finestral

Reflexions i documents

Friday, February 29, 2008

CONTRA ELS DRETS HUMANS

El diari Le Monde del 28 de gener de 2008 publica un article titulat "L'ONU contre les droits de l'homme. Les démocraties doivent résister à l'offensive idéologique conjointe des pays musulmans et dictatoriaux", signat per un col.lectiu entre els qui hi ha Elisabeth Badinter. Alain Finkielkraut, Patrick Kessel, Elie Wiessel i molts d'altres.
Podeu llegir la crida a www.licra.org, i signar-la a:.
Aquest escrit em suggereix algunes consideracions.
1. La Declaració de 1948 va ser feta per unes Nacions Unides dominades encara pels països colonialistes. Els actuals països descolonitzats hi veuen, amb una certa raó, una imposició de les idees d'Occident a un món que pràcticament no tenia paraula.
2. Els principis més rebutjats pels no-occidentals són la llibertat d'expressió (i especialment la crítica de les religions) i la igualtat de drets d'homes i dones.
3. Els occidentals mai no renunciarem a aquests dos principis: ni a sostenir-los ni a considerar-los universals.
4. Ateses aquestes posicions tan divergents, el diàleg d'Occident amb altres cultures, i particularment amb la musulmana, esdevé ardu i irreal.
5. La dificultat d'un vertader diàleg no ha de fer minvar els contactes entre les diferents cultures, ben al contrari. Ateses les profundes irreductibilitats, que podrien generar greus conflictes, cal multiplicar les iniciatives encaminades al mutu coneixement, privilegiant els àmbits no conflictius (art, ciència, literatura, turisme, educació, moda…).
6. De moment practiquem la coexistència, tot treballant per la convivència.
POSTIL.LA Arran dels Jocs Olímpics de Xina en veurem de tots colors.

Monday, February 25, 2008

DENUNCIAR EL CONCORDAT

El profund arrelament del catolicisme en les persones i en les institucions d'aquest país fan necessari un acord al més alt nivell entre l'església catòlica i l'estat espanyol. Per si algú no ho té prou clar, li recordaré, per exemple, que el dret canònic té la categoria de dret supletori en els drets forals de la Corona d'Aragó. Ara bé, aquest acord global, que hauria d'evitar la desacreditada paraula de "concordat", s'ha d'efectuar entre l'església espanyola i l'estat espanyol. La intromissió d'una potència estrangera com és el Vaticà és totalment contrària als usos internacionals. Els catòlics espanyols poden tenir el tipus de relació que vulguin amb el Vaticà; tanmateix, l' estricta dependència que professen és una doctrina de base dogmàtica, fonamentada en una determinada interpretació dels Evangelis i de la tradició. Però un estat laic no té cap motiu per refrendar aquesta creència. Políticament, el Vaticà representa per a l'estat espanyol el mateix que la República de l'Uzbekistan: un estat estranger. És aleshores absurd que els afers que afecten a certs tipus de relació entre espanyols siguin negociats amb un país estranger. Per aquest camí, els acords amb les comunitats islàmiques hauran de ser negociats amb el Príncep dels Creients, el rei del Marroc. Consegüenment, la primera mesura que haurà de prendre un nou govern espanyol és la denúncia del concordat existent, no a causa del seu contingut, gran part del qual haurà de ser reconduït, sinó per la seva forma: és una renúncia a la sobirania que cap instància política no ha autoritzat.
Molts cristians del segle XXI es sentirien alleugerits si els estats moderns comencessin de prendre distàncies amb els Estats Pontificis, aquest engendre político- religiós surgit per depredació durant l'Edat Mitjana. El poder temporal del bisbe de Roma és la més refinada i hipòcrita negació dels ideals cristians (i la corona britànica que es comenci de posar en remull).

Friday, February 22, 2008

LAICIDAD CATÓLICA

El diario "Le Monde" fue fundado al terminar la II guerra mundial por un grupo francés encabezado por Hubert Beuve-Méry, intelectual notoriamente católico ligado al grupo de la revista "Esprit". "Le Monde" ha mantenido sin fisuras su carácter progresista, de izquierdas y a la vez católico. El cenáculo reunido en torno a Emmanuel Mounier y la revista "Esprit" representaba lo más lúcido y avanzado de la intelectualidad cristiana de Francia, sin parangón con ningún movimiento cristiano en España o en Italia. A raíz del Concilio Vaticano II (1962-1965), "Le Monde" experimentó un espectacular aumento de su difusión, colocándose en el medio millón de ejemplares, cifra que luego ya no ha vuelto a alcanzar. El corresponsal del diario en el Concilio era Henri Fesquet, un ex religioso (padre blanco).
En la actualidad, "Le Monde" ha consolidado su carácter católico, confiando en el sostén de la todavía fuerte cristiandad francesa. El grupo edita la principal revista católica de Francia "La Vie Catholique", y su librería oficial es "La Procure", la librería religiosa del barrio de Saint Sulpice. El diario y sus suplementos recogen cuidadosamente la actualidad y las publicaciones religiosas, con espíritu abierto y con atención a la (escasa) producción laica.
El diario "El País" ha entrado en la empresa de "Le Monde", en la que detenta un 15% de las acciones, con perspectivas de aumentar su cuota. El diario español ha iniciado una lenta deriva hacia la mentalidad de su colega francés, lejos, sin embargo, de la coherencia que una larga tradición de cristianismo progresista distingue al rotativo galo. Así, "El País" confió el volumen sobre historia del cristianismo de su colección de historia universal a la universidad del Opus Dei de Roma, con el resultado que es de suponer: uno de los libros más retrógrados que se han publicado en España en los últimos años. "Le Monde" no hubiera caído en esta trampa. Actualmente la revista cultural Babelia publica algunas recensiones de libros religiosos, a cargo de Juan José Tamayo, un profesor teólogo católico de la Universidad Carlos III, la universidad católica laica de España. Tamayo ha publicado recientemente en "Babelia" recensiones de libros sobre Jesús histórico: todos procedentes de editoriales católicas. El lector no encontrará nunca nada en "El País" acerca de los actuales historiadores laicos en lengua española (Bueno, Puente Ojea, Piñero, Montserrat, Bermejo…). Le Monde es en este sentido mucho más plural, y, por ejemplo, ha dedicado páginas enteras a Michel Onfray.
"Le Monde" y "El País" saben lo que se hacen. Occidente gira de nuevo hacia los valores de la trascendencia y de la religión. Un 78% de los votantes del partido socialista español se declaran católicos… En tiempos de crisis de la prensa escrita, este sector de lectores es probable que mantenga fidelidad a sus diarios de siempre. ¿Y la laicidad? La lai…¿qué?

Sunday, February 17, 2008

Resposta a Boris Mir

En tot cas, sóc un "anticatalanista" amb dues mil pàgines publicades en llengua catalana, i altres cinc-centes al teler.

DRET AL SUÏCIDI

El Canal Sur, Televisió andalusa, m'ha fet visionar un video. En ell apareix un home jove manipulant una pistola, en actitud de preparar el seu suïcidi. Aleshores m'han demanat de llegir un breu comentari. Heus-lo aquí.

Esta persona se dispone a ejercer un acto de libertad decisivo: poner término a su propia vida. Nuestra vida nos pertenece, no es de la sociedad ni de Dios. Sólo la persistencia de concepciones religiosas ha impedido a las sociedades modernas regular el ejercicio del suicidio. Apenas si los pacatos "cuidados paliativos" ha puesto algún remedio al sufrimiento de los seres humanos que no pueden vivir y a los que no dejamos morir. El individuo del video se ve obligado a quitarse la vida por un procedimiento brutal, un acto horroroso para él y para los que luego encontrarán su cadáver ensangrentado. Una humanidad más humanizada facilitará la muerte a los que se hayan cansado de vivir, o a los que con toda clarividencia hayan resuelto que vivir no merece la pena. Ya que no nos consultaron para entrar, que podamos por lo menos decidir cuando salir.

Sunday, February 10, 2008

CASTELLÀ I CATALÀ A L'ESCOLA

A les acaballes del franquisme, per la llengua catalana ningú no en donava ni un ral. Doscents anys de postergació i trenta-cinc de genocidi cultural l'havien deixat exhausta. Els sociòlegs de la llengua hi estaven d'acord: si no es prenien mesures enèrgiques, el català s'extingiria; seguiria ineluctablement el trist destí de l'occità.
Un famós article de la revista "Els marges", el 1979, ja en plena transició, no va fer res més que confirmar el que tothom ja sabia. I es va començar a parlar seriosament de "normalització lingüística", expressió que no va astorar ningú, ni a la dreta ni a l'esquerra, fora dels quatre castellanuflos de sempre, residu irrecuperable del franquisme més eixarreït.
La voluntat col.lectiva de normalització lingüística va donar lloc a la llei de 1983, unànimement aprovada pel Parlament. La llei recollia la inquietud de la ciutadania pel futur de la llengua catalana, i dictava les mesures necessàries per rectificar la situació. Aquestes mesures eren enèrgiques; tothom, aquí i més enllà de l'Ebre se'n va fer càrrec. La llei superà tots els recursos i fou declarada constitucional.
La normalització, com la Norma, la seva figura mediàtica, tenia dues trenes: els mitjans de comunicació i l'ensenyament. En aquesta inserció m'ocuparé només d'aquest darrer aspecte, deixant la questió dels media per un altre moment.
La política de normalització idiomàtica escolar es basava en el fet sociològic indefugible de les nombroses asimetries de les dues llengües parlades a Catalunya, el català i el castellà. Les dues principals asimetries eren: a) demogràfica: el castellà supera el català en nombre de parlants; b) històrico-cultural: el català és la llengua d'aquest país. Aquesta darera asimetria ve consagrada en l'Estatut (Llei orgànica de l'Estat espanyol) amb la fòrmula de la "llegua pròpia". No sé si l'expressió és la més adequada, però mentre no se'n proposi una altra, aquesta diu prou el que vol dir.
L'aplicació de la normalització lingüística a l'ensenyament no universitari es va encarrilar amb el procediment de la immersió lingüística, ben conegut pels pedagogs arreu del món.
L'aplicació del procediment de la immersió en la llengua catalana es va fer per mitjà de decrets i reglaments, però sobretot a través d'una pràctica no clarament explicitada. Les normes legals garantien a les famílies que ho desitgessin l'escolarització dels seus fills en llengua vehicular castellana. És a dir, la immersió en la llengua catalana no era legalment obligatòria. Ara bé, la pràctica, induïda obertament des de l'administració autonòmica, imposava la immersió en llengua catalana com a procediment únic i universal. Les famílies castellanoparlants es van trobar amb la impossibilitat pràctica de fer educar els seus fills en castellà com a llengua vehicular.
És a dir, van veure conculcats en la pràctica els seus drets com a parlants d'una de les dues llengües oficials de Catalunya.
Estava justificada aquesta pràctica, que anava més enllà dels termes de la llei?
He fet esment, al començ d'aquest text, del perill d'extinció que, reconegut per tothom, amenaçava la llengua catalana. La situació era greu. Cal recòrrer a consideracions d'ordre general. En la vida de les comunitats humanes es poden produir situacions perilloses. Les ordenacions polítiques democràtiques disposen en aquests casos del recurs de l'"estat d'emergència" o "d'excepció". La declaració d'un estat d'emergència comporta la suspensió temporal d'alguns drets constitucionals (expressió, reunió…). Doncs bé, penso que la situació de la llengua catalana a la sortida de la dictadura era assimilable a un estat d'emergència que exigia mesures dràstiques que podien comportar fins i tot una limitació de drets fonamentals. La immersió en llengua catalana, universal i obligatòria, sense cap altra alternativa efectiva, és l'equivalent d'un estat d'emergència. Els lingüistes sociòlegs i polítics eren ben conscients que només una pràctica d'escolarització en català de tota la població de Catalunya podia garantir una real normalització de la situació lingüística del català. Penso, doncs, que en les circumstàncies de finals dels anys 70 i començos dels 80, la immersió lingüística en català universal i sense alternativa estava èticament i políticament justificada.
Una observació marginal. Teòricament i legalment, la pràctica de la immersió lingüística conculcava drets fonamentals de les famíles castellanoparlants. S'hagués pogut esperar una reacció massiva i airada d'aquest sector de la població. Tanmateix no es va produir. Els castellanoparlants de Catalunya van palesar la més absoluta indiferència pel cultiu de la seva llengua. Més curiós encara, els sindicats, representants d'una classe obrera de parla majoritàriament castellana, no van moure ni un dit per rectificar la situació. Sembla com si els valors culturals de la població castellana de Catalunya es concentressin i s'esgotessin en la Feria de Abril. Ja està tot dit.
Tornem al tema principal. La immersió lingüística tenia dues finalitats, una de reconeguda i una altra mai públicament declarada.
La finalitat declarada era salvar de l'extinció la llengua catalana. La finalitat no declarada era la desaparició del castellà i el retorn a la unitat lingüística del país.
La primera finalitat ha estat a hores d'ara absolutament assolida: després de vint-i-cinc anys d' immersió lingüística, es pot afirmar amb tota seguretat que la llengua catalana s'ha salvat i que ja no es troba en perill d'extinció.
La segona finalitat ha estat un fracàs estrepitós: la llengua castellana no només no ha deixat de ser parlada pels joves, sino que segueix el seu avançament demogràfic imparable. La restauració de la unitat lingüística del país és una utopia inassolible.
Els estats d'emergència, deia, són de durada limitada. Després de vint-i-cinc anys, amb tres generacions senceres d'alumnes escolaritzats en català, l'estat d'emergència lingüística cal que sigui llevat. L'escola catalana ha de passar a un bilingüisme efectiu que sigui el reflex de la realitat demogràfica del país. És a dir, les famílies castellanoparlants han de disposar de la facultat efectiva de fer educar els seus fills en llengua vehicular castellana. No per això, tanmateix, les escoles de Catalunya deixaran de ser escoles catalanes. L'asimetria de la llengua pròpia juga aquí eficaçment. Es tractarà, senzillament, d'una escola catalana que ensenya en català i en castellà. Per ara. El futur està sobre els genolls dels déus.

Thursday, February 07, 2008

ADOLESCÈNCIA PERPÈTUA

Conservo la gramàtica grega de Berenguer Amenós, dels anys quaranta. Als quadres sinòptics dels verbs hi ha uns espais buits, i els trobo plens d'assajos de la meva firma. Tenia tretze anys, era un adolescent i cercava d'afermar la meva personalitat amb un traç original de firma.
L'adolescent malda per definir-se, per diferenciar-se, per sortir del magma familiar i ser ell mateix. L'adult, en canvi, es dóna per fet i es projecta cap a l'exterior.
Aquest pobre país meu xipolleja en una eterna adolescència. No s'ha acabat de definir, i esmerça hores i hores en angoixosos assajos verbals per veja'm si s´hi troba: nació, territori, principat, regió, país, estat; independència, autonomia, descentralització, sobirania, autodeterminació, dret-a-decidir… Mentre al voltant nostre els territoris més prometedors d'Europa es forgen un futur económic i cultural clar, nosaltres perdem el temps a barallar-nos per una identitat que no podem ni tan sols dir perduda perquè no podem ni tan sols definir-la en els manuals de geopolítica, a la Wikipedia o a l'Encyclopedia Britannica.
Si encara fos el veinat el qui s'entretingués en aquestes escolàstiques… Podríem dir que mentre criden no s'escanyen. Però als darrers anys hem contemplat l'espectacle llastimós dels polítics a qui el poble havia encomanat de menar el país pel camí del progrés tirant-se els plats pel cap per si "nació" o per si "dret-a-decidir" i altres nicieses pròpies d'un país a mig fer. I la població vinga a votar-los.
I mentrestant, ni transports, ni aigua, ni energia, l'escola per terra, els joves aturats i vivint amb els papis… Usquequando…

Sunday, February 03, 2008

NACIONALISMO Y CULTURA

Aquest article va ser publicat a EL PAIS l'any 1983, abans de l'aprovació de la Llei de Normalització lingüística. Descomptants alguns trets típics del període de "transició", crec que el seu contingut és vàlid encara. En una inserció subsegüent el comentaré.


TRIBUNA LIBRE
Nacionalismo catalán, cultura y lengua
Josep Montserrat i Torrents

Los resultados de las últimas elecciones han abierto un debate sobre los horizontes del tipo de nacionalismo que hasta ahora ha predominado en la burguesía catalana. A la vista de la importancia que sobre el tema la cultura y la lengua (sic), recogemos unas reflexiones en las que el autor se muestra partidario de una actitud constructiva respecto a la integración de los inmigrantes.

Voy a intentar sintetizar la posición más generalizada, casi la oficial, sobre uno de los temas de fondo de Cataluña: la dualidad cultural y lingüística no tiene otra salida que la integración de los inmigrantes en la comunidad de los autóctonos. Sigo con la sintetización: esta integración, para ser efectiva, debe ser amplia, si no total; no basta con aprender el catalán y usarlo ocasionalmente, es preciso hacerlo vehículo ordinario de comunicación, participar en las manifestaciones de la cultura catalana -popular o selecta- , recibirla y transmitirla. Continúo: la transmutación (o si se quiere, la segunda emigración) debe rebasar la integración en el ámbito lingüístico para alcanzar la música, las devociones, la cocina y las afiliaciones deportivas. En los documentos programáticos del nacionalismo catalán, el estatuto ético de la integración aquí descrita es el de un derecho: el inmigrante tiene derecho a integrarse en la cultura catalana. A este derecho corresponde la obligación, por parte de la comunidad autóctona, de procurar los medios para que pueda llevarse a cabo la deseada incorporación.
Muy otra es la actitud real de la intransigencia generalizada. En los pronunciamientos públicos de algunos políticos y de muchos hombres de letras, la integración de los inmigrantes es rotundamente presentada comno una obligación. Los argumentos se desenvuelven más o menos en los siguientes términos:
a. La cultura catalana se halla gravemente amenazada. Después de la durísima represión de la dictadura, sigue hallándose sometida a la presión cualitativa de la potente cultura castellana y a la presión cuantitativa o demográfica de la población castellanohablante.
b. El mantenimiento de la dualidad cultural, llevará, tarde o temprano, a la práctica extinción del concurrente más débil. Para evitarlo hay que regresar a la unidad cultural de la Cataluña histórica: una nación, una lengua, una cultura. No hay lugar para la presencia colectiva de otra lengua y otra cultura. Los grupos de inmigrantes que se resisten a la integración constituyen una amenaza para la pervivencia de Cataluña. La integración es, pues, una necesidad, y por parte de los sujetos, una obligación.
El planteamiento del problema me parece correcto, la solución no. Me recuerda aquel extraño banquete de la parábola evangélica, al que los invitados eran arrastrados a viva fuerza. Ciertamente, el apuro de Cataluña, si persiste la situación actual, es un hecho insoslayable. Pero tampoco es soslayable el derecho de todo ser humano al uso y cultivo, tanto individual como comunitario, de su lengua y sus tradiciones culturales. Y el apuro del inmigrante puede alcanzar cotas trágicas si lo que debiera ser una simpre alternativa - o catalán o castellano- se transforma en un cuel dilema: o catalán o nada.
La solución deberá venir, como siempre, de la mano del tiempo y de la libertad. Libertad personal y colectiva para ejercer el derecho de mantenerse en la propia tradición cultural o travasarse a otra. En especial, la libertad para el castellanohablante de ejercer su derecho a la integración en la cultura catalana, y la libertad para el catalanohablante de ejercer su derecho a la integración en la cultura castellana (porque una integración unilateral ya no se lama integración, sinó anexión, Anschluss).
Veamos, en consecuencia, a qué situación daría lugar la concurrencia civilizada de esas libertades, derechos y obligaciones.
La principal característica del nuevo estado de cosas sería la normalidad. Normalidad en la presencia privada y pública de las culturas castellana y catalana. Ahora bien, hay que reconocer que la aplicación indiscriminada de un principio de igualdad sería en las presentes circunstancias sumamente injusta para Cataluña:summum ius, summa iniuria. En efecto, la cultura catalana ha emergido exhausta de sus cuarenta años de peregrinación por el desierto franquista. Ocho años de democracia no han conseguido, ni con mucho, ponerla a flote. Se requerirán tiempo y esfuerzo para restañar las heridas y devolverle el vigor y la prestancia que fueron los suyos antes de las seculares catástrofes. Por estarazón, hablar de normalidad en Cataluña es una pura burla si antes no se habla de normalización. La normalización cultural es un derecho fundamental y extraordinario de la colectividad catalana en orden a la recuperación del pleno uso de su lengua y de sus instituciones. En consecuencia, la equidad exige que mayores recursos humanos, políticos y económicos sean circunstancialmente dedicados a la cultura catalana, sin detrimento de la normalidad de la cultura concurrente, que no precisa por el momento de tales ortopedias.
Hay que distinguir y separar, pues, integración y normalización. Aquella es una opción facultativa; esta, una exigencia irrenunciable. Los dos procesos no deben condicionarse, ni mucho menos interferirse. Postular la integración a título de exigencia esencial de la normalización es una manifiesta inmoralidad y un chantaje, indignos de una nación civilizada, y redunda por ende en perjuicio de Cataluña, al dejarla encallada entre el Scila de la violencia y el Caribdis de la ineficacia. El falso dilema "o integración o extinción" debe dar paso a una actitud auténticamente constructiva, a una decidida voluntad de integrarnos, unos y otros, en la Cataluña que el tiempo y la lbertad quieran depararnos.

Josep Montserrat i Torrents es profesor de Historia de la Filosofía en la Universidad Autónoma de Barceloa; ex secretario general del III Congrés Universitari Català.