finestral

Reflexions i documents

Monday, February 09, 2009

EL BARQUER DELS DÉUS. 5

ISIS DELS JOCS


- El dia 6 a l'hora sexta? Esteu grillats. Com se us ha occorregut aquesta rucada?
El governador de Cinòpolis, a l’Heptanòmia, llançà un esguard irritat al seu visitant. Estaven Tots dos dempeus a la vora d'un finestral que donava sobre el Nil, a la sala d'audiències de la seu de la província. Des d'allí es veien les dues riberes, verdejant la de l'est, on es trobava la vila, eixuta i sorrenca la d'occident, amb les estribacions de les muntanyes líbiques a frec d'aigua. Per la finestra entrava un oreig humit que suavitzava la xafogor de l'hora meridiana.
Djedi, l’escriba d’Oxirrincos, respongué assossegadament.
- És la data fixada per l'oracle.
- El vostre oracle ja fa temps que desvarieja. No sabeu que les processons dels cultes antics estan completament prohibides?
- La nostra ha estat tolerada com a tradició popular ancestral.
- Si, però a tall de celebració esportiva. El primer dilluns de cada mes al capvespre podeu obrir la capella d’Isis, netejar-la, i si l'endemà hi ha jocs, traslladar els estendards a l'estadi en comitiva. Sabem prou bé que els devots us reuniu en aquesta ocasió per practicar el vostre culte, però fem els ulls grossos, Tot i les queixes del bisbe; arguïm que es tracta d'un costum molt arrelat i que hi hauria aldarulls populars si el suprimíem. Però el que proposeu és Tota una altra cosa: una vertadera processó en ple dia. Es inaudit. No puc autoritzar-ho de cap manera.
- Nosaltres hem d'obeir l'oracle.
- I jo haig de fer respectar les lleis.
- Penseu afuar-nos la guàrdia?
- No caldrà. Els cristians de les confraries i els monjos s'encarregaran prou d'impedir-vos el pas i d'estomacar-vos. La meva guàrdia només intervindrà si hi ha vessament de sang.
- No hi haurà cap violència, us ho puc ben assegurar.
- El que jo us puc assegurar és que si goseu apropar-vos a la capella, en sortireu ben esgalabrats. Els monjos de Sant Samuel son molt destres en l'art de l'estossinada reglamentària.
- L'oracle ha asseverat solemnement que podrem accedir a la capella i retornar a l'embarcador sense cap entrebanc. Confieu en nosaltres. Tot anirà bé.
- Els vostres déus no us han salvat de la decadència i de l'extinció. Sou vosaltres els qui no us en hauríeu de refiar.
- La nostra religió va fer la grandesa d'Egipte....
- Cert, i és pel passat que representeu que us respectem encara i que us defensem davant la intolerància dels eclesiàstics. Però no us hauríeu d'arriscar d'aquesta manera. Ho podeu perdre Tot.
- A Panòpolis els devots de l'antiga religió conviuen pacíficament amb els cristians.
- Panòpolis és, per començar, una ciutat grega, hi ha molt poca població d'origen egipci. Segonament, la comunitat no cristiana de Panòpolis està composta per gent de lletres i de professionals de l'administració; no es deleixen per practicar el culte dels déus. Els pocs temples que queden oberts són en realitat museus que els passavolants visiten pagant entrada. Aquest no és el cas de Cinòpolis, com sabeu prou bé. Aquí hi ha molta població egípcia cristiana, i els adoradors que queden són també egipcis i molt addictes de les seves tradicions. Això no facilita les coses, i menys encara si els devots maquinen una provocació com la que acabeu d'anunciar.
- Si Tots els cristians fossin com vos no hi hauria cap conflicte.
- Jo sóc un oficial de l'Imperi, i la meva obligacio és procurar la prosperitat i la convivència de Tots els súbdits de l'emperador. Estic molt ben predisposat amb els adoradors, però vosaltres no m’hauríeu de fer la guitza d’aquesta manera.
- -Informareu el Prefecte?
- -És la meva obligació-
- -Espereu que Tot hagi passat; veureu com el vostre informe serà molt diferent del que havíeu previst.
- Déu t'escolti. Pots retirar-te, escriba Djedi.
- Llarga vida a l'emperador!
Djedi abandonà la seu de l'administració de la província sota les mirades encuriosides dels funcionaris i dels guàrdies, i s'encaminà de dret a l'embarcador, on l'esperava la barca de Turi que l'havia de dur a Hermòpolis, des d'on pujaria al temple de Thot de Terra Endins per assebentar Nimlot del resultat de la seva visita.


El dia 6 del mes de Paone, el juliol dels romans, de l’any 451, a les deu del matí, a Cinòpolis, l'ampla avinguda porticada que anava des del port fins a l'estadi travessant tota la ciutat vella estava, entre el moll i la capella dels estendards, plena de gom a gom, i encara afluien grans glopades de vilatans, talment com si fos un dia de mercat. Hi havia firaires que oferien a crits les seves mercaderies, contribuint notòriament a l'aldarull general. La gent, però, no anava vestida de festa; hi havia molts més homes que dones, guarnits amb roba ajustada com si anessin a treballar o a la caça. No s'hi veia mainada, cosa totalment inconcebible si s'hagués tractat d'una vertadera fira. Molts homes arboraven bastons i àdhuc garrots de fusta d'acàcia o de garrofer; les dones duien penjats al coll escapularis de les confraries cristianes de la vila, els gonfanons de les quals havien estat clavats al mig del carrer com formant una muralla de roba brodada d'argent i d'or. Al voltant de la capella dels estendards esportius la gernació era més densa i també estranyament més silenciosa.
Tot d'una, una frisança onejà sobre la multitud, i se sentiren veus que cridaven:
- Els monjos, els monjos!
Per un carrer lateral que, travessant la vila nova, anava de dret al desert aràbic, baixava un seguici de cenobites pacomians. Venien del convent de Sant Samuel, a dos estadis de la vila. Eren uns trenta. Caminaven pausadament i en silenci. Encapçalava el grup una colla de monjos joves en roba de treball; de l'hàbit només en conservaven l'ampla esclavina amb la caputxa. Duien a les mans, servint-se' n com de gaiatos, llargs garrots de fusta d'avellaner. La gent exclamà:
- Els apallissadors!
Els monjos s'arreceraren sota els sicòmors que ombrejaven l'esplanada del moll al començ de la via codolada, a un centenar de metres del desembarcador.
A l'altra banda de l'esplanada, arran dels magatzems, es veien mirotejar al sol les armes d'un destacament de la guàrdia del governador.
Feia ja molta calor. La gentada cercava l'aixopluc dels pòrtics. Els aiguaders i els venedors de sucs de fruita no paraven d'anar amunt i avall. El temperi minvava. Aparegueren alguns nois que foren ràpidament foragitats per la gent gran.
Tota mena de rumors anaven de boca en boca entre la gentada.
- El meu marit, que és burot a la porta del nord - reportava una dona pretenciosament vestida de lli vermell - diu que el seu encarregat diu que el governador ha donat ordre als guàrdies de no intervenir si no hi ha aldarull o atacs a les persones i a les propietats.
- Els oficials són massa consentits amb aquest ramat d'adoradors del diable -es lamentà un vilatà. -Jo ho acabaria ben aviat: els homes a les mines i les dones als bordells.
-Els adoradors tenen molt bones relacions en les altes esferes -observà un altre. - Nimlot té ben ensabonats els oficials.
- Nimlot aprofita de no ser cristià per acaparar el comerç de roba amb els nubians -reblà el primer. - Guanya els diners a cabaços. Aleshores, és clar, el respecten.
- Fins ara, però, en aquesta província els adoradors havien estat molt assenyats. No entenc com se'ls ha ocorregut aquesta follia de travessar la ciutat en processó en ple dia.
- I el bisbe no hi ha pogut fer res? -demanà un altre.
- Diu que el governador li ha suggerit que les confraries fessin una barrera davant de la capella -intervingué un vell amb posat de persona ben informada. -El governador estava segur que els adoradors no s'atrevirien a forçar el pas.
- En tot cas, sempre hi haurà el recurs dels apallissadors...
- Sí, però aquests només intervenen si van molt mal dades.
-Ha baixat també el prior.
- I l'escriba major. No entenc què caratxos ha vingut a fer. Poca cosa hauran d'escriure, em sembla a mi.
Totes les converses s'interromperen quan els guaites de les confraries destacats al moll anunciaren que una grossa gavarra desatracava de la riba occidental i es dirigia cap al desembarcador de la vila, totalment desert per ordre de la guàrdia. Un murmuri d'expectació recorregué la multitud. Els venedors començaren de plegar les seves parades, mentre els aiguaders es retiraven prudentment als carrers laterals. Els monjos romangueren immòbils i silenciosos sota els sicòmors.
Quan la gavarra estigué al mig del corrent, es pogueren distingir fàcilment els gonfanons i les senyeres dels temples. Un mormol aïrat recorregué la multitud, però ningu no gosà avançar cap el desembarcador; les ordres del governador eren estrictes en aquest punt: l'esplanada del moll havia de romandre completament buida.
La gavarra atracà al punt central del desembarcador. Els barquers saltaren a terra i li acostaren una passarel.la del servei comú. El grup dels adoradors desembarcà i es concentrà a l'esplanada arran d'aigua, amb els seus gonfanons, les seves banderes i els seus instruments de música. Eren unes trenta persones.
De la multitud s'aixecà un bram eixordador. Les dones xisclaven, mentre els homes brandaven els bastons sobre els seus caps. Els monjos, en el seu aixopluc ombrejat, romanien impassibles.
L'ombra de la tija del rellotge de sol de la façana de l'església de Sant Pau marcà l'hora sexta. La multitud, expectant, mirava cap el desembarcador. El grup dels adoradors havien adoptat la disposició processional, amb les ensenyes i la banda de música al davant, però romanien absolutament immòbils. Sobtadament, s'arboraren els focs de sis torxes, que començaren d'espurnejar sota la llum aclaparadora del migdia solar. La turba esclatà en una immensa riallada, que recorregué l'avinguda de cap a cap com una sotragada nerviosa. La gent assenyalava el grup d'adoradors i es clavava cops a les costelles en mig d'esgarips de riure. Les dones saltaven i ballaven ridiculitzant el seguici que a l'altra punta de l'explanada esperava no se sabia ben bé què sota les seves torxes a la llum enlluernadora del sol. Àdhuc els monjos reien i comentaven el fet amb els laics que tenien més a la vora. Només el prior i l'escriba major, dempeus sobre el basament d'una columna del pòrtic, mantenien un posat consirós i preocupat.
A la turba, els uns cantaven cançons de taverna i altres entonaven càntics religiosos. Els aiguaders i el firaires tornaren a circular amb oferta fresca i renovada.
-Estan tan cecs que ja no veuen la llum del sol - exclamava un home vestit amb una brusa de botiguer.
- No deu ser que volen calar foc a les nostres esglésies? -demanava sense convenciment una dona que duia penjat al coll un voluminós escapulari dels sants màrtirs.
- I ca, dona, - respongué una veïna seva - el que passa és que de tan viure en els seus temples escaldufats s'han tocat de l'ala, i ja no saben si és de nit o de dia.
Un monjo d'hàbits més pulcres que els altres s'acostà a una dona i li demanà que li prestés per un moment el vel negre que duia al cap. La dona se'l mirà estranyada, però accedí i li lliurà el vel. El monjo es retirà a un racó i, estenent el vel davant dels seus ulls, començà d'esguardar el sol a través del filtre del teixit. A cap d'uns moments s'acostà al prior i li féu observar també el sol a través del vel. El prior allargà la seva observació fins que l' altre el comminà a baixar la vista argüint la perillositat d'aquest tipus d'observacions. Retornaren el vel a la dona, que els havia seguit i que els mirava tota estranyada, i s'acostaren a un banc de pedra on reposava mig endormiscat el vell escriba major del monestir. El tres monjos, amb posat consirós, tingueren un llarg conciliàbul. Al capdevall, l'escriba s'aixecà, accedí al carrer a ple sol, posà el seu bastó dret a terra i observà amb deteniment l'ombra que projectava sobre l'enllosat. Després es girà als altres dos i els digué alguna cosa a cau d'orella. El prior, aleshores, s'adreçà al cap de colla dels apallissadors i els ordenà de replegar-se a l'entrada d'un dels carrers laterals.
La dona a la qual havien manllevat el vel tornà prop del seu marit i li assenyalà el sol. L'home prengué el vel i observà l'astre. Després passà el vel a altres presents, que també feren l'observació. Al cap de pocs minuts tothom intentava de mirar el sol i tothom preguntava què passava. S'havien acabat els crits i els càntics. Un murmuri de sorpresa recorria la multitud.
- El sol, el sol!
Els qui estaven més a la vora dels monjos els preguntaven què estava passant. Però els monjos, instruïts pel prior, romanien silenciosos i sorruts. A la fi se senti un xiscle angoixat:
Al sol hi ha una ombra!
Un silenci de mort caigué sobre la multitud. La gent romania immòbil, estacada al seu lloc, mirant el cel esbalaïda. Els gossos començaren a lladrar. S'aixecà un vent de tempesta que omplí els carrers de sorra del desert. Al cap de breus moments el fet es féu evident per a tothom: els sol es tapava, es feia fosc.
Al moll, les antorxes dels adoradors resplendien ja intensament en la penombra que avançava. Pel cantó del magatzem se sentien els renills dels cavalls esverats i els crits dels soldats que intentaven dominar-los.
Tot d'una, l'estridència de les trompetes dels adoradors esquinçà l'aire i rebotà sota els porxos de l'avinguda. Després d'aquesta prolongada seqüència inicial, els tambors ompliren l'espai amb redoblaments profunds i vigorosos. Com si esperés aquest senyal, la multitud emprengué una esbojarrada fugida cap els carrers laterals i deixà l'avinguda completament deserta. Només els monjos romanien immòbils sota els sicòmors a la vora de l'esplanada. Era ja gairebé fosc.
Lentament, solemnement, la processó dels adoradors avançà vers l'avinguda, envoltada per la vívida llum de les torxes, acompanyada pels sons allargassats de les trompetes i per les percussions compassades dels tambors. Obria el pas una dona vestida amb una túnica de lli blanca, que arborava el gonfanó d'Isis de Filé. La seguien dos auxiliars de temple amb túniques vermelles, portant l'un la senyera verda i daurada del temple de Thot, l'altre la senyera blava i vermella del temple de Tkou. Venien després els músics, dues trompetes i quatre tambors. Seguien quatre servidors infantils, dues noies i dos nois, vestits amb tuniques de lli blanques fins sota genoll, que duien agafada per les quatre puntes una tovalla de seda vermella brodada d'or. Al darrera d'ells, sola, caminava Tírsit. Duia una tunica blanca de lli finissim i resplendent, llarga fins als peus; anava descalça. Portava al cap una diadema de pedres precioses que espurnejaven a la llum de les torxes. Els cabells, deixats anar, li queien sobre les espatlles. Sostenia un coixí de vellut vermell sobre el qual reposava un pa rodó i un grapat de dàtils. Al darrere de la noia, distanciats, marxaven tres sacerdots i una sacerdotessa vestits de lli blanc i coberts amb capells rectangulars de llana: Nimlot amb capell blanc, el sacerdot del temple d’Akoris amb capell blau, Menat-Neter amb capell vermell i un sacerdot de Filé amb capell negre. Tancava la processó un grup d'homes i dones. Els sis teiers emmarcaven tot el seguici a banda i banda, inundant-lo d'una profusió de llum.
La processó travessà l'esplanada del moll i arribà al començ de l'avinguda; era ja completament fosc. En el cel espurnejaven els estels. Els cops de tambor retrunyien en els pòrtics deserts. De lluny estant, des de la part alta dels carrers laterals, la multitud mirava astorada i silenciosa el bellissim joc de colors del seguici dels adoradors en mig del seu devessall de llum. La petita figura de la portadora dels dons atreia totes les mirades. Tírsit caminava amb moviments àgils i reposats, amb els ulls fixos en l'estendart que la precedia. La subtilissima túnica de lli, caient sense lligams, dibuixava els contorns fermament virginals de la seva figura. El vent li feia voleiar els cabells, que ara se li enfilaven pel cap per fer una altra corona sobre la que duia, ara li cobrien la cara com un vel sedós.
Quan el seguici isíac passà per davant dels sicòmors a l'entrada de l'avinguda, el resplendor de les torxes il.luminà per uns moments els rostres ferrenys dels monjos que romanien clavats al seu lloc. Els adoradors seguiren endavant sense mirar-los.
Quan arribaren al davant de la capella dels estendards, els tambors deixaren de tocar i el vent, com obeint a una ordre còsmica, s'afeblí, esdevenint un tènue oratge perfumat de joncs nilòtics. Dos teiers es posaren al costat de la porta, un a cada banda. Nimlot avançà i ficà al pany la clau que duia penjada al coll. Els gonfos grinyolaren quan Nimlot empenyé els batents i obrí de bat a bat. En el mateix moment les trompetes llançaren a l'espai entenebrit l'estrident i allargassada melodia de l'himne d'Isis de Filé. Després, un espès silenci caigué sobre la capella i sobre la ciutat, mentre els adoradors entraven al petit temple.
La capella dels estendards esportius de Cinòpolis era una construcció en forma de mastaba, bastida amb carreus de pedra ferruginosa. A l'interior, el sostre era enfustat, i les parets, emblanquinades, estaven decorades amb jeroglífics verticals de colors vivíssims. No hi havia cap altar ni cap estàtua. A la paret del fons estaven arrenglerats, sostinguts per anelles de ferro, els sis estendards dels equips esportius de la ciutat. Era la custòdia d'aquests estendards el que justificava la permanència d'una capella del culte isíac al cor de la ciutat de Cinòpolis. La cura n'era confiada per tradició als devots de l'antiga religió, els quals estaven autoritzats a entrar-hi un cop al mes per netejar i conservar l'edifici. Tothom sabia que els adoradors aprofitaven aquesta ocasió per celebrar a porta tancada els seus rituals isíacs. Però com que alhora mantenien els estendards en perfecte estat de conservació, els vilatans, molt cofois dels seus atletes, feien els ulls grossos. El bisbe de la ciutat, un grec educat a Alexandria, portava periòdicament una protesta davant del governador, però ni l'un ni l'altre s'ho prenien massa seriosament. Els monjos dels monestirs dels entorns, en canvi, pacomians quasi tots, amenaçaven cada dos per tres d'enderrocar la capella i d'apallissar els devots, però el bisbe els tenia prohibit de circular per la ciutat, i el governador evocava rescriptes imperials i raons d'ordre públic.
Una volta tot el seguici hagué entrat a la capella, Nimlot prengué el pa del coixí que sostenia Tírsit i el fregà amb les figures brodades en els estendards, que eren símbols i representacions dels antiquíssims cultes d'Isis, d'Osiris, de Thot i de Sobek mantinguts per la rutina esportiva. Els quatre infants estengueren les estovalles davant dels estendards i Nimlot hi deposità el coixi amb el pa i els dàtils. Després, cadascun dels sacerdots escribes recità un himne isíac, en llengua egipcia. Acabades les recitacions, tots, amb els braços alçats i els palmells de les mans cap amunt, cantaren tres estrofes de l'entendridor himne d'Isis Plorosa.
Quan sortiren de la capella ja tornava a clarejar. El sol, escàpol de la seva ombra, il.luminava suaument els pòrtics i els còdols de l'avinguda, encara solitària i silenciosa. Nimlot tancà sorollosament la porta de la capella i es penjà la clau al coll. Els teiers apagaren les torxes, ja somortes; els portants plegaren les senyeres i els estendards. El grup dels adoradors emprengué el retorn vers el moll. Anaven al davant les tres noies i els dos nois enllaçats de les mans; els altres seguien sense cap ordre. En passar per davant dels monjos, Nimlot aixecà la vista i topà amb l'esguard tranquil i irònic del prior, que li digué:
- Sempre heu estat bons astrònoms, Nimlot.
-És la saviesa d'Egipte que vosaltres heu rebutjat, abba Petros - respongué Nimlot amb to ferm.
Els adoradors travessaren l'esplanada sota un sol de migdia ardorós i enlluernador. La guàrdia del governador s'havia retirat. La multitud, ja molt aclarida, tornava a baixar pels carrers laterals vers l'avinguda codolada, comentant l'esdeveniment amb murmuris esporuguits. Arrecerats sota els pòrtics, vegeren de lluny com els devots de l'antiga religió pujaven calmosament a la seva gavarra, desatracaven i navegaven riu amunt a rem. Un falcó eixí rabent dels espadats de les muntanyes líbiques, descrigué tres cercles sobre la barca i s'entornà vers el desert occidental tallant l'atzur com una sageta.

0 Comments:

Post a Comment

<< Home