LA UNIVERSITAT HUMILIADA

En temps ja extingits, la població europea estava orgullosa de les seves universitats. Els universitaris generaven productes en tots els àmbits del coneixement, tant en els d'interès general com en els més especializtats. Se'ls deixava fer, i ningu no s'atrevia a interferir-se en els seus programes i en els seus mètodes. La gent era conscient que la creació científica i humanística exigia llibertat. Es va consagrar la categoria de la "llibertat de càtedra". Països petits i fins i tot pobres creaven i dotaven ensenyaments altament especialitzats i totalment privats d'utilitat immediata. Als anys trenta del segle passat, Irlanda, un país empobrit per les guerres civils i un excés de població, va contractar el físic teòric Erwin Schrödinger per a que desenvolupés el seu nou model de mecànica quàntica, una cosa que no servia per res i que no va portar cap mos de pa a les taules dels afamats irlandesos. I els exemples es podrien multiplicar indefinidament.
Ara, a la primera dècada del segle XXI, la Universitat ha estat relegada a rerabotiga de l'economia i de la producció. La Universitat ha de produir els coneixements necessaris per a la indústria i l'expansió comercial. Digueu-me, si no, què significa que en l'organigrama de l'administració catalana la universitat estigui lligada al departament d'indústria. Només es parla de rendiments computables i d'associacions amb les empreses de producció.
No és que s'hagi prohibit el treball en el àmbits no relacionats amb la producció i l'economia, És, simplements, que no se'n parla, no entren en les perspectives. La física teòrica, les llengües clàssiques, l'arqueologia… podran seguir vegetant, simplement tolerades. Però si una de les seves titulacions no arriba al nombre d'alumnes considerat económicament viable, serà suprimida o arrenglerada amb altres matèries pàries. Al Departament d'Indústria no els interessen. Que se'n cuidin a Oxford. "Que piensen ellos". Aquí, sr. Unamuno, ara ja inventem: patents i articles a les revistes d'impacte. Això si que ho pagarem; per a les supercordes i pel sànscrit no tenim diners.
Una vegada vaig preguntar a un egiptòleg alemany, em sembla que de Heidelberg, quans alumnes tenia a la classe d'egipci jeroglífic. "Un", em va contestar, "no en necessitem més". D'això aquí en dirien llençar els diners. Però la cultura europea s'ha fet així: llençant els diners.
La Universitat dirigida pels industrials i pels comerciants. El seu professorat controlat pels organismes de l'administració. Lleis universitàries cada vegada més interferidores i detallistes. El dret a estudiar equiparat al dret a tenir un pis i un llit a l'hospital. "Garantizo a cada familia española una plaza en la universidad para sus hijos", va dir una ministra socialista: la Universitat, per a aquella senyora, era simplement un bé de consum familiar, com les patates i els iogurts.
La població ja no està orgullosa de les seves Universitats. Observa perplexa la disbauxa que ja s'ha encetat i la que veu venir. La Universitat està humiliada.