EL BARQUER DELS DÉUS. 6

EL TEMPLE ENDERROCAT

Tot just clarejava. L'aire era tebi en aquella matinada del dia 10 del mes de Tout, el setembre dels romans, de l'any 451, en plena inundació. Els veïns de la vila d'Ankirònpolis, els uns amb brusa, els altres embolcallats amb els seus mantells de llana assarjada, havien sortit a les portes de les cases desvetllats pel trepig de molts peus calçats sobre les llambordes del carrer. El vial pujava de les terres de la ribera i menava de dret al desert, que començava a menys d'un estadi de la vila. La gent es fregava els ulls, mig de son mig encuriosida de veure passar aquell seguici de monjos vestits de negre, capcots i silenciosos. Al davant caminava un escamot d'homes joves, cepats, de cabells llargs i amb hàbit curt sobre genoll; duien entravessades sobre el pit cordes d'estam, i de la cintura els penjaven enfilalls d'eines que dringaven en entrexocar-se.
- Els enderrocadors!- murmuraren els vilatans.
Eren, efectivament, una brigada de monjos del monestir de Sant Samuel especialitzats en les arts de l'enderrocament de temples antics. El cenobi de Sant Samuel, sota l'impuls del reformador abba Senuti, havia creat una secció dedicada a la tècnica de la demolició de temples faraònics. La tasca no era gens senzilla. Els cristians que s'hi havien volgut posar pel seu compte havien pogut constatar l'extraordinària robustesa dels monuments de l'antic Egipte. Els murs i les columnes eren vertaderes muntanyes de pedra que resistien l'assalt menat amb els estris ordinaris de la construcció. Calgué fer recurs als procediments de la poliarcètica, o arts del setge. Els estaments militars locals, però, refusaven prestar les escasses màquines de guerra estacionades a la Vall del Nil, perquè no eren gens partidaris de la destrucció d'edificis sense significació estratègica. Els fanàtics cristians s'havien hagut d'espavilar pel seu compte, i d'ací havia sortit la piadosa iniciativa de Senuti i dels seus monjos, decidits a estendre el regne de Déu a martellades. Hi havien assolit tanta traça que sovint eren cridats des de tot Egipte, inclòs el Delta, per procedir a l'enderrocament de monuments religiosos antics particularment resistents. Foren ells els qui dirigiren l'aspecte tècnic de la destrucció del Serapeum d' Alexandria l'any 391, aquesta vegada amb l'ajut de les tropes imperials; la situació de l'edifici al centre de la ciutat no permetia l'ús del foc, de manera que calgué procedir pacientment amb cordes, falques i ariets. És així com, des de feia dues generacions, els monjos senutians dels monestirs de l'Alt Nil eren coneguts arreu com "els enderrocadors".
Encapçalava el grup davanter un pallard de barba tofuda i esguard feréstec, amb l'hàbit arromangat i lligat a la cintura amb un sogall; duia penjat al coll el torçal amb nusos dels arquitectes.
- El germà Butros!- exclamava la gent.
El germà Butros era notori a tota la província per la seva intransigència amb qualsevol manifestació de la religiositat antiga. Duia sempre penjats a la cintura una escarpa i un martell i empunyava un bordó d'aspecte inofensiu que tothom sabia, però, que tenia una ànima de ferro. Arreu on anava es feia mostrar els panys de paret amb inscripcions o pintures jeroglífiques i les repicava fins a deixar-les completament llises. Entrava en el edificis públics, escoles, mercats, magatzems, hostals..., i destrossava amb el seu bastó-mall les imatges i les insígnies que mostraven alguna representació de la cultura egípcia antiga. En una ocasió tingué un conflicte amb el magistrat de Tebtunis perquè havia malmès el cartutx que contenia el nom de l'emperador regnant que els ciutadans havien fet inscriure en jeroglífic al frontispici del mercat de gra recentment restaurat. La gent li tenia por, i quan el veien venir, sovint acompanyat dels seus aprenents d'àngel assolador, es tancaven a casa seva i els engegaven els gossos.
Els monjos no eren gaire ben vistos per la població egípcia rural, i els enderrocadors encara menys. El cristianisme era d'implantació relativament recent a la vall del Nil fora de les ciutats. El Delta havia estat evangelitzat més aviat. A Ankirònpolis quedaven encara adoradors dels déus, homes i dones vells que havien estat instruïts en la religió antiga i no s'havien volgut batejar. La major part de la població era cristiana, encara que tots tenien o havien tingut pares o avis devots de les antigues divinitats. D'altra banda, la religiositat popular, tant a l'època cristiana com a l'època dels cultes ancestrals, estava amarada de creences i pràctiques màgiques, molt lligades amb les tradicions de l'antic Egipte. A molts pobles no hi havia clergues, però sempre hi havia mags i magues, que havien introduït en les seves fórmules elements cristians. A la gent dels pobles no els agradava que els monjos destruïssin els temples faraònics. Com a cristians acceptaven que se'n foragitessin els sacerdots i que fossin tancats, però alhora els veien com a relíquies de la glòria de l'antic Egipte, quan a la Terra Negra no hi havia dominadors estrangers que parlaven llengües bàrbares i recaptaven impostos.
Els veïns d'Ankirònpolis esguardaven en silenci el llarg seguici d'homes vestits de negre. Ningú no deia res i, al capdevall, totes les portes es tancaren i els monjos es trobaren travessant una vila deserta. Ningú no els hauria ofert ni un vas d'aigua.
Al darrere dels cenobites pujava una corrua de carretes tirades per parelles de bous; el sotracs de les rodes sobre els còdols mal emmetxats omplia el carrer d'una fressa estamordidora. La primera carreta anava carregada de taulons i troncs de fusta de diferents llargades i de tascons. La segona duia, curosament estibats, rodets de malletes i sogues de totes mides. La tercera transportava caixes d'eines que dringaven sorollosament a cada sotrac. La quarta carretejava una feixuga biga d'ariet, el cap de moltó del qual sobresortia pel darrere; la resta de la caixa estava plena de buscalls de pi i de sicòmor . La cinquena anava carregada de bocois de nafta de Judea i de feixos de llenya i d'estopa. El darrer vehicle era una tartana tirada per una mula; a la seva caixa s'hi veien amuntegats cistells amb recapte per uns quants dies i odres plens. Els bovers i els mossos que menaven els bous no eren monjos, llevat del que duia la mula. Alguns eren coneguts dels veïns del carrer i els saludaven sense aturar-se, com si s'avergonyissin d'anar amb aquella companyia.
Més enllà de l'empriu de la vila, en direcció al desert, el camí de carro esdevenia una carrerada i més enllà encara un simple camí de bast; feia molts anys que havia desaparegut l'ample vial que arribava fins al peu de l'escalinata del temple d'Hathor. Les llambordes de l'antiga via sacra havien estat arrencades i utilitzades per empedrar els carrers de la vila. Els monjos, però, ho tenien ja previst. Sense torbar-se, tregueren de les carretes aixades, pics i pales i es posaren a refer el camí tot just perquè poguessin passar-hi les carretes. Amb tot això l'avanç fou molt lent, i quan el regiment d'enderrocadors arribà al temple, en ple desert, el sol lluïa abrusador en un cel sense núvols. Reposaren, begueren aigua i començaren de descarregar les carretes, arrenglerant els materials als primers esglaons de l'escalinata en un ordre perfecte. Els bous foren desenganxats, però no desjunyits.
Quan la gernació monacal arribà a les portes del temple, el germà Butros i els seus assistents ja feia estona que recorrien l'edifici per escatir la tècnica i els passos de l'enderrocament.
El temple d'Hathor d'Ankirònpolis tenia l'estructura clàssica dels temples faraònics refets a l'època ptolemaica, i estava perfectament conservat. Havia estat construït amb pedra granítica i gres i, malgrat haver estat abandonat durant més d'un segle, la seva estructura edilícia s'havia mantingut incòlume. Els elements decoratius havien estat destrossats i rocolats, llevat dels de les parts més altes i inaccessibles, en les quals es distingien encara inscripcions i pintures. La decadència del culte s'havia iniciat ja abans de l'època cristiana. Per espai de cent anys, els rituals s'hi havien celebrat només escadusserament, quan els sacerdots d'altres temples hi acudien convocats pels devots de la vila. Després el temple fou clausurat, i per tal com quedava fora mà, no fou ni tan sols aprofitat com a pedrera o marbrera. Tot d'una, als monjos del monestir de Sant Samuel se'ls havia acudit que aquella immensa fàbrica havia esdevingut un catau de dimonis del desert, i havien exigit al governador permís per procedir a la seva demolició.
Després d'un estudi acurat dels topants, els capatassos decidiren utilitzar quatre procediments per a l'enderrocament: foc, tascons, estrebades i ariet.
Una brigada amuntegà llenya i nafta als quatre angles de la nau del santuari interior, que no tenia cap més obertura que la porta.
El grup principal començà d'enderrocar el pany de murada del pati que donava a l'escalinata, a fi d'eixamplar la plataforma on s'havien de moure els bous; calia un espai ample on les bèsties poguessin tibar prou lluny de la columnata perquè aquesta no els caigués al damunt en esfondrar-se. L'obra del mur era de maons revestits de gres, talment que cedia fàcilment a cops de mall.
Una pilastra de la columnata que precedia la sala hipòstila havia estat escollida per ser abatuda en primer lloc. La columna havia estat designada a causa de la seva posició en el conjunt del peristil, perquè era la segona del seu rengle i sostenia dos blocs de l'arquitrau que s'emmetxaven sobre el seu capitell; es donava per descomptat que, en cedir la columna, s'esfondraria tota aquella part de l'entaulament, arrossegant al menys la columna de l'angle i una bona secció del sostre. Aleshores, les altres columnes, sense el reforç de la pressió del entaulament, serien molt més fàcils d'abatre.
Els qui havien amuntegat llenya al santuari interior, quan hagueren enllestit aquesta tasca, es dedicaren a muntar la torre de l'ariet. La biga l'havien manllevada al destacament de l'exèrcit imperial d'Antinòpolis; era una massissa barra de roure amb ànima de ferro, acabada amb una figura de cap de moltó de bronze. Feia centenars d'anys que no s'havia fet servir; malgrat tot, estava en molt bon estat. La torre la transportaven desmuntada, amb els taulons, les estaques, els cairats i els troncs curosament estibats. Les peces tenien els encaixos fets, de manera que només calia engalzar-les pels llocs indicats per les marques. Un cop bastida l'estructura de la màquina de guerra, afermaren les juntures amb cordes. No tenia rodes, car, en no haver-hi enemics que impedissin l'avanç, el giny podia ser muntat molt a la vora dels murs que es tractava d'enderrocar.
Amb tot aquest matament arribà el capvespre, i els monjos aturaren els treballs. Durant el dia havien anat fent mengims, però ara encengueren tres fogueres, al voltant de les quals s'assegueren per menjucar una llesca de pa d'ordi i tres figues seques. Tot seguit recitaren l'ofici nocturn, i després s'arrauliren per terra amb l'esclavina embolicada al cap per dormir fins al rompent de l'alba. A cap d'ells no se li acudí d'anar a cercar el recer de les sales del temple, tot i que el desert enviava gropades d'aire sec i sorrenc. Els bovers, tanmateix, encengueren una bona fogata a un angle de la sala hipòstila, en la qual rostiren les llenques de carn de porc que duien preparades, i regaren el seu àpat amb vi fresc que entretant havien anat a comprar a la vila. Ben sopats i ben beguts, estengueren per terra els sacs que sempre duien a les carretes i dormiren tranquil.lament a aixopluc del temple d'Hathor, sense amoïnar-se ni poc ni molt pels dimonis que hi feien estada. Tot garbellat, pensaven, ben segur que els nostres avis hi havien dormit més d'una vegada com a incumbents.
A trenc d'alba, els monjos recomençaren els treballs, després d'una colació una mica més substanciosa: pa d'ordi sucat amb oli, nous, dàtils i un vas de vi.
La tècnica posada en pràctica pel germà Butros es basava en una combinació de falques i foc. La simple força de les sogues estirades per bous no bastava per enderrocar pilastres granítiques com les del temple d'Hathor. El mestre enderrocador havia indagat els punts més erosionats de la part de baix del fust de la columna designada, a la juntura dels blocs superpopsats. Amb una barrina de picapedrer féu un primer esbaldrec, en el que introduí una falca de fusta endurida al caliu. Aleshores un monjo alt i fornit començà de percudir el tascó amb un mall de ferro. Quan la falca hagué penetrat una mica, la deixaren i tornaren a començar l'operació en la mateixa juntura noranta graus més enllà. A la fi hi havia clavades quatre falques al voltant de la juntura dels dos blocs de la columna; dos picadors les anaven percudint successivament. La finalitat de la maniobra no era l'aterrament immediat de la columna, sinó l'afebliment de la seva base mitjançant el descalçament dels seus dos primers blocs. Al capdavall, després d'un seguit d'enèrgics cops de mall, els dos primers blocs van quedar clarament desemmetxats. Aleshores seguiren repicant la pedra fins a fer un séc a tot el voltant del fust a l'alçada de les falques.
A partir d'ací començaren les maniobres per a l'aplicació del foc. Es tractava d'una tècnica que havia resultat molt reeixida en l'enderrocament del temple de Zeus d'Apamea, a Síria, de columnes gruixudíssimes. La incisió feta a tot el volt de la columna fou omplerta de nafta de Judea, premuda i sostinguda amb filferros. Després acumularen llenya a tot el voltant, de manera que la pira sobrepassés la corona de nafta. L'objectiu era produir una escalfor tan forta que fes esclatar la pedra. Quan hagueren acabat d'apilotar els buscalls, distribuïren encenall a tot el voltant, introduint-ne també en els intersticis dels pilots de llenya.
Tot estava a punt per començar la primera fase de l'enderrocament. El germà Butros donà ordre que tothom s'allunyés de l'esplanada del temple, perquè a vegades les pedres roents es convertien en projectils que sortien disparats a gran distància. Quatre monjos s'acostaren a la pira amb teies enceses i començaren de calar foc als munts d'encenalls. Ràpidament s'aixecà una gran foguerada. La llenya era molt seca i cremà de seguida. Quan les flames arribaren a l'alçada de la corona de nafta de Judea, el betum s'encengué lentament, emetent una densa fumera negra. El foc espetarregava i no minvava, perquè l'amuntegament de buscalls era considerable. A una distància de dues centes passes, els monjos i els bovers contemplaven la crema en silenci. Tot d'una se sentí un fortíssim espetec i la columna s'esfondrà en mig d'un esclat de guspires. L'entaulament i la part de sostre adjacent s'aterraren també amb gran estrèpit i aixecaren una densa polseguera. Un extrem de l'arquitrau, en desplomar-se, percudí la columna de l'angle, que després d'una angoixosa vacil.lació, s'esfondrà també arrossegant una altra part del sostre i de l'entaulament. Quan la polseguera s'esvaí, es pogué comprovar que la façana del temple presentava un enorme esvoranc i que la sala hipòstila estava mig ensorrada. El monjos, aleshores, prorromperen en crits de joia i en lloances al seu crucificat; els bovers prou feina tenien a contenir l'esverament dels bous.
L'enderrocament prosseguí amb mitjans mecànics. El procediment del foc exigia una gran quantitat de llenya, material car i difícil de trobar a Egipte. L'esfondrament de dues columnes consecutives, una d'elles a l'angle, en arrossegar l'arquitrau, havia afeblit considerablement la resistència de les columnes contigües. El germà Butros designà per ser abatuda la tercera columna del pòrtic de la sala hipòstila, que mal sostenia una part de l'arquitrau mig esfondrat. Dos monjos operaris s'enfilaren a la columna com si s'enfilessin a una palmera, i amb escarpa i martell hi feren dos sécs diametralment oposats. Després cenyiren el fust de la columna amb dues gruixudes sogues d'espart que s'encaixaven en els sécs. Els extrems de les sogues, quadruplicats, es nuaren a les anelles dels jous de quatre parelles de bous disposats en esquadra a la banda oposada del pati. Quan tot estigué a punt, tothom s'apartà a la part de baix de l'escalinata, llevat dels bovers, plantats al davant dels seus animals amb l'agullada enlaire. El germà Butros cridà el senyal. Els bovers arriaren els bous amb espinguets i tocs d'agullada. Les bèsties, esverades, començaren de tibar amb estrebades fortes i contínues. D'antuvi semblava que res no es movia: la columna es mantenia dempeus alterosa i resplendent sota la llum de la tarda. Sobtadament se sentí un formidable espetec; la columna es migpartí com un branquilló sec i caigué sobre el pati.
Privades de la pressió de l'entaulament i del sostre, les columnes properes a les ja enderrocades quedaven progressivament afeblides. Bastava l'estrebada de dues parelles de bous per fer-les caure. L'antiarquitecte sabia escollir judiciosament les que calia aterrar, de manera que arrosseguessin les del seu costat i la major part possible de l'entaulament i del sostre. L'angle de l'estrebada venia imposat per les dimensions de l'esplanada en la que evolucionaven les parelles de bous, però tot i així el mestre enderrocador procurava que l'esfondrament es produís cap endins, de manera que els blocs enrunats caiguessin sobre la sala hipòstila, colpint les columnes interiors o al menys afectant-les seriosament. El fet és que, en tardejar, totes les columnes del peristil havien estat enderrocades i el sostre de la sala hipòstila s'havia esfondrat, deixant les seves vuit columnes molt malmeses.

A entrada de fosc, la meitat de la comunitat enrunadora emprengué el camí de retorn, a peu fins el riu i després en vaixell fins a un portitxol proper al convent de Sant Samuel. Romangueren els mestres enderrocadors, els fogainers i els servidors de l'ariet, a més dels bovers. Els que retornaven trobaren altre cop la vila silenciosa i deserta, malgrat que era una de les hores del dia més habitualment atrafegades, quan els homes tornaven dels camps, la mainada jugava pels carrers i els desenfeinats prenien la fresca a la porta de casa. Les portes tornaven a estar tancades i pels carrers no hi havia ni una ànima.
Els que havien quedat a peu d'obra es prepararen per passar la seva segona nit sota els estels. Encengueren una bona fogata en la qual cogueren rostes de cansalada, que menjaren amb pa d'ordi i vi. Escarmentats pel fred que havien passat la nit anterior, establiren torns de vetlla per mantenir el foc encès tota la nit. Els bovers no gosaren d' instal.lar-se a l'interior del santuari, que era l'única part del temple que quedava coberta, i, després de compartir menja i beguda amb els monjos, s'arreceraren sota les seves carretes, ben enfardellats amb els sacs d'obra.
A punta de dia tornaren tots a la feina, ben decidits de deixar-la enllestida abans del vespre.
Les columnes de la sala hipòstila, isolades com havien quedat, foren abatudes en un tres i no res; bastà una parella de bous per cadascuna.
Quedava ja només l'aula del santuari, amb les seves columnes i la capella de la deessa. Havien acumulat nafta bituminosa i llenya als quatre angles de la sala i al peu de les columnes. En tractar-se d'un lloc completament tancat, es comptava que l'acció de la calor esberlaria les columnes i els murs i faria esfondrar tota la fàbrica.
Deu monjos amb teies enceses entraren al santuari i, a un senyal del cap de colla, calaren foc als combustibles i es feren escàpols, deixant el portal obert per afavorir el tiratge de les fogueres. Al cap d'un minut, una densa fumera negra començà de sortir per l'obertura de la porta. El betum de Judea, un material estratègic normalment reservat per a l'exèrcit, cremava de valent àdhuc en aquell espai tancat, i encenia els feixos de llenya amb els que estava barrejat. Un brogit com tro de tempesta sortia de l'edifici encara intacte. De sobte, es va sentir un espetec fort i sec, i tota l'ala oest del santuari s'esfondrà en mig d'una densa fumera. Amb l'entrada d'aire fresc les altres fogueres revingueren i les seves flames assoliren els envigats del sostre, que començaren de cremar; al cap de pocs minuts, tot l'edifici del santuari era una immensa foguera. Els murs dels altres angles esclataren i tota l'estructura s'esfondrà amb un esgarrifós terrabastall. Quan el foc minvà i la fumera s'esvaí, es pogué comprovar que el santuari del temple d'Hator no era ja res més que un munt de runes ennegrides.
Ara ja només faltava arrodonir l'obra. Aquí és on entrava en funcions l'ariet. Els monjos havien comprovat que, si deixaven en peu alguns panys de paret o algunes columnes, els recalcitrants adoradors dels dimonis recomponien un racó del temple i acudien d'amagat a oferir sacrificis de desgreuge. Per això completaven la demolició aplicant l'ariet als murs i a les columnes que havien mig resistit els primers enderrocs. Els monjos arietistes anaven traslladant la seva màquina de guerra d'un lloc a l'altre, i amb enèrgiques tustades del cap de moltó acabaven d'enrunar qualsevol peça de construcció que aixequés més de deu pams sobre la plataforma.
A entrada de fosc el temple d'Hator d'Ankirònpolis estava completament arrasat. Del vast camp de runes només en sobresortien dues columnes truncades que, en haver quedat envoltades d'altres enderrocs, no havien pogut ser abastades per la torre de l'ariet. Molts fragments de columna i blocs sencers del mur havien caigut fora de la plataforma i quedaven escampats per la sorra del desert que envoltava el temple i que ara començaria de devorar-lo implacablement.
Agenollats sobre l'escalinata d'accés, la part inferior de la qual havia quedat intacta, els monjos entonaren himnes d'acció de gràcies al seu déu. Després arreplegaren els seus estris, desmuntaren l'ariet, ho carregaren tot a les carretes i emprengueren el camí de baixada cap el riu, per embarcar aquell mateix vespre i navegar l’endemà matí fins al seu monestir.
Els bovers caminaven en silenci, capcots i estamordits. El més vell plorava.