UNIVERSITARIS FRACASSATS
A França s'ha encès un senyal d'alarma: augmenta l'índex de fracàs als primers cursos universitaris. La senyora Pécresse, ministra d'universitats, ha reaccionat amb celeritat exemplar i, com bomber amatent, ha abocat sobre l'incendi una galleda d'aigua: exactament setcents milions d'euros.
Les dones i els homes de govern, sobre tot si són joves, experimenten una síndrome de voluntarisme polític, i es pensen que des del poder ho poden arreglar tot. La senyora ministra pensa que amb els seus setcents milions d'euros els estudiants dels primers cicles, d'ara en endavant, aprovaran els cursos. Deixeu-me dir-li un parell de coses
Primo, des de la perspectiva de l'administració pública. Als governs no se'ls demana altra cosa que mantenir les universitats en òptim estat de funcionament: edificis aptes, aules suficients i dotades dels darrers avenços tecnològics, biblioteques i hemeroteques ben dotades i funcionals, beques, residències, professorat nombrós i ben pagat, personal de serveis abundant, laboratoris, programes de recerca… Ara, pel que fa als estudiants que aproven i als que suspenen, senyora ministra, ja ens arreglarem els professors. Dels seus euros no sabríem què fer-ne. O és que es pensa que no coneixem el nostre ofici?
Secundo, des de la perspectiva dels alumnes. En els darrers cinc anys ha arribat a les aules la generació de l'electró, del numèric, d'Internet, del telèfon mòbil, de la cònsola de joc… Aquests individus presenten notables dificultats d'adaptació a l'aprenentatge rigorós, al raonament, a la memorització, a l'expressió lingüística correcta… És absolutament normal que els seus primers anys d'universitat siguin difícils i desemboquin en el fracàs, provisional tanmateix. La llarga nòmina dels suspesos és un índex del bon funcionament de la institució; vol dir que els professors compleixen els seus deures.
Ergo, no s'hi amoïni, senyora ministra. No necessitem cobrar un suplement per tornar a examinar els nostres alumnes fracassats, o per orientar-los vers una altra eixida. I em permeto una suggerència final: esmerci el seu capitalet per informatitzar els catàlegs de les biblioteques de París, que estan que fan pena.
Les dones i els homes de govern, sobre tot si són joves, experimenten una síndrome de voluntarisme polític, i es pensen que des del poder ho poden arreglar tot. La senyora ministra pensa que amb els seus setcents milions d'euros els estudiants dels primers cicles, d'ara en endavant, aprovaran els cursos. Deixeu-me dir-li un parell de coses
Primo, des de la perspectiva de l'administració pública. Als governs no se'ls demana altra cosa que mantenir les universitats en òptim estat de funcionament: edificis aptes, aules suficients i dotades dels darrers avenços tecnològics, biblioteques i hemeroteques ben dotades i funcionals, beques, residències, professorat nombrós i ben pagat, personal de serveis abundant, laboratoris, programes de recerca… Ara, pel que fa als estudiants que aproven i als que suspenen, senyora ministra, ja ens arreglarem els professors. Dels seus euros no sabríem què fer-ne. O és que es pensa que no coneixem el nostre ofici?
Secundo, des de la perspectiva dels alumnes. En els darrers cinc anys ha arribat a les aules la generació de l'electró, del numèric, d'Internet, del telèfon mòbil, de la cònsola de joc… Aquests individus presenten notables dificultats d'adaptació a l'aprenentatge rigorós, al raonament, a la memorització, a l'expressió lingüística correcta… És absolutament normal que els seus primers anys d'universitat siguin difícils i desemboquin en el fracàs, provisional tanmateix. La llarga nòmina dels suspesos és un índex del bon funcionament de la institució; vol dir que els professors compleixen els seus deures.
Ergo, no s'hi amoïni, senyora ministra. No necessitem cobrar un suplement per tornar a examinar els nostres alumnes fracassats, o per orientar-los vers una altra eixida. I em permeto una suggerència final: esmerci el seu capitalet per informatitzar els catàlegs de les biblioteques de París, que estan que fan pena.
2 Comments:
Benvolgut amic,
Potser el deure dels professors no és suspendre alumnes. Potser el seu deure està en tractar de crear les condicions per aconseguir que aquests alumnes superin les seves dificultats i no tant en tornar-los a examinar. La tasca del professor no és tant fer una selecció com ensenyar. L’examen, en el millor del casos, és el termòmetre que indica que els alumnes no aprenen i que els professors no ensenyen.
No exculpo amb aquestes paraules les responsabilitats dels alumnes, que en són moltes i massa sovint desateses. Però el professorat ha de pensar seriosament què pot fer amb aquestes generacions que, certament, no estan preparades per a fer un treball intel•lectual rigorós. Malauradament són els joves que tenim: acceptar-los no vol dir resignar-se, ben contràriament, vol dir treballar per a l’educació de qualitat. El deure del professor és ser realista. Almenys, això em sembla...
Molt cordialment,
Boris
Excelente reflexión para tan lamentable ocaso. Ona
Post a Comment
<< Home