ACADEMICA (QUESTIONS ACADEMIQUES)

AL.LOCUCIÓ PRONUNCIADA A L’ACTE DE LLIURAMENT DE DIPLOMES DE L’ESCOLA D’EGIPTOLOGIA
Josep Montserrrat Torrents


Senyor President de la Generalitat de Catalunya, personalitats presents, professores, professors, alumnes:

Per què des de fa quatre-cents anys Europa es rendeix espiritualment davant la glòria de l’antic Egipte? Cap disciplina acadèmica no ha gaudit de favor popular com l’egiptologia. La causa òbvia rau en la mateixa potència d’aquesta civilització, aparent encara sota les seves runes. La magnificència de les restes de l’Antic Egipte ens corprèn i ens enamora. Hi vull discernir, tanmateix, una raó més profunda, que sobrepassa les il.lusions i els embadaliments.
S’ha parlat molt, recentment, de les arrels de la civilització europea. Certament, aquest arbre esponerós té arrels, i més d’una. Una mirada clara i objectiva farà palès que la nostra cultura s’arrela a Egipte, a Mesopotàmia, a Israel, a Grècia i a Roma, i finalment en el cristianisme. La història espiritual d’Europa pot ser vista com una successió de retorns; en moments de crisi, hem mirat enrere i hem seguit endavant. Egipte, doncs, està en els nostres inicis. I això el visitant europeu del país del Nil ho sap o no ho sap, però en tot cas ho sent. Quan som a Egipte tenim al davant nostre dos móns, un de viu i un de mort. El món mort, la civilització de l’Egipte faraònic, el sentim proper i el fem reviure en el nostre esperit; el món viu, la realitat de l’Egipte islàmic, el sentim aliè, i sabem que mai no el podrem incorporar a la nostra essència cultural, tot i que és aquesta mateixa essència la que ens imposa la convivència amb totes les cultures.
L’afeccionament i l’estima per la civilització egípcia pren formes molt variades. En el pla inferior, sempre molt digne, trobem el que ha estat designat com egiptomania. Hi ha però un nivell superior, representat per aquelles persones que, posseïdores d’una elevada preparació cultural, desitgen accedir a un coneixement científic i especialitzat de l’egiptologia, al marge, però, de la professionalització. Aquest sector social és al nostre país cada dia més nombrós.
La demanda de formació egiptològica superior hauria de ser satisfeta per les universitats. Almenys això és el que succeeix a tots els països europeus. Al nostre país les universitats no satisfan aquesta demanda de la societat. A cap de les universitats de Catalunya no es pot cursar un curriculum d’estudis d’egiptologia, ni tan sols un itinerari dins d’altres especialitzats. Tot el que s’ofereix són escorrialles: una assignatura per aquí, una altra per allà, i en ocasions ni tan sols això. Als programes de la llicenciatura d’història de la Universitat Autònoma de Barcelona, per exemple, no apareix el mot “Egipte”. I en aquesta mateixa universitat, els doctors que han realitzat una tesi d’egiptologia surten amb títol de filosofia. En resum, a Catalunya no es poden fer estudis superiors d’egiptologia. Aquesta situació no es dóna a cap de les grans regions europees. Els nostres veïns del nord, per exemple, els llenguadocians, mantenen un dels millors centres d’estudis egiptològics a la Universitat de Montpeller.
L’Administració Pública no és responsable d’aquests estat de coses. Un dels principis fonamentals de la universitat europea és l’autonomia universitària. En virtut d’aquest principi, les universitats confeccionen els seus plans d’estudi i seleccionen el seu professorat. L’Administració no pot ni ha d’intervenir. La responsabilitat de l’anòmala situació de l’egiptologia a Catalunya rau en la mateixa universitat. I no seria raonable al•ludir a insuficiències de finançament. En primer lloc perquè també en aquest punt les universitats són autònomes, i en segon lloc perquè, malgrat les seves queixes, les universitats mai no havien disposats de tants recursos com ara, recursos estatals, autonòmics, europeus i privats.
La deficiència que aquí fem palesa té dues causes. La primera és general i àdhuc abstracta. S’estén perillosament en la societat i en els mateixos cercles acadèmics la concepció utilitària i empresarial de la universitat, en virtut de la qual la tasca universitària és jutjada amb criteris de productivitat quantificable. El mot estrella ha esdevingut ara “conveni”; s’entén, conveni amb empreses privades que aportin recursos. Malauradament, ni el sànscrit ni l’egipci interessen a les empreses privades, ni, en general, les ciències pures. La segona causa és més concreta i immediata. És tracta de la gravíssima xacra que afecta a les universitats del sud d’Europa: la manca de rigor en la contractació del professorat, en altres termes, el clientelisme. No es contracta el millor professor, sinó el que forma part de la xarxa de relacions personals. Les universitats afectades per aquesta plaga tenen assegurada la mediocritat per dues generacions.
L’egiptologia al nostre país ha estat víctima d’aquesta situació. Aleshores, com tantes altres vegades, és la iniciativa privada la que ha corregut a rectificar les deficiències del sistema públic. En aquest cas ha estat el mecenatge intel•ligent de la Fundació Arqueològica Clos , amb el seu president al davant, el qui ha pres la iniciativa de fundar una escola d’ensenyament egiptològic superior totalment independent de les universitats però amb l’assessorament de professors de Barcelona, de Montpeller i de París.
El curriculum egiptològic d’aquesta escola s’articula en tres cicles: diploma, màster i recerca. No s’exigeix cap titulació prèvia, i l’ensenyament parteix de zero . La metodologia és rigorosament científica, talment que s’ha considerat requisit indispensable l’accés a alguna de les grans llengües de l’egiptologia, francès, alemany o anglès.. L’ensenyament es basa en el domini de la llengua egípcia antiga i de l’escriptura jeroglífica. De fet, el coneixement de la llengua ha esdevingut el principal criteri de selecció: qui sap la llengua passa, qui no la sap, no passa.
Molts de vosaltres heu viatjat a Egipte i us heu quedat corpresos davant d’aquells panys de paret carregats de signes jeroglífics. Els nostres diplomats també s’hi ha quedat sorpresos, però, a més a més, els han llegit. Aquesta és la modesta ofrena que avui fem a la cultura del nostre país.