MEMORABILIA
MEMORABILIA
Ha traspassat Antoni Gutiérrez, el "Guti". Era un home afable, dialogant, amb un punt de dolçor a la veu que conqueria ràpidament la simpatia de tothom. Jo el vaig tractar bastant als anys seixanta.
Fins a mitjans dels anys seixanta, els comunistes no eren acceptats pels cercles, més aviat minsos, de l'oposició burgesa. L'any 1966 va tenir lloc un referèndum del franquisme per aprovar el nou "Fuero de los españoles". Els opositors catalans vàrem redactar un escrit criticant el paperot i demant l'abstenció. Aquest escrit va quedar dipositat al despatx de l'advocat Salvador Casanovas, on tothom el podia anar a signar. N'hi havia dues còpies: una per signar amb els comunistes i l'altra per signar sense els comunistes.
Amb el Guti vem decidir que aquesta situació s'havia d'acabar.
Poc després, un grup de clergues i un grup de comunistes del PSUC vàrem iniciar un diàleg destinat a exposar els respectius punts de vista. Les reunions tenien lloc un cop per setmana, a casa meva a Sarrià. Per part clerical participàvem Antoni Totosaus, un caputxí de Sarrià i jo. Per part psuquera venien Antoni Gutièrrez, Cipriano García i María Rosa Borràs. Les converses en elles mateixes no tenien gaire importància. El que era rellevant era el fet, una iniciativa per trencar la divisió en la oposició al règim. És clar que se'n feien d'altres. El cas és que es va acabar l'absurd i esterilitzador bandejament del "partit".
Gutiérrez Diaz, quan exposava, recitava amb aplom i regularitat la doctrina oficial del partit. No se'n apartava ni un milímetre. Semblava un disc. Ara bé, aquesta doctrina, en aquells moments, s'orientava vers una acceptació de la democràcia de tipus europeu. Els comunistes anunciaven contínuament una vaga general que aniria seguida de la caiguda del règim. Nosaltres fèiem veure que ens ho crèiem. Necessitàvem creure-ho. La dictadura no s'acabava mai més, allò era més llarg que un dia sense pa. L'esperança dels comunistes posava un xic d'oli a l'aspror del moment. A l'hora de la veritat, res del que anunciaven es va complir, però no hi fa res. Uns i altres fèiem i dèiem el que aleshores calia fer i dir. Adeu, Antoni, "Guti".
Ha traspassat Antoni Gutiérrez, el "Guti". Era un home afable, dialogant, amb un punt de dolçor a la veu que conqueria ràpidament la simpatia de tothom. Jo el vaig tractar bastant als anys seixanta.
Fins a mitjans dels anys seixanta, els comunistes no eren acceptats pels cercles, més aviat minsos, de l'oposició burgesa. L'any 1966 va tenir lloc un referèndum del franquisme per aprovar el nou "Fuero de los españoles". Els opositors catalans vàrem redactar un escrit criticant el paperot i demant l'abstenció. Aquest escrit va quedar dipositat al despatx de l'advocat Salvador Casanovas, on tothom el podia anar a signar. N'hi havia dues còpies: una per signar amb els comunistes i l'altra per signar sense els comunistes.
Amb el Guti vem decidir que aquesta situació s'havia d'acabar.
Poc després, un grup de clergues i un grup de comunistes del PSUC vàrem iniciar un diàleg destinat a exposar els respectius punts de vista. Les reunions tenien lloc un cop per setmana, a casa meva a Sarrià. Per part clerical participàvem Antoni Totosaus, un caputxí de Sarrià i jo. Per part psuquera venien Antoni Gutièrrez, Cipriano García i María Rosa Borràs. Les converses en elles mateixes no tenien gaire importància. El que era rellevant era el fet, una iniciativa per trencar la divisió en la oposició al règim. És clar que se'n feien d'altres. El cas és que es va acabar l'absurd i esterilitzador bandejament del "partit".
Gutiérrez Diaz, quan exposava, recitava amb aplom i regularitat la doctrina oficial del partit. No se'n apartava ni un milímetre. Semblava un disc. Ara bé, aquesta doctrina, en aquells moments, s'orientava vers una acceptació de la democràcia de tipus europeu. Els comunistes anunciaven contínuament una vaga general que aniria seguida de la caiguda del règim. Nosaltres fèiem veure que ens ho crèiem. Necessitàvem creure-ho. La dictadura no s'acabava mai més, allò era més llarg que un dia sense pa. L'esperança dels comunistes posava un xic d'oli a l'aspror del moment. A l'hora de la veritat, res del que anunciaven es va complir, però no hi fa res. Uns i altres fèiem i dèiem el que aleshores calia fer i dir. Adeu, Antoni, "Guti".
posted by J. Montserrat Torrents | 7:23 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home