finestral

Reflexions i documents

Sunday, April 26, 2009

EL BARQUER DELS DÉUS 9

(Última part del capítol 9)

Dissabte 20 de PAOPE
La propera etapa era Keptos, deu estadis riu amunt. Amb vent favorable podrien fer-ho en una singlada, però per als cinc primers estadis no calia pas comptar-hi, perquè el riu s'entestava encara a anar de trascantó. Amb tot, a trenc d'alba es llevà un ventim del nordest que els permeté d'orsejar cap a llevant amb totes les veles trempades. A mesura que anaven avançant, el riu s'anava redreçant i el Rois guanyava través i velocitat. A migdia el bòrees, llarguer, els venia ja francament de popa. Turi féu posar el quillat al centre del corrent per no haver d'estar continuament esquivant les barques que costejaven. Quan per la banda de ponent començà d'aparèixer una alta serralada, el vaixell corria ja francament cap el sud. A posta de sol amarraven, satisfets i descansats, a un dels molls del port de Keptos, en mig dels vaixells de càrrega.
Keptos, la Coptos dels grecs, havia estat un centre comercial de gran importància als temps dels faraons. Tres rutes a través del desert l'unien amb els ports del mar Roig. La ciutat era encara important a l'època ptolemaica. Tenia un santuari famós i enorme, on es venerava el déu ictifàl.lic Min. Arran d'una insurrecció en temps de Dioclecià, la ciutat fou gairebé abandonada, i ara era un nucli més aviat petit patèticament instal.lat al mig d'un gran camp de ruïnes. El fet de ser el punt de partença i d’arribada de les rutes del mar Roig li permetia de mantenir un mercat bastant actiu.
Atès que tenien de tot, i que la vila no oferia cap atractiu, els navegants es limitaren a renovar la provisió d'aigua i es disposaren a pasar la vesprada i la nit al vaixell.

Diumenge 21 de PAOPE
Abans de clarejar, el vigilant de torn desvetllà Turi per anunciar-li que el vent batia fort del nord. Turi donà ordre d'hissar totes les veles i salpar, així com de posar dos fanals ben espavilats a proa. El riu era molt ample en aquell indret i podrien navegar pel mig del corrent a les fosques sense cap perill. La lluna ja s'havia post. El cel era d'un blau negre puríssim i la llum de les estrelles bastava per albirar les riberes. Turi prengué l'arjau, posà un home a popa i un altre a proa i manà que tots els altres tornessin a descansar, perquè si volien arribar a Tebes el vespre següent potser els tocaria vogar de valent.
A l'hora del desdejuni, Turi i Hermodor escatiren el programa de la visita de Tebes i el seu entorn.
Tebes era la pàtria d'Hermodor. Així era com se’l coneixia en el món literari: Hermodor de Tebes. Però hi havia viscut només fins a la joventut. Quan tenia dinou anys, el seu pare l'envià a Alexandria per estudiar lletres i matemàtiques, i ja no havia tornat mai més. De la seva infància tebana en recordava les llargues excursions amb els seus companys d'escola a través dels immensos restos monumentals dels temps antics, tant els de vora la ciutat com els de la banda occidental. Ja no l'hi quedaven parents ni amics.
Tot garbellat, resolgueren passar a Tebes un parell de dies i després seguir riu amunt. Hermodor tenia una certa pressa per arribar a Filé i plantejar als sacerdots blemis la qüestió suscitada pel dux Maximí.
El vent del nord s'anà mantenint, com solia passar al mes de Paope, i amb una plàcida navegació el Rois s'empassà els deu estadis fins a Tebes en poc més de deu hores. A mitja tarda fondejaven al port de la ciutat.
Els antics egipcis li deien Uaset, els grecs Tebes i Diòspolis Magna. En llengua egípcia el nom de la ciutat, Pape, evocava el del segon mes de l'any, Paope. Aquesta paraula significava de fet "l'harem", i es referia al temple de Luxor com a "harem d'Amon". "Cap a l'harem, doncs", cridà Turi enriolat. I tothom desembarcà per anar a treure el ventre de pena a les tasques i fins i tot als bordells de Tebes.
La que havia estat la gran capital de l'Egipte faraònic, la ciutat de les cent portes, era ara una vileta provinciana que vivia a expenses de la guarnició de l'exèrcit imperial aquarterat des de finals del segle III al recinte de l'antic temple d'Amon.
El port era encara llarg i ben arranjat, perquèhavia d'acollir les naus de l'exèrcit. La població s'estenia al llarg de la ribera, interrompuda per les muralles de la fortalesa militar, que queien a plom sobre el riu. Més enllà s'estenien els immensos recintes dels temples de Karnak, als que la seva mateixa grandiositat havia preservat de la total destrucció.
Turi establí torns de vigilància pels propers dos dies. La resta del temps era de llicència per a la tripulació. Orsíesi decretà cuina oberta, de manera que cadascú fes l'horari que més li abellís.
Hermodor i Turi sortiren a fer un tomb pels carrers de la ciutat, força animats a aquella hora del vespre. La majoria de vianants eren soldats de la guarnició, que no tancava les portes fins una hora després de la posta de sol. Hermodor volgué comprovar si encara existia l'hostal del Falcó, on solia anar a beure cervesa amb el seu pare. Rodejaren els murs del pati de Nectanebo, giraren la cantonada per anar a trobar la porta de llevant i entraren en el recinte. El pati havia estat ocupat per tota una població de casetes bastides amb la sòlida pedra dels monuments faraònics.
-La taverna del Falcó era al mig del pati, que aleshores era totalment erm -ressenyà Hermodor.
Avançaren vers el centre del recinte per un carrer estret i tortuós. El viarany desembocava en una plaça al mig de la qual es dreçaven els murs d'una gran església cristiana. Hermodor restà immòbil i silenciós contemplant aquella mola de pedra enfosquida, tènuement il.luminada per la llum del capvespre. Al capdevall es girà i digué amb un deix de melancolia:
-Anem al moll a beure un got de vi.
El carrer que vorejava el Nil, ample i ben empedrat, estava ple de botigues i d'establiments de begudes. Entraren a un local més ben arranjat que els altres, amb una gran parra al porxo. S'assegueren a la part de fora i demanaren una gerra de vi blanc. Mentre bevien observant el moviment del carrer, cada vegada menys dens, se'ls apropà un oficial amb túnica curta i mantell. L'home s'adreçà a Turi i el saludà tot enriolat. Turi s'aixecà i li estrenyé les mans fervorosament. Després es girà vers Hermodor i presentà el nouvingut:
- Kauit, decurió de la caserna de Tebes; us en he parlat alguna vegada.
Hermodor, sense aixecar-se, saludà afablement el soldat i l'invità a seure amb ells i beure un got de vi.
-Ho faré, però a corre-cuita, perquè estan a punt de tancar les portes de la caserna -digué Kauit-. Sou molts dies encara a Tebes?
-Fins demà passat -respongué Turi-. Ens podem trobar demà si et sembla.
-Molt bé. Puc demanar dispensa de servei tot el dia. Us plauria una excursió a les tombes de ponent?
-Prou. Hermodor les coneix més bé que nosaltres, però penso que li agradarà tornar-les a recòrrer.
Hermodor assentí, i es citaren per l'endemà a l'hora primera. El soldat es féu escàpols amb una munió d'altres homes que corrien adelerats cap a la caserna. Hermodor i Turi romangueren encara una estona contemplant la llum del crepuscle que es fonia sobre les muntanyes líbiques. Quan ja era ben fosc emprengueren moll avall per anar a trobar el vaixell, que es gronxava suaument sobre les aigues negres del Nil.

Dilluns 22 de PAOPE
L'endemà el dia es llevà brúfol, amb núvols baixos que passaven a frec de les muntanyes líbiques.
-Millor, així no passsarem calor al desert -sentencià Turi.
Poc després que el cornetí de la fortalesa anunciés l'apertura de les portes, comparegué Kauit acompanyat de dos auxiliars carregats amb sengles alforges.
-A l'altra banda llogarem un parell de rucs i aquests homes els menaran amb la res frumentaria -explicà tot xiroi-. Farem una expedició amb totes les de la llei. Proposo que anem a visitar el temple de Hatsepsut.
Tots hi estigueren d'acord, sobretot Hermodor, que contà que hi anaven sovint amb els seus companys d'escola. Els militars pujaren al vaixell i amb quatre cops de rem el Rois travessà el riu fins al desembarcador de Tebes occidental. Al mateix port llogaren un parell de someres ja habituades a trescar per aquelles garrotxes, segons feren saber els mulaters:
-Només cal clavar-los una fuetada a l'anca i l'enfilen cap a la Vall dels Reis.
-Venen molts visitants?- inquirí Hermodor encuriosit.
-Bastants. D'això vivim.
Hermodor, Turi, Orsíesi, Kauit i els dos auxiliars prengueren l'ample viarany que a través dels conreus, vermellosos i humits de la inundació, duia de dret cap a les muntanyes líbiques, que s'aixecaven alteroses i esquerpes al davant seu. Després de mitja hora de camí recte i planer arrivaren a un camp a la vora del qual es dreçaven dues altes estàtues que malgrat el seu desfaiçonament manifestaven clarament que representaven el mateix personatge, no se sabia quin. Després dels colossos el camí s'estrenyia i començava a enfilar-se pels erms rocallosos del desert. Passats dos turons sorrencs aparegué a la dreta la mola del temple de Ramsès II, amb les seves altes columnates encara íntactes. A l'esquerra, ja en ple desert, s'albiraven els murs de maons d'un monestir cristià, dins del recinte del qual creixia un bosc de palmeres.
-Als meus temps hi havia dos monestirs a aquesta banda -observà Hermodor-. Quants n'hi ha ara?
-Ben bé mitja dotzena -informà Kauit-. Aprofiten el antics murs tot el que poden. El que no necessiten no ho enderroquen, ho deixen tal com està. Es limiten a gratar les pintures i els relleus de la part de baix. Les parts de dalt solen quedar intactes.
-No han invadit encara el temple de Hatsepsut?
-Encara no. Potser el troben massa gran i massa feréstec. A més, a sota del temple, a mig miler de passes, ja hi ha el monestir de sant Epifani. No solen instal.lar-se tan a la vora els uns dels altres.
Passat el temple de Ramsès II el camí començava d'endinsar-se per les afraus de les muntanyes líbiques. Al voltant la contrada era purament mineral, sense la més mínima vegetació. Hermodor assenyalà els espadats al darrere dels quals s'obria la Vall dels Reis, nomès accesible des del nord. Sempre pujant arribaren a les envistes del gran temple sense identificar que mig tapava pel cantó de migdia el santuari de Hatsepsut. Era una construcció enorme i molt enderrocada. Voltant per sota d'aquest temple desembocaren a l'ampla vall al capdemunt de la qual estava bastit el temple de la reina.
Deixant els rucs i els auxiliars a una clotada de minsos sicòmors, els expedicionaris entraren al temple per la portalada de la primera terrassa, els murs de la qual estaven encara intactes. Per una rampa que deixava a sota un pòrtic amb un doble rengle de columnes pujaren a la segona terrassa, porticada pels quatre cantons. A l'angle esquerra d'aquesta terrassa, sota el pòrtic que sostenia la tercera, Hermodor els féu admirar els baix relleus que figuren l'expedició tramesa per la reina al país de Punt. La tercera terrassa, excavada a la roca, era una sala hipòstila, a l'esquerra de la qual hi havia la capella dedicada a la reina. Al fons, el santuari era una vertadera espelunca que s'endinsava a la roca, cada vegada més estreta. Pel cantó de llevant, la terrassa s'obria com una gran balconada des de la qual s'albirava el grandiós panorama del desert, els conreus, la vall del Nil i les llunyanes muntanyes aràbigues.
-Aquesta reina va demanar al seu arquitecte que convertís en pedra la seva ànsia de poder- comentà Hermodor-. Mireu-ho bé: això no és un temple, és un monument a la supèrbia del qui se sent per damunt de la resta dels mortals. Un temple és un seguit d'espais que convergeixen vers l'interior, vers l'indret amagat on té lloc el culte. Aquesta construcció està abocada a l'exterior, és una talaia per contemplar el món als peus del poderós. A més, és indestructible. L'arquitecte entaforà les seves terrasses a la roca, i qui pot destruir un forat? Es podran enderrocar les columnes, però sempre romandrà aquesta gegantina concavitat, aquesta badadura a la roca que només un faraó d'Egipte podia concebre. Hatsepsut va voler demostrar que un faraó egipci és molt més que un home o una dona, que la força del poder supera la del seu portador.
L'expansió d'Hermodor fou acollida en silenci. Els expedicionaris recorregueren sense pressa tots els racons del temple, entretenint-se en els nombrosos baix relleus i en les extenses inscripcions, trobant a faltar la presència dels petits escribes que els podrien fer entenedor aquell devessall de paraules ignotes.
Orsíesi, mentrestant, havia baixat fins a la primera murada, on esperaven els auxiliars amb els rucs, i havia parat taula sota els sicòmors, posant al centre, sobre un bloc de pissarra, els queviures preparats per Kauit. No hi faltava la cervesa, que encara batien alguns taverners de Tebes. Els expedicionaris anaren baixant i a mesura que arribaven, Orsíesi els feia beure un glop de cervesa per remuntar l'esperit. Amb aquest eficaç tractament, la melangia que els havia deixat el recorregut per aquella meravella condemnada a l'enrunament s'anà esvaint i el dinar transcorregué amb jovialitat i fins i tot amb un punt de xirinola. Els dos soldats auxiliars eren del Faium, joves i agradosos, i feren cargolar tothom de riure amb acudits contats en el seu dialecte, que trabucava les erres per les eles. Per arrodonir la festa, el dia s'anà aixecant, i quan emprengueren el retorn cap a Tebes, el cel oferia un prodigiós espectacle de núvols negrosos acolorits de biaix per un sol que glatia ja pel repòs de les munyanyes d'occident.
Arribats al Rois, que els esperava al port de Tebes occidental, tingueren l'agradable sorpresa de comprovar que els homes de Turi no havien perdut el temps, i havien passat el dia trescant pels poblets de la ribera fent còpia de provisions fresques. Travessaren el riu i, al punt de desembarcar, Kauit oferí als seus visitants, tripulació inclosa, una visita a la fortalesa imperial. Deixaren els dos auxiliars a la custòdia del vaixell i emprengueren moll avall cap a la caserna.
L'entrada al gran recinte emmurallat era a l'ampla plaça arran d'aigua que tancava el mur del pati de Nectanebo. Els edificis centrals de l'adminstració militar ocupaven el que havia estat el pati de Ramsès II, les columnes del qual eren perfectament visibles en els murs. Tota la resta era construcció nova fora del recinte del temple. La caserna acollia permanentment una guarnició de dos mil soldats, dotats de carros i cavalleria per intervencions ràpides al desert. Es tractava d'una vertadera ciutat, molt més gran i més activa que les minses romanalles de l'antiga Tebes.
Kauit era un oficial de baixa graduació, però la seva competència en les coses del desert li havien fet guanyar el respecte dels superiors i de la tropa. S'hi afegia el fet que a la caserna hi havia un cos format íntegrament per nubians, i aquests pertanyien tots a l'antiga religió. Posat que Kauit era l'únic oficial no cristià, la seva posició en la vida interna de la guarnició era la d'un enllaç indispensable.
Kauit conduí els seus visitants a la secció nubiana. Els soldats disposaven d'una gran sala de lleure, amb una cantina i espais de jocs. En aquell moment hi havia una trentena d'homes, alguns asseguts en bancs al voltant de llargues taules de fusta i altres practicant el tir al blanc amb dards. Kauit presentà els seus visitants; els nubians els acolliren afablement i els invitaren a beure un got de vi amb canela. Després els acompanyaren a un extrem de l'estança, on una porta de marc pintat donava pas a un recambró fosc i silenciós. Quan tots hagueren entrat i els seus ulls s'hagueren habituat a la foscor, vegeren al fons una ara sobre la qual es dreçava una magnífica estàtua d'Isis alletant Horus, il.luminada per una llàntia d'oli. Després d'un llarg i commogut silenci, un dels nubians recità en la seva llengua una pregària ritmada . Acabada la recitació, Hermodor avançà i, traient una peça d'or de l'escarsella, la deposità sobre l'altar. Aleshores tots es retiraren.

Aquell vespre, al Rois es sopà depressa i corrents. Tothom freturava per aillar-se i rememorar les emocions d'aquella densa jornada tebana. Mig ajaguts a coberta o recolzats a les orles, els viatgers contemplaven els contorns de les muntanyes líbiques, il.luminades per la llum oliosa de la lluna plena.

Dimarts 23 de PAOPE
Les matinades ja eren frescoses. Solia bufar vent del nord, ni que fos una ramiola de res, que poc o molt movia les arts sempre hissades del vaixell. Era l'època preferida pels qui volien remuntar el Nil. El riu, tot i que baixava de nivell dia per dia, duia encara prou cabal per assegurar una navegació sense riscos. El Rois, a trenc d'alba, ja lliscava riu amunt arran de la ribera esquerra. Els homes encara dormien. Només Turi a l'arjau i un altre mariner a proa, albirant la ruta, estaven dempeus.
Hermodor havia manifestat una mica de fretura per arribar a Filé. La distància, des de Tebes, era de cinquanta estadis. De cap de les maneres, digué, volia forçar la velocitat del creuer; sí que, però, renunciava a entretenir-se visitant els monuments escampats al llarg de l'itinerari. Els més propers, fins a Edfú, ja els havia conegut a la seva jovenesa. Dels altres se'n passaria prou bé. Decidiren, doncs, aprofitar els vents, tant de dia com de nit, i esmerçar les albaines en batudes d'aprovisionament. Només en cas de necessitat navegarien a rem.
A hora terça passaren per davant d'Hermontis, Ermont en llengua egípcia, la "Iunu-Montu" dels antics. En temps faraònics havia estat una vileta de no-res, atapeïda al voltant del temple de Montu, però ara s'havia eixirivit i havia passat per davant de Tebes; era capital de nomos i tenia bisbe cristià.
El ventim boreal, oscil.lant entre el gregal i el mistral, s'anà mantenint tot el dia, permetent una navegació pausada però contínua. La zona per la que discorria el riu no era gaire habitada. Sovintejaven els palmerars i els guarets embardissats. Els cultius eren escassos i reduïts als emprius dels llogarrets que s'arrapaven als turons de les serralades que queien sobre el Nil.
A entrada de fosc amarraven el vaixell al port d'Esna, Esne en egipci, a la riba occidental. Era una població grandassa escampada al voltant de les restes monumentals del temple de Knum, un edifici bastant ben conservat, voltat d'un pòrtic d'una bellesa desafiant, més grega que egípcia. Hermodor i Turi l'anaren a visitar per estirar les cames. Quan hi arribaren pogueren constatar que just al davant del temple s'estava edificant una església cristiana que aprofitava els materials del primer pati del temple, força enderrocat.
-Aquestes esglésies cristianes- comentà Hermodor- semblen escoles o sales d'administració de justícia; un temple és una altra cosa, està pensat per als déus, no per als homes.
Al port els recomanren de no navegar de nit, perquè se sabia que baixava de Syene una flota imperial i aquella gent no eren gaire primmirats amb les altres embarcacions. Resolgueren, doncs, pernoctar al port d'Esna. A l'hora de sopar els esperava una agradable sorpresa. Orsíesi no havia perdut el temps, i s'havia firat dues dotzenes de perques (latès), el peix que abundava a les aigües d'Esna, que per això alguns en deien Latòpolis. Ben guisat amb un sofregit de ceba i alls, i ben assaonat amb herbes del desert, el peixàs resultava gustós i de bon passar. Bon sopar, bon vi i una fresca agradosa els retornaren als millors moments de l'expedició.
A la segona vetlla nocturna passà la flota imperial que baixava de Syene. Ostentaven una lluminària com si es tractés d'embarcacions de la processó del Nil.
-Es veu que duen pressa- comentà Turi, desvetllat pel seu sentinel.la. I sense pensar-s'hi gens ni mica cridà dos homes, desplegà totes les veles i posà el vaixell als tres quarts del corrent. El Rois, mandrós, com si es llevés d'una digestió massa pesada, lliscà riu amunt en la més absoluta quietud. La lluna plena il.luminava les aigües com si fos de dia.

Dimecres 24 de PAOPE
El bòrees es mantingué constant, de manera que quan el sol, gras i vermellós, es mostrà pel damunt de les muntanyes aràbigues, el Rois ja passava entre Nekheb i Nechen. Aquestes dues poblacions havien estat centres de primera importància en els moments més reculats de la història egípcia. Ara, però, eren petits centres administratius sense categoria. Nekhen, la Hierakònpolis dels grecs, s'arraulia a l'entorn del seu portitxol; la vila antiga, gairebé enrunada, estava terra endins.
En aquests indrets les muntanyes aràbigues s'apropaven al riu, desplomant-se en forma d'espadats rocallosos. La faixa de cultius era estreta o simplement inexistent. A l'altra banda, la cadena líbica s'obria en valls amples i generoses.
Com aquell qui res, a mitja tarda amarraven el Rois al moll d'Edfú, Etbo en llengua egípcia, l'Apol.linòpolis Magna dels grecs. La vila s'aixecava sobre un esperó rocós, i estava tota voltada d'una muralla de construcció recent.
Hermodor, Turi i Orsíesi baixaren per anar a visitar el gran temple d'Horus, que s'aixecava al bell mig de la població. Les cases havien invadit el pati descobert, però havien respectat totalment la resta de l'estructura antiga. A mà esquerra de l'entrada, una capella cristiana havia estat bastida al vestíbul del mammisi, sense invadir-ne, però, les estances interiors.
El temple estava obert, perquè servia de dipòsit de materials diversos als veïns que n'ocupaven l'esplanada. Es tractava d'un edifici del final de l'època ptolemaica, informà Orsíesi, sorprenentment ben conservat. Molts relleus mostraven encara l'esplendor de les seves coloraines. Al damunt de la porta de la primera sala hipòstila pogueren admirar una gran estàtua del falcó d'Horus. Com de costum, els cristians s'havien limitat a repicar les imatges dels primers nivells, sense amoinar-se gaire a fer desaparèixer les que es trobaven a alçades poc accesibles, per significatives que fossin. El temple estava completament recobert d'inscripcions jeroglífiques. Un taverner que regia un establiment al pati els féu saber que el seu pare havia vist encara grups de sacerdots del temple de Dendera que venien a copiar les inscripcions, enfilats dalt d'escales que la gent els llogava.
-Aneu a saber on ha anat a parar tot aquest material- comentà Hermodor.
-De ben segur que tot està recollit a Filé- observà Turi-. Pinedjem en servava un bon arxiu, però jo mateix he transportat caixes de documents de Tkou a Filé.
-Els déus facin que encara ho poguem salvar- sospirà Hermodor.
El taverner, havent entrellucat la qualitat d'aquells tranquils visitants, els oferí d'apariar-los un sopar amb les més afamades menges locals: peix fregit i civet de cérvol de les muntanyes líbiques. Els interpel.lats s'hi avingueren de bon grat i foren invitats a asseure's a un llarg banc de pedra al davant de la taverna, sota una parra brunzent d'abelles que libaben els abundosos gotims que el taverner els havia deixat, explicà, perquè en treien la mel més excelsa de les Dues Tebaides.
-Ja me'n podeu preparar una gerra- que digué, ràpid, Orsíesi.
Des del banc albiraven la fastuosa columnata del pòrtic del temple, il.luminada de biaix pels raigs del sol ponent. Bufava un ventijol del Nil que refrescava l'ambient enxubat del pati del temple.
El taverner tragué una gerra de vi dolç del Gran Oasi, el millor, assegurà, del desert de darrere les muntanyes.
Al cap d'una estona acudiren uns quants veïns, enfangats fins el genolls.
-Tornen dels camps- justificà el taverner; -les aigües baixen i cal afanyar-se per la primera sembra.
Els camperols saludaren els forasters i s'asssegueren al banc de pedra. El taverner els portà una odrina de vi, que s'anaven passant de mà en mà llançant esguards cobejosos a la galana gerra que jeia a terra al davant dels forasters.
Tot d'una aparegué a la porta de la taverna un noiet mig nu, de cabells negres i llarguíssims recollits en una trena. Duia a la mà esquera una vara d'ametller de la qual penjaven padellassos de diferents mides, lligats per una punta amb cordills d'espart. Amb una vergueta que agafava amb l'altra mà percudia els óstraka, produint una sonoritat arpegiada nítida i corprenedora. Després d'uns quants arpegis llançà un esgarip agudíssim com de falcó a l'atac, enllaçant amb una estranya melodia que oscil.lava en quarts de to en un registre vocal altíssim. La línia melòdica era tan contínua que semblava que el cantaire no respirava. Els mots del seu recitat eren clarament pronunciats, però en una llengua inintel.ligible.
-En quina llengua canta?- demanà Hermodor.
- En la llengua dels blemis- respongué Turi, que escoltava embadalit.
El noiet cantà llarga estona, sense fatiga aparent, sense baixar de to, acompanyant-se amb percussions irregulars dels seu primitiu instrument. A la fi s'interrompé al mig d'un llarguíssim pinyol i romangué immòbil arrepenjat al llindar de la taverna. Un dels camperols li llançà una moneda que el noi arreplegà hàbilment al vol.
Hermodor obrí la seva escarcella i féu senyal al minyó que s'acostés. Quan s'apropava vegeren que anava una mica coix.
-Parles egipci?- li preguntà Hermodor mentre li allargava una moneda de plata.
-Sí, senyor- respongué el noi mentre prenia la moneda amb posat incrèdul.
-D'on ets?
-De les muntanyes Maragdines.
-Ets blemi?
-Si, senyor.
-Com te dius?
-Razès.
-Ets cristià?
El noi se'l mirà estemordit i acotà el cap sense respondre.
-Escolta- prosseguí Hermodor abaixant la veu- nosaltres som adoradors d'Isis. No has de témer res.
-Mare dels déus!- exclamà el noiet, i els ulls se li ompliren de llàgrimes.
El taverner, encuriosit, s'havia acostat i agafà el minyó pel braç, tot remugant:
-Apa, ves, no importunis aquests senyors.
-D'on l'heu tret?- demanà Hermodor.
-El vaig comprar al mercat de Coptos, els venen a bon preu. Aquest ja era coix, i me'l van deixar per quatre rals. Té una cama un xic més curta que l'altre, veieu? Però canta molt bé, i vaig pensar que seria una bona atracció per a la meva taverna.
-Quants anys té?
-Diu que en té dotze, encara que sembla que en tingui menys.
-Quant en voleu?
El taverner, flairant un bon afer, féu l'orni.
-No me'l venc pas. A més de cantar, m'ajuda a la cuina, em cuida el bestiar, neteja...És molt dòcil. No, no, no està a la venda.
Hermodor i Turi intercanviaren una mirada d'intel.ligència. El noi, mentrestant, s'havia retirat a l'interior de la casa. Tot seguit tragué el cap per anunciar que el sopar estava a punt a la sala interior.
Soparen esplèndidament. El taverner servia els plats, mentre el petit blemi abocava el vi amb un doll impecable. Hermodor insistí que l'hostaler begués amb ells. Mentre bevien, ja un xic enterbolits, Turi comentà, com aquell qui no vol la cosa:
-Aquest vi és encara més bo que el que ens va regalar el Dux Maximí.
El taverner obrí uns ulls com unes taronges, però no digué res. Els altres seguiren menjant i bevent assossegadament.
S'havia fet completament fosc. Hermodor demanà el compte. El taverner, sense cap vacil.lació, digué una quantitat exorbitant. Turi, arborat, l'anava a agafar pel clatell, quan l'home, sense immutar-se, afegí:
-El noiet està inclòs.
Hermodor esclafí en una gran riallada, i, obrint l'escarcella, posà cinc monedes d'or en mans del taverner. Aquest les prengué amb una reverència, i adreçant-se al petit blemi, digué:
-Arreplega les teves coses i ves-te'n amb aquests senyors.
-I no oblidis l'instrument de música!- afegí Turi.
El petit blemi desaparegué i en un cluc d'ulls tornà amb un farcellet de roba i la vara dels óstraka, que feia servir de crossa. Sense dubtar-ho ni un moment es posà al costat d'Hermodor. Aquest li passà la mà pels cabells tot dient-li:
-Posa't una esclavina, que a fora fa fresca.
I tots quatre, acompanyats per un dels camperols que duia una torxa, s'encaminaren al moll. Al vaixell Turi aparià un habitacle sota l'escala del castell de popa, davant per davant de la cambra d'Hermodor. El noi hi deposità el seu farcellet i la vara dels òstraca i demanà què havia de fer.
-Espera- digué Turi-. De seguida començaràs a treballar.
Turi féu acudir tota la tripulació, encengué la llàntia al davant de l'altaret d'Isis i demanà al petit blemi que recités una pregària en la seva llengua. I quan tots esperaven una seqüència d'espinguets estridents, el noi, amb els braços enlairats, entonà amb veu profunda i vellutada un salmeig melancòlic i allargassat que s'escampà sobre les aigües del Nil platejades per la lluna plena. Quan acabà, romangueren tots en silenci, commoguts, sense saber que fer. Orsíesi, amb tota naturalitat, s'acostà al minyó i digué:
-Isis demana que prenguem cura del seu fill. Apa, minyó, a dormir.
I agafant-lo per un braç l'acompanyà al seu cambró, el féu ajaçar i provà de tapar-lo amb la roba que duia al farcellet; però era tan esquifida que no el cobria del tot. Aleshores Hermodor portà la seva capa i l'embolcallà de cap a peus. Al voltant tothom ronsejava i ningú no feia acció de retirar-se fins que en la quietud de la nit fluvial la respiració compassada del petit blemi els féu avinent que Horus ja es trobava amb el seu pare Osiris sobre la ruta dels estels invisibles navegant vers la Porta de Llevant.

Dijous 25 de PAOPE
Despuntava el dia quan Turi, sigilosament, desvetllà quatre homes i els manà d'agafar els rems. Una estranya albaïna planava sobre la vall del Nil. El riu estava quiet com una bassa d'oli.
-Es congria una tamborinada- argumentà.- De moment, aquesta calma pot durar algunes hores, i el nostre amic comença de frisar-se per arribar a Filé. Haurem de vogar.
Els homes començaren de vogar mentre Turi s'instal.lava a l'arjau i mantenia el Rois el més a prop possible de la ribera. Al cap d'una estona s'endormiscà, i tot d'una sentí que li estiraven la túnica i vegé al seu costat el petit blemi que li demanava:
-Què haig de fer?
-No has de fer res, Razès. Torna-te'n al jaç i no et llevis fins que et vingui a cridar.
El noiet no es mogué.
-Que no em sents?- remugà Turi.
-És que m'agradaria quedar-me aquí al teu costat mirant el riu -murmurà Razès.-Em plau sentir xarbotar l'aigua.
-Bé, doncs, embolica´t amb la capa i seu al damunt d'aquestes cordes. I si et ve la dèria de cantar, no te'n estiguis.
Però el minyó no cantà, i al cap de poca estona s'havia tornat a adormir amb el cap sobre els peus de Turi.
-Aquest vaixell aviat semblarà una escola flotant - mormolà el barquer, gens ni mica consirós.
Quan el sol començà d'incendiar de nuvolades rogenques les muntanyes aràbigues, Hermodor comparegué a coberta. Esguardà en silencia els remers i s'apropà a Turi, que feia l'orni mirant cap a la riba de llevant.
-Quan em toca?- digué senzillament Hermodor.
-A hora terça. Aneu a esmorzar i després, si us abelleix, veniu a agafar l'arjau. I endueu-vos aquest dormilega, que Orsíesi el faci menjar, vejam si l'engreixem una mica.
Razès s'havia desvetllat i, arrapat als peus de Turi, fitava Hermodor amb rostre expectant.
-Anem, Razès- digué Hermodor agafant-lo d'una mà-. Em sembla que Orsíesi ens ha preparat uns bunyols de mel que ens en lleparem els dits.
A hora terça, amb el sol ja alt i amb un temps cada vegada més brúfol, Hermodor ocupà el seu banc de remer. A la primera embranzida començà de singlotar amb espetecs de fuet. Els altres remers deixaren anar els rems i es cargolaren de riure sobre els bancs. El mariner que estava a l'arjau els escridassà:
-A vogar, trinxeraires! Si ens ho prenem així no arribarem a Syene ni per la propera inundació!
-Han estat els bunyols de l'Orsíesi- explicà Hermodor impertèrrit-. Tot garbellat, eren més de vent que de mel.
A hora sexta, quan s'anava a rellevar el torn de remers, esclatà la torbonada que s'havia anat congriant tot el matí. Passat el primer ruixat, Turi decidí solinejar el vent, que venia del desert líbic, i féu caçar tota la vela. El Rois, gemegant i fent capcines, tallà l'aigua riu amunt pel mig del corrent.
A mitja tarda, quan la tempesta hagué amainat i el Rois navegava amb vent del noroest, Hermodor convocà Turi i Orsíesi al davant de l'altar d'Isis i demanà que anessin a cercar Razès que, coix i tot, s'enfilava pels aparells com un esquirol i repassava el cordam. Quan estigueren tots aplegats a la petita estança, Hermodor desenrotllà un full de pergamí i llegí l'escrit que havia redactat en llengua grega:
"Jo, Hermodor de Tebes, ciutadà romà, resident a Constantinoble, atorgo a Razès de les Maragdines la manumissió completa i incondicional, i el poso sota la custòdia del sacerdot major del santuari d'Isis de Filé, amb una dotació de dos-cents solidi que s'hauran d'esmerçar en la seva manutenció i en la seva educació. Signen amb mi com a testimonis Turi de Licòpolis i Orsíesi el Vaixeller. Sobre el Nil, el dia 25 de Paope de l'any tercer de l'emperador Marcià."
Hermodor deposità el pergamí sobre l'ara d'Isis i el signà amb una ploma curta que tragué de la seva escarcella; després signaren Turi i Orsíesi. Aleshores Hermodor enrotllà el pergamí i el posà a les mans de Razès, que s'ho mirava tot sense entendre de què anava, i li digué:
-Ara ets un home lliure, Razès; pots anar allà on vulguis.
El noi prengué el rotllo, se'l mirà amb incredulitat i a la fi s'adreçà a Turi:
-Vol dir que ja no soc un esclau i que podré tornar amb la meva gent?
-Així és- respongué Turi-. Però el senyor ambaixador t'ha dotat amb dos-cents solidi per a que puguis educar-te a Filé. Aprendràs a escriure grec i egipci i perfeccionaràs la teva art musical. Et convé d'acceptar-ho. De tornar a les teves muntanyes sempre hi seràs a temps.
Razès quedà una mica pensatiu; al capdevall s'acostà a Hermodor, li agafà la mà i li digué senzillament:
-Gràcies, romà.
Després s'adreçà a Turi:
-Sí, em quedaré a Filé amb els sacerdots blemis, però aniré al meu país així que pugui. I ara què en faig, d'això?
Turi suggerí:
-Pots confiar-ho a algun de nosaltres fins que arribem a Filé.
-Molt bé, m'ho pots guardar tu, oncle Turi?
Tothom esclafà a riure.
-Només faltava això! - exclamà Turi- Ara col.leccionaré nebots al llarg del Nil. Dona'm, dona'm, sí que t'ho guardaré. Ara, escampa la boira.
Quan foren a coberta, Orsíesi s'inclinà cerimoniosament davant de Razès i li amollà:
-El senyor ciutadà blemi es dignarà d'ajudar-me a pelar cebes pel sofregit?

Riu amunt, les muntanyes aràbigues s'anaven apropant a la vall fluvial formant feréstecs espadats que es reflexaven a les aigües calmoses del Nil. De tant en tant, la cadena rocosa es trencava per deixar pas a fondals pedregosos i a fraus amb còrrecs eixuts que propiciaven una minsa vegetació de matorrals d'un verd alatrencat. No s'hi veia ni un sol habitatge. La riba occidental era un xic més galdosa; les muntanyes la cenyien de lluny i a les planes la inundació havia deixat una sobrefaç de llim vermellós que el sol encara no havia assecat. Damunt dels turons s'albiraven alguns llogarrets d'aspecte miserable.
A entrada de fosc Turi féu amarrar el Rois a unes estaques de fusta encaixades a una roca de la riba dreta. A terra no hi havia res per anar a veure, de manera que, després d'un sopar lleuger, tothom se´n anà a dormir per si a l'endemà calia matinejar. A mitjanit la lluna plena s'obrí pas entre dues crestes dels cingles aràbics i inundà la vall del riu d'una lluminositat suau i lletosa. Al vaixell tots dormien, i ningú no se n'adonà. La lluna, tanmateix, seguí el seu curs deixant riells de plata sobre les aigües del riu d'Egipte.

Divendres 26 de PAOPE
A hora primera es desvetllà un ventijol del nord que fou ràpidament aprofitat per hissar tota la vela i navegar riu amunt arran de la ribera oriental, menys exposada a ensorraments. El que d'antuvi semblava una ramiola escadussera s'anà afermant i esdevingué un vent llarguer que xiulava a les drisses amb gran gaubança de la tripulació. Com que res, ni a una banda ni a l'altra, invitava a aturar-se, el Rois navegà sense parar fins al congost d'Horemheb. Orsíesi entretingué la gent amb àpats imaginatius i, posat que ja s'apropaven a Syene, on podrien fer provisió de tot, Hermodor declarà que, al seu parer, seria vergonyós arribar a la fi del viatge amb el celler encara reblert. I com que tothom hi estigué d'acord, s'afanyaren de fer tot el possible per a que la dignitat de l'expedició no quedés compromesa. El cas és que, al capvespre, quan travessaven el congost d'Horemheb, els dos penya-segats que estrenyen el riu s'enviaven de l'un a l'altre les estentòries cançons marineres dels tripulants del Rois acompanyades pels óstraka de Razès, provocant un temperi com si un exèrcit s'estés enardint per entrar en combat. Feia lluna plena, i hagués estat possible navegar de nit, però, escatides les condicions de la tripulació, Turi considerà més prudent fondejar al portitxol de la pedrera i esperar la sortida del sol.

Dissabte 27 de PAOPE
El ventet del nord, sense ser res de l'altre món, no aflacava. Turi féu apariar tota la vela i, abans de la sortida del sol, el Rois ja navegava decidit riu amunt. A mig matí ja tapava Embo. Hermodor volgué fer-hi una breu parada per donar un cop d'ull al temple ptolemaic de Sobek, mentre Orsíesi aprofitava per comprar fruita i peix fresc. Hermodor s'endugué el petit blemi per començar d'instruir-lo en les coses hel.lèniques. Arribats al pati del temple, vegeren que s'hi havia instal.lat un gran mercat, bigarrat i sorollós. En passar pel davant d'una parada de roba, Hermodor s'aturà, examinà algunes peces i tot seguit manà al botiguer que emprovés a Razès dos vestits, un de cada dia i un de mudar, el primer amb capotell i el segon amb capa. Razès sortí de l'emprovador guarnit amb una galana túnica curta de llana a la moda romana, cenyida a la cintura amb una corretja de cuiro amb escarsella. La resta de la roba els fou lliurada en un cabàs de vímets.
-Ara anem a comprar calçat, si et sembla- digué Hermodor.
-Sou molt generós amb mi, ambaixador. Com us ho podré pagar?
-Que t'empatolles, minyó? Tot aquest eixovar te'l pagues amb els teus diners, que en tens prous. D'aquí endavant no hauràs de donar gràcies a ningú
Abans d'arribar a la parada del sabater, Hermodor posà a les mans de Razès una moneda d'or, ("de les teves", reblà) tot aviant-lo:
-Arranja't tu sol, i ves que no t'enredin.
Razès, caminant amb calma de terratinent, s'acostà a la botiga. El sabater el repassà de cap a peus i, convençut, li mostrà un parell de sandàlies amb sola de cuiro i unes botes de mitja canya apropiades, explicà, per anar per camins fangosos, com ho eren gairebé tots en aquella època de l'any. Razès s'emprovà els calçats i demanà el preu. Aleshores Hermodor, que s'ho mirava tot de la cantonada estant, fou testimoni d'una feta que mai no s'hagués pogut imaginar. Razès, amb el puny davant del nas del sabater, l'escridassava amb les expressions més enèrgiques de la llengua egípcia, tractant-lo de lladre, aprofitat i explotador de forasters. L'home, atabalat, veient que la gent començava d'aturar-se per veure que passava, prengué el minyó per un braç i el féu entrar a la botiga. Al cap d'una estona Razès en sortia tot cofoi amb els dos parells de sabates lligades amb una tira de pell. Es reuní amb Hermodor i explicà amb tota naturalitat.
-Me'n demanava quatre didracmes i n'hi he donat dos.
Hermodor murmurà tustant-li l'esquena;
-Em sembla que t'hauré de nomenar administrador dels meus negocis. On has après de mercadejar d'aquesta manera?
El noi no respongué de seguida. A la fi, aixecà la vista vers Hermodor i contestà senzillament:
-He estat mercaderia abans que mercader.
I no en parlaren més.
Després d'una ràpida visita al temple de Sobek, força ben conservat, retornaren al vaixell per proseguir riu amunt. El vent seguia favorable. Navegaren tota la tarda i a entrada de fosc arranaren el Rois a un palmerar de la riba oriental. Feia una nit de lluna d'una tebior màgica. Després de sopar, Razès, sense que ningú no li ho demanés, portà el seu instrument i amenitzà la vetllada amb corrandes de pastors en to agut, acabant amb un himne isíac en to greu.

Diumenge 28 de PAOPE.
No tot eren flors i violes sobre el Nil. A la matinada, mentre el sol naixent empolsava de llum blava les aigües del riu, una albaïna moixa s'havia instal.lat a la vall. No valia la pena d'hissar les veles. Turi consultà la tripulació i tothom estigué d'acord que calia fer un esforç per arribar a Syene aquell mateix vespre. Es farien torns de rem de dues hores; tothom hi passaria, excepte Orsíesi i Razès. Orsíesi havia fet bona provisió de queviures i assegurà que els àpats que els anava a preparar passarien a les cròniques d'Egipte. De vi sortien a mitja odrina per cap.
Vuit estadis abans de Souan, la Syene dels grecs, la vall del Nil s'estrenyia considerablement. El riu discorria entre espadats a banda i banda. De tant en tant apareixia una petita plana atapeïda de palmeres. Ni rastre de població. L'estretor del curs feia que el corrent fos força ràpid. Els vaixells que seguien riu avall passaven rabents i xirois. El Rois, minsament dotat per a la navegació a rem, avançava penosament, fins que a un cert moment no avançà gens, i tot l'esforç dels remers només servia per evitar que llisqués corrent avall. Turi decidí amarrar a un illot rocallós i esperar que s'aixequés una mica de vent, cosa que en aquella època de l'any era força probable.
De mig matí a mitja tarda, el Rois romangué amarrat a un esperó de l'illot. Poc després de l'hora nona es llevà un petit vent del desert líbic. Turi decidí voltejar-lo; coneixia bé el seu vaixell i sabia que ho podria fer. Caçaren tota la vela i avararen cap al mig del corrent; vora la riba no hi podien passar perquè la fusta escorava i perillava de topar amb el marge. Turi, auxiliat per un dels tripulants, agafà l'arjau, mentre la resta dels homes s'escampaven per l'aparell a punt de carregar o descarregar d'acord am les ràpides instruccions del capità. D'aquesta manera, poc a poc però seguidet, el Rois anà remuntant el Nil. Passades dues hores, la vall s'aixamplà, el corrent no era tan fort i es podia navegar més arran de la ribera. El vent, persistint en el seu quadrant, era cada vegada més llarguer, i el Rois, disciplinadament, tallava l'aigua com a trot de cavall.
La fosca els caigué al damunt quan encara es trobaven a dos estadis de Syene. A tothom recava d'aturar-se per passar una altra nit en aquella solitud quan tan aprop tenien les amenitats de la vila. D'altra banda, lluïa una lluna plena esplendorosa i no hi havia cap perill de navegar de nits. Seguiren, doncs, prenent la precaució de posar guaitadors a proa i a popa i d'encendre tots els fanals; a hores d'ara Orsíesi ja no mirava prim amb la despesa d'oli. Abans d'acabar la primera vetlla nocturna amarraven el Rois al port de Syene. Malgrat les fatigues del dia, els tripulants volgueren sortir a voltar, i Turi els donà tota llibertat fins a l'endemà. Hermodor, Turi, Orsíesi i Razès romangueren al vaixell, sopant amb tranquil.litat, bevent les darreres escorrialles del celler i fent projectes per l'estada a Filé.

Dilluns 29 de PAOPE
S'havia acabat, ara per ara, de basquejar-se per aprofitar la més petita ramiola de vent. El Rois romandria amarrat al moll de Syene una colla de dies, no sabien quants, encaixat entre les enormes gavarres que transportaven la sienita, el famós granit roig de la contrada.
De bon matí hi hagué escampall de personal. Els mariners establiren torns de vigilància, i els qui tenien lleure es dispersaren per la ciutat, sobre tot pel mercat. Turi anà a visitar els seus clients per emparaular carregaments per a la tornada. Orsíesi i Razès sortiren a furetejar per la vila. Hermodor anà a visitar el tribú del destacament militar per obtenir les darreres informacions sobre els moviments dels blemis.
Souan, la Syene dels grecs, era la darrera població egípcia abans de la primera cascada. La vila s'estenia entre el riu i els roquissars de les muntanyes nubianes. En temps faraònics, la capital del nomos era a Elefantina, l'illa que hi ha davant per davant; Souan era merament un port, un mercat i un barri d'obrers. Els romans havien fortificat la ciutat, molt exposada als atacs dels blemis, i ara era una vertadera ciutadella, els murs de la qual s'enfilaven pels turons del voltant. L'activitat principal de la població era l'explotació de les pedreres de granit roig, amb el qual havien estat bastits moltíssims monuments de l'època faraònica. En els períodes de pau, el mercat era un centre d'intercanvis comercials amb les tribus del desert, nubians i blemis.
Hermodor esbaldí en un tres i no res la seva visita de compliment i s'instal.là a la porta d'una taverna amb un got de vi a la mà, segur de veure passar els seus companys un darrere l'altre. Els primers que comparegueren foren Orsíesi i Razès. El noi s'havia firat una magnifica daga d'acer amb una beina de cuiro, i la duia penjada al cinyell amb un posat tan poc marcial que feia morir de riure. Orsíesi s'havia limitat a mercadejar quatre queviures per a la vesprada, encara que havia començat de mirar preus per l'aprovisionament del retorn. Tot d'una arribà Turi, suat i esverat, cridant:
-Demà és festa grossa a File. Hi ha la processó nocturna del minvant. No ens ho podem perdre.
-Oi tant que no- reblà Hermodor-. Arranjem de seguida l'expedició. Què cal fer?
-El més urgent és emparaular montures i un parell de guies nubians. Tot seguit m'hi poso.
Al cap de mitja hora l'eficient navegant ja havia organitzat l'expedició. Quatre mules, que cavalcarien per torns, dos rucs per a la impedimenta i dos guies especialitzats en l'aconboiament de visitants a Filé. Com que estava segur que tots els tripulants s'unirien al grup, encomanà a un dels seus clients la vigilància del Rois durant la seva absència. La sortida quedà fixada per l'endemà a trenc d'alba. Comptaven d'arribar a File a mig matí.

Thursday, April 23, 2009

EL BARQUER DELS DÉUS. 9

(Quarta part)

Divendres 12 de PAOPE
A punta de dia s'alçà efectivament un bòrees prim. Turi féu guindar tota la vela i el Rois navegà riu amunt arran de ribera per desempallegar-se de la força del corrent. Durant tot el dia el vent anà ratxejant entre el primer i el quart quadrant, de manera que a entrada de fosc pogueren fondejar al moll de Schmin, la Panòpolis dels grecs.
Malgrat les precaucions que havia pres Hermodor per preservar el caràcter privat del seu viatge, el governador de Panòpolis n'havia estat assabentat. Tot just havien amarrat al moll principal de la vila, al davant dels pòrtics de Trajà, un oficial es presentà a saludar Hermodor i a trametre-li una invitació del governador per l'endemà al vespre. L'ambaixador de Bizanci hagué d'acceptar, ben a contracor. Decidiren, doncs, dedicar tot el dia següent a visitar la ciutat. Mentrestant, Orsíesi acudiria a la residència episcopal per concertar una entrevista amb el bisbe Dionisi.
Panòpolis era una vila gran i pròspera, cap d'una província. Antigament havia estat un centre de culte del déu Min, identificat pel grecs amb Pan. L'estàtua ictifàl.lica del déu era famosa per l'allargada del seu fal.lus ("set dits", diu un cronista). S'hi adorava també Horus en la seva figuració d'Haroeris, i Isis. Havia tingut temples aixecats per Tuthmosis III, Ramsès II i Ptolemeu XIV, arranjats per Domicià i Trajà. La ciutat era en l'actualitat el centre cultural més important de la vall del Nil. La població era majoritàriament grega. Els egipcis vivien en un barri que s'estenia riu avall i es dedicaven a la fabricació de teixits de lli, que eren apreciats a tot l'Imperi. Els adeptes de l'antiga religió eren més nombrosos a Panòpolis que arreu d'Egipte. Les famílies patrícies de la ciutat s'havien mantingut fidels a les tradicions ancestrals. Nogensmenys, havien renunciat al culte extern i es limitaven a conrear la cultura grega clàssica. Hi havia nombroses i excel.lents escoles, que acollien alumnes, àdhuc cristians, de tota la vall del Nil. Prosperaven les acadèmies filosòfiques i filològiques, i els tallers dels escribes produïen llibres en llengües grega i egípcia.
La regió de Panòpolis havia estat, en el decennis passats, l'escenari de les facècies de l'abat pacomià Senuti, que, al capdavant dels seus escamots de monjos enderrocadors i apallissadors, recorria tota la comarca depredant llocs de culte i demolint temples, fins al punt que no poques vegades s'havia hagut d'enfrontar amb l'autoritat civil a causa de la il.legalitat i a la violència dels seus mètodes. Tal fou el cas del temple de Pneuit: Senuti irrompé en l'edifici amb els seus monjos i s'endugué el mobiliari sagrat. Els sacerdots el denunciaren al tribunal del prefecte d'Antinòpolis, però al capdavall les autoritats civils hi llençaren terra a sobre i no passà res. Ara Senuti tenia més de cent anys i ja no es movia del seu monestir d'Atribis, prop de Panòpolis, però els seus deixebles enderrocadors seguien fent de les seves per tota la regió. Amb tot, l'accesió de Dionisi a la seu episcopal de Panòpólis havia moderat els conflictes entre els cristians i el fidels de l'antiga religió. Els temples, deia Dionisi, ja cauran sols; no cal arranar-hi parelles de bous.

Dissabte 13 de PAOPE

El bisbe invità els expedicionaris a mig matí del dia següent. Acudiren a la cita Hermodor, Turi i Orsíesi. Dionisi els rebé amb estudiada simplicitat, com si fós un ciutadà qualsevol. No vestia hàbits monacals, com la majoria de bisbes, sinó que duia la túnica curta i l'esclavina dels mestres de retòrica, i així es presentà: un mestre de retòrica a qui les circumstàncies havien obligat a assumir la feixuga càrrega de l'episcopat.
- Com anys fa Sinesi de Cirene, precisà.
La conversa, distesa des del primer moment, tingué lloc en un porxo hipòstil que donava al jardí de la residència episcopal; tots seien en bancs de fusta i vímet al voltant d'una taula parada amb fruita i hidromel (aquest és l'unic punt que després criticà Turi, el de l'hidromel). Dionisi els mostrà alguns còdex valuosos de la biblioteca de l'escola cristiana i alguns ushebtis trobats a les ruïnes del temples i de les mastabes dels voltants. Parlaren una mica de tot. Dionisi i Hermodor tenien molts amics comuns, i els anaren repassant un per un.
-Què sabeu del meu compatriota Cir? -preguntà Dionisi.
-Ara està retirat. Va assolir el càrrec de prefecte del palau arran de la seva conversió al cristianisme...
-El pobre Cir es va cansar de la malvolença dels cortesans a causa de la seva fidelitat a l'antiga religió. En una cort dominada pel fanatisme de la princesa Pulquèria això no era gens fàcil. Cir va claudicar.
-Ja és prou estrany que un bisbe cristià parli d'aquesta manera...
Dionisi somrigué, i proseguí calmosament:
-La meva història corre per totes les boques; de mi n'haureu sentit dir de tots colors. Tanmateix, Hermodor, és ben senzilla, i us la diré en quatre mots sincers. Conec per pròpia experiència el que és viure a contra corrent. El meu llibre de poemes classicistes em donà fama arreu de l'Imperi, però la meva adhesió als déus antics em tancava totes les portes. A la fi em vaig decidir a llegir els llibres cristians; no els productes grofolluts dels monestirs, sinó els grans mestres, els evangelis, Pau, Valentí, Orígenes, Gregori de Nissa... Vaig arribar a la conclusió que la concepció cristiana de la divinitat, del món i de l'home no era molt diversa de la dels nostres savis egipcis, sobre tot dels de la tradició hermètica, que era la que em sentia més pròxima. D'altra banda, veia que la religió ancestral havia entrat ja en la seva última fase, i que anava directa a l'extinció. No tinc vocació d'heroi. Vaig començar d'escriure un comentari de l'evangeli de Joan. M'hi trobava bé. En acabar el primer capítol ja era cristià, a la meva manera, és clar. Mai ningú no m'ha demanat una professió de fe. Jo, com Sinesi, tinc la meva pròpia religió, i deixo que el poble cregui el que els monjos li posen al davant: sants, miracles, àngels, cels i inferns.
-Seguiu treballant en aquest comentari?
-Si, sempre que puc. Les tasques administratives m'aclaparen. Un bisbe, avui, no és res més que un funcionari qualificat de l'Imperi. Així que pugui me'n deslliuraré i em consagraré de ple a les tasques literàries...
-Potser aleshores tornareu als déus dels vostres pares...
-No penso haver-los deixat mai. Les vostres divinitats i les divinitats cristianes són les mateixes amb diversos noms.
Turi interrompé amb vehemència:
-Això mateix declarà Hermodor fa poques nits, quan ens parlava del faraó Akhenaton! Em sembla que vosaltres dos esteu a la mateixa banda.
Dionisi respongué citant un passatge d'Orígenes: "A vegades el que sembla que està fora és a dins, i el que sembla que és a dins està fora".
-Al capdavall -resumí Hermodor amb melancolia- ens llevaran àdhuc el dret a la puresa de la consciència.
Dionisios romangué en silenci, com apesarat. A la fi, posà amistosament la mà sobre l'espatlla d'Hermodor tot dient:
-Quan arribeu al temple d'Isis de Filé tingueu-me present en les vostres pregàries.
Dionisios s'entestà després en acompanyar-los fins al vaixell per saludar la tripulació i oferir-los un odre de vi dolç de les vinyes del bisbat, el mateix, observà, que es feia servir per dir missa.


Diumenge 14 de PAOPE

A mig matí del dia següent el vent del nord s'entaulà francament, i Turi decidí d'aprofitar-lo per navegar fins a Psoi (Ptolemaida), a cinc estadis riu amunt. A primera hora de la tarda atracaren al moll de viatgers de la ciutat, al costat de la galera del dux, que arborava les tres banderes de l'Imperi. Hermodor saltà de seguida a terra portant el seu sarró, i anuncià que passaria la nit a un hostal de la vila i que tornaria al matí del dia següent. Turi i la tripulació es limitaren a vagarejar pel moll sense perdre de vista el vaixell; a la fi s'arrepetellaren als bancs d'una taverna que obria portes prop de l'aigua i passaren la vesprada bevent vi i menjant figues seques.
Ptolemaida Hermiou, Psoi en llengua egípcia, a la riba occidental del Nil, era aleshores la ciutat més gran d'Egipte després d'Alexandria; el dux de les Dues Tebaides havia decidit fixar-hi la seva residència principal. El poblament de Ptolemaida va coincidir amb el despoblament d'Abidos i de Diòspolis Parva, riu amunt. La ciutat era grega de cap a peus. Havia tingut temples dedicats a Zeus, a Dionís, als Dioscurs, a Asclepi i a l'Isis hel.lènica. La tradició local pretenia que Psoi ocupava el lloc de la llegendària ciutat de Tinis, bressol de les primeres dinasties de l'Egipte unificat.
L'any 430, la ciutat havia estat atacada pels blemis arran de la darrera guerra oberta de l'Imperi contra aquells feréstecs pobladors del desert. Des d'aleshores se l'havia fortificat i havia esdevingut el centre d'operacions de les campanyes contra els nòmades d'ambdós deserts. L'habitaven, consegüentment, molts militars amb les seves famílies.
Hermodor pujà a pas lleuger per l'escalinata que duia del moll a l'Àgora de l'Aigua, amplíssima plaça porticada oberta sobre el Nil. A mitja plaça, un cop fora de la vista dels seus companys, aturà un vailet per demanar-li en llengua grega:
-Coneixes la casa de viatgers de Timoteu?
-Si senyor, la conec -respongué el minyó, i es quedà plantat amb una cara d'esmolet que no deixava dubtes sobre el carès que havia de prendre la conversa.
-Au, doncs, acompanya-m'hi -digué Hermodor somrient mentre li posava a la mà una peça de plata. -I encara em faràs un altre servei.
-El que volgueu, senyor -murmurà el noi amb tota naturalitat, sense amoinar-se gens ni mica per esbrinar de quina mena de servei es tractava. I emprengué vila amunt. Sortiren de la plaça per una arcada que donava a la via principal, ampla i ben enllosada. Arribats a una placeta on un antic temple d'Asclepi havia estat matusserament convertit en església cristiana, giraren a l'esquerra i s'endinsaren per un carreró empedrat amb palets, al final del qual, sobre una petita elevació, s'aixecava un decent edifici de maons i pedra, voltat d'un petit jardí de xiprers i llorers.
-Aquest és l'hostal de Timoteu -assenyalà el minyó.
-Molt bé -digué Hermodor. -Vine, entra amb mi i espera'm; et donaré un missatge perquè el portis de seguida.
Hermodor entrà a l'hostal i s'adreçà a un servent que li sortí a l'encontre:
-Vull una cambra amb sala i alcova, amb eixida al porxo.
El servent l'invità a passar i s'afanyà a anar a advertir l'hostaler. Aquest acudí amb catxassa nilòtica, però així que vegé Hermodor s'afanyà de presentar-se amb grans escarafalls de respecte.
-Senyor ambaixador, quin honor per a aquesta casa! En què puc servir-vos?
-De què em coneixeu? -digué Hermodor, sorprès.
-Jo era mestre de sala de l'Hostal dels Mirts, a Antioquia, quan esperàveu la sortida de la caravana que anava a l'Índia. Us vaig servir molts dies, perquè l'expedició es va endarrerir degut a la fugida de dos guies del desert.
-Ara us recordo. Vejam, doncs, si em serviu tan bé a Ptolemaida com en vau servir a Antioquia. De moment vull banyar-me i adobar-me, i al capvespre em tindreu preparat el sopar.
Hermodor demana un test i un càlam i escriví un missatge que ficà en una escarcella que li facilità l'hostaler. Féu cridar el vailet, que s'esperava a la porta, i li encarregà de dur el missatge immediatament al palau del dux, dient que esperava resposta. El noi, esperonat per l'hostaler, sortí a correcuita.
Hermodor es banyà a la piscina de l'hostal, reposà una mica i es posà la túnica de personatge àulic que duia ben plegada al sarró. Tot just havia enllestit aquestes operacions que arribava el vailet acompanyat d'un decurió de les tropes imperials, el qual saludà respectuosament el senyor ambaixador i li féu saber que el dux l'esperava aquella mateixa tarda a la seva residència oficial. Hermodor despatxà l'oficial anunciant que dintre d'una hora acudiria a la cita. Tot seguit manà que donessin berenar al vailet, i mentre el noi s'afartava de bunyols de mel, Hermodor el sotmeté a una cenyida enquesta sobre la gent de Ptolemaida i la vida del carrer, matèries en las que el qüestionat es mostrà summament expert. La població de la ciutat, explicava amb la boca plena, era majorment grega, i els egipcis que hi vivien estaven totalment hel.lenitzats; ell mateix era d'origen egipci, però parlava poc la llengua del país, perquè no sortia mai de la ciutat. A la vila hi havia un bisbe i una catedral, però cap monestir. De fet, els monjos tenien prohibit d'entrar a la ciutat, encara que hi venien disfressats de camperols o de capellans de poble. Corria molt diner, perquè, després de l'atac dels blemis de vint anys abans, la ciutat s'havia reconstruït i engrandit i havia esdevingut la residència del dux de les Dues Tebaides.
L'un ben banyat i l'altre ben berenat, Hermodor i el vailet, a mitja tarda, s'encaminaren al palau del Dux.
La residència ducal era una vertadera ciutadella, bastida a l'extrem noroest de la vila, de cara al desert. S'hi accedia per un pont llevadís, davant del qual hi havia la torre del cos de guàrdia. Hermodor acomiadà el vailet i fou acompanyat per un oficial a l'interior de la fortalesa. Travessaren el pati d'armes, pujaren per una escalinata de graons molt planers, entraren al cos de l'edifici i, sense dilació, l'ambaixador fou introduït a la presència de Maximí, Dux de les Dues Tebaides.
Maximí rebé Hermodor amb una afectuosa abraçada. S'havien conegut a la cort de Constantinoble en temps de l'emperador Teodosi II. El Dux havia estat advertit del viatge d'Hermodor a la vall del Nil, i l'esperava per consultar-lo sobre un afer de summa importància, sense parar esment al caracter privat del periple de l'ambaixador. Els dos dignataris s'assegueren l'un a cada costat d'una gran taula de fusta sobre la que hi havia estès un mapa de l'Alt Nil, de Núbia i dels oàsis. Un servidor s'acostà amb una gerra de vi, però Hermodor anuncià que només beuria hidromel.
Conferenciaren tota la tarda, fins a entrada de fosc. Un taquígraf prenia nota de tot allò que li indicava el dux. Feien correr petites fitxes de colors amunt i avall del mapa. Examinaren plecs de documents. Consultaren un oficial del cos d'exploradors. A la fi, Maximí s'alçà i, posant la mà sobre l'espatlla d'Hermodor, que bebia la seva quarta copa d'hidromel, digué amb un to de veu que traspuava emoció:
-L'Imperi i els habitants de la vall del Nil us estaran agraïts de la difícil tasca que us heu compromès de dur a terme. Per la meva part, ja sabeu que sempre he estat un admirador de la vostra doble faceta de diplomàtic i d'escriptor. No cal dir que us ofereixo el meu recolzament en tot allò que volgueu emprendre. Malauradament, pel que fa al futur de la vostra antiga religió, els beneficis del nostre agraïment seran forçosament limitats degut a l'aferrissada oposició dels estaments cristians.
- Ho sé prou bé, Maximí -respongué calmosament Hermodor-. Obrarem pel bé del poble egipci, del qual formem part. La nostra religió està a les acaballes i res no la podrà salvar. Filé, si tot va bé, esdevindrà una bombolla de l'Antic Egipte escapada del temps.
Els dos homes s'acomiadaren afectuosament. Maximí acompanyà el seu visitant fins al pati d'armes, oferint-li una escolta fins al seu allotjament. Hermodor refusà l'oferiment al.legant el caràcter privat de la seva visita, travessà el pont llevadís i s'afanyà a recòrrer els carrers ben empedrats de Ptolemaida per arribar al seu hostal abans que no es fes fosc del tot. Estava mort de fam.
L'hostaler, assabentat pel noi de la visita d'Hermodor a la residència del dux, l'esperava un xic inquiet. Anuncià que el sopar seria servit de seguida a la sala de l' apartament, i se'n ocupà ell mateix. De primer pujà un pastís de porros i cebes adobat amb fonolls. Després oferí dues guatlles farcides amb pinyons, la menja típica, explicà, de Ptolemaida. El plat fort fou un civet de llebre amb peres. El vi, blanc del Faium. Per postres, formatge de llet d'euga i un cistell amb una gran varietat de fruites. Hermodor menjà de bona gana, begué moderadament i, havent despedit el servei, sortí a la balconada i s'assegué a un banc encoixinat per prendre la fresca i contemplar la lluna creixent. Allí s'estigué llargues hores meditant sobre la conversa que havia tingut amb el dux Maximiní i sobre el que convindria explicar a Turi i als altres acompanyants del vaixell. A la matinada, bo i enfredorit, es retirà a l'alcova per descansar.

Dilluns 15 de PAOPE
L'endemà matí, no gaire d'hora, Hermodor es presentà a la passarel.la del Rois. El sorprengué trobar una munió de tafaners al moll, arran dels norais als que s'amarrava el vaixell. Els seus homes estaven xirois i riallers.
-Us veig molt esverats- que els clavà.
-N'hi ha per això i per molt més, Hermodor- respongué Orsíesi, que estava tot atrefegat a l'entorn d'uns coves-. Veureu; a punta de dia han abordat el vaixell un escamot de soldats i han deixat a coberta dotze coves reblerts de queviures dels més fins: carns confitades, formatges, embotits, oli d'oliva, fruits secs, fruita fresca i dos bocois de vi, un de blanc i un de negre. I encara olives negres del Faium, panses del Delta, pastissets de Coptos, alls d'Assiut, pebre i una odrina de vi dolç de Xipre. I han filat sense dir ni ase ni bèstia. Suposem que hi teniu alguna cosa a veure...
-Una mica, potser sí -murmurà Hermodor-. És un obsequi del dux Maximí. Ja us en faré cinc cèntims de tot el que hem parlat. Ara, si tot està llest, salpem.
-Tot està a punt menys el vent -rondinà Turi-. El poc que fa bufa del sud.
-Per aquesta vegada pararem els rems -suggerí Hermodor-. Hem de marxar; hi ha massa xafarders al moll que fiquen el nas en el que estem fent.
-Apa, doncs. Au, homes, armeu els rems!
Els mariners tragueren els rems de les estibes i començaren d'instal.lar-los en els corresponents escàlems. Aleshores succeí quelcom que els deixà tots garratibats, un esdeveniment que els donà tema de conversa per tota la resta del viatge.
El Rois havia amarrat a poca distància de la galera imperial, que estava permanentement aparellada per salpar. Un oficial de la galera es presentà a la passarel.la del vaixell i demanà pel patró. Turi acudí ràpidament amb cara de pomes agres, tot remugant "què volen aquests, ara". Baixà al moll i es disposà a escoltar l'oficial. Aquest demanà amablement:
-Què voleu fer amb aquests sis rems?
-Vogar riu amunt, fins que giri el vent.
-Aneu molt lluny?
-Voldríem arribar a Abidos aquest vespre.
-No hi arribareu pas. El corrent és molt fort en aquest sector del riu.
-Si no hi arribem avui hi arribarem demà. No tenim cap pressa.
-El comandant diu que us podríem remolcar dos estadis fins a un indret on el riu s'eixampla i podreu navegar arran de la ribera, on no hi ha tant corrent.
Turi quedà tan esbalaït que no poguè articular ni un mot. Des de la coberta del vaixell, la tripulació observava encuriosida. Hermodor s'havia retirat al castell de popa i seguia els esdeveniments més divertit que sorprès.
L'oficial continuà imperturbablement:
-Us passarem un calabrot, traveu-lo bé. Aneu-vos posant de proa enfora.
I amb la mateixa catxassa que duia en venir es retirà cap a la galera. Un cop hagué pujat a bord, ressonà un reguitzell d'ordres i de renecs, i la galera s'omplí d'una activitat frenètica. Una vintena de soldats desembarcaren i s'adreçaren fent xerinola a una taverna que hi havia al començ dels pòrtics. La passarel.la fou llevada. Dos soldats amollaren les amarres. El primer ordre de rems començà de bellugar-se, d'antuvi amb un desgavell total, però aviat de manera ritmada, sense tocar aigua encara.
Un tripulant de la galera llançà un llibant amb un ruixò sobre la coberta del Rois. Els homes de Turi s'afanyaren a agafar-lo i a lligar-lo a l'armella de sirga. Altres saltaren a terra, amollaren l'amarra i, tornats al vaixell, retiraren la passarel.la.
Al moll, una gernació expectant seguia les maniobres.
La galera, a cops de rem lentíssims, es posà en moviment. El calabrot es tibà, el Rois féu un bot i es separà de la riba amb una estrebada.
-Tot va bé?- cridaren des de la galera.
-Tot va bé- respongué Turi.
La galera eixí del port majestuosament, seguida del Rois, que al seu darrere semblava un gosset perseguint un elefant. La gentada que s'ho mirava des de la riba esclatà en crits i visques. Els mariners de la galera saludaven enriolats com si sortissin de campanya. Els del Rois encara no s'havien recuperat de la seva sorpresa i prou feina tenien de mirar que el vaixell no fés tentines amb les onades que aixecava la galera, que tot i així navegava amb un sol ordre de rems.
Amb tot aquest trasbals s'havia fet migdia, i Orsíesi serví un àpat fred preparat amb una selecció de les viandes enviades pel dux.
-Aquest Maximinus! -comentà Turi tot xarrupant un tall de meló- Tan amics éreu, Hermodor?
L'interpel.lat féu un gest evasiu i es concentrà en la pera d'aigua que estava mossegant. Però quan el refrigeri hagué estat enllestit i els vaixellers s'hagueren escampat pel bastiment, Hermodor féu signe a Turi i a Orsíesi i tots tres s'aplegaren al castell de popa amb un got de vi a la mà.
-Érem coneguts -reprengué Hermodor-, encara que no es pot dir que fóssim amics. A la cort imperial no s'hi fan amistats; enemistats sí, tantes com vulgueu. Ell empaitava un càrrec al consell imperial, i l'emperador m'empaitava a mi perquè li fes les feines brutes... Bé, anem als nostres afers. És el cas que Maximí ha rebut l'encàrrec de negociar una pau definitiva amb els blemis, quelcom més que les treves que fins ara s'han anat acordant i que no han durat més enllà d'una inundació.
-Un dels pitjors atacs dels blemis va tenir lloc aquí precisament, a Ptolemaida, ara fa uns vint anys -contà Orsíesi-; aleshores la ciutat encara no estava fortificada. Els assaltants, sobrevinguts per sorpresa a l'empar d'una tempesta de sorra, anaven sobretot a la recerca de botí, però així i tot va haver-hi bastants morts i alguns incendis. Jo vaig acudir-hi perquè tenia un germà que s'ocupava de les fonts de la vila.
-Doncs bé -proseguí Hermodor- , és arran d'aquest estrall que Ptolemaida fou fortificada i ha esdevingut la residència del Dux. Maximí acarona un projecte de pau i d'aliança que pot interessar als blemis, però abans d'endegar converses oficials voldria sondejar les intencions dels principals cabdills d'aquest poble. Atès que els blemis són tots fidels de l'antiga religió egípcia, Maximí pensa que la nostra mediació podria desbrossar el camí de les futures negociacions.
-Vaja -exclamà Turi-, que us ha propsat una ambaixada prop dels genets del desert.
-No ben bé -proseguí Hermodor-. Maximí pensa que la persona més indicada fóra Pinedjem, però sap que la seva ancianitat és un impediment per arriscar-se a un penós viatge a través del desert. Aleshores ha pensat en Nimlot, que gaudeix de molta autoritat entre els devots de la vall del Nil.
-Maximí sembla molt ben informat de les nostres coses...
-No te'n podries fer cabal. Ho sap tot...En fi, no té res d'estrany. És la seva feina.
-Què penseu fer?
-A Filé parlaré amb els sacerdots blemis que hi viuen. Després, al retorn, m'aturaré altre cop a Tkou per escatir l'afer amb Pinedjem. Si hi està d'acord, anirem a fer la proposta al temple de Thot de Terra Endins.
-On caldrà anar a trobar els blemis?
-A les muntanyes Maragdines. Allí resideix el que és reconegut com a príncep dels blemis del nord. El mes de Tobe, el gener, seria l'època més adequada per fer l'expedició.
-Jo en sé dos que voldran afegir-s'hi...
-Vols dir els petits escribes? És massa ardu...
-Em consta que ja són coneguts entre els sacerdots blemis com a escribes de la llengua sagrada. La seva presència podria esdevenir molt eficaç.
-Potser sí, però no crec que Nimlot hi consenteixi. De totes maneres, n'hi parlarem.
El Rois, remolcat per la galera imperial, solcava l'aigua amb una rapidesa esglaiadora. Els homes estaven alegrois i, sense descurar la vigilància, intercanviaven plagasitats i crits amb els tripulants de la galera que, vagorosos, s'havien agombolat a popa per mofar-se de les guimbades d'aquell nan que empaitava un gegant.
Aigües amunt de Ptolemaida les muntanyes es desplomaven sobre el Nil formant espadats rocallosos en les angostes afraus dels quals s'albiraven nombroses tombes d'espelunca.
-Cosa grega -observà Orsíesi displicentment.
Passada l'illa dels Gripaus, el Nil s'eixamplava i era possible costejar fora del corrent central. La galera s'aturà i el contramestre cridà que amollessin el calabrot de sirga. Els del Rois s'afanyaren a fer-ho, i a l'ensems hissaren les veles del trinquet per posar-se al paire mentre armaven els rems. La galera desplegà tota la vela, i, virant cap el mig del corrent, lliscà plàcidament riu avall aprofitant una ramiola de vent del sud. Dret al castell de popa, el capità alçà els braços per saludar els del Rois.
-Vinga, a vogar, i en un parell d'hores serem a Ebot -esgaripà Turi més content que un gínjol.
La remunta els costà gruar més del que esperaven, perquè sovint s'havien de situar al mig del corrent per esquivar els sorrals de les riberes. Amb tot, a primera hora de la tarda llançaren l'àncora al davant de l'antic canal d'Abidos, a la riba occidental del Nil, ja impracticable per a qualsevol embarcació. Turi proposà fer nit al vaixell, perquèEbot, l’Abidos dels grecs, es trobava a dues bones hores de mal camí terra endins. Mentre Orsíesi preparava un festí faraònic amb els queviures oferts pel dux, Turi i un altre vaixeller arriaren el bot i vogaren fins a la ribera per anar a un llogarret que s'endevinava entre el palmerar per tal d'emparaular tres muntures per cavalcar fins a Abidos l'endemà al matí.
A hora foscant s'aplegaren tots a coberta al voltant de la taula que Orsíesi havia parat. El sopar durà tres hores llargues, atesa la calma solemnial que els egipcis solien posar en aquesta mena d'afers. Com que de dia encara feia calor, Orsíesi va oferir al consum els productes més peribles, tot arrosat amb espessos vins negres del Faium. El pa, de froment, era del que només es veia a les taules dels terratinents.
Aquella nit, al Rois tothom dormí profundament. Com que estaven ancorats lluny de la ribera, no calgué establir torns de guàrdia. La lluna creixent vetllava per tots.

Dimarts 16 de PAOPE
Els desvetllaren els xiulets dels mulaters, que ja tenien a punt els cavalls per anar a Abidos. Hermodor, Turi i Orsíesi s'afanyaren a desembarcar, sense temps ni de rentar-se la cara. Muntaren en tres cavalls de sella, forts i mansois, que els mulaters duien agafats per les morralles. En hora i mitja arribaren a Ebot, poble gran d'aspecte deixat i miseriós.
Ebot, l'Abidos dels grecs, havia estat la gran necròpolis de les primeres dinasties egípcies. Però el seu esclat li vingué de la tradició segons la qual amagava una tomba en la que es conservava el cap d'Osiris. Abidos esdevingué un indret de peregrinatge osiríac. Molts devots, entre ells diversos faraons, s'hi feren bastir monuments votius, des de temples grandiosos fins a senzilles esteles de pedra. La ciutat, que havia estat gran i pròspera, era ara una població grandassa allargassada a les vores d'un canal obstruït des de feia qui- sap-lo, sota la perpètua amenaça de les sorres del desert, contra les quals s'havia construït un mur de defensa.
A l'època ptolemaica el culte d'Osiris anà essent gradualment substituït a Abidos pel culte de Serapis. Més endavant, el gran temple de Seti I, denominat el Memnonion, esdevingué el centre d'un cèlebre oracle del déu Bes, oficialment clos l'any 359 però molt freqüentat encara. De fet, el santuari de Bes era a hores d'ara un dels temples oberts més importants de la vall del Nil, amb una dotzena de sacerdots com a residents ordinaris.
Els expedicionaris deixaren les cavalcadures a una guingueta amb aspecte d'hostal de peregrins i concertaren el retorn per a primera hora de la tarda. Tot seguit Orsíesi, que coneixia els topants, els guià vers l'entrada principal del temple de Seti I.
El grandiós edifici estava gairebé intacte. Només a un angle de la muralla s'hi havien bastit algunes cases aprofitant l'enderroc d'antigues capelles. Pujaren per la rampa i passant entre els dos pilons, sense porta, entraren al primer pati, en el qual creixien alguns sicòmors amb aspecte de ben regats. Passat el segon pati entraren a una primera sala hipòstila, i després a una segona sala; al fons d'aquesta s'obrien set capelles, sense cap estàtua, però netes i polides. Al davant de la capella del mig hi havia un home d'aspecte camperol revestit amb una túnica sacerdotal de lli amb una estola blava encreuada sobre el pit. Estava assegut a terra en posició d'escriba. El sacerdot fità els nouvinguts sense sorpresa. Orsíesi se li atançà i li parlà a cau d'orella. L'home s'alçà i avançà somrient vers els visitants, tot dient:
-Benvinguts al temple d'Osiris i de Bes. Que els déus us donguin pau i prosperitat.
-Que ells us protegeixin -respongué Hermodor-. Sou el sacerdot d'aquest temple?
-Un d'ells.
-Quans sou, si es pot saber?
-Ara com ara, residim aquí dotze sacerdots, i sis més van i venen per tota la contrada.
-I ningú no us destorba?
-Estem ben protegits per la població dels voltants, tota fidel a l'antiga religió.
-Però els monjos no han provat de foragitar-vos?
El sacerdot somrigué.
-No s'acosten per aquí, malgrat que tenen permís per transformar el temple de Nectanebo en monestir. Temen el déu Bes.
-Si el temen és que hi creuen.
-A vegades penso que hi creuen més que nosaltres... Per a ells els déus egipcis són diables, ben reals, però.
El sacerdot, havent comprovat que no hi havia cap més peregrí, s'oferí per ensenyar-los el temple.
Al segon pati els féu admirar els baix relleus de Ramsès II amb la seva extensa inscripció jeroglífica.
-Llegiu els jeroglífics?
El sacerdot inclinà el cap i respongué, mirant a terra:
-Malauradament, cap de nosaltres coneix la llengua sagrada. El darrer escriba que la coneixia va morir fa més de trenta anys. Els sacerdots d'aquest temple som tots fills de la contrada. Pertanyem a la quarta classe sacerdotal; no tenim ni tan sols un estolista, encara que ens guarnim amb els arreus de les classes superiors... La disciplina s'ha relaxat, fem el que podem.. o el que volem.
-Però no heu trobat ningú per ensenyar-vos?
-Qui hauria pogut fer-ho? Sabeu prou bé que no queden altres escribes que Pinedjem a Tkou i algun vell sacerdot a File. A més, nosaltres som masa rústecs per aprendre una cosa tan difícil. Amb penes i treballs hem après el grec.
Passaren a la segona sala hipòstila, on el guia féu observar la qualitat de la decoració de l'època de Seti I. Les set capelles estaven adornades amb magnífics relleus, extraordinàriament ben conservats.
-Tot això està molt ben entretingut -comentà Hermodor en to elogiós.
-En obra d'art hi entenem una mica més. Tenim cura dels monuments i àdhuc els restaurem. El nostre taller ha estat autoritzat pel dux.
Sortiren del temple i, voltant la muralla, passaren pel davant d'un edifici llarg i baix, amb multitud de portes; era la residència dels sacerdots. Cadascun tenia la seva cel.la, com una petita casa, amb un pati a la part del darrere, explicà l'acompanyant. Tot seguit entraren al llarg corredor que duia a l'osireion, és a dir, a la tomba d'Osiris, que havia estat en realitat el cenotafi de Seti I. Després del corredor venien dos vestíbuls profusament decorats amb textos del Llibre dels Morts. La sala gran representava una illa voltada per un canal, sense cap pont d'accés, símbol, explicà el sacerdot, del turó primordial de la creació del món. Al fons de tot s'obria una altra sala el sostre de la qual estava decorada amb representacions astronòmiques que suscitaren en Hermodor un interès vivíssim.
-M'esbalaeix la qualitat d'aquestes pintures i el seu bon estat de conservació -reblà.
-Des de temps antics sempre hi ha hagut sacerdots en aquest temple. Això, i el clima, fa que tot estigui intacte.
Quan tornaren al davant del temple de Seti I trobaren un home i una dona que duien un cistell tapat amb fulles de palmera. Parlaren amb el sacerdot i aquest, tot seguit, s'acomiadà dels visitants i entrà al temple amb els nouvinguts.
-Què van a fer?- tafanejà Hermodor.
-Van a consultar l'oracle de Bes- informà Orsìesi.
-I què és el que consulten?
-Qüestions familiars i de salut .
-I com respon l'oracle?
-Per mediació del sacerdot, evidentment. Els lliurarà un test o un pergamí amb la resposta, en grec o en egipci. A canvi, els devots fan una ofrena pel manteniment dels sacerdots.
-No acabo de veure com amb els productes d'aquest cistellet que he vist es pot mantenir tota aquesta fàbrica i una comunitat tan nombrosa.
-Això heu de preguntar-ho al vostre amic Nimlot -conclegué Orsíesi, sorneguer.
Mentre recorrien la resta dels monuments d'Abidos, no tant ben conservats, ni de bon tros, com el temple de Seti I, Hermodor anava capficat. A la fi, mentre passejaven per les sales desertes del temple de Ramsès II, amollà sense cap llei de pena:
-Si tot el que ens queda són unes dotzenes de sacerdots ignorants escrivint fórmules màgiques, ja s'ho poden ben endur riu avall.
Acabaren el matí visitant el temple d'Osiris, força enrunat, i les pintoresques tombes dels gossos i dels ibis a la propera necròpoli, que arrencaren d'Hermodor noves expressions de disgust. Després, passant per l'interior de la població, de carrers mal empedrats i plens de brutícia, feren cap a la guingueta, on demanaren de preparar-los un mengim abans de retornar al Rois. Hi arribaren a entrada de fosc, sense cap entrebanc.

Dimecres 17 de PAOPE
De matinada, abans de sortir el sol, s'entaulà un franc bòrees, fred i eixut. Turi desvetllà la tripulació i féu hissar tota la vela; després deixà dos homes de vigilància i manà que tohom tornés a dormir fins que fos de dia. El Rois, tibat pel vent, arrencà riu amunt amb gosadia, il.luminant esblaimadament les aigües amb un fanalet d'oli penjat a proa.
Tres estadis més amunt d'Abidos el riu dibuixava un colze cap a l'est. El vaixell tingué dificultats per fer la bordada, ja que el vent es donava punter del nord. Turi féu amollar la vela de proa i s'aferrà al governall, aconseguint que la fusta navegués mig de bolina. Un estadi més enllà, el riu es redreçà, lliscant correctament de xaloc a mestral. El vaixell féu bona via, i a primera hora de la tarda fondejava al davant de Diòspolis Parva, a la riba occidental del Nil. La ciutat, tot i ser la capital de la província diospolitana, era una població insignificant, un xic apartada del riu, per acabar-ho d'adobar. Oferia un temple d'època ptolemaica mig enrunat, i un gran monestir pacomià a tocar de les muralles. Al vaixell ningú no volgué baixar, llevat de dos homes per fer provisió d'aigua de boca.
Després de Diòspolis, el riu feia mitja volta descarada i es posava a lliscar cap el nord com aquell qui res. Calgué arriar tota la vela, armar els rems i navegar penosament riu amunt amb el vent xiulant a les drisses. Encara sort que Orsíesi seguia produint meravelles culinàries amb els subministres ducals, de manera que els remers vogaren volenterosament amb la perspectiva d'un excel.lent sopar amb vins a dojo.
Hermodor passà tot el dia assegut a una estora prop del castell de popa, mirant el paisatge, escrivint i bebent aigua.
Un estadi més amunt, el riu gira cap a l'est. El vent havia amainat. Hermodor demanà que es desessin els rems i que s'esperessin vents més favorables. Turi féu llançar l'àncora a cinquanta colzes de la ribera i fondejà a la roda. Era hora foscant. La lluna creixent, groguenca i polida, s'aixecava de les muntanyes aràbigues. Orsíesi féu un repic de cassoles i serví el seu sopar ducal. Abans d'anar a dormir, Turi disposà que es fessin torns de guàrdia per vetllar el vent. Mancaven encara deu estadis per arribar a Dendera; el barquer sabia que aquest recorregut era un dels pitjors de la vall del Nil,perquè el riu prenia la direcció d'est a oest, rarament afavorida pels vents.

Dijous 18 de PAOPE
A punta de dia, un ventim del nord els tragué a tots les lleganyes dels ulls més d`hora del que pensaven. Turi decidí aprofitar-lo encara que només fos per un parell d'estadis. El riu, en el seu curs capriciós, es girava ara lleugerament cap el sudest. Amb tota la vela caçada i l'arjau ben aferrat, el vaixell navegava fatigosament riu amunt.
-No us féu il.lusions, -advertia Turi des del timó, -aquest taral.lirot de riu girarà cap el nord-est i ens farà una bona botifarra.
El barquer dels déus el coneixia bé, el seu riu, i prou que se'l estimava, tot i que es permetia amollar-li alguna plagasitat. Efectivament, el sol, que els venia de cara, se'ls va anar posant cap a la dreta, i poc a poc el drap anà quedant flàccid fins que el vaixell s'aturà.
-Arrieu veles i armeu els rems! -cridà Turi mirant de reüll Hermodor. Però aquest, capficat amb els seus papers, no digué res, o potser es féu l'orni. El cas és que al cap de pocs minuts sis remers vogaven riu amunt mentre Turi mantenia la fusta el més a la vora possible de la ribera. Orsíesi de tant en tant treia el cap per l'escotilla i confortava els remers amb pregustacions verbals del dinar que preparava.
El Nil relliscava en calma sòpita per entremig d'una plana ampla i feraç. El conreus, a banda i banda, arrencaven de les mateixes riberes i s'estenien fins a les serralades, que emergien blavoses de l'horitzó. El Rois creuava amb freqüència petits bots de rems i alguna barca de mitjana, tot de caire local. Feia xafogor. Els homes s'anaven alternant als rems, fins i tot Hermodor, que insistí en esgotar el seu torn. A migdia, Turi sospirà i decidí fondejar i deixar-ho córrer fins a mitja tarda; tot garbellat, no anaven per feina, sinó que eren excursionistes, i això tenia els seus privilegis. Tothom hi estigué d'acord. Desaren els rems i s'instal.laren sobre les estores arran del castell de popa, delejant l'àpat que Orsíesi havia proclamat. El cuiner-guia no els defraudà, tot i que els queviures frescos del lliurament del dux ja s'havien acabat. Pogué oferir, nogensmnenys, peix fresc que havia comprat a un falutx que se'ls havia apropat.
A mitja tarda, Turi, que no deixava d'atalaiar l'horitzó, entrellucà per la banda de ponent, sobre el desert, una mena de brufada lluminosa.
-Hi ha tempesta de sorra al desert, -anuncià-; en un tres i no res tindrem el vent de ponent aquí. Au, hisseu les veles, hem d'aprofitar-lo.
D'antuvi fou una ramiola esgarriada en l'albaïna de la vall; després la superfície de l'aigua començà d'arrisar-se, i tot d'una la vela es tibà i el Rois començà de lliscar riu amunt com si l'empaitessin. Els homes saltaven i ballaven sobre coberta llançant crits en honor d'Isis de Filé, que els havia afavorit amb aquella ponentada perquè sabia que peregrinaven al seu santuari.
-Si no amaina, a entrada de fosc amarrarem al moll de Tentore -anuncià Turi tot cofoi.
Però el vent es donà cada vegada més punter, fins que esdevingué un grop que descarregà un ruixat impetuós i refrescant. Turi féu amollar la vela de proa per a que el quillat no reguimbés, s'aferrà al governall i menà la fusta volant sobre l'aigua fins al portixol de Dendera. Fondejaren al mig del moll, amarraren per popa fortament a dos norais i es disposaren a passar la nit. A hora fosquejant, el vent minvà fins a amainar del tot, i una lluna en creixent féu la seva esplendorosa aparició sobre les muntanyes aràbigues. Orsíesi dictaminà que fóra imperdonable no regraciar Isis com calia. Aleshores tregué a coberta la imatge de la deessa que Turi duia permanentment al fons del castell de popa, li posà un pebeter al davant i cremà encens mentre salmodiava una de les antigues aretalogies d'Isis en la llengua sagrada, que no entenia però que sabia recitar. Quan hagué acabat, de la foscor del moll sortí un crit vibrant:
-Glòria a la Mare!
-Glòria! -respongué un cor nodrit d'homes i dones.
Els vaixellers miraren astorats cap a la fosca, i a l'esblaimada llum del fanal pogueren percebre una munió de gent que els contemplava en silenci del moll estant. Un home abillat amb una gramalla blanca, avançà i cridà:
-Espereu-vos un moment, adoradors.
I desaparegué moll enllà. Al cap de poca estona tornà amb un cistell carregat de fruita i amb una odrina d'oli, lliurant-ho tot als navegants. Orsíesi els regracià en nom dels seus companys i prometé que, arribats a Filé, pregarien pel benestar dels fidels de l'antiga religió de Tentore. La gent es retirà en silenci i els del vaixell es disposaren a sopar i a gaudir de les peres, els melons, els dàtils i les nous dels inesperats fidels adoradors de Dendera.

Divendres 19 de PAOPE
Clarejava quan Hermodor, Turi i Orsíesi emprengueren la caminada de dues hores per la via ferrada que duia al recinte antic de Dendera, al confí dels conreus, ara, de fet, en ple desert.
El nom egipci de la vila, Nitentore, o simplement Tentore, preservava el nom antic: Oni de la Deessa. Aquesta deessa era Hathor, a la qual estava dedicat el temple principal, bastit a l'època ptolemaica i romana.
Els pobladors de la contrada s'escampaven per tota la vall, sobretot al voltant del vial que unia l'antiga vila amb el seu port fluvial. L'actual Tentore era poca cosa més que un llogarret aclaparat per la immensa fàbrica del temple.
Tot caminant, els excursionistes encalçaren dues carretes de bous menades per dos bovers. Orsíesi entaulà conversa i els féu explicar on anaven i quina càrrega duien. Els homes digueren que transportaven materials per a la nova església cristiana de Tentore: eines, escales de fusta, totxanes i ciment.
-Ara se’ls ha ocorregut de bastir una església a Tentore -comentà Turi sarcàsticament-, on només hi viuen quatre gats.
-Ben segur que pretenen impedir i asfixiar la devoció antiga -suggerí Hermodor.
-A Tentore ja fa temps que no hi ha culte antic. No és com Abidos. Tentore és un lloc abandonat que només visiten els tafaners. Ja veurem on dimonis basteixen aquesta església.
Després d'un estadi i mig començaren de caminar entre els muntells del desert. Tentore es distingia a ponent com un oasi de verdor. Quan si aproparen, el sol, ja deseixit de les bromes de les muntanyes aràbigues, il.luminava de biaix la immensa mole del temple d'Hathor. Sobtadament Hermodor s'aturà i exclamà:
-Què és això, Turi? Aquest temple està tot pintat de blau i de groc!
Turi somrigué, tot dient:
-Així és, Hermodor, no us ho he dit per donar-vos una sorpresa. El temple de Tentore és un dels pocs temples egipcis que conserven la seva pintura. Ja deveu saber que en temps antic els temples estaven pintats.
-Si, és clar, els temples grecs també ho estaven. Però a Egipte encara no n'havia vist cap de tan lluminosament pintat com aquest. Quin blau més intens!
El poble de Tentore era petit però net i ben agençat, allargassat sobre la via romana. Es veia que les cases havien estat construïdes aprofitant els excel.lents materials dels temples. Els voltants estaven curosament cultivats. Tot plegat, s'hi veia la mà d'una autoritat que havia actuat en temps recents. Els visitants demanaren per l'hostal i un parell de noiets que semblava que els esperessin els acompanyaren a un casa més alta que les altres, edificada al voltant d'un pati central a hores d'ara ple de gent atrafegada. Turi encarregà un esmorzar i mentre esperaven que els servissin s'assegueren a un banc de pedra al porxo, observant els anants i vinents dels paletes i dels manobres que treballaven a les obres de la nova església.
Mentre esmorzaven -rostes de cansalada amb pa acabat de desenfornar i vi de les vinyes de Tentore- l'hostaler se'ls apropà per tafanejar una mica i esbrinar qui eren aquells visitants tan ben guarnits que encarregaven menjar sense demanar els preus. Al cap d'una estona de conversejar semblà que s'havia fet una idea del tarannà dels seus hostes i suggerí com aquell qui no vol la cosa:
-Si us interessés, us puc oferir un guia especial per visitar el temple.
Els tres excursionistes intercanviaren mirades malicioses i al capdevall Turi demanà:
-Què té d'especial el guia que ens oferiu?
L'hostaler agità les mans amb expressió de vaguetat i afegí:
-Bé, es tracta d'una dona que va fer aprenentatge d'aquestes cose antigues a la Casa de Vida d'Abidos, abans que la tanquessin, ara fa vint anys. És molt entesa, els visitants en queden molt contents.
-Molt bé, ja la podeu fer venir. La contractem per tot el dia.
Al cap d'una estona es presentà davant d'ells una dona de mitja edat vestida amb una túnica blanca cenyida al cos per un cíngul de llana blava, amb una cinta blanca al cap que recollia els seus cabells negres i abundosos. Duia penjat a l'espatlla un sarró del que sobresortien tres teies de reïna. Els esguardà un per un en silenci i al capdevall murmurà:
-Em dic Serena. Benvinguts en nom d'Osiris que cavalca sobre el sol ixent.
Els tres visitants s'aixecaren i la saludaren amb una profunda inclinació. A hores d'ara ja sabien que es trobaven davant d'una sacerdotessa. La dona els féu signe que la seguissin i s'encaminà decididament cap el recinte dels temples.
Travessaren la gran portalada del mur exterior, que en alguns trams tenia vuit metres d'alçada, i es trobaren a l'interior de l'indret sagrat. La primera cosa que vegeren fou una colla d'obrers ocupats a enderrocar la part posterior d'un airós edifici antic parcialment porticat.
-És, o era, el mammisi d'August -informà la guia-. El bisbe dels cristians ha rebut permís d'aprofitar-ne els materials per bastir una nova església, que és aquella construcció que veieu acoplada a un angle del temple d'Hathor. També pot usar els enderrocs del mammisi de Nectanebo, a l'altra banda.
-I perquè no utilitzen les pedres del temple d'Hathor?- remugà Turi displicentment- ; són de granit gris, molt més bones que aquestes, que són de gres.
-El temple d'Hator és de propietat imperial i no es pot tocar. Les ordres són de conservar-lo tal com està. Com podreu veure, està en perfecte estat. Ve molta gent a visitar-lo, i això dóna vida al poble.
-I havien de fer la seva església precisament aquí, dins del recinte sagrat? A fora tenen tant espai com volen...
La sacerdotessa abaixà la vista i respongué calmosament:
-El temple d'Hathor i d'Osiris rep molts visitants que vénen per alguna cosa més que per curiositat històrica. Les sales interiors, malgrat haver estat despullades de les imatges dels déus, conserven, amb la seva grandiositat, el recolliment dels misteris, i són una invitació a la pregària. Nosaltres mateixos, quan serem a dins, tancarem les portes i, en la foscor del santuari, pregarem els nostres déus. Els cristians saben que molts devots de l'antiga religió acudeixen a aquest temple, un dels més ben conservats d'Egipte, per fer pregàries pures i per oferir libacions a Osiris en la seva capella del terrat. Però el que més els treu de polleguera és que també molts cristians venen per sentit l'emoció de la grandiositat religiosa i pregar el seu déu sota aquestes naus. Venen també moltes dones amb ofrenes votives pel déu Bes en ocasió del part. És per això que els principals del cristianisme a la província han decidit bastir una gran església al costat mateix de l'entrada del temple per desviar el corrent de la religiositat tradicional i portar-lo cap els seus rituals.
-I se'n sortiran, penseu?
-Crec que sí. Quan els monjos cantin els seus himnes en llengua egípcia sota les amples naus del nou temple, el nostre grandiós monument de pedra apareixerà com una simple deixalla d'un passat ja mort.
Passades les obres de l'església entraren al pati del temple, nu i sense decoració, però pintat de verd intens. A la sala hipòstila, tènuement il.luminada per lluernes intercolumnars, la guia els féu admirar la decoració del sostre, que representava el cel nocturn i el cel diürn. Les columnes d'aquesta sala estaven també pintades de blau, de verd i de groc. Desprès passaren al naos. Allí l'obscuritat era total, i la guia encengué una de les teies que duia al sarró. L'espai era d'una rara complexitat arquitectònica, reblert de capelles i de criptes. Aquesta era la part més antiga del conjunt, del temps dels reis grecs, mig precisà la guia. Enlloc no hi havia cap estàtua, com era d'esperar, però els murs estaven coberts de relleus i d'inscripcions perfectament conservats. Al davant del santuari, la sacerdotessa, alçant els braços, recità en l'antiga llengua sagrada un himne del ritual osiríac. Tot seguit, des de la capella "uabit", "la pura", pujaren a la terrassa, on hi havia una altre temple sobreposat, dedicat a Osiris. En una de les capelles d'aquest temple hi havia representat un zodíac circular, que cridà moltíssim l'atenció d'Hermodor. A la capella principal, la sacerdotessa vessà un raig de vi sobre una roca que sobreeixia del paviment, tota ella amarada del color fosc de les libacions.
Passaren tot el dia visitant el temple i els monuments que l'envoltaven: el llac sagrat, el sanatòrium , el temple d'Isis i el mammisi de Nectanebo. La sacerdotessa manifestà posseir amples coneixements històrics i arqueològics sobre la contrada. Hermodor no es cansava de fer-li preguntes, que ella responia amb seguretat. Ara, fora del que feia referència a l'indret sagrat de Dendera, la dona no sabia res de res.
A mitja tarda retornaren tots a l'hostal on prengueren un refrigeri. Mentre buidaven una gerra del generós vi blanc de Dendera, la sacerdotessa contà la seva història. El seu avi havia estat sacerdot estolista del temple d'Abidos quan el culte encara hi era obert i esplendorós; sabia una mica de llengua sagrada i podia desxifrar les principals inscripcions dels murs del temple. El seu fill, pare de Serena, s'havia iniciat com a sacerdot uab o "pastòfor", però es féu cristià per poder accedir a la plaça de recaptador d'impostos de la comarca. Arran de la mort de la seva mare, Serena fou lliurada a la custòdia del seu avi al temple. Fou així com cresqué i s'educà en el si de l'antiga religió a la Casa de Vida del temple d'Abidos. Ara feia vint anys morí el darrer servidor del temple d'Hathor i Osiris de Dendera, i Serena fou enviada a substituir-lo sota la denominació, tolerada pel governador, de guia dels monuments antics. Com tots els sacerdots del seu temps, Serena practicava una religiositat molt lligada amb la màgia, que era el servei que els reclamava el poble, tant el tradicional com el cristià. Havia visitat Pinedjem a Tkou i sabia molt bé qui era Nimlot: cada cinc anys, un equip de paletes enviats per ell acudia a restaurar el temple.
El sol declinava. Els visitants es despediren afectuosament de la sacerdotessa i emprengueren el camí de retorn al portitxol de Dendera. El seu ulls estaven enlluernats encara pels colors vivíssims del temple d'Hathor, mentre el seu esperit es submergia en la melancolia del doble capvespre, el que a l'entorn d'ells difuminava els relleus de les muntanyes líbiques i el que en el seu esperit sentia l' ineluctable anorreament de l'Egipte que tots estimaven.

Saturday, April 18, 2009

EL BARQUER DELS DÉUS 9 (1 i 2 parts)

(PER DISTRACCIÓ he insertat la tercera part del capítol 9 abans de la primera i la segona (es tracta d'un capítol molt llarg). Poso aquí les dues primeres parts.)




Un viatge pel Nil


Dimecres 3 de Paope, l'octubre dels romans, de l’any 452 de l’era cristiana.

-Un oficial de l'Imperi? I dius que és un dels nostres? - digué l'estibador mentre desgranava goludament el carràs de raïm que Turi li havia regalat.
- No se'n amaga pas. Demaneu-ho a Pinedjem: és gràcies a ell que la princesa Pulquèria li va concedir el privilegi de conservar el temple d'Isis de Tkou. Hermodor és un ambaixador volant de l'emperador, una mena d'apagafocs. Allà on hi ha un conflicte, allà corre Hermodor.
-I com s'ho fa?
- D'entrada hi aboca calé, del seu i dels altres. Però si veu que no se'n surt, etziba un parell de coces de mostra, peti qui peti, només perquè vegin com pot anar. A la seva darrera ambaixada en va deixar quatre d'estesos, i eren peixos grossos.
- I què ha vingut a embullar a Antinòpolis?
- No ve en viatge oficial. Vol visitar el país, riu amunt, des d'Antinòpolis fins a Filé.
-Carall, això demana molt de temps!
- En té prou. M'ha llogat per un mes, per dur-lo fins a la primera cascada, veient-ho tot pel camí.
-Tot què vol dir?
- Ja t'ho imagines, no facis l'orni: els temples de la nostra religió i les tombes dels faraons.
-Quina sort que tens, Turi. Faràs el badoc, i a sobre guanyaràs uns centimets. Mira, mira! Ja arriben!
Efectivament, pel centre del riu avançava a favor del vent de Líbia una magnífica galera romana amb totes les veles desplegades, blaves, vermelles i negres. Al capdamunt del pal major onejaven les tres banderes imperials. A banda i banda de la proa lluïen sis grossos escuts d'aram. La figura del mascaró, una sirena de pits punxeguts, tallava la calitja vespertina amb tota la potència del bastiment militar. Els rems romanien immòbils i plegats arran de l'amura.
Amb lliscament majestuós, la nau s'acostà a la rada del port i maniobrà hàbilment per atracar al fondejador principal, que havia estat completament desembarassat. Quan el buc tocà el moll, les veles foren arriades en un batre d'ulls, i l'ancora anà a fons . Dos mariners saltaren a terra i amarraren un calabrot al norai. Després tornaren a bord i desaparegueren per les escotilles. La coberta quedà buida i silenciosa.
El moll estava ple de badocs que murmuraven encuriosits. Una llarga catifa arrencava del centre de l'andana fins al primer graó del replà de l'arc de triomf. Allí, sota l'arcada principal, esperaven el governador, el cap del destacament militar i el president de l'assemblea de la ciutat, voltats d'altres curials.
El sol, en el seu curs cap al desert líbic, projectava sobre les lloses de l'esplanada del port les ombres allargassades dels tres arbres de la nau. La coberta de la galera seguia solitària. La gentada, arran d'aigua, callava i esperava.
A la fi, després de nerviosos xiuxiueigs, els dignataris de terra avançaren lentament cap al vaixell ancorat, procurant no trepitjar fora de la catifa. Quan arribaren davant del portaló, quatre mariners sortiren d'una escotilla com empesos per un ressort, posaren la passarel.la i desaparegueren tot seguit pel forat d'on havien sortit. Tot tornà a quedar solitari i silenciós.
Al cap d'una estona, un militar amb les insígnies de comandant, amb clàmide i plomalls al casc, sortí per la porta del castell de popa i avançà fins a la passarel.la. Des d'allí féu un senyal al comandant de la plaça i, sense esperar resposta, girà cua i s'entornà per on havia vingut. El comandant pujà a coberta, el seguí i entrà al castell de popa.
Passats uns minuts sortí del castell de popa un home rabassut, de cabells grisos i atapeïts, guarnit amb túnica i mantell de senador. Amb pas decidit anà cap a la passarel.la, seguit pel comandant i l'altre militar, desembarcà i, amb tota senzillesa, abraçà i besà tots i cadascun dels qui l'havien vingut a rebre. Després, mirant tots de no trepitjar fora de l'estora, s'adreçaren amb calma cap a la ciutat, passant per sota de l'arc triomfal. La gentada esperà per veure si desembarcaven fato, però en comprovar que no desembarcaven res, i que la coberta del vaixell seguia deserta, s'anaren disgregant més aviat decebuts de la poca patxoca d'aquell oficial de l'imperi.
Turi i el seu company s'havien fet un fart de riure presenciant la subtil picabaralla protocol.lària dels dignataris; estaven molt satisfets del capteniment del seu correligionari, que no s'havia mostrat fins que els magistrats no havien avançat fins al vaixell. Tot seguit feren cap a la taverna del moll dels teixidors, on solien trobar els seus companys, i passaren la vesprada comentant els fets i bevent vi dolç de Xipre.

Dijous 4 de Paope

L'endemà a trenc d'alba, Turi i un dels seus estibadors es presentaren davant del portaló de la galera.
- Què voleu? -els escopí el sentinel.la, amb care de pomes agres.
- Aviseu Hermodor que estem a punt de salpar - respongué Turi sense ni mirar-se'l.
- Sa Dignitat l'Ambaixador es llevarà quan li roti, i vosaltres, morts de gana, vejam si en parleu amb més respecte.
- Doncs ja li podeu dir amb tot el respecte que si no surt tot seguit ens haurà d'empaitar pel camí de sirga. Nosaltres no podem esperar més.
- Egipcis desvergonyits! És així com tracteu un oficial de l'Imperi? Ja podeu fotre el camp o cridaré el cos de guàrdia que baixin a atonyinar-vos com us mereixeu.
- Baixa tu, mastegafigues, i veuràs quin pa hi donen als molls del Nil!
El sentinel.la féu gest d'anar cap a l'escotilla de popa, però abans que hi arribés en sortí el capità del vaixell, amb el cap descobert i amb la clàmide mig ajustada.
-Què passa, sentinel.la? Què és aquest temperi? -exclamà amb veu enrogallada.
- Aquests egipcis, que diuen que venen a buscar el senyor ambaixador.
L'oficial s'acostà al portaló i demanà amb bonhomia:
- Sou els barquers que heu d'acomboiar l'ambaixador?
- Si, senyor -respongué Turi. - Havíem quedat amb Hermodor que salparíem a punta de dia, i mireu el sol com ja pica l'ullet per sobre l'arc de triomf.
- Hermodor se'n va anar a dormir molt tard i deu estar molt cansat. Torneu d'ací a un parell d'hores.
- No podem esperar. Duem fruita a l'altra banda del Nil, i si esperem gaire se'ns neularà a coberta. El sol pica més aquí que al Pont Euxí, oficial. A més, Hermodor va dir que ens ajudaria a carregar els cistells, i ja veieu, el més calent és a l'aigüera. Au, desvetlleu el vostre ambaixador, i som-hi.
- Agrestis et dyscolus -observà somrient el capità, que era de Tortosa, a la Tarraconensis.
- Sé una mica de llatí, senyor -respongué Turi calmosament - i a més, això de dyscolus ho entenc molt bé, que és un mot grec. No, no sóc rebel. Sóc un egipci lliure i tinc la meva barca, amb la que mercadejo amunt i avall del Nil.
-Què transportes?
- De tot, però sobre tot teixits. Per cert, no me'n comprarieu un parell de peces? Dueu les ensenyes imperials molt esparracades.
L'oficial esclatà en una gran riallada, i adreçant-se al sentinel.la, manà:
- Poseu la pasarel.la. Tu, barquer, puja i ves tu mateix a desvetllar el teu senyor descarregador; ja veurem quina cara hi posa.
Turi saltà a la coberta del vaixell i s'adreçà decididament cap al castell de popa, però abans que hi arribés, la porta s'obrí i Hermodor n'eixí d'una revolada. Anava guarnit amb brusa negra d'estibador i amb calces ajustades a la cama i lligades al turmell. Calçava mitges botes de pell de cabra i duia penjat a l'espatlla un sarró de llana gruixuda.
El capità se'l mirà garratibat i exclamà:
- Per Pòl.lux! Doncs si que sembleu un descarregador de moll!
-No ho semblo, que ho sóc, caríssim Paulí -respongué Hermodor de bona jeia-. Apa, adeu, i bon retorn a mar oberta. Jo me'n vaig amb la meva gent.
- Espero que tot us vagi bé, Hermodor. Aneu a un país perillós. Els blemis encara estan mig revoltats.
- Vosaltres teniu prou motius per malfiar-vos dels blemis, nosaltres no: venerem els mateixos déus.
-Amb la més delicada pietat us poden esberlar el cap per robar-vos. No us en refieu. Advertiu els destacaments imperials dels vostres plans de viatge.
-De cap manera, Paulinus. És una expedició privada, com d'altres n'he fet, ja ho saps prou. A més, no m'embarco amb un barquer qualsevol, sinó amb el barquer dels déus. Quina protecció més alta voldria?
-Per si cas, Hermodor, us encomanaré al meu déu, que en els darrers temps s'ha mostrat més eficaç que els vostres...
- Apa, que és tard i vol ploure! Salve, capità. Salut, soldats!
Hermodor i Turi saltaren a terra i, seguits per l'estibador, s'adreçaren al moll de les mercaderies, on els esperava la barca aparellada per salpar.
La barca de Turi era un sòlid bastiment del tipus denominat polícopon, amb tres rems per banda. Havia estat construïda a les dressanes de Coptos sota la direcció del mateix Turi. Les quadernes eren de fusta de roure portada expressament de Xipre. La quilla era d'un sol tirat, esmolada com un ganivet. Els folres eren de fusta de pi del Faium. Però allà on Turi havia tirat la casa per la finestra era en l'orla i la coberta, totes elles de cedre de Fenícia, com si en lloc de transportar blats i llanes hagués de transportar princeses síries. El cas és que el fustam de la coberta de la barca de Turi no es ratllava ni que hi arrosseguessin una arada d'artigar. Més d'un massa ben calçat s'hi havia clavat una solemne resquitllada. El Rois arborava un aparell de dos pals amb guaires i ales per aprofitar els ventims del Nil. L'esperó representava un cap de brau. El castell de popa era molt historiat, amb columnes papiriformes. Entre la sentina i la coberta podia transportar setcentes àrtabes (uns quatrecents sacs) de blat. Ara la barca estava acabada de repintar amb coloraines vermelles, blaves i morades. A banda i banda de la proa lluia el seu nom: Rois , l'Alerta.
Corria la brama que aquell joiell de barca havia estat finançat amb diners dels tresors ocults dels temples. Els que sabien de què anava, tanmateix, insinuaven que la factura l'havien pagada els sacerdots de Filé. Fós com fós, Turi tenia una barca magnífica i velejadora com ella sola.
La tripulació consistia en vuit estibadors remers, dos vailets i un cuiner que era alhora pesador, remeier i músic. En aquell periple la barca duia ordi i fruita fresca amb destinació a Hermòpolis, just a l'altra banda del riu. Al temple de Thot, més enllà d'Hermòpolis canals amunt, havia de carregar teixits confeccionats i llana en floca destinada als nubians del Dodecasquè, més amunt de la primera cascada.
Hermodor fou presentat a la tripulació, que l'acollí amb simplicitat. Tots eren devots de l'antiga religió i sabien prou bé tot el que aquell home vestit amb l'aspra estamenya dels estibadors havia significat per a la preservació del culte ancestral a les terres d'Egipte. Hermodor ajudà a carregar els darrers sacs d'ordi, i un cop enllestida la tasca, tothom embarcà i el Rois salpà, posant cap a l'entrada del canal d'Hermòpolis, a l'altra banda del riu, amb tot el drap guindat per aprofitar una ramiola de gregal que amb prou feines arrissava les aigües calmoses del gran riu.
Quan foren al mig del corrent, el cuiner músic, que tambè se les donava de sacerdot, entonà una pregària a Isis, que fou respectuosament seguida per tots els navegants amb els braços alçats i els palmells de les mans enlaire.
Al cap de poca estona, quan havien assolit la riba de ponent, s'endinsaren pel canal de Shmun, que encara era navegable a primers d'octubre. El ventet del nordest havia amainat, de manera que el patró ordenà tombar la vela i armar els rems. Quan els estibadors s'hi posaven, Hermodor insistí a agafar un rem i hagueren de deixar-lo fer.
El Rois atracà al moll d'Hermòpolis, desert en aquella hora, tret de dues xalanes de pesca. El port era una instal.lació arcaica i esgalabrada, amb signes evidents de deixadesa. La ciutat d'Hermòpolis havia estat una de les més importants de l'Egipte faraònic, però havia anat decaient amb el pas del temps, a causa, en primer lloc, del desplaçament de la llera del riu, que havia deixat el seu canal intransitable la major part de l'any, però sobretot per la competència d'Antinòpolis, a la riba aràbiga, que havia esdevingut la capital administrativa de les Dues Tebaides.
Turi desembarcà tot seguit, acompanyat d'un estibador, per anar a trobar l'assentador de fruita i de cereals per al qual duia el carregament. Hermodor es disposà a visitar la ciutat sota el guiatge d'Orsíesi, el cuiner-músic, que es vantava de conèixer el país pam a pam.
Mentre pujaven a la vila per l'antiga via de Serapis, codolada a trossos, Orsíesi anà explicant l'origen del lloc. El nom egipci de la ciutat era Shmun, derivat de l'antic egipci Hemenú, mot que significava "l'octava", amb referència a les quatre parelles de divinitats primordials que flanquejaven el déu Thot, l'Hermes dels grecs. El panteó d' Hemenú feia la competència al d'Heliòpolis, però al capdavall els déus es van entendre i cada regió va seguir la seva llei.
La població s'escampava entorn de les ruïnes dels temples antics. Els murs del recinte sagrat estaven mig enderrocats i les cases dels veïns havien envaït el clos. Al bell mig s'aixecaven encara intactes les monumentals columnes del pòrtic del temple de Thot, de l'època de Ramsès II. Eren tan gruixudes, explicà Orsíesi, que els cristians no les havien pogut enderrocar com la resta de l'edifici; el que havia estat la sala hipòstila i el santuari era ara una pedrera on es trituraven els carreus del temple per fer-ne morter.
Tocant a la muralla hi havia la fàbrica d'un temple de Seti II, habitat ara per algunes famílies. Als pilons s'hi veien encara uns meravellosos relleus. Al costat, un altre temple més petit servia de cort de porcs.
Fora murs s'aixecava una imponent església cristiana, que era la seu episcopal. Havia estat edificada sobre un temple dels temps dels Ptolemeus, aprofitant-ne molts elements; manifestava encara tota la grandesa dels antics temples egipcis. Tenia un transsepte amb els braços acabats en petxina. Estava voltada de pòrtics i de dos propileus profusament decorats. Poc més enllà s'aixecaven una capella i un baptisteri. Tot plegat formava un esplèndid recinte religiós que recordava els antics santuaris faraònics.
Al nord-oest de la ciutat, en direcció al desert, hi havia dos monestirs, un de monjos pacomians i un de melecians.
De retorn al vaixell, Hermodor ajudà a la descàrrega dels cistells de fruita i dels sacs d'ordi. Després dinaren tots plegats a l'ombra d'un tendal estès davant del castell de popa, asseguts sobre gruixudes estores d'espart. Orsíesi es volgué lluir i oferí un estofat de xai amb cebes i prunes, amb pa de blat desenfornat aquell mateix matí a Antinòpolis.
Després d'un breu descans, els remers es tornaren a posar als bancs i el Rois remuntà feixugament el canal de Shmun per anar a trobar el ramal que duia a la necròpolis i al temple de Thot de Terra Endins.
A mitja tarda, quan l'oreig del Nil havia començat de bufar, el vaixell atracà al portitxol del temple de Thot de Terra Endins. A dalt de la graderia del moll esperaven impacients, des de feia hores, Tírsit i Totmès, que sostenien a les mans una bacina i un gerro d'aigua perfumada amb espígol per a les ablucions de benvinguda.
El primer que saltà a terra, abans i tot que posessin la passarel.la, fou Turi, que pujà els graons corrent com una llebre per anar a abraçar els dos germans, sense curar-se ni poc ni molt dels esquitxos d'aigua espigolada que li amaraven els vestits.
Hermodor el seguí lentament, i arribat davant dels escribes, els saludà amb una profunda inclinació, procedint tot seguit a les ablucions rituals. Sabia perfectament qui eren, i venerava en ells la presència i la permanència de la saviesa de l'antic Egipte que ell havia maldat per preservar de la completa extinció. Després, depassada la fredor del cerimonial, començaren de conversar animadament, i gairebé no pararen durant tot el temps que el viatjer sojornà al temple de Thot. Hermodor estava ullprès de la puresa de la llengua egípcia que parlaven aquell noi i aquella noia, lluny de les malformacions dialectals de la gent del comú. Semblaven, comentà més tard, llibres parlants.
Deixant dos vigilants al vaixell, tota l'expedició emprengué la ruta del desert vers la necròpolis i el temple de Thot, que quedava a mig estadi del portitxol per un camí força ben enllosat. Els dos germans i els dos vailets del Rois, que eren amics des de la infància, corregueren coma amunt per advertir la gent del temple de l'arribada dels visitants. Així, quan aquests començaren de trepitjar les llambordes de l'avinguda d'accés, Nimlot i Menat-Neter ja sortien de la porta del primer pati per anar-los a rebre. Fetes les primeres salutacions, tot el seguici es traslladà a la Casa de Vida, uns per descansar i altres per preparar la vetllada.
A l'entrada de fosc s'aplegaren a la sala hipòstila, il.luminada amb llànties als quatre cantons. Anaven tots, petits i grans, revestits de túniques de lli blanques llargues fins als peus.
- Aquest vespre sou tots sacerdots-, glossà Nimlot.
Aleshores s'encaminaren processionalment vers el santuari per celebrar el ritual ossiríac de l'hora vespertina. Nimlot desclogué el forrellat amb una clau d'argent i obrí les portes de bat a bat. El braser posat davant de l'altar guspirejava com encès de nou. Nimlot i Menat-Neter entraren, mentre els altres romanien a la part de fora. Nimlot, murmurant les antigues pregàries rituals, s'apropà a l'estàtua del déu, no més alta que una nina, i passà pels seus llavis els amulets. Mentrestant tots entonaren l'Himne Nocturn d'Osiris en llengua egípcia antiga. Quan Nimlot sortí de la capella, Hermodor li lliurà un cinyell de seda amb entramats d'or per lligar la clau d'argent.

Dos hermopolitans que baixaven de posar paranys al desert per atrapar serps verinoses, quan passaven per sota del temple de Thot sentiren els càntics.
-Ja hi tornem a ser - digué un d'ells.
- Això acabarà malament -reblà l'altre.
I seguiren endavant en silenci per les còmodes lloses del camí d'accés del temple de Thot de Terra Endins.

Acabada la celebració, tots recuperaren els seus hàbits ordinaris i s'assegueren en coixins entorn de la taula baixa de la cuina-menjador de la Casa de Vida. Les serventes etíops havien preparat una abundosa selecció de carns de porc al caliu amb herbes del desert. Begueren cervesa del maltatge de la casa.
-Feia anys que no bevia aquest nèctar divinal -exclamà Hermodor. -Els imperials no saben beure altra cosa que vi.
-De cervesa només se'n beu ja als temples -explicà Turi. -La millor de totes, apart d'aquesta, és la del temple d'Isis de Tkou. Ja us vagarà de tastar-la.
A l’hora dels postres hi hagué uns misteriosos anants i vinents dels visitants, i al capdavall posaren sobre la taula els presents que duien per Tírsit i Totmès. Els de la gent del riu eren els habituals, però no per això menys cobejats pels dos escribes: aquesta vegada els barquers havien arreplegat un codi egipci amb un tractat hermètic, un rotlle grec amb el text de "Les bacants" d'Eurípides i un feix de papirs d'escriptura hieràtica. Tírsit i Totmès no s'hi veien d'alegria.
Hermodor desembolicà una caixeta de fusta envernissada, l'obrí i en tregué dos collarets de granets de faiença enfilats amb or, amb medallons que eren grosses maragdes de verd intens i transparent. Tírsit i Totmès miraven els joiells bocabadats, i retingueren la respiració quan l'oficial de l'imperi els els posà al coll.
Menat-Neter no es pogué estar de dir:
- Heu estat massa generós, noble Hermodor. Al cap i a la fi, són dos estudiants que fan la seva feina.
- Són l'esperança d'un Egipte que agonitza, senyora. Si encara fóssim als bons temps, no un parell de collarets, un temple els dedicaríem. És que són molt diferents de Thot, el déu escriba?
-No -reblà Turi, - Thot, Tírsit i Totmès són una sola cosa.
-Apa, Turi - exclamà una de les minyones etíops que desparava taula -el que tu pretens és que al costat del temple dels Escribes de Shmun, pel mateix preu facin la capella del Barquer dels Déus.
Tothom rigué l'acudit i la vetllada proseguí amb familiaritat i bonhomia.
Tot d'una, Totmès llançà al seu pare una mirada de complicitat i etzibà la pregunta que li coïa a la llengua des de feia estona.
-Hermodor, és cert que heu estat a l'Índia?
- Si, és cert -respongué l'interpel.lat.
- Féu-nos-en cinc cèntims, si us plau.
Menat-Neter intervingué amatent:
- Totu, el noble Hermodor està cansat de carregar i descarregar saques d'ordi; no l'empudeguis amb les teves tafaneries.
- Estava cansat, senyora - digué Hermodor, tot enriolat, -però la vostra cervesa m'ha deixat més eixerit que un gínjol. Vejam, què vols saber de l'Índia?
Totmès féu posat de persona important i amollà la pregunta que tenia preparada:
- He llegit en un llibre de Filó d'Alexandria...
Hermodor l'interrompè sorprès:
- Has llegit Filó el Jueu?
-Veureu, Hermodor -intervingué Nimlot, -aquí llegim el que podem, no el que volem. El cas és que va passar pel magatzem un jueu de Síria que, a canvi de tres vestits de llana, ens va donar una obra de Filó titulada "Saviesa i bondat". És molt bella, i l'hem llegida moltes vegades.
Hermodor assentí amb el cap, i Totmès continuà:
-Filó parla d'uns savis de l'India que dediquen els seus esforços a les ciències físiques i a la filosofia i que practiquen la virtut més exigent.
-I diu que van nus del tot -afegí Tírsit, i tot seguit s'enrojolà com una magrana.
-Vejam -enllaçà Hermodor -jo us diré el que he vist, no el que he llegit. Vaig anar a l'India amb una caravana de marxants de Síria que anaven a cercar sedes i safrà. Vam seguir el camí del desert, travessant d'una punta a l'altra tot l'imperi dels perses. Hi ha una altra ruta, més al nord, per les muntanyes. És més llarga, encara que més passadora. El nostre viatge va ser llarg i tranquil. Els perses tenen soldats i destacaments de guarda escampats per tot el país, de manera que es viatja amb tota seguretat.
-Duieu el lloro? -demanà Turi fent-se l'innocent.
-No -respongué Hermodor sense immutar-se. -La pobra bèstia no hagués resistit la duresa d'una travessa com aquella. Bé, el cas és que al cap d'un mes de marxa pel desert vam arribar a la vall del Sind, que nosaltres en diem Indus. La caravana s'aturava a la ciutat de Geb, que és un port del mar d'Aràbia a la desembocadura del Sind. Jo vaig llogar guies i cavalls, que n'hi ha de magnífics, i vaig seguir riu amunt. Duia una carta de recomanació per al cap de l'església dels maniqueus instal.lada en aquella comarca, un sirià d'Edessa. Em varen acollir fraternalment i em van introduir en les comunitats dels savis i dels escribes de la religió vèdica. Val a dir que gairebé tots anaven vestits com l'altra gent del país, però si que en vaig veure algun de mig despullat i fins i tot un que anava a pèl. Gràcies als maniqueus, que em feien d'intèrprets, em vaig poder informar dels seus costums i de les seves creences. En aquell país, una cosa és la religió del poble, que professa un politeisme ric i desgavellat, i una altra les creences i les idees dels savis, que s'assemblen molt a les dels filòsofs de les nostres escoles platòniques. Uns i altres conviuen amb harmonia. Em van llegir passatges d'un llibre que en deien "El llibre secret del gran bosc", d'un pensament molt elevat i expressat amb un llenguatge més filosòfic que religiós . Vaig demanar si me'n podia endur una còpia, però s'hi negaren rodonament. De totes maneres, vaig prendre moltes notes, i potser algun dia ho posaré tot per escrit.
-Durant el viatge pel Nil tindreu prou lleure per escriure -observà Turi.
-Sobre tot si no us entesteu a agafar els rems -reblà un dels estibadors. La seva observació fou acollida amb una gran riallada, i Nimlot aprofità l'ocasió per acomiadar la vesprada.

Divendres 5 de Paope

Bufava un ventim de Cirenaica, una ramiola de no res. Turi féu guindar tot el velam, però aixís i tot el Rois avançava a pas d'home.
-Amb aquesta albaïna tardarem tres dies en arribar a Asiut -sentencià. -Au, armeu els rems.
-De cap manera -exclamà Hermodor autoritàriament. -Només vogarem en cas de necessitat. Jo no tinc cap pressa, i ja he deixat ben clar que totes les despeses, comprès el temps perdut, van a compte meu. Tu, Turi, el que has de procurar és que no falti res, ni bon passament ni bona beguda.
-Per això no heu de patir, Hermodor -respongué Turi enriolat. -Els meus homes són molt feinejadors, però de menjar i beure sempre hi són a punt; a més, en aquest vaixell això no s'ha estalviat mai.
-Entesos. Me'n faig un punt d'honor. Arribarem a Akhetaton aquest vespre?
-Si el vent no amaina, sí. Però no sé pas que voleu veure a Akhetaton, Hermodor. És un camp de ruïnes colgades de sorra.
-Tan malmès està?
-I més. És un lloc maleït. La gent el defuig. Amb prou feines si hi trobareu un parell de veïnats miserables a la vora del riu, i alguns monjos a les muntanyes.
-I les tombes?
-Totes saquejades.
-Malgrat tot, m'agradaria visitar-ne alguna.
-Fet. Demà de bon matí us hi acompanyarem.
A mitja tarda, el vent de Síria es donà més punter, i el Rois avançà riu amunt com a trot de cavall. Al capvespre amollaren l'àncora al davant de tres casetes de pescadors arrapades als carreus de l'antic port d'Akhetaton. Orsíesi baixà i mercadejà una panera de molls de fang, faves seques i prunes confitades. Amb aquests ingredients i les cebes i alls de la seva reserva permanent guisà una olla de peix que els àngels hi cantaven en cos de camisa. Soparen tots a coberta, a la llum esblaimada d'una lluna marinera. El vi corregué en abundància. A les postres -dàtils i figues seques de Xipre- la conversa girà amb naturalitat vers la corprenedora aventura religiosa d'Akhenaton.
-Què en sabeu? -demanà Hermodor.
-El que els petits escribes d'Hermòpolis ens han contat -respongué un dels remers-. És un dels seus temes preferits.
-L'afer Akhenaton no és cosa de petits escribes egipcis -continuà somrient Hermodor. -Jo penso que són els historiadors grecs els qui n'han donat la ressenya més ajustada.
-Som tot orelles, ambaixador -digué Orsíesi. -Però potser nosaltres, els fills de la Terra Negra, sabem coses que vosaltres, els grecs d'Egipte, heu ignorat perquè les heu volgut ignorar. Al capdavall ho podrem escatir.
-He vingut a aprendre, mestre Orsíesi, no a ensenyar -respongué Hermodor afablement. -Preneu-ho, doncs, com una conversa a la llum de la lluna. I bé, els meus historiadors filòsofs diuen que Amenofis IV no féu altra cosa que reconèixer obertament allò que la més pura tradició dels savis egipcis havia professat ocultament des dels temps de les grans revelacions profètiques d'Heliòpolis i d'Hermòpolis: que l'univers dels déus és una monarquia en la qual el poder s'expandeix en forma vertical. La divinitat més pròxima a nosaltres és la potència creadora, manifestada en Ra, el sol donador de vida. Però per damunt del sol hi ha els principis suprems que només els savis coneixen i que no són objecte de veneració religiosa, ans de contemplació intel.lectual.
-Carall de grecs! -mormolà el remer major, -de tot en féu filosofia.
-Poc a poc, home del Nil -respongué Hermodor. -El que acabo de dir es troba a les inscripcions de les tombes dels més antics faraons. Els petits escribes us en donaran raó.
-Aleshores -demanà Turi -quin paper hi fan en tot això els nostres déus en figura d'animals, Horus, Hator, Sobek i tots els altres?
-Eren romanalles dels temps més reculats, d'abans de l'escriptura i de la civilització.
-I com és que es van mantenir?
-Per raons sobretot polítiques. Els faraons, enfrontats amb l'àrdua tasca de mantenir la unitat d'un imperi allargassat per les riberes del Nil, pensaren que el manteniment de les antigues divinitats locals contribuiria a la concòrdia i a la fidelitat envers el poder. I no s'erraren. El panteó egipci, amb la seva frondosa diversitat, va contribuir decisivament a la unitat de l'imperi.
-I Amenofis IV?
-Amenofis IV, és a dir, Akhenaton, va viure un dels rars períodes de pau de l'història d'Egipte. El seu pare, Amenofis III, pensava que l'imperi egipci era una cosa ja definitivament consolidada, i no emprengué cap guerra contra els enemics del nord. El jove Amenofis no sabia res d'exèrcits ni de batalles. Era un home d'estudis, i quan li va tocar de regnar, va fer més de savi que de rei, i pretengué eliminar de cop i volta les supersticions religioses del seu poble, substituint-les per la racionalitat de les antigues cosmogonies d'Heliòpolis i d'Hermòpolis.
-I va fracassar.
-No podia ser d'altra manera. El clergat d'Amon de Tebes, que representava les creences populars ancestrals, ho va tenir fàcil. Akhenaton va ser una flamarada fora d'hora. I ara, dos mil anys després, una potència estrangera ha imposat a Egipte l'esperit de la religió d'Akhenaton.
-Què us empatolleu! -exclamà Turi alarmat. -Voleu dir que el cristianisme és un retorn a la religió d'Akhenaton?
-Calma, amic meu. El cristianisme, més enllà dels seus mites, tan pintorescos i estrafolaris com els dels egipcis, professa la creença en una divinitat única i en un poder còsmic d'estructura vertical, tal com creia el faraó reformador.
-De tant fregar-vos amb els bizantins us heu tornat mig cristià.
-I ells s'han tornat mig pagans. Recordeu Hipàtia: a la seva escola hi acudien tan pagans com cristians. El cert és que quan parlem dels principis suprems emprem un llenguatge comú.
-I com acabarà tot això?
-Ja ho endevineu prou. La nostra tradició religiosa desapareixerà en un parell de generacions, absorbida pel cristianisme. Però haurem depositat en el nucli més íntim de llurs creences un besllum de les nostres tradicions més profundes.
Hermodor callà. Un silenci pesarós acollí les seves darrreres paraules. La lluna banyava de groc oliós les riberes del Nil i l'aspra vegetació del camp de ruïnes d'Akhetaton. L'un darrere l'altre, els homes s'aixecaren i, després de beure un glop d'aigua, anaren a ajaçar-se a les seves màrfagues a la bodega de proa. El riu s'escolava cap el nord, indiferent.