finestral

Reflexions i documents

Wednesday, March 29, 2006

HODIERNA

HODIERNA (QÜESTIONS ACTUALS).

3. A Telemadrid, participo en el programa de Fernando Sánchez Dragó, “La noches blancas”. Conversa amb José Antonio Marina, sobre el seu recent llibre “Por qué soy cristiano”. Antonio Piñero y jo li diem que el que descriu en el seu llibre no és el cristianisme, sinó un humanisme espiritualista molt modern. Ser cristià és una altra cosa, és creure en Crist resuscitat, poca broma. És molt poc raonable que en ple segle XXI una persona intel.ligent faci confiança en uns desconeguts escriptors del segle I que diuen que uns altres desconeguts diuen que van veure a aquell home resuscitat. Marina no diu enlloc que aquesta sigui la seva creença. Li suggerim que deixi el seu llibre intacte (que per altra part està molt ben escrit) i li canviï el títol: “Por qué no soy cristiano”. Marina és un dels filòsofs més coneguts i més valorats a Espanya; malgrat això, no ha volgut deixar la seva plaça d’ensenyant en un institut per passar a la universitat. Chapeau. (Madrid, 28 de març de 2006).

Saturday, March 25, 2006

Hodierna

HODIERNA (QÜESTIONS ACTUALS).
2. Convulsions parisenques.
La plaça de la Sorbona, tancada i barrada. Trencadisses. Cada tarda, corregudes i estossinades. Els cursos suspesos. Els gasos lacrimògens han arribat fins al balcó de casa (un cinquè pis). Des de l’any 1976 a Barcelona que no sentia aquest perfum. No em fa cap gràcia, que voleu que us hi digui. Si al menys s’arreglés alguna cosa… Però no: fa quaranta anys que sóc freqüent espectador d’aquests aldarulls i no em consta que s’hagi arreglat mai res. Els policies, educadíssims, això si, em deixen passar fins al cafè de l’Ecritoire, a la plaça de la Sorbona. Els meus amics cafeters s’ho prenen amb paciència, tot i que perden els diners a cabassos. I m'expliquen què passa.
Aquesta vegada no es tracta d’un problema universitari, sinó del món del treball. Una nova llei permet contractar treballadors de menys de 26 anys per dos anys de prova, i acomiadar-los a qualsevol moment sense motivació. La norma afectarà ben poc als habitants de la Vila de París i als estudiants, i en canvi augmentarà la marginació dels marginats de la banlieue. Aleshores, els estudiants de París, sempre disposats a donar lliçons urbi et orbi, s’han solidaritzat amb els joves de l’extrarradi i pretenen fer retirar la llei des del carrer. Dimarts que ve (28 der març) a París se’n veuran de grosses. El primer ministre de Villepin, que més que un senyor és un señorito (señoritos cortijeros, que deia Josep Manuel Blecua) no es fa enrere i juga amb el calendari: s’acosten les vacances de Pasqua, i això, en el món estudiantil, ho arregla tot.
El fons de la qüestió el veig així. Fins ara, el treball era un mitjà per a la producció de béns. Ara, el bé és el mateix treball. I aquest bé, a Europa, escasseja cada vegada més. L’acapara l’Orient Llunyà. Mil milions d’obrers hi estan a punt de treballar deu hores al dia per quatre rals. Primer hi va passar l’electrònica. Ara hi està passant el teixit. Dintre de deu anys els automòbils de les marques europees es fabricaran a la Xina. A Europa no hi haurà treball per tots els europeus. Aleshores es tractarà de repartir aquest bé (el treball), de manera que n’hi hagi una mica per a tothom. El señorito de Villepin s’ha volgut avançar als esdeveniments i ha proposat una fòrmula per repartir aquest bé escàs (el treball). Ha tirat pel cantó més fàcil: els joves treballadors poc qualificats que treballin menys, que guanyin menys i que els mantinguin les seves famílies. Sociologia feréstega. Els al.ludits no hi estan d’acord, com és natural. Aquesta llei no es retirarà, però tampoc s’aplicarà. Quedarà morta per deu anys. Aleshores, un altre governant, també elegit pel poble, com de Villepin, farà una llei molt semblant a aquesta, però amb una variant: que el treball contractat serà a mitja jornada. (París, 23 de març de 2006).
.

Sunday, March 12, 2006

ITINERA (CARNET DE VIATGE)

1. A una calle entre Campo San Bartolomeo i Ponte di Rialto, normalment infectada de turistes, hi ha una vella llibreria de vell. El llibreter, tanmateix, no és vell del tot, malgrat que malda per semblar-ho. Seu a una taula atapeïda de llibres polsosos i mig esquarterats. Quan entra un client, aixeca la vista i se’l mira amb incredulitat. Aleshores fa un gest de generositat controlada que abraça tot l’espai llibresc, espera que l’intrús s’endinsi entre les prestatgeries i es torna capficar en la seva tasca restauradora.
Li he comprat peces de poc preu, però molt interessants. De Giambattista Vico, La scienza nuova seconda , en dos volums del 1942. Algun clàssic de la Biblioteca Universale Rizzoli (Silvio Pellico, Le mie prigioni). Arran d’un Goldoni que li vaig comprar se’m desvetlla l’interès pel dialecte venecià i li demano si en té una gramàtica de la llengua veneciana. El llibreter es treu les ulleres, em fita amb severitat i em clava:
- Questi catalani!
La relació dels italians amb els seus centenars de dialectes (molts dels quals són vertaderes llengües) és complexa i difícil d’esbrinar. Itàlia, d’una punta a l’altra, d’Agrigento a Trieste, professa un patriotisme monolític de caire jacobí i garibaldià. Es comprèn, d’altra banda. La unitat se la van haver de gruar, i rebutgen airadament tot allò que amenaci d’esquinçar-la. Un dels instruments d’aquesta unitat va ser sens dubte la llengua italiana, un notable invent filològic del segle XIX, agençat amb ingredients toscans i piemontesos. Des d’aleshores, els italians parlen, escriuen i llegeixen això. Ara bé, les llengües o dialectes locals són extraordinàriament vives, mantingudes, però, en l’àmbit purament domèstic i comarcal. No tenen dret a l’expressió escrita, ni accés als mitjans de comunicació. Per no tenir, no tenen ni gramàtica, deumosengor, perillaria la unitat nacional, tan àrduament assolida. Es toleren, nogensmenys, la poesia, el teatre i la canço. A Venècia, per exemple, són molt apreciades les representacions de Goldoni en dialecte venecià (una mica arregladet, tot cal dir-ho). Corren també els versos llibertins del Baffo, com aquest mig italià mig venecià:
Io non parlo ne di Dio ne dil re;
Io parlo sol di cose buone:
Culi, cazzi, tete e mone.
Al capdavall, el llibreter em ven, aquesta vegada a preu fort, un lèxic italià-venecià.
El vaig ben amortitzar, purtroppo. A Venècia, si entreu a un cafè i demaneu “a glass of wine”, us en cobraran ben bé cinc euros. Si ho demaneu en italià, “un bicchiere di vino”, us en podeu sortir amb tres euros. Però si el demaneu en venecià, “un goto di vin”, en pagareu seixanta-cinc cèntims. Atesa la meva propensió a les voluptuositats bàquiques, al cap de tres mesos em vaig rescabalar del preu, més ben dit, de la multa del meu estimat llibreter del Ponte di Rialto. (Barcelona, 12 de març de 2006).

Friday, March 10, 2006

ACADEMICA (QUESTIONS ACADEMIQUES)

1. Egiptologia.
Presentades dues tesis d’egiptologia en un acte a la Universitat de Barcelona:
Salvador Costa, Las representaciones del rey recibiendo los jubileos en los templos tebanos de época ramésida. Tesi de la Universitat de Barcelona
Lucas Baqué, Los colosos del dios Min en el templo de Coptos. Tesi de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Université de Montpellier III.
Editades per Llibreria Mizar en la nova col-lecció “Thesis Aegyptiaca”.

En l’acte de presentació he exposat un tema de història comparada de les religions: “Religió popular i religió culta”. He descrit tres models referits a diferents religions per tal d’aplicar la qüestió a la religió egípcia.
Model I. Judaïsme. Filó d’Alexandria. El Llibre sagrat no és una mediació necessària per a la salut de l’home. Dos accesos a la salut, tots dos inspirats per Déu: la saviesa i la revelació mosaica. Tenen el mateix valor. Model; “dues religiositats salvadores, idèntic valor”.
Model II. Cristianisme. Orígenes d’Alexandria. La religió popular venera el Crist crucificat, la religió culta venera el Crist resuscitat. Totes dues vies duen a la salvació, pero la segona és més perfecta que la primera. Model: “dues religiositats salvadores, diferent valor”.
Model III. Religió índia antiga. Les Upanishads. El coneixement i el culte lligat a les escriptures vèdiques no es vàlid per sortir del samsara, la roda de les reencarnacions. El coneixement del Brahman suprem, ensenyat a les Upanishads, possibilita sortir del samsara. Model: “dues religiositats, una salvadora, l’altra no”.
Pregunta: és possible discernir en la religió egípcia una religió popular i una religió culta? En cas afirmatiu: quin és el seu model?
Elements per una resposta: a) les teogonies i cosmogonies de Memfis i de Hermópolis presenten elements d’una reflexió racionalitzadora de la religió; b) la preservació del model neolític dels déus zoomòrfics en la religió popular postularia un nivell de religiositat culte aliena a aquest primitivisme; c) la reforma d’Akhenàton seria un intent de substituir la religió popular per una religió culte.
Lucas Baqué suggereix que el culte centrat en la figura del faraó representa un intent de defugir la religió popular dels déus zoomòrfics
(Barcelona, 10 de març de 2006).

Wednesday, March 08, 2006

vuit de març de 2006

FINESTRAL
(Període experimental).
Index de seccions:
Ephemerides (Dietari).
Impromptu (Sortides, esquitxos).
Hodierna (Qüestions actuals).
Praeterita (Qüestions del passat).
Memorabilia (Memòries personals).
Itinera (Carnet de viatge).
Documenta (Documents).
Sermo (Llenguatge).
Gutenbergiana (Llibres).
Universitas (Qüestions universitàries).
Academica (Qüestions acadèmiques).
Quaesita (Preguntes).
Ventura (Pàgines futures).
Nuntia (Publicitat).

EPHEMERIDES (DIETARI).
1. Vist a Le Monde data 8 març 2006 un mapa de les llengües d’Espanya. Amb vermell, “catalan”, cobrint la Catalunya oriental i les Balears. En morat, “valencien”, cobrint la Catalunya occidental i el Regne de València. Potser aquests gabatxos ens ensenyaran que el problema no és de nord a sud, sinó d’est a oest. En tornarem a parlar. (Barcelona, 8 de març 2006).

HODIERNA (QÚESTIONS ACTUALS)

1. Violència juvenil masculina.
Entre l’excessiu assortiment de violències que ens inquieten, darrerament estem especialment preocupats per l’agressivitat dels joves, manifestada en actes de violéncia tant individual com col.lectiva, tant sistemàtica com episòdica, tant motivada com gratuïta. Així ho diem i ho escrivim: violència juvenil, sense adonar-nos de la inexactitud i, sobretot, de l’extrema injustícia que comporta aquesta expressió. Perquè la violència que ens preocupa i que deteriora considerablement la convivència a la nostra societat és la violència dels joves mascles, no la de les noies joves. No vol dir que adesiara no saltin a la llum pública accions violentes protagonitzades per dones joves. Però el que compta és que l’escadussera violència juvenil femenina no és un problema social, y la sovintejada violència dels joves mascles si que ho és, i greu.
Els delictes majors tenen sempre autors masculins, molt sovint joves: atracaments, robatoris, violacions, imprudències temeràries... Els responsables de les conductes delictives menors i dels actes incívics són, en la seva immensa majoria, joves mascles: agressions, baralles, destrucció de mobiliari urbà i escolar, conducció temerària, motos sorolloses... Recordem l’ensulsiada del mes de novembre proppassat a França: milers d’automòbils cremats. Quants dels incendiaris (delicte menor, somme toute) eren noies? Que jo sàpiga, cap. Malgrat tot, els mitjans de comunicació ens van estar aclaparant amb notícies i comentaris sobre la “violència juvenil”.
Un dels espais on aquest tipus de violència s’ha agreujat és l’escola. No parem de rebre informacions sobre actes de violència perpetrats per adolescents en els locals escolars. Gairebé sempre es tracta, una vegada més, de mascles. Les víctimes són molt sovint les noies, i a vegades els ensenyants. Aquest estat de coses està tenint una conseqüència inesperada: moltes famílies preferirien una escola exclusivament femenina per a les seves filles. Aquest moviment és ja vigorós a Anglaterra, on les escoles semi-públiques no estan subjectes a reglamentacions estatals. Els teòrics de l’educació s’ho miren consirosos: després de tants esforços per implantar la coeducació, ara toca de tornar enrere.
“Violència juvenil”: expressió equívoca, injusta i ofensiva. És que les noies no són joves? O és que el món és, per defecte, un món de mascles? Deixeu-m’ho dir amb energia masculina: prou d’insultar a la meitat del gènere humà. Que cada “gènere” carregui amb el seu fardell. Un món governat per dones potser tindria altres defectes, però ens estalviaria l’horror de la violència desfermada que provoca l’agressivitat dels mascles. Tinguem el valor i la honestedat de dir les coses pel seu nom. I, en aquest cas, el nom és aquest: violència juvenil masculina. (Barcelona, 8 de març de 2006, dia de la dona treballadora).

IMPROMPTU (ESQUITXOS).

1. Blogo, ergo sum.

.

Monday, March 06, 2006

Ja torno a ser aquí. Encara no tinc pensada la distribució de les seccions, però aquí teniu una "nota del dia".
He vist a la Casa del Llibre una enèsima obra sobre el "misteri" de Rennes-le-Château i l'abbé Saunière, "misteri" que ha tornat a posar de moda un recent bestseller de cuyo nombre no quiero acordarme. Bé, el cas és que fa uns quinze anys vaig visitar Rennes-le-Château amb uns quants membres del Centre René Nelli de Carcassona, estudiosos del catarisme. Ens acompanyava també l'autor d'un recent estudi sobre el "misteri" (no recordo el seu nom, era un dels citats en la bibliografia inclosa més avall, potser Descadeillas). La clau del misteri de la sobtada riquesa de l'abbé Saunière es troba a l'arxiu de la central de correus de Tolouse: milers de comprovants de girs postals. L'espavilat mossèn, pobre com una rata, havia enviat cartes a parròquies de l'Europa rica demanant estipendis de misses (l'almoina que rebia un capellà per celebrar una missa a la "intenciö" del donant). En va rebre moltíssims. Incloc en aquesta pàgina dues notícies tretes d'Internet sobre l'afer. Nosaltres, els excursionistes escèptics, vem estar a punt de deixar-hi la pell. Quan els habitants de Rennes-le-Château van sentir el nostre conferenciant, van començar de tabolejar i ens volien apedregar. Vem haver de fugir cames ajudeu-me. Ja ho deia Plató:com n'és d'escarpat el camí de la veritat!

De la Wikipedia, "Rennes-le-Château":
Skeptical views
Almost all historians reject these conspiracies as nothing more than fantasy. According to writers such as Paul Smith (see link below), Monsignor George Boyer in 1967 (Vicar General of the parish of Carcassonne), Rene Descadeillas, Jacques Rivière, Jean-Luc Chaumeil, Jean-Jacques Bedu, Vincianne Denis, Bill Putnam, John Edwin Wood, and Marie Francine Etchegoin - the stories of Saunière's "mysteries" were based on nothing more than a minor scandal involving the sale of masses, which eventually led to the disgrace of both Saunière and his bishop. His 'wealth' was short-lived and he died relatively poor. Other aspects of the Rennes-le-Château legend derive from forgeries created on behalf of Plantard.
[edit]

Bibliography
-1. René Descadeillas, Mythologie du Trésor de Rennes: Histoire Veritable de L'Abbé Saunière, Curé de Rennes-Le-Château (Mémoires de la Société des Arts et des Sciences de Carcassonne, Annees 1971-1972, 4me série, Tome VII, 2me partie; 1974). [Reprinted in 1991 by Editions Collot, Carcassonne.]
-1. Jean-Jacques Bedu, Rennes-Le-Château: Autopsie d'un mythe (Ed. Loubatières; 31120 Portet-sur-Garonne; 1990 - recently reprinted in 2003.)
-1. Bill Putnam, John Edwin Wood The Treasure of Rennes-le-Chateau, A Mystery Solved (Sutton Publishing Limited, Gloucestershire GL5 2BU, England, 2003.)

Del Comitato Italiano per il Controllo delle Affermazioni Paranormali (CICAP):
Gli articoli usciti sull'argomento sulla Depeche du Midi fecero accorrere nella zona decine di cercatori di tesori, tra i quali Robert Charroux, che nel 1962 nel suo libro Trésors du monde parlò del presunto ritrovamento di Saunière. Delle voci che iniziarono a circolare si occupò il custode della Biblioteca di Carcassonne, René Descadeillas: la sua posizione gli consentiva di accedere ai documenti originali intorno alle vicende descritte da Corbu. Nella sua Notice sur Rennes le Château et l'abbé Saunière lo studioso smontò gran parte delle "voci" diffuse da Corbu, pubblicando i documenti che dimostravano la vera origine delle ricchezze di Saunière: una monumentale impresa di vendita di messe per corrispondenza. Sebbene la Notice contenesse diverse imprecisioni (e più di recente si scoprirà che le ricchezze di Saunière non provenivano solo dalle messe ma anche da finanziamenti occulti da parte di filomonarchici che si opponevano alla Repubblica), il lavoro di Descadeillas poteva già fornire una prima ricostruzione corretta delle vicende.

Fins demà!

salutacio

Us saludo, a totes i tots, des d'aquest enfilall d'electrons que d'ara en endavant recollirà el que penso, sovint, i el que sento, escadusserament. De moment no serà una mesa de diàleg: parlaré jo sol. Qui em vulgui escoltar (llegir), que em busqui aquí; qui no em vulgui escoltar, que cliqui a un altre lloc. Fins aviat.