finestral

Reflexions i documents

Monday, March 16, 2009

EL BARQUER DELS DÉUS 8

LA TOMBA INVIOLADA


Turi allargava cada vegada més les seves estades al temple de Thot. No podia fer-hi més. Arribava amb els quaderns gramaticals de Pinedjem i aleshores, ara perquè esperava un carregament del Delta, ara perquè el vent no era favorable, ara perquè havia d'ajudar Nimlot a preparar una comanda de cabdells de llana, s'instal.lava a la Casa de Vida i convivia amb la família sacerdotal, que l'acollia de tot cor. De tant en tant baixava al port on tenia amarrada la barca i s'entenia amb els altres barquers per a l'agençament dels seus afers. Tots respectaven aquell qui en tota la confraternitat de navegants de l'Alt Nil era conegut pel sobrenom de "Xioor em nenute", el barquer dels déus, i s'encarregaven volenterosament d'encaminar les seves comandes. Des de l'incident del temple de Sobek de Teodosiòpolis, els barquers, molts d'ells devots de l'antiga religió, estaven amatents a tot el que succeïa al temple de Thot de Terra Endins, i més que res a les notícies sobre els dos aprenents d'escriba. Els més entrants a la casa maldaven per arreplegar d'ací i d'allà tot el que podien de codis antics, rotlles, tauletes i fragments de ceràmica, per fer-ho arribar a mans dels estudiants. Amb això, Tírsit i Totmès s'havien guarnit ja una petita biblioteca, que guardaven amagada en una caixa de fusta entaforada entre els fardells de llana d'una de les capelles del santuari.
Des del greu succés de Teodosiòpolis, els dos germans no havien tornat a l'escola d'Stéfanos, malgrat que tant el mestre com el magistrat els havien garantit la seguretat. Nimlot no ho acabava de veure clar, i encara es preguntava què era el que havia succeït realment a Teodosiòpolis. Tenia indicis que la fama de l’extraordinària intel.ligència de Tírsit havia anat deixant lloc a la sospita que la noia era bruixa i estava posseïda pel diable. Turi l’havia informat que els magistrats de les viles properes pretenien escatir si els dos escribes del temple de Tot havien après els jeroglífics i qui els havia ensenyat. Nimlot i Menat-Neter conclogueren que el millor era que els seus fills portessin una vida retrirada a fi de no cridar l’atenció.
En les sis setmanes que havien passat a l'escola, els dos germans havien avançat molt en les lletres gregues, perquè eren, tant l'un com l'altra, aplicadíssims en els seus estudis. No cal dir que Tírsit era a hores d'ara una consumada hel.lenista. El gramàtic Stéfanos, inconsolablement condolgut pel que havia succeït, els havia tramès per mitjà de Turi el codi de Tucídides que havien començat de llegir; a més, disposaven dels textos grecs atzarosament subministrats pels seus amics barquers. La seva dedicació principal era, tanmateix, la llengua egípcia antiga, que, després d'un any i mig d'estudis intensos i gairebé ininterromputs, havien arribat a dominar.
Ara solien treballar a la sala hipòstila, en un racó bastit per a ells a recer de dues columnes i d'unes cortines atacades amb mostres de teixits de llana fina. Allí passaven hores i hores asseguts sobre una catifa en la posició dels escribes, voltats d'una estesa de còdex i de papirs. Turi havia instal.lat el seu post de sentinel.la tres columnes més enllà. Quan els germans estudiaven, Turi s'asseia en el seu racó sobre una estora d'espart i, mentre vigilava, damasquinava una pell de moltó amb un punxó de ferro que mantenia roent sobre un foc de brases. No deixava que ningú s'acostés als dos estudiants, encara que fos de la família; en aquest punt era intractable. Si Nimlot entrava acompanyat d'uns clients, Turi s'aixecava i els pregava que atravessessin en silenci la sala hipòstila. La família acollia amb irònica indulgència el capteniment del barquer, sabedors que era la manifestació de l'abassegador afecte que sentia pels dos germans. D'altra banda, la presència del barquer els confortava i els assossegava. Turi, amb l'ascendent de què gaudia sobre la confraternitat dels navegants, representava una garantia de seguretat. En cas de perill, un escamot de barquers i remers podia acudir al temple en poques hores, disposats a tot. Els cristians ho devien saber, i les darreres setmanes havien deixat de rondejar pels topants.
Quan arribava l'hora de la partença, Turi desava dins el seu sarró els treballs dels joves escribes, curosament embolicats amb una peça de llana, abraçava tota la família un per un i emprenia el viatge riu amunt cap el temple d'Isis de Tkou. Al cap de pocs dies tornava amb els exercicis corregits per Pinedjem i amb una nova tongada de textos per a l'estudi del mes següent. Si alguna vegada els seus afers el duien a passar per Teodosiòpolis, no deixava de prendre terra per dur un cistell de fruita al monestir de Santa Maria de les Vinyes. S'havia fet molt amic de l'abba Gregorios, amb qui tenia llargues converses sobre serps del desert. L'abba Gregorios era un gran entès en la matèria. De fet, el dia que auxilià els escribes del temple de Tot baixava de la serralada on havia anat a inspeccionar un catau de cobres, fera ja rara al voltant dels llocs poblats. Amb el verí i amb el greix de les serps confeccionava pocions i pomades medicinals que el convent venia amb gran profit.

Una vesprada del mes de Parmoute, l'abril dels romans, la comunitat de la Casa de Vida feia sobretaula amb un hoste vingut de Pape (Tebes), membre del cercle de devots d'aquella ciutat. Era proveïdor d'adobs de nitrat per als pagesos de la contrada. Anava a cercar els nitrats a les muntanyes líbiques, a l'altra banda del riu. Passava sovint per la Vall de les Tombes Reials; de vegades hi acompanyava grups de visitants provinents de totes les províncies de l'Imperi, atrets per la grandiositat de les tombes i dels temples funeraris dels faraons. Els angostos sotals en els vessants dels quals s'obrien les cavernes de les tombes estaven permanentment vigilats per soldats de la caserna de Luxor, a fi de prevenir la depredació dels tresors de les tombes que de tant en tant es descobrien; les antigues havien estat ja completament saquejades. Demétrios, que així es deia l'hoste de Tebes, era molt conegut dels militars, els quals no desconfiaven dels devots de l'antiga religió, perquè sabien que mai no gosarien profanar una tomba o un temple antics; ben al contrari, col.laboraven activament en la vigilància dels llocs.
Contà Demétrios que un dia, a migjorn, es trobava al davant de la tomba de Ramsès VI, una de les més ben conservades. Mai no reposava a la grota de la tomba, tot i que era força frescal, perquè, d'antuvi, li feia una certa angoixa i, a més, solien acudir a fer-hi la migdiada els guardians de la Vall. Això quan no hi havia tafaners, ja que la tomba de Ramsès VI era una de les més visitades. Ell mateix hi havia acompanyat més d'un rodamón. Al davant de la tomba, a l'altra banda del camí, hi havia una renglera de barracots posats sobre una mena de basament de roques de sílex. Havien servit per allotjar els obrers que excavaren la tomba, i allí es quedaren, mig esfondrats i gairebé confosos amb la massa del pedruscall del vessant de la muntanya. Demétrios se'n havia arranjat un a tall d'aixopluc ocasional. Aquell dia s'ajegué sobre un munt de sorra que havia estès per terra, i al cap de poca estona s'endormiscà. De sobte el desvetllà un airet fresc al clatell. Al seu voltant, en la penombra de la cabana, l'aire romania immòbil en la xafogor del migdia. Furgant entre el pedruscall descobrí un forat que s'endinsava per entremig dels blocs de sílex. Tement que no fos un catau de serps, hi ficà el bastó, sense arribar a tocar fons. Aleshores provà d'eixamplar el forat fent palanca amb el gaiato, però tot el que va aconseguir fou comprovar que a sota hi havia una concavitat de la qual procedia un aire sec i reclosit. Aleshores tapà el forat amb matacà del reble de la tomba de Ramsès VI fins a ofegar per complet el petit corrent d'aire, recollí els seus estris i se'n tornà a Tebes.
Al cap de pocs dies hi retornà en companyia d'uns quants amics fidels, portant aixades, pics, pales i cordes, a més de torxes i espelmes de cera d'abella. Mentre dos d'ells vigilaven el congost de la vall, els altres netejaren el sòl de la cabana i excavaren en el lloc on es percebia el corrent d'aire. Al cap d'un parell d'hores de treball aferrissat posaren al descobert un graó tallat a la roca. Desenrunaren tot el voltant i descobriren el que sens dubte era l'entrada d'una escala que s'endinsava en la roca viva. Tota la galeria descendent estava reblerta amb runa provinent d'altres tombes, no difícil de manejar; els qui l'havien abocada devien tenir pressa i no s'entretingueren a portar-hi carreus que, ben emmetxats, n'haguessin dificultat considerablement el desembaràs. A mitja tarda havien obert un estret passadís que posava al descobert la part dreta de setze graons; aleshores es trobaren al davant d'una porta d’obra enguixada, tancada i segellada. Demétrios coneixia bé els segells: eren els de la necròpoli reial. Allò volia dir que des dels temps dels faraons ningú no havia traspassat aquella porta. Fàcilment l'haurien pogut aterrar, però no gosaren rompre els segells reials. Se'ls feia tard: remuntaren l'escala, en taparen l'entrada amb blocs de sílex arrencats d'una de les altres cabanes, hi escamparen sorra i retornaren a Tebes a hora foscant amb un carregament de nitrats, ebris d'emoció. Totes les tombes conegudes de la Vall de les Tombes Reials havien estat saquejades i destruïdes ja en temps antics. No se'n coneixia cap d'intacta; la vigilància que es mantenia era per evitar noves destruccions, no per conservar res de valor.
Al voltant de la taula de la Casa de Vida del temple de Thot, Demétrios proposava una expedició ben preparada a la tomba descoberta a la Vall de les Tombes Reials, amb Tírsit i Totmès, que podrien llegir les inscripcions i identificar el faraó enterrat en el sarcòfag de la cambra mortuòria. Els dos germans acolliren el projecte amb entusiasme delirant. Nimlot, però, es mostrà reticent. Ja havien tingut prou maldecaps amb l'incident de Teodosiòpolis. No calia anar-ne a cercar de nous. Els dos germans insistien, recolzats per Demétrios, que al.legava que la seva familiaritat amb els topants allunyava qualsevol risc que no fos una torçada de peu o una picada d'escurçó. A la fi, fou Turi el que vencé els escrúpols de Nimlot. Proposà dos cossos d'expedicionaris. El primer aplegaria els recercadors, amb Tírsit i Totmès; no desvetllaria cap sospita, perquè es podrien presentar com a excursionistes que acudien a un lloc prou fressat pels forasters. El segon cos consistiria en una cadena de guaites entre el desembarcador de la riba occidental i la Vall de les Tombes Reials; Turi, amb els seus barquers i remers, s'encarregaria d'aquesta tasca. Premut per tots cantons, Nimlot acabà per cedir, posant com a condició que, riu amunt, es fés parada al temple d'Isis de Tkou per informar Pinedjem. Els esclats de joia de Tírsit i Totmès ompliren tota la casa i sobreeixiren fins els patis, on les cabres començaren de belar com si s'apropés una tempesta del desert.

Passada una lluna, el segon dimecres del mes de Paixons, el maig dels romans, de matinada, l'acostumada corrua de rucs dels cercadors de nitrats sortia del portitxol de Tebes occidental cap a la serralada líbica. Totmès i Tirsit, ella vestida de noi, acompanyaven el grup de sis homes. Al moll, Turi i els seus barquers descarregaven, amb tota catxassa, feixos de fusta del Faium, encarregada, proclamaven a tort i a dret, per un propietari del llogarret al peu del cingle que amagava la vall de les Tombes Reials.
Pinedjem, visitat dies abans, havia aprovat l'expedició i havia demanat d'ésser informat puntualment dels resultats. El sacerdot escriba tenia sospites respecte a la titularitat de la tomba, però preferí no dir res i esperar a veure com es descapdellaven els fets.
Més enllà del poblet de Raset, els expedicionaris saludaren els dos guàrdies del governador, que solien jeure a l'ombra d'un dels dos colossos que surgien en mig d'un camp de civada. Els dos germans foren presentats com a fills d'un client, que anaven a fer una excursió per visitar les tombes reials.
Al pas compassat dels rucs, els cercadors s'endinsaren pel congost que pujava vers la coma en la que s'obrien la major part de les tombes reials. Quan hi arribaren, el sol ixent entrava per la galeria i l'amarava d'una lluminositat densa i misteriosa.
Mentre els cercadors de nitrat desembarassaven l'entrada de la tomba desconeguda, Tírsit i Totmès, sostenint una llàntia d'oli cadascun, s'endinsaren en la tomba de Ramsès VI. Les inscripcions i les pintures dels murs més propers a l'entrada havien quedat afeblides, però deu passes cova endins romanien intactes. Enlairaren les llànties i no pogueren ofegar un crit de sorpresa i d'embadaliment: tenien al davant, en escriptura perfecta de colors vivíssims, el primer passatge del Llibre de les Portes. El llegiren amb facilitat, primer un pany de paret, després l'altre, i anaren avançant per la galeria al ritme de la lectura. A les parts de baix del mur, altres visitants havien escrit, gratant primer les pintures amb còdols, frases en grec i en egipci, però la major part del text antic estava intacta. No pogueren arribar fins el final de la galeria, perquè els excavadors els cridaren que acudissin a l'altra tomba, l'entrada de la qual ja havien deixat al descobert.
L'estreta rampa graonada ja estava desembarassada. Dos homes baixaren al davant, amb llànties d'oli; seguien Tírsit i Totmès, que duien cadascú una llàntia, de moment apagada; tancaven el grup Demétrios i un altre nitraire, amb gruixuts ciris de cera pura d'abella que gairebé no fumejaven. Dos homes quedaven a la cabana per guardar les eines i vigilar.
Tot baixant, els dos germans anaren examinant fragments de ceràmica escampats per terra, en els quals llegiren els noms de Akhenaton, Semenkhare i Tutankamon. A quin dels tres podia pertànyer aquella tomba?
Un cop a baix de tot, a plena llum de llànties i espelmes, comprovaren que la porta d'obra enguixada s'enfonsava en el sòl: calia encara treure la runa que en tapava la part de baix. Anaren a cercar les eines i es posaren tots a la tasca. En menys de mitja hora havien desembarassat totalment la porta. Aleshores els escribes comprovaren que els segells de la part inferior eren diferents dels de la part superior; els estudiaren detingudament, i després de xiuxiuejar a cau d'orella comunicaren la seva conclusió: era el segell de Tutankamon. La tomba, doncs, era probablement la d'ell.
-Aquesta porta, però -observà Totmès - l'han tapiada dues vegades...
- Però la segona molt poc després de la primera -afegí Tírsit; -els segons segells són també de les dinasties que enterraven a aquesta part de la vall: la divuit, la dinou i la vint.
Aleshores obriren un ample orifici a la part superior de la porta, trencant els segells; duien, però, materials per recomposar la porta i tornar-la a segellar. Efectivament, Pinedjem els havia lliurat un segellador de les tombes reials que s'havia conservat al temple d'Isis, procedent del temple de Luxor abans de ser transformat en caserna.
A l'altra banda de la porta trobaren un passadís descendent, sense graons, de més de deu pams d'alçada, reblert de pedruscall rocós. Decidiren excavar-hi un túnel d'accés d'amplada d'home a la part superior esquerra. Per fer més via cridaren els dos homes que havien quedat vigilant a la cabana. Els materials els anaren acumulant en els primers graons a fi de tornar a reblar el passadís un cop explorat; hi havia també molts fragments de ceràmica i alguns escarabeus. Demétrios opinà que se'ls podien endur, perquèno formaven part del recinte sagrat de la tomba. Els germans no s'ho feren dir dues vegades, i els escarabeus passaren immediatament als seus sarrons.
D'aquesta manera practicaren un tunel de tres pams de diàmetre i vint colzades de llargada, fent una cadena de cossos ajaguts per anar-se passant les gavetes de runa; la tasca era d'allò més fatigosa, i se l'anaven repartint els sis homes per torns. Al final trobaren una porta d'obra enguixada idèntica a la primera, amb els mateixos segells. Engrandiren l'espai adjacent, hi instal.laren llànties i, sense pensar-s'hi gens ni mica obriren un forat a mitja alçada de la tàpia.
Part de dins ja no hi havia enderrocs de cap mena. Anaren entrant un darrere l'altre i es trobaren en una cambra de vint passos de llargada per vuit d'amplada, plena a vessar de mobles i de tota mena d'objectes decoratius en un desordre sorprenent. Al llarg del mur d'enfront de la porta hi havia tres sofàs amb braços i capçals representant bèsties monstruoses, tot daurat. A la dreta hi havia dues figures humanes negres de mida natural, com sentinel.les que guardaven alguna cosa. Escampats pertot arreu, en un garbuix indestriable, hi havia una gran quantitat d'objectes de fustes precioses, d'ivori, de plata i d'or.
- És ben clar que hi han entrat lladres, -comentà Demétrios - però també és ben clar que anaven depressa i que s'han endut poca cosa.
- Anaven per l'or -reblà un dels nitraires. -Fixeu-vos, l'han arrencat de tot arreu.
- I aquests lladres -demanà Tírsit - van sortir segellant les portes?
- No -respongué Demétrios - Les portes és clar que les varen tornar a segellar els oficials de la Vall dels Reis quan van descobrir la depredació. Des d'aleshores no hi ha entrat ningú més. Quans anys fa, Tírsit?
- Cap a mil vuitcents - calculà, ràpida, la noia, mentre observava admirada una gran copa d'alabastre transparent posada al costat mateix de la porta.
Totmès llançà un crit:
- Mireu, aquí, entre els dos negres! Hi ha una altra porta¡
Tots s'hi acostaren amb les seves llànties i les seves espelmes. Val a dir que, malgrat l'ambient humit i reclosit de la caverna, l'oli i la cera cremaven sense fumejar, gràcies a l'aire fresc que entrava pel conducte excavat. La tercera porta era semblant a les altres dues, i estava també segellada.
- Som-hi -exclamà Totmès, excitat. - Aquí al darrere hi ha la cambra sepulcral.
Un pesant silenci respongué a les seves paraules. Els quatre homes (el dos de vigilància havien tornat a l'exterior) es miraven l'un a l'altre amb posat consirós. A la fi, Demétrios digué, amb veu trencada:
- Nosaltres no podem anar més endavant. És la tomba d'un faraó, d'un representant dels déus sobre la terra. Els seus dimonis la protegeixen.
- Tots els qui han violat tombes sagrades moren violentament -afegí un dels nitraires, amb posat avergonyit.
- Vosaltres sou de nissaga sacerdotal i sabeu les coses que s'han de dir per a què els dimonis no us malmenin -conclogué Demétrios. - Entreu-hi vosaltres, ja ens ho explicareu. Nosaltres, mentrestant, prepararem el morter i la calç per refer les portes.
- Es va fent tard.. - murmurà un altre amb un fil de veu.
Tírsit i Totmès bescanviaren una mirada irònica. Les velles supersticions s'arrapaven a l'antiga religió i probablement la sobreviurien. La religiositat de l'escola de Pinedjem, que era la que els nodria, no tenia res a veure amb faraons divins i amb dimonis venjadors. Déu habitava en un espai inaccesible i es comunicava amb els humans per la porta més profunda de l'esperit. Alhora, però, se'ls havia inculcat un gran respecte per les creences dels seus avantpassats, que eren els qui havien bastit els temples que encara habitaven.
- Està bé, està bé - digué Totmès amb tò condescendent. -Nosaltres hi entrarem. Au, ajudeu-nos a fer un forat a la porta.
Els homes retrocediren esverats.
- No, no -exclamà Demétrios. - Féu-lo vosaltres. Aquí teniu les eines.
Mig morts de riure, Totmès i Tírsit es posaren a picar amb escarpa i martell al cantó inferior esquerra de la porta. En pocs minuts obriren un orifici suficient per a que s'hi esmunyissin els seus cossos abrinats; semblava una portella de gos. Aleshores fixaren una espelma en una perxa i l'introduiren per l'escletxa, tant per donar una primera ullada a l'interior com per comprovar si hi havia aire respirable. La flama cremava dreta i immòbil, i semblava il.luminar una gran superfície daurada gairebé arran de la porta. Aleshores retiraren la perxa, recitaren una fòrmula màgica, per si de cas, i Totmès s'engolà de cap per l'escletxa, poc a poc. Sobtadament el seu cos desaparegué com si l'haguessin xuclat des de l'altra banda, i tot seguit de la tomba de Tutankamon sorgí un renec del més pur estil del moll d'Assiut.
- Que t'has fet mal? - cridà Tírsit angoixada.
- No, no, només una esgratinyada - respongué la veu d'ultratomba. - És que hi ha un desplom. Això s'avisa! Entra de cul, Tírsit.
Tírsit passà dues llànties al seu germà, es posà de bocaterrosa i introduí les cames per l'escletxa. Totmès l'anà estirant poc a poc i l'entomà en els seus braços.
La cambra interior resultà cinc pams més baixa que l'antecambra, i no hi havia cap graó. Els exploradors es trobaren en un passadís de quatre pams d'amplada i el resseguiren cap a l'esquerra. De tant en tant topaven amb objectes posats per terra, i procuraven no tocar-los ni canviar-los de lloc. En pocs minuts havien donat tota la volta i havien comprovat que la cambra estava ocupada per una gran capella sepulcral rectangular de parets de fusta daurada, d'uns deu colzes de llargada per sis d'amplada, i tan alta que la llum de les seves llànties no arribava fins a la coberta; la capella estava voltada per l'estret passadís que acabaven de recórrer. Aleshores tornaren a començar l'escorcoll amb més calma.
La porta de comunicació amb l'antecambra estava al cantó sud. Alçant les llànties tot el que podien, examinaren el mur d'aquesta banda. Part era un envà, part roca viva, i estava decorat amb pintures que representaven el faraó Tutankamon i algunes divinitats, entre elles Anubis i Isis. La paret de l'oest estava recoberta de dalt a baix de passatges del Llibre del Més Enllà, que no copiaren, perquè els coneixien prou bé. En canvi, copiaren algunes de les inscripcions de la resta de les parets. La decoració de la paret nord els deixà perplexos. Hi apareixia el faraó mort en mode d'Osiris, i el faraó Ai oficiant els rituals mortuoris. En un altre pany de la mateixa paret, Tutankamon era representat en companyia de la deessa Nut, amb una inscripció que la descrivia com a "Senyora del Cel, amada dels déus". Tírsit féu un esboç de tota la paret en el seu quadern, per demanar-ne el significat a Pinedjem. La decoració de la paret est els va deixar embadalits. Representava l'enterrament del faraó, estès en el seu sarcòfag dins d'una barca presidida per les figures de Neftis i Isis, i acompanyat per gran nombre de cortesans. No copiaren res, fora de les inscripcions, perquè estaven segurs que mai no oblidarien aquella pintura.
A l'extrem d'aquesta paret trobaren una obertura sense porta. Hi introduiren les llànties i comprovaren que era la cambra del tresor reial, intacta, pel que semblava. No tenien temps d'inspeccionar-la, i seguiren endavant.
A la mateixa banda est de la capella hi havia una gran porta de fusta de dos batents, sense segellar. En descorregueren les baldes i l'obriren poc a poc. A dins hi havia una altra capella, totalment recoberta per un vel de lli esquinçat per tot arreu; les portes estaven tancades i protegides per un cordill de dalt a baix amb segells d'argila. Dubtaren una mica abans de trencar el cordill, però a la fi s'hi decidiren, comptant en les habilitats falsificatòries de Demétrios. Oberta la segona porta, trobaren una tercera capella, també de fusta daurada amb pans d'or, i amb les portes segellades com la segona. L'obriren amb tota cura i es trobaren al davant d'una quarta capella, amb les portes tancades però sense segellar. Ara ja sabien el que anaven a trobar al darrera d'aquelles portes. Les obriren emocionats i no pogueren contenir un crit d'esbalaïment: tot l'espai de la darrera capella estava ocupat per un immens sarcòfag de quarsita groga, amb una tapa de granit blau perfectament encaixada; era ben clar que mai ningú no l'havia obert des de que hi enterraren Tutankamon. L'obra de quarsita era d'una sola peça, d'uns cinc colzes de llargada per tres d'amplada. Als quatre angles hi havia representades les deesses Isis, Neftis, Neith i Selkit, que abraçaven tot el sarcòfag amb els seus braços i les seves ales, com per protegir-lo. En aquell cas no calia cap mena de protecció; els dos visitants s'havien aturat davant la porta oberta de bat a bat i, alçant els seus braços, pregaven devotament per l'ànima i la memòria d'aquell antic representant de la seva raça.
Un crit els desvetllà del seu èxtasi.
- Cuiteu, que es fa tard i hem de refer les portes!
Llançant una darrera mirada consirosa a la tomba, Tírsit i Totmès emprengueren el laboriós retorn vers l'antecambra. Tancaren amb cura la porta de la capella del sarcòfag. Per refer els cordills segellats de la tercera i de la segona porta demanaren consell a Demétrios, que ja havia previst el cas i venia proveït amb les agulles i les pinces que feien servir els falsificadors. Els dos escribes es posaren a l'obra, instruïts a distància per Demétrios, que no havia volgut ni sentir parlar de baixar a la tomba. El sargit quedà passador, atesa la foscor d'aquelles cavernes. Acabaren de tancar les tres portes restants i, ajudats pels homes de fora, escalaren l'escletxa de la porta de l'antecambra. Els nitraires, tot seguit, es posaren a tapar l'escletxa amb obra i guix (es veu que, de cara als dimonis, una cosa era enderrocar i una altra refer) i aleshores Demétrios hi aplicà el segell. Després referen la segona porta, a la qual havien practicat un orifici de qualsevol manera. Un cop posada la capa de guix, Demétrios aplicà a diversos indrets el segell de la Vall de les Tombes Reials. Aleshores demanaren l'ajut dels vigilants que havien quedat a l'exterior per tornar a omplir de reble el passadís que havien foradat entre la segona porta i la primera. Després referen la part superior de la primera porta (la part inferior, amb els segells de Tutankamon, no l'havien tocada) i Demétrios hi aplicà també els segells. Seguidament pujaren els setze graons fins a la cabana, i des d'allí anaren llençant enderroc fins a colgar completament l'escala. Per fi, aplanaren amb sorra el sòl de la cabana. Tot quedà com si res no hagués passat. Ningú no sospitaria mai que sota el sòl d'aquella barracota s'obria els pas vers la tomba inviolada d'un faraó.

Monday, March 09, 2009

EL BARQUER DELS DÉUS. 7

L’ESCOLA CRISTIANA


Aconsellats per Pinedjem, Nimlot i Menat-Neter resolgueren enviar els seus fills a Teodosiòpolis per perfeccionar el seu coneixement de la llengua grega. A la familia del temple de Thot i en el seu entorn la llengua ordinària era la del poble, denominada senzillament "llengua dels egipcis"(taspe nrefnkeme ) o llengua kèmica. D'altra part, Nimlot i Menat -Neter parlaven un grec molt justet, i amb prou feines el sabien escriure. Com a sacerdots dels ordres inferiors, la seva instrucció a la Casa de Vida del temple de Thot s'havia limitat a l'aprenentatge de la litúrgia i a la memorització d'alguns textos antics; els seus coneixements d'escriptura jeroglífica i demòtica eren escassíssims.
La llengua egípcia culta havia manllevat molts termes del grec. No en va havia estat cultivada pels escribes cristians, que havien traduït a l'egipci les escriptures sagrades cristianes i molts altres escrits religiosos. A totes les ciutats de la Vall del Nil els escribes eren bilingües, escrivien en grec i en egipci. Els joves escribes del temple de Thot, si volien estar a l'alçada dels seus futurs col.legues, havien de dominar el grec.
Nimlot havia tingut tractes amb un mestre de gramàtica que tenia oberta escola a la ciutat de Teodosiòpolis, riu avall d’Hermòpolis, i que allotjava els alumnes foranis a la pròpia escola, que era casa seva. Malgrat ésser cristià de segona generació, era un gran amant i cultivador de les lletres hel.lèniques, i això l'havia conduït a una actitud de respecte per la cultura i la religió ancestrals .S'havia mostrat molt ben disposat a acollir els dos alumnes del temple de Thot a la seva petita comunitat escolar. Quedà convingut que Tírsit i Totmès sojornarien a la casa del professor una setmana cada mes. Turi seria, naturalment, l'encarregat de transportar-los; de cap manera no hauria tolerat que se’n encarregués un altre.
La ràpida conformitat de Stéfanos, el gramàtic, era deguda en part a la fama de l’extraordinària intel.ligència de Tírsit, de la qual ja es parlava a totes les viles d’aquella part de la vall del Nil. Stéfanos volia comprovar per ell mateix si el que es deia era cert o hi havia alguna exageració.
El règim de vida de l'internat del gramàtic Stéfanos era disciplinat i a l’ensems casolà. Els residents eren cinc nois i dues noies, tots al voltant dels tretze anys. Excepte Tírsit i Totmès, eren tots cristians. Tanmateix, alliçonats pel mestre, acolliren amb molt bones disposicions i amb un bri de curiositat els dos fills del temple de Thot. Quedaren bocabadats quan el mestre els digué que aquell noi i aquella noia sabien interpretar els jeroglífics dels temples antics.
-Tírsit -demanà un dia (parlaven en grec) Agnès, una de les residents, filla de l’inspector dels mercats d’Antinòpolis-, tinc una tableta de fusta amb una inscripció jeroglífica. Que me la podries llegir?
-Ensenya-me-la.
Amb un gest ràpid, Agnès es tragué la tableta de la pitrera, on la duia amagada. Rigueren. Tírsit prengué la peça i la traduí sense vacil.lació:
- Es un passatge del Llibre de l'Hades. Diu:"Et prendrà la mà per guiar-te en la foscor".
- Això diu? -exclamà Agnès emocionada. –És molt bonic. Tírsit, explica'm els jeroglífics.
Tírsit, mirant-la seriosament, respongué:
- No és permès, Agnès. Només els devots de l'antiga religió els poden conèixer.
-Quina llàstima! Són tan bonics els jeroglífics... Es perdran. Aviat ja no els sabrà llegir ningú.
-Es cert, Agnès, es perdran. Tornaran allà d'on van sortir.
-No t'entenc, no sé que vols dir.
-No t'hi encaparris, Agnès, bonica. Guaita, et mostraré una cosa que sí que et puc ensenyar: el nom del nostre emperador Marcià escrit en jeroglífic.
-Oh, sí, sí, -exclamà Agnès il.lusionada.
I Tírsit, prenent un full de papir verge, dibuixà curosament amb tintes de colors el cartutx amb el nom de l'emperador: MARKIANOS.
Agnès prengué el full i el contemplà embadalida. Besà Tírsit i fugí corrents al jardí, on passà llarga estona mirant i remirant allò que per a ella era més que un simple dibuix.
A l'escola concorrien també alumnes externs. Les classes començaven una hora després de l'alba, i duraven fins a migdia. Aleshores els externs marxaven i els residents anaven a dinar, al jardí si feia bon temps, i sinó a la mateixa aula convertida en menjador. Menjaven llegums molt cuits, sopes de pasta, una mica de carn de xai, pa, formatge i fruita. Alguna vegada Turi els duia un barrilet de cervesa del temple de Tkou, i aleshores en bevien tots un didal, al vespre, amb gran gatzara.
A la tarda estudiaven cadascú per si mateix. Abans de la posta de sol sortien a passejar acompanyats per un pedagog cretenc que parlava un grec molt divertit. Solien sortir de la vila per anar a trepitjar els primers pedregars del desert. Recollien plantes i fragments de ceràmica que després mostraven al professor, el qual els en donava una explicació. A posta de sol sopaven, i després d'una estona de cants i recitacions (el cretenc tocava meravellosament bé la cítara) anaven a dormir a una gran estança sota el terrat, on hi havia set màrfegues amb un armariet de fusta al cap de cadascuna.
Les relacions de la parella del temple de Thot amb els alumnes externs no eren tan equilibrades com les que mantenien amb els residents. Algunes famílies havien manifestat al gramàtic la seva recança per l'acolliment donat a aquell parell d'idòlatres. En els cursos es reflexava tal vegada aquesta tensió. L'autoritat del mestre, nogensmenys, bastava per mantenir la tranquil.litat. En tot cas, Tírsit i Totmès s'asseien en els bancs en mig dels seus companys de residència. Mai, amb tot, no hi havia hagut cap incident notable. Només alguna plasenteria i algun escarafall.
El més donat a la impertinència era un galifardeu ros i granellut, fill del rector de la parròquia de Sant Jeremies . Un dia s'aixecà en plena classe i, mirant de reüll els dos "idòlatres", demanà que es recités una pregària per l'ànima del bisbe d'Oxirrinc, que acabava de morir. El mestre accedí, i tots, dempeus, amb els braços aixecats, resaren el Parenostre. Tírsit i Totmès participaren en la pregària amb tots els altres. A la sortida, l'aprenent de provocador no es pogué estar d'interpel.lar-los:
-Com és que reseu amb els cristians?
- Nosaltres resem amb els devots de totes les religions -respongué Totmès. -Totes les religions son rius que van a parar a la mateixa mar. Per això som tolerants. Hem resat amb vosaltres per l'ànima del bisbe d'Oxirrinc, perquè els cels el rebin.
Stéfanos, que havia copsat la conversa, prengué amb satisfacció el braç del fill del rector, i mentre l'acompanyava cap a la porta, reblà.
-Veus, Georgios, els adoradors no estan tan lluny de nosaltres com tu et pensaves.
El jove saludà el mestre amb una inclinació i marxà pensatiu.
Un vespre, acabades les lliçons, Tírsit i Totmès tornaven del riu on havien anat a prendre la fresca.Quan passaven per davant del mercat, dos homes abillats com a ciutadans benestants els aturaren i se’ls adreçaren en egipci:
-Teniu un moment, hermopolitans?- digué un d’ells.
Totmès, bo i desconfiat, respongué:
-Hem de tornar a l’escola, senyors, no ens podem torbar.
-És que volem demanar-vos un favor. Només és un minut.
Els dos germans s’aturaren expectants. Un dels homes desenrotllà un pergamí que duia a la mà i el posà davant dels ulls de Tírsit, dient:
-Llegeix-lo, per favor. Està en llengua egípcia.
Totmès, que havia fet una ullada al full, esclatà a riure:
-Està a l’inrevés, senyor; gireu-lo, si us plau.
L’home respongué, adreçant-se només a Tírsit i mirant-la fixament:
-Tant és. Llegeix-lo, si et plau.
Tírsit, enriolada, llegí sense dificultat el text posat de cap per avall. Quan hagué acabat, l’home tornà a enrotllar el pergamí i digué al seu company en llengua grega:
-No t’ho deia?
- I com s’ho ha fet?
- -L’ha llegit com si estés a l’altra banda del mirall.
- -Vols dir que …
- -Vull dir que, si passés per davant d’un mirall, no s’hi reflexaria.
Els dos homes s’allunyaren sense dir res més. Tírsit i Totmès, intrigats, s’encaminaren a l’escola.

Quan havia transcorregut una setmana, un dia a entrada de fosc arribava Turi a recollir els dos estudiants. Entrava a la casa amb un somriure que quasi li esqueixava la boca. Saludava tothom i abraçava els seus amb esgarips de joia. Duia regals per a cadascun dels interns: un vas d'estany, un estoig de càlams, un vel per el cap, unes plantofes, una caixa de dàtils del Faium... I pel mestre, sempre el mateix: un barrilet de cervesa del temple d'Isis, la més espessa d 'aquella part del Nil. Sopava amb el interns, i després de sopar embarcava amb la parella i navegaven riu amunt. Havia bastit una petita i còmoda cabina a popa del vaixell, entre les caixes de les mercaderies, coberta amb una vela. Tírsit i Totmès s'hi adormien plàcidament, gronxats pel moviment del vaixell i acompanyats de la cura amatent del barquer dels déus, que regraciava els cels pel privilegi de dur en la seva barca aquells dos éssers als qual adesiara havia consagrat tota la seva vida. Al cap de dos dies de navegació, si els vents eren favorables, atracaven al moll d’Hermòpolis, o al portitxol del mateix temple, si el canal era navegable.

-Tírsit -xiuxiuejà Totmès una tarda, mentre tots dos estudiaven acotats sobre un codi de Tucídides -m'han contat que als afores de la vila, al peu de la muntanya, hi ha les ruïnes d'un temple de Sobek. Diu que queda en peu tota la part del santuari. Podríem anar-lo a veure...
-Però que dius, cap de trons! Com vols que hi anem tu i jo sols?
-Podrien suggerir-ho a Stéfanos...
-No ho voldrà. No s'arriscarà a dur-nos a un temple del diable, com diuen ells.
- Doncs podríem anar-hi tu i jo un dia a la tarda. Diem que anem a llegir a la vora del Nil, com altres vegades, i ens arribem fins el temple. A l'hora de sopar ja hauríem tornat de sobres.
-Ho trobo esbojarrat, Totu. Si Stéfanos ens enxampa, s'enutjarà de valent.
- No ens atraparà.Amb tres hores haurem anat i tornat.
Aquella nit la passaren donant voltes sobre les seves màrfegues, inquiets per l'aventura del dia següent. Al matí s'adormien durant les lliçons. Després de dinar, agafaren ostentosament els seus barrets de palla, un rotlle de la gramàtica de Diògenes i un odre d'aigua, i emprengueren la baixada cap al riu. Passada la primera cantonada, giraren cua i per un carrer lateral sortiren a la porta occidental de la muralla, en direcció al desert. Ningú no els feia cas, cosa que els tranquil.litzà bastant. Al pont del canal trobaren dos dels seus companys d'estudi que estaven pescant, els quals els saludaren tot mirant-los amb curiositat. Travessaren a pas viu la coma arbrada i arribaren al llindar del desert. Feia un sol que estavellava les pedres. Ja tenien set, però preferiren estalviar l'aigua per a la tornada. Més enllà d'uns rostolls, el camí es perdia en els sorrals pedregosos. La ruta, que deu estadis més enllà enllaçava amb la calçada del Petit Oasi, estava senyalada només amb una fita cada cent passes.
Al cap de mitja hora de caminar adeleradament arribaren a l'indret on una vall estreta i rocallosa s'endinsava entre els espadats de les muntanyes líbiques. Deixant la ruta marcada, segons els havien explicat, avançaren pel peu del cingle de l'esquerra per un terreny sorrenc i pedregós, clapejat d'argelagues i de margalls eixarreïts. Mitja hora més tard albiraren davant seu les columnes del temple de Sobek, al peu mateix d'un espadat basàltic. S'hi acostaren mirant bé de no trepitjar cap escurçó dels que solien refugiar-se a les ruïnes.
El temple de Sobek de Teodosiòpolis estava en ruïnes des d'abans de l’època dels grecs. Cap crònica local no recordava haver-lo vist obert. Devia haver estat abandonat a l’època dels darrers faraons, i havia anat caient tot sol. El roquissar l'havia protegit de les sorres del desert, i estava massa lluny de la ciutat per a servir de pedrera de materials per als constructors, que, a més, havien tingut a la seva disposició la mola del temple d'Hator a quatre passes de la vila.
Tírsit i Totmès pujaren emocionats per l'escalinata ja gairebé llisa, travessaren el pati de grans lloses de granit i entraren a la sala hipòstila, que conservava moltes de les seves columnes, encara que el sostre s'havia esfondrat completament. Després, amb els braços enlairats en actitud d'oració, entraren al santuari, que es conservava quasi intacte, malgrat haver estat refugi de pastors i caçadors. Romangueren una estona, recitant passatges dels himnes de Sobek Re i gaudint de la frescor del recinte clos. Després begueren un glop d'aigua i emprengueren, consirosos, el camí de retorn.
El sol lluïa encara en un cel blanquinós, amarant el rodal desèrtic d'una llum intensa i lletosa. Bufava un ventijol del desert que feia l'hora encara més xafogosa. Amb els capells de palla encastats al cap, els dos germans baixaven per la suau pendent del vessant que mirava al Nil, esperant trobar les fites de la ruta caravanera. Al fons de la coma, arran de les terres cultivades, destacava la gran taca vermellosa del monestir melecià de Santa Maria de les Vinyes, amb la seva torre quadrada coronada de merlets com una fortalesa.
Passat el darrer turó abans de la vall fluvial per on discorria la ruta caravanera, advertiren sobre el camí polsós una compacte munió de persones immòbils sota el sol. D'antuvi pensaren que era una caravana que venia del desert o hi anava, però quan s'hi acostaren vegeren amb sorpresa que era un grup de nois de la vila, entre els quals aviat distinguiren alguns dels alumnes externs de l'escola de lletres gregues. Quan l'escamot de nois albirà els dos germans que devallaven el pendent del turó, començaren de cridar. Tírsit s'arrapà esporuguida al braç del seu germà. Aquest intentà tranquil.litzar-la:
-No t'esveris, Tírsit. Son els nois de la vila. No ens han reconegut. Es deuen pensar que som saquejadors de tombes.
Però quan s'aproparen a un tir de pedra de l'escamot de vociferants, comprovaren amb esglai que la cridòria anava dirigida contra ells.
-Idòlatres! Adoradors del diable!
Totmès, protegint amb el seu cos Tírsit, arronçada al darrere d'ell, avançà decidit vers els vociferants.
_Hem anat a visitar les runes del temple de Sobek. Vosaltres també les heu visitades, el mestre ens ho ha explicat.
-Heu anat a adorar els vostres déus infernals -cridà un xicotàs cepat, molt més gran que la resta de la tropa.
-Heu volgut embruixar la petita Agnès amb les vostres fòrmules diabòliques -cridà un vailet en qui Totmès reconeguè un dels alumnes de l'escola.
Tírsit llançà un gemec espaordit. Totmès li agafà la mà fortament i es posà a córrer vers la vila a través dels rostolls sorrencs. Les primeres pedres, afeblides per la distància, els colpiren sense ferir-los. Però els agressors els empaitaven proferint crits esborronadors, i aviat els còdols, cada vegada més grossos, els colpiren fortament, obrint-los ferides que començaren de sagnar sota la roba. Totmès posà Tírsit al davant seu, intentant protegir-la amb el seu cos. Tot fou debades. La xusma enfurida els atrapà i els voltà sense parar d'apedregar-los. El cos de Totmès era ja tot ell una taca vermella llançada per terra; sota d'ell Tírsit gemegava aterrida, molt menys colpida que el seu germà.
La patuleia d'apedregadors, quan els vegeren caiguts a terra i ensangonats, deixà d'apedregar-los i els contemplaren en silenci. El més ganàpia avançà, aixecà d'una revolada el cos quasi inert de Totmès i el rebotà altre cop per terra. Aleshores agafà Tírsit pels cabells i la posà dempeus.
-Despullem-la! -bramaren els energúmens. En sentir aquest crit, Totmès es redreçà d'una revolada i, llançant-se sobre el ganassa li amollà un cop de puny a l'estómac, i quan l'altre es torçà adolorit li etzibà una puntada de peu a la cara que el tombà per terra escopint les dents. Amb una cridòria esfereïdora els altres xicots s'abraonaren sobre Totmès i Tírsit i començaren d'estirar-los els vestits.
Tot d'una ressonà un crit estentori:
-Pareu!
Una mena d'immens ocellot negre saltà en mig de l'aldarull brandant un gruixut bordó amb el que amenaçava els atacants. Per un moments tots restaren immòbils, colpits de sorpresa. El monjo melecià els escridassà.
- Malvats! Facinerosos! Es així com s'han de comportar un nois cristians? Es això el que us han ensenyat els vostres mestres?
Tot seguit s'adreçà directament a alguns dels nois, que havien adoptat ràpidament un posat consirós i estamordit.
- Tu, Georgios, i tu, Hieraclas, ja esteu anant de seguida cap a casa. I tots els altres també. Ja parlaré amb el rector. No us en escapareu. Apa, arrieu!
L'escamot de nois desfilà amb el cap cot. Mentrestant, Tírsit havia provat de composar la seva túnica esparracada; els assaltants li havien deixat el pit al descobert. El monjo es llevà l'esclavina i embolicà amb ella el bust de la noia, macat de blaus. Després, entre tots dos aixecaren Totmès, que romania estés per terra, i sense ni provar de vestir-lo, perquèla seva roba havia quedat completament esquinçada, l'ajudaren a caminar. Les seves ferides, malgrat ser nombroses, eren superficials, i aviat deixaren de sagnar. Poc a poc, entre els gemecs de Totmès, els sospirs de Tírsit i els mots d'encoratjament del monjo, que estava enutjadíssim, emprengueren el camí del monestir melecià, que distava menys de mig estadi.
Quan passaren el cancell del convent i entraren al claustre, tota la comunitat acudí commocionada. El prior ordenà que Totmès fos traslladat ràpidament a la infermeria, mentre Tírsit, que com a dona no podia entrar a la clausura, havia de ser atesa a la sala de visites. Els dos germans feren saber enèrgicament que de cap manera es volien separar, i aleshores el prior, atesa la condició de la donzella i l'excepcionalitat de les circumstàncies, autoritzà que pogués acompanyar el seu germà i ser atesa amb ell a la infermeria. Les cròniques diuen que mai cap dona no havia entrat al monestir de Santa Maria de les Vinyes, i que mai no n'hi entrà cap més.
-I per acabar-ho d'adobar, idòlatra! - reblava el cronista.
A la infermeria, amb tota la comunitat reunida i exspectant, Totmès fou curosament despullat, rentat i ungit amb oli de cop. Després li embenaren les ferides més profundes i el ficaren al llit amb els llençols de lli que tenien reservats per a la visita del bisbe.
Amb Tírsit, d'antuvi, no sabien com fer-ho. Era palès que la noia, malgrat no presentar ferides importants, no podia quedar eternament embolicada amb l'esclavina de l'abba Gregorios. Despullar una donzella, però, era una operació que no estava prevista en les regles monàstiques. Al capdevall, el prior féu venir el monjo més vell de la comunitat, que amb prou feines s'aguantava dret, i aquest, seguint les instruccions de l'infermer, girat d'esquena, procedí a guarir la noia, mentre li contava llegendes del cicle d'Osiris que havia après del seu pare, que havia estat adorador dels déus. Quan la tingué ben amanida, li féu passar un camisó d'estamenya fina i la dugué a allitar-se al costat del seu germà. Deixaren un llum d'oli encès, ajustaren la porta de la infermeria i anaren al refectori, on el prior concedí dispensa del silenci per tal que el pare Gregorios pogués narrar els esdeveniments i escatissin tots plegats el que calia fer l'endemà.
Aquell mateix vespre un recader del convent havia acudit a l'escola de Stéfanos per assabentar-los del que havia succeït. El gramàtic restà esbalordit. La seva primera reacció fou d'ira contra aquell parell d'agosarats que havien transgredit greument les regles de l'escola. Tot seguit, però, comprengué que els fets depassaven l'àmbit de la simple falta disciplinar i assolien una dimensió pública. D'antuvi trameté el pedagog cretenc al moll amb la comesa d'informar els barquers que sortien aquella nit per tal que fessin arribar al barquer Turi l'ordre d'acudir ràpidament a Teodosiòpolis. Els barquers, molts d'ells -tothom ho sabia- devots de l'antiga religió, s'hi esmerçaren amb tant de zel que a l'endemà matí, a trenc d'alba, Turi ja atracava al port en un esquif lleuger empès per sis remers que havien vogat tota la nit contracorrent per fer-lo arribar a Teodosiòpolis.
Les següents gestions de Stéfanos, posat que li havia estat dit que no podria acudir al monestir de Santa Maria fins l'endemà matí, foren visitar el batlle i el rector de la parròquia. El batlle, alleugerit en saber que el seu fill no es trobava entre els agressors, prometé una enquesta exhaustiva a partir del dia següent. El rector es manifestà consternat, però declinà la seva responsabilitat i es remeté a les actuacions de l'autoritat civil.
Turi, tot just desembarcat, llogà un carro, l'ompli de mantes i s'encaminà, acompanyat dels sis remers, al monestir de Santa Maria de les Vinyes. Duien sis coves de fruita per a la comunitat. Pel camí trobaren el gramàtic i el pedagog. Arribats al convent foren admesos de seguida i tingueren la sorpresa de trobar Tírsit i Totmès asseguts sobre uns coixins al claustre esmorzant dàtils i llet de cabra, guarnits tots dos còmicament amb hàbits monacals.
Turi i Stéfanos regraciaren el prior per la seva noble conducta. El prior respongué que no havien fet res més que seguir els preceptes de la religió cristiana, i obsequià els visitants amb una tria dels millors formatges del ramat de cabres del convent, famós a tota la comarca. Després, els dos excursionistes fracassats foren acomodats en el carro i emprengueren el camí del moll, on els esperava la barca ràpida per traslladar-los de retorn al temple de Thot de Terra Endins.