CASTELLÀ I CATALÀ A L'ESCOLA

A les acaballes del franquisme, per la llengua catalana ningú no en donava ni un ral. Doscents anys de postergació i trenta-cinc de genocidi cultural l'havien deixat exhausta. Els sociòlegs de la llengua hi estaven d'acord: si no es prenien mesures enèrgiques, el català s'extingiria; seguiria ineluctablement el trist destí de l'occità.
Un famós article de la revista "Els marges", el 1979, ja en plena transició, no va fer res més que confirmar el que tothom ja sabia. I es va començar a parlar seriosament de "normalització lingüística", expressió que no va astorar ningú, ni a la dreta ni a l'esquerra, fora dels quatre castellanuflos de sempre, residu irrecuperable del franquisme més eixarreït.
La voluntat col.lectiva de normalització lingüística va donar lloc a la llei de 1983, unànimement aprovada pel Parlament. La llei recollia la inquietud de la ciutadania pel futur de la llengua catalana, i dictava les mesures necessàries per rectificar la situació. Aquestes mesures eren enèrgiques; tothom, aquí i més enllà de l'Ebre se'n va fer càrrec. La llei superà tots els recursos i fou declarada constitucional.
La normalització, com la Norma, la seva figura mediàtica, tenia dues trenes: els mitjans de comunicació i l'ensenyament. En aquesta inserció m'ocuparé només d'aquest darrer aspecte, deixant la questió dels media per un altre moment.
La política de normalització idiomàtica escolar es basava en el fet sociològic indefugible de les nombroses asimetries de les dues llengües parlades a Catalunya, el català i el castellà. Les dues principals asimetries eren: a) demogràfica: el castellà supera el català en nombre de parlants; b) històrico-cultural: el català és la llengua d'aquest país. Aquesta darera asimetria ve consagrada en l'Estatut (Llei orgànica de l'Estat espanyol) amb la fòrmula de la "llegua pròpia". No sé si l'expressió és la més adequada, però mentre no se'n proposi una altra, aquesta diu prou el que vol dir.
L'aplicació de la normalització lingüística a l'ensenyament no universitari es va encarrilar amb el procediment de la immersió lingüística, ben conegut pels pedagogs arreu del món.
L'aplicació del procediment de la immersió en la llengua catalana es va fer per mitjà de decrets i reglaments, però sobretot a través d'una pràctica no clarament explicitada. Les normes legals garantien a les famílies que ho desitgessin l'escolarització dels seus fills en llengua vehicular castellana. És a dir, la immersió en la llengua catalana no era legalment obligatòria. Ara bé, la pràctica, induïda obertament des de l'administració autonòmica, imposava la immersió en llengua catalana com a procediment únic i universal. Les famílies castellanoparlants es van trobar amb la impossibilitat pràctica de fer educar els seus fills en castellà com a llengua vehicular.
És a dir, van veure conculcats en la pràctica els seus drets com a parlants d'una de les dues llengües oficials de Catalunya.
Estava justificada aquesta pràctica, que anava més enllà dels termes de la llei?
He fet esment, al començ d'aquest text, del perill d'extinció que, reconegut per tothom, amenaçava la llengua catalana. La situació era greu. Cal recòrrer a consideracions d'ordre general. En la vida de les comunitats humanes es poden produir situacions perilloses. Les ordenacions polítiques democràtiques disposen en aquests casos del recurs de l'"estat d'emergència" o "d'excepció". La declaració d'un estat d'emergència comporta la suspensió temporal d'alguns drets constitucionals (expressió, reunió…). Doncs bé, penso que la situació de la llengua catalana a la sortida de la dictadura era assimilable a un estat d'emergència que exigia mesures dràstiques que podien comportar fins i tot una limitació de drets fonamentals. La immersió en llengua catalana, universal i obligatòria, sense cap altra alternativa efectiva, és l'equivalent d'un estat d'emergència. Els lingüistes sociòlegs i polítics eren ben conscients que només una pràctica d'escolarització en català de tota la població de Catalunya podia garantir una real normalització de la situació lingüística del català. Penso, doncs, que en les circumstàncies de finals dels anys 70 i començos dels 80, la immersió lingüística en català universal i sense alternativa estava èticament i políticament justificada.
Una observació marginal. Teòricament i legalment, la pràctica de la immersió lingüística conculcava drets fonamentals de les famíles castellanoparlants. S'hagués pogut esperar una reacció massiva i airada d'aquest sector de la població. Tanmateix no es va produir. Els castellanoparlants de Catalunya van palesar la més absoluta indiferència pel cultiu de la seva llengua. Més curiós encara, els sindicats, representants d'una classe obrera de parla majoritàriament castellana, no van moure ni un dit per rectificar la situació. Sembla com si els valors culturals de la població castellana de Catalunya es concentressin i s'esgotessin en la Feria de Abril. Ja està tot dit.
Tornem al tema principal. La immersió lingüística tenia dues finalitats, una de reconeguda i una altra mai públicament declarada.
La finalitat declarada era salvar de l'extinció la llengua catalana. La finalitat no declarada era la desaparició del castellà i el retorn a la unitat lingüística del país.
La primera finalitat ha estat a hores d'ara absolutament assolida: després de vint-i-cinc anys d' immersió lingüística, es pot afirmar amb tota seguretat que la llengua catalana s'ha salvat i que ja no es troba en perill d'extinció.
La segona finalitat ha estat un fracàs estrepitós: la llengua castellana no només no ha deixat de ser parlada pels joves, sino que segueix el seu avançament demogràfic imparable. La restauració de la unitat lingüística del país és una utopia inassolible.
Els estats d'emergència, deia, són de durada limitada. Després de vint-i-cinc anys, amb tres generacions senceres d'alumnes escolaritzats en català, l'estat d'emergència lingüística cal que sigui llevat. L'escola catalana ha de passar a un bilingüisme efectiu que sigui el reflex de la realitat demogràfica del país. És a dir, les famílies castellanoparlants han de disposar de la facultat efectiva de fer educar els seus fills en llengua vehicular castellana. No per això, tanmateix, les escoles de Catalunya deixaran de ser escoles catalanes. L'asimetria de la llengua pròpia juga aquí eficaçment. Es tractarà, senzillament, d'una escola catalana que ensenya en català i en castellà. Per ara. El futur està sobre els genolls dels déus.