finestral

Reflexions i documents

Saturday, January 24, 2009

EL BARQUER DELS DÉUS. 4

LA MORT D’HIPÀTIA



-És la millor cervesa que he begut mai.
Alexandros deixà la copa sobre la tauleta que el separava de Pinedjem i voltà l’esguard vers les aigües del Nil, grisenques i calmoses en aquell capaltard d’hivern. Estaven tots dos asseguts en escambells de fusta a l’entrada del temple, abrigats amb mantells de llana, perquè el mes de Koiak era avançat i a la Vall del Nil els vespres fresquejaven.
Alexandros, gramàtic de Carre, a la Mesopotàmia romana, i fidel de l’antiga religió, havia emprès un viatge que l’havia dut fins a Filé, i ara, de retorn, gaudia de l’hospitalitat de Pinedjem al temple d’Isis de Tkou. Feia hores que conversaven a les portes del temple.
Pinedjem s’havia interessat per la situació dels fidels de l’antiga religió a Carre.
-Carre, la Harran dels siríacs- explicà Alexandros- és un enclavament de l’antiga religió a la Síria Romana. No hi ha gairebé cap cristià. Els imperials no forcen la conversió de la població al cristianisme, perquè Carre és una població fronterera amb Pèrsia, i temen que en cas de guerra els carrians podrien aliar-se amb els perses. Molts rètors i molts filòsofs hel.lènics han trobat refugi a Carre, on ensenyen amb tota llibertat. Vosaltres mateixos, si algun dia us trobéssiu en perill a Egipte, serieu ben rebuts a Carre.
-Ara per ara no tenim necessitat de pensar en l’exili- respongué Pinedjem-; però tot pot arribar. Tindré molt en compte el vostre oferiment.
Alexandros volgué saber detalls de la formació de Pinedjem com a sacerdot, i el sorprengué extraordinàriament que hagués estudiat a Alexandria i que hagués estat deixeble d’Hipàtia.
-Vau ser testimoni de la seva mort?
Pinedjem no respongué de seguida. Al capdevall murmurà:
-Sí. Voleu saber com va anar?
-De tot cor, si no us és carregós.
Pinedjem begué un glop de cervesa, medità uns instants i endegà la narració que havia repetit tantes vegades.

Era el primer dimecres del mes de Parmute, la segona setmana de la Quaresma dels cristians. Hipàtia havia anat a passar el dia a Canopus, a molt poca distància d’Alexandria, on Timoteos, un deixeble seu cristià, cultivava un jardí botànic entretingut d'acord amb els criteris científics d'Aristòtil i de Dioscòrides. Hipàtia tenia una curiositat inesgotable. No en tenia prou amb les matemàtiques i l'astronomia. S'interessava per la medicina, la història, la botànica, la numismàtica...
- I per la llengua egipcia?
Pinedjem rigué:
- No, en això era ben grega. No s'hi va interessar mai. A mi em va preguntar quatre coses escadusseres. Li feia gràcia i res més. Doncs bé, a primera hora de la tarda emprengué el cami de retorn a Alexandria per la Via Canòpica, molt concorreguda a qualsevol hora. Duia un cistell amb herbes aromàtiques i medicinals, amb les que volia enriquir la seva farmaciola. Arribada a l'entrada del setè carrer transversal, es desvià cap el moll del Portus Magnus. En el barri portuari, al voltant de l'església de sant Miquel, l'antic Cesareion, tenia una de les seves escoles, a la casa d'un patrici de la ciutat, Eudoros, d'una familia de grans comerciants de fusta que s'havia mantingut fidel a l'antiga religió. Jo freqüentava el casal com a deixeble assidu. Hipàtia hi ensenyava matemàtiques, astronomia i filosofia. Llegíem els diàlegs de Plató, sense les contaminacions que darrerament heu posat de moda els deixebles de Plotí.
-Gràcies.
- De res. Erem una quinzena. Aquella tarda l'esperàvem tranquil.lament bevent aigua (abans de les lliçons no ens deixava beure vi).
- Després sí?
- Després ella era la primera a destapar el barrilet. Era una dona d'una vitalitat extraordinària.
-Diuen que era molt bella.
- Ho era . Semblava una estàtua de Praxíteles.
- De Praxíteles precisament? Com ho sabeu tan bé? L'havieu vista nua?
- No costava gaire veure-la nua. Quan ens anàvem a banyar a les platges del llac Mareotis es despullava amb tots nosaltres i es llançava a l'aigua com un peix. Tot garbellat, eren aquests costums masculins el que li havia atret l'ira dels rigoristes cristians. Vestia la túnica curta, com un home, perquè deia que era més còmoda. Muntava a cavall i sabia guiar un carro. Corria la brama que havia fet una cursa amb el prefecte Orestes i que Hipàtia havia guanyat.
- Orestes era amic seu? No era cristià?
- Sí, però pertanyia a un corrent de cristians que, inspirats, entre d’altres, pel bisbe Sinesi de Ptolemaida, a Cirene, que havia estat deixeble d'Hipàtia, promovien la convivència amb les religions ancestrals, inclosa la jueva.
-Orestes no sabia res de la conxorxa que s’havia ordit contra Hipàtia?
- No, de cap manera. Ho hagués evitat. Admirava Hipàtia.
- Bé, seguiu.
- En girar la cantonada del carrer setè i desembocar a la plaça de l'església de Sant Miquel, Hipàtia va topar amb un escamot d'uns trenta homes que li barraven el pas. Pertanyien a la confraria cristiana de pescadors, i anaven acabdillats per Pere, lector de l'església de Sant Miquel.
- Com és que en sabeu tants detalls?
- Per un testimoni presencial, un dels nostres, que tenia una sabateria a l'altra banda de la plaça. Hipàtia va intentar desviar-se cap a la botiga del sabater, però els cristians la van envoltar completament. Aleshores van començar d'estirar-li la roba i els cabells, mentre cridaven: "Idòlatra! Homenot!". Tot seguit li van arrencar la tunica curta i la van deixar mig despullada. Diu que cridava "amics, amics!", però cap amic no va poder acudir a socórrer-la.
- I el sabater?
- El sabater era un home vell, i a la botiga amb ell només hi havia el seu nét, un noi de nou anys. Va enviar-lo corrents a casa d'Eudoros per avisar els deixebles, i ell mateix va sortir a corre-cuita per anar a advertir el prefecte. Massa tard. Pere i els seus sequaços havien llançat Hipàtia per terra i la trepitjaven salvatjament, bramant sense parar. La dona, diuen, només amb les peces de roba interior, ja no cridava, i mirava d'amagar la cara sobre les lloses de la plaça. Aleshores, algú, no se sap ben bé qui, va prendre una de les grosses teules de les ruïnes del Cesareum i agafant-la amb les dues mans com una maça, la va estavellar sobre el cap d'Hipàtia i el va esclafar; degué morir instantàniament. Els altres es van llançar sobre el cos caigut com bèsties feres, van començar de trossejar-lo a cops de teula i van arrodonir l'escorxament amb els seus ganivets de pescador. Mentrestant, el vailet del sabater ens havia assabentat del que passava. Eudoros, amb admirable serenitat, ens va dividir en tres grups (erem una quinzena). Ell i un altre havien d'acudir prop del prefecte Orestes. Dos més havien d'anar al barri jueu a cercar ajut, comptant que els jueus estaven sempre a punt per esbatussar-se amb els cristians. Els altres havien de córrer al Cesareum. Jo anava amb aquest grup. Quan hi vam arribar ja no hi quedava ningú. Vam poder veure, al peu de l'absis de l'església de Sant Miquel, un gran bassal de sang i alguns parracs ensangonats, que vam recollir curosament. Els assassins havien marxat en direcció a l'empori arborant com trofeus trossos del cos de la desgraciada Hipàtia. Una multitud de cristians vociferants se’ls va anar afegint. Eudoros, que havia pres el carrer de l'hipòdrom per travessar el mercat, va topar amb la gernació cristiana i va haver de voltar pel moll fins a l'heptastadi. Nosaltres, sospitant que els assassins s'adreçaven a les ruïnes del serapèum per continuar allí la seva profanació, vam prendre el carrer del teatre vell per anar a trobar-los quan desemboquessin a la plaça del museu.
- Però ereu quatre gats!
- Sí, i els altres eren ja milers d'energúmens vociferants. L'únic que preteníem aleshores era rescatar les despulles de la nostra desgraciada professora.
- I els jueus?
- Els jueus havien reunit un escamot de cent homes armats de bastons, però van ser aturats per un destacament de soldats que tornaven de l'hipòdrom, on havien anat a exercitar-se. Després, els jueus van venir a excusar-se i van portar dos anells d'or per contribuir a les despeses de l'enterrament.
- De què venia aquesta sol.licitud dels jueus per Hipàtia?
- Alguns dels seus escribes havien estat alumnes d'ella i del seu pare. Els respectaven molt.
- Anàveu cap a la plaça del museu...
- Sí, i quan hi vam arribar encara estava buida. Vam decidir esperar allí. Aleshores vam veure un destacament de la guàrdia del prefecte que prenia posicions en els carrers que duen al palau d'Adrià, seu de la Prefectura. Eren pocs, amb prou feines dues dotzenes d'homes. Alexandria tenia una guarnició molt minsa, perquè la ciutat no estava amenaçada per cap cantó, com ho estaven les ciutats de les fronteres orientals. La guàrdia municipal, d'altra banda, estava plenament sota l'obediència del Patriarca Ciril, i era evident que en aquell cas no s'hi podia comptar. El centurió ens va veure i ens va fer signe que ens allunyéssim. Vam comprendre que la seva missió consistia únicament a evitar que la multitud es desviés cap el palau de la Prefectura. Aleshores vam canviar de tàctica. Aquells de nosaltres que érem forasters, i per tant difícilment identificables, ens havíem de barrejar amb la turba per tal d'esbrinar les seves intencions. Jo i tres companys més de l'Alt Nil ens vam amagar sota els pòrtics de la plaça, i quan els sinistre seguici va arribar ens hi barrejàrem sense ser descoberts. Al davant de tot venia el lector Pere arborant una cama ensangonada. El seguia la massa atapeïda de la turba, sobre la qual sobresortien els membres esquarterats d'Hipàtia portats com gonfanons pels socis de la confraria de Sant Miquel: una altra cama, els braços, el cap clavat en una perxa, pelleringues humanes inidentificables... La gentada escopia sobre les restes, cridant sempre: Idòlatra, homenot! Jo estava horroritzat i marejat, talment que vaig haver d'apartar-me vers un carreró lateral per perbocar i mirar d'asserenar-me. Calia conservar la sang freda per intentar recuperar les despulles de la nostra venerada mestra. Entre la multitud hi havia també informadors del prefecte, que van esbrinar de seguida quins eren els objectius dels capitostos de l'aldarull: cremar les despulles d'Hipàtia al davant de les ruïnes del serapèum, on ella havia ensenyat al costat del seu pare. Poc, però, hi podien fer els agents del prefecte. A hores d'ara els esvalotadors arrossegaven més de cinquanta mil persones, homes, dones i criatures. La tàctica del prefecte va ser protegir els edificis públics i les residències dels ciutadans no cristians més notoris. La conxorxa, tanmateix, estava tan ben preparada que en cap moment no es van produir atacs contra persones o béns. L'objectiu era Hipàtia i prou. El grup principal dels nostres, assabentats pels informadors, es van adreçar ràpidament a l'esplanada del serapèum. Les ruïnes de l'imponent edifici encara eren visibles, en particular una columna que es dreçava solitària en mig dels enderrocs socarrimats. Allí van trobar, amb sorpresa, una gran pira de llenya preparada al mig del ras. Tot, doncs, havia estat perfectament premeditat. Es van acostar als homes que voltaven la pira i van negociar amb ells. Mitjantçant unes quantes monedes de plata, es van comprometre a recollir les restes o les cendres d'Hipàtia i lliurar-les als seus deixebles. No podíem fer res més. Dissimuladament, Horemheb, un sacerdot del temple d'Isis de Narmutis, va llançar entre els buscalls un amulet d'Isis: el cos d'Hipàtia seria cremat amb foc sagrat.
Els qui ens havíem barrejat amb la turba, un cop esbrinades les intencions dels cabdills, ens vam desviar pel carrer del port de Mareotis i vam córrer cap a l'esplanada del serapeum vorejant la muralla de Migdia. Els carrers estaven deserts com si fos mitja nit. Arribats al serapèum, vam trobar els nostres companys i ens vam arraconar al darrere de la columna de Pompeu per esperar els esdeveniments. Cent passes més enllà, hi havia un destacament de la cavalleria del prefecte en posició d'assalt.
La gernació de cristians va arribar pel segon carrer longitudinal. Ja quasi no cridava ningú. Capvesprejava. Els fanalers, indiferents a l'aldarull, havien començat d'encendre els focs de nit. Molts dels sediciosos duien torxes. Els encarregats de la foguera la van encendre. Era una immensa flamarada que llançava una llum misteriosa sobre l'espai tràgic del serapèum en ruïnes. Els confrares de Sant Miquel es van aplegar al voltant del foc i tot d'una van llançar a les brases els membres esquarterats d'Hipàtia. A la plaça el silenci era absolut. Se sentia l'espetec de la carn que cremava, i una fortor acre es va estendre per tot el recinte. La gentada va començar a dispersar-se. Quan ja només quedaven alguns centenars de persones, els soldats van avançar i els van foragitar violentament, però sense emprar les armes. Aleshores, els encarregats de la foguera van apagar les brases amb sorra de les ruïnes, van aplegar les restes carbonitzades de la dona sobre un basament de columna i ens els van consignar sense dir ni un mot. Els soldats ens van donar un sac de provisions buit en el qual vam encabir les cendres i els fragments d'ossos de la nostra venerada mestra. Aleshores vam emprendre el camí de retorn cap a la casa d'Eudoros passant pel palau d'Adrià. L'endemà vam portar a enterrar les despulles, ben minses per cert, al temple de Narmutis, a llevant d'Alexandria. Allí hi havia, i encara hi és, una comunitat de sacerdots d'Isis. Van rebre les despulles amb gran reverència i van resoldre de posar-les en una urna al costat de l'altar d'Isis, com si fos una deessa.
- S'ha parlat molt de la complicitat del patriarca Ciril en l'assassinat d'Hipàtia. Un cronista cristià recent li'n fa responsable.
- Tothom en parlava, però no es va poder provar res de cert. De fet, la ciutat va quedar horroritzada. Mai no s'havia vista a Alexandria una atrocitat com aquella. Els patricis cristians van manifestar el seu disgust. Una cosa és enderrocar temples, deien, i una altra de ben diferent trossejar persones. El prefecte Orestes va obrir un procediment informatiu, va interrogar els confares de San Miquel, va arrestar el lector Pere, però no en va treure l'aigua clara. Els assassins no varen ser oficialment identificats. Però tothom sabia que el Patriarca Ciril havia decidit deslliurar-se d'Hipàtia, que representava la força de l'antiga cultura a Alexandria. Els mateixos cristians de Síria i de Bizanci, poc amics dels alexandrins, s'han ocupat de fer córrer la brama de la seva implicacio. Però s'hi va barrejar l'alta política i, al capdevall, l'emperador va optar per enterrar l'afer.
- Vareu seguir a Alexandria?
- No. Els terribles esdeveniments que havia presenciat em van transtornar. Els escribes de l'Alt Nil que estàvem a Alexandria vam decidir abandonar la ciutat i tornar als nostres temples de la vall del Nil. Allí teníem monjos bruts i despentinats que enderrocaven edificis, però al menys no esquarteraven ningú.
S´havia fet fosc. Pinedjem i Alexandros, en silenci, recolliren el parament i s’endinsaren en la obscuritat del temple. El riu s’escolava cap el nord, indiferent.

0 Comments:

Post a Comment

<< Home