EL BARQUER DELS DÉUS. 9

UN VIATGE PEL NIL Tercera part.

Dissabte 6 de PAOPE

L'endemà a trenc d'alba, Hermodor, Turi i Orsíesi, ben equipats per a la travessa del desert, prengueren el sender que des del portitxol dels pescadors duia als ermitatges dels monjos cristians escampats pels primers estreps de les serralades aràbigues. Turi transportava una albúrnia amb cinc lliures d'oli d'oliva per obsequiar els eremites que ocupaven les tombes més ben conservades.
Després d'una hora de caminar pel corriol sorrenc que travessava pel mig de les ruïnes del palau d'Akhenaton, arribaren al primer vessant, sobre un replec del qual s'albirava la boca d'una espluga. Un monjo, dret davant del llindar, els estigué observant mentre pujaven pel camí tortuós.
-Veniu a visitar les tombes? -digué sense manifestar cap sorpresa quan els tres homes hagueren arribat al davant del portaló.
-Si, abba -respongué Turi amb cortesia, -si no us és molèstia.
-Què dueu en aquest bót?
-Oli d'oliva, abba. Us preguem que l'accepteu com a contribució al manteniment de la comunitat.
-Sigueu benvinguts. L'oli d'oliva escasseja per aquests rodals. L'oli que ens porten els pescadors és brut i té gust d'argila. Què voleu veure?
-Voldríem visitar aquesta tomba i la de la capella.
-Us ensenyaré aquesta tomba i us mostraré el camí de l'altra. Però l'oli deixeu-lo aquí. Si el veuen els de la capella gran l'acapararan i aquí no en veurem ni un rajolí. Són uns goluts que només pensen en menjar i beure.
Hermodor i Orsíesi hagueren de fer tota mena de ganyotes per no esclafir de riure. El monjo encengué una llàntia d'oli ("ja sentireu quina pudor", comentà sarcàstic) i els invità a entrar a la tomba.
El llindar de la porta d'entrada era una cinta contínua d'inscripcions jeroglífiques. A la primera cambra, els murs estaven completament recoberts de pintures de colors vivíssims perfectament conservades. El monjo, amb gest professional, els assenyalà les que representaven Akhenaton.
-Com sabeu que és Akhenaton? -demanà Orsíesi.
-El monjo que ocupava aquesta cel.la abans que jo m'ho va explicar. El seu pare havia estat sacerdot del temple d'Hathor a Dendera i sabia llegir els jeroglífics.
La segona cambra no tenia decoració; al mig hi havia un pou amb brocals de granit. A la capella funerària, l'estàtua dels difunt havia estat repicada. Al fons de tot, el monjo passejà la llàntia pel davant d'una curiosa pintura que representava tota mena d'estris domèstics.
-A qui pertanyia la tomba? -preguntà Hermodor.
--A Huia, majordom de la reina mare Tiyi -respongué el monjo sense vacil.lar-. Així ho diuen les inscripcions.
Els visitants romangueren llarga estona en silenci a la cambra sepulcral. El monjo els esguardava amb curiositat, però no deia res, i sostenia la llàntia ben alta perque il.luminés els murs delicadament decorats.
Quan tornaren a sortir a la llum del dia, Hermodor no es pogué estar d'observar:
-A molts monestirs han destruït les pintures. Per què no ho heu fet vos?
El monjo s'arronçà d'espatlles.
-Per què ho hauria de fer? Són obra dels nostres avantpassats. A mi no em fan cap nosa. Fins i tot les trobo agradoses. A més, ve gent a visitar-les i sempre se'n treu alguna cosa...
Turi colpejà familiarment l'espatlla del monjo, tot dient:
-Qualsevol cosa menys resignar-se a l'oli amb gust d'argila, oi, abba? No patiu, quan passi per aquí amb la meva barca us faré arribar una albúrnia d'oli del Faium.
-Gràcies, que Déu us ho pagui. O Isis...
-Com sabeu que no som cristians?
-Es veu prou...Apa, adeu, aneu a a la capella principal. Però prepareu una bona almoina.
El monjo girà cua i entrà a la cel.la arrosegant l'odre d'oli.
Els expedicionaris seguiren costa amunt pel camí que se'ls havia indicat i arribaren a la capella principal, ocupada per una nombrosa comunitat de monjos pacomians. Una moneda d'or desembutxacada per Hermodor féu miracles. Dos monjos ("postulants", precisaren) amb candeles de cera bona els guiaren pel monument, que havia estat adaptat a les necessitats del culte cristià sense excessiva destrucció de la decoració antiga.
La porta exterior conservava la seva decoració primitiva; el tret més curiós eren dues nanes cortesanes en actitud d'adoració. Al vestíbul es discernien perfectament representacions pictòriques d'Akhenaton i Nefertiti en adoració, acompanyats de les persistents nanes. La primera cambra tenia quatre magnífiques columnes papiriformes. Les pintures representaven la parella reial atorgant un collar d'or al titular de la tomba.
-De qui és la tomba? -demanà Orsíesi.
- De Panehesy, un intendent de la cort -respongué un dels novicis amb arqueològica naturalitat.
-Qui són les noies que hi ha pintades en aquest angle?
-Les filles d'Akhenaton. Mireu aquí: el rei i la reina cavalquen en mig de l'exèrcit.
Arran del mur del fons els cristians havien construït un baptisteri, que es menjava part de les decoracions. Quan travessaven la porta de la segona cambra, el novici assenyalà una pintura que representava un home molt gras en actitud d'adoració.
-Aquest és Panehesy. Els pintors el varen representar despiatadament tal com devia ser, panxut i rodanxó.
La segona cambra estava molt menys decorada, com si els propietaris haguessin acabat els diners abans d'hora, cosa que solia succeir. Dins del seu nínxol, l'estàtua del difunt havia estat martellejada.
-Ja ho estava quan nosaltres vam arribar -volgué precisar el novici, que es devia d'haver adonat que els visitants no eren correligionaris.
Acomplida la visita, els fou oferta aigua fresca i, a tall de record, un medalló d'argila pintat amb una creu nansada. Tot seguit emprengueren el camí de retorn sota un sol que estavellava les pedres. Arribats al vaixell, menjucaren una mica de fruita i, mentre la tripulació aparellava per salpar, baixaren a reposar sota coberta.
El Rois velejà tota la tarda i part de la nit. A migdia del jorn següent fondejaven ja als atrafegats molls d'Assiut, la Licòpolis dels grecs.

Diumenge 7 de PAOPE
Licòpolis era la capital del tretzè nomos o província de l'Alt Egipte. La vila s'estenia sobre una gran plana a la ribera esquerra del Nil. Un esperó de les muntanyes líbiques avançava sobre la ciutat; al seu vessant oriental s'albirava la necròpolis dels prínceps locals. En algunes de les tombes, els escribes de File i d'Abidos havien trobat i copiat interessants inscripcions històriques i jurídiques de l'època de l'Imperi Nou.
Els navegants, rostits de calor, saltaren a terra a la cerca de les acollidores ombres dels carrers porticats d'Assiut. Turi anuncià que aniria a casa seva per fer una ullada, a deixar-hi roba bruta i a recollir-ne de neta, com solia fer sempre que passsava per la seva ciutat. Els altres feren cap a la vila alta. Mentre reposaven en els bancs d'un hostal de la plaça del mercat, confortats per una gerra de vi fresc de la contrada, Orsíesi d'endinsà per la vila vella per mirar de trobar alguna de les famílies patrícies que mantenien la fidelitat a l'antiga religió. Al cap de poca estona retornà anunciant una trobada vespertina en una hisenda a l'empriu de la població, al peu de les muntanyes líbiques.
Mentrestant, l'hostaler, conegut de Turi, els féu cinc cèntims de les coses notables de l'indret.
El nom egipci de la vila havia estat Djauti, esdevingut Siout en llengua egípcia tardana. La divinitat principal era el déu llop Uepauet ("el guia dels camins"); d'ací que els grecs li donéssin el nom de Licòpolis, "la Ciutat del Llop". També s'hi havia venerat Anubis de Ra-querreret, l'Anubis dels llops.
-Com ho sabeu, tot això? -demaná Hermodor-. No està escrit en cap llibre.
-El meu avi era sacerdot pastòfor del temple d'Isis-Hathor -respongué l'hostaler més aviat cofoi-. Ell m'ho va contar.
I no els volgué cobrar la despesa.
A mitja tarda s'aturà davant de l'hostal una carretel.la tirada per dos cavalls tords. El cotxer, guarnit amb un esplèndid corretjam militar, els invità a seure en els bancs encoixinats de l'interior. Sortiren de la ciutat per la porta de Ponent, i després de mitja hora de ruta per una calçada força ben enllosada, arribaren a la mansió d'Isidor, un gran edifici de pedra al peu de la muntanya, voltat de palmeres, de pins i d'oliveres. Allí foren rebuts amb grans mostres d'afecte pels estadants i per una munió de veïns convocats a correcuita.
Després d'un petit refrigeri, el cap de casa els acompanyà a una breu visita de la finca. Per la banda del riu lluïa l'esplèndida verdor de l'horta, regada per un canal de l'època faraònica curosament entretingut. Una dotzena de sínies amb catúfols de fusta feien pujar l'aigua i la vessaven a les sèquies transversals. El secà s'enfilava per les comes de la muntanya líbica. El seu arbrat, perfectament arrenglerat, era esponerós i ben podat. Les feixes més frescals eren de fruiters: pomes, magranes i figues. A la part més pedregosa hi havia ametllerars, garroferars i oliverars. La vinya, explicà Isidor, la tenia en uns turons fronterers amb el desert; donava un vi aspre molt apreciat a Assiut.
La vesprada fou animada i esplèndida. Al voltant d'una immensa taula de fusta d'olivera s'aplegaren els més significats representants de l'antiga religió a la província de Licòpolis. Els criats ("nascuts a casa", precisà l'amfitrió) rostiren dos cabrits i els serviren sobre herbes del desert, acompanyats d' una escalivada de cebes, pebrots i pomes. El vi, naturalment, era de les vinyes de la casa, un xic tocat d'escaldadura i mesclat en gerres de plata.
A mig sopar arribà la mainada de la casa, que havien participat en un concurs esportiu al gimnasi d'Assiut. Eren dues noies i un noi, que s'assegueren panteixant al costat dels seus pares. Abans de posar-se a menjar feren el senyal de la creu sobre el front i sobre el pit. Hermodor llançà una mirada inquisitiva al cap de casa, el qual respongué amb un melancòlic arronsament d'espatlles. La vetllada continuà com si res.
A les postres (ametlles amb mel) Hermodor amollà la pregunta que li cremava la llengua des de feia hores:
- És cert que Plotí era de Licòpolis?
A la sala es produí un gran silenci. Al capdavall, el gramàtic de l'escola de minyons respongué aparentant indiferència:
-Ell no va declarar mai la seva filiació licopolitana, ben cert. Però si ho poseu en dubte pels carrers d'Assiut, us apedregaran. Plotí és una glòria local.
-Deixem-ho així, doncs -conclogué Hermodor plàcidament-. Les glòries locals solen ser una bona font d'ingressos. Tot garbellat, a un lloc o altre devia d'haver nascut.
Entrada la nit, els hostes foren acompanyats a unes estances del segon pis amoblades amb el més pur estil egipci antic. Hermodor vetllà encara un parell d'hores escrivint sobre l'àmpit del finestral, respirant l'aire amarat de sentors boscanes i del perfum dels mallols. Lluny ressonaven els udols dels llops de Licòpolis, que gemegaven des de l'eternitat.

Dilluns 8 de PAOPE

Salparen d'Assiut a mig matí. El temps es captenia tardoral. El cel del desert, blanquinós com sempre, mostrava parracs de núvols grisosos que resseguien el fil de l'aigua empesos pel vent del nord. Ja no feia xafogor. El Rois, amb les veles alegrement tibades, navegava riu amunt amb la velocitat d’un cavall al trot.
Passat Licòpolis, les muntanyes aràbigues s'obrien per mostrar la gran queixalada d'una conca que s'endinsava pel desert oferint un pas vers la mar Roja. Més avall, la llera del riu s'eixamplava i apareixien illes i illots coberts de vegetació, alguns d'ells fins i tot cultivats. Les muntanyes, a banda i banda, s'allunyaven, deixant grans planes curosament entretingudes. Una xarxa de canals amb rescloses permetien emmagatzemar l'aigua de la crescuda per regar a l'estació seca. De tant en tant es veien grups d'homes i dones llevant aigua del riu i dels canals amb catúfols.
-Molta feina per no res -comentà Turi displicent.
La propera etapa era el temple d'Isis de Tkou, on eren esperats per Pinedjem, advertit des de feia dies de l'arribada dels visitants.
-Si segueix bufant aquest bòrees arribarem a Tkou abans de fer-se fosc -observà Turi.
-Convindria arribar-hi al matí -comentà Hermodor-.A Pinedjem l'engavanyaria una arribada tan tardana.
-Això rai; amarrarem a un illot que jo sé, un estadi abans de Tkou. Hi viu una família dels nostres que ens proporcionaran tot el que calgui.
A entrada de fosc, el Rois fondejà en una petita badia de l'illa de les Granotes, a redós del corrent. La família de pescadors que hi vivia acolliren els nouvinguts amb grans mostres d'alegria. Orsíesi s'afanyà a comprar-los peix, que tingué treballs de pagar, perquè aquells humils adoradors hagueren tirat la casa per la finestra per obsequiar aitals visitants. Amb el peix fresc i les hortalisses que els havien donat els patricis d'Assiut, Orsíesi cuinà l'olla més gloriosa que s'hagués vist mai a la Vall del Nil des de l'època ramèssida, segons dictaminà Hermodor.

Dimarts 9 de PAOPE
L'endemà, quan el sol ja s'havia desempallegat de l'horitzó de les muntanyes aràbigues, el Rois atracà al portitxol del temple d'Isis de Tkou. Dos servidors del temple esperaven al moll. Un d'ells corregué escalinata amunt per anar a advertir Pinedjem. L'altra ajudà a nuar les amarres al norai i els invità a desembarcar; ell, digué, es quedaria a vigilar la barca.
El grup dels navegants al complet pujà calmosament per la gran escalinata d'accés al recinte sagrat. Els estibadors anaven carregats amb les caixes i fardells que contenien els regals amb els que Hermodor volia obsequiar el sacerdot d'Isis: oli d'oliva, cera d'abella, raimes de papir i de pergamí i un joc de copes de cristall tallat. Turi, com de costum, portava cistells de fruita fresca comprada a Assiut.
Pinedjem els rebé a la naia del temple. Anava vestit amb una senzilla túnica sacerdotal de lli blanc, lligada a la cintura amb un cinyell de seda blau clar. Els abraçà tots un per un i els oferí l'aigua espigolada d'un gibrell que un vailet, amb túnica verda i descalç, sostenia al seu costat. Després entraren al pati del temple, conversant familiarment.
Hermodor i Pinedjem no es coneixien personalment. El primer, més jove, havia viscut gairebé sempre fora d'Egipte exercint càrrecs diplomàtics de l'Imperi. Pinedjem, acabats els seus estudis a Alexandria, havia romàs a l'Alt Egipte, sense moure's dels temples encara oberts. Però l'un sabia de l'altre i es sentien agermanats en la causa comuna de la preservació de l'antiga religió.
Pinedjem els acompanyà a la Casa de Vida, on s'allotjaren en cambres individuals esplèndidament parades. La cambra d'Hermodor tenia un ample finestral encortinat que mirava a ponent per sobre del riu; al damunt d'una gran taula de marbre hi trobà disposats diferents volums amb obres d'Estrabó, Pausànias i Diodor de Sicília, a més d'alguns codis de documents en llengua egípcia.
A migdia els fou ofert un àpat de fruita i coques d'ordi, servit a un extrem del jardí, vora el llac, sota l'ombra d'uns frondosos roures. Tot seguit Pinedjem guià Hermodor en una detallada visita del recinte. Recorregueren el temple, aturant-se particularment a la Uabit o Sala Pura i al terradet de les observacions astronòmiques. Després, travessant el jardí i passant arran del llac, sortiren del clos emmurat per anar a veure la curiosa construcció del monòlit, la sala del qual estaba bastida amb una sola peça de roca. Allí saludaren uns camperols que tornaven de les terres altes amb mitja dotzena de cabres de braguers botits.
-Són dels nostres? -demanà Hermodor.
-Sí, tots els pagesos del voltant del temple són fidels de l'antiga religió.
-I què ho fa?
-No té res d'estrany. Els humils acaben adoptant sempre les creences dels poderosos, i aquí, en aquest petit reducte, els poderosos som nosaltres. Més enllà d'aquelles palmeres comença el terreny del bisbe d'Anteòpolis; allí són tots cristians.
A posta de sol tingué lloc la celebració solemne del culte vespertí. Hi acudiren també alguns veïns; tot plegat eren unes trenta persones les que, en un vistent seguici, travessaren l'atri i la sala hipòstila per anar-se a aturar davant la porta del santuari on Pinedjem oficià els rituals osiríacs segons l'ordenació festiva. De retorn a l'atri fou ofert un refrigeri. Poc després, els viatgers i els de la casa s'aplegaven al voltant de la gran taula parada a un angle de la sala hipòstila. Orsíesi havia volgut col.laborar amb el cuiner de Pinedjem i entre tots dos havien preparat un sopar digne de la taula de l'emperador: pastissos de fetge de guatlla, amanit de cors de palmera, pomes farcides amb menuts de gallina, peixets fregits amb all i pinyons i un xai rostit sencer que entre tots dos trinxaren amb la més refinada art cisoria. Per postres, fruites confitades i meló fresc. Begueren vi blanc del Faium i, a la sobretaula, com era d'esperar, la famosa cervesa del temple d'Isis de Tkou.
Mentre bevien els primers vasos de cervesa, la conversa, fins aquell moment general i animada, anà minvant fins que es produí un silenci absolut. Tothom sabia que havia arribat el moment que tots esperaven, l'hora del diàleg entre el sacerdot del temple d'Isis i l'ambaixador de l'emperador de Bizanci. I el diàleg brollà, fluid, viu, ric i documentat. Quan, passades moltes hores, s'extingien les darreres paraules i retornava el silenci, el sol amorosia ja amb raigs vermellosos l'arquitrau de la galeria posterior del temple d'Isis de Tkou.
Pinedjem féu una extensa ressenya de la reunió que feia gairebé dos anys havia tingut lloc al temple per examinar la situació de l'antiga religió a l'Alt Egipte. Hermodor estava particularment interessat en esbrinar com anaven les relacions entre grecs i egipcis.
-Els grecs de les ciutats han renunciat gairebé del tot a les pràctiques rituals -explicà Pinedjem-. Es limiten a una religiositat personal i de caire filosòfic. D'aquesta manera s'estalvien els conflictes amb el poder civil. A alguna ciutat, com a Panòpolis, ja ho veureu, segueixen dominant el camp de les lletres. Àdhuc els cristians duen els seus fills a les escoles dels adoradors grecs. Hi ha hagut fins i tot bisbes que ningú no ha pogut esbrinar si eren del tot cristians, com ara Sinesi de Cirene, a qui vaig conèixer a Alexandria, i l'actual bisbe de Panòpolis, Dionisi, el poeta.
-Pensava anar a veure Dionisi -interrompé Hermodor.
-Us rebrà molt bé. És una persona amable, summament culte i tolerant.
-Conec bé el seu llibre de poemes . Ha esdevingut un manual de les escoles.
-Ara treballa en un comentari de l'evangeli de Joan...
-No me'l veig comentant l'evangeli de Mateu, precisament. Joan, llevat de quatre narracions pintoresques, podria ser un text dels nostres hermètics.
-En llegeixo sovint una traducció egípcia. Per a mi, l'autor era un jueu del Nil.
-Us he interromput quan anàveu a parlar dels creients de nissaga egípcia. Seguiu...
-Aquests ho tenen pitjor. La seva religiositat estava lligada als rituals: visites als temples, processons, festivals del Nil, culte de les imatges. Tot això s'en ha anat en orris amb la repressió imperial. Els queda el culte domèstic i la màgia lligada als grans noms sagrats.
-Hi ha culte clandestí?
-Sí, i per ara bastant tolerat. Hi ha capelles d'Isis a les casernes i a les confraries de navegants. Turi ho sap prou bé.
-Fem el que podem -assentí l'al.ludit amb modèstia.
-Els jocs esportius ofereixen també alguna ocasió de manifestar públicament els nostres símbols -prosseguí Pinedjem-. Per tradició, els antics adoradors som els custodis de les ensenyes dels diferents bàndols. D'aquesta manera, jugant hàbilment amb la rivalitat entre verds i blaus aconseguim mantenir alguns llocs de culte al cor de les ciutats.
-Tinc entès que Narmutis, al Delta, segueix essent un centre del culte d'Isis força pròsper.
-Aixís és, talment que el poder civil no s'atreveix a tancar-lo. Temen una airada reacció popular. S'han especialitzat en rogatives per a la fertilitat de les dones, i això dóna un gran rendiment...
-I Filé?
-Filé és un cas especial. La religió antiga s'hi practica íntegrament i en llibertat. Hi viu una nombrosa comunitat de sacerdots egipcis, nubians i blemis. En fi, ja ho veureu prou, posat que us hi encamineu.
-Són competents els sacerdots de Filé?
-Són bona gent. Acullen tothom amb gran hospitalitat. Tenen una hostatgeria, amb part oberta i part de pagament. De fet, Filé és un bon negoci...
--Hi va molta gent?
-De la contrada, sí. De riu avall, només els benestants es poden permetre aquest viatge. Reben visitants de tot l'Imperi.
-Devots?
-Sobre tot, curiosos. Penseu que és gairebé el darrer centre de culte antic que existeix a l'Imperi Romà.
-Quina llengua usen?
-Quasi sempre l'egipci. Però hi ha també una comunitat de sacerdots nubians, que fan el culte en la seva llengua.
-Coneixen l'escriptura sagrada?
-No. Llegeixen transcripcions en escriptura kèmica. Només hi ha un sacerdot que coneix el demòtic, i és molt vell. Quan ell desaparegui, ningú més a Filé sabrà l'antiga llengua egípcia.
-Qui coneix la llengua sagrada a Egipte, actualment?
Pinedjem sospirà.
-Només jo, i els meus petits deixebles del temple de Thot de Terra Endins. Ells són tota la nostra esperança.
-Els alexandrins no la coneixen?
-Els alexandrins no s'hi han interessat mai. El poc que en saben és fantasiós i inconsistent.
-Però, intel.lectuals com ara Sinesi o Hipàtia no s'hi varen interessar?
-No, o ben poc. Hipàtia era grega de cap a peus. Tant hagués pogut viure a Alexandria com a Atenes.
-Heu conegut Hipàtia?
-Vaig ser deixeble d'ella.
-Me'n podríeu parlar, si no us resulta feixuc?
Pinedjem romangué una estona en silenci. Després begué uns glops de cervesa i narrà una vegada més la vida i la mort d'Hipàtia.

Dimecres 10 de PAOPE
Quan Hermodor es desvetllà el sol ja arrencava irisacions olioses a l'aigua del Nil. Es rentà d'una esgarrapada i sortí al vestíbul de la Casa de Vida. No s'hi veia ni una ànima. Al seu voltant tot era silenci, trencat només pel glapit dels gossos d'Anteòpolis que rondaven pel canal que separava el temple de la vila. Voltant el recinte per la banda de fora, Hermodor baixà a grans gambades cap el portitxol. Quan arribà arran d'aigua sentí el lladruc del gos de Pinedjem, que baixava amb el seu amo per l'escalinata del temple. Hermodor pujà al seu encontre; els dos homes s'abraçaren afectuosament.
-Sembla que marxeu -digué Pinedjem amb senzillesa.
-Sembla -respongué Hermodor un xic confós-. El cas és que m'acabo de llevar, i trobo els meus homes amb la barca aparellada per salpar. Deu ser que volen aprofitar el vent del nord per remuntar el riu.
-Aneu, i que els déus us acompanyin. Saludeu els germans de Filé i digueu-los que Pinedjem es prepara per emprendre el viatge a Ponent. El destí de la nostra religió queda a les seves mans.
Hermodor, profundament commogut, no sabé què respondre, i es limità a marfondre's en una altra abraçada amb Pinedjem. A la fi, sense dir res, es girà i, ajudat per un servent del temple, entrà a la barca. El vaixell, amb tot el drap desplegat, enfilà lentament riu amunt, tapant el port de la vila d'Anteòpolis, camí de Panòpolis.
El dia era clar i frescal, amb lluminositat del desert. El vent, que es mantenia del nord, arrissava la superfície de l'aigua arrencant besllums encegadores. El Rois avançava animós riu amunt; a banda i banda, les muntanyes que empresonaven el corrent avançaven amb espadats rocallosos i eixuts. De tant en tant, la vall s'obria i i es dilatava en comellars verdejants assetjats per planures blanquinoses que reflexaven el sol ardent dels dos deserts. La petita vila d'Esfun, l'Afroditòpolis dels grecs, s'agombolava terra endins, al peu dels cingles de Ponent. Esquifida com era, posseïa un acreditat taller de còpia en grec i en egipci, observà Orsíesi.
Al capvespre el vent amainà. Turi féu plegar les veles i, atès que Hermodor es negava rodonament a navegar a rem, amollà l'àncora a redós d'una espessa jonquera de la riba de ponent. L'indret era ferèstec i solitari. Les aigües s'hi estancaven entre les llenques verdoses. "Niu de cocodrils", dictaminà Turi, i prohibí que ningú no sortís de la barca. I com que, qui més qui menys, tots estaven morts de son, menjucaren quatre fruits secs, begueren un glop de vi i se'n anaren al jaç.

Dijous 11 de PAOPE

A trenc d'alba tallà l'aire un xiulet penetrant i allargassat. Turi es precipità a coberta i, haven confirmat la seva sospita, s'afanyà a desvetllar Hermodor:
-Cuiteu, Hermodor, passen els caçadors de cocodrils!
Hermodor pujà a coberta amb quatre salts i s'enfilà sobre el castell de popa per atalaiar millor la superfície del riu. Tota la tripulació s'agombolà a la borda per veure el corprenedor espectacle.
Pel centre del corrent baixaven rabents mitja dotzena de barques de rems que voltaven un veler d'un pont amb les veles arriades. El veler sallava a una inexplicable velocitat. Els remers, que manejaven quatre rems llarguíssims, es limitaven a assegurar que el quillat filés de dret.
-Han caçat un cocodril, i ara la bèstia els arrossega riu avall -explicà Turi. - Paren un ham ben guarnit a la ribera, i quan el cocodril se'l ha empassat, es deixen arrossegar una bona estona per l'animal enfuriat. Quan el tenen ben cansat el van acostant cap a la riba on els esperen els altres caçadors amb les xarxes.
Efectivament, a l'altra banda del riu es veia una munió d'homes que arboraven perxes de les quals penjaven llargues xarxes. Uns altres duien arpons. Els del veler anaren frenant la cursa del cocodril a l'ensems que anaven recuperant llinya. Quan la barca dels caçadors arribà a la vora del Rois, tots pogueren veure el cocodril que s'agitava paorosament i saltava sobre l'aigua amb terribles cops de cua, maldant inútilment per lliurar-se de l'ham. Ja no nedava, sinó que saltava embogit en el mateix lloc. Aleshores se li acostaren les barques petites i l'anaren empenyent cap a la riba amb enérgics cops de rem a l'aigua, sense, tanmateix, apropar-s'hi gaire. El cocodril, tot d'una, es precipità sobre el sorral i es posà a saltar frenèticament, obrint i tancant les barres amb cops secs i esfereïdors. Al capdevall s'aturà, i aleshores els xarxers li anaren llançant a sobre els filats, l'un darrere l'altre. El cocodril es redreçà i començà a saltar novament, però quan més saltava més s'embolicava, i a la fi queda quasi immobilitzat sobre la sorra. Els homes l'encordaren poc a poc, i quan el tingueren completament lligat el carregaren en un carro i se l'endugueren cap el portet d'Esfun, on el transferiren al veler que l'havia de dur a Anteòpolis.
-Els habitants d'Anteòpolis són famosos des de temps antics per la seva dèria de caçar o matar cocodrils -continuà explicant Turi-. De fet, en aquestes contrades ja en queden pocs.
-I què en fan? -demanà Hermodor encuriosit.
-Se'ls venen als curadors dels espectacles del circ. Els vénen a cercar fins i tot de Roma.
Hermodor somrigué irònicament:
-I no us fa estrany, amic meu, que uns egipcis matin cocodrils? A Egipte el cocodril ha estat sempre un animal sagrat, la manifestació corpòria del déu Sobek. Com és que uns egipcis els maten i altres els adoren?
-És això el que no entenc... Podeu explicar-m'ho?
-Fa pocs dies us he exposat el perquè de la persistència del culte dels animals en la religió antiga. Doncs bé, cada contrada, cada principat, adorava el seu animal, i no els altres. El panteó animal general és una creació de la política religiosa dels faraons. En alguns casos, com el d' Anteòpolis, l'antiga demonització del cocodril es resistí a la nova creença, i la gent ha seguit matant-los.
-Fins que no en quedarà cap- conclogué Turi-. Fixeu-vos com aquest l'han hagut de venir a caçar a molts estadis riu amunt de Tkou.
Bufava vent de ponent, rescalfat pel desert. Turi decidí caçar veles i cenyir-lo, aprofitant que en aquell tram el Nil discorria esbiaixat vers el noroest. El Rois avançava penosament riu amunt. A migdia el vent parà del tot, i Hermodor hagué de consentir que s'armessin els rems. Amb tot això, al vespre no havien fet gaire via i decidiren fondejar arran d'una platgeta amenosa i esperar el bòrees de matinada. Turi envià dos homes a un llogarret que es veia entre les palmeres per mercadejar provisions fresques. Tornaren amb dos ànecs, cebes, llegums i formatge de cabra. Encengueren un bon foc a la platja i Orsíesi combinà els ingredients aportats per oferir un excel.lent sopar. Com que fresquejava, després de sopar espavilaren el foc amb buscalls de la provisió del vaixell (la vall del Nil manquejava de llenya), s'hi arrauliren al voltant i conversaren llargament de les coses d'Egipte mentre feien còrrer un gat de vi d'Assiut. A mitjanit es retiraren a dormir al vaixell, deixant un centinel.la per avisar