ADOLESCÈNCIA PERPÈTUA

Conservo la gramàtica grega de Berenguer Amenós, dels anys quaranta. Als quadres sinòptics dels verbs hi ha uns espais buits, i els trobo plens d'assajos de la meva firma. Tenia tretze anys, era un adolescent i cercava d'afermar la meva personalitat amb un traç original de firma.
L'adolescent malda per definir-se, per diferenciar-se, per sortir del magma familiar i ser ell mateix. L'adult, en canvi, es dóna per fet i es projecta cap a l'exterior.
Aquest pobre país meu xipolleja en una eterna adolescència. No s'ha acabat de definir, i esmerça hores i hores en angoixosos assajos verbals per veja'm si s´hi troba: nació, territori, principat, regió, país, estat; independència, autonomia, descentralització, sobirania, autodeterminació, dret-a-decidir… Mentre al voltant nostre els territoris més prometedors d'Europa es forgen un futur económic i cultural clar, nosaltres perdem el temps a barallar-nos per una identitat que no podem ni tan sols dir perduda perquè no podem ni tan sols definir-la en els manuals de geopolítica, a la Wikipedia o a l'Encyclopedia Britannica.
Si encara fos el veinat el qui s'entretingués en aquestes escolàstiques… Podríem dir que mentre criden no s'escanyen. Però als darrers anys hem contemplat l'espectacle llastimós dels polítics a qui el poble havia encomanat de menar el país pel camí del progrés tirant-se els plats pel cap per si "nació" o per si "dret-a-decidir" i altres nicieses pròpies d'un país a mig fer. I la població vinga a votar-los.
I mentrestant, ni transports, ni aigua, ni energia, l'escola per terra, els joves aturats i vivint amb els papis… Usquequando…