finestral

Reflexions i documents

Friday, December 28, 2007

INFANTS DIVINS

Fa dos mil cinc-cents anys la humanitat eurasiàtica va assolir un punt de maduresa espiritual que els historiadors han denominat "moment axial". El confucianisme, les Upanishads, Zoroastre, els profetes d'Israel, Sòcrates i Plató… van representar la superació definitiva de les figuracions arcaiques, tribals i neolitiques. Les grans preguntes : Qui som? D'on venim? On anem? D'on ve el món, on va? van ser objecte d'intents de resposta racionals, universals i comunicables. El concepte d'un principi universal transcendent i d'una ànima espiritual immortal van ser ingredients d'aquesta nova actitud.
Les creences populars, tanmateix, van seguir el seu camí, reblert de déus, dimonis, genis i herois divins.
El judaisme tardà, el de després de l'exili, es va anar amotllant a aquella religiositat raonable, que va quatllar d'una part amb el fariseisme i de l'altra amb la filosofia religiosa de Filó d'Alexandria.
El cristianisme naixent hagués pogut empeltar-se en aquesta línia d'humanització i d'espiritualització de la religió. Però el seu principal iniciador, Pau de Tars, ho va veure d'una altra manera, i va optar per retornar a les obscuritats del misteris orientals, de les llegendes de déus que pugen i baixen i de la història humana convertida en història sagrada centrada en un racó de món. Les universalitats del període axial li van passar per alt.
Entre les fantasies d'aquesta religiositat retrògrada tenen un lloc preeminent els avatars del déu que es fa home, formulació aniquiladora de les elevades intuicions de la transcendència. Aquesta encarnació de la divinitat és concebuda en el seu sentit més literal, i no rebutja la presentació d'un déu que neix, mama, caga i creix, per, al capdavall, morir.
La pietat cristiana, foraviada per aquestes estranyes hal.lucinacions, ha enriquit l'escenari fantasiós amb les figuracions de l'infant diví nascut d'una verge i acotxat en un pessebre. Aprofitant l'universal sentiment de tendresa suscitat per la infància, el cristianisme ha produït una increïble inflació d'emocions religioses lligades amb la invenció de la festivitat del naixement de l'infant diví, que ha acabat desembocant en un fastigós frenesí de consumisme, ben poc compassiu pels milions d'infants que ara mateix neixen i moren en llocs pitjors que un pessebre..
Els creadors de la primera llegenda cristiana eren ben conscients de l'escàndol que produïa en el judaisme la idea d'una encarnació de la divinitat, i per això, quan davant del tribunal del sanedrí Jesús es declara fill de Déu, els sacerdots clamen: blasfèmia! Estaven carregats de raó. L'origen del cristianisme està en una blasfèmia, no solament contra la religió jueva, sinó contra la marxa ascendent de l'esperit i la seva dura lluita contra les tenebres de l'error i de la por.
El dia 25 de desembre el sol, que des de l'equinocci de tardor no havia deixat de declinar, escurçant els dies i allargant les nits, torna a emprendre la seva cursa cap el zenit. Un pas de pardal s'allarga el nou dia, portant als habitants d'aquest hemisferi la garantia d'un ordre i d'una nova primavera. Natalis solis invicti. Una festa digna de la humanitat axial.
Bon natal.

Wednesday, December 26, 2007

ARA FA 35 ANYS

Avui, durant la caminada matinal, m'ha sobrevingut el record d'un fet anecdòtic de les acaballes del franquisme.
Era una tarda de primavera de l'any 1973. Baixava Rambles avall, venint probablement de la Universitat. A l'alçada de Canaletes veig una rotllana de gent silenciosa envoltant una dona. Es tractava, evidentment, d'una turista del nord enllà. Rossa, brevíssimament vestida amb el que semblava roba interior de la seva àvia. Plorava com una Magdalena. Entre sanglot i sanglot s'explicava en alemany, i ningú no l'entenia. Li demano que li passava. Em conta, un xic alleugerida de trobar un interlocutor, que la policia s'havia endut el seu marit. Per què? Van veure uns nois encadenats a una farola (o a un quiosc, no ho recordo), ho van trobar divertit i els van fotografiar. I ja hi vem ser. La policia va prendre l'home per còmplice dels encadenats (tampoc no recordo per quin motiu) i el van detenir. La mossa es va quedar sola al capdamunt de la Rambla, sense diners i i sense entendre què havia passat.
La vaig portar a casa (aleshores vivíem al carrer del Conde del Asalto, ara Nou de la Rambla) i em vaig posar en contacte immediatament amb la Magda Oranich, l'àngel protector de tots els detinguts; la Magda es va fer càrrec de seguida de la situació i va començar les primeres indagacions.
Però vaig fer encara una gestió insòlita. Era el cas que un inspector de la Brigada Social portava els fills a l'Escola Guils de Sarrià, dirigida per Pere Bossom, amb el qual jo col.laborava. Pere Bossom tenia bones relacions amb la mare dels nens. La senyora va acceptar tot seguit de parlar amb el seu marit, de manera que quan, cap al tard, em vaig presentar a la Jefatura Superior de Via Laietana per recaptar informacions sobre el detingut, vaig ser rebut correctament i vaig poder parlar amb el fotògraf fracassat. L'havien tractat bé, i només patia per la seva companya. Va quedar molt alleugerit quan va saber que l'havíem recollida, tot i que em va semblar que encara ho entenia menys.
A les dues de la matinada Magda Oranich ens va telefonar que els detinguts d'aquella tarda anaven a passar al jutjat. La Marta, la mossa alemanya i jo hi vem fer cap a correcuita. El jutge de guàrdia no va tardar ni cinc minuts a desempallegar-se d'aquell passarell. Després de regraciar Magda Oranich vem tornar triomfalment cap a casa. Disposàvem d'un petit catre pels hostes. La parelleta s'hi va encabir abraçats com un entrepà de formatge. A l'endemà els vem engegar de retorn a la seva platja de la Costa Brava, tot aconsellant-los que l'any següent passessin les seves vacances a les platges del Rosselló, que aquest país vivia sota una dictadura i que passaven coses així. Crec que no havien entès absolutament res del que els havia succeït.
Quan vem sortir al carrer, vem trobar un cotxe de la policia aturat davant de la porta de casa. S'hi va estar tot el dia. És obvi que no es van empassar que tot allò havia estat una casualitat. No dic que em van intervenir el telèfon perquè ja el tenia intervingut ("un saludo para los que nos escuchan", dèiem).
La senyora de l'inspector de la Brigada Social va conversar de l'afer amb Pere Bossom, i es va mostrar molt interessada que jo tingués en compte que el seu marit m'havia atès favorablement. Ens trobàvem a les acaballes de la dictadura, i els funcionaris del règim tractaven, cadascun pel seu cantó, de trobar un futur valedor entre la gent de l'oposició…
I van ser feliços i van menjar anissos.

Friday, December 21, 2007

TORNEN LES NOTES ESCOLARS

Gran esverament al galliner pedagògic. Els que manen han decidit tornar a la vella pràctica de l'avaluació dels alumnes de primària per mitjà de notes numèriques. Els pedagogs refractaris a aquesta mesura haurien de procedir a una severa autocrítica, car són ells els responsables del desgavell de l'educació en els darrers vint-i-cinc anys, aplicant un pretès progressisme pedagògic que no era res més que un poti-poti de romanticisme rousseonià i de llibertarisme rescalfat, oblidats del seny reposat de l'escola nova des de Pestalozzi fins a la seva extinció en la post-guerra. Sobre aquest tema vaig publicar en aquest blog una inserció que trobareu a continuació. Mentrestant, la meva enhorabona als mestres, que trobaran en els deu números recuperats un instrument que els facilitarà enormement la tasca a l'aula.


INSERCIÓ D'OCTUBRE DE 2006.
Som a la "rentrée" escolar, i com cada any, hem d'escoltar la lletania de queixes, lamentacions i imprecacions dels esforçats educadors que tornen a les aules per fer front a una infància i a una adolescència que cada vegada més veuen com a enemics. Violència, indisciplina, desinterès, mandra…. Els diaris de França en van també plens, atès que els dos candidats capdavanters a la presidència, la "Ségo" i el "Sarko", han assegurat que posarien remei al problema. Mentrestant un diari inclou un reportatge sobre els telèfons mòbils a les aules; n'hi ha per sucar-hi pa.
No és el propòsit d'aquesta peça del Finestral entrar en el fons de la qüestió. El que vull consignar en aquesta pàgina és la meva sorpresa davant de la absoluta manca de memòria històrica de TOTS els qui intervenen en aquest debat. Perquè aquest problema ja se'ns va presentar als educadors que fa cinquanta anys lluitàrem per reintroduir els principis i els mètodes de l'escola activa a Catalunya. Enfrontats als procediments casernaris de la pedagogia oficial, inspirada en San José de Calasanz i tutti quanti, nosaltres concebíem l'escola com un espai de llibertat, creativitat i espontaneïtat. Alguns ho havíem viscut durant la República, amb l'Escola Nova Unificada, i en teníem per tant una experiència personal. Jo mateix recordo que a l'aula Montessori de l'Institut Tècnic Eulàlia, als meus quatre i cinc anys, ningú es va entestar a ensenyar-me a llegir. Senzillament, allí ES LLEGIA, i jo vaig acabar fent el que feia tothom: llegir, com la cosa més natural del món. Doncs bé, a les nostres aules (per exemple, a les Escoles Núria de Sant Just Desvern, on s'aplicava aquesta metodologia) no teníem cap problema de violència i cap dificultat greu amb la indisciplina o el desinterès per l'estudi. Així i tot, ens vàrem plantejar el problema teòric de la compatibilitat de la llibertat i la coacció inherent a tota forma d'ensenyament. Vaig anar a escatir el tema amb Alexandre Galí (pare), que vivia al carrer de l'Avió Plus Ultra, molt a la vora de casa meva a Sarrià. Em va explicar que als anys trenta hi havia hagut un gran debat a l'entorn d'aquest tema entre els promotors de la pedagogia activa a França, Bèlgica, Suïssa i Rússia, i em va lliurar un article seu en català publicat a una revista ("Revista catalana de pedagogia". o cosa semblant; he extraviat la separata). Galí sostenia que de cap manera l'escola activa havia de renunciar a la disciplina, a l'exigència de l'esforç, a les coaccions de la cultura i a la sanció raonable. La clau de la compaginació de tot això amb la llibertat de l'educand radicava en l'actitud de l'educador. Galí parlava d"afecte". Jo ho considerava massa lligat a les emocions i vaig preferir parlar de "dedicació". Els nostres infants veien (perque es veia) que ens dedicàvem a ells amb totes les nostres forces. Els nostres ensenyants no es limitaven a complir els seus horaris i les seves estrictes obligacions. Estàvem amb els infants a les hores d'esbarjo. Sortíem sovint d'excursió amb ells dissabtes o diumenges. Romaníem a l'escola per activitats extraescolars (música, teatre). Feiem seminaris de pedagogia, i anàvem a visitar pedagogs reconeguts. Vivíem la pedagogia. Els infants, amb la seva intuició per les actituds humanes, eren conscients d'aquest interès dels educadors, i responien positivament. Recordo el cas d'un d'aquests educadors de l'escola activa, Pere Bossom Casamitjana, ja traspassat. Havia d'abandonar la seva classe de nois de 12 a 14 anys per anar a fer una assignatura de batxillerat durant mitja hora. Demanava als seus alumnes que durant aquell temps estiguessin absolutament quiets, molt més que quan ell era present. I ho estaven, sense que ningú no els vigilés, immòbils que gairebé feia angoixa; estimaven el seu mestre.
Ho repeteixo: em meravella la falta de de memòria històrica. Aquest problema, el de la llibertat i la coacció en educació, aquest país ja el va viure i, pel que sembla, va plantejar vies de solució. Ara tornem a començar, com si res no hagués passat. Els esforços de la generació anterior han estat balders. A les aules hi ha violència, indisciplina, desinterès… què hi podem fer? diuen.

Wednesday, December 19, 2007

SOCIALISME CATÒLIC

IMPROMPTU. Per tercera vegada, una enquesta revela que les tres quartes parts dels votants socialistes es professen catòlics. Figureu-vos el que deu passar a la dreta. En aquestes condicions, hom haurà d'escatir si el concepte de "laicisme" en un país com aquest no és res més que una etiqueta superestructural i il.lusòria. En tornarem a parlar.

Monday, December 17, 2007

UNIVERSITARIS FRACASSATS

A França s'ha encès un senyal d'alarma: augmenta l'índex de fracàs als primers cursos universitaris. La senyora Pécresse, ministra d'universitats, ha reaccionat amb celeritat exemplar i, com bomber amatent, ha abocat sobre l'incendi una galleda d'aigua: exactament setcents milions d'euros.
Les dones i els homes de govern, sobre tot si són joves, experimenten una síndrome de voluntarisme polític, i es pensen que des del poder ho poden arreglar tot. La senyora ministra pensa que amb els seus setcents milions d'euros els estudiants dels primers cicles, d'ara en endavant, aprovaran els cursos. Deixeu-me dir-li un parell de coses
Primo, des de la perspectiva de l'administració pública. Als governs no se'ls demana altra cosa que mantenir les universitats en òptim estat de funcionament: edificis aptes, aules suficients i dotades dels darrers avenços tecnològics, biblioteques i hemeroteques ben dotades i funcionals, beques, residències, professorat nombrós i ben pagat, personal de serveis abundant, laboratoris, programes de recerca… Ara, pel que fa als estudiants que aproven i als que suspenen, senyora ministra, ja ens arreglarem els professors. Dels seus euros no sabríem què fer-ne. O és que es pensa que no coneixem el nostre ofici?
Secundo, des de la perspectiva dels alumnes. En els darrers cinc anys ha arribat a les aules la generació de l'electró, del numèric, d'Internet, del telèfon mòbil, de la cònsola de joc… Aquests individus presenten notables dificultats d'adaptació a l'aprenentatge rigorós, al raonament, a la memorització, a l'expressió lingüística correcta… És absolutament normal que els seus primers anys d'universitat siguin difícils i desemboquin en el fracàs, provisional tanmateix. La llarga nòmina dels suspesos és un índex del bon funcionament de la institució; vol dir que els professors compleixen els seus deures.
Ergo, no s'hi amoïni, senyora ministra. No necessitem cobrar un suplement per tornar a examinar els nostres alumnes fracassats, o per orientar-los vers una altra eixida. I em permeto una suggerència final: esmerci el seu capitalet per informatitzar els catàlegs de les biblioteques de París, que estan que fan pena.

Friday, December 14, 2007

EDUCACIÓ PER A LA CIUTADANIA

Als meus temps de dedicació a la pedagogia vaig haver de fer front a la tendència a resoldre els problemes de l'educació mitjançant l'augment de la càrrega escolar. Qualsevol ideòleg o artista o propagandista de projectes admirables proposava una nova assignatura: anti-racisme, ecologia, amor als animals, fruició estètica, esperit democràtic, fer-país… Jo i la meva gent pensàvem - i seguim pensant- que a l'escola hi ha d'haver només dues assignatures fonamentals, llengua i matemàtiques, i un nombre reduït d'assignatures complementàries relacionades amb aquelles (ciències de la natura, ciències socials…). Tots els altres coneixements, per convenients i recomanables que siguin, s'han de comunicar per mitjà d'actuacions al marge de l'ensenyament fonamental: diades, setmanes temàtiques, exposicions, videos, teatre, xerrades, diaris murals, blogs escolars… La recent introducció d'una assignatura d'educació per a la ciutadania és una altra mostra de l'error de pretendre fer marxar el món a cop de decrets i d'institucions. L'escola activa no admet noves assignatures, per lloables que siguin. Els infants acabaran avorrint la "ciutadania", com nosaltres vem avorrir les tres maries. Quan tots els index assenyalen que la nostra joventut no sap ni llegir ni escriure, carregar el seu temps escolar amb una nova matèria avaluable és un triple error: pedagògic, psicológic i polític.


ERRATUM. Ala meva inserció anterior sobre "mutilacions infantils", vaig cometre l'error ortogràfic d'escriure "excisió" i "circumcisió" amb dues "ss". Motiu freudià: em devia semblar que els mots quedaven més enèrgics...

Tuesday, December 11, 2007

MUTILACIONS INFANTILS

Al món es perpetren tres clases de mutilacions sobre víctimes infantils:
1. Excissió del clítoris. Es practica sobre les nenes abans de l'adolescéncia (Àfrica negra, musulmans, coptes d'Egipte).
2. Circumcissió. Es practica generalment a nadons (musulmans, jueus, coptes d'Egipte).
3. Perforació del lòbul de les orelles. Es practica sobre les nenes a tot el món, inclòs l'Occident autodenominat civilitzat.
Aquestes intervencions agressives presenten diversa gravetat. L'excissió és una vertadera mutilació irreversible de la persona física i moral de la noia; les societats avançades la consideren un acte criminal.
La circumcissió ha estat i és objecte de moltes discusions científiques i ètiques, gairebé sempre orientades ideológicament. Certament, es tracta d'una mutilació irreversible executada sobre un individu no consentidor, a vegades amb motivacions religioses. Amb tot, els seus perjudicis no són tan obvis com en el cas de l'excissió.
La perforació del lòbul és una romanalla de primitivisme neolític persistent a les societats desenvolupades. La víctima, sempre femenina, és no consentidora. L'unic perjudici és moral: la persona exhibirà de per vida el signe d'una pràctica bàrbara destinada a augmentar el seu preu en el mercat matrimonial.
Les ordenacions jurídiques dels països avançats haurien de contenir providències en relació amb aquestes agressions a individus indefensos.
Respecte a l'excissió, les societats occidentals ja han reaccionat com calia i l'han declarada un crim susceptible de penes de presó. Caldria afegir el dret de tota noia, a qualsevol edat, d'exigir responsabilitats als causants de la seva mutilació, amb opció a compensacions económiques establertes per la llei.
La circumcissió hauria d'estar autoritzada exclusivament per motius mèdics (fimosi…). En tot altre cas ha de ser considerada una mutilació exercida sobre un individu indefens i, en conseqüència, subjecta a responsabilitat penal. Tot individu indegudament circumcidat a la infància té dret a exigir responsabiliats als inductors i a demanar compensació económica.
Tota noia, a qualsevol edat, té dret d'exigir l'eliminació de la perforació de les seves orelles mitjançant cirurgia estètica, o a percebre una compensació econòmica. L'operació perforadora es podrá realitzar només en centres autoritzats, i els pares hauran de signar un document en el qual es comprometen a procurar l'operació restauradora o al pagament d'una compensació.

Sunday, December 02, 2007

SECTES I SECTES

SECTES I SECTES
Entre 1980 i 2000 vaig col.laborar escadusserament a alguns diaris, entre ells La Vanguardia. La meva col.laboració amb aquest diari es va acabar quan van refusar l'article que insereixo a continuació.

LOS NUEVOS MOVIMIENTOS RELIGIOSOS

Mi dedicación académica a la filosofía antigua, occidental y oriental, y en particular a las sectas derivadas de las grandes religiones del libro, me ha llevado a interesarme por los grupos religiosos que en el mundo actual pretenden, con dispares acreditaciones, continuar o renovar las antiguas sabidurías. Por otra parte, la circunstancia de ser personalmente ajeno al hecho religioso justifica que me otorgue un plausible grado de neutralidad, situación indispensable para abordar sin partidismos un tema que suscita, como es bien sabido, pasiones y fanatismos extremos. Recientes estudios y experiencias en este ámbito me invitan a trasladar al público algunas reflexiones que creo pueden resultar de utilidad.
El tratamiento del tema de los nuevos grupos religiosos ha adolecido en nuestro país de falta de equidad y de objetividad. La equidad exige que los nuevos grupos reciban el mismo tratamiento metodológico y crítico que los grupos antiguos, es decir, que las iglesias o religiones "legitimadas". La primera deformación sociológica es, pues, la de distinguir los "antiguos" de los "nuevos", las "iglesias" de las "sectas". El análisis equitativo debe contemplar todas las formaciones que en nuestra sociedad profesan un activismo religioso y que son susceptibles de inducir en los individuos unas determinadas modificaciones de conducta y de personalidad. Uno de los escasos estudios rigurosos realizados sobre el tema, el dirigido por el profesor Joan Prat, del Departamento de Antropología de la Universidad de Tarragona, trabaja, por ejemplo, sobre la siguiente muestra: benedictinos, cistercienses, Bahais, Testigos de Jehová, Brahma Kumaris, Hare Krishna, Opus Dei y Gnosis. Todos ellos son sometidos a un aparato de investigación idéntico, y los resultados se establecen comparativamente.
La objetividad exige que la descripción del grupo concernido abarque tanto los aspectos positivos como los negativos. La historia pone de manifiesto que todas las religiones, casi sin excepción, han sido fuente de bienes y de males. La constatación de resultados negativos (por ejemplo, graves transtornos psíquicos causados en algunos individuos) no autoriza a calificar sin más a un grupo como "destructivo". Con este criterio, la inmensa mayoría de las órdenes religiosas católicas serían sectas destructivas. El investigador debe proceder con cautela y utilizar predicamentos morales y psicológicos universales, no la panoplia fabricada ad hoc por las "iglesias" para describir a las "sectas". Las pretendidas descripciones del "fenómeno sectario" que se limitan a reseñar los aspectos negativos y las actuaciones perjudiciales de los grupos constituyen un claro intento de manipulación de la opinión pública.
En España, desde hace unos veinte años, una incansable campaña propagandística de corte sensacionalista ha conseguido crear e introducir en la opinión pública el paradigma patológico/criminal de "secta". En la actualidad, la mera adscripción a cualquier grupo religioso no tradicional basta para que un individuo sea considerado psicópata y potencialmente criminal. Circulan largos catálogos y abecedarios de "sectas destructivas", con descripciones y valoraciones casi siempre acríticas e indocumentadas. Huelga decir que este tipo de actuaciones no favorece en absoluto el clima de convivencia y tolerancia al que aspira la sociedad democrática. Por otra parte, las acusaciones indiscriminadas favorecen el ocultamiento de las verdaderas perversiones, que, aunque escasas, existen realmente.
Un estudio reciente del Institut Catòlic d' Estudis Socials de Barcelona aborda el tema de la eventual perversidad de los grupos religiosos con prudencia y objetividad. Rechaza, por imprecisa y sesgada, la denominación de "secta destructiva" y propone la mucho más adecuada de "grupo potencialmente generador de trastornos de la personalidad". Después analiza los factores capaces de generar trastornos y constata que una acumulación de los mismos determina un "ámbito de riesgo", advirtiendo, sin embargo, que no debe procederse a una automática relación causal entre "grupo con riesgos" e "individuo afectado". En efecto, los especialistas han descrito un tipo muy preciso de personalidad "pre-sectaria", proclive al acto de adhesión gregaria. Estos sujetos serían sectarios incluso en una cofradía de romeros del Rocío El estudio menciona como grupos de alto riesgo Edelweis, CEIS y Rachimura. Respecto a los demás grupos analizados (hasta cincuenta) el estudio examina con terminología científica los "mecanismos de control social y técnicas de manipulación psicológica", absteniéndose de atribuir índices de peligrosidad.
Muchas de las nuevas formaciones religiosas, al igual que las órdenes religiosas clásicas, exigen al adepto compromisos vitales de suma gravedad: abandono de la familia, obediencia ciega a los dirigentes, abstinencia sexual, pobreza, dieta austera... La fidelidad a las creencias del grupo no admite fisuras. Las transgresiones graves conllevan la amenaza de condena eterna (infierno). El cumplimiento de estas exigencias ocasiona inevitablemente una transmutación de la personalidad del individuo, y esto es lo que en realidad se persigue. Ahora bien, si la entrega se produce en el seno de una orden religiosa católica, el resultado se considera positivo y perfectivo. Si la adhesión transformadora tiene por objeto un movimiento minoritario o "secta", es calificado de trastorno psicopático y el grupo pasa a ser "destructivo".
Muchos individuos, tanto en las órdenes legitimadas como en los grupos marginales, no pueden resisitir la enorme presión de sus compromisos y se desmoronan psíquicamente. La psiquiatría tradicional apenas ha comenzado a diagnosticar estos trastornos, y en consecuencia han surgido en muchos países instituciones especializadas en el tratamiento de estos casos. En principio parecería ésta una opción correcta, pero en la práctica se han producido una serie de desviaciones que convierten estos "centros de desprogramación" en una solución socialmente inadecuada. En efecto, no se limitan a la tarea de recuperación individual sino que contribuyen activamente a la creación del paradigma patológico/criminal de las "sectas". Se prestan a tratar a individuos adultos que no han acudido espontáneamente sino coaccionados por sus familiares; esta situación exige un durísimo tratamiento desprogramador en la frontera del lavado de cerebro. Han creado (como ha estudiado Roser Sentís de la Universidad de Tarragona) la figura del ex-sectario como producto social. Estos ex-sectarios son la punta de lanza del activismo anti-sectario de estos laboratorios. Con respecto a alguna de estas instituciones se ha llegado a un punto tal que, taxonómicamente deberían figurar como grupos específicos en la muestra de los estudios sobre el fenómeno de lo nuevos movimientos sociales, bajo el epígrafe de "grupos antisectarios de carácter parasectario".
A mi modo de ver, los individuos afectados de trastornos de origen religioso deberían ser tratados por los facultativos de los centros asistenciales ordinarios, que garantizarían, por simple control colectivo, la neutralidad ideológica de los tratamientos.
La más reciente orientación de los estudios sobre los nuevos movimientos permite esperar que se abra una nueva época en esta delicada cuestión. Se abandonan la terminología despectiva y la descalificación acrítica, se amplía el ámbito de las definiciones para dar cabida a fenómenos paralelos, se equilibran los testimonios... En último término se trata de construir los instrumentos conceptuales adecuados para que sean protegidos los derechos individuales que hay que proteger para dejar luego que la libertad religiosa se incorpore definitivamente, con algún retraso, a las demás libertades de la ciudad. Porque el "derecho a la verdad" ya nos lo había otorgado el antiguo régimen teocrático. Ahora se trata de establecer algo mucho más humano:el derecho al error.