EL BARQUER DELS DÉUS 9 (1 i 2 parts)

(PER DISTRACCIÓ he insertat la tercera part del capítol 9 abans de la primera i la segona (es tracta d'un capítol molt llarg). Poso aquí les dues primeres parts.)




Un viatge pel Nil


Dimecres 3 de Paope, l'octubre dels romans, de l’any 452 de l’era cristiana.

-Un oficial de l'Imperi? I dius que és un dels nostres? - digué l'estibador mentre desgranava goludament el carràs de raïm que Turi li havia regalat.
- No se'n amaga pas. Demaneu-ho a Pinedjem: és gràcies a ell que la princesa Pulquèria li va concedir el privilegi de conservar el temple d'Isis de Tkou. Hermodor és un ambaixador volant de l'emperador, una mena d'apagafocs. Allà on hi ha un conflicte, allà corre Hermodor.
-I com s'ho fa?
- D'entrada hi aboca calé, del seu i dels altres. Però si veu que no se'n surt, etziba un parell de coces de mostra, peti qui peti, només perquè vegin com pot anar. A la seva darrera ambaixada en va deixar quatre d'estesos, i eren peixos grossos.
- I què ha vingut a embullar a Antinòpolis?
- No ve en viatge oficial. Vol visitar el país, riu amunt, des d'Antinòpolis fins a Filé.
-Carall, això demana molt de temps!
- En té prou. M'ha llogat per un mes, per dur-lo fins a la primera cascada, veient-ho tot pel camí.
-Tot què vol dir?
- Ja t'ho imagines, no facis l'orni: els temples de la nostra religió i les tombes dels faraons.
-Quina sort que tens, Turi. Faràs el badoc, i a sobre guanyaràs uns centimets. Mira, mira! Ja arriben!
Efectivament, pel centre del riu avançava a favor del vent de Líbia una magnífica galera romana amb totes les veles desplegades, blaves, vermelles i negres. Al capdamunt del pal major onejaven les tres banderes imperials. A banda i banda de la proa lluïen sis grossos escuts d'aram. La figura del mascaró, una sirena de pits punxeguts, tallava la calitja vespertina amb tota la potència del bastiment militar. Els rems romanien immòbils i plegats arran de l'amura.
Amb lliscament majestuós, la nau s'acostà a la rada del port i maniobrà hàbilment per atracar al fondejador principal, que havia estat completament desembarassat. Quan el buc tocà el moll, les veles foren arriades en un batre d'ulls, i l'ancora anà a fons . Dos mariners saltaren a terra i amarraren un calabrot al norai. Després tornaren a bord i desaparegueren per les escotilles. La coberta quedà buida i silenciosa.
El moll estava ple de badocs que murmuraven encuriosits. Una llarga catifa arrencava del centre de l'andana fins al primer graó del replà de l'arc de triomf. Allí, sota l'arcada principal, esperaven el governador, el cap del destacament militar i el president de l'assemblea de la ciutat, voltats d'altres curials.
El sol, en el seu curs cap al desert líbic, projectava sobre les lloses de l'esplanada del port les ombres allargassades dels tres arbres de la nau. La coberta de la galera seguia solitària. La gentada, arran d'aigua, callava i esperava.
A la fi, després de nerviosos xiuxiueigs, els dignataris de terra avançaren lentament cap al vaixell ancorat, procurant no trepitjar fora de la catifa. Quan arribaren davant del portaló, quatre mariners sortiren d'una escotilla com empesos per un ressort, posaren la passarel.la i desaparegueren tot seguit pel forat d'on havien sortit. Tot tornà a quedar solitari i silenciós.
Al cap d'una estona, un militar amb les insígnies de comandant, amb clàmide i plomalls al casc, sortí per la porta del castell de popa i avançà fins a la passarel.la. Des d'allí féu un senyal al comandant de la plaça i, sense esperar resposta, girà cua i s'entornà per on havia vingut. El comandant pujà a coberta, el seguí i entrà al castell de popa.
Passats uns minuts sortí del castell de popa un home rabassut, de cabells grisos i atapeïts, guarnit amb túnica i mantell de senador. Amb pas decidit anà cap a la passarel.la, seguit pel comandant i l'altre militar, desembarcà i, amb tota senzillesa, abraçà i besà tots i cadascun dels qui l'havien vingut a rebre. Després, mirant tots de no trepitjar fora de l'estora, s'adreçaren amb calma cap a la ciutat, passant per sota de l'arc triomfal. La gentada esperà per veure si desembarcaven fato, però en comprovar que no desembarcaven res, i que la coberta del vaixell seguia deserta, s'anaren disgregant més aviat decebuts de la poca patxoca d'aquell oficial de l'imperi.
Turi i el seu company s'havien fet un fart de riure presenciant la subtil picabaralla protocol.lària dels dignataris; estaven molt satisfets del capteniment del seu correligionari, que no s'havia mostrat fins que els magistrats no havien avançat fins al vaixell. Tot seguit feren cap a la taverna del moll dels teixidors, on solien trobar els seus companys, i passaren la vesprada comentant els fets i bevent vi dolç de Xipre.

Dijous 4 de Paope

L'endemà a trenc d'alba, Turi i un dels seus estibadors es presentaren davant del portaló de la galera.
- Què voleu? -els escopí el sentinel.la, amb care de pomes agres.
- Aviseu Hermodor que estem a punt de salpar - respongué Turi sense ni mirar-se'l.
- Sa Dignitat l'Ambaixador es llevarà quan li roti, i vosaltres, morts de gana, vejam si en parleu amb més respecte.
- Doncs ja li podeu dir amb tot el respecte que si no surt tot seguit ens haurà d'empaitar pel camí de sirga. Nosaltres no podem esperar més.
- Egipcis desvergonyits! És així com tracteu un oficial de l'Imperi? Ja podeu fotre el camp o cridaré el cos de guàrdia que baixin a atonyinar-vos com us mereixeu.
- Baixa tu, mastegafigues, i veuràs quin pa hi donen als molls del Nil!
El sentinel.la féu gest d'anar cap a l'escotilla de popa, però abans que hi arribés en sortí el capità del vaixell, amb el cap descobert i amb la clàmide mig ajustada.
-Què passa, sentinel.la? Què és aquest temperi? -exclamà amb veu enrogallada.
- Aquests egipcis, que diuen que venen a buscar el senyor ambaixador.
L'oficial s'acostà al portaló i demanà amb bonhomia:
- Sou els barquers que heu d'acomboiar l'ambaixador?
- Si, senyor -respongué Turi. - Havíem quedat amb Hermodor que salparíem a punta de dia, i mireu el sol com ja pica l'ullet per sobre l'arc de triomf.
- Hermodor se'n va anar a dormir molt tard i deu estar molt cansat. Torneu d'ací a un parell d'hores.
- No podem esperar. Duem fruita a l'altra banda del Nil, i si esperem gaire se'ns neularà a coberta. El sol pica més aquí que al Pont Euxí, oficial. A més, Hermodor va dir que ens ajudaria a carregar els cistells, i ja veieu, el més calent és a l'aigüera. Au, desvetlleu el vostre ambaixador, i som-hi.
- Agrestis et dyscolus -observà somrient el capità, que era de Tortosa, a la Tarraconensis.
- Sé una mica de llatí, senyor -respongué Turi calmosament - i a més, això de dyscolus ho entenc molt bé, que és un mot grec. No, no sóc rebel. Sóc un egipci lliure i tinc la meva barca, amb la que mercadejo amunt i avall del Nil.
-Què transportes?
- De tot, però sobre tot teixits. Per cert, no me'n comprarieu un parell de peces? Dueu les ensenyes imperials molt esparracades.
L'oficial esclatà en una gran riallada, i adreçant-se al sentinel.la, manà:
- Poseu la pasarel.la. Tu, barquer, puja i ves tu mateix a desvetllar el teu senyor descarregador; ja veurem quina cara hi posa.
Turi saltà a la coberta del vaixell i s'adreçà decididament cap al castell de popa, però abans que hi arribés, la porta s'obrí i Hermodor n'eixí d'una revolada. Anava guarnit amb brusa negra d'estibador i amb calces ajustades a la cama i lligades al turmell. Calçava mitges botes de pell de cabra i duia penjat a l'espatlla un sarró de llana gruixuda.
El capità se'l mirà garratibat i exclamà:
- Per Pòl.lux! Doncs si que sembleu un descarregador de moll!
-No ho semblo, que ho sóc, caríssim Paulí -respongué Hermodor de bona jeia-. Apa, adeu, i bon retorn a mar oberta. Jo me'n vaig amb la meva gent.
- Espero que tot us vagi bé, Hermodor. Aneu a un país perillós. Els blemis encara estan mig revoltats.
- Vosaltres teniu prou motius per malfiar-vos dels blemis, nosaltres no: venerem els mateixos déus.
-Amb la més delicada pietat us poden esberlar el cap per robar-vos. No us en refieu. Advertiu els destacaments imperials dels vostres plans de viatge.
-De cap manera, Paulinus. És una expedició privada, com d'altres n'he fet, ja ho saps prou. A més, no m'embarco amb un barquer qualsevol, sinó amb el barquer dels déus. Quina protecció més alta voldria?
-Per si cas, Hermodor, us encomanaré al meu déu, que en els darrers temps s'ha mostrat més eficaç que els vostres...
- Apa, que és tard i vol ploure! Salve, capità. Salut, soldats!
Hermodor i Turi saltaren a terra i, seguits per l'estibador, s'adreçaren al moll de les mercaderies, on els esperava la barca aparellada per salpar.
La barca de Turi era un sòlid bastiment del tipus denominat polícopon, amb tres rems per banda. Havia estat construïda a les dressanes de Coptos sota la direcció del mateix Turi. Les quadernes eren de fusta de roure portada expressament de Xipre. La quilla era d'un sol tirat, esmolada com un ganivet. Els folres eren de fusta de pi del Faium. Però allà on Turi havia tirat la casa per la finestra era en l'orla i la coberta, totes elles de cedre de Fenícia, com si en lloc de transportar blats i llanes hagués de transportar princeses síries. El cas és que el fustam de la coberta de la barca de Turi no es ratllava ni que hi arrosseguessin una arada d'artigar. Més d'un massa ben calçat s'hi havia clavat una solemne resquitllada. El Rois arborava un aparell de dos pals amb guaires i ales per aprofitar els ventims del Nil. L'esperó representava un cap de brau. El castell de popa era molt historiat, amb columnes papiriformes. Entre la sentina i la coberta podia transportar setcentes àrtabes (uns quatrecents sacs) de blat. Ara la barca estava acabada de repintar amb coloraines vermelles, blaves i morades. A banda i banda de la proa lluia el seu nom: Rois , l'Alerta.
Corria la brama que aquell joiell de barca havia estat finançat amb diners dels tresors ocults dels temples. Els que sabien de què anava, tanmateix, insinuaven que la factura l'havien pagada els sacerdots de Filé. Fós com fós, Turi tenia una barca magnífica i velejadora com ella sola.
La tripulació consistia en vuit estibadors remers, dos vailets i un cuiner que era alhora pesador, remeier i músic. En aquell periple la barca duia ordi i fruita fresca amb destinació a Hermòpolis, just a l'altra banda del riu. Al temple de Thot, més enllà d'Hermòpolis canals amunt, havia de carregar teixits confeccionats i llana en floca destinada als nubians del Dodecasquè, més amunt de la primera cascada.
Hermodor fou presentat a la tripulació, que l'acollí amb simplicitat. Tots eren devots de l'antiga religió i sabien prou bé tot el que aquell home vestit amb l'aspra estamenya dels estibadors havia significat per a la preservació del culte ancestral a les terres d'Egipte. Hermodor ajudà a carregar els darrers sacs d'ordi, i un cop enllestida la tasca, tothom embarcà i el Rois salpà, posant cap a l'entrada del canal d'Hermòpolis, a l'altra banda del riu, amb tot el drap guindat per aprofitar una ramiola de gregal que amb prou feines arrissava les aigües calmoses del gran riu.
Quan foren al mig del corrent, el cuiner músic, que tambè se les donava de sacerdot, entonà una pregària a Isis, que fou respectuosament seguida per tots els navegants amb els braços alçats i els palmells de les mans enlaire.
Al cap de poca estona, quan havien assolit la riba de ponent, s'endinsaren pel canal de Shmun, que encara era navegable a primers d'octubre. El ventet del nordest havia amainat, de manera que el patró ordenà tombar la vela i armar els rems. Quan els estibadors s'hi posaven, Hermodor insistí a agafar un rem i hagueren de deixar-lo fer.
El Rois atracà al moll d'Hermòpolis, desert en aquella hora, tret de dues xalanes de pesca. El port era una instal.lació arcaica i esgalabrada, amb signes evidents de deixadesa. La ciutat d'Hermòpolis havia estat una de les més importants de l'Egipte faraònic, però havia anat decaient amb el pas del temps, a causa, en primer lloc, del desplaçament de la llera del riu, que havia deixat el seu canal intransitable la major part de l'any, però sobretot per la competència d'Antinòpolis, a la riba aràbiga, que havia esdevingut la capital administrativa de les Dues Tebaides.
Turi desembarcà tot seguit, acompanyat d'un estibador, per anar a trobar l'assentador de fruita i de cereals per al qual duia el carregament. Hermodor es disposà a visitar la ciutat sota el guiatge d'Orsíesi, el cuiner-músic, que es vantava de conèixer el país pam a pam.
Mentre pujaven a la vila per l'antiga via de Serapis, codolada a trossos, Orsíesi anà explicant l'origen del lloc. El nom egipci de la ciutat era Shmun, derivat de l'antic egipci Hemenú, mot que significava "l'octava", amb referència a les quatre parelles de divinitats primordials que flanquejaven el déu Thot, l'Hermes dels grecs. El panteó d' Hemenú feia la competència al d'Heliòpolis, però al capdavall els déus es van entendre i cada regió va seguir la seva llei.
La població s'escampava entorn de les ruïnes dels temples antics. Els murs del recinte sagrat estaven mig enderrocats i les cases dels veïns havien envaït el clos. Al bell mig s'aixecaven encara intactes les monumentals columnes del pòrtic del temple de Thot, de l'època de Ramsès II. Eren tan gruixudes, explicà Orsíesi, que els cristians no les havien pogut enderrocar com la resta de l'edifici; el que havia estat la sala hipòstila i el santuari era ara una pedrera on es trituraven els carreus del temple per fer-ne morter.
Tocant a la muralla hi havia la fàbrica d'un temple de Seti II, habitat ara per algunes famílies. Als pilons s'hi veien encara uns meravellosos relleus. Al costat, un altre temple més petit servia de cort de porcs.
Fora murs s'aixecava una imponent església cristiana, que era la seu episcopal. Havia estat edificada sobre un temple dels temps dels Ptolemeus, aprofitant-ne molts elements; manifestava encara tota la grandesa dels antics temples egipcis. Tenia un transsepte amb els braços acabats en petxina. Estava voltada de pòrtics i de dos propileus profusament decorats. Poc més enllà s'aixecaven una capella i un baptisteri. Tot plegat formava un esplèndid recinte religiós que recordava els antics santuaris faraònics.
Al nord-oest de la ciutat, en direcció al desert, hi havia dos monestirs, un de monjos pacomians i un de melecians.
De retorn al vaixell, Hermodor ajudà a la descàrrega dels cistells de fruita i dels sacs d'ordi. Després dinaren tots plegats a l'ombra d'un tendal estès davant del castell de popa, asseguts sobre gruixudes estores d'espart. Orsíesi es volgué lluir i oferí un estofat de xai amb cebes i prunes, amb pa de blat desenfornat aquell mateix matí a Antinòpolis.
Després d'un breu descans, els remers es tornaren a posar als bancs i el Rois remuntà feixugament el canal de Shmun per anar a trobar el ramal que duia a la necròpolis i al temple de Thot de Terra Endins.
A mitja tarda, quan l'oreig del Nil havia començat de bufar, el vaixell atracà al portitxol del temple de Thot de Terra Endins. A dalt de la graderia del moll esperaven impacients, des de feia hores, Tírsit i Totmès, que sostenien a les mans una bacina i un gerro d'aigua perfumada amb espígol per a les ablucions de benvinguda.
El primer que saltà a terra, abans i tot que posessin la passarel.la, fou Turi, que pujà els graons corrent com una llebre per anar a abraçar els dos germans, sense curar-se ni poc ni molt dels esquitxos d'aigua espigolada que li amaraven els vestits.
Hermodor el seguí lentament, i arribat davant dels escribes, els saludà amb una profunda inclinació, procedint tot seguit a les ablucions rituals. Sabia perfectament qui eren, i venerava en ells la presència i la permanència de la saviesa de l'antic Egipte que ell havia maldat per preservar de la completa extinció. Després, depassada la fredor del cerimonial, començaren de conversar animadament, i gairebé no pararen durant tot el temps que el viatjer sojornà al temple de Thot. Hermodor estava ullprès de la puresa de la llengua egípcia que parlaven aquell noi i aquella noia, lluny de les malformacions dialectals de la gent del comú. Semblaven, comentà més tard, llibres parlants.
Deixant dos vigilants al vaixell, tota l'expedició emprengué la ruta del desert vers la necròpolis i el temple de Thot, que quedava a mig estadi del portitxol per un camí força ben enllosat. Els dos germans i els dos vailets del Rois, que eren amics des de la infància, corregueren coma amunt per advertir la gent del temple de l'arribada dels visitants. Així, quan aquests començaren de trepitjar les llambordes de l'avinguda d'accés, Nimlot i Menat-Neter ja sortien de la porta del primer pati per anar-los a rebre. Fetes les primeres salutacions, tot el seguici es traslladà a la Casa de Vida, uns per descansar i altres per preparar la vetllada.
A l'entrada de fosc s'aplegaren a la sala hipòstila, il.luminada amb llànties als quatre cantons. Anaven tots, petits i grans, revestits de túniques de lli blanques llargues fins als peus.
- Aquest vespre sou tots sacerdots-, glossà Nimlot.
Aleshores s'encaminaren processionalment vers el santuari per celebrar el ritual ossiríac de l'hora vespertina. Nimlot desclogué el forrellat amb una clau d'argent i obrí les portes de bat a bat. El braser posat davant de l'altar guspirejava com encès de nou. Nimlot i Menat-Neter entraren, mentre els altres romanien a la part de fora. Nimlot, murmurant les antigues pregàries rituals, s'apropà a l'estàtua del déu, no més alta que una nina, i passà pels seus llavis els amulets. Mentrestant tots entonaren l'Himne Nocturn d'Osiris en llengua egípcia antiga. Quan Nimlot sortí de la capella, Hermodor li lliurà un cinyell de seda amb entramats d'or per lligar la clau d'argent.

Dos hermopolitans que baixaven de posar paranys al desert per atrapar serps verinoses, quan passaven per sota del temple de Thot sentiren els càntics.
-Ja hi tornem a ser - digué un d'ells.
- Això acabarà malament -reblà l'altre.
I seguiren endavant en silenci per les còmodes lloses del camí d'accés del temple de Thot de Terra Endins.

Acabada la celebració, tots recuperaren els seus hàbits ordinaris i s'assegueren en coixins entorn de la taula baixa de la cuina-menjador de la Casa de Vida. Les serventes etíops havien preparat una abundosa selecció de carns de porc al caliu amb herbes del desert. Begueren cervesa del maltatge de la casa.
-Feia anys que no bevia aquest nèctar divinal -exclamà Hermodor. -Els imperials no saben beure altra cosa que vi.
-De cervesa només se'n beu ja als temples -explicà Turi. -La millor de totes, apart d'aquesta, és la del temple d'Isis de Tkou. Ja us vagarà de tastar-la.
A l’hora dels postres hi hagué uns misteriosos anants i vinents dels visitants, i al capdavall posaren sobre la taula els presents que duien per Tírsit i Totmès. Els de la gent del riu eren els habituals, però no per això menys cobejats pels dos escribes: aquesta vegada els barquers havien arreplegat un codi egipci amb un tractat hermètic, un rotlle grec amb el text de "Les bacants" d'Eurípides i un feix de papirs d'escriptura hieràtica. Tírsit i Totmès no s'hi veien d'alegria.
Hermodor desembolicà una caixeta de fusta envernissada, l'obrí i en tregué dos collarets de granets de faiença enfilats amb or, amb medallons que eren grosses maragdes de verd intens i transparent. Tírsit i Totmès miraven els joiells bocabadats, i retingueren la respiració quan l'oficial de l'imperi els els posà al coll.
Menat-Neter no es pogué estar de dir:
- Heu estat massa generós, noble Hermodor. Al cap i a la fi, són dos estudiants que fan la seva feina.
- Són l'esperança d'un Egipte que agonitza, senyora. Si encara fóssim als bons temps, no un parell de collarets, un temple els dedicaríem. És que són molt diferents de Thot, el déu escriba?
-No -reblà Turi, - Thot, Tírsit i Totmès són una sola cosa.
-Apa, Turi - exclamà una de les minyones etíops que desparava taula -el que tu pretens és que al costat del temple dels Escribes de Shmun, pel mateix preu facin la capella del Barquer dels Déus.
Tothom rigué l'acudit i la vetllada proseguí amb familiaritat i bonhomia.
Tot d'una, Totmès llançà al seu pare una mirada de complicitat i etzibà la pregunta que li coïa a la llengua des de feia estona.
-Hermodor, és cert que heu estat a l'Índia?
- Si, és cert -respongué l'interpel.lat.
- Féu-nos-en cinc cèntims, si us plau.
Menat-Neter intervingué amatent:
- Totu, el noble Hermodor està cansat de carregar i descarregar saques d'ordi; no l'empudeguis amb les teves tafaneries.
- Estava cansat, senyora - digué Hermodor, tot enriolat, -però la vostra cervesa m'ha deixat més eixerit que un gínjol. Vejam, què vols saber de l'Índia?
Totmès féu posat de persona important i amollà la pregunta que tenia preparada:
- He llegit en un llibre de Filó d'Alexandria...
Hermodor l'interrompè sorprès:
- Has llegit Filó el Jueu?
-Veureu, Hermodor -intervingué Nimlot, -aquí llegim el que podem, no el que volem. El cas és que va passar pel magatzem un jueu de Síria que, a canvi de tres vestits de llana, ens va donar una obra de Filó titulada "Saviesa i bondat". És molt bella, i l'hem llegida moltes vegades.
Hermodor assentí amb el cap, i Totmès continuà:
-Filó parla d'uns savis de l'India que dediquen els seus esforços a les ciències físiques i a la filosofia i que practiquen la virtut més exigent.
-I diu que van nus del tot -afegí Tírsit, i tot seguit s'enrojolà com una magrana.
-Vejam -enllaçà Hermodor -jo us diré el que he vist, no el que he llegit. Vaig anar a l'India amb una caravana de marxants de Síria que anaven a cercar sedes i safrà. Vam seguir el camí del desert, travessant d'una punta a l'altra tot l'imperi dels perses. Hi ha una altra ruta, més al nord, per les muntanyes. És més llarga, encara que més passadora. El nostre viatge va ser llarg i tranquil. Els perses tenen soldats i destacaments de guarda escampats per tot el país, de manera que es viatja amb tota seguretat.
-Duieu el lloro? -demanà Turi fent-se l'innocent.
-No -respongué Hermodor sense immutar-se. -La pobra bèstia no hagués resistit la duresa d'una travessa com aquella. Bé, el cas és que al cap d'un mes de marxa pel desert vam arribar a la vall del Sind, que nosaltres en diem Indus. La caravana s'aturava a la ciutat de Geb, que és un port del mar d'Aràbia a la desembocadura del Sind. Jo vaig llogar guies i cavalls, que n'hi ha de magnífics, i vaig seguir riu amunt. Duia una carta de recomanació per al cap de l'església dels maniqueus instal.lada en aquella comarca, un sirià d'Edessa. Em varen acollir fraternalment i em van introduir en les comunitats dels savis i dels escribes de la religió vèdica. Val a dir que gairebé tots anaven vestits com l'altra gent del país, però si que en vaig veure algun de mig despullat i fins i tot un que anava a pèl. Gràcies als maniqueus, que em feien d'intèrprets, em vaig poder informar dels seus costums i de les seves creences. En aquell país, una cosa és la religió del poble, que professa un politeisme ric i desgavellat, i una altra les creences i les idees dels savis, que s'assemblen molt a les dels filòsofs de les nostres escoles platòniques. Uns i altres conviuen amb harmonia. Em van llegir passatges d'un llibre que en deien "El llibre secret del gran bosc", d'un pensament molt elevat i expressat amb un llenguatge més filosòfic que religiós . Vaig demanar si me'n podia endur una còpia, però s'hi negaren rodonament. De totes maneres, vaig prendre moltes notes, i potser algun dia ho posaré tot per escrit.
-Durant el viatge pel Nil tindreu prou lleure per escriure -observà Turi.
-Sobre tot si no us entesteu a agafar els rems -reblà un dels estibadors. La seva observació fou acollida amb una gran riallada, i Nimlot aprofità l'ocasió per acomiadar la vesprada.

Divendres 5 de Paope

Bufava un ventim de Cirenaica, una ramiola de no res. Turi féu guindar tot el velam, però aixís i tot el Rois avançava a pas d'home.
-Amb aquesta albaïna tardarem tres dies en arribar a Asiut -sentencià. -Au, armeu els rems.
-De cap manera -exclamà Hermodor autoritàriament. -Només vogarem en cas de necessitat. Jo no tinc cap pressa, i ja he deixat ben clar que totes les despeses, comprès el temps perdut, van a compte meu. Tu, Turi, el que has de procurar és que no falti res, ni bon passament ni bona beguda.
-Per això no heu de patir, Hermodor -respongué Turi enriolat. -Els meus homes són molt feinejadors, però de menjar i beure sempre hi són a punt; a més, en aquest vaixell això no s'ha estalviat mai.
-Entesos. Me'n faig un punt d'honor. Arribarem a Akhetaton aquest vespre?
-Si el vent no amaina, sí. Però no sé pas que voleu veure a Akhetaton, Hermodor. És un camp de ruïnes colgades de sorra.
-Tan malmès està?
-I més. És un lloc maleït. La gent el defuig. Amb prou feines si hi trobareu un parell de veïnats miserables a la vora del riu, i alguns monjos a les muntanyes.
-I les tombes?
-Totes saquejades.
-Malgrat tot, m'agradaria visitar-ne alguna.
-Fet. Demà de bon matí us hi acompanyarem.
A mitja tarda, el vent de Síria es donà més punter, i el Rois avançà riu amunt com a trot de cavall. Al capvespre amollaren l'àncora al davant de tres casetes de pescadors arrapades als carreus de l'antic port d'Akhetaton. Orsíesi baixà i mercadejà una panera de molls de fang, faves seques i prunes confitades. Amb aquests ingredients i les cebes i alls de la seva reserva permanent guisà una olla de peix que els àngels hi cantaven en cos de camisa. Soparen tots a coberta, a la llum esblaimada d'una lluna marinera. El vi corregué en abundància. A les postres -dàtils i figues seques de Xipre- la conversa girà amb naturalitat vers la corprenedora aventura religiosa d'Akhenaton.
-Què en sabeu? -demanà Hermodor.
-El que els petits escribes d'Hermòpolis ens han contat -respongué un dels remers-. És un dels seus temes preferits.
-L'afer Akhenaton no és cosa de petits escribes egipcis -continuà somrient Hermodor. -Jo penso que són els historiadors grecs els qui n'han donat la ressenya més ajustada.
-Som tot orelles, ambaixador -digué Orsíesi. -Però potser nosaltres, els fills de la Terra Negra, sabem coses que vosaltres, els grecs d'Egipte, heu ignorat perquè les heu volgut ignorar. Al capdavall ho podrem escatir.
-He vingut a aprendre, mestre Orsíesi, no a ensenyar -respongué Hermodor afablement. -Preneu-ho, doncs, com una conversa a la llum de la lluna. I bé, els meus historiadors filòsofs diuen que Amenofis IV no féu altra cosa que reconèixer obertament allò que la més pura tradició dels savis egipcis havia professat ocultament des dels temps de les grans revelacions profètiques d'Heliòpolis i d'Hermòpolis: que l'univers dels déus és una monarquia en la qual el poder s'expandeix en forma vertical. La divinitat més pròxima a nosaltres és la potència creadora, manifestada en Ra, el sol donador de vida. Però per damunt del sol hi ha els principis suprems que només els savis coneixen i que no són objecte de veneració religiosa, ans de contemplació intel.lectual.
-Carall de grecs! -mormolà el remer major, -de tot en féu filosofia.
-Poc a poc, home del Nil -respongué Hermodor. -El que acabo de dir es troba a les inscripcions de les tombes dels més antics faraons. Els petits escribes us en donaran raó.
-Aleshores -demanà Turi -quin paper hi fan en tot això els nostres déus en figura d'animals, Horus, Hator, Sobek i tots els altres?
-Eren romanalles dels temps més reculats, d'abans de l'escriptura i de la civilització.
-I com és que es van mantenir?
-Per raons sobretot polítiques. Els faraons, enfrontats amb l'àrdua tasca de mantenir la unitat d'un imperi allargassat per les riberes del Nil, pensaren que el manteniment de les antigues divinitats locals contribuiria a la concòrdia i a la fidelitat envers el poder. I no s'erraren. El panteó egipci, amb la seva frondosa diversitat, va contribuir decisivament a la unitat de l'imperi.
-I Amenofis IV?
-Amenofis IV, és a dir, Akhenaton, va viure un dels rars períodes de pau de l'història d'Egipte. El seu pare, Amenofis III, pensava que l'imperi egipci era una cosa ja definitivament consolidada, i no emprengué cap guerra contra els enemics del nord. El jove Amenofis no sabia res d'exèrcits ni de batalles. Era un home d'estudis, i quan li va tocar de regnar, va fer més de savi que de rei, i pretengué eliminar de cop i volta les supersticions religioses del seu poble, substituint-les per la racionalitat de les antigues cosmogonies d'Heliòpolis i d'Hermòpolis.
-I va fracassar.
-No podia ser d'altra manera. El clergat d'Amon de Tebes, que representava les creences populars ancestrals, ho va tenir fàcil. Akhenaton va ser una flamarada fora d'hora. I ara, dos mil anys després, una potència estrangera ha imposat a Egipte l'esperit de la religió d'Akhenaton.
-Què us empatolleu! -exclamà Turi alarmat. -Voleu dir que el cristianisme és un retorn a la religió d'Akhenaton?
-Calma, amic meu. El cristianisme, més enllà dels seus mites, tan pintorescos i estrafolaris com els dels egipcis, professa la creença en una divinitat única i en un poder còsmic d'estructura vertical, tal com creia el faraó reformador.
-De tant fregar-vos amb els bizantins us heu tornat mig cristià.
-I ells s'han tornat mig pagans. Recordeu Hipàtia: a la seva escola hi acudien tan pagans com cristians. El cert és que quan parlem dels principis suprems emprem un llenguatge comú.
-I com acabarà tot això?
-Ja ho endevineu prou. La nostra tradició religiosa desapareixerà en un parell de generacions, absorbida pel cristianisme. Però haurem depositat en el nucli més íntim de llurs creences un besllum de les nostres tradicions més profundes.
Hermodor callà. Un silenci pesarós acollí les seves darrreres paraules. La lluna banyava de groc oliós les riberes del Nil i l'aspra vegetació del camp de ruïnes d'Akhetaton. L'un darrere l'altre, els homes s'aixecaren i, després de beure un glop d'aigua, anaren a ajaçar-se a les seves màrfagues a la bodega de proa. El riu s'escolava cap el nord, indiferent.