HUMANITAT COMPARTIMENTADA
Sembla que el que va introduir el terme "cosmopolita" ("kosmopolités") fou Diògenes el Cínic, al segle V aC; els estoics adoptaren i escamparen el concepte. Els grecs recollien l'herència humanitzadora dels moviments espirituals desvetllats en la que s'ha anomenat "època axial" (Confuci, les Upanishads, Buda, Zoroastre, profetes d'Israel, Sòcrates i Plató…). Des d'aquell moment, al món occidental sempre hi ha hagut persones disposades a considerar-se simples habitants de la Terra, en peu d'igualtat amb tots els altres habitants, de qualsevol llengua i de qualsevol color.
Passada la fragmentació cultural de l'Edat Mitjana, els europeus, amb la Revolució Francesa, van recuperar l'esperit del cosmopolitisme de l'època axial, xifrada ara en els ideals de la llibretat i de la igualtat (la fraternitat tenia efectes decoratius). Certament que el particularisme cristià no ha desaparescut del tot del tot, però si que ha deixat de caracteritzar la civilització occidental. En aquest sentit, no es pot parlar en l'actualitat d'una "civilització cristiana", concepte esdevingut anacrònic.
Els europeus, cofois, van arribar a pensar que amb el domini econòmic i militar del món podrien estendre els seus ideals humanístics, els més naturals, pensaven, i els més vàlids.
Tanmateix, a les acaballes del segle XX s´han fet fortes altres concepcions de l'essència humana, vehiculades per nous eixos de poder econòmic i demogràfic. En el món s'han fet presents ideals particularistes i disgregadors, doctrines religioses i polítiques que refusen radicalment la igualtat dels homes i la universalitat dels valors, i que desconeixen absolutament el concepte de cosmopolitisme. Sistemes que divideixen la humanitat en dos blocs separats i irreductibles: "nosaltres" i "ells". Les dues principals civilitzacions contemporànies que professen aquesta ideologia són l'islam i l'hinduisme.
Per l'islam, la humanitat és divideix essencialment en fidels (els creients en Alà i el seu profeta Mahoma) i infidels (tots els altres). Per l'hinduisme, els éssers humans es divideixen en participants de l'Atman (els "dvija") i tots els altres. Per aquests grups de civilització, la igualtat universal és un error i una blasfèmia. Musulmans i hindús volen viure i prosperar en el si de les seves comunitats tancades, amb contactes purament externs amb els altres grups humans.
Els europeus, que tan galdosament ens sentíem ciutadans del món, ens hem trobat tot d'una formant part d'un agrupament particular i ben caracteritzat: som els occidentals. No tenim escapatòria. Els dos altres grans grups es fan cada vegada més presents i actius en el context económic, cultural i militar. Nosaltres maldem per ser universals; ells, poderosament, ens particularitzen. Llibertat i igualtat no son ja ideals universals, com ens en havíem fet la il.lusió: són característiques de la civilització occidental, i prou.
Són erronis, doncs, els ideals de la libertat i de la igualtat? Bon nombre d'occidentals s'han resignat a aquesta opció i han proclamat el relativisme dels valors: llibertat i igualtat són valors de la cultura occidental, no són valors universals.
Sostinc la universalitat dels valors occidentals fonamentals. Penso que la llibertat i la igualtat són atributs socials naturals perfectament adaptat a l'espècie humana. Crec, per tant, que la fletxa del progrés acabarà portant a tot el gènere humà a l'adopció d'aquests valors. Crec, per exemple, que en un futur, potser encara llunyà, tots els grups humans acceptaran la igualtat social d'home i dona.
Ara per ara, tanmateix, la situació i la relació de forces imposen l'acceptació de la compartimentació: som occidentals, diferents i enfrontats amb els altres grups, sobretot amb l'islam i l'hinduisme. La conjuntura mundial ens imposa aleshores un valor provisional: la solidaritat amb tota la població occidental. No ens en hem d'avergonyir ni ens en hem de fer escrúpol: són els "altres" els que ens ho han imposat. Tant de bo que un dia desaparegui aquesta constricció i poguem tornar a sentir-nos cosmopolites. Ara per ara, anar pel món amb el cor a la mà d'aquesta manera seria una ingenuïtat irresponsable.
- Germà musulmà, et miro als ulls i declaro que tu i jo som iguals.
- Ni germà ni punyetes. Tu ets tu i jo sóc jo.
Passada la fragmentació cultural de l'Edat Mitjana, els europeus, amb la Revolució Francesa, van recuperar l'esperit del cosmopolitisme de l'època axial, xifrada ara en els ideals de la llibretat i de la igualtat (la fraternitat tenia efectes decoratius). Certament que el particularisme cristià no ha desaparescut del tot del tot, però si que ha deixat de caracteritzar la civilització occidental. En aquest sentit, no es pot parlar en l'actualitat d'una "civilització cristiana", concepte esdevingut anacrònic.
Els europeus, cofois, van arribar a pensar que amb el domini econòmic i militar del món podrien estendre els seus ideals humanístics, els més naturals, pensaven, i els més vàlids.
Tanmateix, a les acaballes del segle XX s´han fet fortes altres concepcions de l'essència humana, vehiculades per nous eixos de poder econòmic i demogràfic. En el món s'han fet presents ideals particularistes i disgregadors, doctrines religioses i polítiques que refusen radicalment la igualtat dels homes i la universalitat dels valors, i que desconeixen absolutament el concepte de cosmopolitisme. Sistemes que divideixen la humanitat en dos blocs separats i irreductibles: "nosaltres" i "ells". Les dues principals civilitzacions contemporànies que professen aquesta ideologia són l'islam i l'hinduisme.
Per l'islam, la humanitat és divideix essencialment en fidels (els creients en Alà i el seu profeta Mahoma) i infidels (tots els altres). Per l'hinduisme, els éssers humans es divideixen en participants de l'Atman (els "dvija") i tots els altres. Per aquests grups de civilització, la igualtat universal és un error i una blasfèmia. Musulmans i hindús volen viure i prosperar en el si de les seves comunitats tancades, amb contactes purament externs amb els altres grups humans.
Els europeus, que tan galdosament ens sentíem ciutadans del món, ens hem trobat tot d'una formant part d'un agrupament particular i ben caracteritzat: som els occidentals. No tenim escapatòria. Els dos altres grans grups es fan cada vegada més presents i actius en el context económic, cultural i militar. Nosaltres maldem per ser universals; ells, poderosament, ens particularitzen. Llibertat i igualtat no son ja ideals universals, com ens en havíem fet la il.lusió: són característiques de la civilització occidental, i prou.
Són erronis, doncs, els ideals de la libertat i de la igualtat? Bon nombre d'occidentals s'han resignat a aquesta opció i han proclamat el relativisme dels valors: llibertat i igualtat són valors de la cultura occidental, no són valors universals.
Sostinc la universalitat dels valors occidentals fonamentals. Penso que la llibertat i la igualtat són atributs socials naturals perfectament adaptat a l'espècie humana. Crec, per tant, que la fletxa del progrés acabarà portant a tot el gènere humà a l'adopció d'aquests valors. Crec, per exemple, que en un futur, potser encara llunyà, tots els grups humans acceptaran la igualtat social d'home i dona.
Ara per ara, tanmateix, la situació i la relació de forces imposen l'acceptació de la compartimentació: som occidentals, diferents i enfrontats amb els altres grups, sobretot amb l'islam i l'hinduisme. La conjuntura mundial ens imposa aleshores un valor provisional: la solidaritat amb tota la població occidental. No ens en hem d'avergonyir ni ens en hem de fer escrúpol: són els "altres" els que ens ho han imposat. Tant de bo que un dia desaparegui aquesta constricció i poguem tornar a sentir-nos cosmopolites. Ara per ara, anar pel món amb el cor a la mà d'aquesta manera seria una ingenuïtat irresponsable.
- Germà musulmà, et miro als ulls i declaro que tu i jo som iguals.
- Ni germà ni punyetes. Tu ets tu i jo sóc jo.
posted by J. Montserrat Torrents | 7:42 AM
2 Comments:
please have a look at the blog
plainphilosophy.blogspot.es
available only at yahoo
L´altre vaig agafar un tren cap a l´Espluga que es va aturar una bona estona a l´estació de Tarragona. Vaig estar a punt de baixar ràpidament i comprar alguna cosa per a rosegar però finalment me´n vaig desdir. Vaig tenir uns minuts per observar el moviment a les andanes a través de les finestres del vagó mentre els passatgers no havien acabat de pujar ni de baixar. Un rètol publicitari vora les escales del pas subterrani em cridà poderosament l´atenció. Una imatge del bust consirós i conciliador de Duran-Lleida, en la penombra, feia de fons d´unes paraules que des d´aquella distància em costaven de figurar. Vaig parar-hi una mica més d´atenció: La gent no se´n va del seu país per ganes sinó per gana. Però a Catalunya no hi cap tothom. Farem que respectin Catalunya. Sota de la lapidària sentència la rúbrica manuscrita de l´autor. En un primer moment - esvaït com estava - els meus ulls no donaren crèdit al missatge, vaig tornar-lo a llegir perquè em semblava que no podia ser, que l´havia llegit malament.
No em costa pas de creure que dirigents polítics de tots colors, aquells qui esperen que els hi fem confiança per a representar-nos, manifestin obertament la seva malaptesa atès que són múltiples les ocasions que malauradament ho ratifiquen. Em sembla, no obstant, que en aquest cas el leit-motiv és del tot escandalós i el fet que pugui vehicular la idiosincrasia de certs sectors de la societat em sembla encara més preocupant. Davant d´expressions d´aquest tarannà se´m treu la gana i és a mi que m´agafen ganes de marxar. Trobo, sense exagerar, que les paraules escollides pel candidat demòcrata-cristià no només ratllen el menyspreu més pregon a la intel.lecció de les dinàmiques socials de caire global sinó que traspuen, a més, la sentor particular del parafeixisme. Per raons òbvies no estic gaire amatent a l´actualitat política - de mode que desconec si ja s´ha fet - però em sembla increïble que ningú hi hagi parat esment i que aquesta crida s´hagi pogut presentar així, tan impunement.
Es tracta, al meu parer, d´un perillós pancake elaborat amb un catalanisme ètnic de tints xenòfobs i d´un bon raig de rància inhospitalitat o, com a mínim; això és el que ens veiem conminats a pensar si tenim en compte a qui pot anar adreçada una menja tan pèrfidament metzinosa. La convicció de que Catalunya sia un país, per dir-ho amb paraules amables, és una qüestió de gustos. El dolç no li agrada a tothom i hom en menja o se n´està. El fet és que se´ns ofereix un pastís de qualitat dubtosa del qual uns en poden berenar i d´altres no. A mi m´agrada la poma confitada a l´esquerra de la pasta de full republicana cosa que fa que m´enfarfegui aquest catalanisme edulcorat. Permeteu-me que me´n vagi a un altre forn.
El catalanisme constitueix el plat fort del menú de la inconformitat pels esperits més famolencs de valors, això ja des dels primers temps de la democràcia. D´alguna manera sembla oferir tot un món de capritxoses textures allà on els consagrats gourmets que cuinen la insulsa ortodòxia de la Constitució es complauen. Particularment em fa l´efecte que els entrants de la democràcia s´aturen en allò més insípid d´una gastronomía que es remunta a un receptari d´ingredients que cobegen sabors molt més subtils i complexos. ¿Com es pot explicar un tiberi si només se n´esmenten les postres? L´oblit és la mort, certament, però només el progrés salva. Aquest simplíssim truc culinari em sembla ser l´únic que, en definitiva, ha romàs. Allò que es presenta com a “fidel ideología a la veritable tradició” no constitueix, ni de lluny, una exquisita délicatesse d´haute cousinne. Es tracta, en el millor dels casos, del refús d´una quimera, d´una femta tediosa, d´un latrèutic exercici coprofàgic. No tot el que algú engull pot acabar sempre, per una mena d´acrítica osmosi, com a constitutiu. Un menú com el que el nacionalisme ofereix ha d´esdevenir tard o d´hora dispèpsia car no es tracta d´una molesta dejecció després d´una ingesta desagradable sinó que hi ha en joc la salut d´un mateix. El catalanisme ha esdevingut el símptoma del voraç apetit d´aquests pantagruèlics comensals que endrapen, amb viril bulímia i sense aparents empatxos, mentiders souffles amb guarnició d´estultícia que, pel que sia, han acabat erigint-se en el plat únic d´un magre buffet del qual tots n´hem de menjar. Extra Duran-Lleidam nulla salus.
Post a Comment
<< Home