finestral

Reflexions i documents

Thursday, September 21, 2006

HODIERNA (QUESTIONS ACTUALS)

HODIERNA (QÜESTIONS ACTUALS)
Durant els meus anys d'estudi a Roma vaig viure un curs al Col.legi Alemany de Santa Maria dell'Anima. Sóc, doncs, un "animal", com ens deien a Roma. Mentre va durar el Concili Vaticà II, el Col.legi rebia de tant en tant la visita dels pares conciliars i dels teòlegs alemanys, austríacs i suïssos. Van desfilar pel nostre menjador i per la sala d'estar, entre d'altres, Karl Rahner, Hans Küng i Joseph Ratzinger. Eren homes entre els trenta i els quaranta, joves d'esperit, decidits a canviar les coses. Els observadors els deien "els teòlegs teen". Cadascun d'ells palesava el seu tarannà. Rahner estava una mica a la lluna, Küng molt atent als mitjans de comunicació; Ratzinger ho examinava tot filosòficament.
Joseph Ratzinger ha estat tota la vida un "rata de biblioteca". Escolanet a la parròquia, seminarista, professor de teologia, arquebisbe de Munich, curial a Roma: aquest home només ha vist el món per un forat. Els catòlics s'estranyen que aquest papa no fagi res: és que no sap que fer. El càrrec li ve ample. El que necessitava aquesta institució tan important en el món d'avui és un dirigent com els de sempre, italià i murri. No ha de ser català el bisbe de Barcelona? Doncs el bisbe de Roma ha de ser italià.
M'he llegit sencera la seva conferència a la Universitat de Ratisbona. És una excel.lent peça acadèmica, i m'ha alegrat veure que l'antic contertuli de Santa Maria dell'Anima no ha perdut el seu tremp intel.lectual. La citació de l'emperador Manuel II, en una edició acabada de sortir, és una mostra del seu saber enciclopèdic. En un context purament catòlic i universitari, aquesta citació podia ser rebuda amb la més absoluta equanimitat. La primera part de la citació (a l'islam no hi ha res de bo) reflexa l'absoluta incomprensió dels polemistes cristians medievals respecte a l'islam; una mera constatació històrica. La segona part (la religió no es pot estendre per la força) representa el punt central de l'argumentació de Ratzinger. Res a dir si el conferenciant fos un simple professor. Però no ho és. És el cap d'una de les confessions religioses més poderoses de la terra, i la seva obligació era mantenir-se rigorosament dins de l'àmbit de la prudència política. Desenterrar els mots de l'integrisme hereu de les croades en aquests moments en què els soldadets europeus al Líban són titllats de croats no és només una atzagaiada, és una gravíssima imprudència.
Joseph Ratzinger, dóna un senyal més de la teva intel.ligència i dimiteix. T'ho diu un "animal".

Wednesday, September 13, 2006

EPHEMERIDES (Dietari)

EPHEMERIDES (Dietari)
Sovint, massa sovint, trobo a la premsa articles en els quals els autors, tots molt savis i molt entesos, atribueixen a Samuel Huntington la promoció del xoc de civilitzacions. Aquests productors de lletra escrita no han passat del títol de l'obra de Huntington. Si haguessin llegit ni que fos la Introducció, comprovarien que Huntington examina les relacions entre les civilitzacions, escateix les possibilitats de conflicte i suggereix mesures per a que el xoc no es produeixi. Avui, La Vanguardia publica una breu i substanciosa entrevista d'un periodista de Massachussetts a Huntington, en la qual exposa amb claredat les seves idees; haig de dir que, en gran part, són les meves. El títol de l'entrevista és suggerent: "No creo que sea possible exportar democracia". Clavat. Llegiu "El xoc de les civilitzacions", sisplau, tot sencer, i aleshores en parlarem.

Thursday, September 07, 2006

IMPROMPTU

IMPROMPTU
No he volgut quedar endarrerit en les noves tecnologies de la comunicació. Tinc de tot, i me'n surto bastant bé, tot i el handicap d'utilitzar McIntosh. Ara bé, hi ha una cosa que em treu de polleguera: veure'm obligat a moure'm en un univers d'adolescents. Sembla com si els únics clients de tot el sistema mundial d'informàtica i telecomunicacions siguin infants i adolescents. El meu E-mail em saluda cada dia amb un "Hola, Josep, tienes 4 mensajes sin leer"; no m'agrada que em tutegin, senyors, i menys uns desconeguts. Després seguim amb "envía esta postal a tus amigos". Els anuncis d'aquest ram van plens de jocs i d'ofertes d'oci. El telèfon mòbil serveix per jugar i divertir-se en grup. A ITunes i IPod les instruccions parlen només de "canciones"; sembla que ningú no grava ni simfonies ni òperes. Els estudis sociològics confirmen aquesta impressió: més de la meitat del consum d'alta tecnologia informàtica està dedicat al joc i a l'oci. I mentrestant centenars de milions de persones al món no tenen aigua potable, no per manca d'aigua sinó per l'absència de tractament tecnològic. Mondo cane, proclamo.

Tuesday, September 05, 2006

HODIERNA (QUESTIONS ACTUALS)

HODIERNA (QÚESTIONS ACTUALS).
Som a la "rentrée" escolar, i com cada any, hem d'escoltar la lletania de queixes, lamentacions i imprecacions dels esforçats educadors que tornen a les aules per fer front a una infància i a una adolescència que cada vegada més veuen com a enemics. Violència, indisciplina, desinterès, mandra…. Els diaris de França en van també plens, atès que els dos candidats capdavanters a la presidència, la "Ségo" i el "Sarko", han assegurat que posarien remei al problema. Mentrestant un diari inclou un reportatge sobre els telèfons mòbils a les aules; n'hi ha per sucar-hi pa.
No és el propòsit d'aquesta peça del Finestral entrar en el fons de la qüestió. El que vull consignar en aquesta pàgina és la meva sorpresa davant de la absoluta manca de memòria històrica de TOTS els qui intervenen en aquest debat. Perquè aquest problema ja se'ns va presentar als educadors que fa cinquanta anys lluitàrem per reintroduir els principis i els mètodes de l'escola activa a Catalunya. Enfrontats als procediments casernaris de la pedagogia oficial, inspirada en San José de Calasanz i tutti quanti, nosaltres concebíem l'escola com un espai de llibertat, creativitat i espontaneïtat. Alguns ho havíem viscut durant la República, amb l'Escola Nova Unificada, i en teníem per tant una experiència personal. Jo mateix recordo que a l'aula Montessori de l'Institut Tècnic Eulàlia, als meus quatre i cinc anys, ningú es va entestar a ensenyar-me a llegir. Senzillament, allí ES LLEGIA, i jo vaig acabar fent el que feia tothom: llegir, com la cosa més natural del món. Doncs bé, a les nostres aules (per exemple, a les Escoles Núria de Sant Just Desvern, on s'aplicava aquesta metodologia) no teníem cap problema de violència i cap dificultat greu amb la indisciplina o el desinterès per l'estudi. Així i tot, ens vàrem plantejar el problema teòric de la compatibilitat de la llibertat i la coacció inherent a tota forma d'ensenyament. Vaig anar a escatir el tema amb Alexandre Galí (pare), que vivia al carrer de l'Avió Plus Ultra, molt a la vora de casa meva a Sarrià. Em va explicar que als anys trenta hi havia hagut un gran debat a l'entorn d'aquest tema entre els promotors de la pedagogia activa a França, Bèlgica, Suïssa i Rússia, i em va lliurar un article seu en català publicat a una revista ("Revista catalana de pedagogia". o cosa semblant; he extraviat la separata). Galí sostenia que de cap manera l'escola activa havia de renunciar a la disciplina, a l'exigència de l'esforç, a les coaccions de la cultura i a la sanció raonable. La clau de la compaginació de tot això amb la llibertat de l'educand radicava en l'actitud de l'educador. Galí parlava d"afecte". Jo ho considerava massa lligat a les emocions i vaig preferir parlar de "dedicació". Els nostres infants veien (perque es veia) que ens dedicàvem a ells amb totes les nostres forces. Els nostres ensenyants no es limitaven a complir els seus horaris i les seves estrictes obligacions. Estàvem amb els infants a les hores d'esbarjo. Sortíem sovint d'excursió amb ells dissabtes o diumenges. Romaníem a l'escola per activitats extraescolars (múscica, teatre). Feiem seminaris de pedagogia, i anàvem a visitar pedagogs reconeguts. Vivíem la pedagogia. Els infants, amb la seva intuició per les actituds humanes, eren conscients d'aquest interès dels educadors, i responien positivament. Recordo el cas d'un d'aquests educadors de l'escola activa, Pere Bossom Casamitjana, ja traspassat. Havia d'abandonar la seva classe de nois de 12 a 14 anys per anar a fer una assignatura de batxillerat durant mitja hora. Demanava als seus alumnes que durant aquell temps estiguessin absolutament quiets, molt més que quan ell era present. I ho estaven, sense que ningú no els vigilés, immòbils que gairebé feia angoixa; estimaven el seu mestre.
Ho repeteixo: em meravella la falta de de memòria històrica. Aquest problema, el de la llibertat i la coacció en educació, aquest país ja el va viure i, pel que sembla, va plantejar vies de solució. Ara tornem a començar, com si res no hagués passat. Els esforços de la generació anterior han estat balders. A les aules hi ha violència, indisciplina, desinterès… què hi podem fer? diuen.