LA CONTRACTACIÓ DELS PROFESSORS

Una universitat és autònoma de debò si pot contractar els seus professors amb independència. La lliure contractació de professors (titulació, procedència, retribució, condicions de treball…) és la clau, per exemple, de la superioritat de les universitats americanes.
La universitat espanyola adscriu els seus professors a partir de dos grups: els funcionaris de l'Estat i els altres.
La condició de funcionari de l'Estat s'adquireix per mitjà d'un procediment establert i regulat per l'Administració. No hi ha res a dir.
La contractació de personal universitari ha estat durant segles regulada per un criteri fonamental: el doctorat.
El doctor, com el seu nom indica (docere) és l'universitari al qual la universitat, per mitjà d'un procediment tradicional, ha atorgat la plena capacitat d'ensenyar i de recercar. El procediment és ardu i eficaç. El candidat ha de presentar i defensar en públic un treball davant un tribunal integrat per especialistes; qualsevol doctor de qualsevol ncionalitat i de qualsevol procedència pot formar part del tribunal. Aquest ha estat des de sempre un dels signes de la universalitat de la universitat: un tribunal universal dóna un títol universal.
En virtut del seu títol, el doctor podia ser adscrit per qualsevol universitat de qualsevol país mitjançant procediments interns de selecció. Cap organisme s'interferia entre el doctor i la universitat. El camp de treball dels universitaris ha estat, durant segles, Europa, quan encara no s'havia inventat la paraula "mobilitat". Aquesta universitat era verdaderament universal. Les biografies dels grans universitaris des de l'Edat Mitjana en són una bona prova.
En aquest país, l'eficàcia universal del doctorat ha estat abolida per l'Estat intervencionista. La universitat no pot ja escollir els seus docents en el conjunt universal dels doctors. Entre els doctors i la universitat s'ha interposat un organisme de l'Administració, l'ominosa agència d'acreditació. És aquesta agència administrativa, aliena a la universitat, la que decideix quins doctors podran ser contractats i quins no. Algú de bona fe podria pensar que aquesta agència es limita a verificar la validesa del títols universitaris. No. Aquesta agència, o, més ben dit, aquestes agències (perquè en el malaventurat petit país nostre en sofrim dues) pretenen escatir la qualitat dels candidats. Amb tota la descaradura l'Administració proclama que no concedeix cap valor als tribunals universitaris que han declarat un individu apte per a la tasca universitària. Les tesis no valen res, els tribunals són ineptes, les defenses públiques són una comèdia. És ara l'Administració (no ho oblidem, dirigida per un partit polític) la que examinarà el currículum del candidat i la que decidirà si pot o no pot presentar-se als concursos convocats per les universitats. La universitat d'Oxford s'ha pogut ben escarrassar a conferir un doctorat; una semi-anònima comissió de la Administració espanyola pot decidir que no l'accepta. Amb quins criteris? N'hi ha per sucar-hi pa; ja en parlaré en una propera inserció.
Aquest ultratge a les institucions universitàries, aquesta befa de llur autonomia han estat rebuts amb sorprenent indiferència pels actuals dirigents acadèmics.Una universitat fa un doctor, i tot seguit no el pot contractar ni en el grau més ínfim de l'escalafó. Com s'explica aquesta desídia a defensar les antigues llibertats universitàries, bressol i arrel de la ciència europea? Poc a poc ho he anat comprenent: els responsables de les universitats, tots ells docents en la institució, obren en realitat com a representants sindicals del professorat. El famós consell de rectors de les universitats espanyoles defensa sobretot els interessos corporatius. S'ha vist ben clar amb l'atzagaiada del nou títol de grau del sistema de Bolonya. En aquest, el grau, unificat per a tota Europa, té tres anys. A Espanya tindrà tres anys però els alumnes en faran quatre. Per què? Per a no perdre places de professorat. Les ominoses agències d'acreditació no fan perdre places; deixem-les actuar.
És l'etern problema. Els docents no tenen prou qualitat. Qui hi pot posar remei? Què hi ha, en una societat, per damunt dels professors universitaris en l'ambit del coneixement? "Quis custodiet ipsos custodes", es preguntava Marcial; o més senzillament: "Si la sal es torna insípida, amb què la salaran?" L'Estat espanyol ha trobat la solució: una comissió administrativa vetllarà per la qualitat de l'ensenyament universitari. De la mateixa manera que hi ha funcionaris de correus, hi haurà funcionaris de la qualitat. "Vostè on treballa? - Jo treballo a l'oficina de fer bons professors universitaris".
La universitat europea ha estat de sempre partenogenèsica. És de la seva essència reproduir-se a si mateixa. Interferir-se en aquest procés equival a castrar-la. L'eugenèsia cal cercar-la per altres conductes. Per exemple, en una bona alimentació.