finestral

Reflexions i documents

Friday, December 18, 2009

Manifest de Bellaterra, 1975 - 2000

EL MANIFEST DE BELLATERRA

Aquest acte s'ha convocat per commemorar els vint-i-cinc anys del Manifest de Bellaterra i el Claustre del 15 de març de 1975. Els qui l'han convocat són historiadors.
Convé precisar, d'antuvi, que el Claustre del 15 de març de 1975 no va aprovar el Manifest de Bellaterra. Més aviat el va rebutjar. El que el Claustre va aprovar és un altre document que en aquests vint-i-cinc anys, amb una constància astoradora, ha pretés ocupar el lloc històric del que des d'ara en podem dir "el vertader Manifest de Bellaterra". Els avatars d'aquest pobre Manifest constitueixen un exemple colpidor d'alteració de la veritat històrica i de manipulació de l'opinió pública. Big Brother sabia que un bon present exigeix una bon passat, i per això tenia un equip de modificadors de la història que reescribien i reimprimien els documents i els diaris antics per fer-los dir allò que Big Brother pensava que s'havia d'haver dit. Si els fets no corresponien a la veritat oficial, pitjor per ells. Val a dir, amb tot, que en el nostre cas es tracta, gairebé sempre, d'un manipulació sense manipulador, al menys conscient. Aquesta constatació fa el cas encara més interessant, car proposa a l'anàlisi un agent col.lectiu, bastant més difícil d' escatir que un responsable individual.
Penso que la història de la recepció del Manifest de Bellaterra fóra un excel.lent tema de treball de recerca de periodisme o de sociologia, i des d'aquí ofereixo la meva col.laboració als universitaris que vulguin endegar aquesta tasca. El meu arxiu està a llur disposició.
Passem a la restitució dels esdeveniments. Nota bibliogràfica: una ressenya acurada en va ser publicada al diari El País del.................... de 1975.
El gener del 1975, un grup de professors, que tenia reunions setmanals, va prendre l'acord de confegir un escrit que expressés la seva concepció de la Universitat, i van confiar a Francesc Espinet i a Josep Montserrat la redacció d'un esborrany. Aquest esborrany es va presentar amb el títol de "Declaració de Principis per una universitat nova en una societat democràtica", i va ser examinat i reelaborat per la resta dels participants a les reunions setmanals: LLISTA.
El 16 de febrer de 1975 es convocà una Jornada de Reflexió Universitària, en el transcurs de la qual diferents ponències de professors i alumnes van discutir el document. La seva aprovació final fou dificultada per una acció obstruccionista dels representants d'un corrent trotskista, la resistència dels quals va ser amb prou feines vençuda amb l'afegit d'un devantal de contingut netament revolucionari. L'edició princeps del Manifest va sortir amb aquest devantal, i encara el porta. Es pot dir, amb tot, que el Manifest de Bellaterra va rebre aprovació assembleària a la Universitat Autònoma.
Des de febrer fins a setembre de 1975, les universitats de Catalunya, i després les de la resta d'Espanya, van entrar en la crisi de la Gran Vaga, que va culminar amb l'aprovat general del mes de juny. Durant tot el període de la vaga les instal.lacions universitàries van romandre obertes i els professors van cobrar puntualment els seus salaris.
Un grup de catedràtics de la Universitat Autònoma es van constituir en promotors d'una candidatura democràtica al rectorat, càrrec per al qual proposaven al Dr. Josep Laporte. Aquests catedràtics no van aceptar el Manifest de Bellaterra i van redactar un altre document que duia per títol "Declaració de principis.................". Aquest document va ser signat també per altres professors i alumnes. Entre els signants s'hi comptaven DOS professors redactors del Manifest de Bellaterra NOMS. En endavant, per evitar confusions, no designarem els documents pel seu títol autèntic, sinó per la designació amb la que han estat coneguts: Manifest de Bellaterra i Document dels Catredràtics.
El 15 de març del mateix any, en plena vaga de professors, es va reunir un Claustre d'Universitat. La iniciativa de demanar-ne la convocatòria va partir del professor Enric Lluch i Martin. A primera hora del matí, el rector, Vicente Villar Palasí, rebé un telegrama del ministeri d' Educació prohibint l'ús del català. Parlàrem, doncs, en castellà, llengua que aquell matí, i només aquel matí, odiàrem. Es va aprovar la convocatòria del Tercer Congrés Universitari Català. Es va aprovar la "Declaració......... ", és a dir, el Document dels catedràtics. L'exposició i proposta d'aprovació del Manifest de Bellaterra va ser confiada al professor Josep Montserrat, que va haver de fer-la en castellà, car no havia tingut temps d'acabar la redacció d'un discurs en llatí. L'estament del professorat numerari va rebutjar majoritàriament l'aprovació del Manifest, en termes àdhuc airats. A la fi es va negociar la següent moció, alambicada i ambigua: És clar, doncs, que el Manifest de Bellaterra no va ser aprovat pel claustre, i el Document dels Catedràtics, si.
La primera alteració subsegüent de la veritat històrica té agents perfectament identificats. Fórem nosaltres mateixos, els autors del Manifest, el qui afirmàrem sempre que el Manifest havia estat aprovat pel claustre, i ningú no va creure oportú de desmentir-nos.
El novembre del mateix any va morir el dictador i va començar la llarga marxa vers la democràcia. Els esdeveniments i els textos del temps de la repressió començaren d'adquirir valor històric i paradigmàtic. El Manifest de Bellaterra fou un dels més beneficiats, i va ser conegut i reconegut a tot Espanya, contribuint considerablement a la formació de l'ideari de la nova universitat democràtica. Del Document dels catedràtics no s'en va parlar mai més. Els qui l'havien redactat eren conscients que havia estat una proclama conjuntural, destinada exclusivament a promoure l'accessió d'un rector lliurement elegit; una volta el resultat feliçment obtingut, el document fou relegat a l'oblit.
Els deu anys següents vegeren la renovació total de les universitats catalanes. Es reuní el Tercer Congrés Universitari Català i les universitats es dotaren de nous Estatuts i de governs elegits de forma independent i participativa. En l'ampli moviment d'idees que es va produir, el Manifest com a norma deixà de ser efectiu, totalment sobrepassat per l'evolució de la cultura universitària. Subsistí, tanmateix, el Manifest com a text, com a diploma històric, com a record i paradigma de la lluita per la llibertat. I aleshores començaren de produir-se episodis d'apropiació de la paternitat del Manifest per part de persones que no solament no havien contribuït a la seva redacció, sinó que clarament l'havien rebutjat. La substanciació documental d'aquests episodis és un treball de recerca d'hemeroteca que mereixeria ser endegat.
L'any 1985 el claustre de la Universitat Autònoma va promoure la celebració d'un acte commemoratiu del Claustre gloriós del 1975. Era rector el dr. Antoni Serra Ramoneda. D'una manera espontània, la commemoració del Claustre va derivar vers la commemoració del Manifest de Bellaterra, que era de fet el reclam mediàtic més eficaç. La mesa de l'acte acadèmic commemoratiu estava integrada per LLISTA. Aquesta llista fou difosa en cartells per tota la Universitat i enviada a la premsa. Dels integrants d'aquesta mesa, , TRES eren redactors i firmants del Document dels Catedràtics, aprovat pel Claustre del 1975. No hi havia cap representant dels redactors de l'Autèntic Manifest de Bellaterra. Informat del nyap, el rector Ramoneda intentà convèncer els professors Enric Lluch i Josep Montserrat que acceptéssin a darrera hora formar part de la mesa. Aquests refusaren, i l'acte es va haver de suspendre. L'aprenent de Big Brother que intentà modificar la història d'aquesta universitat era un vice-rector amb nom i cognoms, revelats en el seu moment pel personal administratiu que presencià l'acte contra-històric de l'eliminació dels noms de Lluch i Montserrat de la llista original i correcta de components de la mesa commemorativa.
Cinc anys més tard, el rector Josep Maria Vallès va voler recuperar la memòria històrica de la Universitat i va convocar un acte commemoratiu directament del Manifest de Bellaterra. Aquesta vegada el claustre de 1975 no entrava a la festa. Amb raó. El claustre havia quedat reduït a la condició d'episodi intern de la Universitat Autònoma, mentre que el Manifest seguia sent considerat un valor de dimensions panhispàniques. Tant és així que l'acte havia de ser presidit pel ministre d'Educació, sr. Solana, el qual lliuraria una medalla als redactors i firmants del Manifest.
Pocs dies abans de la data fixada per l'acte vaig tenir coneixement de la llista de persones que havien de rebre la medalla commemorativa del Manifest: eren tots els signants del Document dels Catedràtics. La llarga mà de Big Brother seguia actuant: els signants del Document dels catedràtics es disposaven a passar a la història com a pares del Manifest de Bellaterra, que en el seu moment alguns d'ells havien rebutjat. Vaig comunicar les meves reserves als organitzadors, que es van mostrar molt sorpresos, car, segons en van dir, no tenien cap exemplar del manifest de Bellaterra, i desconeixien també l'article de El País en el que, cinc anys endarrere, s'havia desplegat la vertadera història del Manifest. Val a dir que la rectificació, aquesta vegada, es va produir a temps. L'acte fou reajustat per commemorar ambdós documents, i els autors del vertader Manifest de Bellaterra foren convocats a rebre la medalla conjuntament amb els signants del Document dels Catedràtics. La pau i la concòrdia foren salvaguardades, però la veritat històrica naufragà miserablement. I m'ha semblat adient restablir-la en un acte convocat precisament per historiadors. En síntesi: l'únic i vertader Manifest de Bellaterra és el document titulat Declaració de Principis per una Universitat Nova en una societat democràtica.

Bellaterra. 2000.