finestral

Reflexions i documents

Friday, May 01, 2009

EL BARQUER DELS DÉUS. 10

10


L’ILLA D’ISIS



Tot just clarejava quan la corrua d'homes i bèsties sortia de Syene per la Porta de Migdia i enfilava la calçada de Filé, ampla i ben enllosada fins a les primeres penyes. Més enllà el camí s'estrenyia i esdevenia un sender rocallós aspre però molt fressat. El carrerany feia giragonses entre les roques, pujant sempre cap els erms del desert superior. A les fraus es veien encara matolls d'argelagues i garrics, en mig dels quals pasturaven escadussers ramats de cabres. Més amunt la sorra ho anava envaint tot, bo i esborrant el camí. Al cap de dues hores de ronsejar assoliren els primers planells del desert de Núbia, més blanc i més sorrenc que els deserts familiars de les vores del Nil d'Egipte. El sol regnava en un cel d'un blau metàl.lic i profund que mai no coneixia els núvols.
La baixada cap el riu era força més suau. El vial debolit s'anava eixamplant fins a convertir-se altre cop en una calçada de llambordes irregulars però molt ben ajustades. En tombar un roquissar aparegué la gran esplanada aquàtica que s'estén al sud de la primera cascada, un mar d'aigües blaves sembrat d'illes rocoses. L'illa de Filé, la més propera a la riba, resplendia sota el sol ardorós amb la magnificència dels seus edificis intactes i acolorits. A la banda de migdia, un turó de roques granítiques vermelloses oferia un feréstec contrast amb l'harmonia de la resta de l'illa. A l'altre extrem s'endevinava un petit poblat de casetes blanques i atapeïdes. Tota la part central estava ocupada per les majestuoses edificacions del temple d'Isis. Més enllà, l'illa de Biga mostrava la melancòlica ossada dels seus temples en ruïnes.
A la riba oriental del Nil, enfront de l'illa, s'havia anat formant un veïnat, amb el seu petit mercat i el portitxol de les barques que transportaven els visitants fins a l'embarcador de Filé. Quan hi arribaren els expedicionaris no hi havia cap embarcació. Un dels guies nubians féu un prolongat xiulet i anuncià que en cosa de mitja hora un parell de bots vindrien a recollir-los. Mentrestant feren una volta pel mercadal mirant de trobar alguna beguda per apagar la set. Allí només es parlava nubià i blemi, de manera que Razès es convertí en peça indispensable de l'excursió. Ara, per més que s'hi escarrassà, no aconseguí altra cosa que una gerra d'aiguamel. El vi no sabien ni el que era.
-Em sembla que la ballarem magra- comentà Orsíesi.
-No t'esveris, amic- digué Turi-; a Filé és tota una altra cosa. Hi ha molts egipcis, i el mode de vida és idèntic al dels antics temples d'Egipte. No et faltarà ni la cervesa.
Dos bots amb dos remers cadascun s'havien apropat al moll. El guies nubians parlaren amb els barquers i ajustaren el preu del transport. Els expedicionaris s'acomodaren a les banquetes de les barques; la impedimenta romangué provisionalment a la riba, custodiada per un dels mariners. Salparen fent cap al port de l'illa de Filé, petit però ben agençat, amb graons per atracar a qualsevol època de l'any. Al capdamunt de l'escalinata els esperava un sacerdot vestit amb túnica verda, acompanyat de dos guardes armats. Turi era força conegut a l'illa, perquè els subministrava tots els teixits. S'avançà i saludà el sacerdot, que, quan l'hagué reconegut, l'acollí amb gestos d'alegria. Després baixà fins al peu de l'embarcador i, amb els braços estesos, donà la benvinguda als visitants, en llengua egípcia, en nom de la comunitat sacerdotal del temple d'Isis.
L'escalinata del port enllaçava amb una ampla via que travessava el poblat dels servidors del temple, on hi havia també, féu saber el sacerdot, residències per a visitants. Turi, instruït per Hermodor, precisà que ells serien tots hostes de pagament. El sacerdot, visiblement satisfet, aclarí que aleshores serien allotjats a la residència annexa a la Casa de Vida.
Fora del poblat, a la vora de l'aigua, un bosquet de palmeres acollia algunes tendes de pell de cabra al voltant de les quals s'hi veia vida.
-Són blemis!- cridà Razès en la seva llengua, i es precipità cap al campament.
El sacerdot s'aturà, sorprès, i demanà qui era aquell minyó vestit a la romana que parlava blemi. Turi i Hermodor li explicaren el que feia el cas; el sacerdot digué que calia posar l'afer en coneixement del cap de l'orde profètic. De moment els explicà que a la residència de la Casa de Vida conviurien amb els estudiants i amb els sacerdots del cinquè orde. Tot seguit manà a un dels guardians que enviés una barca de servei a cercar la impedimenta dels nouvinguts. Mentrestant, Razès, corrent de tenda en tenda, abraçava i besava la seva gent, demanant d'on venien. Cap d'ells no era de les Maragdines, però coneixien els topants i alguns d'ells havien tingut tractes amb la família del noi. Al capdavall, dos homes més mudats que els altres l'acompanyaren a retrobar el grup dels egipcis. Hermodor volgué saber qui eren i d'on venien, i després de conversar afablement amb ells per mutjà de Razès -car no sabien ni un borrall d'egipci- , els va citar per una entrevista a l'endemà. "L'ambaixador va per feina", pensà Turi.
El port i el raval estaven separats de la zona monumental per un empriu ben cultivat, amb bosquets de palmeres sota les quals s'aixoplugava tota una gernació de visitants guarnits amb robes de tots els colors. La quietud, però, era absoluta, talment que se sentia el xiuxiueg del vent a les palmeres i el brunzit de les abelles al voltant dels matolls d'espígol florit. El temple, per la banda de terra, estava voltat d'un mur de maons vermells de l'alçada de dos homes. La murada abraçava també el temple d'Hathor, que incidia perpendicularment sobre el temple d'Isis, de manera que la via havia de fer una volta fins a tocar la riba oposada. Allí, al peu de l'airós pavelló de Trajà, hi havia un altre desembarcador destinat al servei del temple. Passsat el pavelló, la calçada seguia vorejant el mur, i, passant arran del temples d'Imotep, de Mandulis i d'Aresnufis, assolia l'entrada principal.
Els visitants, sempre acompanyats pel sacerdot (els guàrdies armats havien desaparegut) entraren al recinte, que no tenia porta ni cap mena de vigilància. Grups de pelegrins entraven i sortien silenciosament. Davant d'ells, pel cantó de ponent, començava un llarguíssim pòrtic de trenta-dues columnes de gres, decorades i pintades; els capitells, tots diferents, presentaven figuracions vegetals, també variadament pintades de blau, de verd i de groc. A l'altra banda s'aixecava el temple d'Aresnufis, d'una sola nau rectangular; del mur d'aquest temple arrencava un altre pòrtic del mateix estil que el de ponent. El petit temple de Mandulis, el déu dels blemis, s'arrapava al mur d'aquest pòrtic, però no hi tenia entrada; s'hi entrava directament des de l'exterior. Entre el temple de Mandulis i el d'Imhotep, una renglera d'edificacions baixes acollien les instal.lacions de la Casa de Vida. El sacerdot invità els seus acompanyants a passar per una de les nombroses portes que donaven al pòrtic i entrà en un llarg corredor il.luminat per targes altes al cantó de ponent. A banda i banda del corredor s'obrien una sèrie de cel.les baixes aillades del corredor per una simple cortina.
-Aquesta és l'hostatgeria de la Casa de Vida- explicà-. Preneu una cel.la cadascú. Al fons hi ha el refectori. S'hi serveix un àpat al dia, a posta de sol. A la dreta hi ha la residència dels estudiants. Arran del temple de Mandulis hi ha un pati amb fonts i piscina. Podeu circular lliurement per aquest sector i podeu entrar al primer pati del temple, però només els sacerdots poden entrar al santuari
-Podrem disposar d'un guia?- demanà Hermdor.
-Els sacerdots del cinquè orde i els estudiants s'ofereixen de bon grat a fer de guies dels visitants. A l'hora de sopar els trobareu.
-A quina hora comença la processó?
-Una hora després de la posta de sol. Us donaran una estola negra per a que pogueu participar-hi amb els servidors del temple.
I amb una lleu inclinació, el sacerdot s'allunyà pel passadís vers la Casa de Vida.
-Un àpat al dia!- exclamà Orsíesi-. Ja us ho deia que la ballaríem magra!
-No rondinis, Orsíesi- digué Turi-; al cap i a la fi ja no hauràs de cuinar. A més, res no ens impedirà d'anar a dinar al raval. Em penso que ja hi compten.
-Au, prou complantes i aposentem-nos- tallà Hermodor-. Abans de sopar vull anar a veure el temple. Turi, estigues a l'aguait i quan arribi la impedimenta prepara l'ofrena que portem per la Gran Mare. Vull lliurar-la abans de la processó; m'agradaria que ja la lluís aquest mateix vespre.
Al cap de mitja hora es retrobaren sota els porxos tots onze (el mariner que custodiava la impedimenta encara no havia arribat). Turi havia fet tractes amb un estudiant de Licòpolis d'aspecte espavilat per a que els fes de guia.
D'antuvi anaren a veure el nilòmetre, que s'obria en el paviment pel cantó de dins del pòrtic; l'aigua del riu hi arribava per un canal. Hermodor i el guia baixaren les escales i comprovaren que el nivell del riu era ja el propi de l'estació de la sembra.
El dromos emmarcat pels dos pòrtics s'anava eixamplant a mesura que s'apropava a l'entrada del temple. Aquesta disposició venia exigida per la configuració de l'illa, però, fos com fos, feia un gran efecte. Al final de l'avinguda es dreçava un corpulent piló de dos cossos, molt lleugerament atalussat, farcit de baix relleus de Ptolemeu XII en totes les actituds imaginables. Una curta escalinata flanquejada per dos lleons de granit menava a l'entrada del temple.
El pati interior estava també de biaix, seguint la corba de la ribera. Al cantó est tenia un pòrtic amb deu columnes enlluernadorament pintades. Des del pòrtic s'accedia a cinc capelles o gabinets que eren els laboratoris per a la litúrgia del temple. A l'altra banda s'aixecava el mammisi, el temple de la naixença, precedit d'un pòrtic de set columnes. Un altre piló de doble cos donava pas al santuari. Els visitants només pogueren donar una llambregada a la sala hipòstila des de la porta, perquèl'entrada estava estrictament reservada als sacerdots.
-Ja us ho explicaré- digué el guia-. A la residència tenim uns dibuixos molt ben fets que reprodueixen tot el santuari. Ara el que podem fer és sortir i donar la volta al temple per l'exterior.
Així ho feren, visitant de passada els pavellons d'Adrià, de Psamètic I i altres edificacions que s'havien anat afegint a la mola primitiva del temple.
Capvesprejava. Els visitants retornaren a la Casa de Vida per sopar i preparar-se per a la vetlla nocturna. El dromos estava ja ple de peregrins, la majoria nubians acoloridament vestits, que prenien posicions per participar a la processó.
La impedimenta havia arribat. Cadascú arreplegà el seu farcell i s'aillà a la seva cambra per guarnir-se amb les robes bones que duien preparades.
-Em poso el vestit de lluïment amb la capa?- demanà Razès a Turi.
-És clar que sí, minyó. Has de fer quedar bé els teus compatriotes.
Abillats com prínceps s'aplegaren tots al refectori, on trobaren sobre una llarga taula una discreta varietat de menges, amb predomini dels llegums. No hi mancava, però, la cervesa. Turi recomanà moderació, no fos que a mitja processó algú hagués de fer-se escàpol per motius no declarables.
Aquell vespre, els visitants provinents d'Egipte tindrien el privilegi de presenciar no una simple processó de la lluna minvant, sinó la cerimònia anual del linatep , paraula nubiana amb la que es designava el lliurament de l'estàtua d'Isis de Filé al nubians perquè fos adorada a llurs ciutats i en el territori dels blemis. L'acte tenia lloc el primer dia del minvant del mes de Paope.
El sol acabava tot just d'enfonsar-se al darrere de les llunyanes muntanyes líbiques, deixant un cel de blau fosc i cristal.lí. Les colles de les confraries isíaques invadiren els vials exteriors del temple, omplint-los de llur cridòria jovial i esbojarrada. Tothom mostrava a tothom la seva disfressa nova o renovada, però en tot cas lluent i polida. Un estol de nois vestits amb túniques negres arboraven torxes de teia encara apagades. Poc a poc, sense que ningú no hagués de cridar instruccions de cap mena, la polícroma gernació s'anà distribuint per estaments i confraries entre el temple d'Aresnufis i el pavelló de Trajà.
Els uns anaven disfressats de soldats faraònics, imitant la indumentària militar dels antics baix relleus. Altres, amb una clàmide ajustada, sandàlies i un feix de venables, evocaven un escamot de caçadors. Hi havia homes disfressats de dona, amb sabates daurades, vestidures de seda, carregats de bijuteria i amb perruques empolsinades. Aquell altre, drapat de púrpura de dalt a baix, prenia aires de magistrat. Un grup de joves feien gresca abillats de filòsofs, amb capa, bàcul i borseguins, i amb barbes de boc postisses. La major part dels concurrents anaven, però, simplement mudats i amb profusió de guarniments: collarets, braçalets, diademes, cinturons, sovint d'or i de pedres precioses.
Tot d'una ressonà per tota la illa un toc de trompeta agut i allargassat. A l'exterior del temple es féu el silenci, i els teiers encengueren les seves torxes; cadascun d'ells anava acompanyat d'un vailet que duia torxes de reserva.
Per l'ampla portalada del temple aparegué el cap de la processó: quatre gonfanoners que portaven els estendards de Filé, de Meroé, de Talmis i de Roma. Els seguien un estol de dones embolcallades en mantells d'un blanc enlluernador que duien cistells plens de pètals de moltes menes de flors, que escampaven per terra amb gestos rítmics i majestuosos.
Venia després una altra formació de dones vestides amb túniques blaves, que duien a les mans pintes de vori, i que, amb la gesticulació dels braços i la manera de bellugar els dits, feien semblant de pentinar els cabells de la Reina del Cel Estrellat.
Un tercer estol de dones vestides amb túniques negres duien flacons d'alabastre dels quals treien perfums que escampaven per l'aire amb branquillons d'olivera.
Quan s'encengueren les teies, les colles que ocupaven l'àrea exterior del temple es posaren en moviment vers l'embarcador. Als voltants del vial no hi havia espectadors, perquè tothom anava a la processó.
Després dels tres seguicis de dones féu la seva aparició l'orquestra, amb caramulls, flabiols, flautes, sistres i timbals. Els quatre trompeters no desfilaven amb els altres músics, ans romanien enfilats en els primers pilons del santuari per assenyalar la sortida i l'arribada de la processó. Arran de l'orquestra desfilava la capella de música, composta de nois i noies guarnits amb gramalles blanques, coronats de llorer i descalços. Razès, guarnit amb la seva sumptuosa capa, marxava en mig del grup. L'orquestra i la capella s'alternaven. El cor cantava himnes isíacs en egipci i en nubià; Razès féu un solo en llengua blèmia.
Unes quantes passes al darrere dels músics començava el seguici dels iniciats o, simplement, dels devots, homes i dones, tots drapats amb blanquíssimes vestidures de lli amb una estola negra travessada sobre el pit. Hermodor, Turi i Orsíesi lluien els seus propis vestits; els homes de la tripulació del Rois duien les túniques que els havien estat proporcionades a la Casa de Vida. Uns i altres, però, amb l'estola negra. Alguns dels iniciats duien sistres de plata que feien dringar de tant en tant.
Quan el seguici dels iniciats hagué traspassat les portes del temple ressonaren les trompetes, assenyalant el moment que la comitiva sacerdotal sortia del temple vers el pati porticat portant la capella amb l'estàtua d'Isis. Obria el pas l'estament dels estolistes, vestits amb túniques blanques i portant als braços les insígnies del culte de la Gran Mare. Seguia l'orde dels sacerdots i de les sacerdotesses uab o pastòfors, amb túniques i mantells blancs de lli puríssim. Els precedia una sacerdotessa amb una llàntia d'or que feia una flama esplendorosa. Entre el grup sacerdotal n'hi havia que duien a les mans els símbols de la providència socorredora de la deessa, que rebien el nom grec d'alkteria . D'altres duien palmes de fulls d'or. En mig de tots marxava una sacerdotessa que duia com abraçada l'estatueta de la deessa Maat, la dispensadora de justícia. Tancaven el grup quatre sacerdots que duien anaps d'or en forma de mamella plena de llet.
El grup següent era el dels sacerdots lectors o escribes, vestits de blanc amb una estola blava travessada sobre el pit. Els seguien quatre sacerdots profetes , que sostenien als braços les efígies de les quatre divinitats no isido-osirianes venerades a l'illa: Hathor, Aresnufis, Mandulis i Imhotep. Quatre altres sacerdots profetes portaven el baiard de fusta de cedre sobre el que es dreçava la capella de la deessa, recoberta per un finíssim vel de seda que deixava veure la imatge de la Mare dels Déus, negra i amb el seu fill als braços, il.luminada per quatre ciris.
La processó avançava amb lentitud i solemnitat a través de l'illa, tènuement il.luminada per la lluna en minvant i per les torxes que arboraven els teiers distribuïts per tota la llargada del recorregut.
Al port esperava la barca isíaca, carenada de fustes precioses i clavetejada d'or, plena de llànties d'oli que dibuixaven el contorn del seu casc, amb una sola vela de fil blau hissada. A coberta, quatre sacerdots nubians i quatre del poble blemi, armats amb espases, estaven a punt de rebre l' estàtua de la Mare dels Déus.
Quan la capella d'Isis arribà al moll ressonaren les trompetes del temple, i tot seguit es produí un llarg silenci. Els sacerdots de Filé i els de la barca isíaca s'esguardaven immóbils. A la fi, el cap dels profetes avançà fins el primer graó de l'escalinata i recità en l'antiga llengua sagrada l'Aretalogia Breu d'Isis de Filé. Després exclamà en llengua egípcia:
-Què voleu, homes del desert?
El cap dels sacerdots nubians, designat arbatenkeri, avançà fins a la passarel.la i respongué ritualment:
-Volem la imatge vivent de la Gran Mare.
-Per què la voleu?
-Per adorar-la com l'adoraren els nostres pares des del principi del temps.
-Prometeu retornar-la al proper minvant?
-Ho prometem, i que Thot ens en sigui testimoni.
Aleshores els quatre sacerdots nubians baixaren al moll, reemplaçaren els quatre sacerdots profetes en les vares del baiard i portaren la capella a bord, instal.lant-la en un altar sota el castell de popa.
Les trompetes del temple tornaren a ressonar, i la processó emprengué el camí de retorn, excepte les colles de fidels i els músics, que romangueren a l'esplanada del moll per a una vetlla nocturna que havia de durar fins a la sortida del sol, quan la barca isíaca emprendria el viatge riu amunt fins a Talmis.

L'endemà, Hermodor demanà de visitar l'escriba Inební, l'únic de tot Egipte que encara coneixia l'escriptura demòtica. Sense dilació fou conduït a l'escriptori de l'illa. Era una sala amplíssima que ocupava tot el segon pis d'una de les residències sacerdotals. Grans finestrals orientats al nord li conferien una lluminositat límpida i tamisada, sense enfalegament de fulgors meridianes. A tot el llarg dels murs, sota els finestrals, hi havia postades plenes a vessar de rotlles de papir i de còdex. Al centre, en dues llargues taules paral.leles, treballaven una dotzena d'escribes, "en grec i en egipci", precisà Inební quan, assegut al davant d'una taula plena de papirs antics, acollí Hermodor.
-Així, és cert que ja ningú més no coneix les llengües sagrades a Filé?- demanà Hermodor després dels compliments de presentació.
-És tristament cert- respongué el vell sacerdot-. Pinedjem a Tkou i jo a Filé som els darrers posseïdors de la saviesa de l'antic Egipte. I tots dos som molt vells...Amb la nostra mort s'extingirà una de les cultures més antigues i més riques del món.
-I no s'hi pot fer res? Pinedjem ha ensenyat la llengua jeroglífica als fills de Nimlot. No podríeu ensenyar el demòtic a algun dels estudiants aquí a Filé?
-Ja ho he provat, però no me n'he sortit. D'antuvi, cal reconèixer que jo mateix no sóc un bon mestre. Llegeixo el demòtic, però l'escric amb dificultat i no en domino la gramàtica. Pinedjem és un filòleg, jo sóc un simple sacerdot lector. D'altra banda, aquí, a Filé, ningú no hi té interès. De fet, hi quedem molts pocs egipcis. A l'illa ja hi ha un bon garbuix de llengües: egipci, grec, nubià i blemi.
-Vos sou egipci, pel que em sembla...
- Efectivament, provinc d'una família sacerdotal de Syene. El meu pare sí que era un excel.lent demotista; ell em va iniciar en les llengües sagrades, però només he conservat el demòtic, en part per encàrrec oficial.
-Com s'entén, això d’encàrrec oficial?
-En els arxius dels nomos i de les prefectures s'hi serven molts documents en demòtic del temps dels Ptolemeus. A vegades convé interpretar-los per resoldre certs litigis, sobretot de propietat. Ara això succeeix rarament, però fa cinquanta anys encara se'n donaven bastants casos.
-Treballeu ara en algun text demòtic?
-Estic preparant una inscripció per commemorar el tercer aniversari de l'adveniment de l'emperador Marcià. Mireu, aquí en teniu l'esborrany-. I Inební mostrà a Hermodor un full de papir amb tres línies de caràcters demòtics gruixuts i bellament afiligranats.
Hermodor prengué el full i l'observà amb detenció.
-Dieu que només és un esborrany?
-Sí.
-Us el compro per un solidus.
Inební somrigué.
-Preneu-lo. La nostra religió us deu molt, Hermodor. Endueu-vos aquest petit record del vell escriba de Filé, que ja es prepara per pujar al carro d'Osiris.

Hermodor no es torbava. A la tarda del mateix dia demanà una entrevista amb el cap dels sacerdots profetes de Filé. Aquest el rebé a la seva residència a l'interior del temple; la clausura feia molt temps que no s'observava.
Conversaren llargament sobre la situació religiosa, política i militar d'Egipte, i en particular sobre els darrers esdeveniments amb els blemis.
-Hi ha molts sacerdots blemis a Filé?- demanà Hermodor.
-L'especial situació de Filé, amb un peu a l'Imperi Romà i un peu a fora, aconsella mantenir un cert equilibri entre blemis, egipcis i nubians. Els càrrecs principals, amb tot, els exercim els egipcis, per tradició.
-S'entenen bé blemis i nubians?
-En aquestes vores del Nil s'han hagut d'entendre bé. No els sortia a compte de guerrejar entre ells quan tenien enfront l'enemic comú, l'Imperi Romà. Ara conviuen a totes les ciutat del Dodecasquè és a dir, més amunt de la primera cascada.
-Tenen conflictes religiosos?
-No n'han tingut mai.
-Però l'estàtua d'Isis, un cop a l'any, la venen a prendre els nubians...
-Si, el linatep per tradició l'executen els nubians, però després lliuren l'estàtua a les tribus blèmies del desert, que se la van passant de l'una a l'altra fins que arriba l'hora de retornar-la a Filé, al cap d'un mes. Sempre ho han fet així.
-He sentit dir que el cristianisme s'està obrint camí entre els nubians.
-Efectivament, els cristians han fet molts esforços en aquert sentit, ajudats pels oficials de l'Imperi, i actualment hi ha esglésies cristianes a totes les ciutats del Dodecasquè; àdhuc s'han fundat alguns monestirs.
-Com veieu la situació política amb els blemis?
El sacerdot encreuà els dits i medità una estona. A la fi digué:
-Els estrategues de l'Imperi erren quan persisteixen a pensar que els problemes dels blemis en aquests moments són territorials i polítics. El problema dels blemis és, actualment, religiós. Des que els romans han desistit de dominar militarment la Vall del Nil més amunt de la primera cascada, els problemes territorials amb els blemis s'han acabat. Però els blemis són, com saps perfectament, fidels de l'antiga religió egípcia i no toleren la repressió contra els seus correligionaris al país d' Egipte. Cada vegada que els monjos enderroquen un temple, els blemis ataquen un monestir, i val a dir que ho fan a la seva manera, amb una brutalitat que arriba fins a l'homicidi. Ho repeteixo: és un problema religiós, i, a hores d'ara, centrat precisament aquí, a Filé. Si l'Imperi s'avé a garantir la integritat de la religió egípcia al temple d'Isis de Filé, els blemis acceptaran un tractat de pau.
-Maximí també ho veu així.
-Maximí simpatitza amb nosaltres, i per això comprèn la situació. Però els altres representants imperials, començant pel prefecte Probus, pretenen l'extermini de l'antiga religió, i sabem que ordeixen una conxorxa per tancar el temple de Filé i bastir-hi una església cristiana. Per això els blemis es malfien de les propostes de tractat de pau. Diuen que amb Maximí s'hi podrien entendre, però no amb els altres.
-Temeu de debò per Filé?
-Per ara, no. Actualment, la sobirania de l'Imperi a Filé és purament simbòlica. Ja haureu vist que arborem les insígnies del Senatus Populusque Romanus al costat de les blèmies i de les nubianes. Però ara per ara no hi ha guarnició romana. Més endavant, ja es veurà. Sempre serà possible el cop de mà d'algun governant eixalebrat, i això és el que temen els blemis.
-Profeta d'Isis, com veieu la situació de l'antiga religió a Egipte?
-En dues generacions haurà desaparegut. Només quedarà Filé, si els déus la protegeixen.
Hermodor i el sacerdot profeta parlaren després de l'estada de Razès al temple. Quedà convingut que residiria amb cambra pròpia a la Casa de Vida i que seguiria el currículum de la paideia grega i egípcia per una durada de tres anys. A l'ensems, perfeccionaria els seus coneixements musicals, amb l'aprenentatge de la cítara i de la flauta. Passats els tres anys, retornaria prop dels seus. El sacerdot profeta seria l'administrador del capital que Hermodor dipositava al temple sota la forma de lletres contra un canvista d'Alexandria. Passat el període educatiu, el remanent del capital havia de ser lliurat al mateix beneficiari en monedes d'or. Turi seria l'encarregat de traslladar el noi a Coptos i confiar-lo a una caravana que viatgés per la via de Ptolemeu Filadelf vers les muntanyes Maragdines.

Els viatgers romangueren a Filé encara tres dies, gaudint de la cordial hospitalitat de la comunitat sacerdotal del temple d'Isis. Razès s'instal.là a la seva cambra a l'edifici dels estudiants i començà immediatament a assistir a les lliçons de grec i d'egipci. Passats els tres dies, el grup dels egipcis emprengué el retorn aprofitant un dels rars vaixells que gosaven baixar pels ràpids de la primera cascada.
-Serà emocionant -augurà Turi.
-Això si no hem d'arribar a Syene nedant -reblà Orsíesi, sempre tan càustic.
Quan, de bon matí, navegaven a veles desplegades per sota del pavelló de Trajà, albiraren entre dues columnes la fràgil figura del noi blemi que el feia adéu amb els braços alçats. Per tota l'illa ressonaven les trompetes que anunciaven el començ del festival de Mandulis Ra. Filé vivia, pletòrica, encara.

0 Comments:

Post a Comment

<< Home