TORNEN LES NOTES ESCOLARS

Gran esverament al galliner pedagògic. Els que manen han decidit tornar a la vella pràctica de l'avaluació dels alumnes de primària per mitjà de notes numèriques. Els pedagogs refractaris a aquesta mesura haurien de procedir a una severa autocrítica, car són ells els responsables del desgavell de l'educació en els darrers vint-i-cinc anys, aplicant un pretès progressisme pedagògic que no era res més que un poti-poti de romanticisme rousseonià i de llibertarisme rescalfat, oblidats del seny reposat de l'escola nova des de Pestalozzi fins a la seva extinció en la post-guerra. Sobre aquest tema vaig publicar en aquest blog una inserció que trobareu a continuació. Mentrestant, la meva enhorabona als mestres, que trobaran en els deu números recuperats un instrument que els facilitarà enormement la tasca a l'aula.


INSERCIÓ D'OCTUBRE DE 2006.
Som a la "rentrée" escolar, i com cada any, hem d'escoltar la lletania de queixes, lamentacions i imprecacions dels esforçats educadors que tornen a les aules per fer front a una infància i a una adolescència que cada vegada més veuen com a enemics. Violència, indisciplina, desinterès, mandra…. Els diaris de França en van també plens, atès que els dos candidats capdavanters a la presidència, la "Ségo" i el "Sarko", han assegurat que posarien remei al problema. Mentrestant un diari inclou un reportatge sobre els telèfons mòbils a les aules; n'hi ha per sucar-hi pa.
No és el propòsit d'aquesta peça del Finestral entrar en el fons de la qüestió. El que vull consignar en aquesta pàgina és la meva sorpresa davant de la absoluta manca de memòria històrica de TOTS els qui intervenen en aquest debat. Perquè aquest problema ja se'ns va presentar als educadors que fa cinquanta anys lluitàrem per reintroduir els principis i els mètodes de l'escola activa a Catalunya. Enfrontats als procediments casernaris de la pedagogia oficial, inspirada en San José de Calasanz i tutti quanti, nosaltres concebíem l'escola com un espai de llibertat, creativitat i espontaneïtat. Alguns ho havíem viscut durant la República, amb l'Escola Nova Unificada, i en teníem per tant una experiència personal. Jo mateix recordo que a l'aula Montessori de l'Institut Tècnic Eulàlia, als meus quatre i cinc anys, ningú es va entestar a ensenyar-me a llegir. Senzillament, allí ES LLEGIA, i jo vaig acabar fent el que feia tothom: llegir, com la cosa més natural del món. Doncs bé, a les nostres aules (per exemple, a les Escoles Núria de Sant Just Desvern, on s'aplicava aquesta metodologia) no teníem cap problema de violència i cap dificultat greu amb la indisciplina o el desinterès per l'estudi. Així i tot, ens vàrem plantejar el problema teòric de la compatibilitat de la llibertat i la coacció inherent a tota forma d'ensenyament. Vaig anar a escatir el tema amb Alexandre Galí (pare), que vivia al carrer de l'Avió Plus Ultra, molt a la vora de casa meva a Sarrià. Em va explicar que als anys trenta hi havia hagut un gran debat a l'entorn d'aquest tema entre els promotors de la pedagogia activa a França, Bèlgica, Suïssa i Rússia, i em va lliurar un article seu en català publicat a una revista ("Revista catalana de pedagogia". o cosa semblant; he extraviat la separata). Galí sostenia que de cap manera l'escola activa havia de renunciar a la disciplina, a l'exigència de l'esforç, a les coaccions de la cultura i a la sanció raonable. La clau de la compaginació de tot això amb la llibertat de l'educand radicava en l'actitud de l'educador. Galí parlava d"afecte". Jo ho considerava massa lligat a les emocions i vaig preferir parlar de "dedicació". Els nostres infants veien (perque es veia) que ens dedicàvem a ells amb totes les nostres forces. Els nostres ensenyants no es limitaven a complir els seus horaris i les seves estrictes obligacions. Estàvem amb els infants a les hores d'esbarjo. Sortíem sovint d'excursió amb ells dissabtes o diumenges. Romaníem a l'escola per activitats extraescolars (música, teatre). Feiem seminaris de pedagogia, i anàvem a visitar pedagogs reconeguts. Vivíem la pedagogia. Els infants, amb la seva intuició per les actituds humanes, eren conscients d'aquest interès dels educadors, i responien positivament. Recordo el cas d'un d'aquests educadors de l'escola activa, Pere Bossom Casamitjana, ja traspassat. Havia d'abandonar la seva classe de nois de 12 a 14 anys per anar a fer una assignatura de batxillerat durant mitja hora. Demanava als seus alumnes que durant aquell temps estiguessin absolutament quiets, molt més que quan ell era present. I ho estaven, sense que ningú no els vigilés, immòbils que gairebé feia angoixa; estimaven el seu mestre.
Ho repeteixo: em meravella la falta de de memòria històrica. Aquest problema, el de la llibertat i la coacció en educació, aquest país ja el va viure i, pel que sembla, va plantejar vies de solució. Ara tornem a començar, com si res no hagués passat. Els esforços de la generació anterior han estat balders. A les aules hi ha violència, indisciplina, desinterès… què hi podem fer? diuen.