finestral

Reflexions i documents

Thursday, June 26, 2008

XORIÇOS

Ho sospitàvem, fins i tot ho sabíem, però ens recava de manifestar-ho. Ara ja no podem callar, ho hem de dir: la corrupció ha esdevingut endèmica en els dos grans partits polítics espanyols.
El darrer afer, el d'Estepona, és un més d'una llarga llista. La corrupció urbanística ha podrit el teixit social i econòmic a Andalusia, a Múrcia i a València. No es pot parlar de casos aïllats: una corrupció d'aquesta envergadura no fora possible sense la connivència, o la complicitat, o l'encobriment per part dels més alts dirigents polítics. No creurem de cap manera que l'etern cap del govern andalús ignorés les pràctiques corruptes dels socialistes d'Estepona, ni les d'abans, ni les que vindran. I creiem també que el cap del govern espanyol sap que el cap del govern andalús sap el que sap. És que ens prenen per imbècils?
De corrupció n'hi ha de gran (corruptio maior) i de petita (corruptio minor). La corruptio maior és una amenaça per a la vida democràtica d'un país, car indueix una crònica desconfiança dels governats envers els governants. Els incessants escàndols urbanístics i financers protagonitzats per polítics dels dos grans partits espanyols mina la convivència democràtica a la Pell de Brau.
La corruptio minor afecta a pràcticament tots els que exerceixen el poder; la corrupció és una proprietat essencial del poder. Els estats democràtics poden coexistir perfectament amb aquesta mena de corrupció, que alguns sociòlegs xifren en el 15%.
Exemple de corruptio minor. En aquests dies tots els contribuents espanyols estem rebent el primer lliurament dels 400 euros amb els quals el candidat sr, Rodríguez Zapatero va intentar comprar els nostres vots a les darreres eleccions. Aquesta immoralitat costarà a l'erari estatal més amunt de quatre mil milions d'euros, en uns moments en què ja s'anuncia deficit pressupostari per aquest any. La Comissió Europea ha estirat les orelles al govern espanyol per aquest motiu.
POSTIL.LA. Aquests 400 euros no els vull. Algú em podria informar d'un procediment fefaent per tornar-los?

Wednesday, June 25, 2008

MISÈRIA FERROVIÀRIA

Un cop més he passat a la vora de la flamant línia ferroviària de Gran Velocitat al nord de les Alberes, acabada, ja a punt, amb la catenària i tot. Des de la plana del Rosselló es veu com la via s'endinsa en el Pirineu i desapareix sota un llarguíssim i costosíssim túnel que surt a l'altra banda, al Pertús. Via morta, inútil, testimoni tràgic de la incompetència i la ineptitud dels governants d'aquest país.
Des de sempre he sentit dir que la desconnexió ferroviària entre França i Espanya era un dels problemes econòmics i socials més importants del país. Quan, ara farà mig segle, l'economia espanyola va començar d'integrar-se a l'europea (plan de estabilización), es va tornar a plantejar el tema. Amb la caiguda de la dictadura semblava que per fi havia arribat el moment de bastir el principal traç d'unió entre Espanya i Europa. I aleshores va començar el sainet de l'Espanya caciquil i carpetovetònica.
El primer tren d'amplada europea es va construir entre Madrid i Sevilla l'any 1992, totalment desconnectat de la xarxa europea. La raó n'era que el president del Govern socialista, sr. Felipe Gonzàlez, era sevillà. Després han vingut governants de Castilla y León, i el tren d'amplada europea ha arribat a Valladolid. Recentment el TGV ha arribat a Màlaga, perquè la ministra socialista d'obres públiques és malaguenya. Aleshores, amb penes i treballs el TGV ha arribat a Barcelona, i aquí s'ha aturat. Ningú no sap quan arribarà a la frontera. De les obres del túnel que ha d'atravessar la ciutat el més calent és a l'aigüera; la futura estació de la Sagrera és un erm on pasturen cabres. Han passat cent seixanta anys des de la inauguració del tren de Barcelona a Mataró, i el país segueix desconnectat d'Europa, sense que ningú gosi dir quan es connectarà.
I la patuleia política discutint interminablement si som o no som una nació, si tenim o no tenim dret a decidir, si un poble i una llengua... nació desconnectada, decisió indecidida, poble decadent, llengua més viva del que us penseu, però que no diu res.
Els pardals niuen als pals de la catenària de la via del TGV al Rosselló.

Tuesday, June 10, 2008

ATROLOGIA I ECONOMIA

A l'Edat Mitjana, l'astrologia era considerada ciència. Lentament, a l'Edat Moderna se la va anar posant al seu lloc entre els esoterismes i les fantasies. Però va costar; Newton encara no ho veia clar.
En aquests inicis del segle XXI hi ha una altra branca del coneixement que està passant de la ciència a l'esoterisme: l'economia. Adduïm alguns exemples de capteniments esotèrics, màgics i alquimics dels economistes.
-Aconsellen a bancs i caixes que prestin diners a individus clarament insolvents. Quan la bomba ha esclatat hem sabut el nom d'aquesta maniobra alquímica destinada a convertir el plom en or: subprimes.
-Aconsellen fer combustible amb cereals alimenticis. Immediatament puja el preu del pa i de la tortilla; fam per un quants milions de persones més. Ara correm-hi tots.
- Aconsellen eliminar vaques a Europa per que hi ha massa llet. Ara falta llet, i en virtut de la llei del lliure comerç, la llet ha pujat de preu. Les vedelletes que s'han escapat de l'hecatombe diuen que no en volen saber res i que ja faran llet quan els toqui.
- Han estat incapaços de preveure que la progressió de la prosperitat a Xina i Índia provocaria un augment del consum de combustibles que el mercat no podria aportar, no per mala voluntat dels moros, sinó perquè la producció està tecnológicament al màxim.
-A França, un trader (titolat de facultat d'economia) d'un gran banc, la Société Générale va estar jugant amb cinquanta mil milions d'euros de l'empresa, sense que ningú no se'n adonés. Quan se´n van adonar, els eximis economistes de l'empresa van aconseguir que les pèrdues es reduissin a cinc mil milions. En aquest bordell d'economistes, un empleadillo qualsevol va ser capaç de ficar mà a la caixa i fer quinieles amb cinquanta mil milions. El president, economista de primera, no ha dimitit.
Proposta: creació a les universitats d'una Subfacultat de Disciplines Esotèriques, amb ensenyaments d'astrologia, alquimia, aruspicina, tarot, espiritisme i economia.
EXEMPLE HISTÒRIC. A l'entorn de l'Edat del Ferro, al Pròxim Orient hi havia dues zones riques, la dels rius Tigris-Eufrates i la del Nil, i zones pobres. A les zones riques es criaven porcs per al consum humà. El porc és una nimal que no processa la fibra, i que per tant s'ha d'alimentar com els humans, amb cereals i hortalisses. A les valls dels grans rius hi havia aliments per a tothom, homes i bèsties. Consegüentment, la gent es podia prendre el luxe de menjar porc, sense robar el pa de ningú.Peró a les zones àrides o semiàrides no . La cria del porc hagués provocat la desnutrició de gran part de la població; el pa dels pobres se l'haguessin menjat els porcs. Aleshores es va prohibir la cria del garrí. Com que en aquells temps no es diferenciava entre lleis divines i lleis humanes, la prohibició es va plasmar en els llibes sagrats: tant la Bíblia com l'Alcorà prohibeixen el consum de porc. Els economistes hebreus van ser més intel.ligents que la pretenciosa caterva dels nostres "egressats" dels màsters d'economy.

Friday, June 06, 2008

MASCLES AL VOLANT

Allinges (Alta Savoia). Un autocar amb una cinquantena d'infants. Un pas a nivell ferroviari. El semàfor passa a vermell, indicant que al cap de pocs segons baixarà la barrera. El conductor accelera i passa, però quan arriba a l'altra banda l'altra barrera ja ha baixat. Sobrevé el tren a 80 kms/hora i parteix l'autocar pel mig. Set nens morts, molts de malferits. El conductor resulta il.lès, i és detingut i empresonat.
El capteniment del conductor respon a la congènita pulsió agressiva dels mascles.
Quan un semàfor passa a vermell
- una dona frena
- un mascle acelera.
PROPOSTA: La Unió Europea hauria de promulgar una norma obligant que tots els transports col.lectius d'infants siguin fets per conductors de gènere femení.

Wednesday, June 04, 2008

ALUMNES CONTRA MESTRES

Sembla la cançó de l'enfadós. Quan parles amb un ensenyant de primària o de secundària, la queixa unànim és la indisciplina de l'alumnat i la manca de mitjans per fer-hi front. "Els infants -diuen_ han estat instruïts dels seus 'drets' i no dubten a plantar cara; els pares els recolzen". En diverses ocasions he tocat aquest tema en el meu blog. Reprodueixo aquí algunes d'aquestes insercions.

Som a la "rentrée" escolar, i com cada any, hem d'escoltar la lletania de queixes, lamentacions i imprecacions dels esforçats educadors que tornen a les aules per fer front a una infància i a una adolescència que cada vegada més veuen com a enemics. Violència, indisciplina, desinterès, mandra…. Els diaris de França en van també plens, atès que els dos candidats capdavanters a la presidència, la "Ségo" i el "Sarko", han assegurat que posarien remei al problema. Mentrestant un diari inclou un reportatge sobre els telèfons mòbils a les aules; n'hi ha per sucar-hi pa.
No és el propòsit d'aquesta peça del Finestral entrar en el fons de la qüestió. El que vull consignar en aquesta pàgina és la meva sorpresa davant de la absoluta manca de memòria històrica de rots els qui intervenen en aquest debat. Perquè aquest problema ja se'ns va presentar als educadors que fa cinquanta anys lluitàrem per reintroduir els principis i els mètodes de l'escola activa a Catalunya. Enfrontats als procediments casernaris de la pedagogia oficial, inspirada en San José de Calasanz i tutti quanti, nosaltres concebíem l'escola com un espai de llibertat, creativitat i espontaneïtat. Alguns ho havíem viscut durant la República, amb l'Escola Nova Unificada, i en teníem per tant una experiència personal. Jo mateix recordo que a l'aula Montessori de l'Institut Tècnic Eulàlia, als meus quatre i cinc anys, ningú es va entestar a ensenyar-me a llegir. Senzillament, allí es llegia, i jo vaig acabar fent el que feia tothom: llegir, com la cosa més natural del món. Doncs bé, a les nostres aules (per exemple, a les Escoles Núria de Sant Just Desvern, on s'aplicava aquesta metodologia) no teníem cap problema de violència i cap dificultat greu amb la indisciplina o el desinterès per l'estudi. Així i tot, ens vàrem plantejar el problema teòric de la compatibilitat de la llibertat i la coacció inherent a tota forma d'ensenyament. Vaig anar a escatir el tema amb Alexandre Galí (pare), que vivia al carrer de l'Avió Plus Ultra, molt a la vora de casa meva a Sarrià. Em va explicar que als anys trenta hi havia hagut un gran debat a l'entorn d'aquest tema entre els promotors de la pedagogia activa a França, Bèlgica, Suïssa i Rússia, i em va lliurar un article seu en català publicat a una revista ("Revista catalana de pedagogia". o cosa semblant; he extraviat la separata). Galí sostenia que de cap manera l'escola activa havia de renunciar a la disciplina, a l'exigència de l'esforç, a les coaccions de la cultura i a la sanció raonable. La clau de la compaginació de tot això amb la llibertat de l'educand radicava en l'actitud de l'educador. Galí parlava d"afecte". Jo ho considerava massa lligat a les emocions i vaig preferir parlar de "dedicació". Els nostres infants veien (perque es veia) que ens dedicàvem a ells amb totes les nostres forces. Els nostres ensenyants no es limitaven a complir els seus horaris i les seves estrictes obligacions. Estàvem amb els infants a les hores d'esbarjo. Sortíem sovint d'excursió amb ells dissabtes o diumenges. Romaníem a l'escola per activitats extraescolars (música, teatre). Feiem seminaris de pedagogia, i anàvem a visitar pedagogs reconeguts. Vivíem la pedagogia. Els infants, amb la seva intuició per les actituds humanes, eren conscients d'aquest interès dels educadors, i responien positivament. Recordo el cas d'un d'aquests educadors de l'escola activa, Pere Bossom Casamitjana, ja traspassat. Havia d'abandonar la seva classe de nois de 12 a 14 anys per anar a fer una assignatura de batxillerat durant mitja hora. Demanava als seus alumnes que durant aquell temps estiguessin absolutament quiets, molt més que quan ell era present. I ho estaven, sense que ningú no els vigilés, immòbils que gairebé feia angoixa; estimaven el seu mestre.
Ho repeteixo: em meravella la falta de de memòria històrica. Aquest problema, el de la llibertat i la coacció en educació, aquest país ja el va viure i, pel que sembla, va plantejar vies de solució. Ara tornem a començar, com si res no hagués passat. Els esforços de la generació anterior han estat balders. A les aules hi ha violència, indisciplina, desinterès… què hi podem fer? diuen.


Gran esverament al galliner pedagògic. Els que manen han decidit tornar a la vella pràctica de l'avaluació dels alumnes de primària per mitjà de notes numèriques. Els pedagogs refractaris haurien de procedir a una severa autocrítica, car són ells els responsables del desgavell de l'educació en els darrers vint-i-cinc anys, aplicant un pretès progressisme pedagògic que no era res més que un popi-poti de romanticisme rousseonià i de llibertarisme rescalfat, oblidats del seny reposat de l'escola nova des de Pestalozzi fins a la seva extinció en la post-guerra. Mentrestant, la meva enhorabona als mestres, que trobaran en els deu números recuperats un instrument que els facilitarà enormement la tasca a l'aula.