finestral

Reflexions i documents

Monday, May 11, 2009

EL BARQUER DELS DÉUS. 11

(Nou error: publico aquí el capítol 11, després dels 12 i 13)
11

EL POBLE DEL DESERT


-Decidit, Nimlot?
-Els déus han decidit per nosaltres, Hermodor. Si tot s'esdevé com tu i el dux Maximí heu previst, se'n podran derivar grans beneficis per a la nostra gent. Tal com estan les coses, amb els monjos altra vegada esvalotats, un servei d'aquesta mena a l'Imperi ens pot donar un respir.
-Ja ens l'està donant. Turi diu que mai no havia estat tan ben tractat pels magistrats dels ports com aquestes darreres setmanes. Mai no han ignorat, ni de bon tros, que la barca de Turi és el vaixell d'Isis, i que treballa pels fidels de l'antiga religió, però sempre han fet els ulls grossos. Ara, tanmateix, poc se n'hi falta perquè li ofereixin l'oli de les llànties. D'altra banda, he sabut de bona font que Maximí ha demanat a Dionisi de Panòpolis que ordeni als monestirs de tenir tancats els escamots d'enderrocadors.
-Durarà gaire aquesta bonança?
-Fa de mal dir. Maximí està molt primparat. Només el sosté l'afany d'arranjar definitivament el problema dels blemis. Els darrers anys només ha viscut per a això. Però en qualsevol moment pot passar avall. I aleshores...
-Digues-me, estic encuriosit per saber com s'ho ha fet el dux per estar tan ben assabentat de les nostres coses. Dius que ho sabia tot de Pinedjem i els meus fills...
-Crec que m'hauria pogut assenyalar per quin punt de la gramàtica passaven.
-És extraordinari!
Hermodor somrigué.
-Jo sóc la persona menys indicada per estranyar-me'n. Com a ambaixador, he tingut dotzenes d'agentes in rebus, és a dir, espies, al meu servei; ho sabia tot. Maximí té agents escampats per tota la vall del Nil. Estic segur que sap la quantitat exacta de fardells de llana que tens als teus dipòsits.
-I Pinedjem que confiava que ningú no sabria que ensenyava la llengua sagrada als meus fills...
-Pinedjem és un esperit innocent, i sort en tenim. Nosaltres no ens podem permetre el luxe de ser candorosos. Hem d'actuar per raons polítiques. I en aquests moments les raons polítiques exigeixen que tu i els teus fills aneu a visitar els blemis al seu desert més profund per temptejar el seu estat d'esperit amb vista a signar un tractat amb l'Imperi Romà.
-Pel que fa a mi, encara ho entenc, sóc un sacerdot conegut a la vall del Nil; però Totmès i Tirsit...
-És una cosa que jo ignorava i que Maximí em féu saber. Entre els blemis, els teus fills són tinguts com una mena d'encarnació de les divinitats de la saviesa egípcia: Thot, Anubis, Maat... Vaig poder-ho verificar a Filé: tothom ens demanava per ells. Maximí ho ha vist clar: una gestió teva en presència dels teus fills pot inclinar els blemis a considerar la conveniència de signar un tractat.
-Més que l'amenaça de l'exèrcit?
-No el temen, l'exèrcit romà. Saben que al desert són invulnerables. La desfeta de febrer passat fou un episodi al qual han donat molta més impórtància els romans que els blemis. De fet, va ser el resultat, una vegada més, d'una acurada informació.
-Molt bé, m'has captat per al teu ofici, ambaixador...En fi, de més verdes en maduren. Quan caldria partir?
-Tobe, és a dir, gener, és un bon mes per anar pel desert.
-Quan durarà l'expedició?
-Entre anar i tornar, menys d'un mes.
-Bé, ens queda un mes per preparar-nos. Quin serà l'itinerari?
-Primer passareu per Tkou per veure Pinedjem.
-Als joves els plaurà d'allò més. Podran aprofitar per fer un bon repàs de gramàtica amb el mestre.
-Després anireu a Coptos. Allí trobareu Razès, el petit blemi de qui t'he parlat. A Coptos un home de Turi haurà reclutat una petita quadrilla per la travessa del desert. De primer prendreu l'antiga ruta de Ptolemeu Filadelf de Coptos a Berenice, molt passadora. Després us internareu pel desert cap al sud; a partir d'aquest moment us haureu d'espavilar: els guies de Coptos ja no us acompanyaran.
-On trobarem els cabdills dels blemis?
-Em penso que al voltant de les muntanyes Maragdines. Razès us hi sabrà conduir.
-Més cervesa, ambaixador?
-Més cervesa, ambaixador.

Bufava un vent del nord fred i humit. El sol, clavat a les boires de les muntanyes aràbigues, difonia una llum grisosa sense gota d'escalf. Dreta al darrer graó de l'escalinata del moll, Menat-Neter alçava els braços per acomiadar i beneir els expedicionaris. Ella havia fixat la data de la partença: dos dies després del final del període de Tírsit. Turi cridà l'ordre d'amollar les amarres. El Rois, amb totes les veles hissades, s'esmunyí rabent canal avall a la recerca del corredor del riu. A popa, Nimlot, Tirsit i Totmès agitaven els braços en senyal de comiat. El vaixell, voltejant el bòrees, s'endinsà aviat en el corrent central del riu, d'aigües baixes en aquella època de l'any.
Turi havia llogat una tripulació suplementària. Féu avinent a tothom que anaven per feina i que navegarien dia i nit, a vela o a rem, per tal d'arribar el més aviat possible a Tkou.
D'antuvi creuaren el Nil per anar a dipositar Hermodor a Antinòpolis. L'ambaixador donava per finalitzat el seu periple nilòtic i romandria a la ciutat fins que una galera imperial el retornés a Constantinoble. Turi l'acomiadà amb indissimulada recança; el polític i el barquer s'havien fet molt amics. L'un i l'altre sabien que ja no es veurien mai més.

Empesos pel vent de Xipre, que no amainava, passaren llestament pel davant d'Akhetaton i feren cap a Licòpolis, on arribaren després d'un dia i mig de navegar sense parar. A Licòpolis feren una escala ràpida per mercadejar provisions i prosseguiren el viatje. Entre vents favorables i remades enèrgiques, atemperades pels esforços culinaris d'Orsíesi, amarraren al portitxol del temple d'Isis de Tkou tres dies escassos després de sortir de Shmun.

Pinedjem volgué rebre els visitants al peu de l'escalinata del port, amb el seu fidel gos ajagut als peus. El retrobament del sacerdot amb els seus joves deixebles fou emotiu i melancòlic. Els tres únics dipositaris de la saviesa egípcia es tornaven a reunir en circumstàncies difícils i davant d'un esdevenidor incert. Tirsit i Totmès s'inclinaren profundament davant de Pinedjem i li besaren la mà. El vell escriba els abraçà llargament sense dir un mot. Després saludà tots els altres i aleshores, adreçant-se al noi i a la noia, recità en llengua antiga una frase de l'Aretalogia Solemne d'Isis: ells la continuaren sense vacil.lació. I tots s'encaminaren a la Casa de Vida, deixant només dos vaixellers per guardar el Rois.
Pinedjem havia envellit. Els seus cabells, completament blancs, li queien sobre l'espatlla com un vel sacerdotal. Ja no es movia del recinte del temple. L' escriptori estava gairebé tancat; només un parell de vells copistes es dedicaven a reproduir i arxivar els documents de la biblioteca, que eren tramesos regularment a Filé a fi de dipositar-los en lloc segur. Els prestatges de la Casa de Vida estaven ja gairebé bé buits. aqui
Malgrat la urgència de la missió que els duia al desert oriental, els expedicionaris havien decidit romandre tres dies a Tkou per tal que Pinedjem pogués escatir el grau de coneixement de la llengua sagrada dels seus deixebles. A la tornada pensaven esmerçar-hi una setmana sencera.
Asseguts a una llarga taula de l’escriptori, el mestre i els dos aprenents treballaven la gramàtica i els textos des de la sortida del sol fins a la posta, frisosos, com si el món s'hagués d'acabar, conscients uns i altres que alguna cosa certament s'acabava.
Als vespres celebraven el culte osiríac amb tot l'esplendor dels vells temps, amb càntics, recitacions i ofrenes que els vaixellers, entusiasmats, anaven a cercar cada dia als pobles veïns. Després de la celebració sopaven tots plegats a la Casa de Vida amb la llarguesa habitual del temple d'Isis de Tkou. Foren per tothom tres dies de goigs sobrehumans.
Passats els tres dies, Pinedjem es declarà ampliament satisfet dels progressos dels dos estudiants; d'ara endavant ja podrien treballar sols, tant sobre els textos dels regnes antics com sobre els de les darreres dinasties. Certament, no dominaven l'art de la composició; tanmateix, raonà Pinedjem, la llengua de l'antic Egipte no necessitava ara redactors, car no hi havia res per redactar, sinó intèrprets que preservessin de l'extinció els tresors de l'antiga saviesa.

El dia segon del mes de Tobe de 453, de bon matí, el Rois salpava del port del temple d'Isis de Tkou. Pinedjem, els dos vells escribes, dos servidors i el gos acomiadaren els expedicionaris al peu de l'escalinata. S'havia entaulat un gregalet que permetia al vaixell remuntar el riu a bona anadura.
-Si tot va bé, serem a Coptos en tres dies- comentà Turi satisfet.
Amb algun interval de vogada, i aprofitant la darrera lluna minvant per navegar de nits, el Rois atracava al port de Coptos el dia 4 de Tobe a entrada de fosc. Nimlot, Tírsit i Totmès desembarcaren i, acompanyats d'Orsíesi, s'adreçaren apressadament a l'indret on havien de trobar Razès, segons havia estat convingut. Es tractava de la casa d'un devot que era el representant dels interessos de Turi a la vila. Quan arribaren a la porta del magatzem, Razès, abillat amb els seus guarniments de ciutadà benestant, ja els esperava. Els dos escribes del temple de Thot i el músic blemi s'esguardaren en silenci. Orsíesi baladrejava per fer les presentacions, mentre Nimlot sotjava sorprès aquell inesperat exemplar de les tribus del desert. A la fi, Razès aixecà els braços amb els palmells de les mans cap amunt i digué en el més pur egipci:
-Razès de les Maragdines us saluda i us dóna la benvinguda a les portes del desert.
-Tírsit i Totmès del temple de Thot de Terra Endins saluden el seu amic Razès i demanen als déus prosperitat per a la noble nació dels blemis- respongué Totmès en el mateix to solemne.
Tírsit s'afanyà a treure del seu sarrò el present que portaven preparat: un pectoral d'or i topazis que representava Isis alletant Horus sobre un fons d'altes muntanyes. Razès el prengué embadalit, el mirà i el remirà i provà de posar-se'l sobre el pit. Tírsit i Totmès l'ajudaren a subjectar-lo amb corretjes que es lligaven per darrere. Acabada l'operació, Razès abraçà els dos germans, besà la mà de Nimlot i es llançà als braços d'Orsíesi, que l'esperava somrient. I des d'aquest moment els tres adolescents establiren la més ferma amistat.
El corresponsal de Turi a Coptos acollí els expedicionaris amb gran hospitalitat. Havia rebut precises instruccions de Filé i s'havia escarrassat per preparar el viatge al desert en les millors condicions possibles. Tot sopant els exposà el pla de la travessia.
-Anireu tots a cavall, amb dos guies i dues mules per a la impedimenta. Prendreu el vell camí de Ptolemeu Filadelf de Coptos a Berenice. És més llarg que la ruta d'Edfú a les muntanyes Maragdines, però està més ben conservat i vigilat. Sortireu de Coptos pel camí de la Vall de Rehenu, que és el camí de les caravanes que venen de Leucos Limen. Al primer pou els camins es separen; el vostre segueix cap al sud. En quatre jornades arribareu a Afrodito, a la cruïlla del camí d'Edfú a Leucos Limen. En aquests primers dies trobareu aigua i pastures abundoses. A Afrodito canviareu els cavalls per camells, deixareu el camí i us endinsareu pel desert. Els meus guies ja no us acompanyaran; el vostre guia serà aleshores Razès, o la seva gent. Entre Afrodito i les muntanyes Maragdines trobareu alguns dels campaments més importants dels blemis. No us puc dir res més.
-I la tornada?- demanà Nimlot.
-Tornareu probablement pel camí d'Edfú. Els blemis el coneixen bé i us podran guiar fins a les vores del Nil. Turi us recollirà un cop sabrà on sou.
-Anem amb una noia de tretze anys molt poc acostumada a aquesta mena de travesses- observà Nimlot-. Creus que podrà resisitir la duresa del viatge?
-Aquesta duresa és una imaginació dels egipcis- intervingué Razès emfàticament-. Els blemis anem pel desert com vosaltres sobre el vostre riu. A més, Tirsit és forta, ho resistirà perfectament, encara que d’aspecte és un xic neula… .
-Vaja qui parla- rondinà Tírsit, ofesa-; tots els músics blemis són secallons com tu?
-Vinga, no us baralleu abans de començar el viatge- tallà Totmès-. Ja us vagarà quan ens extraviem pels sorrals del desert.
-No ens extraviarem- digué Razès-. A més, no hi ha sorrals: tot són pedres.

Els dos dies següents els esmerçaren en mercadejar els equips necessaris per la travessa. Els tres joves anirien vestits de la mateixa manera: camisa d'estamenya, calces de llana amb culot de pell i botes. Ningú no s'adonaria que Tírsit era una noia. Nimlot conservaria la seva vestimenta sacerdotal, de fil, però, més gruixut i resistent. L'equipatge, fins a Afrodito, seria l'ordinari dels caravaners. No els calien tendes, perquè hi havia hostatges cada quatre o cinc estadis. Per les etapes dels desert ja proveirien al seu moment seguint les instruccions de Razès.
-I aquesta mena de barra embolicada, què és?- demanà Totmès.- Una llança?
-Ja ho veuràs quan arribem al desert- respongué Razès, displicent.
El dia setè del mes de Tobe, a trenc d'alba, l'expedició sortia de Coptos pel camí de la vall de Rehenu, perfectament enllosat en els dos primers estadis. Els guies locals anaven l'un al davant i l'altre al darrere. Nimlot sospitava que, més que guies, eren militars disfressats de guia, però no digué res. Després del capdavanter anava Razès cavalcant un nerviós corser castany. El seguien Nimlot, Tírsit i Totmès, que muntaven pacífics cavalls negres. Després venien els dos mulaters, que anaven a peu al costat de les mules. Tancava la marxa el segon guia.
Feia un temps cobert, més aviat frescal. La ruta discorria per una vall ampla i amena, amb freqüents bancals de vegetació on els guies deixaven pasturar els cavalls una estona. De tant en tant travessaven còrrecs amb un fil d'aigua que es perdia entre el pedruscall; els guies no deixaren que se n'abeuressin ni les persones ni les bèsties.
-Són salebroses – explicaren, -ja trobarem pous.
L'etapa del primer dia, fins al trencall de Leucos Limen, transcorregué sense incidents. A migdia, havent escampat el temps, arribaren al primer pou. Hi trobaren una nombrosa caravana que venia de Leucos Limen. Hi havia un grup de marxants etíops que portaven espècies i teixits de llana fina de coloraines. Atès que al matí Tírsit s'havia queixat d'una mica de fred, Nimlot mercadejà per a ella un xal de llana de colors vivíssims, que la noia s'entestà a portar de seguida, malgrat que la calor del migdia covava ja en aquelles fraus eixutes. Menjaren i begueren, abeuraren les cavalleries i prosseguiren la ruta amb pas descansat i sostingut. A mitja tarda arribaren al poblat caravaner que havia sorgit a la cruïlla dels camins de Berenice i de Leucos Limen, un indret amè amb pous i una arbreda de sicòmors. Hi havia un hostal força ben agençat, en una ampla cambra del qual s'allotjaren Nimlot i els tres joves. Dalt d'un penyal proper s'albiraven els murs encalcinats d'una estació militar.
Al vespre, mentre sopaven asseguts sobre gruixudes catifes nubianes, entraren al pati on es trobaven dos oficials desarmats que saludaren els hostes escampats sota els porxos i els demanaren noves de la ruta. Tot vaguerejant s'aproparen a la colla dels expedicionaris i demanaren als guies, en llengua grega, on anaven i si tenien alguna dificultat. Nimlot, que escoltava la conversa amb un somriure irònic, els convidà a beure, cosa que acceptaren de bon grat. Mentre bevien, els nouvinguts no treien els ulls de sobre Tírsit i Totmès. A la fi, els més jove de tots dos, un xicotàs ros amb una cara d'italià que no s'aguantava, deixà caure amb displicència una pregunta:
-Què, jovenalla, una excursioneta pel desert?
Tírsit li clavà els ulls a la cara i li amollà:
-Apa, romà, no dissimulis, que saps perfectament qui som.
Nimlot esclafí en una sonora riallada, mentre l'oficial s'enrojolava. El seu company acabà afegint-se a l'enriolament general i explicà:
-De cap manera no us volem destorbar, però tenim consigna de protegir-vos mentre us trobeu sobre la ruta dels ports del Mar Roig.
-No ens destorbeu, oficial- respongué Nimlot afablement.-Esteu fent la vostra feina. Encara que, ateses les circumstàncies, us podríeu trobar que fóssiu vosaltres els qui necessitéssiu la nostra protecció.
-Ja ho podeu ben dir- reconegué l'altre.- No estem gaire ben assabentats del que passa amb la gent del desert. Els mesos després de la batalla han estat de calma absoluta, però la situació es pot capgirar en un cluc d'ulls.
-No hi haurà cap capgirada.
Era Razès qui havia parlat. L'oficial el mirà sorprès; per l'accent havia reconegut un blemi en aquell noi correctament vestit a l'egípcia. Al capdavall, comentà:
-Ja veig que aneu ben acomboiats. Espero que tot us vagi bé.
Els militars s'aixecaren per anar-se'n tot regraciant Nimlot per la invitació. - -Fins a Afrodito- anunciaren, -anireu trobant alguns destacaments de la guarnició. No us estigueu de demanar-los qualsevol cosa que hagueu de menester.

Abans de la sortida del sol ja tornaven a estar sobre la ruta. Feia fred. Tírsit anava embolcallada a la regalada amb el seu xal de llana, mentre els altres es defensaven com podien.
A migdia, ja en plena calor, arribaren a una clotada en la que confluien dues pregones fraus per les que baixaven dos torrentols d'aiguës clares que formaven un toll a la vora del camí.
-És aigua neta- anunciaren el guies.
-Ens podem banyar?- demanà Totmès engrescat.
Nimlot consultà els guies i aquests digueren que no hi havia cap perill. En un tres i no res els adolescents s'havien tret la roba i xipollejaven en les clares aigües del gorc amb crits i rialles. Els adults es contentaren amb un pediluvi. Al cap d'una estona, ben refrescats i ben beguts, reemprengueren la ruta, que començava de pujar pels costers de les muntanyes del Mar Roig. A mesura que anaven ascendint s'enriquia la vegetació. Apareixien bosquets de sicòmors i clapes de matorrals; de tant en tant travessaven un rierol d'aigua clara. Es trobaven, digueren el guies, a l'indret més feraç de tota la ruta, que es mantenia així fins abans d’Afrodito, a tres dies de camí. A l'estiu, però, era tota una altra cosa; no hi havia aigua, i la vegetació es neulia quasi completament. Per això, de juny a setembre no hi passava gairebé ningú.
Pernoctaren a l'estació de Fonikon, molt concorreguda i amb bones instal.lacions.
L'endemà, quan travessaven un coll rocós i esventegat, trobaren un destacament de soldats que tornaven de Compasi. La ruta estava tranquil.la, digueren. Trobarien una gran caravana que venia de Berenice, car feia deu dies hi havia descarregat un vaixell que provenia de l'Aràbia i que duia de tot.
S'encontraren amb la caravana quan encara baixaven del coll cap a una plana verdosenca. Atàs que el camí era poca cosa més que un còrrec, s'apartaren a un esquei per deixar pas a aquella inacabable corrua de doscents camells acomboiats per una gernació guarnida amb tota mena de robes. No hi faltaven timbalers que acompassaven el ritme de la marxa. Els caravaners anaven a peu, calmosos i satisfets. Saludaven els joves amb sorpresa i bonhomia. Més d'un aturà el seu camell i els féu un obsequi. Quan la caravana hagué acabat de passar, Tírsit, Totmès i Razès trobaren als seus peus una pila d'objectes dispars: collarets, corretges, caputxes, sandàlies i petites fioles de perfum.
-I ara què en fem de tot això?-, exclamà Tírsit.
Guardem-ho per als amics que trobarem al país dels blemis- suggerí Totmès-. Portàvem obsequis per als grans, però no havíem pensat en els petits. Què te'n sembla, Razès?
-Ho trobo molt bé- respongué Razès-. Aquestes coses, a les nostres terres són raríssimes i fora de l'abast dels joves. N'estaran contentíssims.
Ho entaforaren tot a les alforges de les mules i seguiren la marxa fins el Pou de les Figueres, a la plana. L'hostal de l'estació disposava només d'un porxo per menjar. Els viatgers dormien sota les figueres, embolcallats en gruixuts mantells de llana que llogaven els hostalers. L'aixopluc era auster, però el menjar en compensava la migradesa; el Pou de les Figueres era famós per la bona cuina que s'hi oferia. Cuina dels desert, amb guisats de cabrit, de cèrvol, de conill, de guatlla i de llargandaix, copiosament especiats. Els hostes menjaven en una llarga taula sota el porxo, servits per mossos nubians.
-Ni als hostals de Berenice ets tan ben tractat- comentava un marxant de Shmun.
-Hem fet el que hem pogut- digué l'hostaler-. La caravana que va arribar ahir vespre ens ha deixat ben escurats.
-Qui us subministra?- demanà Nimlot, sobtadament interessat.
-Els blemis, naturalment- respongué l'hostaler-. Cada setmana passen per aquí a vendre caça, llegums i oli de palmera.
-Això vol dir que no són gaire lluny- observà Nimlot.
-Hi ha campaments a tres hores de camí anant cap el sud. Bé, això de camí és un dir...
Aleshores Razès se li adreçà en llengua blèmia. L'home se'l mirà sorprès, però respongué en la mateixa llengua. Sostingueren una llarga conversa. Després, Razès n'assabentà els seus acompanyants: els blemis que baixaven al Pou de les Figueres eren gent de la tribu de Jibal, veïna de la tribu de Sirit a la que pertanyia Razès. No havien fet mai la guerra contra l'Imperi, perquè vivien del comerç amb els poblats de les rutes dels ports.
-Sabeu quan tornaran?- demanà Nimlot a l'hostaler.
-Demà o demà passat. Els he tramès avís que portessin de tot, car en hem quedat a l'escapça.
Després de sopar, Nimlot reuní Razès i els dos guies i els consultà si convenia romandre al Pou de les Figueres per esperar els blemis. Els guies opinaren que no s'hi perdria res, encara que aquells blemis estaven molt egipcianitzats i mantenien escasses relacions amb les altres tribus. Razès estigué d'acord; de fet, freturava per trobar-se amb la seva gent.
L'endemà transcorregué amb una calma absoluta. Els blemis no comparegueren. L'hostaler, encantat amb aquells hostes que no comerciaven en res, els proposà una excursió a les runes d'un santuari del déu Mandulis al cim d'una de les muntanyes de la cadena del Mar Roig. Els joves acolliren la proposta amb entusiasme; Nimlot preferí romandre al pou per si arribaven els blemis.
L'excusió no era llarga, tres hores entre anar i tornar. El santuari, més aviat ermita, de Mandulis era una construcció de tipus tebà, amb un porxo, mig aterrat, de columnes amb capitells papiriformes i un naos amb volta de pedra molt més recent. A l'interior, arran del mur oriental del naos, trobaren un significatiu pomell d'herbes aromàtiques. Totmès tragué el pissarrí que sempre duia a sobre i escrigué en un dels murs: "Tírsit i Totmès del temple de Thot de Terra Endins i Razès de les Maragdines s'encomanen a Mandulis-Ra". L'hostaler ho observava tot sense dir res, convençut a hores d'ara que aquells hostes no eren uns excursionistes qualssevol.
L'endemà, onze del mes de Tobe, el dia s'aixecà radiant. Quan Nimlot, encara badallant, s'acostava a l'hostal per encarregar l'esmorzar, vegé dos camells sense alforges pasturant els matorrals arran del camí. A sota els porxos trobà l'hostaler acompanyat de quatre homes d'aspecte feréstec, vestits amb bruses de llana gruixuda i calces de pell. Nimlot els esguardà un moment en silenci i a la fi els saludà solemnialment:
-Nimlot, sacerdot del temple de Thot de Terra Endins, saluda els seus amics blemis i demana per a ells la benedicció de la Gran Mare Isis.
Els blemis, que òbviament l'esperaven, s'inclinaren profundament i el saludaren en correcte egipci. Després d'una primera conversa de compliment, el que semblava el cap de l'escamot demanà:
-Podrem veure els petits escribes?
Nimlot rigué cofoi; Hermodor tenia raó, l'anomenada dels seus fills s'havia estès fins i tot pels deserts.
-Es clar que sí. I també Razès, un noi dels vostres, de les muntanyes Maragdines. Ara els vaig a cridar.
Al cap d'uns minuts Nimlot tornà acompanyat dels joves. Els blemis s'inclinaren davant de Tírsit i Totmès i els besaren les vores de les bruses. Després es giraren vers Razès, l'esguardaren uns moments i se li adreçaren en la seva llengua. Quan el noi els respongué, l'abraçaren alegrement. El cap de la colla digué a Nimlot:
-Gràcies per tornar aquest fill del desert a la terra dels seus pares.
-Les gràcies les haureu de donar a Hermodor de Tebes, que és qui el va rescatar- respongué Nimlot.
L'hostaler anuncià que convidava tothom a esmorzar. Durant l'àpat, Nimlot i els guies, flanquejats per Razès, recaptaren dels blemis tota mena d'informacions sobre l'estat d'ànim de les tribus del Migdia, que eren les que havien menat les darreres escaramusses amb els imperials. Els blemis, refiats de la condició sacerdotal de Nimlot, feren una exposició acurada de l'estat de les coses en el món dels nòmades. A tall de comerciants, rebien informacions de tots cantons, cosa indispensable, reconegueren, per assegurar la seva pròpia subsistència com a grup mitjancer entre blemis i egipcis. A la fi, Nimlot proposà que dos d'ells l'acompanyessin en la seva expedició vers els deserts de Migdia. Els blemis digueren que li donarien una resposta abans de fer-se fosc.
A l'hora de l'àpat de migdia els blemis havien desaparegut.
-Tornaran?- demanà Nimlot a l'hostaler.
-En podeu estar segur. Han anat a consultar els seus caps.
-Quina trotada!
-No en tenen per res. Poden caminar vint hores seguides pel desert sense menjar ni beure, i arriben tan frescos.
A mitja tarda s'havia aixecat una mica de vent de mar; pel cantó de migdia s'albirà una gran polseguera.
-Els blemis que tornen- anuncià l'hostaler-. Però ara venen a cavall i són bastants més.
Efectivament, un escamot d'una dotzena de genets del desert es precipità vers la clotada del pou. Descavalcaren, lligaren els cavalls a les figueres i, sense dir res, s'aplegaren en cercle a cent passes de l'hostal.
-Us esperen- digué l'hostaler.
Nimlot, acompanyat de Razès, s'hi adreçà amb calma. Quan arribà prop del grup, els homes s'aixecaren i el saludaren amb una profunda inclinació. L'únic d'ells que anava armat amb un punyal al cinturó s'adreçà a Nimlot en llengua egípcia:
-Nimlot, sacerdot del temple de Thot de Terra Endins, la família dels Jibal et saluda i et dóna la benvinguda al país dels blemis.
-Que Isis, Osiris i Mandulis-Ra us beneeixin- respongué Nimlot.
-Hem estat assabentats de la teva petició que alguns dels nostres homes us condueixein al que vosaltres anomeneu desert de Migdia, que per nosaltres és el desert del Nord, per tal de trobar els caps de la nació blèmia. No sabem quines són les teves intencions en aquesta expedició, però et fem confiança perquè ets sacerdot de la nostra religió. A l'estació d'Afrodito trobaràs gent dels nostres que us guiaran pels camins del desert.
-Us ho agraaeixo moltíssim. Els meus guies egipcis només ens acompanyen fins a Afrodito. Per la resta del camí ens havíem de refiar dels records insegurs del nostre afillat Razès.
-Expliqueu-nos, per favor, qui és aquest noi blemi i perquè és amb vosaltres.
Nimlot narrà amb tot detall l'encontre d'Hermodor amb Razès a Etbó, com Hermodor l'havia redimit i com l'havia dotat amb una forta pensió per viure i instruir-se a File. El blemi l'escoltà atentament i després es girà vers els seus i endegaren una viva discussió. Al capdavall feren senyal a Razès que s'acostés. El noi es posà al mig d'ells i anà responent a les seves preguntes. A un moment donat, Nimlot observà amb preocupació que la veu de Razès esdevenia tantost airada, tantost suplicant. A la fi, el cap dels blemis tornà prop de Nimlot i digué:
-Aquest noi pertany al poble blemi i ha de tornar amb nosaltres, que el lliurarem a la seva tribu.
Nimlot no es manifestà gens afectat.
-El que dius és just. La intenció d'Hermodor en emancipar-lo no era altre que la de retornar-lo als seus. Llàstima, tanmateix, del capital dipositat per a ell a Filé. Els sacerdots no el voldran lliurar a ningú més que a ell, segons consigna d'Hermodor.
-Quant puja aquest capital?
-Dues-centes peces d'or.
El blemi tingué un ensurt i es quedà mirant Nimlot esmaperdut.
-Dues-centes...?
-Si, dues-centes.
L'home retornà enmig dels seus i endegaren una viva discussió en la que Razès participava cada vegada més enèrgicament. Quan semblà que s'havien posat d'acord, el cap dels blemis, acompanyat de Razès, s'acostà a Nimlot i li digué:
-Nimlot, et confiem Razès, de la família de Sirit, perquè t'acompanyi prop de la seva gent a les muntanyes Maragdines i perquè, si els seus ho decideixen, el confiïs als sacerdots de Filé a fi que sigui mantingut i educat i que pugui retornar al seu país portant la resta del seu capital.
-Aquesta era la voluntat d'Hermodor i aquesta serà la meva- respongué Nimlot.
-Que els déus et recompensin- conclogué el blemi.
L'hostaler, que rondava pel figuerar, quan comprovà que les negociacions havien acabat, s'apropà per oferir a tothom un refrigeri sota els porxos. El blemis digueren que els apressava de partir a fi que no els caigués a sobre la nit en el camí de retorn. Abeuraren les bèsties, begueren un glop d'aigua i, muntats en els seus corsers, es llançaren al trot vers el desert en mig d'una gran polseguera.
Totmès i Tírsit, que s'ho havien mirat tot dels porxos estant, s'acostaren adelerats. Razès els amollà un "uf" tan estrepitós que els féu esclafir de riure. S'abraçaren saltironejant.
-Per més blemi que sigui, no em vull separar de vosaltres- exclamà Razès-. Sou els meus amics.
-Ets el nostre germà- rectificà Totmès.
Aquell vespre, a l'hostal del Pou de les Figueres es serví un sopar de festa per commemorar el segon alliberament de Razès de les Maragdines.
L'etapa fins a Afrodito era curta i el camí molt passador. L'expedició sortí a hora primera, sense presses. La ruta discorria pel desert entre muntanyes rocalloses. De tant en tant travessaven fraus feréstegues que propiciaven una esquàlida vegetació d'argelagues i senets arran dels seus còrrecs eixuts. Ja no hi havia aigua enlloc. Trobaren, però, uns pastors amb un ramat de cabres esprimatxades.
-No entenc com s'ho fan per abeurar-les.- comentà Nimlot.
-Ells saben on trobar l'aigua- explicà Razès, -n'hi ha més de la que us penseu.
A mitja tarda arribaren a l'estació d'Afrodito, a la cruïlla de la ruta d'Edfú a Leucos Limen. Era un poblat amb algunes cases de pedra i una vintena de tendes de pell de camell. Al mig de la població s'alçava l'estructura abovedada del pou, l'aigua del qual era accesible en una piscina de pedra molt ben agençada. Palmeres datileres, sicòmors i senets creixien arreu, conferint a l'indret un aspecte fresc i agradós. A mig estadi, arran d'un altre pou, s'albiraven els murs d'un petit fortí.
Baixaren a l'hostal, que era gran i un xic esgavellat. No sabien quan temps s'hi haurien d'estar, perquè havien d'esperar l'arribada dels guies blemis per començar la vertadera travessa del desert.
-El que hem fet fins ara és un passeig, -sentencià Razès.
S'enquibiren tots a una petita estança del primer pis, menys bruta del que temien, i anaren a rodar pel poblat fins a l'hora de sopar.
L'endemà, els guies de Coptos emprengueren el camí de retorn amb totes les cavalleries. Els quatre expedicionaris romangueren a Afrodito, atents als viaranys que des del sud confluien al pou, per on havien d'arribar els seus nous guies. Però aquell dia no arribà ningú a Afrodito, ni del nord ni del sud.
El dia següent, a trenc d'alba, els desvetllà el renill d'un cavall.
-Són ells, -cridà Razès, engrescat. I mig nu, arreplegant la seva roba, es precipità a l'exterior. Els altres tres el seguiren, un xic més ben adobats.
Al davant de la portalada de l'hostal trobaren una dona i dos homes amb sis camells i un cavall, negre i brau, que s'abeuraven al cóm. La dona ja estava parlant amb Razès, que la presentà als altres com a capdavantera; era ella la qui muntava el cavall. Era alta i esprimatxada, amb el rostre colrat del sol i un cabell negrós i abundant, recollit en una trena. Duia una túnica d'estamenya fosca fins a mitja cuixa i calces de pell llargues En bon egipci saludà els expedicionaris i els féu avinent que al cap d'una hora emprendrien la ruta del desert.
-Què hem de dur?- demanà Nimlot.
-Tot el que càpiga a les alforges dels vostres camells. Per queviures i aigua no cal que us amoineu, ja en tenim cura nosaltres.
El expedicionaris retornaren a la seva estança i començaren la tria de la impedimenta. Calia no oblidar, advertí Nimlot, els vestits de mudar i els regals. Tota la resta romandria a Afrodito i seria encaminat a Coptos per mitjà d'alguna caravana. Al cap de mitja hora ja es trobaven al davant de la porta amb els seu abillament de travessa, que meresqué l'aprovació de la capdavantera. Nimlot passà comptes amb l'hostaler i declarà que ja estaven a punt de partir. Els dos blemis ajudaren els egipcis a muntar a la sella dels camells - Razès s'ho manegà tot sol- i d'un bot pujaren a les seves montures. La capdavantera repassà el capteniment de tothom, muntà al seu cavall, ensellat amb una pell de xai, i donà la senyal de partença.
La dona anava al davant. La seguia un dels blemis a camell. Després venien els expedicionaris, en un ordre incert, i tancava la marxa l'altre blemi.
Deixant a l'esquerra el camí enllosat, prengueren un corriol gairebé imperceptible que s'endinsava per una frau a ple sud. La ruta anava enlairant-se lentament, fins a travessar una collada per sobre dels penyalars que tancaven el fondal. Aleshores baixaren abruptament i marxaren per un altre congost, més feréstec que l'anterior, fins a assolir una altra collada. Així, pujant i baixant colls pedregosos i carenejant per les crestalleres, pasaren tota la jornada. Marxaven pausadament, deixant que les bèsties marquessin el ritme. El sol brillava en un cel sense ni un núvol, però no feia gaire calor.
A posta de sol arribaren a una clotada enjoliuada per clapes de matorrals inesperadament verdosencs. S'hi respirava àdhuc una agradosa humitat que no se sabia d'on venia, perquè el carrerany estava completament sec. La capdavantera donà ordre de descavalcar, i es prepararen per passar la nit al ras, arran d'uns senets que oferien un cert aixopluc. Els dos blemis prengueren odres buits i s'endinsaren per un esvoranc rocós, seguits per Totmès i Razès, encuriosits. Els homes es ficaren dins d'una balma amb els nois al darrere. Arran de la paret rocosa hi havia un estanyol d'aigües transparents i fredes. Amb tota cura, per no enterbolir l'aigua, els blemis ompliren els odres i, ajudats pels nois, els portaren al campament, on donaren beure a tothom i abeuraren els animals. La capdavantera, assistida per Tírsit, havia encès una foguera de branquillons i coïa rostes de cansalada.


Tot sopant, la capdavantera, que es deia Laonara, i els altres dos blemis explicaren d'on venien, quines eren les seves tribus i quina mena de servei els havien demanat els caps de les muntanyes Maragdines. Els expedicionaris contaren tambés les seves peripècies i expressaren les seves esperances. El temor del present i l'angoixa del futur agermanaven egipcis i blemis en aquell racó perdut del desert del mar Roig. Quan el foc s'apagà del tot, cadascú s'embolcallà en el seu mantell i es disposà a passar la nit sota les estrelles. Feia fred.
A la matinada, després d'abeurar novament els animals i de menjar un mos, tornaren a emprendre la ruta. A l'esquerra del seu itinerari s'anava dibuixant el contorn blavós d' unes muntanyes altes i escarpades. La capdavantera explicà que el cami ral de Coptos a Berenice passava per l'altra banda de la serralada, mentre ells es mantenien a la contrada que pujava lentament, de coll en coll, fins a la vessant occidental de les muntanyes Maragdines, al peu de les quals es trobava la capital dels blemis del nord. Si tot anava bé, hi arrivarien en cinc dies.
La ruta s'anava enlairant. Les pujades als colls eren cada vegada més llargues, les baixades cada vegada més curtes. El país era rocallós, eixut i erm, però els guies sabien on trobar l'aigua quan calia. De tant en tant, un ramat de cabres o de camells palesava que en aquella aparent desolació també era possible la vida; de fet, així havia estat des de feia mil.lennis.
Nimlot i els dos germans resistien bé les incomoditats de la travessa. Razès estava com un peix a l'aigua, recordant els seus temps de pastoret a les vessants de les muntanyes Maragdines, un xic més galdoses, digué, que les àrides calmes que recorrien. La capdavantera, conscient de guiar gent de les riberes del Nil, mesurava les etapes i aconseguia fins i tot de fer-les agradables.
Al capvespre arribaren a una pleta abandonada i s'hi pogueren arrecerar per passar la nit. Hi havia establada seca i els guies apariaren una gran foguera que els alegrà les hores de la vetlla. Els queviures que duien eren sobris però gustosos, i Laonara els administrava amb generositat. Aquell vespre oferí formatges, olives i raïssos de pa de sègol torrat.
El tercer dia, a mig matí, travessaren l'antiga ruta d'Edfú a Aristonis, una instal.lació mig abandonada. Es tractava d'un itinerari ja molt poc transitat; els pous estaven mal entretinguts i en ells no hi havia cap mena d'acolliment ni vigilància. L'utilitzaven a vegades les tribus del desert per anar a comerciejar a la ribera del Nil.

Muntada cama ací cama allà dalt del seu camell, mansoi i ja amistós, Tírsit deixava vagar l'esguard per l'aspre paisatge del desert. Des que havien sortit del temple de Thot de Terra Endins vivia en un món irreal en el que el passat s'havia sobreposat al present fins a convertir el present en episodis destravats i esblaimats. Aquest procés d'esvaniment de la realitat quotidiana s'havia ja iniciat dos anys enrere, quan ella i el seu germà començaren d'estudiar la llengua de l'Egipte faraònic. La percepció de l'entorn monumental i familiar del temple de Thot havia anat deixant lloc a un univers imaginari en el que la història de l'antic Egipte i dels seus monuments literaris constituïa l'entrellat de la consciència. El present que copsava o endevinava en les converses de la Casa de Vida l'esporuguia i l'impulsava a refugiar-se en els braços del seu germà i a immergir-se en les representacions del passat que inundaven el seu pensament. Aquest periple pel Nil i aquesta travessa del desert eren per a ella un nou encontre amb l'únic Egipte que estimava i que l'interessava. El seu pare havia dit que en aquest viatge participaven en uns esdeveniments que formarien part de la història d'Egipte. Tírsit havia acollit aquesta observació amb la més gran naturalitat: ella ja feia temps que només es movia entre els grans moments de la història d'Egipte. Ésser-ne ara protagonista l'omplia d'emoció, però no de sorpresa. Que potser no eren ella i el seu germà els darrers posseïdors de la saviesa de l'antic Egipte? L'Egipte etern viatjava ara amb ells pels sorrals del país dels blemis. Sensa minva de la seva simplicitat i de la seva candidesa encara infantils, Tírsit es sentia posseïda per l'esperit del déu Thot, el forjador de la saviesa i de les arts. La noia acceptava sense afectacio les mostres de veneració que li manifestaven els devots egipcis i ara també els blemis. Tírsit, somrient, enjogassada i somniadora es sentia, més enllà de tot, una mica divina.

Totmès cavalcava al costat de Tírsit, pensatiu i serè, alternant les mirades distretes als penyals grisosos amb esguards amatents a la seva germana. Totmès fruïa de les experiències d'aquella cavalcada emocionant i insòlita. Es trobava recorrent el seu país estimat tal com era. El passat d'Egipte l'interessava, ben cert, i s'havia lliurat enardidament a l'estudi de la llengua antiga. Però el seu pensament anava cap a l'Egipte d'ara, i, angoixosament, cap el futur d'Egipte. Totmès havia escoltat amb atenció i havia atresorat les converses dels seus pares amb els visitants del temple de Thot de Terra Endins, i n'havia tret l'entristidora impressió que la decadència i fins i tot l'extinció de l'Egipte que ell representava era indefugible. Aleshores rumiava on treia cap tot el seu esforç i el de la seva germana per preservar un bri de la saviesa antiga. Potser no feien altra cosa que perllongar l'agonia d'aquell cos esgotat. Ara bé, si això l'anguniejava, el que el neguitejava d'allò més era pensar en el destí de la seva germana, lligat obviament al seu propi destí. Sabria ella mantenir l'enteresa del seu esperit a través de les incerteses de l'esdevenidor? Totmès es sentia fort i enardit per fer front a les dificultats que preveia, i alhora constatava que Tírsit refusava de mirar la realitat cara a cara i maldava per refugiar-se en les creacions de la seva ment, d'aquella intel.ligència poderosa que ell tant admirava i que tant l'esfereïa. El gran amor de Totmès, allò que constituïa la finalitat de la seva vida, no era la preservació de l'antiga saviesa, tot i que li dedicava la major part del seu temps; Totmès estimava la seva germana, i aquest amor era el seu més profund impuls vital. El seu enamorament era complet, abassegador; només vivia per veure-la, per sentir-la, per tocar-la. Només estava bé en la seva companyia, i val a dir que sempre estava bé, perquè els dos germans no es separaven ni de nit ni de dia. Quan Tírsit s'adormia als seus braços, com tenia per costum des de la infantesa, Totmès es sentia el més feliç dels homes i regraciava els déus per haver-li concedit aquella companya tan bella i tan intel.ligent. Totmès no es sentia de cap manera vexat per l'evident superioritat inte.lectual de Tírsit; ben al contrari, aquella ment poderosa que sempre trobava la resposta adequada l'omplia d'admiració i d'embadaliment. Totmès també pensava que aquella noia tenia trets divins, i aleshores s'imaginava a ell mateix com a sacerdot oficiant d'aquella divinitat. Ara, la deessa i ell cavalcaven pel desert i no sabien ben bé on anaven. Ho sabien els altres déus?

A migdia, caminant sempre cap al sud, arribaren a un poblat de blemis, el primer que es trobava venint del nord. Es tractava d'un grup de cases de pedra petites i baixes, voltades de tendes de pel de camell. Una murada de rocs i fang, molt esberlada, la voltava sense acabar-la de tancar. L'indret era sorprenentment verdejant, amb abundància de palmeres datileres, acàcies i sicòmors, entre els que es veien guspirejar bassals d'aigua. Ramats de cabres i de camells pasturaven pels voltants.
La capdavantera blèmia anà de dret cap a una tenda més gran que les altres desplegada sota un bosquet de palmeres. Descavalcà i féu senyal als altres que posessin peu a terra. Aleshores sortí de la tenda un home alt, de cabells blancs, vestit amb una gramalla de llana de colors. En veure'l, Razès llançà un crit i corregué a abraçar-lo. L'home, sense manifestar cap sorpresa, l'estrenyé en els seus braços mentre li amoixava la tofa dels cabells. A la fi, duent Razès agafat per la mà, avançà vers els nouvinguts i els saludà:
-Benvinguts a Rehur; sou al país dels blemis.
Nimlot respongué:
-Us saludem i demanem per a vosaltres les benediccions d'Isis, d'Osiris i de Mandulis-Ra. Aquest noi és de la vostra família?
-La família de Razès va ser exterminada pels romans. Jo sóc el mestre-profeta de la seva tribu i em vaig ocupar de la seva educació. Us dono las gràcies per haver-lo tornat a la seva pàtria. Ara, si us plau, entreu a la tenda dels hostes, reposeu i després conversarem.
Nimlot, Tírsit i Totmès entraren a la tenda, ampla i guarnida amb catifes i tapissos de llana de molts colors, i foren rebuts per dues dones joves que els invitaren a seure i els oferiren dàtils, galetes i llet fresca. Razès, mentrestenat, triscava pel poblet acompanyat d'un estol de nois i noies embadocats al davant d'aquell blemi amb patxoca de romà.
A mitja tarda, el mestre-profeta comparegué a la tenda i tingué una llarga assentada amb Nimlot i els dos germans; Razès, al capdevall, suat i panteixant, també s'hi afegí.
El blemi, que duia a terme una missió palesament planificada, els féu una exposició completa i detallada del país dels Blemis del Nord, de les seves muntanyes, de les seves valls, dels recursos hídrics, de les comunicacions, del poblament i de les variants lingüístiques. No encetà, tanmateix, cap aspecte de la història, ni antiga ni recent. "Això, digué, ho escatireu amb els prínceps que aneu a trobar al peu de les muntanyes Maragdines".
Nimlot i Totmès feren moltes preguntes, que foren contestades amb tota precisió. Tírsit, per la seva banda, s'interessà per certs aspectes de la llengua: Com feien el subjuntiu? Tenien conjugació prefixa? Tenien noms pels peixos? El blemi quedà garratibat:
-Però... on has après la llengua blèmia?
- Razès me l'ha anat ensenyant tot fent camí- respongué la noia sense donar-hi cap importància.
Al capvespre tota la població s'aplegà en una era central que feia de plaça i rostiren dos cabrits que compartiren amb els hostes. Després hi hagué cants, dances, rondalles i com a colofó, Razès desembolicà la llarga vara que tant havia intrigat a Tírsit, aparellà el seu instrument i cantà dues cançons blèmies. Al final tothom es posà dempeus i Nimlot oficià un ritual nocturn en el transcurs del qual Tírsit i Totmès recitaren himnes en la llengua sagrada dels egipcis, que els blemis escoltaren amb els braços alçats vers la lluna en creixent.
Un vel de misteri cobria aquella nit les comes blèmies de Rehur.

El dia es llevà fred i lluminós. L'expedició sortí de bon matí. Tot el poble acudí a despedir els viatgers. Laonara hagué d'imposar un límit als presents que la gent els oferia, al.legant que la ruta que els esperava era costeruda, sense pous, i que els camells havien de transportar aigua per tres dies.
El camí deixava els senders de les fraus i s'enfilava pels carreranys abruptes de les serralades que baixaven dels tossals de les muntanyes Maragdines cap a la vall del Nil.
Tírsit i Razès cavalcaven de costat; el noi la instruïa pacientment en la llengua blèmia, en la que l'escriba feia grans progressos. No paraven de parlar, aprofitant qualsevol incident del camí per fer frases i escatir problemes gramaticals. Tírsit era una alumna molt exigent i volia que se li donés raó de tot; el pobre Razès es veia negre per satisfer la seva curiositat, però al capdavall, pouant en les lliçons d'egipci i de grec rebudes a File, se'n sortí amb dignitat.
-Cap romà no ha trepitjat mai aquesta terra- comentà Laonara quan, arribats a una collada, albiraven lluny, vers ponent, la calima de la vall del Nil-. I d'egipcis, ben pocs.
Escalant cingles, travessant colls i aprofitant els còrrecs de les clotades angostes i eixutes, els expedicionaris arribaren a entrada de fosc a una pleta abandonada on feren nit, acompanyats pels udols dels xacals i pel brunzit del vent en els còdols del cingle.

A la matinada següent el temps seguia fred i serè. La ruta que emprenia la capdavantera era un carrerany molt poc fressat que, coll darrere coll, anava guanyant altitud. A migdia, després de travessar una cinglera de roques granítiques, baixaren a un calm que s'extenia vers el sudest fins a perdre's de vista. Havien d'estar a molta alçada, car a ple dia l'aire era encara fresc.
Cavalcaren per aquell desert desolat fins al vespre. Quan ja fosquejava, albiraren al damunt d'una comella un foc, i al costat dues tendes de nòmades. La capdavantera féu avançar un dels homes de l'escorta, que parlà amb els acampats i tornà anunciant que els nòmades oferien el seu foc. Tothom s'arraulí al voltant d'una minsa foguera d'arrels de matorrals. Els nouvinguts compartiren els seus queviures amb els nòmades, que no tenien altre passament que dàtils i un formatge dur com una pedra. No posseïen bestiar propi, i havien acudit a aquells cingles a caçar serps verinoses per als bruixots de Klina, que quedava, digueren, a sis hores de camí, al peu de les muntanyes Maragdines.
-Allà ens adrecem- digué la capdavantera-. Comptem arribar-hi demà al migdia.
-Heu caçat serps?- demanà Totmès, encuriosit.
-Només quatre- respongué un dels nòmades-. Vam arribar ahir nit i tot just aquest matí hem plaçat els paranys.
-On les teniu?
-En un cistell, ben colgades de terra, al darrere d'aquella roca. Si t'hi acostes no les veuràs, però sentiràs com xiulen.
Tírsit i Totmès s'aproparen al cistell de les serps. Razès digué que ja n'havia vistes prou. Les feres feien un esbufec continu, que esdevingué un brunzit quan els germans s'hi acostaren.
-Anem, anem- exclamà Tírsit espaordida-, arrapant-se al braç del seu germà.- A Shmun ja no n'hi ha de feres així.
-No, els caçadors han d'anar molt desert endins per trobar-ne.
-Tu hi veus alguna cosa de sagrat en aquests animals, Totmès?
-No, jo no, i tu?
- Jo tampoc.
I se'n anaren a jeure al costat de Razès, que ja dormia embolcallat amb la seva capa.


Els nòmades indicaren a la capdavantera la ruta més faedora per arribar a Klina. Es tractava de seguir per la carena, que feia de més bon passar que les fraus, i, arribats als cingles que volten el poblat, baixar a pic per un grau marcat amb pedrons.
La jornada fou tranquil.la, gairebé descansada. Els camells i els cavalls s'havien pogut abeurar en un toll que formava l'aigua que regalimava de les roques granítiques dins d'una profunda espluga. Feia sol, però l'aire fresc en moderava l'escalfor. A migdia, quan ja estigueren segurs d'arribar a Klina aquell mateix dia, es concediren un àpat extraordinari per esgotar les darrreres provisions; n'hi hagué també per als animals.
A mitja tarda assoliren la vora de la carena i s'abocaren als espadats que voltaven la plana, fèrtil i esponerosa, on s'estenia el poblat de Klina, quasi una ciutat de tendes de campanya amb una ciutadella al centre voltada d'una muralla. La capdavantera trobà de seguida el grau indicat pels nòmades, i manà que tothom descavalqués per baixar-lo a peu, car el pendent era molt fort.
Quan eren a mitja baixada, a una cornisa pissarrosa, la capdavantera invità els expedicionaris a treure's la roba de travessa i posar-se els vestits de mudar. A tots estranyà una mica, perquè encara mancava un bon tros pel poblat, però ningú no digué res i en un cluc d'ulls es canviaren. Quan prosseguiren la baixada, el seguici semblava una processó, Nimlot amb la seva túnica de lli blanc immaculat, els dos escribes amb les seves gramalles de fil blanc i Razès amb els seus guarniments de ciutadà romà.
Quan arribaren al peu de l'espadat vegeren un escamot d'homes a cavall que els sortia a l'encontre al galop amb les espases desembeinades. Arribats on els expedicionaris els esperaven immòbils, es dividiren en dues ales i els envoltaren completament. Nimlot llançà un esguard interrogatiu a la capdavantera, però aquesta li somrigué movent el cap assossegadament. Els armats descavalcaren i embeinaren les espases. El que els menava avançà unes passes, s'aturà al davant del grup i els esguardà amb atenció. Al capdavall, alçà un braç i exclamà amb veu estentòria en llengua blèmia:
-En nom del príncep dels blemis del nord, benvinguts a la vila de Klina de les Maragdines.
Aleshores, abans que ningú no la pogués aturar, Tírsit avançà i, alçant els braços, pronuncià en pura llengua blèmia:
-Que la nostra Mare Isis beneeixi la terra dels blemis i tots els seus habitants!
El cap de l'escamot quedà tan esbalaït que no encertà a respondre. Els seus homes esclataren en crits de joia i de benvinguda i, trencant totes les formalitats, es precipitaren vers Totmès i Tírsit i els besaren els baixos de les túniques, mentre Razès, enardit, cridava:
-Germans, teniu amb vosaltres els escribes del temple de Thot de Terra Endins!
Quan l'aldarull s'encalmà, Nimlot demanà a Laonara de reemprendre la marxa cap al poblat, del que els separava encara mitja hora de camí. Una part de l'escamot armat muntà a cavall i galopà camí endavant, mentre els altres romangueren per escortar els expedicionaris.
Quan assoliren les primeres tendes de l'aglomeració trobaren tota una gernació que els esperava amb la mainada al davant. Dues dones joves amb els cabells negres i llargs deixats anar els oferiren aigua en gots de terrissa. Els nois i les noies s'acostaren a Tírsit i a Totmès per abraçar-los i besar-los. Els dos escribes entraren a la vila dels blemis amb un petit blemi a cada mà.
El cap de l'escamot, sense impacientar-se, els anà guiant vila endins a través dels carrers que s'obrien entre les tendes, engravats i polits. Quan travessaren les portes de la ciutadella, els vilatans els deixaren i es trobaren isolats en una ampla via enllosada que pujava vers un edifici emmerletat. Anaven Nimlot, els tres joves i la capdavantera, guiats pel cap de l'escamot. L'escorta de blemis que els havia acompanyat pel desert havia desaparegut. Quan arribaren al peu de l'escalinata que pujava cap a la porta del castell els sortí a l'encontre un home amb arreus de guerra lluents i fastuosos. El militar parlà amb el cap de l'escamot i amb la capdavantera i tot seguit s'adreçà a Nimlot i el saludà respectuosament en llengua egípcia; després saludà els dos escribes i, posant les mans sobre les espatlles de Razès, li parlà afectuosament en llengua blèmia. Aleshores els invità a entrar a la fortalesa.
Aquesta era un edifici de modestes dimensions, bastit a l'entorn d'un pati central porticat. L'introductor els conduí a una ala del claustre en la que s'obrien diverses portes baixes i els assignà una renglera de cambres, indicant-los que l'endemà matí serien rebuts pel príncep dels blemis del nord, i que mentrestant es podien moure lliurement per tota la vila. Els àpats els serien servits en un refectori al costat de les cambres, on trobarien altres hostes.
Els viatgers, fatigats de tants dies de camí pel desert, renunciaren a la passejada vilatana i romangueren al castell, on alternaren amb altres forasters hostatjats a la casa.

L' endemà matí, Nimlot i els dos escribes foren rebuts sense cerimònies pel príncep dels blemis del nord. Era un home de mitja edat, alt, cepat, amb uns cabells negríssims que li arribaven a frec d'espatlla. Anava vestit amb gramalla de llana grisa amb cinyell de cuiro i calçava sandàlies també de cuiro. Al coll, penjada amb una gruixuda cadena de plata, duia una imposant maragda.
Després de les salutacions rituals en llengua egípcia, el príncep els interrogà sobre la travessa i les seves incidències. Tot seguit s'interessà per l'art dels dos escribes, i escoltà encisat les explicacions que n'hi feia Tírsit en blemi.
-Si tots els egipcis fossin com vosaltres!- exclamà a la fi-. Quanta sang i quan sofriment ens haguéssim estalviat.
-Lamentablement- digué Nimlot- blemis i egipcis han estat sempre molt mals veïns. I no és pas perquè ens faltin terres...
-Nosaltres sempre hem estat gent del desert i mai no hem pretès invadir les contrades de la vall. Però tenim necessitat de l'aigua del Nil, de les fonts i dels pous, i els egipcis ens en han impedit l'accés. Per això hem hagut de guerrejar.
-Malgrat aquestes desavinences, egipcis i blemis sempre ens hem relacionat. Al capdevall, els blemis veneren els mateixos déus que els egipcis, començant per la Gran Mare.
-Que el seu nom sigui beneït. Si, és cert que la professió de la mateixa religió ens ha apropat als egipcis. Els reis grecs d'Egipte, que no tenien envers nosaltres la rancúnia dels antics pobladors de la vall, s'avingueren a fer tractats. Obriren rutes a través del desert, ben proveïdes de pous. Això ha facilitat els contactes i el comerç, i ens ha afavorit. Els romans, al començament, seguiren la mateixa política. Hi hagué guerres, certament, però en la majoria de casos era perquè un bàndol de l'imperi ens llogava per guerrejar contra l'altre bàndol. D'això en deien la guerra civil.
-Ben mirat- observà Nimlot-, amb els grecs i els romans els blemis han estat més lliures que els mateixos egipcis. Nosaltres som un poble sotmès des de fa quasi vuitcents anys.
-Aquesta llibertat ens l'hem guanyada, i ens ha costat ben cara. Tota la vall del Nil està plena d'esclaus blemis captivats per les tropes imperials i fins i tot per simples caçadors d'esclaus. No tots tenen la sort que ha tingut Razès de trobar-vos a vosaltres.
-Razès, tu, príncep, i nosaltres estem units per la pertinença a la mateixa família d'adoradors dels déus d'aquesta terra. El nostre enemic comú és ara l'imperi cristià.
-Si, però vosaltres ara veniu a negociar en nom d'aquest imperi...
-No és ben bé així- exclamà Nimlot amb vehemència-. Les negociacions les haureu de fer amb els enviats del dux a l'indret que assenyalareu. Si nosaltres hem acceptat de venir al país dels blemis és per fer-vos avinent que un acord de pau entre els blemis i l'imperi romà pot reportar avantatges a la causa de l'antiga religió a Egipte.
-El dux Maximí també sap això. No ha volgut exposar-se a un fracàs i us ha enviat per sondejar les nostres intencions.
-El dux Maximí és un home respectuós amb l'antiga religió dels grecs, que a Egipte s'assimila a la nostra i a la vostra.
-Què ha fet Maximí en favor de la religió dels egipcis?
-No ha estat nomenat per això. El govern d'Egipte el duu el prefecte augustal d' Alexandria . Maximí ha estat enviat exclusivament per negociar la pau amb els blemis.
-Com es menja això de la pau amb els blemis?
-Ells, en la seva llengua bàrbara d'Itàlia, en diuen "pax perpetua", és a dir, pau per sempre més.
-Això no té solta ni volta. Nosaltres no podem prendre compromisos en nom dels nostres fills i dels nostres néts.
-És una manera de dir...
-La meva manera de dir és ben clara. Nosaltres tenim confiança amb el dux Maximí, però no sabem si podrem confiar en el seu successor, que probablement serà un cristià intolerant. Aleshores, podem prendre un compromís que serà ferm mentre Maximí sigui dux de les Dues Tebaides. Després, caldrà negociar un nou tractat amb el seu successor.
-Tot això depassa els límits de la meva missió, príncep. Jo vinc de la part de Maximí, no del rei dels romans.
-Ja ho entenc, Nimlot, i te n'estic molt agraït en nom del meu poble.
-El teu poble, príncep, s'estén fins al país dels blemis del sud?
El príncep somrigué.
-La pregunta és un xic capciosa, Nimlot. Mira, jo sé que soc el príncep de tots els blemis, però a condició que no m'ho preguntin. Ja saps que els problemes dels blemis del sud no són els mateixos que els dels blemis del nord. Nosaltres ens enfrontem amb l'Imperi Romà i ells s'enfronten amb els nubians. I ara, l'Imperi ajuda als nubians. Saps perquè?
-Doncs, no...
-Perquè la religió cristiana avança fortament entre els nubians. El bisbe de Syene i els monjos de l'Alta Tebaida envien missió rere missió a les ciutats nubianes del Nil, i estant convertint pobles sencers. Amb això, els nubians deixaran de ser una amenaça militar per a l'Imperi Romà, i només quedarem els blemis.
-Motiu de més per entrar pel camí de la pau pactada, príncep...
-Tornem a aquesta pau. N'has parlat personalment amb el dux Maximí?
-No. El qui hi ha parlat és Hermodor de Tebes, que ja deus conèixer.
-Hermodor! És un gran amic dels blemis.
-I un dels puntals de la nostra religió a l'imperi.
-I de què han parlat Hermodor i Maximí?
-Primer de tot, dels camins. Amb la pau, totes les rutes del desert entre la vall del Nil i el mar Roig estaran obertes als blemis.
-Escolta: els qui tenen problemes per transitar per aquestes rutes són els romans, no els blemis.
-Bé, però les podreu utilitzar per al comerç, i això us afavorirà sense cap mena de dubte.
-Potser téns raó. Què més?
-L'aigua. Els blemis tindran accés al Nil i a tots els corrents d'aigua per abeurar els ramats.
-Fa milennis que demanem això. El Nil és de tots, però primer els egipcis, després els grecs i ara els romans ens n'han impedit l'ús.
-Al Nil hi ha aigua per a tots, i encara n'arribarà molta a la mar.
-Camins i aigua. Molt bé. Però tu, Nimlot, no t'has basquejat a travessar el desert per parlar-me de rutes i de rius.
-Ja ho has comprès. El capítol principal del tractat faria referència a la llibertat dels blemis per practicar la seva religió tant en els seus territoris com a les ciutats de la vora del Nil que l'Imperi considera que es troben dins de les seves fronteres, i en particular Filé.
-Hi haurà garanties absolutes per al culte de l'antiga religió a Filé?
-Absolutes. Filé i el seu rodal seran un domini dels sacerdots d'Isis.
-Bé; ara escolta'm amb atenció. Saps que cada any, des de temps immemorial, al mes de Paope, els blemis i els nubians de l'alta vall del Nil baixen a Filé, recullen l'estàtua de la deessa i la porten processionalment a les ciutats del sud. Al cap d'un mes la tornen a Filé. El tractat haurà de donar garanties per a la preservació d'aquest costum amb tots els seus rituals.
-D'això n'han parlat expressament Maximí i Hermodor; aquest ha assistit al darrer linatep a Filé i ha escatit l'afer amb els sacerdots de l'illa.
El príncep es féu enrere i suspirà. Després d'un llarg silenci, digué:
-Tu ets sacerdot de l'antiga religió, Nimlot, i has demostrat ser amic del poble blemi. Digues-me sincerament: que en penses de tot això?
Nimlot medità uns moments i a la fi digué:
-Hermodor pensa, i jo estic amb ell, que el punt cabdal de tot aquest afer es Filé. Si els imperials respecten sense reserves ni subterfugis l'excercici de la nostra religió a Filé, permetent-ne l'accés tant als egipcis com als blemis i als nubians, donaran proves de la seva bona fe i els altres problemes, que com tu molt bé dius, ho són més per als romans que per als blemis, s'aplanaran per ells mateixos. Els blemis deixaran d'atacar els romans, i si els blemis deposen les armes, la població de les riberes del Nil no posarà obstacle al vostre accés a l'aigua. Filé esdevindrà la pedra de toc.
-El que dius és molt assenyat. Ho tindré en compte quan reuneixi el consell dels ancians per prendre la decisió de trametre ambaixadors a Maximí.
Tírsit, Totmès i Razès havien estat escoltant la conversa amb la més absoluta immobilitat. Eren conscients d'assistir a un esdeveniment històric, i per res del món haguessin interromput el diàles dels dos homes. El príncep, després de les seves darreres paraules, es girà afablement als joves i digué en llengua blèmia:
-Aquesta noia parla perfectament la nostra llengua...
Tírsit s'afanyà a respondre en blemi:
-Qué més voldria que parlar-la bé! És una llengua molt bella, i estic fent tot el que puc per aprendre-la.
-Queda't una temporada amb nosaltres i l'aprendràs perfectament. Seràs gran hoste del Principat, i podràs ensenyar la llengua sagrada a alguns dels nostres escribes.
-De debò que m'agradaria, però el meu germà i jo encara estem estudiant la llengua antiga sota la direcció de Pinedjem; hem de tornar a Hermòpolis per continuar el treball.
-Ho entenc, ho entenc, però promet-me que, més endavant, si hi ha ocasió, ens tornareu a visitar i ens instruireu en la saviesa dels antics egipcis.
-T'ho prometo, príncep, de tot cor.
Razès no pogué estar-se'n i exclamà:
-Príncep, jo vull anar amb ells a Hermòpolis per aprendre la llengua egìpcia antiga.
El príncep l'esguardà i respongué amb fingida severitat:
-Tu, el que faràs es tornar de seguida a Filé a aprendre bé el grec i l'egipci. Després, arribat el moment, aniràs a Alexandria a estudiar retòrica i filosofia. La nostra nació necessita homes cultes per dialogar amb els romans, i tu seràs un d'aquests homes.
Razès, esmaperdut, es refugià al darrere de Totmès i Tírsit, que es manifestaren completament d'acord amb els projectes del príncep. Aquest donà l'audiència per acabada i invità els hostes a un àpat amb els seus consellers i la seva família.

L'estada dels hostes a Klina de les Maragdines es perllongà una setmana, durant la qual prengueren contacte amb tots els estaments de la vila. Tothom volia conèixer els dos escribes del temple de Thot de Terra Endins, la llegenda dels quals corria ja per tots els pobles i tots els campaments dels blemis. Cada dia Nimlot oficiava el culte matinal i vespertí a la gran tenda que servia de temple, magníficament decorada i presididda per una estàtua d'Isis negra alletant Horus. Un dia sencer fou esmerçat en visitar la mina de maragdes més propera, a quatre hores de camí. Tírsit esgotava un frenètic programa d'aprenentatge del blemi, instruïda per un escriba que dominava el grec i l'egipci i del que no es separava en totes les hores del dia. Una turba de nois i noies es disputaven Totmès i Razès per iniciar-los en els diferents aspectes de la vida dels desert. I mentrestant, la idea de la pau s'anava obrint camí.

Al cap d'una setmana, ja a finals del mes de Tobe, el quatre expedicionaris emprengueren el camí de retorn cap a la vall del Nil. Els guià altra vegada Laonara, que era una de les millors coneixedores de les rutes del desert. Anaren a trobar el camí d'Aristonis a Edfú, poc fressat però molt ben conegut pels blemis. En quatre dies, sense incidents, arribaren a Edfú. Turi, advertit pels blemis, els esperava amb el Rois aparellat. Nimlot, Totmès i Tírsit embarcaren cap el nord, amb idea de fer parada a Ptolemais per parlar amb el dux Maximí, i després seguir cap a Tkou. Razès, a contracor però resignat, s'embarcà en un vaixell que feia la singlada de Syene, des d'on arribaria per terra a Filé.

0 Comments:

Post a Comment

<< Home