VIOLÈNCIA MASCULINA

Les agències d'informació no paren d'amollar notícies sobres actes de violència protagonitzats per joves mascles del món occidental. A Roma, l'assassinat d'una dona per un romanès. A Madrid, suara, l'assassinat d'un jove per un nazi. A Itàlia, abans d'ahir, violències dels tifosi (supporters, hinchas) del fútbol. Un malson de mai acabar. S'extingirà alguna vegada aquesta allau de malvestats?. Crec que no. L'agressivitat masculina és un atavisme profundament arrelat a l'espècie humana. En temps reculats va ser un capteniment indispensable per a la supervivència dels petits grups humans dispersos i enfrontats els uns als altres. Els mascles feien la guerra i les femelles parien i alletaven. Un grup d'humans pacífic no hagués pogut sobreviure, com no fos en condicions excepcionals; Cristobal Colón va trobar gent d'aquesta mena en desembarcar a l'illa de La Española. Així ho narra al menys fray Bartolomé de las Casas. Tenim agressivitat i violència masculines garantides per segles i segles. Només cal presenciar la sortida d'una escola: els nens no paren de clavar-se cops i empentes, d'empaitar-se o d'escridassar-se. Els espectacles esportius competitius són també el domini dels mascles, i manifesten clarament l'impuls agressiu. El mateix es pot dir dels jocs de cònsola. Tot garbellat, la societat moderna ha assimilat aquesta característica de la part masculina de l'espècie, per la senzilla raó que els que manen són mascles, i no menyspreen la violéncia, ans, subreptíciament, l'admiren. A les dones no els tocarà altre remei que tancar-se a casa amb clau i forrellad, no sortir soles de nit i dur el telèfon mòbil amb el 112 sempre a punt.
Desideràtum: un món dirigit, governat i controlat pel gènere femení de l'espècie humana. Ja m'hi podeu apuntar.
Als inicis d'aquest blog vaig publicar una inserció sobre aquest tema. La podeu trobar a l'arxiu, però per més comoditat la reprodueixo aquí.
. Violència juvenil masculina.
Entre l’excessiu assortiment de violències que ens inquieten, darrerament estem especialment preocupats per l’agressivitat dels joves, manifestada en actes de violéncia tant individual com col.lectiva, tant sistemàtica com episòdica, tant motivada com gratuïta. Així ho diem i ho escrivim: violència juvenil, sense adonar-nos de la inexactitud i, sobretot, de l’extrema injustícia que comporta aquesta expressió. Perquè la violència que ens preocupa i que deteriora considerablement la convivència a la nostra societat és la violència dels joves mascles, no la de les noies joves. No vol dir que adesiara no saltin a la llum pública accions violentes protagonitzades per dones joves. Però el que compta és que l’escadussera violència juvenil femenina no és un problema social, y la sovintejada violència dels joves mascles si que ho és, i greu.
Els delictes majors tenen sempre autors masculins, molt sovint joves: atracaments, robatoris, violacions, imprudències temeràries... Els responsables de les conductes delictives menors i dels actes incívics són, en la seva immensa majoria, joves mascles: agressions, baralles, destrucció de mobiliari urbà i escolar, conducció temerària, motos sorolloses... Recordem l’ensulsiada del mes de novembre proppassat a França: milers d’automòbils cremats. Quants dels incendiaris (delicte menor, somme toute) eren noies? Que jo sàpiga, cap. Malgrat tot, els mitjans de comunicació ens van estar aclaparant amb notícies i comentaris sobre la “violència juvenil”.
Un dels espais on aquest tipus de violència s’ha agreujat és l’escola. No parem de rebre informacions sobre actes de violència perpetrats per adolescents en els locals escolars. Gairebé sempre es tracta, una vegada més, de mascles. Les víctimes són molt sovint les noies, i a vegades els ensenyants. Aquest estat de coses està tenint una conseqüència inesperada: moltes famílies preferirien una escola exclusivament femenina per a les seves filles. Aquest moviment és ja vigorós a Anglaterra, on les escoles semi-públiques no estan subjectes a reglamentacions estatals. Els teòrics de l’educació s’ho miren consirosos: després de tants esforços per implantar la coeducació, ara toca de tornar enrere.
“Violència juvenil”: expressió equívoca, injusta i ofensiva. És que les noies no són joves? O és que el món és, per defecte, un món de mascles? Deixeu-m’ho dir amb energia masculina: prou d’insultar a la meitat del gènere humà. Que cada “gènere” carregui amb el seu fardell. Un món governat per dones potser tindria altres defectes, però ens estalviaria l’horror de la violència desfermada que provoca l’agressivitat dels mascles. Tinguem el valor i la honestedat de dir les coses pel seu nom. I, en aquest cas, el nom és aquest: violència juvenil masculina.