finestral

Reflexions i documents

Saturday, January 24, 2009

EL BARQUER DELS DÉUS. 4

LA MORT D’HIPÀTIA



-És la millor cervesa que he begut mai.
Alexandros deixà la copa sobre la tauleta que el separava de Pinedjem i voltà l’esguard vers les aigües del Nil, grisenques i calmoses en aquell capaltard d’hivern. Estaven tots dos asseguts en escambells de fusta a l’entrada del temple, abrigats amb mantells de llana, perquè el mes de Koiak era avançat i a la Vall del Nil els vespres fresquejaven.
Alexandros, gramàtic de Carre, a la Mesopotàmia romana, i fidel de l’antiga religió, havia emprès un viatge que l’havia dut fins a Filé, i ara, de retorn, gaudia de l’hospitalitat de Pinedjem al temple d’Isis de Tkou. Feia hores que conversaven a les portes del temple.
Pinedjem s’havia interessat per la situació dels fidels de l’antiga religió a Carre.
-Carre, la Harran dels siríacs- explicà Alexandros- és un enclavament de l’antiga religió a la Síria Romana. No hi ha gairebé cap cristià. Els imperials no forcen la conversió de la població al cristianisme, perquè Carre és una població fronterera amb Pèrsia, i temen que en cas de guerra els carrians podrien aliar-se amb els perses. Molts rètors i molts filòsofs hel.lènics han trobat refugi a Carre, on ensenyen amb tota llibertat. Vosaltres mateixos, si algun dia us trobéssiu en perill a Egipte, serieu ben rebuts a Carre.
-Ara per ara no tenim necessitat de pensar en l’exili- respongué Pinedjem-; però tot pot arribar. Tindré molt en compte el vostre oferiment.
Alexandros volgué saber detalls de la formació de Pinedjem com a sacerdot, i el sorprengué extraordinàriament que hagués estudiat a Alexandria i que hagués estat deixeble d’Hipàtia.
-Vau ser testimoni de la seva mort?
Pinedjem no respongué de seguida. Al capdevall murmurà:
-Sí. Voleu saber com va anar?
-De tot cor, si no us és carregós.
Pinedjem begué un glop de cervesa, medità uns instants i endegà la narració que havia repetit tantes vegades.

Era el primer dimecres del mes de Parmute, la segona setmana de la Quaresma dels cristians. Hipàtia havia anat a passar el dia a Canopus, a molt poca distància d’Alexandria, on Timoteos, un deixeble seu cristià, cultivava un jardí botànic entretingut d'acord amb els criteris científics d'Aristòtil i de Dioscòrides. Hipàtia tenia una curiositat inesgotable. No en tenia prou amb les matemàtiques i l'astronomia. S'interessava per la medicina, la història, la botànica, la numismàtica...
- I per la llengua egipcia?
Pinedjem rigué:
- No, en això era ben grega. No s'hi va interessar mai. A mi em va preguntar quatre coses escadusseres. Li feia gràcia i res més. Doncs bé, a primera hora de la tarda emprengué el cami de retorn a Alexandria per la Via Canòpica, molt concorreguda a qualsevol hora. Duia un cistell amb herbes aromàtiques i medicinals, amb les que volia enriquir la seva farmaciola. Arribada a l'entrada del setè carrer transversal, es desvià cap el moll del Portus Magnus. En el barri portuari, al voltant de l'església de sant Miquel, l'antic Cesareion, tenia una de les seves escoles, a la casa d'un patrici de la ciutat, Eudoros, d'una familia de grans comerciants de fusta que s'havia mantingut fidel a l'antiga religió. Jo freqüentava el casal com a deixeble assidu. Hipàtia hi ensenyava matemàtiques, astronomia i filosofia. Llegíem els diàlegs de Plató, sense les contaminacions que darrerament heu posat de moda els deixebles de Plotí.
-Gràcies.
- De res. Erem una quinzena. Aquella tarda l'esperàvem tranquil.lament bevent aigua (abans de les lliçons no ens deixava beure vi).
- Després sí?
- Després ella era la primera a destapar el barrilet. Era una dona d'una vitalitat extraordinària.
-Diuen que era molt bella.
- Ho era . Semblava una estàtua de Praxíteles.
- De Praxíteles precisament? Com ho sabeu tan bé? L'havieu vista nua?
- No costava gaire veure-la nua. Quan ens anàvem a banyar a les platges del llac Mareotis es despullava amb tots nosaltres i es llançava a l'aigua com un peix. Tot garbellat, eren aquests costums masculins el que li havia atret l'ira dels rigoristes cristians. Vestia la túnica curta, com un home, perquè deia que era més còmoda. Muntava a cavall i sabia guiar un carro. Corria la brama que havia fet una cursa amb el prefecte Orestes i que Hipàtia havia guanyat.
- Orestes era amic seu? No era cristià?
- Sí, però pertanyia a un corrent de cristians que, inspirats, entre d’altres, pel bisbe Sinesi de Ptolemaida, a Cirene, que havia estat deixeble d'Hipàtia, promovien la convivència amb les religions ancestrals, inclosa la jueva.
-Orestes no sabia res de la conxorxa que s’havia ordit contra Hipàtia?
- No, de cap manera. Ho hagués evitat. Admirava Hipàtia.
- Bé, seguiu.
- En girar la cantonada del carrer setè i desembocar a la plaça de l'església de Sant Miquel, Hipàtia va topar amb un escamot d'uns trenta homes que li barraven el pas. Pertanyien a la confraria cristiana de pescadors, i anaven acabdillats per Pere, lector de l'església de Sant Miquel.
- Com és que en sabeu tants detalls?
- Per un testimoni presencial, un dels nostres, que tenia una sabateria a l'altra banda de la plaça. Hipàtia va intentar desviar-se cap a la botiga del sabater, però els cristians la van envoltar completament. Aleshores van començar d'estirar-li la roba i els cabells, mentre cridaven: "Idòlatra! Homenot!". Tot seguit li van arrencar la tunica curta i la van deixar mig despullada. Diu que cridava "amics, amics!", però cap amic no va poder acudir a socórrer-la.
- I el sabater?
- El sabater era un home vell, i a la botiga amb ell només hi havia el seu nét, un noi de nou anys. Va enviar-lo corrents a casa d'Eudoros per avisar els deixebles, i ell mateix va sortir a corre-cuita per anar a advertir el prefecte. Massa tard. Pere i els seus sequaços havien llançat Hipàtia per terra i la trepitjaven salvatjament, bramant sense parar. La dona, diuen, només amb les peces de roba interior, ja no cridava, i mirava d'amagar la cara sobre les lloses de la plaça. Aleshores, algú, no se sap ben bé qui, va prendre una de les grosses teules de les ruïnes del Cesareum i agafant-la amb les dues mans com una maça, la va estavellar sobre el cap d'Hipàtia i el va esclafar; degué morir instantàniament. Els altres es van llançar sobre el cos caigut com bèsties feres, van començar de trossejar-lo a cops de teula i van arrodonir l'escorxament amb els seus ganivets de pescador. Mentrestant, el vailet del sabater ens havia assabentat del que passava. Eudoros, amb admirable serenitat, ens va dividir en tres grups (erem una quinzena). Ell i un altre havien d'acudir prop del prefecte Orestes. Dos més havien d'anar al barri jueu a cercar ajut, comptant que els jueus estaven sempre a punt per esbatussar-se amb els cristians. Els altres havien de córrer al Cesareum. Jo anava amb aquest grup. Quan hi vam arribar ja no hi quedava ningú. Vam poder veure, al peu de l'absis de l'església de Sant Miquel, un gran bassal de sang i alguns parracs ensangonats, que vam recollir curosament. Els assassins havien marxat en direcció a l'empori arborant com trofeus trossos del cos de la desgraciada Hipàtia. Una multitud de cristians vociferants se’ls va anar afegint. Eudoros, que havia pres el carrer de l'hipòdrom per travessar el mercat, va topar amb la gernació cristiana i va haver de voltar pel moll fins a l'heptastadi. Nosaltres, sospitant que els assassins s'adreçaven a les ruïnes del serapèum per continuar allí la seva profanació, vam prendre el carrer del teatre vell per anar a trobar-los quan desemboquessin a la plaça del museu.
- Però ereu quatre gats!
- Sí, i els altres eren ja milers d'energúmens vociferants. L'únic que preteníem aleshores era rescatar les despulles de la nostra desgraciada professora.
- I els jueus?
- Els jueus havien reunit un escamot de cent homes armats de bastons, però van ser aturats per un destacament de soldats que tornaven de l'hipòdrom, on havien anat a exercitar-se. Després, els jueus van venir a excusar-se i van portar dos anells d'or per contribuir a les despeses de l'enterrament.
- De què venia aquesta sol.licitud dels jueus per Hipàtia?
- Alguns dels seus escribes havien estat alumnes d'ella i del seu pare. Els respectaven molt.
- Anàveu cap a la plaça del museu...
- Sí, i quan hi vam arribar encara estava buida. Vam decidir esperar allí. Aleshores vam veure un destacament de la guàrdia del prefecte que prenia posicions en els carrers que duen al palau d'Adrià, seu de la Prefectura. Eren pocs, amb prou feines dues dotzenes d'homes. Alexandria tenia una guarnició molt minsa, perquè la ciutat no estava amenaçada per cap cantó, com ho estaven les ciutats de les fronteres orientals. La guàrdia municipal, d'altra banda, estava plenament sota l'obediència del Patriarca Ciril, i era evident que en aquell cas no s'hi podia comptar. El centurió ens va veure i ens va fer signe que ens allunyéssim. Vam comprendre que la seva missió consistia únicament a evitar que la multitud es desviés cap el palau de la Prefectura. Aleshores vam canviar de tàctica. Aquells de nosaltres que érem forasters, i per tant difícilment identificables, ens havíem de barrejar amb la turba per tal d'esbrinar les seves intencions. Jo i tres companys més de l'Alt Nil ens vam amagar sota els pòrtics de la plaça, i quan els sinistre seguici va arribar ens hi barrejàrem sense ser descoberts. Al davant de tot venia el lector Pere arborant una cama ensangonada. El seguia la massa atapeïda de la turba, sobre la qual sobresortien els membres esquarterats d'Hipàtia portats com gonfanons pels socis de la confraria de Sant Miquel: una altra cama, els braços, el cap clavat en una perxa, pelleringues humanes inidentificables... La gentada escopia sobre les restes, cridant sempre: Idòlatra, homenot! Jo estava horroritzat i marejat, talment que vaig haver d'apartar-me vers un carreró lateral per perbocar i mirar d'asserenar-me. Calia conservar la sang freda per intentar recuperar les despulles de la nostra venerada mestra. Entre la multitud hi havia també informadors del prefecte, que van esbrinar de seguida quins eren els objectius dels capitostos de l'aldarull: cremar les despulles d'Hipàtia al davant de les ruïnes del serapèum, on ella havia ensenyat al costat del seu pare. Poc, però, hi podien fer els agents del prefecte. A hores d'ara els esvalotadors arrossegaven més de cinquanta mil persones, homes, dones i criatures. La tàctica del prefecte va ser protegir els edificis públics i les residències dels ciutadans no cristians més notoris. La conxorxa, tanmateix, estava tan ben preparada que en cap moment no es van produir atacs contra persones o béns. L'objectiu era Hipàtia i prou. El grup principal dels nostres, assabentats pels informadors, es van adreçar ràpidament a l'esplanada del serapèum. Les ruïnes de l'imponent edifici encara eren visibles, en particular una columna que es dreçava solitària en mig dels enderrocs socarrimats. Allí van trobar, amb sorpresa, una gran pira de llenya preparada al mig del ras. Tot, doncs, havia estat perfectament premeditat. Es van acostar als homes que voltaven la pira i van negociar amb ells. Mitjantçant unes quantes monedes de plata, es van comprometre a recollir les restes o les cendres d'Hipàtia i lliurar-les als seus deixebles. No podíem fer res més. Dissimuladament, Horemheb, un sacerdot del temple d'Isis de Narmutis, va llançar entre els buscalls un amulet d'Isis: el cos d'Hipàtia seria cremat amb foc sagrat.
Els qui ens havíem barrejat amb la turba, un cop esbrinades les intencions dels cabdills, ens vam desviar pel carrer del port de Mareotis i vam córrer cap a l'esplanada del serapeum vorejant la muralla de Migdia. Els carrers estaven deserts com si fos mitja nit. Arribats al serapèum, vam trobar els nostres companys i ens vam arraconar al darrere de la columna de Pompeu per esperar els esdeveniments. Cent passes més enllà, hi havia un destacament de la cavalleria del prefecte en posició d'assalt.
La gernació de cristians va arribar pel segon carrer longitudinal. Ja quasi no cridava ningú. Capvesprejava. Els fanalers, indiferents a l'aldarull, havien començat d'encendre els focs de nit. Molts dels sediciosos duien torxes. Els encarregats de la foguera la van encendre. Era una immensa flamarada que llançava una llum misteriosa sobre l'espai tràgic del serapèum en ruïnes. Els confrares de Sant Miquel es van aplegar al voltant del foc i tot d'una van llançar a les brases els membres esquarterats d'Hipàtia. A la plaça el silenci era absolut. Se sentia l'espetec de la carn que cremava, i una fortor acre es va estendre per tot el recinte. La gentada va començar a dispersar-se. Quan ja només quedaven alguns centenars de persones, els soldats van avançar i els van foragitar violentament, però sense emprar les armes. Aleshores, els encarregats de la foguera van apagar les brases amb sorra de les ruïnes, van aplegar les restes carbonitzades de la dona sobre un basament de columna i ens els van consignar sense dir ni un mot. Els soldats ens van donar un sac de provisions buit en el qual vam encabir les cendres i els fragments d'ossos de la nostra venerada mestra. Aleshores vam emprendre el camí de retorn cap a la casa d'Eudoros passant pel palau d'Adrià. L'endemà vam portar a enterrar les despulles, ben minses per cert, al temple de Narmutis, a llevant d'Alexandria. Allí hi havia, i encara hi és, una comunitat de sacerdots d'Isis. Van rebre les despulles amb gran reverència i van resoldre de posar-les en una urna al costat de l'altar d'Isis, com si fos una deessa.
- S'ha parlat molt de la complicitat del patriarca Ciril en l'assassinat d'Hipàtia. Un cronista cristià recent li'n fa responsable.
- Tothom en parlava, però no es va poder provar res de cert. De fet, la ciutat va quedar horroritzada. Mai no s'havia vista a Alexandria una atrocitat com aquella. Els patricis cristians van manifestar el seu disgust. Una cosa és enderrocar temples, deien, i una altra de ben diferent trossejar persones. El prefecte Orestes va obrir un procediment informatiu, va interrogar els confares de San Miquel, va arrestar el lector Pere, però no en va treure l'aigua clara. Els assassins no varen ser oficialment identificats. Però tothom sabia que el Patriarca Ciril havia decidit deslliurar-se d'Hipàtia, que representava la força de l'antiga cultura a Alexandria. Els mateixos cristians de Síria i de Bizanci, poc amics dels alexandrins, s'han ocupat de fer córrer la brama de la seva implicacio. Però s'hi va barrejar l'alta política i, al capdevall, l'emperador va optar per enterrar l'afer.
- Vareu seguir a Alexandria?
- No. Els terribles esdeveniments que havia presenciat em van transtornar. Els escribes de l'Alt Nil que estàvem a Alexandria vam decidir abandonar la ciutat i tornar als nostres temples de la vall del Nil. Allí teníem monjos bruts i despentinats que enderrocaven edificis, però al menys no esquarteraven ningú.
S´havia fet fosc. Pinedjem i Alexandros, en silenci, recolliren el parament i s’endinsaren en la obscuritat del temple. El riu s’escolava cap el nord, indiferent.

Saturday, January 17, 2009

EL BARQUER DELS DÉUS. 3

ELS ESCRIBES DEL TEMPLE DE TOT



Tírsit, eton!
Tírsit, on t'has ficat!
Els crits de Totmès ressonaven entre les columnes de la sala hipòstila, ja solitària a l'hora foscant.
La sala hipòstila del temple de Tot de Terra Endins era de dimensions sorprenentment reduïdes en un edifici tot ell tan vast. Tenia només sis columnes de pedra blanca que sostenien un sostre de gres. Els murs estaven decorats amb baix relleus que representaven escenes del cicle mític de Thot. A la part alta de la paret que donava al pati interior s'havien practicat unes lluernes que il.luminaven feblement l'estança.
Totmès, havent comprovat que la seva germana no s'amagava darrere les gruixudes columnes de la sala, passà al vestíbul que precedia el santuari, comunicat amb la sala hipòstila per una gran arcada sense portes. El santuari, com de costum, estava tancat. El mur al voltant de l'alta porta estava decorat de dalt a baix amb pintures i jeroglífics de colors vivíssims.
"Renoi que n'és d'enjogassada! Cada vespre em fa el mateix", remugà el noi mentre travessava el vestíbul en direcció a la porta, sempre oberta, que donava a l'aula de les capelles.
Les minses dimensions de la sala hipòstila s'explicaven perquè havia de cedir espai a una aula de capelles i a un pati interior. L'aula de capelles ocupava part dels sectors de migdia i de ponent del rectangle del temple. Arran dels seus murs s'obrien set capelles laterals que havien estat destinades al culte de diferents divinitats del panteó egipci. A l'altra banda de la sala hipòstila s'obria un pati interior que s'estenia fins als murs que tancaven l'edifici per migdia i per ponent.
-Tírsit!
Totmès escodrinyà darrere els farcells de llana i de lli en floca que omplien les capelles laterals.
- Tírsit, que es fa fosc i hem d'anar a munyir les cabres!
Una peça d'estamenya li caigué com una xarxa sobre el cap. Mentre maldava per alliberar-se'n sentí els braços de la seva germana que l'estrenyien fortament. Es fingí immobilitzat i cridà cul d'olla. Aleshores es pogué desempallegar de la peça de teixit i vegé arran dels seus ulls el rostre acalorat de Tírsit que el mirava enriolada.
-M'has passat pel costat i ni m'has vist ni m'has olorat!
-Tot això put a llana resclosida, com vols que t'olori. Au, anem, que farem tard a sopar.
Totmès agafà la mà de sa germana i l'arrossegà vers la sala hipòstila i el pati principal. Aquest pati, enllosat amb llambordes de gres, estava voltat d'un mur de totxanes no gaire alt, a fi que rebés abundància de claror. Pel cantó de la façana del temple, el pati acabava amb un pòrtic de deu columnes de granit amb capitells papiriformes.
Sortiren per una gran porta de batents de fusta amb fermalls de bronze, i baixaren saltironant per una ampla escalinata tallada a la roca nua. Del capdavall de l'escalinata arrencava un viarany que, voltant la plataforma del temple per sota, anava a parar a uns planells, invisibles des de dalt, on tenien els tancats de les cabres. Més avall hi havia la sínia, moguda per un ase cec; els seus catúfols abocaven aigua contínuament a la naquera, que sobreexia a una gran bassa que s'estenia fins als fonaments del temple. Un pou a un angle del pati interior permetia pouar aigua sense necessitat de sortir a l'exterior.
Munyiren les dues cabres que els semblà que tenien els braguers més botits, i agafant un per cada banda l'ansa de la gerra, tornaren a pujar a l'esplanada quan ja es feia fosc, i s'encaminaren directament a la Casa de Vida.

Totmès tenia catorze anys acabats de fer. Era alt i esvelt com un jonc dels canals. Tenia cabells negres que li baixaven fins a les espatlles. Rostre ample, d'ulls rodons i grisos. Boca de llavis molsuts i vermells. El coll, prou llarg, arrencava d'un bust d'atleta, amb braços musculosos i mans de dits llargs com d'arpista. Cames primes i fortes, acabades amb uns peus intolerablement delicats malgrat anar gairebé sempre descalços.
Tírsit era, com el seu germà, alta però no tant abrinada.. Els seus cabells, per bé que foscos, tenien, a la llum del dia, irisacions de panotxa, i li baixaven per l'esquena recollits amb una cinta verda. Ulls de color maragda. Rostre menut, front suaument perllongat amb un nas de ratlla abreujada, boca correcta que deixava veure les dents blanques graciosament encavallades. Les seves formes, encara infantils, es dibuixaven fermament sota una túnica sense mànigues fins sobre genoll, de llana blau clar. La lleu turgència del pit, amb prou feines perceptible, no permetia atorgar-li, segons els cànons egipcis, més enllà de dotze anys. Anava descalça.
Entraren a la gran cuina cantussejant una corranda faiúmica i deixaren la gerra damunt de l'obrador dels formatges. A l'altre extrem de l'espaiosa sala, de parets emblanquinades i embigat de fusta de melis, les dues serventes etíops acabaven de parar taula. Quatre llànties d'oli, espavilades de poc, cremaven als quatre angles de l'estança, i deixaven espais d'ombra entremig. Una ampla lleixa de fusta voltava la sala a mitja alçada, plena de gerres, cossis, càntirs, vasos, ampolles i estris de cuina d'aram, tot nou, brillant i de gran qualitat.
Al cap de poc se sentí el grinyol d'una porta i Nimlot i Menat-Neter entraren portant l'un un cistell de fruita i l'altra un pa rodó de blat. Besaren els seus fills i tots plegats s'assegueren en coixins al voltant de la taula. Les minyones serviren el sopar: peix fregit amb cigrons estofats i llet quallada amb mel. Nimlot llescava el pa, que consumien en abundància. Els grans bevien cervesa del propi maltatge, els joves aigua del pou.
La Casa de Vida, com li deien privadament amb denominació arcaica i en desús, era un robust edifici de dues plantes i terrat situat al nord de la fàbrica del temple a un nivell inferior. Comunicava amb el pati interior del temple a través d'una galeria coberta a l'alçada del segon pis de la casa. L'edifici, tot ell de pedra, era contemporani del conjunt, però havia estat completament refet per a convertir-lo en una residència senyorívola i còmoda. La planta baixa estava ocupada per la immensa cuina i pels rebosts i els dipòsits d'eines. Al segon pis hi havia les estances nobles, moblades amb gust exquisit, i els dormitoris.
El temple de Thot de Terra Endins era una vasta construcció de l'època ptolemaica reformada en temps de l'emperador Antoninus Pius. Estava edificat sobre una plataforma rocosa a l'entrada d'una de les gorges eixutes i rocalloses que s'endinsaven en les muntanyes líbiques, més enllà de les terres cultivades i a mitja hora de camí de Shmun, l'Hermòpolis dels grecs.
El temple era, en aquells moments, un local de culte oficialment desafectat. El seu ús reconegut era el de magatzem de llana, de lli i de teixits confeccionats. El pare de Nimlot, també de l'ordre sacerdotal de tercera categoria, és a dir, estolista, havia estat un marxant de roba conegut a tota la vall del Nil fins més enllà d'Elefantina. Quan arribà l'ordre de tancament dels temples, el sacerdot demanà autorització per transformar el temple de Thot, del qual el seu pare havia estat sacerdot principal, en dipòsit de les seves mercaderies. Com que era un home ric i influent, aconseguí que el fisc imperial li llogués els edificis amb el seu empriu. Aleshores féu descendir totes les estàtues. Algunes les faixà curosament amb papirs i les desà en un soterrani del mateix temple, amb uns rètols que deien: "Propietat de l'emperador". Les altres les distribuí, a tall d'objectes d'art, entre els seus amics i els seus clients riu amunt i riu avall, sense oblidar els funcionaris estatals i locals. A l'arxiu del temple hi havia una llista detallada dels destinataris del que, segons el criteri del sacerdot-marxant, no era altra cosa que un préstec transitori. Després reconstruí l'edifici de la Casa de Vida, que havia quedat molt malmès després de dos cents anys de no ser habitat, i el convertí en la seva residència fora vila. Quan el vell marxant morí, el seu fill Nimlot heretà el negoci i s'instal.là definitivament en el temple amb el pretext de vetllar més de la vora pels seus interessos, però de fet per evitar-ne l'enderrocament pels monjos pacomians del Convent Daurat d'Hermòpolis, que el maquinaven des de feia temps.
Enllestit el sopar, Nimlot prengué una de les llànties i precedí tota la família vers el temple; les serventes etíops, que eren adoradores dels déus, els acompanyaren. Aprofitaven la solitud de les hores nocturnes, quan el temple-magatzem estava tancat i barrat, per celebrar el culte vespertí. Arribats al vestíbul del santuari, Nimlot obrí el forrellat amb la clau que duia sempre penjada al coll i esbatanà les portes. A dins es veia caliuejar el braser posat davant de l'altar, alimentat sempre amb fustes de combustió lenta. Nimlot entrà, mentre els altres es quedaven arran del llindar. Menat-Neter, aleshores, lliurà a Tírsit un rotlle de papirs i li acostà la llàntia; la noia llegí, amb pausa i entonació, un passatge del llibre de les lloances d’Isis en llengua egípcia:

"Tu, conjuntament amb Thot, inventares l'escriptura. Part d'aquesta escriptura fou sagrada, destinada als iniciats, part fou d'ús públic. Tu instituïres el dret, per tal que cadascun de nosaltres, així com la mort ens iguala per natura, sàpiga viure en llei d'igualtat. Tu donares lleis, tingudes des de bon començ per preceptes sagrats. Des d'aquell moment, les ciutats gaudiren de pau, regides ja no per la llei de la força, sinó per una llei sense violència. Tu feres que els fills honoressin els seus pares, considerant-los no sols com a pares, sinó com a déus. Més gran és el do quan una deessa transforma en llei allò que la natura donà per necessitat. Tu mostrares predilecció per habitar Egipte".

Acabada la lectura, Nimlot, murmurant les antigues pregàries rituals, s'acostà a la diminuta estàtua del déu (sempre a punt de ser amagada entre els feixos de llana) i passà pels seus llavis els amulets acostumats. Mentre es retirava caminant d'esquena, tots entonaren l'Himne Nocturn d'Osiris en llengua egípcia antiga. Nimlot tornà a tancar les portes del santuari i tots es retiraren en silenci a la Casa de Vida. Les serventes baixaren a la cuina per sopar i desparar taula. Nimlot i Menat-Neter abraçaren els seus fills i tothom es reclogué a la seva cel.la.

A Totmés li costava d'arrencar el son. Sentia a la seva mà dreta la càlida mà de Tírsit, que ja dormia tranquil.lament embolicada en el seu llençol de lli. Des de molt petita tenia el costum d'adormir-se donant la mà al seu germà. Totmès esperà a percebre el lleuger sobrealè que indicava que la noia entrava en el son pregon, i aleshores li deixà anar la mà i es redreçà lleugerament sobre el coixí per mirar a través del carrat finestró la massa indefinida dels contraforts rocosos de les muntanyes líbiques, tènuement il.luminades per la llum del creixent.
Capficat, amb els ulls esbatanats, Totmès descapdellava el fil de les angoixes que sentia covar sota les aparences assossegades de la Casa de Vida. No temia la violència dels cristians, malgrat que representava una amenaça permanent sobre el temple i sobre la seva família. Des de la infància s'havia acostumat a la inseguretat de la seva situació i a viure en el temple com en una fortalesa assetjada. El que l'encaboriava no era el destí del temple de Thot, sinó el seu propi futur i el de la seva germana. Era conscient de pertànyer a una franja marginada de la societat egípcia; els adoradors dels déus eren a hores d'ara un residu feble i decadent de les velles grandeses, envoltat per una població ja quasi totalment cristianitzada. La seva fidelitat a les tradicions religioses de l'antic Egipte els havia foragitat de la convivència amb els seus conciutadans. Ell i la seva germana no havien pogut anar a l'escola amb els altres nois i noies d'Hermòpolis; era una escola municipal, però els mestres eren tots cristians, i els alumnes també. Haurien estat bandejats i escarnits. No tenien altres amics que els devots que escadusserament visitaven el santuari amb el pretext de comprar roba. Vivien aïllats. Fins quan? Podrien viure al temple de Thot quan els seus pares haguessin desaparegut ? Si no, on anirien?
Ara aprenien amb deler la llengua i l'escriptura dels faraons. De què els serviria aquest excels coneixement en un món indiferent o advers a les riqueses de l'antic Egipte? A Totmès no li abellia gens ni mica la idea de refugiar-se, com tants altres adoradors dels déus, a l'illa de Filé, prop dels blemis semibàrbars. Ell volia viure al seu país, l'estimada terra negra d'Egipte. Com s'ho farien, ell i Tírsit, per esdevenir ciutadans egipcis normals? On trobarien esposa i espòs, si tots els joves de la seva edat a Hermòpolis eren cristians i enemics declarats de l'antiga religió?
Tírsit gemegà bo i adormida. Totmès l'estrenyé en els seus braços; la noia es tranquil.litzà , mentre Totmès, amb els ulls mig clucs de fatiga, maldava per no adonar-se que els espadats de les muntanyes líbiques reflectien ja les primeres lluentors del dia.

A mig matí d'aquell dia del mes de Parmute, l'abril dels romans, Tírsit i Totmès seien a l'ombra dels sicòmors que creixien a redós del mur de ponent de la Casa de Vida. Tenien sobre els genolls una tauleta d'escriba i s'aplicaven febrilment als exercicis de llengua jeroglífica prescrits per Pinedjem. Sabien que aquell vespre arribaria Turi, "el barquer dels déus", amb el plec de papirs de les noves lliçons i dels nous exercicis, i a l'endemà marxaria amb el feix dels seus treballs per dur-los a Pinedjem, que els corregiria i els retornaria amb les seves observacions. Feia gairebé cinc mesos que estudiaven la llengua de l'antic Egipte sota la llunyana direcció del sacerdot del temple d'Isis de Tkou. Un cop al mes, Turi feia el viatge d'anada i de tornada duent, amagats entre les mercaderies estibades a la seva barca, els preciosos fulls gramaticals.
Pel que fa a l'art de l'escriptura jeroglífica (l'única que de moment aprenien), l'aprenentatge no els havia costat gaire. De fet, tant Nimlot com Menat-Neter sabien dibuixar a la perfecció els misteriosos signes de l'escriptura sagrada; molts escribes i pintors dels tallers de les ciutats copiaven els signes com a simples dibuixos decoratius, sense capir-ne, però, el significat. Tírsit i Totmès havien heretat dels seus pares una excel.lent cal.ligrafia, però ells, a més, entenien ja el significat de molts textos. Quan arribaren al temple de Thot els primers fulls amb les lliçons de Pinedjem, el noi i la noia es lliuraren amb entusiasme al treball d'aprenentatge i de memorització.
I és aleshores quan esclatà amb tota la seva força la poderosa intel.ligència de Tírsit. Tothom sabia que aquella noia tenia un cap fora del corrent. La seva memòria era prodigiosa; li bastava llegir una sola vegada una pàgina, en grec o en egipci, per poder-la repetir sense cap error. El seu pare la feia servir de llibre d'entrades i sortides: cridava un nom i un número, i tot quedava arxivat en aquell cap insondable. Ara era la primera d'entendre les complexitats de la gramàtica de l'egipci antic consignades en els papers enviats per Pinedjem. Ho estudiava, ho memoritzava i, aleshores, amb infinita paciència ho anava explicant al seu germà, que era prou intel.ligent, però que ni de bon tros disposava de la potència mental de la seva germana. El noi no se sentia humiliat per aquella notòria inferioritat intel.lectual, ben al contrari, estava orgullós de la genialitat d'ella i es sotmetia dòcilment a les seves lliçons. El cas és que al cap de cinc mesos de tasca incansable, tots dos podien confegir frases senzilles i començaven a interpretar, amb l'ajut del vocabulari que els enviava cada vegada Pinedjem, passatges del LLibre dels Morts i de la narració del Nàufrag. Malgrat que l'ensenyament de l'escriba llunyà versava exclusivament sobre la llengua escrita, els joves havien posat a punt un sistema fonètic basat en la seva pròpia parla egipcia i en les fórmules màgiques emprades per Menat-Neter, i s'adreçaven l'un a l'altre frases en la llengua dels faraons, fet que deixava els seus pares bocabadats i alhora enorgullits.
Molts devots de la contrada, tant egipcis com grecs, havien tingut notícia d'aquella insòlita escolaritat, i cercaven pretextos per pujar al temple de Thot i conèixer els novells escribes dels déus. Els demanaven d'interpretar vells papirs, bandes de roba escrites i inscripcions sobre fusta; moltes vegades no volien altra cosa que sentir-los parlar en la seva més aviat fantasiosa llengua faraònica. Tothom sabia que l'ensenyament de la llengua jeroglífica, degut al seu caràcter sagrat i àdhuc màgic, havia estat prohibit pels edictes imperials. Per dissimular, els visitants s'enduien peces de roba del magatzem del temple, que a Nimlot li dolia de cobrar, perquè li recava de fer negoci amb la saviesa dels seus fills.

Al capvespre arribà Turi, acompanyat de dos barquers més, tots devots dels déus. Ja feia estona que Tírsit i Totmès, dempeus sobre l'esglaó més alt de l'escalinata del temple, albiraven el camí de la vila per veure'ls arribar i sortir a rebre'ls. Quan els tres homes tombaren el darrer revolt i enfilaren de dret cap el temple, Tírsit arrencà a córrer escales avall i, en trobar-los, es llançà al coll de Turi i li omplí el rostre de besades, mentre Totmès saludava amicalment els dos acompanyants i estrenyia fortament la mà del barquer. Turi duia a coll un feixuc sarrò carregat de sal, d'oli i d'agulles de cosir que li havia encarregat Menat-Neter; entre les mercaderies havia amagat la bossa de roba amb els fulls de la gramàtica. Els altres dos caminants duien bossots buits, perquè tenien l'encàrrec de comprar llana cardada.
Els nouvinguts foren conduïts a l'estança de la Casa de Vida destinada als hostes, però abans els estudiants alleugeriren Turi de la seva preciosa càrrega i corregueren cap a la seva cel.la per obrir la bossa dels papirs i donar una primera llambregada a les noves lliçons i als nous exercicis. Costà qui sap-lo de fer-los baixar a sopar, i aleshores encara, absolutament aliens al que els envoltava, es passaren tot l'àpat discutint sobre la forma passiva dels verbs i assajant la fonètica de les noves paraules. Els seus pares i els barquers els escoltaven respectuosos i enlluernats.
L'endemà de bon matí, Turi i els seus acompanyants partiren cap al port d'Hermòpolis on havien deixat la barca. Turi tenia encàrrecs per riu avall, fins al Faium, i després pensava remuntar el corrent fins a Tkou per lliurar a Pinedjem els exercicis dels petits escribes. Aquells fulls plens de signes inintel.ligibles eren per a Turi tresors de saviesa divina i vivent; Turi es sentia aleshores de debò barquer dels déus.

Saturday, January 10, 2009

EL BARQUER DELS DÉUS

2

EL temple graciat

El dia disset del mes d'Hatur, el novembre dels romans, de l'any 450, primer de l'emperador Marcià, les aigües del Nil llepaven mansoies els primers graons de l'escalinata del portitxol del temple d'Isis de Tkou, a la riba oriental. Faltaven encara tres mesos perquè l'esglaonada quedés del tot a sec, però el nivell del riu anava baixant dia per dia, i deixava al descobert els camps impregnats de terra rogenca i fèrtil. Cada esglaó del moll estava flanquejat per dos norais, de manera que les embarcacions hi podien amarrar a qualsevol època de l'any. El darrer esglaó enllaçava amb la rampa graonada que pujava fins a la naia del temple; la rampa s'anava obrint generosament a mesura que s'apropava als pilons de l'entrada fins a abastar tota la amplada del mur occidental de l'edifici.
El temple era una construcció típicament ptolemaica, realitzada sobre el model del temple d'Edfú, encara que més petit. Amb tot, el santuari interior presentava signes d'una major antiguitat, discernible en els materials: pedra a la part més antiga, contra el gres de la part més recent. Després dels pilons de l'entrada s'estenia un gran pati tancat, amb murs sense columnes. Es passava a la sala hipòstila per una porta molt alta amb llinda de marbre gris. La sala hipòstila desplegava divuit columnes de gres que sostenien un sostre del mateix material. Diversos basaments arran dels murs feien sospitar que la sala havia acollit moltes estàtues. Les parets eren nues, amb excepció de la que donava al santuari, que apareixia decorada de dalt a baix amb inscripcions jeroglífiques en color de finíssima textura.
Al santuari interior s'hi accedia per una porta notablement petita. El recinte, tot ell de pedra rogenca, estava compost per una capella exenta amb portal d'aram, voltada per un peristil d'un sol ordre de columnes. El sostre estava esplèndidament embigat amb fusta de melis de Creta. El santuari, com era habitual en els temples egipcis, no tenia cap obertura, llevat de la porta.

Dempeus sobre l'esglaó més baix del portitxol, Pinedjem deixava que les aigües del riu llepessin els seus peus calçats amb sandàlies d'espart. Era l'hora baixa; el sol anava a la posta al darrere de la muralla muntanyosa que tancava l'horitzó pel cantó del desert líbic. Els espadats de la riba oriental, tocats per la darrera llum, es reflectien confusament en les aigües quasi immòbils. No bufava ni un bri de vent; una quietud de cristall surava sobre les riberes del Nil al seu pas per Tkou, l'Anteòpolis dels grecs. Molt de tant en tant, de la vila propera, allargassada sobre la mateixa riba oriental del riu, arribava el crit d'un bover o la dringadissa dels ferros martellejats sobre l'enclusa.
Pinedjem era el darrer plançó d'una antiga família sacerdotal de Licòpolis. El seu pare havia estat sacerdot estolista del temple d'Anubis de Raquerreret, i transmeté al seu fill el coneixement de l'escriptura jeroglífica, que des de sempre havia estat cultivada a la seva família. Pinedjem cursà després estudis hel.lènics, d'antuvi a Panòpolis, amb els rètors grecs de la ciutat, i després a Alexandria, on tingué per professora la matemàtica i filòsofa Hipàtia. Quan, de retorn a la Vall del Nil, morí la seva esposa, Pinedjem s'instal.là al temple encara obert d'Isis de Tkou i obtingué de l'emperador Teodosi II un rescripte que l'autoritzava a fundar-hi un scriptòrium, amb obligació de conservar en bon estat els edificis de l'antic recinte, i amb la prohibició expressa de practicar-hi el culte públic i l'ensenyament.
Pinedjem era conscient que, a hores d'ara, ell era l'únic coneixedor de la llengua dels faraons en tot el país d'Egipte. A File, el vell sacerdot Inební pretenia saber el demòtic, encara que Pinedjem sospitava que l'única cosa que sabia fer era copiar les antigues inscripcions per fer-ne de noves. Els fills de Pinedjem, convençuts de la irremeiable decadència de la religió antiga, no havien volgut saber-ne res i s'havien hel.lenitzat completament; ara ensenyaven retòrica a les ciutats del Delta. Pinedjem era sabedor que la llengua de l'antic Egipte s'extingiria amb ell, i sabia també que no podia fer-hi res: el rescripte imperial li prohibia expressament l'ensenyament a Tkou.
El sacerdot d'Isis era un home d'esperit tranquil i assossegat. A Tkou menava un mode de vida sobri però agradable. No volia per res del món ser confós amb un monjo cristià, amb les seves irracionals i necis rigorismes. A la Casa de Vida del Temple d'Isis de Tkou s'hi vivia amb comoditat; els hostes hi eren acollits fins i tot amb esplendidesa. Tkou era un dels pocs llocs d'Egipte on encara es bevia cervesa, mòlta i posada en bocois als cellers de la Casa de Vida.
Els recursos no provenien tots de l’escriptori; l'empresa anava bé, però no hauria pogut subvenir a tanta despesa. El pressupost ordinari s'arrodonia amb ajuts provinents del temple de Tot d'Hermòpolis, que gestionava un pròsper negoci de teixits. Les despeses extraordinàries es cobrien d'una manera també extraordinària. Cent anys enrere, el tresor del temple d'Isis de Tkou havia estat secretament transferit al desert, al país dels blemis, que eren fidels de l'antiga religió. Quan convenia, Pinedjem trametia un missatger al temple de Mandulis de Talmis, una de les ciutats blèmies i nubianes de la Vall Superior del Nil, amb ordre de vendre alguna de les peces del tresor que els sacerdots blemis havien custodiat amb tota fidelitat.
A Pinedjem l'apassionava la lectura, a la qual dedicava totes les hores del dia i moltes de la nit. Disposava d'una bona biblioteca, però la tenia llegida i rellegida. Amb això, depenia dels llibres que volenterosament li prestaven els mestres de les escoles de Panòpolis; el transport corria a càrrec de Turi el barquer, que era l'enllaç de les comunitats d'antics creients a la vall del Nil.
Al sacerdot de Tkou li agradava de fer llargues passejades pel desert acompanyat de Nup, el seu gos negre. Visitava les antigues necròpolis i en copiava les inscripcions, que després utilitzava per completar o rectificar el text dels antics Llibres del Més Enllà. Quan tenia prou pàgines de text esmenat per fer-ne un còdex, el feia relligar i enquadernar al seu taller i el trametia per mitjà de Turi al temple d'Isis de Filé per garantir-ne la custòdia.
Pinedjem era vell, molt vell, però el seu cos, alt i abrinat, irradiava una serena energia. Tenia la pell blanca dels escribes que s'han passat la vida enclaustrats a l'escriptori. Els cabells, grisos i abundosos, li baixaven fins a les espatlles. Aquella tarda duia una túnica de lli blanc fins a mig turmell, agafada a la cintura amb un cinyell de cuiro. Al seu costat, el gos negre jeia sobre les lloses de l'escalinata amb posat tranquil i afectuós. Home i bèstia llançaven freqüents llambregades riu amunt com si esperessin alguna cosa per aquella banda.
Tot d'una, a l'entrada del temple ressonà un crit:
-Ja arriben!
Un home alt i cepat, vestit amb gramalla curta de color verd fosc, aparegué al cap de la rampa d'accés i baixà amb grans gambades.
Efectivament, pel cantó de migdia es perfilava sobre l'aigua el contorn d'un vaixell de dos pals amb les dues veles hissades, navegant, però, a rem, car l'albaïna era absoluta en aquella hora del capvespre. Quan arribà als esglaons del portitxol, un dels tripulants, un home de barba negra vestit amb un simple culot i descalç, saltà a terra amb un calabrot, estirà la barca fins a la ribera i lligà el llibant a un dels norais. Pinedjem, amb els peus a l'aigua, ajudà els passatgers a saltar a terra. Quan tots hagueren trepitjat les primeres llambordes de la rampa d'accés, el vell sacerdot els abraçà i els besà un per un, i tot seguit els precedí pel suau pendent vers l'entrada del temple.
Els nouvinguts eren cinc, comptant-hi el barquer; la tripulació romangué al vaixell. Fent costat a Pinedjem pujava Nimlot, sacerdot estolista del temple de Thot de Terra Endins, a Hermòpolis, vestit amb un sac de viatge i calçat amb xancletes de cuiro. El seguia la seva muller Menat-Neter, sacerdotessa del mateix temple, amb la mateixa indumentària, i, més endarrere, conversant animadament, caminaven Isidor de Panòpolis, gramàtic d'aquesta ciutat i Djedi, sacerdot pur del temple d'Abidos. Turi, el barquer, i el servidor del temple, que era el qui havia albirat el vaixell quan s'acostava, bastaixaven entre tots dos una gran panera de fruita fresca: pomes, peres, melons, raïm i figues.
Molts vells creients de la vall del Nil havien canviat els seus noms grecs o kèmics per noms de l'onomàstica egípcia antiga. D'aquesta manera els semblava estar més pròxims a l'Egipte que estimaven i enyoraven, quan el país era lliure i adorava els seus déus.
Quan la comitiva assolí el replà davant dels pilons de l'entrada, Pinedjem s'avançà i obrí els alts batents de la porta. Aparegué el pati descobert, sumit en la penombra del dia declinant. Al mig de l'atri havien parat una taula amb unes tovalles de cotó blanquíssim. Dos canalobres de plata il.luminaven tènuement el recinte. Sobre la taula hi havia un gibrell i una bacina d'aram. Un noi i una noia, abillats amb túniques litúrgiques, vetllaven drets arran de la taula, i quan vegeren entrar el grup prengueren el gibrell i la bacina i avançaren per abocar aigua sobre les mans dels hostes. Acabat el ritual d'acolliment, la comitiva, sempre encapçalada per Pinedjem, travessà el pati i entrà a la sala hipòstila. El barquer i el servidor deixaren la panera de fruita davant de la porta del santuari, tancada amb forrellat. Tot seguit, Pinedjem i el servidor acompanyaren els hostes a les cambres on s'havien d'allotjar a la Casa de Vida, unida al temple per un corredor cobert amb entrada directa des de la sala hipòstila.
Una hora més tard s'assegueren a una gran taula quadrada a la sala de la Casa de Vida, profusament il.luminada amb candeles de cera d'abella. A un dels costats seia Pinedjem, amb Nimlot a una banda i Menat-Neter a l'altra. El servidor del temple i els dos vailets posaren davant de cada comensal una olleta de terrissa plena d'estofat de xai amb cebes i figues. Després abocaren cervesa en copes de vidre. El pa era de blat, molt cuit. Per postres oferiren llet quallada amb ametlles.
Conversaven en veu baixa, cadascú amb el que tenia més a la vora, obviant una conversa general. Parlaven en egipci comú, malgrat pertànyer a diferents zones dialectals. Cap al final de l'àpat, Isidor de Panòpolis i Turi el barquer, que seien plegats, enardits per succesives gerres de cervesa, començaren de fer enrenou. Els altres callaren i els escoltaren somrients. Turi, que dels molls del Nil en sabia de tots colors, contava embrolles dels oficials bizantins de la guarnició de Tebes, que no sabien ni un borrall d'egipci i s'havien d'entendre amb els mercenaris nubians i etíops que parlaven la seva llengua i l'egipci, peró no el grec. Isidor hi ficava cullerada contant anècdotes de la vida ciutadana de Panòpolis. Al capdavall, tanmateix, callaren i el sopar acabà en silenci.
Un cop buidades les darreres copes, els jovencells despararen taula i portaren gerros d'aigua fresca, mentre el servidor del temple es posava de sentinellaºººººº al capdamunt de la rampa d'accés. Aleshores Pinedjem prengué la paraula per exposar els motius d'aquella reunió.
_Tots sabeu que al mes de Tout, ara fa dos mesos, els monjos pacomians van intentar enderrocar el temple d'Osiris de Tene. És un temple clausurat, però té un curador, Climent, sacerdot estolista amb residència a Akoris, que el manté en bon estat i l'obre per als visitants. Climent va ser advertit del que es preparava, i va ser a temps d'avisar Alquinos, un centurió d'Heracleòpolis devot dels déus, que havia estat un heroi a la batalla d'Utus l'any 447, quan els romans van ser derrotats per Àtila. Alquinos va acudir amb les ensenyes imperials i les va arborar a l'entrada del temple quan van arribar els enderrocadors. Amb això es va aconseguir que desistissin, però estem segurs que ho tornaran a intentar. És per aquest motiu que us he demanat que vinguessiu a Tkou, a fi que tots plegats examinem la situació i vegem què podem fer per defensar el poc que ens queda.
Nimlot intervingué:
-El temple de Tene ja es pot donar per perdut. Qualsevol nit hi pujaran i hi calaran foc. Climent ho sap, i ja es prepara per abandonar Akoris per traslladar-se a Filé.
-El governador d'Antinòpolis no ho podria impedir?- demanà Isidor-. A Panòpolis ja fa molts anys que els magistrats van posar fi als estralls dels monjos de Senuti, i ara els temples estan tancats, però protegits.
-Exposeu-nos quina és la situació a Panòpolis, Isidor- digué Pinedjem- i potser també la d'Egipte en general. Els de Panòpolis esteu molt ben informats.
Isidor era egipci de nissaga, però pertanyia a una família hel.lenitzada des dels temps dels darrers Ptolemeus. Dominava el grec i l'egipci, tant el dialecte de Panòpolis com la llengua vehicular comuna. Mantenia oberta una florent escola de retòrica a Panòpolis, freqüentada per alumnes d'ambdues religions.
La situació al Baix Egipte, resumí, no havia variat gaire des dels temps d'Hipàtia. Un bon nombre de famílies patrícies d'Alexandria s'havia mantingut fidel a la tradició, encara que havien desistit totalment de mantenir el culte. L'ensenyament superior seguia estant en mans dels fidels de l'antiga religió. La població egípcia autòctona era ja majorment cristiana, encara que quedaven alguns reductes d'adoradors. L'únic temple obert era el de Narmutis, prop del desert de ponent, molt freqüentat, això sí, per uns i altres.
A Panòpolis, la Shmin dels egipcis, les relacions entre cristians cultes i adoradors era fluides i normals, perquè la cultura clàssica grega era conreuada i apreciada pels estaments més alts de la ciutat. Els adoradors ocupaven sovint càrrecs municipals i eren respectats per les autoritats imperials. Les prohibicions del culte no els havien afectat gaire, perquè practicaven una religiositat de caire filosòfic i molt poc donada a les celebracions litúrgiques. A la vila no hi havia cap temple obert. A la comarca els adoradors eren encara nombrosos i persistien en mantenir alguns llocs de culte. Anys enrere havien estat objecte d'una aferrissada persecució per part dels monjos senutians, que havien gosat destruir fins i tot alguns altars domèstics. Recentment, amb l'arribada de Dionisi, la situació havia millorat.
-Quina una n'ha fet Dionisi, el poeta?- demanà Pinedjem.
-La seva darrera campanada ha estat de declarar-se cristià sense que ningú no li ho demanés- explicà Isidor amb un somriure-. I és que està vacant la seu episcopal...
-Què dius ara? Penses que vol ser elegit bisbe de Panòpolis?
-Podeu donar-ho per fet.
Pinedjem regracià Isidor i tot seguit parlà del temple d'Isis de Tkou:
-L'estatut oficial d'aquest temple d'Isis de Tkou és el d'un obrador d'escribes. Fa trenta anys, quan vaig succeir el sacerdot Mereruka, vaig fer arribar a mans de la princesa Pulquèria, germana de l'emperador Teodosi, per mitjà de Cirus de Panòpolis, un preciós còdex de textos jeroglífics antics copiats per mi i traduïts al grec. L'emperador, al cap d'un any, va trametre al prefecte d'Egipte un rescripte en el qual m'autoritzava a mantenir el meu taller d'escriptura al temple d'Isis d'Anteòpolis, amb l'obligació de conservar l'edifici en bon estat i amb la prohibició expressa de dedicar-lo al culte i de fer-hi ensenyament. Aquest privilegi és estrictament personal, de manera que al moment de la meva desaparició l'edifici passarà a mans de l'església cristiana. Em consta, però, que els cristians no volen ocupar aquest temple, car creuen que és un lloc habitat pel dimoni, i el que faran és enviar-hi els monjos enderrocadors per destruir-lo. A hores d'ara mantinc aquí un escriptori amb cinc copistes i cinc enquadernadors que treballen en les arts del llibre. Copiem i relliguem còdex en grec, en egipci i, de tant en tant, algun de jeroglífic. Els copistes saben dibuixar els signes, encara que no els entenen. Sembla que els únics que coneixem l'antiga llengua dels faraons a Egipte som el sacerdot escriba del temple d'Isis de Filé, que sap el demòtic, i jo, que conec el jeroglífic. Tots dos som, tanmateix, molt vells, i em temo que, una volta nosaltres haguem passat avall, cosa que no trigarà gaire a succeir, el coneixement de la llengua sagrada s'extingirà per sempre més a Egipte.
Un desolat silenci acollí les paraules de Pinedjem. Al cap d'uns moments, Nimlot digué:
-No podríeu ensenyar la llengua a algú? Als escribes, a aquests joves servidors, als fills d'alguns devots de la contrada?
Pinedjem respongué pesarós:
-Els escribes no hi tenen cap interès. A més, gairebé tots són cristians. El noi i la noia són esclaus nubians i amb prou feines parlen l'egipci. El que és més greu, però, és que el governador, atiat pels monjos, m'ha prohibit expressament obrir escola. No puc ensenyar, només puc escriure i copiar.
Nimlot reflexionà una mica, consultà Menat-Neter i afegí:
-Nosaltres, com saps, tenim dos fills, un noi de tretze anys i una noia de dotze. Podrien venir a servir en aquest temple i els ensenyaries la llengua antiga. Són molt espavilats, tant l'un com l'altra. Parlen el grec i l'egipci.
Pinedjem somrigué tristament.
-Entre els meus treballadors hi ha més d'un espia dels monjos i del governador. Aviat ho sabrien, i amb l'excusa d'haver transgredit el decret imperial em foragitarien i destruirien el temple. No, Nimlot, no hi ha res a fer, la llengua dels nostres avantpassats morirà amb mi.
Turi, el barquer, donà un cop de puny sobre la taula que retrunyí per tota la sala. Tots el guaitaren astorats.
-Per les granotes del Nil!! Us arronseu per no-res! Hi ha un mestre, no? Hi ha dos deixebles, oi? Què fa un mestre amb els deixebles? Donar-los lliçons, em sembla. Què cal perquè les lliçons del mestre arribin als deixebles? Algú que les porti, per exemple, un barquer. Nimlot, Menat-Neter: jo navego amunt i avall del Nil sense parar. Puc portar al vostre temple de Tot de Terra Endins els fulls de les lliçons de Pinedjem, i retornar a Tkou els exercicis dels vostres fills. Riu avall són tres dies, riu amunt en són quatre. Puc arranjar-ho perfectament amb la meva feina, i ningú no hi podrà ficar el nas.
Les paraules de Turi foren acollides amb murmuris per tota l'assemblea. Pinedjem, Nimlot i Menat-Neter escatiren l'oferta del barquer, i al capdavall feren saber a tots que l'acceptaven. Un unànime crit de joia ressonà per la sala. Isidor de Panòpolis s'aixecà per abraçar Turi, exclamant:
-Transportaràs la darrera saviesa d'Egipte sobre les aigües del Nil!
Menat-Neter aixecà els braços i digué:
-Seràs els barquer dels déus.
Quan l'aldarull s'hagué apaivagat, Djedi, el sacerdot d'Abidos, s'aixecà i digué en to solemnial:
-Aquesta decisió és massa important per a celebrar-la només amb aigua. Pinedjem, com estem de vi?
El sacerdot, somrient, respongué:
-El tenim molt bo, de les vinyes dels nostres amics d'Assiut. Ara el faig anar a cercar.
Al cap de pocs minuts, els vailets nubians omplien les copes amb un vi blanc de color d'oli d'oliva, fresc i transparent. Tothom begué a la salut de la futura escola ambulant, o, rectificà Turi, navegant. Passada l'estona d'esbarjo, Pinedjem demanà a Nimlot que expliqués com anaven les coses a Hermòpolis.
Nimlot féu saber que l'estatut del temple de Thot de Terra Endins a Hermòpolis seguia invariable. Oficialment, era una propietat imperial arrendada per un particular com a magatzem de teixits. Els afers comercials eren pròspers, car Nimlot era el proveïdor exclusiu de teixits egipcis per a les poblacions més amunt de la primera cascada, inclosa Filé. La riquesa feia que la família resident al temple de Thot fos molt respectada a tota la província i àdhuc a tota la Vall del Nil. Amb això, el temple estava obert i ben entretingut, i rebia molts visitants. S'hi feia un culte discret i cenyit a les consignes de l'emperador Teodosi I: "pregàries pures"
Després arribà el torn de Djedi, el sacerdot uab, és a dir, pur, del temple d'Abidos. Djedi exposà amb tot detall la situació a la zona d'influència del temple de Bes d'Abidos. La fermesa dels fidels de la població havia fet que el Dux, que residia a Ptolemaida, tolerés l'existència del temple amb els seus dotze sacerdots, sense permetre, però, que s'hi exercís culte públic. Es limitaven, per tant, a acollir els visitants, que eren molts, i a celebrar "pregàries pures" i rituals privats.
-Així, doncs, queden cinc temples oberts- resumí Isidor-: Filé, amb culte complet; Abidos i Narmutis, amb culte tolerat, Tkou i Hermòpolis, amb estatut ambigu.
-Aquesta és la trista realitat- sospirà Pinedjem. Tot seguit s'adreçà a Turi: -Em sembla, de tota manera, que el qui sap més bé com van les coses a l'Alt Egipte és aquest home que no para de recórrer el Nil amunt i avall amb el seu vaixell.
-Prou teniu raó- digué el barquer-. Es pot ben dir que visc damunt del Nil. Tragino de tot, homes, bèsties i mercaderies. Parlo amb tothom i tothom parla amb mi. Més d'una vegada m'han requisat per al cursus publicus i he hagut de dur missatges als palaus dels magistrats. Parlo tots els dialectes egipcis, el grec i el nubià. Observo, escolto... i callo.
Turi era un home de quaranta anys, alt i cepat, de cabells negres i pell colrada per les soleiades del Nil. Duia una espessa barba negra que enllaçava amb una cabellera fosca i embullada. Vestia roba senzilla però de molt bona qualitat, i era dels que havien adoptat la nova moda dels pantalons cenyits, que ell, però, atemperava amb una túnica curta oberta per davant. Anava calçat amb botes de cuiro.
Turi pertanyia a una família egípcia de barquers establerts a Assiut, la Licòpolis dels grecs, des de temps remots. Havia començat a navegar amb el seu pare, sortint fins i tot a mar oberta. Bo i jove s'havia casat amb una cosina seva, teixidora i herbeiera. La noia morí de part al cap de deu mesos, i va endur-se el fill. Turi, per fugir de la seva ciutat i de la tristesa, s'enrolà en una galera imperial i recorregué tota la Mediterrània. Al cap de cinc anys tornà a Licòpolis amb un bon bossot. Contractà els millors mestres d'aixa del port i es féu bastir un vaixell, del tipus "polícopon", amb les fustes més preuades i amb tots els avenços tècnics. Quan el tingué llest li posà per nom Rois, que vol dir alerta, i l'emmenà a Hermòpolis, on Nimlot acabava d'arrendar el temple de Thot de Terra Endins. Feren tractes, i Turi esdevingué el transportista de l'empresa de teixits de Nimlot, la més important de la província. Nimlot era subministrador exclusiu de Filé i dels nubians més amunt de la primera cascada, i a més, de tots els devots de la vall del Nil. Turi transportava sobretot fil i llana en floca, però també teixits. Navegava continuament des del Faium fins a Coptos, i quatre cops a l'any feia el periple de Syene, on desembarcava les mercaderies per Filé i Núbia. De tant en tant acudia a la seva casa de Licòpolis, per descansar i posar al dia la comptabilitat. Hi vivia sol, car des de la mort de la seva companya havia decidit no tornar a posar-se a tret de la tragèdia
Turi havia estat educat en la més estricta fidelitat a l'antiga religió. A la seva família hi havia diversos sacerdots de rang inferior o pastòfors, que l'havien iniciat en la litúrgia ancestral. La seva efímera companya l'havia instruït en màgia i farmacopea. Sabia llegir i escriure en grec i en egipci comú, i en els vaixells imperials havia arribat a entendre el llatí. No havia fet gaires estudis, però li agradava molt de llegir, i any rere any s'havia fet una respectable cultura, sobretot en les coses d'Egipte. A diferència dels altres barquers del Nil, que eren gent ruda i grollera, Turi tenia el tarannà d'un ciutadà, malgrat que, quan calia, sabia treure el geni i amollar reguitzells de paraules gruixudes en mitja dotzena d'idiomes i dialectes. Amb els seus propers era molt afectuós, i de fet tenia amics, i fins i tot alguna amiga, a tots els ports del Nil. Ara, la nineta dels seus ulls eren el noi i la noia fills del temple de Thot de Terra Endins..
Incitat per Pinedjem, Turi s'esplaià contant episodis i facècies de les ciutats de l'Alt Egipte. Coneixia els entrellats de l'administració imperial, les picabaralles dels magistrats, les batusses dels blaus i dels verds, les estrafolles dels recaptadors d'impostos, els conflictes dels cristians patriarcals amb els cristians melecians, la brega dels bisbes amb els monjos... En l'àmbit més seriós, podia escatir el grau de perilll en la que es trobava cada comunitat d'antics creients enfront dels poders civils, de la població cristiana i dels monjos. I tot això ho guarnia amb anècdotes i referències de primera mà. Els altres comensals l'escoltaven embadalits. Les gerres de vi quedaren eixutes.

Al cap de molta estona, Turi deixà de parlar i es féu un gran silenci. Era ja mitjanit. Pinedjem s'alçà, medità uns moments amb la cara entre les mans, i pronuncià el discurs que havia preparat:
-Estimats germans, estimades germanes, estimats fills i filles: a aquesta generació ha pertocat el trist privilegi de ser testimoni de l'acompliment de la profecia del deixeble de Thot: Egipte serà abandonat pels seus déus. Ja ho heu sentit: som les restes d'un immens naufragi espiritual. Res no ens pot salvar. Amb nosaltres, o, a tot estirar, amb els nostres fills, desapareixerà l'antiga religió dels egipcis, el culte diví que durant més de cinc mil anys ha fet que els homes i les dones de les riberes del Nil alcessin els ulls al cel i esperessin dels Senyors de l'Univers el do de la vida en el Regne del Més Enllà. No erréssim, però, en el judici sobre el que esta succeint. Els grans profetes del temps antic ens ensenyaren que la divinitat és eterna, incorruptible i inaccessible. No són els déus, doncs, els qui han estat foragitats d'Egipte: a ells no els pot assolir cap malvestat de part dels homes. Som nosaltres els qui hem deixat perdre els tresors del culte amb el qual preteníem comunicar-nos amb ells. Ens hem quedat sense mirada, sense veu i sense gest. Paraules i gestos forans han estat imposats a aquest poble d'Egipte per invasors estrangers que han destruït els nostres temples i han prohibit el nostre culte. No hi ha esperança per a nosaltres. Acomplirem els nostres deures, tanmateix, amb la divinitat exiliada. No pretenguem, però, que els déus ens escoltin, perquè ja no hi són. Ho farem per a nosaltres, perquè amb l'acompliment de les antigues prescripcions salvem la nostra dignitat espiritual, ja que no podem salvar res més. Que el record d'Osiris ens acompanyi.

La reunió es dissolgué en mig d'un silenci apesarat. Tots es retiraren a les cel.les que els havien estat destinades. Tothom estava citat a l'hora de la sortida del sol per procedir al solemne ritual del desvetllament del déu.
El ritual del culte diari o del desvetllament conjuminava antiquíssimes tradicions solars amb litúrgies osiríaques. La divinitat venerada, fos la que fos, s'identificava amb Ra, el sol, en el seu cicle quotidià: sortida, migjorn i posta. El cerimonial de la sortida era el més complex.
Quan tot just clarejava, es trobaren tots al davant de la porta de la sala hipòstila. Els vaixellers havien estat convocats, com també alguns fidels de la rodalia. Els participants anaven revestits amb túniques blanques de lli finíssim. Pinedjem duia, a més, un collaret d'or i pedres precioses que li queia sobre el pit en forma de tres signes d'ankh, el jeroglífic de forma de clau o de creu nansada.
Al costat dret de la porta hi havia una taula preparada amb els aliments que havien de ser oferts a la divinitat: llet, vi, cervesa i la fruita portada el dia anterior pels visitants. L'ofrena de carn d'animals feia segles que havia caigut en desús.
Pinedjem encapçalà la processó que penetrà en la sala hipòstila, encara a les fosques. Al seu darrere, un dels participants portava un braser de bronze amb brases enceses. El seguia Nimlot, que exercia de lector, recitant les fórmules del ritual osiríac en la llengua sagrada. Altres participants sostenien safates amb els aliments i les begudes que havien recollit de la taula. Venien després el noi i la noia nubians, que duien l'encenser i la naveta amb els grans d'encens. La resta dels devots seguien al darrere de dos en dos. Arribats al davant de la porta del santuari, Pinedjem, mentre el lector seguia recitant les fórmules apropiades, procedí a la ruptura del primer segell, i a continuació obrí la porta de bat a bat. La processó penetrà en el santuari, il.luminat només pel foc de les brases. A cada banda de la petita porta de la capella hi havia una taula amb estovalles blanques, sobre les quals els portants dipositaren les ofrenes. Seguidament tots s'enretiraren i deixaren sols Pinedjem i el lector, que no cessava de recitar les fórmules sagrades destinades a que els celebrants fossin reconeguts pel déu al moment d'obrir la porta del santuari interior.
Pinedjem trencà el segon segell mentre murmurava l'antiga fórmula de reconeixement:
"Vinc cap a tu, la meva puresa està en els meus braços, sóc profeta i fill de profeta; no retrocediré, sóc profeta, vinc a realitzar el ritual".
Aleshores obrí els batents de la porta, dient:
"Les dues parts del cel s'obren, les dues parts de la terra estan tancades".
Pinedjem entrà tot sol a la capella, il.luminada per una llàntia d'oli, i es postrà a terra davant del déu, mentre a fora els altres participants entonaven les estrofes de l'himne d'Osiris. Acabat l'himne, el celebrant, en silenci, s'aixecà, avançà vers la petita estàtua d'Osiris i l'abraçà, tot recitant:
"Vine a mi, Osiris-Ra, reb aquesta abraçada per mitjà de la qual sorgeixes en aquest nou dia i et manifestes com a rei".
Aleshores, retornant a l'aula del santuari, Pinedjem prengué el pa i la llet i els diposità en una tauleta al peu de l'estàtua. Després omplí amb oli nou la llàntia i es retirà caminant endarrere. Tancà la porta de la capella i la segellà amb el segell d'argila. La processó s'encaminà vers la sortida; cadascú duia a la mà un dels fruits ofrenats al déu, que consumiren quan arribaren al cap de la rampa, amarats per la llum del sol que envermellia les pedres del temple d'Isis de Tkou.