això havia començat de bufar el vent del Nil, i els dos germans decidiren de tornar al temple de Thot pels Turons Brillants -dits així per l'abundància de mica en les seves roques granitiques- en lloc d'anar pel camí ral, que voltava pel peu dels cingles. Era un sender tortuós i perdedor que vorejava els cingles de les muntanyes líbiques que avançaven vers la vall del Nil. L'havien recorregut moltes vegades per anar a cercar herbes per a Menat-Neter, que n'era molt coneixedora. El sender s'enfilava pel cingle rocós per un grau amb prou feines perceptible, i, assolit un planell, es desplomava sobre la vall encaixonada a la sortida de la qual es trobava el temple de Thot. Arribats al replà des d'on el camí començava de baixar entre gatosars eixarreïts, s'assegueren sobre un greny que sobresortia com una cornisa sobre la vall del Nil, que poc tros més avall començava de verdejar i de reflectir l'aigua dels canals i dels regatons. Adoptaven espontàniament la posició dels escribes, que els havia arribat a ser tan còmoda com seure sobre un coixí de plomes. Asseguts l'un enfront de l'altre, amb els genolls a tocar, begueren aigua del barralet que havien omplert al pou, i contemplaren en silenci el paisatge que s'estenia als seus peus.
Depassats els congostos d’Antinòpolis, el Nil, a les envistes d'Hermòpolis, s'eixamplava i es dispersava per multitud de petites valls, vora de les quals es dreçaven poblets i desembarcadors. A l'època de la inundació, tota la contrada era un immens llac de color fangós, que besava els molls dels pobles assenyadament bastits sobre els braços rocosos de les muntanyes líbiques, que baixaven fins arran d'aigua. Després del reflux de les aigües, la vall esdevenia un jardí esponerós . Arran dels corrents d'aigua, les hortes teixien una ampla terrassa de verd espès i fosc. Després venien els camps de blat i de civada, que s'endinsaven agosaradament per les valls del desert. Al capdamunt, a frec de les sorres, rengles de fruiters, fora de l’abast de la crescuda, esgarrapaven a les roques un darrer tribut de fertilitat. En alguns pujols tocats pels vents de la ribera lluïen les fulles platejades de les oliveres, mai regades i sempre verdes.
Tírsit i Totmès contemplaven en silenci aquell petit mon rialler que havia estat la seva llar des de la infantesa. Estimaven el Nil, aquell riu assossegat i generós, que sense mai defallir nodria la gent del seu país, aquell Egipte que, tot i ésser seu, veien cada vegada més foraster, lliurat a forces alienes i destructores.
-Avui hem enviat a Pinedjem els darrers exercicis - comentà Tírsit. -És que s'ha acabat la gramàtica?
- Em penso que sí -respongue Totmès. - Els pseudoparticipis eren la darrera cosa que havíem d'estudiar. Ara tot serà repassar i llegir textos.
-Repassarem i llegirem molts textos, Totmès. Fins i tot n'escriurem de nous. I després, què?
Totmès apartà la vista de l'espectacle lluminós que tenia als seus peus i esguardà la seva germana amb posat inquiet.
- Què vols dir, Tírsit, amb "després"?
- Sí, després, què?
Totmès romangué taciturn. Deixà de mirar la vall florida i girà la vista vers l'altre Egipte, el de les muntanyes abruptes i feréstegues. Havia arribat l'inevitable. Els pensaments que el corsecaven en les llargues nits plenes d'angoixa i d'insomni s'havien obert pas implacablement en l'esperit de la seva germana. Ja no sofriria sol, i, nogensmenys, sofriria més. Lentament, com si els mots fossin carreus arrencats de la pedrera, murmurà:
- Per a nosaltres no hi ha després, Tírsit. Som els darrers.
- Si, això ja ho sé, Totmès. Ho hem sentit dir moltes vegades. Quan Pinedjem mori, tu i jo serem els darrers escribes de la llengua sagrada dels egipcis. Es gairebé segur que no podrem ensenyar-la a ningu més. Vivim aillats, desterrats al cor del nostre propi país. No tenim amics ni amigues de la nostra edat. Tots els qui ens envolten són gent gran, i un dia desapareixeran sobre la barca d'Osiris.
- No has de témer per això, Tírsit. El pare ens ha dit moltes vegades que no ens faltaran mai els mitjans de vida.
- No és això el que m’inquieta, germà. Sempre ens quedaria el refugi del temple de Filé. És la teva vida i la meva la que em fa pensar. Ja no som uns infants, encara que ens agradi jugar a ser-ho. Què ens espera després de les properes crescudes del Nil?
- El temple, els nostres pares, els nostres amics de l'antiga religió.
- Tot això anirà avall quan nosaltres encara serem joves, ho saps bé prou. Però, i tu, Totmès? No hauràs de deixar la teva vella família per fundar-ne una de nova, com tots els nois?
Totmès agafà un còdol i el llençà violentament espadat avall. La pedra baixà rodolant i s'aturà als primers solcs d'un camp de civada. Després, amb el cap cot, murmurà:
- Res no serà prou fort per deixar el temple i per separar-me de tu.
- Però t'hauràs de casar, Totmès. Es un deure que ens imposa la nostra religió: casar-se, tenir fills i educar-los en l'amor dels déus.
- I amb qui vols que em casi? Vivim com a feres assetjades en el nostre temple sempre amenaçat, que és la nostra presó. No conec cap noia, i encara que la conegués, com es voldria casar amb un idòlatra foragitat de la companyia de la gent normal?. I a més, perquè parles només de mi? Segons els costums del nostre país, tu també t'hauràs de casar aviat.
Tírsit somrigué. Havia recobrat la seva tranquil.litat habitual. Esguardà fixament el seu germà que, encaparrat, s'entestava a fer un sot a terra amb un roc esmussat. Li posà la mà al cap i li esbullà els cabells, mentre deia, com si recités un text sagrat:
- Jo no podria estimar cap home, Totmès; només t'estimo a tu.
Totmès aixecà el cap d'una revolada i digué lentament:
-Jo no podria estimat cap dona, Tírsit; només t'estimo a tu.
Es miraren als ulls llargament, sense descobrir res de nou, veient en el fons de llurs mirades el que sempre hi havien vist. Tírsit reprengué:
- Els primers records de la meva vida estan lligats a tu. Em veig als teus braços, protegida i estimada.
- Eres la petita cosa que jo havia de protegir i estimar.
- No podria soportar apartar-me de tu. No me n'he apartat mai.
- Sense tu al meu costat jo no seria el mateix. Val a dir que no sé el que seria, perquè mai m'he trobat sense tu al meu costat, mai, ni un sol dia.
- Mai no podria adormir-me sense sentir la teva mà en la meva.
- Mai no m’adormiria sense veure't adormida al meu costat, tranquil.la i confiada.
- T'estimo, germà meu.
- T'estimo, germana.
- Tu ets per a mi Osiris.
- Tu ets per a mi Isis.
Tírsit prengué les mans de Totmès i les premé entre les seves, mentre deia amb veu segura i decidida:
-Isis i Osiris eren germans i esposos.
Totmès respongué en to ferm:
- Sigues tu la meva esposa, Tírsit. Des d'ara i per sempre.
- Sigues tu el meu espòs, Totmès. Des d'ara i per sempre.
Asseguts com dos escribes l'un davant de l'altre, els dos germans s'esguardaren fit a fit amb les mans enllaçades. Poc a poc, inclinant els caps, uniren els seus llavis en una suavíssima besada.
El sol, que havia estat inundant amb la seva llum enlluernadora l’ampla vall d'Hermòpolis, començà de declinar. Les llices de les hortes retornaren a la intensitat del seu verd fèrtil; els blats i les civades es deixaren gronxar per les glopades de vent que pujava del Nil; a les feixes de la terra rescatada al desert, els fruiters i les oliveres es preparaven per a la mutació vespertina dels colors. A l’altra banda del Nil, les llunyanes muntanyes de la serralada aràbiga s'anaven submergint en la blavor d'un capvespre allargassat. Al peu de les balustrades rocalloses dels cingles líbics començaven d'aparèixer acollidors nius d'ombra.
Quan el sol deixà sobtadament de banyar-los en la seva llum i la seva escalfor, Tírsit i Totmès separaren els seus llavis i, sense dir res, s'aixecaren i emprengueren, amb les mans enllaçades, el camí de baixada cap a la fondalada del temple de Tot.


Menat-Neter i Nimlot seien damunt d'una catifa a una de les capelles que voltaven la nau del santuari, il.luminada per la llum esmortëïda de les llànties d'oli del ritual nocturn que acabaven de celebrar. Tírsit i Totmès s'estaven drets al davant d'ells, embolcallats en els seus mantells de cerimònia. Menat-Neter respirava pausadament, fent esforços per ocultar la seva emoció. Nimlot, silenciós, esguardava els seus fills, que romanien immòbils en la penombra del temple desert. A la fi, el sacerdot digué amb veu solemne, com si recités un vers del ritual:
-Aquest és un gran dia pel temple de Thot d'Hermòpolis. Totmès i Tírsit, germans de pare i mare, han trucat a les portes del santuari per fer saber que, d'acord amb els antics costums de la gent egípcia, han decidit ser espòs i esposa sense deixar de ser germà i germana. Com a sacerdot del temple de Thot accepto i legitimo els esponsals. Menat-Neter i jo, com a mare i pare, sentim una joia i un consol profunds per la vostra decisió. Moltes vegades havíem pregat a Isis i Osiris, els germans esposos, que inspiressin en els vostres cors els sentiments que porten a la unió sagrada de l'home i de la dona. Sereu espòs i esposa, com heu estat germà i germana.
Menat-Neter, dominant la seva emoció, afegí:
-Mentrestant seguiu essent Totmès i Tírsit, germà i germana. La vostra vida seguirà sent la de sempre fins que el sacerdot i escriba Pinedjem, al seu temple d'Isis, us proclami espòs i esposa al davant de la comunitat dels adoradors.

La nova del nuviatge de Tírsit i Totmès desvetllà poca sorpresa i molta satisfacció entre la cada vegada més reduïda societat dels devots de l'antiga religió de la vall del Nil. Els dos germans eren uns dels darrers plançons de les famílies de soca egipcia fidels a les antigues tradicions. La quasi totalitat dels devots havien acabat per batejar els seus fills per estalviar-los l'exclusió social que comportava la professió de la religió egípcia. Tothom reconeixia que Totmès i Tírsit no haurien pogut trobar parella adequada entre la gent de la seva estirp a la vall del Nil, i que, aleshores, el recurs a les pràctiques de l'antic dret faraònic, que permetien el matrimoni entre germans, estava plenament justificat.
El matrimoni s'hagué de mantenir, però, en la clandestinitat. El dret romà dels temps del Principat havia tolerat les noces entre germans, però el dret cristià l'havia exclòs radicalment.

Tírsit i Totmès es casaren al temple d'Isis amb una cerimònia esplèndida però íntima. No es tractava d'un ritual de noces, que mai no havia existit en la religió egípcia, car el matrimoni tenia una dimensió purament civil. Però els adoradors volgueren aprofitar l'ocasió de la festa de noces per aplegar-se al temple d'Isis i celebrar una vetlla nocturna amb tota la solemnitat dels temps antics. Pinedjem anuncià, a més, que en el transcurs de l’acte investiria Tírsit i Totmès dels seus atributs d'escribes, car havien finalitzat amb èxit els seus estudis de llengua egípcia antiga.
El viatge d'Hermòpolis a Tkou fou una festa per obra de l'entusiasme de Turi, que transformà el Rois en una autèntica barca d'Isis, plena de flors, de garlandes de fruita i de llums que cremaven totes les nits de navegació. Als ports on li preguntaven a què es devia aquell esclat, responia amb vehemència si és que no sabien que l’emperador Marcià complia el seu cinquantè aniversari, i si no pensaven celebrar-ho. Tothom deia que sí, que volien celebrar-ho, i li portaven fruita fresca per penjar als pals i oli per les llànties. A popa del vaixell, Turi havia dreçat una tenda de pel de camell per allotjar la família del temple de Thot. Al fons de la coberta, sota el pont, en el racó on el barquer mantenia amagada la seva petita capella d'Isis, havia guarnit una reduïda però luxosa cambra nupcial que Tírsit i Totmès havien d'ocupar en tornar de la cerimònia al temple d'Isis.
A mesura que s'anaven acostant a Tkou se’ls anaven agregant barques d'amics i coneguts; no faltaren els remers que havien acudit en auxili dels dos germans a Teodosiòpolis. Turi proveí tothom de llànties d'oli, de manera que, la darrera nit, quan s'apropaven al moll del temple d'Isis, el seguici de vaixells era un devessall de llum sobre el riu d'aigües negroses.
Al temple d'Isis només romangueren la família de Nimlot, Turi amb els seus remers i alguns devots de la propera vila d’Anteòpolis. Els temps no eren propicis per a celebracions multitudinàries.
Els nouvinguts reposaren tota la nit a les cambres de la Casa de Vida del temple.
L’endemà a l'entrada de fosc començà la cerimònia de la recepció dels nous escribes i de la pregària pels esposos. Al mig de la sala hipòstila, guarnida amb domasos vermells i profusament il.luminada, s'havia parat una llarga taula a l'estil antic, arran de terra i amb coixins a tot el voltant. Sobre les blanques estovalles de llana fina lluien els vius colors de les fruites fresques, dels pastissos de farina de blat i de les gerres de vi i cervesa, menges i begudes, totes, rituals. Un citarista i un flautista interpretaven sense atur les monòtones tonades de les celebracions isíaques.
Pinedjem s'assegué al cap de taula, amb Tírsit a un costat i Totmès a l'altre. Menjaren i begueren amb distensió, fruint del plaer d'una companyonia que tots temien que no fos la darrera. El vi i la cervesa aconseguiren d’alegrar els rostres. Els comentaris giraven al voltant de l'esplendidesa de la barca de Turi i dels seus acompanyants. S'havia pogut organitzar una vertadera processó fluvial d'Isis sense que ningú no se’n adonés. Dels nous esposos i del seu futur no s'en parlava gaire, car tots eren conscients de l'incertesa de l'esdevenidor. Sí que es comentava en canvi, amb orgull, el domini de la llengua sagrada que havien assolit els dos germans. De tant en tant, els comensals callaven i escoltaven respectuosament els tres escribes que parlaven entre ells la llengua dels faraons.
Acabat l’àpat ritual s'inicià la processó cap al santuari. Anaven al davant dos remers amb torxes, seguits de les dues serventes etíopes que duien cistells amb fruita i pastissos. Venien després Totmès, al braç de la seva mare, i Tírsit, al braç del seu pare. Seguia Pinedjem, amb vestit de lli blanc de gran festa i llarg mantell que s'arrossegava per terra. Tancaven el seguici Turi amb els altres remers i la resta dels convidats, alguns amb torxes.
Arribats al davant de la porta tancada de la capella interior, Pinedjem llegí el decret en virtut del qual, substituint-se a l'autoritat civil, registrava el matrimoni de Totmès i Tírsit, fills de Nimlot i Menat-Neter, sotmetent-lo al règim patrimonial dels germans de sang. El decret seria dipositat a l'arxiu del temple d'Isis, i una còpia en seria tramesa al temple de Filé. Alhora els admetia a l'ordre dels escribes i els lliurava les insígnies de la seva professió, la ploma i el tinter. Un unànim crit de joia ressonà sota les naus del santuari; tothom es llançà a abraçar els nous esposos i escribes. Turi els engrapà tots dos amb una sola abraçada i l'hagueren d'estirar car hagués acabat esquerdant-los les costelles. Tothom cridava o plorava, menys Tírsit i Totmès que, serens en mig de l'enrenou, eren el unics de saber que entre ells no havia canviat res i res no canviaria.
Apaigavat l’aldarull, Pinedjem despenjà la clau que duia al coll i obrí la porta del santuari. A dins cremava encara la tènue flama de la llàntia de presència. Pinedjem, Nimlot i Menat-Neter entraren a la capella portant a les mans fruits i pastissos que dipositaren als peus de l'altar. Aleshores es giraren vers la porta, des de la qual Tírsit i Totmès (que en no ser sacerdots no podien entrar al santuari) alternaren la recitació de vàries estrofes del Llibre de l'Hades. Acabades les recitacions, els sacerdots abraçaren la petitua estàtua d'Isis, ompliren d'oli la llàntia i sortiren caminant d'esquena, tancant la porta del santuari. Aleshores tornaren tots a la sala hipòstila, on mentrestant s'havia preparat un ressopó sense restriccions rituals, que els mantingué alegres i feliços fins a la matinada.

13

LA FUGIDA



Un vespre del mes de Tout, el setembre dels romans, de 453, poques setmanes després de la festa al temple d'Isis, Turi sopava amb la família del temple de Thot. Havien retirat ja la vaixella i bevien cervesa mentre trencaven avellanes, uns amb les dents, altres amb un tros de sílex. Turi havia estat més silenciós que altres vegades, i se’l veia capficat. Tothom ho va notar, però ningu no digué res pensant que per un cantó o altre li sortirien les cabòries, perquè el barquer no era home de tancar els maldecaps al tupí. Al capdavall ho amollà tot:
-Ja sabeu que el dux Maximí va morir fa un parell de mesos. Mentre ell va viure, els blemis van respectar el pacte que havien signat amb l’Imperi per la vostra mediació. Però ara, algunes tribus blèmies del nord han reprès les hostilitats. Diuen que el tractat tenia validesa només en vida de Maximí, i que no es refiaven ni del seu successor ni del prefecte d’Egipte. Han atacat un destacament al camí de Leucos Limen i un monestir prop de Panòpolis.
-Els monjos senutians de Panòpolis han tornat a emprendre la destrucció dels temples antics- observà Nimlot-; si el nou dux no els atura, tornarem a la situació anterior. Els blemis se senten enganyats. No sé, per altra banda, que deu passar a Filé. En saps alguna cosa, Turi?
-A Filé torna a haver-hi guarnició romana, i estan refent les muralles. Hi ha rumors que el bisbe Daniel de Syene vol edificar una església cristiana a l’illa. De moment, però, no hi ha hagut cap interferència en el culte del temple. És a la vall del Nil on hi ha els conflictes. Els blemis insisteixen que ells només van fer un pacte amb Maximí, no amb l’Imperi Romà, i, d’altra banda, les incursions dels monjos contra els nostres temples ha tret de polleguera les tribus més bel.licoses, que són les del desert aràbic.
-Creus que aquesta nova crisi ens pot afectar aquí, a Hermòpolis?
-Em temo que sí. Els marxants de roba de Licòpolis i de Panòpolis estan atiant els monjos de Senuti contra aquest temple de Thot. Diuen que, sota pretext d'emmagatzemar teixits, es manté un lloc de culte.
-Mitja rao sí que la tenen -observà Nimlot plàcidament.
-Sí, però aquest no és el cas. Als marxants tant se’ls en dóna del diable i dels àngels. El que els escou és que el temple de Thot té el monopoli del comerç amb els nubians, que és una bona queixalada.
-Potser n'hem fet un gra massa-, intervingué Menat-Neter. -En els darrers anys hem venut més nosaltres que totes les cases més fortes de la vall plegades. Ells tenen la competència dels teixits del Delta, que son més barats. Nosaltres, amb Núbia, no tenim cap competència.
-Ho sé bé prou, estimada sacerdotessa, -respongué Nimlot-. Però saps també que ens convenia arraconar capital de cara a un futur que vèiem i veiem cada vegada més negre. Passi el que passi, ara tenim garantits els mitjans de vida per a nosaltres, per als nostres fills, per a les minyones etíopes i fins i tot per a Turi. Tenim or dipositat a Panòpolis, a Filé, a Alexandria i a Sidó de Fenícia. Serem perseguits, però no serem pobres. I si som rics serem, den certa manera, respectats.
-Sí, sí, -remugà Turi.- Però no us refieu dels monjos pacomians. La brillantor de l'or els impressiona poc. I els marxants no paren d'atiar-los.
- En tot cas, - reblà Menat-Neter - caldrà extremar la vigilància.
- La millor vigilància és la informaciò -observà Nimlot. -Tu, Turi, tens bones relacions amb el pare Gregorios del monestir melecià de Santa Maria de les Vinyes. Podries mirar d'esbrinar el que està passant.
- Els melecians no tenen gaire bones relacions amb el catòlics, - objectà Turi. - Els melecians no aixecarien un dit contra nosaltres. I menys encara des dels incidents amb els estudiants, -afegi somrient. -Crec que si poguessin adorar més d'un deu adorarien Tírsit i Totmès. No paren de parlar d'ells.
- Aprofitem-ho -insistí Nimlot. -Mira que el pare Gregorios s'informi de les intencions dels monjos pacomians. Poc o molt es veuen.
- Faré el que pugui - conclegué Turi, no gaire convençut.

Tírsit i Totmès, asseguts en els seus llits amb els coixins a l'esquena, amb les mans enllaçades com solien, miraven el cel estelat a través de la finestra de la seva cambra. El son els havia fugit del ulls. Ara ja no era solament Totmès qui vetllava capficat. Amdós germans compartien la preocupació pel futur de la seva família i pel d'ells mateixos. Eren escribes dels déus, eren esposos i germans, però, fora d’això, no sabien quin era el seu lloc en el món. Tot al voltant d'ells els fugia. Al capdevall, ells haurien de fugir també. Però, on? La perspectiva de compartir la resta de la seva existència amb els nubians semi-bàrbars de Filé no els feia cap goig. Alexandria? La ciutat, tot i ser una de les grans seus del cristianisme, oferia als adoradors el refugi de l'anonimat, però ells no eren grecs, eren egipcis de soca-rel; saltarien del foc a les brases. Al temple de Thot eren feliços, molt feliços. Però allò s'acabava, malgrat l'optimisme artificiós del seu pare.
A l'alba s'adormiren, amb les mans fortament enllaçades.

Pinedjem llegí amb calma la carta de Nimlot que Turi li havia lliurat. Després, dipositant-la sobre les lloses de la sala hipòstila, on ara vivia pràcticament reclòs, digué:
-La setmana passada vaig rebre un missatge del bisbe Dionisi de Panòpolis, que em prevenia d’una imminent acció del prefecte contra el temple de Thot de Terra Endins. Sembla que s’ha endegat una enquesta sobre els dos escribes, acusats de practicar la màgia diabòlica. Si fós així, Totmès i Tírsit estarien en greu perill. Podrien ser arrabassats del temple, jutjats i reclosos en un hospici de Panòpolis, d’on no en sortirien fins que es convertissin al cristianisme.
-I si els portéssim a Filé?
-No és un lloc definitivament segur. A més, els sacerdots de Filé no volen més conflictes. Amb els blemis i els nubians ja en tenen prou.
-I Alexandria?
-Haurien de viure mig d’amagat. El conflicte dogmàtic que va esclatar al concili de Calcedònia, el 451, ha dividit els cristians egipcis en dos bàndols irreconciliables, els imperials i els monofisites. Alexandria i totes les ciutats d’Egipte estan plenes d’informadors de l’emperador. Encara que vagin per un altre afer, els espies no deixarien de detectar la presència de dos fugitius de la justícia.
-Doncs, què?
-Només hi ha un lloc segur a l’Imperi per a dos escribes de la llengua sagrada dels egipcis: Carre, a Mesopotàmia. Allí podran estudiar retòrica i filosofia i podran cultivar l’egipci amb tota llibertat.
– Però, Carre no és una ciutat de l’Imperi?
– Sí, però es troba molt aprop de la frontera persa. Carre és la única ciutat de l’Imperi on no ha penetrat el cristianisme. Tota la població es fidel de l’antiga religió.
-I l’emperador ho tolera?
-Sï, perquè tem que, en cas de guerra, els carrians es posin de part dels perses, com ja ha succeït en temps passat. Carre ha esdevingut el refugi de molts mestres fidels de l’antiga religió foragitats pels cristians de les seves càtedres. És un centre de cultura molt important, una cruïlla de tres llengües: el grec, el siríac i el persa, sota la protecció de Ietzgerd II, rei dels perses.
-I ara, l’egipci!
-Potser sí, si tenim sort.
-I Nimlot i Menat-Neter, els podran seguir a Carre?
-Segurament que sí, però els caldrà esperar una mica per no desvetllar sospites. Aquesta família sencera seria ràpidament detectada pels informadors imperials.
-Tenim amics a Carre per acollir els dos germans?
-Sí. Alexandros, un rètor de Carre, va visitar-me ara farà dos anys i em va oferir d’acollir exiliats dels nostres. Tinc la referència d’un col.lega seu a Sidó de Fenícia. Podries posar-t’hi en contacte?
-No és gens difícil. Nimlot té un corresponsal a Sidó. En quinze dies pot estar advertit.
-Que aquest agent s’encarregui d’enviar un missatge a Alexandros a Carre, per tal que ell mateix baixi a Sidó a recollir els dos germans. Però tot això costarà molts diners…
-No us hi encaparreu. Nimlot ho tenia tot previst. A Sidó hi té dipositada una part important del seu capital.
-Això aplana el camí. Mira, aquí t’escric els noms i les adreces dels nostres amics de Carre. Quan et sembla que haurien de partir els nostres escribes?
Turi medità i a la fi respongué:
- Ara hi ha molts vaixells cap a Síria, però els hem d'acomboiar amb un de ben segur. A mitjans d’octubre salparà d'Alexandria un galió que acceptarà passatge per Cesarea i Sidó. Conec un dels contramestres. Reservaré per a Tírsit i Totmès un recambro sota el castell de popa. Viatjaran amb dos estibadors meus.
- Així, caldrà que surtin aviat cap a Alexandria.
- Sí, a tot estirar d'aquí a quinze dies.
-A Alexandria es podran allotjar a la casa d'Eudoros, el meu antic company d'estudis. El seu fill els acollirà amb molt de goig. És un dels estudiosos més significats de la nova escola filosòfica d'Alexandria.
Pinedjem i Turi seguiren bevent en silenci la saborosa cervesa del temple d’ Isis. Era, digué el sacerdot, l'ultim barril. Els camps de civada se'n havien anat en orris.

Tírsit i Totmès contemplaven embadalits el corprenent espectacle de la ciutat d'Alexandria des de l'entrada del port de Mareotis. Les torres i els campanars de la ciutat resplendien sota el sol de la tarda, i sobresortien per damunt d'una muntanya de cases que s'agombolaven al darrere d'unes muralles mal entretingudes, amb les torres mig enderrocades i els merlets escapçats. Era, els explicà Turi, que des de feia molt de temps Alexandria no havia estat amenaçada per cap cantó, de tal manera que les muralles els feien nosa i les utilitzaven com a pedreres per construir palaus i esglésies. La gran enemiga d'Alexandria, segui explicant Turi, era Constantinoble, amb els seus comerciants, els seus politics i els seus bisbes. En aquella lluita sense espases ni llances, Alexandria havia trobat la inesperada aliança de Roma, ella també preocupada per la puixança dels bizantins.
Turi atracà el Rois al port fluvial i en confià la vigilància a dos descarregadors tebans que coneixia.
- Preneu els sarrons i anem, -digué Turi. - Ja no tornarem a la barca.
Els bagatges de Tírsit i Totmès eren més aviat escarransits. "A Sidó us proveiran de tot el que calgui per arribar a la frontera de Pèrsia", havia dit Nimlot. A més d'una mica de roba, duien, embolicats amb sacs de llana, els seus atuells d'escribes i una escollida col.lecció de manuscrits. "Res que faci mal d'ull als burots o al agentes in rebus que vagaregen pels ports", haviat aconsellat Turi. Entre una cosa i l’altra, doncs, ho havien hagut de deixar gairebé tot. Eren fugitius, i en els seus minsos sarrons, i sobre tot en els seus caps, transportaven els darrers tresors de l'Egipte antic. N'eren sabedors, amb una lucidesa que aclaparava la seva feble personalitat d'adolescents criats a les vores del desert.
Mai no havien vist una ciutat tan gran i tan atrafegada. Seguiren Turi, que els guiava sense vacil.lacio pels atapeïts carrers d'Alexandria. Les amples avingudes eren ben empedrades; algunes tenien porxos a banda i banda. Hi havia places amb arbres i jardins. Prengueren un dels grans carrers transversals que arrenquen del port de Mareotis, vorejaren un hipòdrom i aleshores Turi els mostrà a la seva esquerra les runes del serapèum. Arribats al palau d'Adrià, giraren a la dreta per un dels carrers longitudinals, passaren a frec del Museu i la Biblioteca i, per un altre carrer transversal anaren a sortir a la plaça del Cesareum, prop de la qual, vora mar, vivia Eudoros.
-Aqui van matar Hipàtia, -digue Turi senzillament.
Així, atuïts i emocionats, arribaren a la casa d'Eudoros, un edifici elegant i espaiós, tot ell de pedra, a les envistes del Portus Magnus. Hi eren esperats. Un majordom atent i silenciós els acompanyà immediatament a les estances que els havien estat reservades, a la segona planta, sobre el pati interior porticat. Malgrat la sobrietat de la decoració, Turi i els dos germans les trobaren luxoses. Hi havien de passar una setmana, el temps que tardaria a aparellar el vaixell de Síria.
A entrada de fosc baixaren a sopar amb Eudoros i la seva família, que els acolliren amb extraordinàries mostres d'afecte. Estaven commocionats per allò que s'esdevenia. Sabien sobrerament que aquell parell de minyons transportaven en les seves fràgils persones els darrers residus vivents de la saviesa de l'antic Egipte, aquella saviesa que ells, grecs d'Alexandria, havien sempre menystingut i que ara, que estava a punt de desaparèixer, descobrien en tota la seva dimensió humana. Quan el galió salpés del port d'Alexandria cap a Síria, enduent-se els dos escribes, la cultura de l'antic Egipte passaria a ser mera arqueologia. Els grecs d'Egipte, per la seva banda, feien mans i mànigues per preservar la tradició científica de Grècia, amenaçada per l'oscurantisme dels sectors dominants del cristianisme.
En aquestes circumstàncies, les vetllades al palau d'Eudoros foren amables i esplèndides, però amarades de tristor i melancolia. Planava sobre tots el record amarg de la trista fi d'Hipàtia i l'angoixa d'un esdevenidor insegur i tenebrós.
Turi i Eudoros feren tot el que pogueren per entretenir els dos escribes i oferir-los una estada agradable i profitosa a Alexandria, mirant de no deixar-los reposar a fi que no pensessin massa que eren els seus darrers dies a la terra d'Egipte. Els matins assistien a les lliçons de l'escola de filosofia que tenia la seva seu a la casa d'Eudoros. Els participants, adoradors i cristians cultes, els acolliren amb afecte i admiració, i els aclapararen de preguntes sobre l'escriptura jeroglífica, que Tírsit i Totmès, lligats per la disciplina de l'arcà, no sabien ben bé com respondre. Dos germans joves, Asclepíades i Heraiskos, fills d’Horapol.ló de Fenebitis, no els deixaven de petja. Tenien nocions, més aviat extravagants, d'escriptura faraònica. Curiosament, rebutjaren amb displicència la idea que els jeroglífics poguessin ser signes fonètics, adherits fermament a la concepció, corrent entre els grecs, que els considerava representacions simbòliques. Tírsit i Totmès, amatents i divertits, els seguiren el corrent i deixaren que es coguessin en la seva pròpia pertinàcia. Ningú no els havia enviat a instruir els alexandrins.
A la tarda recorrien els monuments de la ciutat acompanyats de Turi i d’alguns estudiants de l'escola d'Eudoros.
Un vespre, mentre sopaven a casa d'Eudoros, comparegué un mariner que, amb fort accent xipriota, anuncià que el galió per Sidó sortiria l'endemà a mitja tarda. Eudoros, la seva dona i els seus fills, un noi i una noia, s’escarrasaren per distreure Tírsit i Totmès en la seva darrera vesprada a la terra d'Egipte. Avisaren alguns estudiants de l'escola, feren venir músics i pararen una vetllada solemne i alhora entretinguda en el pati porticat de la seva esplèndida residència. Res, però, no va poder evitar que els ulls de Tírsit esdevinguessin un fontanal de llàgrimes tot el vespre, i que Totmès romangués silenciós, arrapat a la mà de la seva germana. Turi, per la seva banda, intentà ofegar el seu dolor amb excursions sovintejades al crater de vi barrejat dreçat al mig del claustre.
L'endemà, Tírsit i Totmès aplegaren les seves pertinences, les ficaren en el sarrons i sortiren de l'acollidora casa d'Eudoros cap al port nou d'Alexandria, acompanyats de Turi. Malgrat que la familia d'Eudoros els volia omplir de regals, no es pogueren endur gairebé res; la consigna de seguretat era, en aquest sentit, estricta. A Sidó els proveirien de tot.
El vaixell que els havia de dur a Síria era un galió grec de tres pals, alt i feixuc, però molt segur, segons asseverà Turi. Els destinaren una petita cambra sota el pont, amoblada amb una catifa, quatre coixins i dues pells d'ós del Taurus, luxe sirià que sorprengué els austers escribes de la vall del Nil. Dos estibadors de la colla de Turi s'instal.laren també en el vaixell per acompanyar-los fins a Sidó. Turi, fent el cor fort, abraçà els dos germans sense llàgrimes i els deixà a coberta del vaixell embolcallats amb els seus gruixuts capots de llana del Faium.
El sol es ponia pel cantó de Líbia quan el vaixell, aprofitant el vent de la vall, sortia del port d'Alexandria en direccio a Xipre. Clavat al moll, Turi vegé com el bastiment voltejava el far i sortia a mar oberta, amb totes les veles desplegades. Amb un sospir, el barquer dels déus prengué el gran carrer transversal vers el port de Mareotis on l'esperava la seva barca, que ja mai més no transportaria els seus adorats escribes ni tampoc més papirs d'escriptura jeroglífica.

0 Comments:

Post a Comment

<< Home