finestral

Reflexions i documents

Monday, April 28, 2008

L'INEXISTENT ENSENYANT UNIVERSITARI

Fa temps que ordeixo temes universitaris, però no goso abocar-m'hi per falta d'informació. Les coses s'han anat complicant, fins i tot més enllà del necessari. Tanmateix m'hauré de decidir a posar-m'hi, renunciant a la completud i a la precisió i acomodant-me a aquest nou estil del blog.
Discutir si la universitat és principalment una institució d'ensenyament o un organisme de recerca és com la murga de l'ou i de la gallina. La universitat és essencialment totes dues coses, i prou. Ara bé, és evident que en els darrers anys l'allau mediàtic ha privilegiat de bon troç l'aspecte investigador, a vegades embolcallat sota una paraula de moda, la "innovació". Els governants d'aquest petit país nostre, que no tenen temps de llegir els clàssics perquè estan pendents de la premsa, han arribat a l'extrem, inèdit en la història de la ineptitud, de subsumir la universitat sota l'àmbit polític i administratiu de la indústria i de la innovació tecnològica." Qué piensen ellos": nosaltres inventarem i innovarem. Qui vulgui pensar que vagi a Oxford.
L'ensenyament universitari respon a una vocació humana específica, diferent de l'impuls de la recerca. És una tasca abassegadora, capaç d'omplir per complet la vida d'una persona. És una tasca complexíssima. L'ensenyant universitari competent ha de dominar absolutament la seva matèria; ha d'estar atent a les novetats; ha de conèixer diverses llengües, fins i tot antigues si s'escau; ha d'estar al corrent de la bibliografia; ha de millorar continuament els procediments didàctics; ha de mantenir viva una pàgina web com a complement de la classe presencial; ha d'atendre curosament els seus alumnes, aconsellant-los i dirigint els seus treballs. La dedicació a aquesta tasca no deixa temps per res més. El bon ensenyant universitari no pot ser alhora un bon investigador. La universitat és les dues coses, els seus servidors no. El bon investigador perd el temps quan ensenya, i sol fer-ho de mala gana. És fals que el millor ensenyant sigui l'investigador. El millor ensenyant és el qui es dedica cos i ànima a la tasca difícil d'instruir els estudiants
La carrera universitària ha de contemplar i diferenciar aquestes dues vessants, la de l'ensenyant i la de l'investigador. Els concursos de provisió de places haurien de ser diferenciats: concursos per investigadors, concursos per ensenyants. Un investigador universitari hauria de poder dedicar-se plenament a la recerca, prou complexa en l'actualitat. Ben pocs ho poden fer; la majoria han de dedicar moltes hores a l'ensenyament. Un docent universitari hauria de poder dedicar-se plenament i únicament a l'ensenyament sense que la institució el persegueixi continuament exigint-li mostres, gairebé sempre fictícies, de recerca.
Els criteris d'adjudicació de places, tant en els concursos universitaris com a les ominoses "agències d'avaluació i qualitat" , haurien de diferenciar les dues activitats. Actualment no ho fan. Tots els professors universitaris són avaluats en funció de la seva activitat investigadora, encara que en molts casos no es tracti d'altra cosa que d'articlets de "cut and paste". Una competència en docència no serveix per assolir una plaça, ni del més ínfim nivell. Hi ha en tot això una contradicció flagrant: es contracta per ensenyar i s'avalua per investigar.
Penso que l'educació i la docència són les tasques més important de la societat en aquests moments de canvi i de crisi. La universitat sembla que les faci de mala gana. Crec que s'imposa una important i enèrgica rectificació.

Thursday, April 24, 2008

EL DRAC

"Sant Jordi mata l'aranya". Aquesta aranya, però, en la iconografia esdevé un drac, una mena de rèptil amb trets del juràsic inferior. Doncs bé, ara que tots ens basquejem per la conservació de les espècies, penso que caldria fer alguna cosa per estalviar el drac de Sant Jordi. Un dia de festa no s'ha de matar a ningú.
D'antuvi, rehabilitarem e currículum del drac. No s'hi val discernir símbols per tot arreu i en canvi prendre literalment la narració del drac. No, el drac no es menjava les donzelles. Simplement, era molt sensible, li agradava la companyia de les noies tendres i xamoses, que és un noble afecte que compartim molts ciudadans d'aquest país. Els qui van inventar l'ominosa llegenda de la cruspida donzellesca eren uns bàrbars incapaços de comprendre els elevats sentiments dels qui es gauben en la contemplació de la frescor jovenívola. El drac era bonhomiós, amatent i esteticista. Les donzelles serien les primeres a demanar la preservació de la seva espècie.
Penso que caldrà fer alguna cosa per rehabilitar el drac i salvar-ne l'espècie. Les nostres estrènues defensores dels drets dels animals, Marta Tafalla i Jèssica Jaques, haurien de ficar-hi cullerada. Suggereixo, per exemple, que a la festa de Sant Jordi de l'any que ve es distribueixin en llocs estratègics de les viles i pobles catalans uns coms d'aigua. encara que sigui de l'Ebre, per abeurar el drac, semblants a les galledes que es posen a la nit de Reis per abeurar els camells dels Reis Mags. I quan els infants preguntin de què serveixen aquests coms, s'els explicarà que són per abeurar l'animal amic de sant Jordi, el drac protector de les donzelles.

Monday, April 21, 2008

NO DEIXEM MORIR EL "LLUR"

Quan vells i venerables (no sempre és el mateix) escriptors catalans es decidiren de repristinar els seus vells i venerables (no sempre és el mateix) escrits, d'antuvi (sorry) anunciaren, amb covarda senilitat, que es plegarien al diktat neogeneracional d'emprar una llengua més simple i més adaptada a la parla de la població, és a dir, acceptaren d'empobrir la llengua per mitjà de la qual temps ha s'havien prestigiat. Recordo, per exemple, dos pròlegs, un d'Espriu i l'altre de Juan Arbó, que anunciaven impúdicament que en les noves edicions de la seva narrativa prescindirien del pretèrit simple i eliminarien implacablement tots els "llurs", els "ensems" i els "àdhuc", fent fonedissos, de passada, algun "malgrat" i algun "nogensmenys".
Deixant de banda la gran qüestió de l'existència paral.lela d'una llengua culta i d'una llengua popular (cadascuna amb la seva riquesa específica), vull sortir en defensa de l'adjectiu possessiu "llur", condemnat, bandejat i ridiculitzat per les noves generacions catalano-castellanoparlants.
La riquesa d'una llengua no és només un signe de bellesa; és també un instrument d'eficàcia i d'expressivitat. Hi ha llengües africanes que només compten fins a tres; no deuen ser gaire eficaces a l'hora de comprar i de vendre més enllà de la pròpia clariana. L'expressivitat d'una llengua no depèn del seu lèxic (les paraules útils poden ser manllevades d'una altra llengua) sinó de les seves funcions gramaticals (que no poden ser manllevades). Una de les funcions gramaticals més importants és la dels possessius. I si un possessiu és equívoc, el llenguatge esdevé enutjosament inexpressiu. Què volem dir quan diem: "el seu gos és d'atura"? El gos d'ell o el gos d'ells? El francès i l'italià mantenen viva una forma que evita l'ambigüitat: "leur", "loro". El castellà no en disposa. El català la té: "llur gos". Però l'ànsia de modernització, el temor de veure el català confinat en un arcaisme esclerotitzador han impulsat els escriptors (ja no diguem els parlants) a bandejar els utilíssims "llur" i "llurs" i a resignar-se als equívocs consegüents.
Examinem el següent passatge de la "Crítica de la facultat de jutjar" de E. Kant, traduït per Jèssica Jaques (Edicions 62):
"Aquest principi no ha de ser derivat de conceptes a priori, perquè aquests pertanyen a l'enteniment, mentre que la facultat de jutjar s'ocupa només de llur aplicació".
Si en lloc de "llur" (alemnay "ihre) la traductora hagués posat "el seu", no sabríem si Kant, en la frase final, es referia al "principi" o als "conceptes". Ara sabem que es referia als conceptes.
Per què ens entestem en empobrir la llengua?

Friday, April 04, 2008

QUE S'ENSULFATI QUI VULGUI

Quatre reflexions sobre la problemàtica de les drogues.
1. És un fet demostrat a bastament que el tràfic de les drogues està corrompent totes les estructures i les institucions del món.
2. L'alliberament i la despenalització de l'ús i del comerç de les drogues (totes, les toves i les dures) comportaria la ruïna immediata dels traficants, en caure verticalment els guanys.
3. Sembla plausiblement palesat que un accés lliure però regulat a les drogues no augmentaria notablement la població drogadicta. De fet, ara es droga qui vol.
4. La prohibició de les drogues pretén protegir sobretot un sector de la població, els joves. Potser si. El cas és que aquesta pretesa protecció té un preu excessivament alt. Caldrà acceptar que el jove que decideixi malbaratar la seva vida amb l'abús de la droga ho pugui fer. La societat entera no ha de ser sacrificada per aquest motiu.
COROL.LARI. Els poders públics democràtics han de defugir la temptació de protegir l'individu contra si mateix. L'encàrrec que han rebut és el de protegir-nos els uns dels altres.