finestral

Reflexions i documents

Sunday, April 26, 2009

EL BARQUER DELS DÉUS 9

(Última part del capítol 9)

Dissabte 20 de PAOPE
La propera etapa era Keptos, deu estadis riu amunt. Amb vent favorable podrien fer-ho en una singlada, però per als cinc primers estadis no calia pas comptar-hi, perquè el riu s'entestava encara a anar de trascantó. Amb tot, a trenc d'alba es llevà un ventim del nordest que els permeté d'orsejar cap a llevant amb totes les veles trempades. A mesura que anaven avançant, el riu s'anava redreçant i el Rois guanyava través i velocitat. A migdia el bòrees, llarguer, els venia ja francament de popa. Turi féu posar el quillat al centre del corrent per no haver d'estar continuament esquivant les barques que costejaven. Quan per la banda de ponent començà d'aparèixer una alta serralada, el vaixell corria ja francament cap el sud. A posta de sol amarraven, satisfets i descansats, a un dels molls del port de Keptos, en mig dels vaixells de càrrega.
Keptos, la Coptos dels grecs, havia estat un centre comercial de gran importància als temps dels faraons. Tres rutes a través del desert l'unien amb els ports del mar Roig. La ciutat era encara important a l'època ptolemaica. Tenia un santuari famós i enorme, on es venerava el déu ictifàl.lic Min. Arran d'una insurrecció en temps de Dioclecià, la ciutat fou gairebé abandonada, i ara era un nucli més aviat petit patèticament instal.lat al mig d'un gran camp de ruïnes. El fet de ser el punt de partença i d’arribada de les rutes del mar Roig li permetia de mantenir un mercat bastant actiu.
Atès que tenien de tot, i que la vila no oferia cap atractiu, els navegants es limitaren a renovar la provisió d'aigua i es disposaren a pasar la vesprada i la nit al vaixell.

Diumenge 21 de PAOPE
Abans de clarejar, el vigilant de torn desvetllà Turi per anunciar-li que el vent batia fort del nord. Turi donà ordre d'hissar totes les veles i salpar, així com de posar dos fanals ben espavilats a proa. El riu era molt ample en aquell indret i podrien navegar pel mig del corrent a les fosques sense cap perill. La lluna ja s'havia post. El cel era d'un blau negre puríssim i la llum de les estrelles bastava per albirar les riberes. Turi prengué l'arjau, posà un home a popa i un altre a proa i manà que tots els altres tornessin a descansar, perquè si volien arribar a Tebes el vespre següent potser els tocaria vogar de valent.
A l'hora del desdejuni, Turi i Hermodor escatiren el programa de la visita de Tebes i el seu entorn.
Tebes era la pàtria d'Hermodor. Així era com se’l coneixia en el món literari: Hermodor de Tebes. Però hi havia viscut només fins a la joventut. Quan tenia dinou anys, el seu pare l'envià a Alexandria per estudiar lletres i matemàtiques, i ja no havia tornat mai més. De la seva infància tebana en recordava les llargues excursions amb els seus companys d'escola a través dels immensos restos monumentals dels temps antics, tant els de vora la ciutat com els de la banda occidental. Ja no l'hi quedaven parents ni amics.
Tot garbellat, resolgueren passar a Tebes un parell de dies i després seguir riu amunt. Hermodor tenia una certa pressa per arribar a Filé i plantejar als sacerdots blemis la qüestió suscitada pel dux Maximí.
El vent del nord s'anà mantenint, com solia passar al mes de Paope, i amb una plàcida navegació el Rois s'empassà els deu estadis fins a Tebes en poc més de deu hores. A mitja tarda fondejaven al port de la ciutat.
Els antics egipcis li deien Uaset, els grecs Tebes i Diòspolis Magna. En llengua egípcia el nom de la ciutat, Pape, evocava el del segon mes de l'any, Paope. Aquesta paraula significava de fet "l'harem", i es referia al temple de Luxor com a "harem d'Amon". "Cap a l'harem, doncs", cridà Turi enriolat. I tothom desembarcà per anar a treure el ventre de pena a les tasques i fins i tot als bordells de Tebes.
La que havia estat la gran capital de l'Egipte faraònic, la ciutat de les cent portes, era ara una vileta provinciana que vivia a expenses de la guarnició de l'exèrcit imperial aquarterat des de finals del segle III al recinte de l'antic temple d'Amon.
El port era encara llarg i ben arranjat, perquèhavia d'acollir les naus de l'exèrcit. La població s'estenia al llarg de la ribera, interrompuda per les muralles de la fortalesa militar, que queien a plom sobre el riu. Més enllà s'estenien els immensos recintes dels temples de Karnak, als que la seva mateixa grandiositat havia preservat de la total destrucció.
Turi establí torns de vigilància pels propers dos dies. La resta del temps era de llicència per a la tripulació. Orsíesi decretà cuina oberta, de manera que cadascú fes l'horari que més li abellís.
Hermodor i Turi sortiren a fer un tomb pels carrers de la ciutat, força animats a aquella hora del vespre. La majoria de vianants eren soldats de la guarnició, que no tancava les portes fins una hora després de la posta de sol. Hermodor volgué comprovar si encara existia l'hostal del Falcó, on solia anar a beure cervesa amb el seu pare. Rodejaren els murs del pati de Nectanebo, giraren la cantonada per anar a trobar la porta de llevant i entraren en el recinte. El pati havia estat ocupat per tota una població de casetes bastides amb la sòlida pedra dels monuments faraònics.
-La taverna del Falcó era al mig del pati, que aleshores era totalment erm -ressenyà Hermodor.
Avançaren vers el centre del recinte per un carrer estret i tortuós. El viarany desembocava en una plaça al mig de la qual es dreçaven els murs d'una gran església cristiana. Hermodor restà immòbil i silenciós contemplant aquella mola de pedra enfosquida, tènuement il.luminada per la llum del capvespre. Al capdevall es girà i digué amb un deix de melancolia:
-Anem al moll a beure un got de vi.
El carrer que vorejava el Nil, ample i ben empedrat, estava ple de botigues i d'establiments de begudes. Entraren a un local més ben arranjat que els altres, amb una gran parra al porxo. S'assegueren a la part de fora i demanaren una gerra de vi blanc. Mentre bevien observant el moviment del carrer, cada vegada menys dens, se'ls apropà un oficial amb túnica curta i mantell. L'home s'adreçà a Turi i el saludà tot enriolat. Turi s'aixecà i li estrenyé les mans fervorosament. Després es girà vers Hermodor i presentà el nouvingut:
- Kauit, decurió de la caserna de Tebes; us en he parlat alguna vegada.
Hermodor, sense aixecar-se, saludà afablement el soldat i l'invità a seure amb ells i beure un got de vi.
-Ho faré, però a corre-cuita, perquè estan a punt de tancar les portes de la caserna -digué Kauit-. Sou molts dies encara a Tebes?
-Fins demà passat -respongué Turi-. Ens podem trobar demà si et sembla.
-Molt bé. Puc demanar dispensa de servei tot el dia. Us plauria una excursió a les tombes de ponent?
-Prou. Hermodor les coneix més bé que nosaltres, però penso que li agradarà tornar-les a recòrrer.
Hermodor assentí, i es citaren per l'endemà a l'hora primera. El soldat es féu escàpols amb una munió d'altres homes que corrien adelerats cap a la caserna. Hermodor i Turi romangueren encara una estona contemplant la llum del crepuscle que es fonia sobre les muntanyes líbiques. Quan ja era ben fosc emprengueren moll avall per anar a trobar el vaixell, que es gronxava suaument sobre les aigues negres del Nil.

Dilluns 22 de PAOPE
L'endemà el dia es llevà brúfol, amb núvols baixos que passaven a frec de les muntanyes líbiques.
-Millor, així no passsarem calor al desert -sentencià Turi.
Poc després que el cornetí de la fortalesa anunciés l'apertura de les portes, comparegué Kauit acompanyat de dos auxiliars carregats amb sengles alforges.
-A l'altra banda llogarem un parell de rucs i aquests homes els menaran amb la res frumentaria -explicà tot xiroi-. Farem una expedició amb totes les de la llei. Proposo que anem a visitar el temple de Hatsepsut.
Tots hi estigueren d'acord, sobretot Hermodor, que contà que hi anaven sovint amb els seus companys d'escola. Els militars pujaren al vaixell i amb quatre cops de rem el Rois travessà el riu fins al desembarcador de Tebes occidental. Al mateix port llogaren un parell de someres ja habituades a trescar per aquelles garrotxes, segons feren saber els mulaters:
-Només cal clavar-los una fuetada a l'anca i l'enfilen cap a la Vall dels Reis.
-Venen molts visitants?- inquirí Hermodor encuriosit.
-Bastants. D'això vivim.
Hermodor, Turi, Orsíesi, Kauit i els dos auxiliars prengueren l'ample viarany que a través dels conreus, vermellosos i humits de la inundació, duia de dret cap a les muntanyes líbiques, que s'aixecaven alteroses i esquerpes al davant seu. Després de mitja hora de camí recte i planer arrivaren a un camp a la vora del qual es dreçaven dues altes estàtues que malgrat el seu desfaiçonament manifestaven clarament que representaven el mateix personatge, no se sabia quin. Després dels colossos el camí s'estrenyia i començava a enfilar-se pels erms rocallosos del desert. Passats dos turons sorrencs aparegué a la dreta la mola del temple de Ramsès II, amb les seves altes columnates encara íntactes. A l'esquerra, ja en ple desert, s'albiraven els murs de maons d'un monestir cristià, dins del recinte del qual creixia un bosc de palmeres.
-Als meus temps hi havia dos monestirs a aquesta banda -observà Hermodor-. Quants n'hi ha ara?
-Ben bé mitja dotzena -informà Kauit-. Aprofiten el antics murs tot el que poden. El que no necessiten no ho enderroquen, ho deixen tal com està. Es limiten a gratar les pintures i els relleus de la part de baix. Les parts de dalt solen quedar intactes.
-No han invadit encara el temple de Hatsepsut?
-Encara no. Potser el troben massa gran i massa feréstec. A més, a sota del temple, a mig miler de passes, ja hi ha el monestir de sant Epifani. No solen instal.lar-se tan a la vora els uns dels altres.
Passat el temple de Ramsès II el camí començava d'endinsar-se per les afraus de les muntanyes líbiques. Al voltant la contrada era purament mineral, sense la més mínima vegetació. Hermodor assenyalà els espadats al darrere dels quals s'obria la Vall dels Reis, nomès accesible des del nord. Sempre pujant arribaren a les envistes del gran temple sense identificar que mig tapava pel cantó de migdia el santuari de Hatsepsut. Era una construcció enorme i molt enderrocada. Voltant per sota d'aquest temple desembocaren a l'ampla vall al capdemunt de la qual estava bastit el temple de la reina.
Deixant els rucs i els auxiliars a una clotada de minsos sicòmors, els expedicionaris entraren al temple per la portalada de la primera terrassa, els murs de la qual estaven encara intactes. Per una rampa que deixava a sota un pòrtic amb un doble rengle de columnes pujaren a la segona terrassa, porticada pels quatre cantons. A l'angle esquerra d'aquesta terrassa, sota el pòrtic que sostenia la tercera, Hermodor els féu admirar els baix relleus que figuren l'expedició tramesa per la reina al país de Punt. La tercera terrassa, excavada a la roca, era una sala hipòstila, a l'esquerra de la qual hi havia la capella dedicada a la reina. Al fons, el santuari era una vertadera espelunca que s'endinsava a la roca, cada vegada més estreta. Pel cantó de llevant, la terrassa s'obria com una gran balconada des de la qual s'albirava el grandiós panorama del desert, els conreus, la vall del Nil i les llunyanes muntanyes aràbigues.
-Aquesta reina va demanar al seu arquitecte que convertís en pedra la seva ànsia de poder- comentà Hermodor-. Mireu-ho bé: això no és un temple, és un monument a la supèrbia del qui se sent per damunt de la resta dels mortals. Un temple és un seguit d'espais que convergeixen vers l'interior, vers l'indret amagat on té lloc el culte. Aquesta construcció està abocada a l'exterior, és una talaia per contemplar el món als peus del poderós. A més, és indestructible. L'arquitecte entaforà les seves terrasses a la roca, i qui pot destruir un forat? Es podran enderrocar les columnes, però sempre romandrà aquesta gegantina concavitat, aquesta badadura a la roca que només un faraó d'Egipte podia concebre. Hatsepsut va voler demostrar que un faraó egipci és molt més que un home o una dona, que la força del poder supera la del seu portador.
L'expansió d'Hermodor fou acollida en silenci. Els expedicionaris recorregueren sense pressa tots els racons del temple, entretenint-se en els nombrosos baix relleus i en les extenses inscripcions, trobant a faltar la presència dels petits escribes que els podrien fer entenedor aquell devessall de paraules ignotes.
Orsíesi, mentrestant, havia baixat fins a la primera murada, on esperaven els auxiliars amb els rucs, i havia parat taula sota els sicòmors, posant al centre, sobre un bloc de pissarra, els queviures preparats per Kauit. No hi faltava la cervesa, que encara batien alguns taverners de Tebes. Els expedicionaris anaren baixant i a mesura que arribaven, Orsíesi els feia beure un glop de cervesa per remuntar l'esperit. Amb aquest eficaç tractament, la melangia que els havia deixat el recorregut per aquella meravella condemnada a l'enrunament s'anà esvaint i el dinar transcorregué amb jovialitat i fins i tot amb un punt de xirinola. Els dos soldats auxiliars eren del Faium, joves i agradosos, i feren cargolar tothom de riure amb acudits contats en el seu dialecte, que trabucava les erres per les eles. Per arrodonir la festa, el dia s'anà aixecant, i quan emprengueren el retorn cap a Tebes, el cel oferia un prodigiós espectacle de núvols negrosos acolorits de biaix per un sol que glatia ja pel repòs de les munyanyes d'occident.
Arribats al Rois, que els esperava al port de Tebes occidental, tingueren l'agradable sorpresa de comprovar que els homes de Turi no havien perdut el temps, i havien passat el dia trescant pels poblets de la ribera fent còpia de provisions fresques. Travessaren el riu i, al punt de desembarcar, Kauit oferí als seus visitants, tripulació inclosa, una visita a la fortalesa imperial. Deixaren els dos auxiliars a la custòdia del vaixell i emprengueren moll avall cap a la caserna.
L'entrada al gran recinte emmurallat era a l'ampla plaça arran d'aigua que tancava el mur del pati de Nectanebo. Els edificis centrals de l'adminstració militar ocupaven el que havia estat el pati de Ramsès II, les columnes del qual eren perfectament visibles en els murs. Tota la resta era construcció nova fora del recinte del temple. La caserna acollia permanentment una guarnició de dos mil soldats, dotats de carros i cavalleria per intervencions ràpides al desert. Es tractava d'una vertadera ciutat, molt més gran i més activa que les minses romanalles de l'antiga Tebes.
Kauit era un oficial de baixa graduació, però la seva competència en les coses del desert li havien fet guanyar el respecte dels superiors i de la tropa. S'hi afegia el fet que a la caserna hi havia un cos format íntegrament per nubians, i aquests pertanyien tots a l'antiga religió. Posat que Kauit era l'únic oficial no cristià, la seva posició en la vida interna de la guarnició era la d'un enllaç indispensable.
Kauit conduí els seus visitants a la secció nubiana. Els soldats disposaven d'una gran sala de lleure, amb una cantina i espais de jocs. En aquell moment hi havia una trentena d'homes, alguns asseguts en bancs al voltant de llargues taules de fusta i altres practicant el tir al blanc amb dards. Kauit presentà els seus visitants; els nubians els acolliren afablement i els invitaren a beure un got de vi amb canela. Després els acompanyaren a un extrem de l'estança, on una porta de marc pintat donava pas a un recambró fosc i silenciós. Quan tots hagueren entrat i els seus ulls s'hagueren habituat a la foscor, vegeren al fons una ara sobre la qual es dreçava una magnífica estàtua d'Isis alletant Horus, il.luminada per una llàntia d'oli. Després d'un llarg i commogut silenci, un dels nubians recità en la seva llengua una pregària ritmada . Acabada la recitació, Hermodor avançà i, traient una peça d'or de l'escarsella, la deposità sobre l'altar. Aleshores tots es retiraren.

Aquell vespre, al Rois es sopà depressa i corrents. Tothom freturava per aillar-se i rememorar les emocions d'aquella densa jornada tebana. Mig ajaguts a coberta o recolzats a les orles, els viatgers contemplaven els contorns de les muntanyes líbiques, il.luminades per la llum oliosa de la lluna plena.

Dimarts 23 de PAOPE
Les matinades ja eren frescoses. Solia bufar vent del nord, ni que fos una ramiola de res, que poc o molt movia les arts sempre hissades del vaixell. Era l'època preferida pels qui volien remuntar el Nil. El riu, tot i que baixava de nivell dia per dia, duia encara prou cabal per assegurar una navegació sense riscos. El Rois, a trenc d'alba, ja lliscava riu amunt arran de la ribera esquerra. Els homes encara dormien. Només Turi a l'arjau i un altre mariner a proa, albirant la ruta, estaven dempeus.
Hermodor havia manifestat una mica de fretura per arribar a Filé. La distància, des de Tebes, era de cinquanta estadis. De cap de les maneres, digué, volia forçar la velocitat del creuer; sí que, però, renunciava a entretenir-se visitant els monuments escampats al llarg de l'itinerari. Els més propers, fins a Edfú, ja els havia conegut a la seva jovenesa. Dels altres se'n passaria prou bé. Decidiren, doncs, aprofitar els vents, tant de dia com de nit, i esmerçar les albaines en batudes d'aprovisionament. Només en cas de necessitat navegarien a rem.
A hora terça passaren per davant d'Hermontis, Ermont en llengua egípcia, la "Iunu-Montu" dels antics. En temps faraònics havia estat una vileta de no-res, atapeïda al voltant del temple de Montu, però ara s'havia eixirivit i havia passat per davant de Tebes; era capital de nomos i tenia bisbe cristià.
El ventim boreal, oscil.lant entre el gregal i el mistral, s'anà mantenint tot el dia, permetent una navegació pausada però contínua. La zona per la que discorria el riu no era gaire habitada. Sovintejaven els palmerars i els guarets embardissats. Els cultius eren escassos i reduïts als emprius dels llogarrets que s'arrapaven als turons de les serralades que queien sobre el Nil.
A entrada de fosc amarraven el vaixell al port d'Esna, Esne en egipci, a la riba occidental. Era una població grandassa escampada al voltant de les restes monumentals del temple de Knum, un edifici bastant ben conservat, voltat d'un pòrtic d'una bellesa desafiant, més grega que egípcia. Hermodor i Turi l'anaren a visitar per estirar les cames. Quan hi arribaren pogueren constatar que just al davant del temple s'estava edificant una església cristiana que aprofitava els materials del primer pati del temple, força enderrocat.
-Aquestes esglésies cristianes- comentà Hermodor- semblen escoles o sales d'administració de justícia; un temple és una altra cosa, està pensat per als déus, no per als homes.
Al port els recomanren de no navegar de nit, perquè se sabia que baixava de Syene una flota imperial i aquella gent no eren gaire primmirats amb les altres embarcacions. Resolgueren, doncs, pernoctar al port d'Esna. A l'hora de sopar els esperava una agradable sorpresa. Orsíesi no havia perdut el temps, i s'havia firat dues dotzenes de perques (latès), el peix que abundava a les aigües d'Esna, que per això alguns en deien Latòpolis. Ben guisat amb un sofregit de ceba i alls, i ben assaonat amb herbes del desert, el peixàs resultava gustós i de bon passar. Bon sopar, bon vi i una fresca agradosa els retornaren als millors moments de l'expedició.
A la segona vetlla nocturna passà la flota imperial que baixava de Syene. Ostentaven una lluminària com si es tractés d'embarcacions de la processó del Nil.
-Es veu que duen pressa- comentà Turi, desvetllat pel seu sentinel.la. I sense pensar-s'hi gens ni mica cridà dos homes, desplegà totes les veles i posà el vaixell als tres quarts del corrent. El Rois, mandrós, com si es llevés d'una digestió massa pesada, lliscà riu amunt en la més absoluta quietud. La lluna plena il.luminava les aigües com si fos de dia.

Dimecres 24 de PAOPE
El bòrees es mantingué constant, de manera que quan el sol, gras i vermellós, es mostrà pel damunt de les muntanyes aràbigues, el Rois ja passava entre Nekheb i Nechen. Aquestes dues poblacions havien estat centres de primera importància en els moments més reculats de la història egípcia. Ara, però, eren petits centres administratius sense categoria. Nekhen, la Hierakònpolis dels grecs, s'arraulia a l'entorn del seu portitxol; la vila antiga, gairebé enrunada, estava terra endins.
En aquests indrets les muntanyes aràbigues s'apropaven al riu, desplomant-se en forma d'espadats rocallosos. La faixa de cultius era estreta o simplement inexistent. A l'altra banda, la cadena líbica s'obria en valls amples i generoses.
Com aquell qui res, a mitja tarda amarraven el Rois al moll d'Edfú, Etbo en llengua egípcia, l'Apol.linòpolis Magna dels grecs. La vila s'aixecava sobre un esperó rocós, i estava tota voltada d'una muralla de construcció recent.
Hermodor, Turi i Orsíesi baixaren per anar a visitar el gran temple d'Horus, que s'aixecava al bell mig de la població. Les cases havien invadit el pati descobert, però havien respectat totalment la resta de l'estructura antiga. A mà esquerra de l'entrada, una capella cristiana havia estat bastida al vestíbul del mammisi, sense invadir-ne, però, les estances interiors.
El temple estava obert, perquè servia de dipòsit de materials diversos als veïns que n'ocupaven l'esplanada. Es tractava d'un edifici del final de l'època ptolemaica, informà Orsíesi, sorprenentment ben conservat. Molts relleus mostraven encara l'esplendor de les seves coloraines. Al damunt de la porta de la primera sala hipòstila pogueren admirar una gran estàtua del falcó d'Horus. Com de costum, els cristians s'havien limitat a repicar les imatges dels primers nivells, sense amoinar-se gaire a fer desaparèixer les que es trobaven a alçades poc accesibles, per significatives que fossin. El temple estava completament recobert d'inscripcions jeroglífiques. Un taverner que regia un establiment al pati els féu saber que el seu pare havia vist encara grups de sacerdots del temple de Dendera que venien a copiar les inscripcions, enfilats dalt d'escales que la gent els llogava.
-Aneu a saber on ha anat a parar tot aquest material- comentà Hermodor.
-De ben segur que tot està recollit a Filé- observà Turi-. Pinedjem en servava un bon arxiu, però jo mateix he transportat caixes de documents de Tkou a Filé.
-Els déus facin que encara ho poguem salvar- sospirà Hermodor.
El taverner, havent entrellucat la qualitat d'aquells tranquils visitants, els oferí d'apariar-los un sopar amb les més afamades menges locals: peix fregit i civet de cérvol de les muntanyes líbiques. Els interpel.lats s'hi avingueren de bon grat i foren invitats a asseure's a un llarg banc de pedra al davant de la taverna, sota una parra brunzent d'abelles que libaben els abundosos gotims que el taverner els havia deixat, explicà, perquè en treien la mel més excelsa de les Dues Tebaides.
-Ja me'n podeu preparar una gerra- que digué, ràpid, Orsíesi.
Des del banc albiraven la fastuosa columnata del pòrtic del temple, il.luminada de biaix pels raigs del sol ponent. Bufava un ventijol del Nil que refrescava l'ambient enxubat del pati del temple.
El taverner tragué una gerra de vi dolç del Gran Oasi, el millor, assegurà, del desert de darrere les muntanyes.
Al cap d'una estona acudiren uns quants veïns, enfangats fins el genolls.
-Tornen dels camps- justificà el taverner; -les aigües baixen i cal afanyar-se per la primera sembra.
Els camperols saludaren els forasters i s'asssegueren al banc de pedra. El taverner els portà una odrina de vi, que s'anaven passant de mà en mà llançant esguards cobejosos a la galana gerra que jeia a terra al davant dels forasters.
Tot d'una aparegué a la porta de la taverna un noiet mig nu, de cabells negres i llarguíssims recollits en una trena. Duia a la mà esquera una vara d'ametller de la qual penjaven padellassos de diferents mides, lligats per una punta amb cordills d'espart. Amb una vergueta que agafava amb l'altra mà percudia els óstraka, produint una sonoritat arpegiada nítida i corprenedora. Després d'uns quants arpegis llançà un esgarip agudíssim com de falcó a l'atac, enllaçant amb una estranya melodia que oscil.lava en quarts de to en un registre vocal altíssim. La línia melòdica era tan contínua que semblava que el cantaire no respirava. Els mots del seu recitat eren clarament pronunciats, però en una llengua inintel.ligible.
-En quina llengua canta?- demanà Hermodor.
- En la llengua dels blemis- respongué Turi, que escoltava embadalit.
El noiet cantà llarga estona, sense fatiga aparent, sense baixar de to, acompanyant-se amb percussions irregulars dels seu primitiu instrument. A la fi s'interrompé al mig d'un llarguíssim pinyol i romangué immòbil arrepenjat al llindar de la taverna. Un dels camperols li llançà una moneda que el noi arreplegà hàbilment al vol.
Hermodor obrí la seva escarcella i féu senyal al minyó que s'acostés. Quan s'apropava vegeren que anava una mica coix.
-Parles egipci?- li preguntà Hermodor mentre li allargava una moneda de plata.
-Sí, senyor- respongué el noi mentre prenia la moneda amb posat incrèdul.
-D'on ets?
-De les muntanyes Maragdines.
-Ets blemi?
-Si, senyor.
-Com te dius?
-Razès.
-Ets cristià?
El noi se'l mirà estemordit i acotà el cap sense respondre.
-Escolta- prosseguí Hermodor abaixant la veu- nosaltres som adoradors d'Isis. No has de témer res.
-Mare dels déus!- exclamà el noiet, i els ulls se li ompliren de llàgrimes.
El taverner, encuriosit, s'havia acostat i agafà el minyó pel braç, tot remugant:
-Apa, ves, no importunis aquests senyors.
-D'on l'heu tret?- demanà Hermodor.
-El vaig comprar al mercat de Coptos, els venen a bon preu. Aquest ja era coix, i me'l van deixar per quatre rals. Té una cama un xic més curta que l'altre, veieu? Però canta molt bé, i vaig pensar que seria una bona atracció per a la meva taverna.
-Quants anys té?
-Diu que en té dotze, encara que sembla que en tingui menys.
-Quant en voleu?
El taverner, flairant un bon afer, féu l'orni.
-No me'l venc pas. A més de cantar, m'ajuda a la cuina, em cuida el bestiar, neteja...És molt dòcil. No, no, no està a la venda.
Hermodor i Turi intercanviaren una mirada d'intel.ligència. El noi, mentrestant, s'havia retirat a l'interior de la casa. Tot seguit tragué el cap per anunciar que el sopar estava a punt a la sala interior.
Soparen esplèndidament. El taverner servia els plats, mentre el petit blemi abocava el vi amb un doll impecable. Hermodor insistí que l'hostaler begués amb ells. Mentre bevien, ja un xic enterbolits, Turi comentà, com aquell qui no vol la cosa:
-Aquest vi és encara més bo que el que ens va regalar el Dux Maximí.
El taverner obrí uns ulls com unes taronges, però no digué res. Els altres seguiren menjant i bevent assossegadament.
S'havia fet completament fosc. Hermodor demanà el compte. El taverner, sense cap vacil.lació, digué una quantitat exorbitant. Turi, arborat, l'anava a agafar pel clatell, quan l'home, sense immutar-se, afegí:
-El noiet està inclòs.
Hermodor esclafí en una gran riallada, i, obrint l'escarcella, posà cinc monedes d'or en mans del taverner. Aquest les prengué amb una reverència, i adreçant-se al petit blemi, digué:
-Arreplega les teves coses i ves-te'n amb aquests senyors.
-I no oblidis l'instrument de música!- afegí Turi.
El petit blemi desaparegué i en un cluc d'ulls tornà amb un farcellet de roba i la vara dels óstraka, que feia servir de crossa. Sense dubtar-ho ni un moment es posà al costat d'Hermodor. Aquest li passà la mà pels cabells tot dient-li:
-Posa't una esclavina, que a fora fa fresca.
I tots quatre, acompanyats per un dels camperols que duia una torxa, s'encaminaren al moll. Al vaixell Turi aparià un habitacle sota l'escala del castell de popa, davant per davant de la cambra d'Hermodor. El noi hi deposità el seu farcellet i la vara dels òstraca i demanà què havia de fer.
-Espera- digué Turi-. De seguida començaràs a treballar.
Turi féu acudir tota la tripulació, encengué la llàntia al davant de l'altaret d'Isis i demanà al petit blemi que recités una pregària en la seva llengua. I quan tots esperaven una seqüència d'espinguets estridents, el noi, amb els braços enlairats, entonà amb veu profunda i vellutada un salmeig melancòlic i allargassat que s'escampà sobre les aigües del Nil platejades per la lluna plena. Quan acabà, romangueren tots en silenci, commoguts, sense saber que fer. Orsíesi, amb tota naturalitat, s'acostà al minyó i digué:
-Isis demana que prenguem cura del seu fill. Apa, minyó, a dormir.
I agafant-lo per un braç l'acompanyà al seu cambró, el féu ajaçar i provà de tapar-lo amb la roba que duia al farcellet; però era tan esquifida que no el cobria del tot. Aleshores Hermodor portà la seva capa i l'embolcallà de cap a peus. Al voltant tothom ronsejava i ningú no feia acció de retirar-se fins que en la quietud de la nit fluvial la respiració compassada del petit blemi els féu avinent que Horus ja es trobava amb el seu pare Osiris sobre la ruta dels estels invisibles navegant vers la Porta de Llevant.

Dijous 25 de PAOPE
Despuntava el dia quan Turi, sigilosament, desvetllà quatre homes i els manà d'agafar els rems. Una estranya albaïna planava sobre la vall del Nil. El riu estava quiet com una bassa d'oli.
-Es congria una tamborinada- argumentà.- De moment, aquesta calma pot durar algunes hores, i el nostre amic comença de frisar-se per arribar a Filé. Haurem de vogar.
Els homes començaren de vogar mentre Turi s'instal.lava a l'arjau i mantenia el Rois el més a prop possible de la ribera. Al cap d'una estona s'endormiscà, i tot d'una sentí que li estiraven la túnica i vegé al seu costat el petit blemi que li demanava:
-Què haig de fer?
-No has de fer res, Razès. Torna-te'n al jaç i no et llevis fins que et vingui a cridar.
El noiet no es mogué.
-Que no em sents?- remugà Turi.
-És que m'agradaria quedar-me aquí al teu costat mirant el riu -murmurà Razès.-Em plau sentir xarbotar l'aigua.
-Bé, doncs, embolica´t amb la capa i seu al damunt d'aquestes cordes. I si et ve la dèria de cantar, no te'n estiguis.
Però el minyó no cantà, i al cap de poca estona s'havia tornat a adormir amb el cap sobre els peus de Turi.
-Aquest vaixell aviat semblarà una escola flotant - mormolà el barquer, gens ni mica consirós.
Quan el sol començà d'incendiar de nuvolades rogenques les muntanyes aràbigues, Hermodor comparegué a coberta. Esguardà en silencia els remers i s'apropà a Turi, que feia l'orni mirant cap a la riba de llevant.
-Quan em toca?- digué senzillament Hermodor.
-A hora terça. Aneu a esmorzar i després, si us abelleix, veniu a agafar l'arjau. I endueu-vos aquest dormilega, que Orsíesi el faci menjar, vejam si l'engreixem una mica.
Razès s'havia desvetllat i, arrapat als peus de Turi, fitava Hermodor amb rostre expectant.
-Anem, Razès- digué Hermodor agafant-lo d'una mà-. Em sembla que Orsíesi ens ha preparat uns bunyols de mel que ens en lleparem els dits.
A hora terça, amb el sol ja alt i amb un temps cada vegada més brúfol, Hermodor ocupà el seu banc de remer. A la primera embranzida començà de singlotar amb espetecs de fuet. Els altres remers deixaren anar els rems i es cargolaren de riure sobre els bancs. El mariner que estava a l'arjau els escridassà:
-A vogar, trinxeraires! Si ens ho prenem així no arribarem a Syene ni per la propera inundació!
-Han estat els bunyols de l'Orsíesi- explicà Hermodor impertèrrit-. Tot garbellat, eren més de vent que de mel.
A hora sexta, quan s'anava a rellevar el torn de remers, esclatà la torbonada que s'havia anat congriant tot el matí. Passat el primer ruixat, Turi decidí solinejar el vent, que venia del desert líbic, i féu caçar tota la vela. El Rois, gemegant i fent capcines, tallà l'aigua riu amunt pel mig del corrent.
A mitja tarda, quan la tempesta hagué amainat i el Rois navegava amb vent del noroest, Hermodor convocà Turi i Orsíesi al davant de l'altar d'Isis i demanà que anessin a cercar Razès que, coix i tot, s'enfilava pels aparells com un esquirol i repassava el cordam. Quan estigueren tots aplegats a la petita estança, Hermodor desenrotllà un full de pergamí i llegí l'escrit que havia redactat en llengua grega:
"Jo, Hermodor de Tebes, ciutadà romà, resident a Constantinoble, atorgo a Razès de les Maragdines la manumissió completa i incondicional, i el poso sota la custòdia del sacerdot major del santuari d'Isis de Filé, amb una dotació de dos-cents solidi que s'hauran d'esmerçar en la seva manutenció i en la seva educació. Signen amb mi com a testimonis Turi de Licòpolis i Orsíesi el Vaixeller. Sobre el Nil, el dia 25 de Paope de l'any tercer de l'emperador Marcià."
Hermodor deposità el pergamí sobre l'ara d'Isis i el signà amb una ploma curta que tragué de la seva escarcella; després signaren Turi i Orsíesi. Aleshores Hermodor enrotllà el pergamí i el posà a les mans de Razès, que s'ho mirava tot sense entendre de què anava, i li digué:
-Ara ets un home lliure, Razès; pots anar allà on vulguis.
El noi prengué el rotllo, se'l mirà amb incredulitat i a la fi s'adreçà a Turi:
-Vol dir que ja no soc un esclau i que podré tornar amb la meva gent?
-Així és- respongué Turi-. Però el senyor ambaixador t'ha dotat amb dos-cents solidi per a que puguis educar-te a Filé. Aprendràs a escriure grec i egipci i perfeccionaràs la teva art musical. Et convé d'acceptar-ho. De tornar a les teves muntanyes sempre hi seràs a temps.
Razès quedà una mica pensatiu; al capdevall s'acostà a Hermodor, li agafà la mà i li digué senzillament:
-Gràcies, romà.
Després s'adreçà a Turi:
-Sí, em quedaré a Filé amb els sacerdots blemis, però aniré al meu país així que pugui. I ara què en faig, d'això?
Turi suggerí:
-Pots confiar-ho a algun de nosaltres fins que arribem a Filé.
-Molt bé, m'ho pots guardar tu, oncle Turi?
Tothom esclafà a riure.
-Només faltava això! - exclamà Turi- Ara col.leccionaré nebots al llarg del Nil. Dona'm, dona'm, sí que t'ho guardaré. Ara, escampa la boira.
Quan foren a coberta, Orsíesi s'inclinà cerimoniosament davant de Razès i li amollà:
-El senyor ciutadà blemi es dignarà d'ajudar-me a pelar cebes pel sofregit?

Riu amunt, les muntanyes aràbigues s'anaven apropant a la vall fluvial formant feréstecs espadats que es reflexaven a les aigües calmoses del Nil. De tant en tant, la cadena rocosa es trencava per deixar pas a fondals pedregosos i a fraus amb còrrecs eixuts que propiciaven una minsa vegetació de matorrals d'un verd alatrencat. No s'hi veia ni un sol habitatge. La riba occidental era un xic més galdosa; les muntanyes la cenyien de lluny i a les planes la inundació havia deixat una sobrefaç de llim vermellós que el sol encara no havia assecat. Damunt dels turons s'albiraven alguns llogarrets d'aspecte miserable.
A entrada de fosc Turi féu amarrar el Rois a unes estaques de fusta encaixades a una roca de la riba dreta. A terra no hi havia res per anar a veure, de manera que, després d'un sopar lleuger, tothom se´n anà a dormir per si a l'endemà calia matinejar. A mitjanit la lluna plena s'obrí pas entre dues crestes dels cingles aràbics i inundà la vall del riu d'una lluminositat suau i lletosa. Al vaixell tots dormien, i ningú no se n'adonà. La lluna, tanmateix, seguí el seu curs deixant riells de plata sobre les aigües del riu d'Egipte.

Divendres 26 de PAOPE
A hora primera es desvetllà un ventijol del nord que fou ràpidament aprofitat per hissar tota la vela i navegar riu amunt arran de la ribera oriental, menys exposada a ensorraments. El que d'antuvi semblava una ramiola escadussera s'anà afermant i esdevingué un vent llarguer que xiulava a les drisses amb gran gaubança de la tripulació. Com que res, ni a una banda ni a l'altra, invitava a aturar-se, el Rois navegà sense parar fins al congost d'Horemheb. Orsíesi entretingué la gent amb àpats imaginatius i, posat que ja s'apropaven a Syene, on podrien fer provisió de tot, Hermodor declarà que, al seu parer, seria vergonyós arribar a la fi del viatge amb el celler encara reblert. I com que tothom hi estigué d'acord, s'afanyaren de fer tot el possible per a que la dignitat de l'expedició no quedés compromesa. El cas és que, al capvespre, quan travessaven el congost d'Horemheb, els dos penya-segats que estrenyen el riu s'enviaven de l'un a l'altre les estentòries cançons marineres dels tripulants del Rois acompanyades pels óstraka de Razès, provocant un temperi com si un exèrcit s'estés enardint per entrar en combat. Feia lluna plena, i hagués estat possible navegar de nit, però, escatides les condicions de la tripulació, Turi considerà més prudent fondejar al portitxol de la pedrera i esperar la sortida del sol.

Dissabte 27 de PAOPE
El ventet del nord, sense ser res de l'altre món, no aflacava. Turi féu apariar tota la vela i, abans de la sortida del sol, el Rois ja navegava decidit riu amunt. A mig matí ja tapava Embo. Hermodor volgué fer-hi una breu parada per donar un cop d'ull al temple ptolemaic de Sobek, mentre Orsíesi aprofitava per comprar fruita i peix fresc. Hermodor s'endugué el petit blemi per començar d'instruir-lo en les coses hel.lèniques. Arribats al pati del temple, vegeren que s'hi havia instal.lat un gran mercat, bigarrat i sorollós. En passar pel davant d'una parada de roba, Hermodor s'aturà, examinà algunes peces i tot seguit manà al botiguer que emprovés a Razès dos vestits, un de cada dia i un de mudar, el primer amb capotell i el segon amb capa. Razès sortí de l'emprovador guarnit amb una galana túnica curta de llana a la moda romana, cenyida a la cintura amb una corretja de cuiro amb escarsella. La resta de la roba els fou lliurada en un cabàs de vímets.
-Ara anem a comprar calçat, si et sembla- digué Hermodor.
-Sou molt generós amb mi, ambaixador. Com us ho podré pagar?
-Que t'empatolles, minyó? Tot aquest eixovar te'l pagues amb els teus diners, que en tens prous. D'aquí endavant no hauràs de donar gràcies a ningú
Abans d'arribar a la parada del sabater, Hermodor posà a les mans de Razès una moneda d'or, ("de les teves", reblà) tot aviant-lo:
-Arranja't tu sol, i ves que no t'enredin.
Razès, caminant amb calma de terratinent, s'acostà a la botiga. El sabater el repassà de cap a peus i, convençut, li mostrà un parell de sandàlies amb sola de cuiro i unes botes de mitja canya apropiades, explicà, per anar per camins fangosos, com ho eren gairebé tots en aquella època de l'any. Razès s'emprovà els calçats i demanà el preu. Aleshores Hermodor, que s'ho mirava tot de la cantonada estant, fou testimoni d'una feta que mai no s'hagués pogut imaginar. Razès, amb el puny davant del nas del sabater, l'escridassava amb les expressions més enèrgiques de la llengua egípcia, tractant-lo de lladre, aprofitat i explotador de forasters. L'home, atabalat, veient que la gent començava d'aturar-se per veure que passava, prengué el minyó per un braç i el féu entrar a la botiga. Al cap d'una estona Razès en sortia tot cofoi amb els dos parells de sabates lligades amb una tira de pell. Es reuní amb Hermodor i explicà amb tota naturalitat.
-Me'n demanava quatre didracmes i n'hi he donat dos.
Hermodor murmurà tustant-li l'esquena;
-Em sembla que t'hauré de nomenar administrador dels meus negocis. On has après de mercadejar d'aquesta manera?
El noi no respongué de seguida. A la fi, aixecà la vista vers Hermodor i contestà senzillament:
-He estat mercaderia abans que mercader.
I no en parlaren més.
Després d'una ràpida visita al temple de Sobek, força ben conservat, retornaren al vaixell per proseguir riu amunt. El vent seguia favorable. Navegaren tota la tarda i a entrada de fosc arranaren el Rois a un palmerar de la riba oriental. Feia una nit de lluna d'una tebior màgica. Després de sopar, Razès, sense que ningú no li ho demanés, portà el seu instrument i amenitzà la vetllada amb corrandes de pastors en to agut, acabant amb un himne isíac en to greu.

Diumenge 28 de PAOPE.
No tot eren flors i violes sobre el Nil. A la matinada, mentre el sol naixent empolsava de llum blava les aigües del riu, una albaïna moixa s'havia instal.lat a la vall. No valia la pena d'hissar les veles. Turi consultà la tripulació i tothom estigué d'acord que calia fer un esforç per arribar a Syene aquell mateix vespre. Es farien torns de rem de dues hores; tothom hi passaria, excepte Orsíesi i Razès. Orsíesi havia fet bona provisió de queviures i assegurà que els àpats que els anava a preparar passarien a les cròniques d'Egipte. De vi sortien a mitja odrina per cap.
Vuit estadis abans de Souan, la Syene dels grecs, la vall del Nil s'estrenyia considerablement. El riu discorria entre espadats a banda i banda. De tant en tant apareixia una petita plana atapeïda de palmeres. Ni rastre de població. L'estretor del curs feia que el corrent fos força ràpid. Els vaixells que seguien riu avall passaven rabents i xirois. El Rois, minsament dotat per a la navegació a rem, avançava penosament, fins que a un cert moment no avançà gens, i tot l'esforç dels remers només servia per evitar que llisqués corrent avall. Turi decidí amarrar a un illot rocallós i esperar que s'aixequés una mica de vent, cosa que en aquella època de l'any era força probable.
De mig matí a mitja tarda, el Rois romangué amarrat a un esperó de l'illot. Poc després de l'hora nona es llevà un petit vent del desert líbic. Turi decidí voltejar-lo; coneixia bé el seu vaixell i sabia que ho podria fer. Caçaren tota la vela i avararen cap al mig del corrent; vora la riba no hi podien passar perquè la fusta escorava i perillava de topar amb el marge. Turi, auxiliat per un dels tripulants, agafà l'arjau, mentre la resta dels homes s'escampaven per l'aparell a punt de carregar o descarregar d'acord am les ràpides instruccions del capità. D'aquesta manera, poc a poc però seguidet, el Rois anà remuntant el Nil. Passades dues hores, la vall s'aixamplà, el corrent no era tan fort i es podia navegar més arran de la ribera. El vent, persistint en el seu quadrant, era cada vegada més llarguer, i el Rois, disciplinadament, tallava l'aigua com a trot de cavall.
La fosca els caigué al damunt quan encara es trobaven a dos estadis de Syene. A tothom recava d'aturar-se per passar una altra nit en aquella solitud quan tan aprop tenien les amenitats de la vila. D'altra banda, lluïa una lluna plena esplendorosa i no hi havia cap perill de navegar de nits. Seguiren, doncs, prenent la precaució de posar guaitadors a proa i a popa i d'encendre tots els fanals; a hores d'ara Orsíesi ja no mirava prim amb la despesa d'oli. Abans d'acabar la primera vetlla nocturna amarraven el Rois al port de Syene. Malgrat les fatigues del dia, els tripulants volgueren sortir a voltar, i Turi els donà tota llibertat fins a l'endemà. Hermodor, Turi, Orsíesi i Razès romangueren al vaixell, sopant amb tranquil.litat, bevent les darreres escorrialles del celler i fent projectes per l'estada a Filé.

Dilluns 29 de PAOPE
S'havia acabat, ara per ara, de basquejar-se per aprofitar la més petita ramiola de vent. El Rois romandria amarrat al moll de Syene una colla de dies, no sabien quants, encaixat entre les enormes gavarres que transportaven la sienita, el famós granit roig de la contrada.
De bon matí hi hagué escampall de personal. Els mariners establiren torns de vigilància, i els qui tenien lleure es dispersaren per la ciutat, sobre tot pel mercat. Turi anà a visitar els seus clients per emparaular carregaments per a la tornada. Orsíesi i Razès sortiren a furetejar per la vila. Hermodor anà a visitar el tribú del destacament militar per obtenir les darreres informacions sobre els moviments dels blemis.
Souan, la Syene dels grecs, era la darrera població egípcia abans de la primera cascada. La vila s'estenia entre el riu i els roquissars de les muntanyes nubianes. En temps faraònics, la capital del nomos era a Elefantina, l'illa que hi ha davant per davant; Souan era merament un port, un mercat i un barri d'obrers. Els romans havien fortificat la ciutat, molt exposada als atacs dels blemis, i ara era una vertadera ciutadella, els murs de la qual s'enfilaven pels turons del voltant. L'activitat principal de la població era l'explotació de les pedreres de granit roig, amb el qual havien estat bastits moltíssims monuments de l'època faraònica. En els períodes de pau, el mercat era un centre d'intercanvis comercials amb les tribus del desert, nubians i blemis.
Hermodor esbaldí en un tres i no res la seva visita de compliment i s'instal.là a la porta d'una taverna amb un got de vi a la mà, segur de veure passar els seus companys un darrere l'altre. Els primers que comparegueren foren Orsíesi i Razès. El noi s'havia firat una magnifica daga d'acer amb una beina de cuiro, i la duia penjada al cinyell amb un posat tan poc marcial que feia morir de riure. Orsíesi s'havia limitat a mercadejar quatre queviures per a la vesprada, encara que havia començat de mirar preus per l'aprovisionament del retorn. Tot d'una arribà Turi, suat i esverat, cridant:
-Demà és festa grossa a File. Hi ha la processó nocturna del minvant. No ens ho podem perdre.
-Oi tant que no- reblà Hermodor-. Arranjem de seguida l'expedició. Què cal fer?
-El més urgent és emparaular montures i un parell de guies nubians. Tot seguit m'hi poso.
Al cap de mitja hora l'eficient navegant ja havia organitzat l'expedició. Quatre mules, que cavalcarien per torns, dos rucs per a la impedimenta i dos guies especialitzats en l'aconboiament de visitants a Filé. Com que estava segur que tots els tripulants s'unirien al grup, encomanà a un dels seus clients la vigilància del Rois durant la seva absència. La sortida quedà fixada per l'endemà a trenc d'alba. Comptaven d'arribar a File a mig matí.

0 Comments:

Post a Comment

<< Home