L'AQU I ELS SEUS EXORBITANTS CRITERIS

En les insercions anteriors he escatit la inoportunitat i la singularitat peninsular d'unes agències de qualitat que pretenguin avaluar individus. En aquest blog analitzaré la pràctica avaluadora de l'Agència per la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya. Em limitaré a una mostra, que concerneix l'àmbit que conec de primera mà, les Humanitats, i a la categoria contractual del Lector. Aquesta crítica es podrà aplicar, mutatis mutandis, a les altres categories.

A) Definició de la figura del Lector. Copio aquí la disposició legal:

1. La Llei 1/2003 d’universitats de Catalunya disposa que «el professorat lector és el professorat ajudant doctor i és contractat per la universitat amb
l’objectiu de portar a terme tasques docents i de recerca, en la fase inicial de la seva carrera acadèmica». D’altra banda, es determina que el contracte del professor lector ha de ser «amb dedicació a temps complet» i que la durada d’aquest contracte en cap cas no pot ser superior als quatre anys.
2. D’això, i del context en el qual s’insereix aquesta disposició, es desprèn que aquesta figura està pensada per a doctores i doctors "(a) que tenen sobretot una vocació docent i investigadora universitària; (b) que, una vegada coberta l’etapa de formació, es troben en condicions de desplegar, amb rigor i qualitat, activitats de docència plena i de recerca, i (c) que el seu objectiu universitari és assolir, en un període determinat, una posiciódiferent que sigui la sortida lògica d’aquest tram previ, que es concep, per tant, com de maduració".
3." La figura del lector és una de les previstes per cobrir el període comprès entre el nivell de formació i el de permanència (bé sigui de naturalesa funcionarial o bé contractual). que es concep, per tant, com de maduració. , que la legislació vigent no ha volgut perllongar més enllà de quatre anys".
4. "Com a figura de transició, el lector ha de reunir, en el moment de ser contractat, unes
capacitats i possibilitats raonables que s’han de materialitzar en el transcurs dels quatre anys de durada del seu contracte. Les capacitats han de garantir la docència i la recercaque haurà de dur a terme. A més a més, hi ha d’haver indicis raonables que, com a màxim en concloure aquest període, es trobarà en condicions objectives de poder optar a la permanència."

Observacions.
1. La figura contractual del Lector és manifestament universitària, i palesa una gran sensibilitat del legislador en aquest camp, que d'altra banda no fa res més que acomplir un desideràtum del III Congrés Universitari Català de 1978.
2. És ben clar que el perfil acadèmic descrit correspon fonamentalment a la persona que acaba d'obtenir el títol de doctor i que opta per continuar a la universitat. Aquest serà el nostre "candidat a candidat standard".
3. La figura descrita és acadèmicament modesta. El candidat "està en la fase inicial de la seva carrera acadèmica", "una vegada coberta l’etapa de formació" (el tercer cicle); el Lectorat és un tram que es "concep, per tant, com de maduració" (vol dir que en el seu inici l'individu no es considera acadèmicament madur); "en el moment de ser contractat ha de reunir unes capacitats i possibilitats raonables".


B) Irrupció de l'AQU.
L'AQU no ha tingut res a veure amb la definició de la figura del Lector, que he qualificat de fina i adequada. La figura li ha estat donada, i, com veurem, l'àtípica agència ha ignorat olímpicament els termes de la definició.
L'acreditació emesa per l'AQU no es pot confondre amb el concurs d'accés a la plaça de Lector, concurs que es convocat per cada universitat amb procediments i criteris establerts per ella mateixa. El sol.licitant que acudeix a l'AQU és un candidat a candidat, figura universitària estrafolària i única al món, consagració fora d'hora del famós "Spain is different".
L'AQU, doncs, no emet qualificacions seriades (de 1 a 10, o la sèrie "excel.lent, notable, aprovat, suspès"), sinó simplement "si o no": si: el candidat pot presentar la seva candidatura a una plaça; no: el candidat no pot. Es tracta d'una sentència, i, atesa la seva efectivitat en la vida professional dels individus, una sentencia de caire judicial. Recordem també, que, en cas de refús, es tracta d'una sentència revocadora de la decisió del tribunal que va atorgar a l'individu el títol de doctor i que consegüentment el va declarar apte per a la docència universitària.
Atès, doncs, que la figura del lector és acadèmicament modesta, i que l'acreditació només estableix si és apte o no apte per presentar-se a qualsevol plaça, és d'esperar que els criteris d'avaluació es limitin a establir uns mínims. La persona que assoleixi aquests mínims serà declarada apta.

C) Anàlisi d'alguns dels criteris.
Em limitaré a esmentar els casos en els que les anomalies són més flagrants.

El text oficial instaurador de l'AQU diu:
"Tal com estableix l’acord de la CLiC de 2 d’abril de 2003 abans esmentat, entre els mèrits que es valoren prioritàriament hi figuren les publicacions".
La universitat és una institució d'ensenyament i de recerca. Cap llei, a cap país, no privilegia una d'aquestes tasques per davant de l'altra. L'AQU, simple agència de l'Administració, s'arroga la facultat de definir que la tasca principal de la universitat és la recerca, i que la docència ocupa el segon lloc. Els candidats a candidat seran avaluats, doncs, en funció, sobretot, de la recerca.

Vegem ara quin tipus de recerca exigeix l'AQU per a la categoría de Lector.
De la rebuscada exposició dels criteris se'n dedueix que el mínim exigible s'estableix a seixanta pàgines de publicacions especialitzades, amb marcada preferencia pels articles respecte dels llibres. És a dir, un llibre de trescentes pàgines no val per satisfer aquesta exigencia. Sense quatre articles publicats, el candidat no passa.
Observacions:
1. Aquesta exigencia no respon a la modèstia de la figura de Lector tal com s'ha definit. Hem mostrat que els criteris s'han de limitar a establir uns mínims. Exigir a una persona que tot just ha acabat el tercer cicle haver publicat quatre articles científics supera àmpliament els límits raonables. Aquest criteri valdria, en tot cas, per a la categoría d'Agregat, i sancionaria els quatre anys de "maduració" que la Llei reconeix per als Lectors.
2. Tothom sap que les revistes especialitzades tarden molt a publicar els treballs que reben. Dos anys són una espera molt normal. Això vol dir que el candidat a candidat hauria d'haver redactat els seus articles científics molt abans de la defensa de la tesi doctoral, és a dir, mentre era encara un estudiant de tercer cicle.
3. En els sistemes universitaris occidentals, l'estudiant de tercer cicle s'ha de dedicar als cursos de doctorat i a preparar la tesi. La seva tasca no és, en absolut, redactar articles especialitzats (pot haver-hi excepcions, però depassen el mínim). Tinc informacions de primera mà de dues universitats americanes, la de Virginia i el Massachussets Institute of Technology: prohibeixen rigorosament als seus estudiants de tercer cicle publicar articles. Arrisquen la cancel.lació de la seva beca.

Però les exigències no acaben aquí, amb la quantitat. Cal assolir una determinada qualitat. No val publicar a una revista qualsevol. El text diu:

"La qualitat de la recerca es valora d’acord amb les revistes i les editorials en què el candidat ha publicat les seves aportacions. S’utilitzen els índexs internacionals de revistes (Journal Citation Reports, Social Sciences Citation Index, Arts and Humanities Citation Index i altres repertoris."

Observacions:
1. Cap revista que s'estimi no publica articles d'estudiants de tercer cicle. Ni les de primer ordre, ni les de segon ordre. Aquí val la llei de Groucho Marx: "Mai no em faria soci d'un club que m'admetés com a soci".
2. La valoració indirecta de la categoría de les revistes i de les editorials per mitjà d'index internacionals és, en l'ambit de les humanitats, massa irregular per ser atesa. La potentíssima indústria editorial anglosaxona domina i gairebé acapara el camp, deixant per als altres àmbits lingüístics les escorrialles.
3. En el camp de les humanitats hi ha moltíssimes revistes i editorials, en totes les llengües, que publiquen treballs d'altíssima qualitat, i que no són referenciades, o escassament, en cap Índex, per la senzilla raó que es difonen en circuíts lingüístics menors o especialitzats i reduïdíssims. I no és correcte exigir, en el cas de revistes o editorials no indexades, una nota de "prestigi": un terme tan ambigu no pot formar part d'uns criteris objectius mínims.
4. L'única manera honesta d'escatir la qualitat d'un treball és llegir-lo. Pretendre assolir una qualificació de qualitat per mitjans purament quantitatius és una indecència universitària.
5. Un criteri de mínims per a categories superiors a la de Lector hauria d'acceptar qualsevol article publicat a qualsevol revista especialitzada. Al candidat a Lector no se li ha d'exigir cap article.

Passem ara a un altre dels criteris: els congressos. La norma general per totes les àrees diu:

" En aquest apartat es consideren l’abast i la rellevància internacional del congrés, el fet que el procés de selecció hagi seguit una avaluació externa i independent i el tipus de contribució".

L'AQU estableix que el candidat a candidat a Lector ha d'haver participat a un mínim de quatre congressos. Adduiré les mateixes observacions que en el cas de les publicacions: la tasca d'un estudiant de tercer cicle no és de participar en congressos. Els congressos de "prestigi" (aquesta paraula que encatarina a la gent de l'Agència) no admeten contribucions d'estudiants. Val aquí també la llei de Groucho Marx: jo no participaria mai a un congrés que m'acceptés una contribució. I també la norma de les universitats americanes esmentades: els estudiants de tercer cicle tenen prohibit participar en congressos (poden assistir com a oients).

Estades en centres de recerca.
El text de l'AQU diu;

"Les estades de recerca de mitjana i llarga durada (com a mínim de tres mesos, però preferiblement de més de sis mesos) en centres de recerca de reconegut prestigi internacional diferents del centre en què l’investigador fa la seva feina habitual són elements positius en l’avaluació, i es consideren indicadors de la formació i del potencial investigador de la persona avaluada per desenvolupar línies de recerca pròpies."

He copiat el paràgraf sencer perque palesa el gran equívoc en què es mou aquesta Agència. Obliden que l'únic que se'ls demana és si el sol.licitant pot presentar-se a un concurs universitari de Lector o no. L'AQU no ha d'atorgar notes ni descriure el perfil acadèmic d'una persona. Això ho fa l'Acadèmia, i en el seu moment ho escatirà la comissió que decidirà el concurs universitari.
Simpatitzo, tanmateix, amb la idea que els Lectors hagin fet una estada de recerca exterior, tinc però dues reserves: a) dubto que sigui un criteri mínim; b) no cal que sigui un centre de recerca "de reconegut prestigi (ja hi tornem a ser!) internacional". Hi ha molts centres de recerca que no gaudeixen d'aques "prestigi" i que poden ser molt aptes per formar un candidat a Lector.

D) Pàgines viscudes.
Denunciaré ara dos casos en els que es fa palès que l'AQU conculca els drets i la dignitat de les persones que es veuen obligades a sotmetres a la seva fèrula. Es tracta de candidats a Lector.

Persona I. Aconsellada pels seus professors, es trasllada a Estats Units per estudiar sànscrit i civilització índia. Cursa màster i doctorat, defensa la tesi i fa docència. Realitza treball de camp entre els hindús emigrats del Caribe. Retorna a Catalunya al cap de nou anys. La universitat catalana no disposa de cap sanscritista; ara n'hi un a disposició. Accepta començar amb la categoria de Lector. Presenta la documentació. Resposta: "Desfavorable. La trajectòria investigadora és encara insuficient, especialment en publicacions i contribucions a congressos".
Aquesta persona ha obtingut el doctorat a Estats Units recentment. A la seva universitat estava rigorosament prohibit escriure articles i participar en congressos mentre cursava el tercer cicle. Els articles que ha escrit després encara no han estat publicats (dos anys com a mínim). Aquesta persona té una oferta de treball a la seva universitat americana, i probablement se n'hi entornarà, foragitada per l'absurd sistema universitari català.

Persona II. Dos llibres de la seva especialitat publicats. Vuit anys de docència (firmant actes). Una estada d'un semestre a un centre estranger de "reconegut prestigi internacional". Dos anys de càrrecs universitaris de responsabilitat.
Resposta de l'AQU: "Desfavorable". La resposta ve en un imprès en el qual s'han marcat amb creuetes dos conceptes: "Publicacions". "Congressos".
Aquesta persona havia decidit realitzar la seva tasca investigadora només en forma de llibres, reduint al mínim els articles i la participació en congressos. Opció acadèmicament impecable en l'ambit de les humanitats. El llibres que havia presentat sumaven setcentes pàgines. L'AQU ha considerat que aquesta persona no reuneix ni els requisits mínims per presentar-se a un concurs universitari de Lector.

E) Conclusions.
1. La interferència de l'AQU en el procés de contractació del professorat universitari ha de ser completament eliminada.
2. L'AQU s'ha de dedicar a la tasca a la qual es dediquen les agències de qualitat europees: auditar i avaluar institucions, programes i administracions.
3. Mentre la mandrosa autoritat universitària catalana no prengui la decisió adequada, els professors universitaris membres de les diferents comissions de l'AQU haurien d'imposar una dràstica revisió dels criteris adequant-los a uns requisits mínims raonables. Això només per evitar els estralls que aquesta ominosa agència està causant entre les noves generacions del professorat universitari de Catalunya.