EL BARQUER DELS DÉUS. 7

L’ESCOLA CRISTIANA


Aconsellats per Pinedjem, Nimlot i Menat-Neter resolgueren enviar els seus fills a Teodosiòpolis per perfeccionar el seu coneixement de la llengua grega. A la familia del temple de Thot i en el seu entorn la llengua ordinària era la del poble, denominada senzillament "llengua dels egipcis"(taspe nrefnkeme ) o llengua kèmica. D'altra part, Nimlot i Menat -Neter parlaven un grec molt justet, i amb prou feines el sabien escriure. Com a sacerdots dels ordres inferiors, la seva instrucció a la Casa de Vida del temple de Thot s'havia limitat a l'aprenentatge de la litúrgia i a la memorització d'alguns textos antics; els seus coneixements d'escriptura jeroglífica i demòtica eren escassíssims.
La llengua egípcia culta havia manllevat molts termes del grec. No en va havia estat cultivada pels escribes cristians, que havien traduït a l'egipci les escriptures sagrades cristianes i molts altres escrits religiosos. A totes les ciutats de la Vall del Nil els escribes eren bilingües, escrivien en grec i en egipci. Els joves escribes del temple de Thot, si volien estar a l'alçada dels seus futurs col.legues, havien de dominar el grec.
Nimlot havia tingut tractes amb un mestre de gramàtica que tenia oberta escola a la ciutat de Teodosiòpolis, riu avall d’Hermòpolis, i que allotjava els alumnes foranis a la pròpia escola, que era casa seva. Malgrat ésser cristià de segona generació, era un gran amant i cultivador de les lletres hel.lèniques, i això l'havia conduït a una actitud de respecte per la cultura i la religió ancestrals .S'havia mostrat molt ben disposat a acollir els dos alumnes del temple de Thot a la seva petita comunitat escolar. Quedà convingut que Tírsit i Totmès sojornarien a la casa del professor una setmana cada mes. Turi seria, naturalment, l'encarregat de transportar-los; de cap manera no hauria tolerat que se’n encarregués un altre.
La ràpida conformitat de Stéfanos, el gramàtic, era deguda en part a la fama de l’extraordinària intel.ligència de Tírsit, de la qual ja es parlava a totes les viles d’aquella part de la vall del Nil. Stéfanos volia comprovar per ell mateix si el que es deia era cert o hi havia alguna exageració.
El règim de vida de l'internat del gramàtic Stéfanos era disciplinat i a l’ensems casolà. Els residents eren cinc nois i dues noies, tots al voltant dels tretze anys. Excepte Tírsit i Totmès, eren tots cristians. Tanmateix, alliçonats pel mestre, acolliren amb molt bones disposicions i amb un bri de curiositat els dos fills del temple de Thot. Quedaren bocabadats quan el mestre els digué que aquell noi i aquella noia sabien interpretar els jeroglífics dels temples antics.
-Tírsit -demanà un dia (parlaven en grec) Agnès, una de les residents, filla de l’inspector dels mercats d’Antinòpolis-, tinc una tableta de fusta amb una inscripció jeroglífica. Que me la podries llegir?
-Ensenya-me-la.
Amb un gest ràpid, Agnès es tragué la tableta de la pitrera, on la duia amagada. Rigueren. Tírsit prengué la peça i la traduí sense vacil.lació:
- Es un passatge del Llibre de l'Hades. Diu:"Et prendrà la mà per guiar-te en la foscor".
- Això diu? -exclamà Agnès emocionada. –És molt bonic. Tírsit, explica'm els jeroglífics.
Tírsit, mirant-la seriosament, respongué:
- No és permès, Agnès. Només els devots de l'antiga religió els poden conèixer.
-Quina llàstima! Són tan bonics els jeroglífics... Es perdran. Aviat ja no els sabrà llegir ningú.
-Es cert, Agnès, es perdran. Tornaran allà d'on van sortir.
-No t'entenc, no sé que vols dir.
-No t'hi encaparris, Agnès, bonica. Guaita, et mostraré una cosa que sí que et puc ensenyar: el nom del nostre emperador Marcià escrit en jeroglífic.
-Oh, sí, sí, -exclamà Agnès il.lusionada.
I Tírsit, prenent un full de papir verge, dibuixà curosament amb tintes de colors el cartutx amb el nom de l'emperador: MARKIANOS.
Agnès prengué el full i el contemplà embadalida. Besà Tírsit i fugí corrents al jardí, on passà llarga estona mirant i remirant allò que per a ella era més que un simple dibuix.
A l'escola concorrien també alumnes externs. Les classes començaven una hora després de l'alba, i duraven fins a migdia. Aleshores els externs marxaven i els residents anaven a dinar, al jardí si feia bon temps, i sinó a la mateixa aula convertida en menjador. Menjaven llegums molt cuits, sopes de pasta, una mica de carn de xai, pa, formatge i fruita. Alguna vegada Turi els duia un barrilet de cervesa del temple de Tkou, i aleshores en bevien tots un didal, al vespre, amb gran gatzara.
A la tarda estudiaven cadascú per si mateix. Abans de la posta de sol sortien a passejar acompanyats per un pedagog cretenc que parlava un grec molt divertit. Solien sortir de la vila per anar a trepitjar els primers pedregars del desert. Recollien plantes i fragments de ceràmica que després mostraven al professor, el qual els en donava una explicació. A posta de sol sopaven, i després d'una estona de cants i recitacions (el cretenc tocava meravellosament bé la cítara) anaven a dormir a una gran estança sota el terrat, on hi havia set màrfegues amb un armariet de fusta al cap de cadascuna.
Les relacions de la parella del temple de Thot amb els alumnes externs no eren tan equilibrades com les que mantenien amb els residents. Algunes famílies havien manifestat al gramàtic la seva recança per l'acolliment donat a aquell parell d'idòlatres. En els cursos es reflexava tal vegada aquesta tensió. L'autoritat del mestre, nogensmenys, bastava per mantenir la tranquil.litat. En tot cas, Tírsit i Totmès s'asseien en els bancs en mig dels seus companys de residència. Mai, amb tot, no hi havia hagut cap incident notable. Només alguna plasenteria i algun escarafall.
El més donat a la impertinència era un galifardeu ros i granellut, fill del rector de la parròquia de Sant Jeremies . Un dia s'aixecà en plena classe i, mirant de reüll els dos "idòlatres", demanà que es recités una pregària per l'ànima del bisbe d'Oxirrinc, que acabava de morir. El mestre accedí, i tots, dempeus, amb els braços aixecats, resaren el Parenostre. Tírsit i Totmès participaren en la pregària amb tots els altres. A la sortida, l'aprenent de provocador no es pogué estar d'interpel.lar-los:
-Com és que reseu amb els cristians?
- Nosaltres resem amb els devots de totes les religions -respongué Totmès. -Totes les religions son rius que van a parar a la mateixa mar. Per això som tolerants. Hem resat amb vosaltres per l'ànima del bisbe d'Oxirrinc, perquè els cels el rebin.
Stéfanos, que havia copsat la conversa, prengué amb satisfacció el braç del fill del rector, i mentre l'acompanyava cap a la porta, reblà.
-Veus, Georgios, els adoradors no estan tan lluny de nosaltres com tu et pensaves.
El jove saludà el mestre amb una inclinació i marxà pensatiu.
Un vespre, acabades les lliçons, Tírsit i Totmès tornaven del riu on havien anat a prendre la fresca.Quan passaven per davant del mercat, dos homes abillats com a ciutadans benestants els aturaren i se’ls adreçaren en egipci:
-Teniu un moment, hermopolitans?- digué un d’ells.
Totmès, bo i desconfiat, respongué:
-Hem de tornar a l’escola, senyors, no ens podem torbar.
-És que volem demanar-vos un favor. Només és un minut.
Els dos germans s’aturaren expectants. Un dels homes desenrotllà un pergamí que duia a la mà i el posà davant dels ulls de Tírsit, dient:
-Llegeix-lo, per favor. Està en llengua egípcia.
Totmès, que havia fet una ullada al full, esclatà a riure:
-Està a l’inrevés, senyor; gireu-lo, si us plau.
L’home respongué, adreçant-se només a Tírsit i mirant-la fixament:
-Tant és. Llegeix-lo, si et plau.
Tírsit, enriolada, llegí sense dificultat el text posat de cap per avall. Quan hagué acabat, l’home tornà a enrotllar el pergamí i digué al seu company en llengua grega:
-No t’ho deia?
- I com s’ho ha fet?
- -L’ha llegit com si estés a l’altra banda del mirall.
- -Vols dir que …
- -Vull dir que, si passés per davant d’un mirall, no s’hi reflexaria.
Els dos homes s’allunyaren sense dir res més. Tírsit i Totmès, intrigats, s’encaminaren a l’escola.

Quan havia transcorregut una setmana, un dia a entrada de fosc arribava Turi a recollir els dos estudiants. Entrava a la casa amb un somriure que quasi li esqueixava la boca. Saludava tothom i abraçava els seus amb esgarips de joia. Duia regals per a cadascun dels interns: un vas d'estany, un estoig de càlams, un vel per el cap, unes plantofes, una caixa de dàtils del Faium... I pel mestre, sempre el mateix: un barrilet de cervesa del temple d'Isis, la més espessa d 'aquella part del Nil. Sopava amb el interns, i després de sopar embarcava amb la parella i navegaven riu amunt. Havia bastit una petita i còmoda cabina a popa del vaixell, entre les caixes de les mercaderies, coberta amb una vela. Tírsit i Totmès s'hi adormien plàcidament, gronxats pel moviment del vaixell i acompanyats de la cura amatent del barquer dels déus, que regraciava els cels pel privilegi de dur en la seva barca aquells dos éssers als qual adesiara havia consagrat tota la seva vida. Al cap de dos dies de navegació, si els vents eren favorables, atracaven al moll d’Hermòpolis, o al portitxol del mateix temple, si el canal era navegable.

-Tírsit -xiuxiuejà Totmès una tarda, mentre tots dos estudiaven acotats sobre un codi de Tucídides -m'han contat que als afores de la vila, al peu de la muntanya, hi ha les ruïnes d'un temple de Sobek. Diu que queda en peu tota la part del santuari. Podríem anar-lo a veure...
-Però que dius, cap de trons! Com vols que hi anem tu i jo sols?
-Podrien suggerir-ho a Stéfanos...
-No ho voldrà. No s'arriscarà a dur-nos a un temple del diable, com diuen ells.
- Doncs podríem anar-hi tu i jo un dia a la tarda. Diem que anem a llegir a la vora del Nil, com altres vegades, i ens arribem fins el temple. A l'hora de sopar ja hauríem tornat de sobres.
-Ho trobo esbojarrat, Totu. Si Stéfanos ens enxampa, s'enutjarà de valent.
- No ens atraparà.Amb tres hores haurem anat i tornat.
Aquella nit la passaren donant voltes sobre les seves màrfegues, inquiets per l'aventura del dia següent. Al matí s'adormien durant les lliçons. Després de dinar, agafaren ostentosament els seus barrets de palla, un rotlle de la gramàtica de Diògenes i un odre d'aigua, i emprengueren la baixada cap al riu. Passada la primera cantonada, giraren cua i per un carrer lateral sortiren a la porta occidental de la muralla, en direcció al desert. Ningú no els feia cas, cosa que els tranquil.litzà bastant. Al pont del canal trobaren dos dels seus companys d'estudi que estaven pescant, els quals els saludaren tot mirant-los amb curiositat. Travessaren a pas viu la coma arbrada i arribaren al llindar del desert. Feia un sol que estavellava les pedres. Ja tenien set, però preferiren estalviar l'aigua per a la tornada. Més enllà d'uns rostolls, el camí es perdia en els sorrals pedregosos. La ruta, que deu estadis més enllà enllaçava amb la calçada del Petit Oasi, estava senyalada només amb una fita cada cent passes.
Al cap de mitja hora de caminar adeleradament arribaren a l'indret on una vall estreta i rocallosa s'endinsava entre els espadats de les muntanyes líbiques. Deixant la ruta marcada, segons els havien explicat, avançaren pel peu del cingle de l'esquerra per un terreny sorrenc i pedregós, clapejat d'argelagues i de margalls eixarreïts. Mitja hora més tard albiraren davant seu les columnes del temple de Sobek, al peu mateix d'un espadat basàltic. S'hi acostaren mirant bé de no trepitjar cap escurçó dels que solien refugiar-se a les ruïnes.
El temple de Sobek de Teodosiòpolis estava en ruïnes des d'abans de l’època dels grecs. Cap crònica local no recordava haver-lo vist obert. Devia haver estat abandonat a l’època dels darrers faraons, i havia anat caient tot sol. El roquissar l'havia protegit de les sorres del desert, i estava massa lluny de la ciutat per a servir de pedrera de materials per als constructors, que, a més, havien tingut a la seva disposició la mola del temple d'Hator a quatre passes de la vila.
Tírsit i Totmès pujaren emocionats per l'escalinata ja gairebé llisa, travessaren el pati de grans lloses de granit i entraren a la sala hipòstila, que conservava moltes de les seves columnes, encara que el sostre s'havia esfondrat completament. Després, amb els braços enlairats en actitud d'oració, entraren al santuari, que es conservava quasi intacte, malgrat haver estat refugi de pastors i caçadors. Romangueren una estona, recitant passatges dels himnes de Sobek Re i gaudint de la frescor del recinte clos. Després begueren un glop d'aigua i emprengueren, consirosos, el camí de retorn.
El sol lluïa encara en un cel blanquinós, amarant el rodal desèrtic d'una llum intensa i lletosa. Bufava un ventijol del desert que feia l'hora encara més xafogosa. Amb els capells de palla encastats al cap, els dos germans baixaven per la suau pendent del vessant que mirava al Nil, esperant trobar les fites de la ruta caravanera. Al fons de la coma, arran de les terres cultivades, destacava la gran taca vermellosa del monestir melecià de Santa Maria de les Vinyes, amb la seva torre quadrada coronada de merlets com una fortalesa.
Passat el darrer turó abans de la vall fluvial per on discorria la ruta caravanera, advertiren sobre el camí polsós una compacte munió de persones immòbils sota el sol. D'antuvi pensaren que era una caravana que venia del desert o hi anava, però quan s'hi acostaren vegeren amb sorpresa que era un grup de nois de la vila, entre els quals aviat distinguiren alguns dels alumnes externs de l'escola de lletres gregues. Quan l'escamot de nois albirà els dos germans que devallaven el pendent del turó, començaren de cridar. Tírsit s'arrapà esporuguida al braç del seu germà. Aquest intentà tranquil.litzar-la:
-No t'esveris, Tírsit. Son els nois de la vila. No ens han reconegut. Es deuen pensar que som saquejadors de tombes.
Però quan s'aproparen a un tir de pedra de l'escamot de vociferants, comprovaren amb esglai que la cridòria anava dirigida contra ells.
-Idòlatres! Adoradors del diable!
Totmès, protegint amb el seu cos Tírsit, arronçada al darrere d'ell, avançà decidit vers els vociferants.
_Hem anat a visitar les runes del temple de Sobek. Vosaltres també les heu visitades, el mestre ens ho ha explicat.
-Heu anat a adorar els vostres déus infernals -cridà un xicotàs cepat, molt més gran que la resta de la tropa.
-Heu volgut embruixar la petita Agnès amb les vostres fòrmules diabòliques -cridà un vailet en qui Totmès reconeguè un dels alumnes de l'escola.
Tírsit llançà un gemec espaordit. Totmès li agafà la mà fortament i es posà a córrer vers la vila a través dels rostolls sorrencs. Les primeres pedres, afeblides per la distància, els colpiren sense ferir-los. Però els agressors els empaitaven proferint crits esborronadors, i aviat els còdols, cada vegada més grossos, els colpiren fortament, obrint-los ferides que començaren de sagnar sota la roba. Totmès posà Tírsit al davant seu, intentant protegir-la amb el seu cos. Tot fou debades. La xusma enfurida els atrapà i els voltà sense parar d'apedregar-los. El cos de Totmès era ja tot ell una taca vermella llançada per terra; sota d'ell Tírsit gemegava aterrida, molt menys colpida que el seu germà.
La patuleia d'apedregadors, quan els vegeren caiguts a terra i ensangonats, deixà d'apedregar-los i els contemplaren en silenci. El més ganàpia avançà, aixecà d'una revolada el cos quasi inert de Totmès i el rebotà altre cop per terra. Aleshores agafà Tírsit pels cabells i la posà dempeus.
-Despullem-la! -bramaren els energúmens. En sentir aquest crit, Totmès es redreçà d'una revolada i, llançant-se sobre el ganassa li amollà un cop de puny a l'estómac, i quan l'altre es torçà adolorit li etzibà una puntada de peu a la cara que el tombà per terra escopint les dents. Amb una cridòria esfereïdora els altres xicots s'abraonaren sobre Totmès i Tírsit i començaren d'estirar-los els vestits.
Tot d'una ressonà un crit estentori:
-Pareu!
Una mena d'immens ocellot negre saltà en mig de l'aldarull brandant un gruixut bordó amb el que amenaçava els atacants. Per un moments tots restaren immòbils, colpits de sorpresa. El monjo melecià els escridassà.
- Malvats! Facinerosos! Es així com s'han de comportar un nois cristians? Es això el que us han ensenyat els vostres mestres?
Tot seguit s'adreçà directament a alguns dels nois, que havien adoptat ràpidament un posat consirós i estamordit.
- Tu, Georgios, i tu, Hieraclas, ja esteu anant de seguida cap a casa. I tots els altres també. Ja parlaré amb el rector. No us en escapareu. Apa, arrieu!
L'escamot de nois desfilà amb el cap cot. Mentrestant, Tírsit havia provat de composar la seva túnica esparracada; els assaltants li havien deixat el pit al descobert. El monjo es llevà l'esclavina i embolicà amb ella el bust de la noia, macat de blaus. Després, entre tots dos aixecaren Totmès, que romania estés per terra, i sense ni provar de vestir-lo, perquèla seva roba havia quedat completament esquinçada, l'ajudaren a caminar. Les seves ferides, malgrat ser nombroses, eren superficials, i aviat deixaren de sagnar. Poc a poc, entre els gemecs de Totmès, els sospirs de Tírsit i els mots d'encoratjament del monjo, que estava enutjadíssim, emprengueren el camí del monestir melecià, que distava menys de mig estadi.
Quan passaren el cancell del convent i entraren al claustre, tota la comunitat acudí commocionada. El prior ordenà que Totmès fos traslladat ràpidament a la infermeria, mentre Tírsit, que com a dona no podia entrar a la clausura, havia de ser atesa a la sala de visites. Els dos germans feren saber enèrgicament que de cap manera es volien separar, i aleshores el prior, atesa la condició de la donzella i l'excepcionalitat de les circumstàncies, autoritzà que pogués acompanyar el seu germà i ser atesa amb ell a la infermeria. Les cròniques diuen que mai cap dona no havia entrat al monestir de Santa Maria de les Vinyes, i que mai no n'hi entrà cap més.
-I per acabar-ho d'adobar, idòlatra! - reblava el cronista.
A la infermeria, amb tota la comunitat reunida i exspectant, Totmès fou curosament despullat, rentat i ungit amb oli de cop. Després li embenaren les ferides més profundes i el ficaren al llit amb els llençols de lli que tenien reservats per a la visita del bisbe.
Amb Tírsit, d'antuvi, no sabien com fer-ho. Era palès que la noia, malgrat no presentar ferides importants, no podia quedar eternament embolicada amb l'esclavina de l'abba Gregorios. Despullar una donzella, però, era una operació que no estava prevista en les regles monàstiques. Al capdevall, el prior féu venir el monjo més vell de la comunitat, que amb prou feines s'aguantava dret, i aquest, seguint les instruccions de l'infermer, girat d'esquena, procedí a guarir la noia, mentre li contava llegendes del cicle d'Osiris que havia après del seu pare, que havia estat adorador dels déus. Quan la tingué ben amanida, li féu passar un camisó d'estamenya fina i la dugué a allitar-se al costat del seu germà. Deixaren un llum d'oli encès, ajustaren la porta de la infermeria i anaren al refectori, on el prior concedí dispensa del silenci per tal que el pare Gregorios pogués narrar els esdeveniments i escatissin tots plegats el que calia fer l'endemà.
Aquell mateix vespre un recader del convent havia acudit a l'escola de Stéfanos per assabentar-los del que havia succeït. El gramàtic restà esbalordit. La seva primera reacció fou d'ira contra aquell parell d'agosarats que havien transgredit greument les regles de l'escola. Tot seguit, però, comprengué que els fets depassaven l'àmbit de la simple falta disciplinar i assolien una dimensió pública. D'antuvi trameté el pedagog cretenc al moll amb la comesa d'informar els barquers que sortien aquella nit per tal que fessin arribar al barquer Turi l'ordre d'acudir ràpidament a Teodosiòpolis. Els barquers, molts d'ells -tothom ho sabia- devots de l'antiga religió, s'hi esmerçaren amb tant de zel que a l'endemà matí, a trenc d'alba, Turi ja atracava al port en un esquif lleuger empès per sis remers que havien vogat tota la nit contracorrent per fer-lo arribar a Teodosiòpolis.
Les següents gestions de Stéfanos, posat que li havia estat dit que no podria acudir al monestir de Santa Maria fins l'endemà matí, foren visitar el batlle i el rector de la parròquia. El batlle, alleugerit en saber que el seu fill no es trobava entre els agressors, prometé una enquesta exhaustiva a partir del dia següent. El rector es manifestà consternat, però declinà la seva responsabilitat i es remeté a les actuacions de l'autoritat civil.
Turi, tot just desembarcat, llogà un carro, l'ompli de mantes i s'encaminà, acompanyat dels sis remers, al monestir de Santa Maria de les Vinyes. Duien sis coves de fruita per a la comunitat. Pel camí trobaren el gramàtic i el pedagog. Arribats al convent foren admesos de seguida i tingueren la sorpresa de trobar Tírsit i Totmès asseguts sobre uns coixins al claustre esmorzant dàtils i llet de cabra, guarnits tots dos còmicament amb hàbits monacals.
Turi i Stéfanos regraciaren el prior per la seva noble conducta. El prior respongué que no havien fet res més que seguir els preceptes de la religió cristiana, i obsequià els visitants amb una tria dels millors formatges del ramat de cabres del convent, famós a tota la comarca. Després, els dos excursionistes fracassats foren acomodats en el carro i emprengueren el camí del moll, on els esperava la barca ràpida per traslladar-los de retorn al temple de Thot de Terra Endins.