HODIERNA (QUESTIONS ACTUALS)
HODIERNA (QÜESTIONS ACTUALS)
NI LLEIS NI PARLAMENTS
Constato que l'ordenació política d'un país presenta la següent estructura descendent: Constitució, Llei Orgànica, Llei, Decret, Reglament.
Les Corts espanyoles promulguen lleis vàlides per a tot el país. Després, el Govern espanyol publica decrets, que són també vàlids per a tot el país. A partir d'aquest complex legislatiu, el Parlament de Catalunya crea i promulga les seves lleis. Ara bé, d'acord amb l'esquema inicial, aquestes "lleis" autonòmiques ocupen el lloc dels "reglaments". Són vertaderes lleis o són, en realitat, reglaments disfressats de llei?
Proposo aplicar a aquesta qüestió l'exercici filosòfic de l'anàlisi fenomenològica. Es tracta d'eliminar tots els prejudicis, les idees establertes, les denominacions comuns, les tradicions, les conveniències. Es demana mirar la realitat fit a fit, i expressar en termes clars el que hom hi veu, peti qui peti. Doncs bé, observant amb absoluta objectivitat fenomenològica aquest objecte jurídic i social anomenat "Llei del Parlament de Catalunya", el que hi veig és un reglament. Les lleis, en aquest país, les fa l'Estat. El que roman per fer a les instàncies autonòmiques és l'ordenació de la gestió. Això és el que fan el "governs" autonòmics: gestionar llurs territoris d'acord amb les normes generals contingudes en les lleis de l'Estat i en els decrets ministerials. Els Parlaments regionals creen i publiquen els reglaments per a dur a terme aquella legislació general. D'aquests artefactes jurídics en diuen "lleis"; però fenomenològicament parlant no ho són.
Algunes vegades, poques, el legislador general s'absté de precisar algun aspecte per tal que els òrgans regionals es facin la il.lusió de legislar de debò i diferenciar-se alguns dels altres; és a dir, dóna peixet. Els redactors de les "lleis" locals també es gauben en aquest joc i publiquen adesiara textos carregats de principis ideològics que pretenen expressar la singularitat del seu territori. Vana presumpció: les úniques instàncies que en aquest país poden fer i aplicar una filosofia política són les Corts i el Govern espanyol. Les "autonomies" no poden tenir una política: la gestió no dóna per tant. Moltes vegades tinc la impressió que els nostres administradors catalans són com infants que juguen a fireta, i prenen per una cassola de debò el que no és més que una joguina.
Posaré un exemple d'un complex legislatiu al que m'he enfilat recentment. Es tracta de la Ley de Ordenación Universitaria i dels decrets complementaris d'aplicació. Són instruments legals detalladíssims i que, consegüentment, determinen una total i absoluta uniformitat a la universitat espanyola. Un d'aquests decrets, que versa sobre la introducció de l'anomenat "procés de Bolonya", arriba a precisar el mes de l'any en el que s'han de lliurar uns determinats documents: el mes de febrer. A l'orgullós Parlament de Catalunya, i a la seva flamant llei universitària no els queda res més que alguna cosa com aquesta: "els documents es lliuraran en paper de barba i amb lletra Times New Roman". S'ha volgut, però, jugar a fireta i tenim la nostra pròpia, autonòmica i catalana Llei d'Universitats. Que no és altra cosa que un reglament d'aplicació de la llei estatal, amb alguna propineta distintiva, com és la creació d'un cos propi de professors universitaris, iniciativa inútil i, ara per ara, escadussera i anèmica.
Ara bé, la gestió genera molt poder, sobre tot poder econòmic. La Generalitat catalana gestiona un immens bossot. Quod erat demonstandum. Tenim autonomia perquè gestionem amb autonomia una enorme quantitat de diners. Tenim una nombrosa nomenklatura amb facultats de posar mà al calaix. Amb alternància, ara uns i ara altres, paciència que a tots us tocarà un dia o altre. Nou estatut, més transferències, més gestió, més diners que passaran per les seves mans, les d'ells, vull dir.
Seguim amb la fenomenologia. Digue'm cada cosa pel seu nom. El nom de "Generalitat" s'aplicava a una entitat sobirana que feia i promulgava vertaderes lleis. Hàbils polítics van tenir l'astúcia de rescatar el nom, que no la cosa, i convertir-lo en l'os per rosegar llançat a la societat catalana de la transició. I tots hi caigueren de quatre grapes. Els polítics catalans de l'època haguessin hagut de tenir la dignitat de no acceptar el mal ús d'aquesta noble paraula. La "Generalitat" l'havíem de guardar a un calaix, ben desada per si algun dia l'havíem de menester. I decidir-se, amb realisme i sobrietat, a donar a l'edifici del Parc de la Ciutadella el nom que fenomenològicament i objectivament li escau: "Assemblea Regional de Catalunya".
NI LLEIS NI PARLAMENTS
Constato que l'ordenació política d'un país presenta la següent estructura descendent: Constitució, Llei Orgànica, Llei, Decret, Reglament.
Les Corts espanyoles promulguen lleis vàlides per a tot el país. Després, el Govern espanyol publica decrets, que són també vàlids per a tot el país. A partir d'aquest complex legislatiu, el Parlament de Catalunya crea i promulga les seves lleis. Ara bé, d'acord amb l'esquema inicial, aquestes "lleis" autonòmiques ocupen el lloc dels "reglaments". Són vertaderes lleis o són, en realitat, reglaments disfressats de llei?
Proposo aplicar a aquesta qüestió l'exercici filosòfic de l'anàlisi fenomenològica. Es tracta d'eliminar tots els prejudicis, les idees establertes, les denominacions comuns, les tradicions, les conveniències. Es demana mirar la realitat fit a fit, i expressar en termes clars el que hom hi veu, peti qui peti. Doncs bé, observant amb absoluta objectivitat fenomenològica aquest objecte jurídic i social anomenat "Llei del Parlament de Catalunya", el que hi veig és un reglament. Les lleis, en aquest país, les fa l'Estat. El que roman per fer a les instàncies autonòmiques és l'ordenació de la gestió. Això és el que fan el "governs" autonòmics: gestionar llurs territoris d'acord amb les normes generals contingudes en les lleis de l'Estat i en els decrets ministerials. Els Parlaments regionals creen i publiquen els reglaments per a dur a terme aquella legislació general. D'aquests artefactes jurídics en diuen "lleis"; però fenomenològicament parlant no ho són.
Algunes vegades, poques, el legislador general s'absté de precisar algun aspecte per tal que els òrgans regionals es facin la il.lusió de legislar de debò i diferenciar-se alguns dels altres; és a dir, dóna peixet. Els redactors de les "lleis" locals també es gauben en aquest joc i publiquen adesiara textos carregats de principis ideològics que pretenen expressar la singularitat del seu territori. Vana presumpció: les úniques instàncies que en aquest país poden fer i aplicar una filosofia política són les Corts i el Govern espanyol. Les "autonomies" no poden tenir una política: la gestió no dóna per tant. Moltes vegades tinc la impressió que els nostres administradors catalans són com infants que juguen a fireta, i prenen per una cassola de debò el que no és més que una joguina.
Posaré un exemple d'un complex legislatiu al que m'he enfilat recentment. Es tracta de la Ley de Ordenación Universitaria i dels decrets complementaris d'aplicació. Són instruments legals detalladíssims i que, consegüentment, determinen una total i absoluta uniformitat a la universitat espanyola. Un d'aquests decrets, que versa sobre la introducció de l'anomenat "procés de Bolonya", arriba a precisar el mes de l'any en el que s'han de lliurar uns determinats documents: el mes de febrer. A l'orgullós Parlament de Catalunya, i a la seva flamant llei universitària no els queda res més que alguna cosa com aquesta: "els documents es lliuraran en paper de barba i amb lletra Times New Roman". S'ha volgut, però, jugar a fireta i tenim la nostra pròpia, autonòmica i catalana Llei d'Universitats. Que no és altra cosa que un reglament d'aplicació de la llei estatal, amb alguna propineta distintiva, com és la creació d'un cos propi de professors universitaris, iniciativa inútil i, ara per ara, escadussera i anèmica.
Ara bé, la gestió genera molt poder, sobre tot poder econòmic. La Generalitat catalana gestiona un immens bossot. Quod erat demonstandum. Tenim autonomia perquè gestionem amb autonomia una enorme quantitat de diners. Tenim una nombrosa nomenklatura amb facultats de posar mà al calaix. Amb alternància, ara uns i ara altres, paciència que a tots us tocarà un dia o altre. Nou estatut, més transferències, més gestió, més diners que passaran per les seves mans, les d'ells, vull dir.
Seguim amb la fenomenologia. Digue'm cada cosa pel seu nom. El nom de "Generalitat" s'aplicava a una entitat sobirana que feia i promulgava vertaderes lleis. Hàbils polítics van tenir l'astúcia de rescatar el nom, que no la cosa, i convertir-lo en l'os per rosegar llançat a la societat catalana de la transició. I tots hi caigueren de quatre grapes. Els polítics catalans de l'època haguessin hagut de tenir la dignitat de no acceptar el mal ús d'aquesta noble paraula. La "Generalitat" l'havíem de guardar a un calaix, ben desada per si algun dia l'havíem de menester. I decidir-se, amb realisme i sobrietat, a donar a l'edifici del Parc de la Ciutadella el nom que fenomenològicament i objectivament li escau: "Assemblea Regional de Catalunya".
posted by J. Montserrat Torrents | 11:10 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home