VELS ISLÀMICS

Arran dels conflictes suscitats pel vel islàmic en els darrers anys, no han faltat observadors pretesament ben informats que ens han exhortat a no atorgar massa importància a un costum que, tot plegat -diuen- roman en un àmbit secundari en l'esperit dels mateixos musulmans. Hi ha afers, tant religiosos com polítics- segueixen dient- molt més rellevants que aquesta incidència vestimentària.
Durant la meva estada a París la primavera passada vaig llegir dues obres força interessants. La primera és "La longue marche", de Bernard Ollivier, volum primer: "Traverser l'Anatolie". És la ressenya detallada d'una travessa a peu pel nord de Turquia, fins a la frontera d'Iran. Ollivier és un individu del meu ram, visita els països a peu. El caminant ressegueix l'antiga Ruta de la Seda, itinerari que el porta per indrets molt reculats del país. Doncs bé, el vel de les dones és una realitat omnipresent, no només com un fet universal, sinó com una actitud conscient de refús de la laicitat imposada per l'Estat turc. Dia per dia i poble per poble.
L'altra llibre és una novel.la de l'escriptor turc Pamuk, "Neu". Se sitúa també a una ciutat del nord de Turquia, i vol ser una crònica social de la Turquia contemporània. Tot l'argument gira a l'entorn del vel d'una noia jove i culta, si se'l treurà o no se'l treurà. L'afer provoca sang i fetge.
Ahir els diaris portaven la notícia d'una adolescent turca renunciant a recollir un premi escolar perquè les autoritats civils del seu poble li van exigir de treure's el vel
No ens erréssim en jutjar les idees i els sentiments dels nostres nous conciutadans del món islàmic. Són poc o gens reductibles a les nostres concepcions i a les nostres emocions, però són una realitat i una presència. Mirem, de moment, de coexistir-hi, amb l'esperança d'arribar a conviure-hi un dia o altre. Si hi som a temps.