finestral

Reflexions i documents

Saturday, January 17, 2009

EL BARQUER DELS DÉUS. 3

ELS ESCRIBES DEL TEMPLE DE TOT



Tírsit, eton!
Tírsit, on t'has ficat!
Els crits de Totmès ressonaven entre les columnes de la sala hipòstila, ja solitària a l'hora foscant.
La sala hipòstila del temple de Tot de Terra Endins era de dimensions sorprenentment reduïdes en un edifici tot ell tan vast. Tenia només sis columnes de pedra blanca que sostenien un sostre de gres. Els murs estaven decorats amb baix relleus que representaven escenes del cicle mític de Thot. A la part alta de la paret que donava al pati interior s'havien practicat unes lluernes que il.luminaven feblement l'estança.
Totmès, havent comprovat que la seva germana no s'amagava darrere les gruixudes columnes de la sala, passà al vestíbul que precedia el santuari, comunicat amb la sala hipòstila per una gran arcada sense portes. El santuari, com de costum, estava tancat. El mur al voltant de l'alta porta estava decorat de dalt a baix amb pintures i jeroglífics de colors vivíssims.
"Renoi que n'és d'enjogassada! Cada vespre em fa el mateix", remugà el noi mentre travessava el vestíbul en direcció a la porta, sempre oberta, que donava a l'aula de les capelles.
Les minses dimensions de la sala hipòstila s'explicaven perquè havia de cedir espai a una aula de capelles i a un pati interior. L'aula de capelles ocupava part dels sectors de migdia i de ponent del rectangle del temple. Arran dels seus murs s'obrien set capelles laterals que havien estat destinades al culte de diferents divinitats del panteó egipci. A l'altra banda de la sala hipòstila s'obria un pati interior que s'estenia fins als murs que tancaven l'edifici per migdia i per ponent.
-Tírsit!
Totmès escodrinyà darrere els farcells de llana i de lli en floca que omplien les capelles laterals.
- Tírsit, que es fa fosc i hem d'anar a munyir les cabres!
Una peça d'estamenya li caigué com una xarxa sobre el cap. Mentre maldava per alliberar-se'n sentí els braços de la seva germana que l'estrenyien fortament. Es fingí immobilitzat i cridà cul d'olla. Aleshores es pogué desempallegar de la peça de teixit i vegé arran dels seus ulls el rostre acalorat de Tírsit que el mirava enriolada.
-M'has passat pel costat i ni m'has vist ni m'has olorat!
-Tot això put a llana resclosida, com vols que t'olori. Au, anem, que farem tard a sopar.
Totmès agafà la mà de sa germana i l'arrossegà vers la sala hipòstila i el pati principal. Aquest pati, enllosat amb llambordes de gres, estava voltat d'un mur de totxanes no gaire alt, a fi que rebés abundància de claror. Pel cantó de la façana del temple, el pati acabava amb un pòrtic de deu columnes de granit amb capitells papiriformes.
Sortiren per una gran porta de batents de fusta amb fermalls de bronze, i baixaren saltironant per una ampla escalinata tallada a la roca nua. Del capdavall de l'escalinata arrencava un viarany que, voltant la plataforma del temple per sota, anava a parar a uns planells, invisibles des de dalt, on tenien els tancats de les cabres. Més avall hi havia la sínia, moguda per un ase cec; els seus catúfols abocaven aigua contínuament a la naquera, que sobreexia a una gran bassa que s'estenia fins als fonaments del temple. Un pou a un angle del pati interior permetia pouar aigua sense necessitat de sortir a l'exterior.
Munyiren les dues cabres que els semblà que tenien els braguers més botits, i agafant un per cada banda l'ansa de la gerra, tornaren a pujar a l'esplanada quan ja es feia fosc, i s'encaminaren directament a la Casa de Vida.

Totmès tenia catorze anys acabats de fer. Era alt i esvelt com un jonc dels canals. Tenia cabells negres que li baixaven fins a les espatlles. Rostre ample, d'ulls rodons i grisos. Boca de llavis molsuts i vermells. El coll, prou llarg, arrencava d'un bust d'atleta, amb braços musculosos i mans de dits llargs com d'arpista. Cames primes i fortes, acabades amb uns peus intolerablement delicats malgrat anar gairebé sempre descalços.
Tírsit era, com el seu germà, alta però no tant abrinada.. Els seus cabells, per bé que foscos, tenien, a la llum del dia, irisacions de panotxa, i li baixaven per l'esquena recollits amb una cinta verda. Ulls de color maragda. Rostre menut, front suaument perllongat amb un nas de ratlla abreujada, boca correcta que deixava veure les dents blanques graciosament encavallades. Les seves formes, encara infantils, es dibuixaven fermament sota una túnica sense mànigues fins sobre genoll, de llana blau clar. La lleu turgència del pit, amb prou feines perceptible, no permetia atorgar-li, segons els cànons egipcis, més enllà de dotze anys. Anava descalça.
Entraren a la gran cuina cantussejant una corranda faiúmica i deixaren la gerra damunt de l'obrador dels formatges. A l'altre extrem de l'espaiosa sala, de parets emblanquinades i embigat de fusta de melis, les dues serventes etíops acabaven de parar taula. Quatre llànties d'oli, espavilades de poc, cremaven als quatre angles de l'estança, i deixaven espais d'ombra entremig. Una ampla lleixa de fusta voltava la sala a mitja alçada, plena de gerres, cossis, càntirs, vasos, ampolles i estris de cuina d'aram, tot nou, brillant i de gran qualitat.
Al cap de poc se sentí el grinyol d'una porta i Nimlot i Menat-Neter entraren portant l'un un cistell de fruita i l'altra un pa rodó de blat. Besaren els seus fills i tots plegats s'assegueren en coixins al voltant de la taula. Les minyones serviren el sopar: peix fregit amb cigrons estofats i llet quallada amb mel. Nimlot llescava el pa, que consumien en abundància. Els grans bevien cervesa del propi maltatge, els joves aigua del pou.
La Casa de Vida, com li deien privadament amb denominació arcaica i en desús, era un robust edifici de dues plantes i terrat situat al nord de la fàbrica del temple a un nivell inferior. Comunicava amb el pati interior del temple a través d'una galeria coberta a l'alçada del segon pis de la casa. L'edifici, tot ell de pedra, era contemporani del conjunt, però havia estat completament refet per a convertir-lo en una residència senyorívola i còmoda. La planta baixa estava ocupada per la immensa cuina i pels rebosts i els dipòsits d'eines. Al segon pis hi havia les estances nobles, moblades amb gust exquisit, i els dormitoris.
El temple de Thot de Terra Endins era una vasta construcció de l'època ptolemaica reformada en temps de l'emperador Antoninus Pius. Estava edificat sobre una plataforma rocosa a l'entrada d'una de les gorges eixutes i rocalloses que s'endinsaven en les muntanyes líbiques, més enllà de les terres cultivades i a mitja hora de camí de Shmun, l'Hermòpolis dels grecs.
El temple era, en aquells moments, un local de culte oficialment desafectat. El seu ús reconegut era el de magatzem de llana, de lli i de teixits confeccionats. El pare de Nimlot, també de l'ordre sacerdotal de tercera categoria, és a dir, estolista, havia estat un marxant de roba conegut a tota la vall del Nil fins més enllà d'Elefantina. Quan arribà l'ordre de tancament dels temples, el sacerdot demanà autorització per transformar el temple de Thot, del qual el seu pare havia estat sacerdot principal, en dipòsit de les seves mercaderies. Com que era un home ric i influent, aconseguí que el fisc imperial li llogués els edificis amb el seu empriu. Aleshores féu descendir totes les estàtues. Algunes les faixà curosament amb papirs i les desà en un soterrani del mateix temple, amb uns rètols que deien: "Propietat de l'emperador". Les altres les distribuí, a tall d'objectes d'art, entre els seus amics i els seus clients riu amunt i riu avall, sense oblidar els funcionaris estatals i locals. A l'arxiu del temple hi havia una llista detallada dels destinataris del que, segons el criteri del sacerdot-marxant, no era altra cosa que un préstec transitori. Després reconstruí l'edifici de la Casa de Vida, que havia quedat molt malmès després de dos cents anys de no ser habitat, i el convertí en la seva residència fora vila. Quan el vell marxant morí, el seu fill Nimlot heretà el negoci i s'instal.là definitivament en el temple amb el pretext de vetllar més de la vora pels seus interessos, però de fet per evitar-ne l'enderrocament pels monjos pacomians del Convent Daurat d'Hermòpolis, que el maquinaven des de feia temps.
Enllestit el sopar, Nimlot prengué una de les llànties i precedí tota la família vers el temple; les serventes etíops, que eren adoradores dels déus, els acompanyaren. Aprofitaven la solitud de les hores nocturnes, quan el temple-magatzem estava tancat i barrat, per celebrar el culte vespertí. Arribats al vestíbul del santuari, Nimlot obrí el forrellat amb la clau que duia sempre penjada al coll i esbatanà les portes. A dins es veia caliuejar el braser posat davant de l'altar, alimentat sempre amb fustes de combustió lenta. Nimlot entrà, mentre els altres es quedaven arran del llindar. Menat-Neter, aleshores, lliurà a Tírsit un rotlle de papirs i li acostà la llàntia; la noia llegí, amb pausa i entonació, un passatge del llibre de les lloances d’Isis en llengua egípcia:

"Tu, conjuntament amb Thot, inventares l'escriptura. Part d'aquesta escriptura fou sagrada, destinada als iniciats, part fou d'ús públic. Tu instituïres el dret, per tal que cadascun de nosaltres, així com la mort ens iguala per natura, sàpiga viure en llei d'igualtat. Tu donares lleis, tingudes des de bon començ per preceptes sagrats. Des d'aquell moment, les ciutats gaudiren de pau, regides ja no per la llei de la força, sinó per una llei sense violència. Tu feres que els fills honoressin els seus pares, considerant-los no sols com a pares, sinó com a déus. Més gran és el do quan una deessa transforma en llei allò que la natura donà per necessitat. Tu mostrares predilecció per habitar Egipte".

Acabada la lectura, Nimlot, murmurant les antigues pregàries rituals, s'acostà a la diminuta estàtua del déu (sempre a punt de ser amagada entre els feixos de llana) i passà pels seus llavis els amulets acostumats. Mentre es retirava caminant d'esquena, tots entonaren l'Himne Nocturn d'Osiris en llengua egípcia antiga. Nimlot tornà a tancar les portes del santuari i tots es retiraren en silenci a la Casa de Vida. Les serventes baixaren a la cuina per sopar i desparar taula. Nimlot i Menat-Neter abraçaren els seus fills i tothom es reclogué a la seva cel.la.

A Totmés li costava d'arrencar el son. Sentia a la seva mà dreta la càlida mà de Tírsit, que ja dormia tranquil.lament embolicada en el seu llençol de lli. Des de molt petita tenia el costum d'adormir-se donant la mà al seu germà. Totmès esperà a percebre el lleuger sobrealè que indicava que la noia entrava en el son pregon, i aleshores li deixà anar la mà i es redreçà lleugerament sobre el coixí per mirar a través del carrat finestró la massa indefinida dels contraforts rocosos de les muntanyes líbiques, tènuement il.luminades per la llum del creixent.
Capficat, amb els ulls esbatanats, Totmès descapdellava el fil de les angoixes que sentia covar sota les aparences assossegades de la Casa de Vida. No temia la violència dels cristians, malgrat que representava una amenaça permanent sobre el temple i sobre la seva família. Des de la infància s'havia acostumat a la inseguretat de la seva situació i a viure en el temple com en una fortalesa assetjada. El que l'encaboriava no era el destí del temple de Thot, sinó el seu propi futur i el de la seva germana. Era conscient de pertànyer a una franja marginada de la societat egípcia; els adoradors dels déus eren a hores d'ara un residu feble i decadent de les velles grandeses, envoltat per una població ja quasi totalment cristianitzada. La seva fidelitat a les tradicions religioses de l'antic Egipte els havia foragitat de la convivència amb els seus conciutadans. Ell i la seva germana no havien pogut anar a l'escola amb els altres nois i noies d'Hermòpolis; era una escola municipal, però els mestres eren tots cristians, i els alumnes també. Haurien estat bandejats i escarnits. No tenien altres amics que els devots que escadusserament visitaven el santuari amb el pretext de comprar roba. Vivien aïllats. Fins quan? Podrien viure al temple de Thot quan els seus pares haguessin desaparegut ? Si no, on anirien?
Ara aprenien amb deler la llengua i l'escriptura dels faraons. De què els serviria aquest excels coneixement en un món indiferent o advers a les riqueses de l'antic Egipte? A Totmès no li abellia gens ni mica la idea de refugiar-se, com tants altres adoradors dels déus, a l'illa de Filé, prop dels blemis semibàrbars. Ell volia viure al seu país, l'estimada terra negra d'Egipte. Com s'ho farien, ell i Tírsit, per esdevenir ciutadans egipcis normals? On trobarien esposa i espòs, si tots els joves de la seva edat a Hermòpolis eren cristians i enemics declarats de l'antiga religió?
Tírsit gemegà bo i adormida. Totmès l'estrenyé en els seus braços; la noia es tranquil.litzà , mentre Totmès, amb els ulls mig clucs de fatiga, maldava per no adonar-se que els espadats de les muntanyes líbiques reflectien ja les primeres lluentors del dia.

A mig matí d'aquell dia del mes de Parmute, l'abril dels romans, Tírsit i Totmès seien a l'ombra dels sicòmors que creixien a redós del mur de ponent de la Casa de Vida. Tenien sobre els genolls una tauleta d'escriba i s'aplicaven febrilment als exercicis de llengua jeroglífica prescrits per Pinedjem. Sabien que aquell vespre arribaria Turi, "el barquer dels déus", amb el plec de papirs de les noves lliçons i dels nous exercicis, i a l'endemà marxaria amb el feix dels seus treballs per dur-los a Pinedjem, que els corregiria i els retornaria amb les seves observacions. Feia gairebé cinc mesos que estudiaven la llengua de l'antic Egipte sota la llunyana direcció del sacerdot del temple d'Isis de Tkou. Un cop al mes, Turi feia el viatge d'anada i de tornada duent, amagats entre les mercaderies estibades a la seva barca, els preciosos fulls gramaticals.
Pel que fa a l'art de l'escriptura jeroglífica (l'única que de moment aprenien), l'aprenentatge no els havia costat gaire. De fet, tant Nimlot com Menat-Neter sabien dibuixar a la perfecció els misteriosos signes de l'escriptura sagrada; molts escribes i pintors dels tallers de les ciutats copiaven els signes com a simples dibuixos decoratius, sense capir-ne, però, el significat. Tírsit i Totmès havien heretat dels seus pares una excel.lent cal.ligrafia, però ells, a més, entenien ja el significat de molts textos. Quan arribaren al temple de Thot els primers fulls amb les lliçons de Pinedjem, el noi i la noia es lliuraren amb entusiasme al treball d'aprenentatge i de memorització.
I és aleshores quan esclatà amb tota la seva força la poderosa intel.ligència de Tírsit. Tothom sabia que aquella noia tenia un cap fora del corrent. La seva memòria era prodigiosa; li bastava llegir una sola vegada una pàgina, en grec o en egipci, per poder-la repetir sense cap error. El seu pare la feia servir de llibre d'entrades i sortides: cridava un nom i un número, i tot quedava arxivat en aquell cap insondable. Ara era la primera d'entendre les complexitats de la gramàtica de l'egipci antic consignades en els papers enviats per Pinedjem. Ho estudiava, ho memoritzava i, aleshores, amb infinita paciència ho anava explicant al seu germà, que era prou intel.ligent, però que ni de bon tros disposava de la potència mental de la seva germana. El noi no se sentia humiliat per aquella notòria inferioritat intel.lectual, ben al contrari, estava orgullós de la genialitat d'ella i es sotmetia dòcilment a les seves lliçons. El cas és que al cap de cinc mesos de tasca incansable, tots dos podien confegir frases senzilles i començaven a interpretar, amb l'ajut del vocabulari que els enviava cada vegada Pinedjem, passatges del LLibre dels Morts i de la narració del Nàufrag. Malgrat que l'ensenyament de l'escriba llunyà versava exclusivament sobre la llengua escrita, els joves havien posat a punt un sistema fonètic basat en la seva pròpia parla egipcia i en les fórmules màgiques emprades per Menat-Neter, i s'adreçaven l'un a l'altre frases en la llengua dels faraons, fet que deixava els seus pares bocabadats i alhora enorgullits.
Molts devots de la contrada, tant egipcis com grecs, havien tingut notícia d'aquella insòlita escolaritat, i cercaven pretextos per pujar al temple de Thot i conèixer els novells escribes dels déus. Els demanaven d'interpretar vells papirs, bandes de roba escrites i inscripcions sobre fusta; moltes vegades no volien altra cosa que sentir-los parlar en la seva més aviat fantasiosa llengua faraònica. Tothom sabia que l'ensenyament de la llengua jeroglífica, degut al seu caràcter sagrat i àdhuc màgic, havia estat prohibit pels edictes imperials. Per dissimular, els visitants s'enduien peces de roba del magatzem del temple, que a Nimlot li dolia de cobrar, perquè li recava de fer negoci amb la saviesa dels seus fills.

Al capvespre arribà Turi, acompanyat de dos barquers més, tots devots dels déus. Ja feia estona que Tírsit i Totmès, dempeus sobre l'esglaó més alt de l'escalinata del temple, albiraven el camí de la vila per veure'ls arribar i sortir a rebre'ls. Quan els tres homes tombaren el darrer revolt i enfilaren de dret cap el temple, Tírsit arrencà a córrer escales avall i, en trobar-los, es llançà al coll de Turi i li omplí el rostre de besades, mentre Totmès saludava amicalment els dos acompanyants i estrenyia fortament la mà del barquer. Turi duia a coll un feixuc sarrò carregat de sal, d'oli i d'agulles de cosir que li havia encarregat Menat-Neter; entre les mercaderies havia amagat la bossa de roba amb els fulls de la gramàtica. Els altres dos caminants duien bossots buits, perquè tenien l'encàrrec de comprar llana cardada.
Els nouvinguts foren conduïts a l'estança de la Casa de Vida destinada als hostes, però abans els estudiants alleugeriren Turi de la seva preciosa càrrega i corregueren cap a la seva cel.la per obrir la bossa dels papirs i donar una primera llambregada a les noves lliçons i als nous exercicis. Costà qui sap-lo de fer-los baixar a sopar, i aleshores encara, absolutament aliens al que els envoltava, es passaren tot l'àpat discutint sobre la forma passiva dels verbs i assajant la fonètica de les noves paraules. Els seus pares i els barquers els escoltaven respectuosos i enlluernats.
L'endemà de bon matí, Turi i els seus acompanyants partiren cap al port d'Hermòpolis on havien deixat la barca. Turi tenia encàrrecs per riu avall, fins al Faium, i després pensava remuntar el corrent fins a Tkou per lliurar a Pinedjem els exercicis dels petits escribes. Aquells fulls plens de signes inintel.ligibles eren per a Turi tresors de saviesa divina i vivent; Turi es sentia aleshores de debò barquer dels déus.

0 Comments:

Post a Comment

<< Home