MEMORABILIA
MEMORABILIA
SALVADOR PUIG ANTICH.
Els anys 1968-69 la Marta, la meva companya d'aleshores, era amiga de les germanes Puig Antich. El Salva tenia llavors divuit o dinou anys. El veia de tant en tant en reunions i festetes. Recordo molt bé la festa del seu aniversari (68? 69?). Va tenir lloc a la casa familiar, un pis gran, de sostre alt, a quatre passes de l'Ajuntament de Barcelona. Tinc grabada la imatge del Salva remenant una tisana en el cubell de fregar amb el mànec d'una escombra… Militava en no sé quin moviment de la oposició. La Marta m'explicava que a vegades sortien en cotxe a repartir propaganda clandestina i l'esverava que el Salva, amb el cotxe carrregat de materials comprometedors, es saltés els semàfors en vermell. Jo el tenia per un eixelebrat.
Al tornar dels meus dos anys de semi-exili a París (1969- 1970) vaig perdre completament el contacte amb la família Puig Antich. Jo aleshores militava en el Moviment Socialista de Catalunya, els "músics", i estàvem ordint la transmutació en Convergéncia Socialista. Tota la oposició es preparava per a la desaparició del tirà i de la tirania, i per a l'accés a una ruptura democràtica pacífica (encara no parlàvem de "transició"). S'havia constituït l'Assemblea de Catalunya. Una sèrie de grupúsculs marginals, partidaris de la violència, ens feien notablement la guitza; entre ells el denominat Movimiento Ibérico de Liberación, especialitzats en la socialització del capital per mitjà de la metralleta. Un dia del mes de febrer de 1974 vem saber que un consell de guerra havia condemnat a mort a un militant del M.I.L., Salvador Puig Antich. D'antuvi, ni la Marta ni jo vem relacionar aquesta persona amb el nostre vell amic Salva, que mai no havíem conegut pels seus cognoms. Vem contactar amb les germanes, i aleshores ens van confirmar la tràgica nova.
La oposició democràtica, incòmoda, va començar de moure's. Poc a poc, tanmateix. Confiàvem que el Consell de Ministres, entre els quals seien homes moderats com Pio Cabanillas i Barrera de Irimo, no donaria el "enterado". Però la desferra humana que en aquells moments presidia el país volia venjar-se de la mort de l'almirall Carrero Blanco, i Puig Antich anava a ser víctima d'aquesta venjança, no només amb mort, sinó amb mort infamant, el "garrote vil" ("Le Monde" va publicar una pàgina sencera per explicar el funcionament d'aquest estri). Després del "enterado" va venir la petició d'indult. La oposició va moure peces a Europa, al Vaticà… El Col.legi d'Advocats va estar en sessió permanent. A la U.A.B. es van convocar assemblees i vaga, però tots sabíem que no hi havia res a fer.
La oposició va quedar amb mala consciència, fins al dia d'avui. Nosaltres, al MSC, vem perdre un militant, un impressor de Gràcia. Recordo que Joan Reventós ens va enviar a Quico Vila Abadal i a mi a casa d'ell per intentar recuperar-lo. Però ens va dir que la tebior amb què havíem reaccionat davant dels fets era imperdonable, i tenia raó.
Ara, trenta quatre anys després, el demòcrates exorcitzen aquella mala consciència amb un film-obra d'art. Salvador Puig Antich és elevat a la categoria d'heroi de la oposició democràtica contra la dictadura. He vist el film i haig de reconèixer que m'ha trasbalçat. No és anodí veure un amic executat a "garrote vil". Ajuda a no oblidar que el benestar actual s'ha fonamentat sobre molta tragèdia i molt sofriment. No estic amb els llepafils que han criricat la peça com a romàntica, parcial o desenfocada. S'havia de fer, i s'ha fet.
Ara bé, un treball artístic no pot substituir la história, ni ho pretén, segurament. Salvador Puig Antich no va ser un heroi de la resistència contra el franquisme. La seva ruta va ser equivocada i posava en perill el fràgil edifici de la preparació del post-franquisme. Els qui aleshores lluitàvem contra la dictadura no podíem ser solidaris d'aquell militant de la lluita armada, perquè proclamàvem, dins del país i a Europa, una altra via. No hi ha lloc per una mala consciència. El Salvador va ser víctima de la dictadura franquista en la seva expressió més bàrbara, no va ser víctima de cap negligència dels militants de la oposició. Ens vem horroritzar, vem compadir la seva família, i la seguim compadint. Però més enllà no podíem i no podem anar.
SALVADOR PUIG ANTICH.
Els anys 1968-69 la Marta, la meva companya d'aleshores, era amiga de les germanes Puig Antich. El Salva tenia llavors divuit o dinou anys. El veia de tant en tant en reunions i festetes. Recordo molt bé la festa del seu aniversari (68? 69?). Va tenir lloc a la casa familiar, un pis gran, de sostre alt, a quatre passes de l'Ajuntament de Barcelona. Tinc grabada la imatge del Salva remenant una tisana en el cubell de fregar amb el mànec d'una escombra… Militava en no sé quin moviment de la oposició. La Marta m'explicava que a vegades sortien en cotxe a repartir propaganda clandestina i l'esverava que el Salva, amb el cotxe carrregat de materials comprometedors, es saltés els semàfors en vermell. Jo el tenia per un eixelebrat.
Al tornar dels meus dos anys de semi-exili a París (1969- 1970) vaig perdre completament el contacte amb la família Puig Antich. Jo aleshores militava en el Moviment Socialista de Catalunya, els "músics", i estàvem ordint la transmutació en Convergéncia Socialista. Tota la oposició es preparava per a la desaparició del tirà i de la tirania, i per a l'accés a una ruptura democràtica pacífica (encara no parlàvem de "transició"). S'havia constituït l'Assemblea de Catalunya. Una sèrie de grupúsculs marginals, partidaris de la violència, ens feien notablement la guitza; entre ells el denominat Movimiento Ibérico de Liberación, especialitzats en la socialització del capital per mitjà de la metralleta. Un dia del mes de febrer de 1974 vem saber que un consell de guerra havia condemnat a mort a un militant del M.I.L., Salvador Puig Antich. D'antuvi, ni la Marta ni jo vem relacionar aquesta persona amb el nostre vell amic Salva, que mai no havíem conegut pels seus cognoms. Vem contactar amb les germanes, i aleshores ens van confirmar la tràgica nova.
La oposició democràtica, incòmoda, va començar de moure's. Poc a poc, tanmateix. Confiàvem que el Consell de Ministres, entre els quals seien homes moderats com Pio Cabanillas i Barrera de Irimo, no donaria el "enterado". Però la desferra humana que en aquells moments presidia el país volia venjar-se de la mort de l'almirall Carrero Blanco, i Puig Antich anava a ser víctima d'aquesta venjança, no només amb mort, sinó amb mort infamant, el "garrote vil" ("Le Monde" va publicar una pàgina sencera per explicar el funcionament d'aquest estri). Després del "enterado" va venir la petició d'indult. La oposició va moure peces a Europa, al Vaticà… El Col.legi d'Advocats va estar en sessió permanent. A la U.A.B. es van convocar assemblees i vaga, però tots sabíem que no hi havia res a fer.
La oposició va quedar amb mala consciència, fins al dia d'avui. Nosaltres, al MSC, vem perdre un militant, un impressor de Gràcia. Recordo que Joan Reventós ens va enviar a Quico Vila Abadal i a mi a casa d'ell per intentar recuperar-lo. Però ens va dir que la tebior amb què havíem reaccionat davant dels fets era imperdonable, i tenia raó.
Ara, trenta quatre anys després, el demòcrates exorcitzen aquella mala consciència amb un film-obra d'art. Salvador Puig Antich és elevat a la categoria d'heroi de la oposició democràtica contra la dictadura. He vist el film i haig de reconèixer que m'ha trasbalçat. No és anodí veure un amic executat a "garrote vil". Ajuda a no oblidar que el benestar actual s'ha fonamentat sobre molta tragèdia i molt sofriment. No estic amb els llepafils que han criricat la peça com a romàntica, parcial o desenfocada. S'havia de fer, i s'ha fet.
Ara bé, un treball artístic no pot substituir la história, ni ho pretén, segurament. Salvador Puig Antich no va ser un heroi de la resistència contra el franquisme. La seva ruta va ser equivocada i posava en perill el fràgil edifici de la preparació del post-franquisme. Els qui aleshores lluitàvem contra la dictadura no podíem ser solidaris d'aquell militant de la lluita armada, perquè proclamàvem, dins del país i a Europa, una altra via. No hi ha lloc per una mala consciència. El Salvador va ser víctima de la dictadura franquista en la seva expressió més bàrbara, no va ser víctima de cap negligència dels militants de la oposició. Ens vem horroritzar, vem compadir la seva família, i la seguim compadint. Però més enllà no podíem i no podem anar.
posted by J. Montserrat Torrents | 9:22 AM
1 Comments:
Per cert, Puig Antich militava al MIL
Post a Comment
<< Home